Archive for Desembre de 2017

I cap d’any , ja som al 2018

Desembre 31, 2017

Seguirem les tradicions més nostrades per aquí va una rastellera de refranys que fan referència  al cap d’any . La cultura popular il·lustra de la millor manera possible les nostres festivitats i les relaciona amb molts aspectes de la vida, dels costums i tradicions  i del pas del temps. Bon 2018.

Apedaçant s’arriba al cap d’any

Cap d’Any en dijous porta mals de cor

Cap d’Any en dimarts porta mal de cap

Cap d’Any en diumenge, ven els bous i no sembris

Cap d’Any en divendres porta mal de ventre

Cap d’Any gelat, any de molt blat

Cap d’Any gelat, molt pa assegurat

Cap d’Any llegany, mal any

Cap d’Any serè, tot l’any va bé

Cap d’Any, neules

Ceba de Cap d’Any fa bon averany

De Sant Andreu a Nadal, un mes no hi val; la vella que ho va comptar per Any

Després de Cap d’Any, figues seques per company

El dia no es mou fins a Ninou

El foc de Cap d’Any, no fa dany

El que es fa per Cap d’Any, es fa tot l’any

El qui no visita el camp per Cap d’Any, té mal any

Estrena de Cap d’Any sac ple, budell gran

Gelada de Cap d’Any, pa per tot l’any

La missa de Cap d’Any val per tot l’any

La que no fila en tot l’any, fila el dia de cap d’any

Lluna creixent per Cap d’Any, blat abundant

Menjar raïms per Cap d’Any porta diners per tot l’any

Pa torrat, pa torrat, que Cap d’Any és arribat

Per Cap d’Any cada u resa pel seu sant

Per Cap d’Any el dia s’allarga un pam

Per Cap d’Any els tísics fan el dany

Per Cap d’Any i cap de mes aneu-vos-en de casa que no us hi vull més

Per Cap d’Any i cap de mes deixaré la casa, que no em convé més

Per Cap d’Any s’enceten les figues seques

Per Cap d’Any s’estira el dia, però no s’estira el guany

Per cap d’any, el dia s’allarga un pam

Per Nadal i per Cap d’Any, cadascú amb el seu company

Per Ninou (Cap d’Any) un pas de bou

Per Ninou pagar el sou i tracte nou

Per Ninou s’allarga el dia, però no s’allarga el sou

Per Ninou tracte nou i paga el sou

Per Ninou un pas de bou

Per Ninou, pagar el sou i tracte nou

Per Ninou, tracte nou i paga el sou

Per Ninou, un pas de bou

Per Sant Martí, tasta el teu vi, i per Cap d’Any ja et farà dany

Per Santa Llúcia un pas de puça; per Nadal un pas de gall; per Ninou un pas de bou, i per Reis mitja hora creix

Per santa Llúcia, un salt de puça, per Nadal un salt de gall, per Cap d’Any un pas de bou, per Reis mitja hora creix

Pluja de Cap d’Any duu mal averany

Pluja de Cap d’Any, mal any

Qui no passa el Nadal, no arriba a Cap d’Any

Qui no treballa en tot l’any treballa el dia de Cap d’Any

Qui no visita el camp per Cap d’Any té mal any

Qui treballa el dia de Cap d’Any treballa tot l’any

d’Any

Segons cacis el dia de Cap d’Any, caçaràs la resta de l’any

Sempre ha estat Ninou després de nadal, i qui ha tingut sous ha menjat bon gall

Si et cases per Cap d’Any, lluna de mel fins a Sant Miquel

Si ets cast per Cap d’Any, passaràs bona quaresma

Si ets cast per Cap d’Any, per quaresma no tindràs afany

Si files per Cap d’Any, filaràs tot l’any

Si no vols passar un mal any no et casis per Cap d’Any

Si plou per Cap d’Any s’esguerra tot l’any

Si treballes per cap d’any, hauràs de treballar tot l’any

Tretze a taula, mala sort. Al cap de l’any, un de mort

 

 I com a text–felicitació curiós aquest que va sortir publicat a la revista La Llumenera de NovaYork revista publicada pels catalans que vivien en aquella ciutat.

 

La Llumanera de Nova York Any 1. Nova York, gener, 1875. Nº 3

¡Lectors de LA LLUMANERA, fills de Catalunya, salut!

Un any se ha mor; pero ja ne ha nascut un altre. No sens rahó diu lo refran que hi ha més dias que llonganissas.

Los anys naixen com bolets. Apenas ens adoném que un ha nascut, ha en naix un altre. Lo temps va més depressa que unas devanadoras. La mateixa neu que serveix de sudari al any ques mor, serveix de bolquers al any que naix.

Y nosaltres tan alegrets los vejém passar, com si cada un al anarsen al cementiri del temps, que es lo passat, no se emportés un bocí de la nostra existencia.

Axó de que cada vegada que fem anys, ó quen naix un, en compte de estar tristos perque ens fan vells, ens alegrém y ho celebrém ab dinadas y saraus, os asseguro quem dona molt que pensar.

¿Será que sens explicarsho, la ánima se alegra perque se va acostant á una existencia millor?

Pot ser; peró lo cert es que tothom reb ab cara de pasquas lo any que naix, ab la esperansa de que será més benigne quel any que fina; perque, lector, ho tinch averiguat: ningú parla bé del any que se acaba.

Veritat es que axó succeheix en tot y per tot. Del arbre caygut, tothom no fa llenya, y al home poderós lo insultan y encarneixen, quant está abatut, aquells que en sa grandesa més lo afalagaban.

Lo any que naix avuy, frech y pulit, promet ser any de grans conquistas… amorosas. Naix en divendres, lo qual vol dir que es fill de Vénus, y ¿qui sab si el Sol hi ha tingut algo que veurer? Aquella entrevista que tots dos tinguéren lo altre dia, fou en veritat molt sospitosa.

Deu fassa la gracia que lo amoret del any que naix nos portia pau y salut y bonas cullitas, que aba la sua ajuda y la nostra bona voluntat tot lo demés anirá ab rodas.

Senyora Vénus, á vosté li preguém que no fassa de las sevas, que vosté ha sigut causa més de quatre vegadas dels disbarats ques fan sobre la terra. Cors, prenguia tots los que vulla; pero deisins los caps tranquils. Inspire amor a tots los mortals que prou ho necessitan, y si logra traurer del món canons, ametralladoras, revólvers y fusells de agulla y no deixarhi més armas que las fletxas del seu fill, tot quedará tant calm com una balsa de oli.

LA LLUMANERA, pera celebrar lo naixement del any, ha resolt tirar la casa per la finestra y donar uns guilandos als suscriptors que casi ens deixarán sens oli.

Aquet número es doble. Doble en paper, doble en dibuixos, doble en lectura. ¡Ara sols falta que ens portia doble suscripció!

¡Lectors de LA LLUMANERA, salut y felís any nou!

 

Anuncis

De lectures

Desembre 31, 2017

La ballarina de Berlín

Joan Daniel Bezsonoff

Col.lecció Narratives  513

Editorial Empúries

Barcelona, gener del 2017-

Torna Bezsonoff i aquest cop ho fa fent reviure a uns herois polonesos que es mouen en el camp de l’espionatge , el misteri i  la tècnica de els relacions confuses entre els serveis secrets. Aquí Bezsonoff però salta la seva ubicació narrativa que la majoria de les vegades s’ha situat a les antigues colònies franceses i ara ho fa en l’Alemanya de Hitler . A traves de  la seva novel·la ens endinsem en els aspectes  crucials de la història d’Europa del segla XX . Però no és una novel·la històrica sinó que l’autor es serveix de la història per explicar la seva història que es mou entre l’amor i la mort en un ambient clarament ha abocat a al guerra mundial.  

 Joan Daniel Bezsonoff, nascut a  Perpinyà fill de militar té una sèrie de novel·les escrites ambientades en les guerres colonials franceses, novel·les perfectament documentades i amb una notable recreació dels moments històrics ens que es centren les seves narracions. El personatge del comandant Daniel Valls, un militar heterodox, culte i amb preocupacions socials ens presenta i apropa a la guerra d’Indoxina amb Les Rambles de Saigon, el trobem també a la guerra d’Algèria, amb la Presonera d’Alger i en aquesta nova novel·la La malenconia del oficials en que el protagonista Daniel Valls s’ocupa d’algunes missions d’intel·ligència i contraespionatge. També ha situat novel·les en altres escenaris de conflicte com Les amnèsies de deu durant la segona guerra mundial i en la primera guerra mundial hi trobem la trama de La guerra del cornuts.

Bezsonoff ha publicat també uns seguit de llibres en que la memòria personal està present com fil discursiu, explora els seus antecedents russos en els Taxistes de Tsar, segueix amb la seva infantesa en un País de butxaca, la seva adolescència en Una educació francesa llibre que va ser Guanyador del Premi Lletra d’Or i en aquest darrer llibre Les meves Universitats s’endinsa en la seva formació i les seves vivències en els cursos preparatoris per entrar a l’Escola Normal Superior .

La seva trajectòria ha estat guardonada amb diversos premis. Com el Just Casero, l’Òmnium de Catalunya Nord, Méditerraneé Roussillon, Salambó, Joan Crexells, Maia Àngels Anglada, Lletra d’Or i altres amb Matar  de Gaulle s’endinsa novament en l’anàlisi de la història de França i com ha tractat poc, potser volgudament els conflictes derivats de les guerres colonials, i aquest llibre n’és el paradigma.

Després de la guerra que posa final a l’imperi Austrohongarès neix una Polònia enfortida i entre els militars del nou exèrcit hi trobem el protagonista és Jerzy Sosnowski, un capità de l’exèrcit que entre altres coses i mèrits militars té un do, és capaç de seduir a qualsevol dona que es proposi en la novel·la se’l defineix  així :

Té un aprenentatge amorós precoç i des d’aquell moment no para i això és una qüestió que o passa desapercebuda entre els seus superiors i decideixen e¡que aquets capacitat del capità pot ser mot interessant pels interessos dels serveis d’intel·ligència polonesos que estan preocupats per com pot anar evolucionant la situació militar i bèl·lic a Europa després del canvi de fronteres i sobretot amb  la veïna Alemanya que tot i tenir-hi unes bones relacions no se’n refien massa. .

Per això el govern del seu país l’envia a Berlín amb una llista de secretàries de diferents ministeris, ha de fer d’espia, la jove Polònia necessita saber els plans dels alemanys. Som al final de l’ Alemanya  de la república de Weimar i l’ascens de Hitler al poder. El retrat que fa del Berlín que es troba en arribar és fantàstic. Però en  ja hi ha un corrent de fons que intueix la situació que després esdevindria una realitat i així es manifesta : Malgrat la tristor, Sosnowski es llançà a la caça de les berlineses. La ciutat era la Babilònia de la Mitteleuropa, la capital de la modernitat, junt amb París. Cada vici hi trobava satisfacció. Ni els poetes genials, ni els autors desproveïts d’una unça de talent, ni els novel·listes renyits amb la sintaxi, ni els autèntics creadors, ni els músics enemics de l’harmonia i amants de la dissonància, ni els assassins del vals, ni els escultors mancs, ni els pintors cecs, ni els alpinistes del pensament, ni els herboristes del teatre, ni els verbicultors de trucalembut, ni els exploradors de l’infinit, ni els cantants amb veu d’alcohòlic no sabien que aviat els nazis els condemnarien a l’exili -interior o exterior- o directament als camps de concentració.

 

Jerzy, estructura una xarxa de relacions que li van portant informacions de major o menor interès però que fa el seu servei als serveis d’informació polonesos que van acumulant informacions sobre les intencions dels alemanys. Ell va fent la seva feina i de cop i volta apareix el seu contrapunt en la narració la ballarina Lea Niako que amb la seva presència i amb la ve actitud va afegint interès i misteri a la trama i també la fa créixer en emoció fins al terrabastall final de al relació i el destí tràgic del protagonistes . La presència activa en la narració de personatges com Goebbels o el mateix Hitler , que ,sense tenir un pare protagonista si que hi afegeixen interès,i són personatges que eixamplen el marc de la trama.

En aquesta novel·la Bezsonoff segueix fidel al seu estil de donar la màxima lliberta al narrador, que fa tombs i també s’hi aporten dades sobre cinema, teatre i altre elements propis del imaginari de l’autor.

Reflexió més seriosa sobre la història del conflicte europeu i sobretot , com fa en altres novel·les sobre el ritual de la  seducció i com s’evidencia la seva posició : “Seria hora que s’organitzés una conferència internacional per determinar per què les dones s’enamoren de tants imbècils i per què els homes festegen tantes dones sense interès, més enllà de qualitats plàstiques evidents”

Bezsonoff ha manifestat que vol girar full i deixar la novel·la i dedicar-se  a altres projectes com  obra autobiogràfica ( ja ha fet alguna aproximació) i una biografia de Mistral.

Els que en som lectors incondicionals esperem que es repensi la decisió.

 

 

D’altres fonts LII

Desembre 30, 2017

La segona volta de les eleccions es juga als despatxos, a les reunions, als acords post electorals i cada cop sembla més evident la necessitat de trobar espais d’acord i també l’acord en el desacord i veure com es pot gestionar. El país necessita que es pactin els acords i els desacords si vol tirar endavant. L’article d’Anton Costas assenyala alguns aspectes d’aquesta necessitat.

Antón Costas Comesaña és un economista gallec. És catedràtic de política econòmica de la Universita de Bracelona i va ser president del Cercle d’Economia, els seus estudis se centren en els processos de formació de polítiques públiques, i en particular els processos de reforma econòmica. Ha publicat “La crisi de 2008. De l’Economia a la Política i més enllà” (2010) i “La torre de la arrogancia. Políticas y mercados después de la tormenta” (2011). Col·labora en diversos mitjans de comunicació.

Acordar el desacuerdo. Antón Costas. La Vanguardia. 27.12

 

Es posible que los resultados del 21-D, a pesar de su apariencia divisiva (entre dos partes hostiles que mútuamente desean frenar o aplastar a la otra), puedan llevar a una situación política mejor que la existente antes de las elecciones? Pienso que sí. En todo caso, la respuesta depende de cómo veamos el papel del “conflicto” y del “consenso” en el funcionamiento de la democracia.

Una idea extendida es que la democracia sólo es posible si existe un consenso sobre valores básicos. Pero la democracia no necesita de este tipo de consenso sino del conflicto bien atendido. La democracia se maximiza y enriquece con el conflicto. Estas dos ideas han sido defendidas por dos prestigiosos pensadores. Uno, Albert O. Hirschman, economista y analista de políticas que fue miembro del Instituto de Estudios Avanzados de Princeton. Otro, Giovanni Sartori, prestigioso politólogo italiano, profesor emérito de las universidades de Columbia de Nueva York y de Florencia.

Para Hirschman, el conflicto social bien gestionado actúa como un pegamento de la democracia. Todo depende de qué tipo de conflictos se pro­duzcan. Los hay de dos clases: del tipo “más o menos” y del tipo “o esto o lo otro”. Los primeros enriquecen la democracia. Los segundos, la rompen.

Esos dos tipos de conflictos tienen mucho que ver con las formas de democracia. En este sentido, Sartori distingue cuatro formas básicas: la representativa, la participativa, la directa y la refrendaria. No es el momento de entrar en los rasgos, atributos y defectos de cada una de ellas. Sólo me interesa señalar dos cosas. La primera es que los cuatro tipos están hoy presentes en la política catalana. La segunda es que la democracia refrendaria plantea conflictos del tipo “o esto o lo otro” (ejemplo: sí o no a la independencia).

La democracia refrendaria es una democracia de “suma cero”. Esto es así porque en los conflictos del tipo de “o esto o lo otro” unos ganan y otros pierden; la suma es cero. Pero, en la medida en que toda derrota es amarga y genera sentimientos de rencor y venganza, es muy posible que el resultado final sea malo para todos; es ­decir, que sea una democracia de “suma negativa”.

Los resultados del 21-D tienen la virtud de que delimitan bien el conflicto y cuantifican los partidarios de cada opción. No hay mayoría de votos a favor de la independencia. La mayoría de diputados es el resultado de una determinada regla de reparto que da más peso a los votantes de zonas rurales que a los de las urbanas. Imaginemos que hubiesen sido los partidarios de la independencia los que hubiesen sacado mayoría de votos pero que, por el efecto de una regla de reparto más equitativa, no tuviesen mayoría parlamentaria. Posiblemente estarían defendiendo que la mayoría de votos les habilita para decidir la independencia y no admitirían que la mayoría parlamentaria no independentista les bloquease.

Así las cosas, es necesario encontrar un consenso. Pero Sartori señala que “el consenso no es aprobar; basta con que sea aceptar”. Pero ¿aceptar qué? Puede ser la aceptación: 1) de valores últimos, 2) de reglas de juego, 3) de gobiernos.

El consenso sobre los valores últimos de la democracia no es para Sartori una “condición necesaria” de la democracia. Si existe, la facilita. Si no la hay, estamos ante una “democracia difícil”, pero no imposible. Esta es hoy la situación catalana. No hay una cultura política compartida, pero eso no impide el consenso.

El consenso que verdaderamente importa, el que es condición ­necesaria, es el “consenso procedimental”. El acuerdo sobre las reglas de juego. Son muchas; pero con respecto al régimen democrático, la fundamental es la que “decide sobre cómo decidir”, la que establece el método de resolución de conflictos. Una sociedad política sin “una” regla de resolución de conflictos es una sociedad expuesta a pelearse por cada conflicto. Por lo tanto, el consenso básico que necesitamos en la vida política catalana es un consenso procedimental sobre “quién” tiene el derecho de decidir “cómo”.

Aquí está, a mi juicio, el meollo de la cuestión política en Catalunya. Necesitamos acordar cómo estar en desacuerdo. Y, aunque parezca contradictorio, después del 21-D la situación es más favorable. La razón es que la democracia no es el resultado, como dije, de un consenso previo sobre valores básicos sino el efecto de un empate entre fuerzas hostiles, cada una de las cuales no puede imponerse por la fuerza a la otra. Por eso las guerras civiles o las revoluciones no dan lugar a democracias. Provocan dictaduras.

 

 

 

Refer camins

Desembre 29, 2017

Fa unes setmanes varem fer una caminada en  ple Parc del Garraf . Vam sortir de Can Muntaner amb l’objectiu d’arribar al Castell Vell d’Olivella, passant pel Barret del rector i per la Font del rector. El camí en   la primera part es també el mateix camí  que ens portaria fins a Santa Susanna un indret notable del Garraf i una cruïlla de camins prou important

Abans de trobar el trencall que havíem d’agafar nosaltres detectem una novetat respecte a altres ocasions que hem passat pel camí. La novetat és que  hi ha una tanca oberta, es tracta d’una mena de artilugi de fil de ferro reforçat amb les tanques recobertes d’un plàstic blau, aquesta mena de porta i algunes  barres de ferro clavades al terra fa pensar que es deu voler posar una tanca electrificada  per evitar que els bestiar surti del seu tancat. Però vaja això no era res més que una hipòtesi , ja veurem que resulta ser al final…

I,misteri resolt.

Un article signat per l’Alex  Recolons delegat de l’ACN a Ribes a l’Eix Diari  ens porta la solució llegint la notícia i aquest dos fragments de la mateixa:

Un total de 18 cavalls de la Fundació Miranda, entitat sense ànim de lucre dedicada a recuperar animals maltractats, han arribat aquest dilluns al Parc del Garraf per passar-hi l’hivern després de recórrer més de 200 quilòmetres en 10 dies pel mil·lenari camí ramader de la Marina, que uneix la Cerdanya amb Vilanova i la Geltrú. Els animals s’estaran en una finca de 300 hectàrees cedida per la Diputació de Barcelona a tocar del nucli d’Olivella fins el pròxim mes d’abril…..

El terreny que el Parc del Garraf ha habilitat i cedit a la Fundació Miranada té 300 hectàrees i està situat a tocar del nucli d’Olivella. Aquest espai d’estepa mediterrània amb tancat elèctric és ideal per la salut i la recuperació dels animals que s’hi estaran fins el mes d’abril. El director del Parc del Garraf, Santi Llacuna, explica que durant l’estada dels animals s’organitzaran activitats destinades a escolars i que en funció de la resposta tant dels animals com dels visitants l’objectiu és repetir l’experiència en anys futurs. 

N’hem vist imatges meravelloses dels cavalls a la platja a diversos mitjans de comunicació.

La notícia sens dubte ha suscitat interès i curiositat  mediàtica per la seva originalitat però també perquè al darrera hi ha una causa, sens dubte,  noble.

Realment una iniciativa proteccionista de la Fundació  Miranda que alhora serveix també per recuperar el camí de la transhumància que  unia la costa i el Pirineu concretament el que transitava entre Vilanova i Llívia , a la Cerdanya. Evidentment ara el camí no està del tot transitable malgrat hi hagi trams que estan en bon estat i altres que es confonen fruit  del deteriorament o bé perquè la incursió de la mà humana els ha reconvertit. La recuperació i restauració  d’aquets camins són una mostra de voler recuperar part del nostre patrimoni cultural i que va lligat a temps ancestrals on el moure es ramats era també una manera de socialització de relació entre territoris i de contrast entre, territoris, paisatges i maneres de viure .

La transhumància era una activat normal, el trasllat dels ramats buscant les pastures de temporada i seguien la lògica ,a l’estiu al Pirineu i a la tardor i hivern a la terra bixa.

Era un activitat notable que va resistir fins els principis del segle XX i que va desaparèixer amb rapidesa , tot i que el bestiar encara seguia anant a les muntanyes però el transport ja no es feia a peu en un llarg camí que arribava a durar ben be una dotzena de dies.

No fa pas masses anys – el temps passa despresa- encara en fer una travessa per Lles de Cerdanya cap els estanys d ela Pera vam trobar alguns vilanovins que hi eren per recollir els ramats , pujar-los en camions i en tres o quatre hores a casa altre vegada.

El temps i les feines canvien i certamen tot allò que ajudi a la comoditat i qualitat de vida serà benvingut.

També hem vist en imatges i reportatges com encara avui algunes ciutats són travessades per ramats en una reconstrucció d’allò que era habitual antigament. Fotos de vaques travessant el Túnel de Viella, per exemple , encara les poden trobar.

I llegir els notícies sobre aquesta nova transhumància fins Vilanova i el Garraf  ens ha fet recordar la figura de Ricard Vives i Sabaté artista gravador i editor de “goigs” que n’arriba a publicar més de mil i obtingué un notable ressò en l’àmbit artístic del gravat.

En una biografia sobre Ricard Vives escrita per Xavier Garcia  Ricard Vives i Sabaté , una vida per els goigs (1) ens narra com Vives i Sabaté fruit del seu neguit per conèixer el país i els seus paisatges s’interessa sobre la transhumància i la vida dels pastors  i fins i tot  participà directament  en diversos viatges des Vilanova  a la Cerdanya convertit en pastor  d’ocasió.

Tot sembla , com explica Garcia, que Vives va trobar un mapa sobre el nostre territori on hi havia indicada  una carrerada de la “Sardana” més enllà del Puig de l’Àliga, sorprès pel topònim va fer una consulta al ramader Ramon Rossell que el va treure del dubte ben aviat, el nom correcte era el de Carrerada de la  Cerdanya.

Vives la seguí en més d’una ocasió acompanyant ramats i pastors . Sortien de les masies Cabanyes i de la del Padruell cap el Pic de l’Àliga, Viladellops,  Sant Pere Molanta, Martorell  Manresa  fins   Berga o es concentraven diversos ramats per seguir el darrer tram fins a Sant Cristòfol de Tosses…

Val la pena la lectura de les planes dedicades a la transhumància. Carregades d’ imatges i també de sensacions i sentiments.

Ara es refan els camins i aquí ,a l nostre territori, els cavalls han refet el camí antic .

Però no tothom sembla tenir la mateixa estima al territori, al paisatge , fa pocs dies férem una altre caminada per la Plana de Ribes i constatem algun dels indrets on la brutícia s’acumula, travessant la vella carretera de Ribes a Vilanova en els vorals, ara que hi ha tallat les herbes, t’adones que s’hi acumula una quantitat de porqueria que sembla impossible que els humans la puguem generar, o prop de Mas Martí, al camí ral, hi ha un abocador permanent i queda clar que sembla un indret de  festa continuada , la gran quantitat d’ampolles de quintos de cervesa o les bosses d’alguns restaurants d’aquets menjar ràpid són al prova fefaent de que emmerdar el territori és un exercici habitual, o encara impacta molt més  llegir en una de les portes d’una casa amb un hort  a la urbanització de la Torre del Veguer una crida desesperada i emprenyada de : “Hijos de puta, ya no keda nada. Cabrones”. Una clara queixa contra aquells que deuen haver saquejat més d’una , de dues o tres vegades la petita finca…. en fi.

Mentre uns,  vull creure que la majoria vetlla per refer els camins que formen part de la cultura del país , altres vull creuer que pocs però sorollosos,  encara es dediquen a emmerdar i saquejar els camins del país. El bandolerisme modern.

Ep ! i ja no parlem dels marges que  es van enrunant…. això ja són figues d’un altre paner.

 

(1) “Ricard Vives i Sabaté, una vida per els goigs”. Xavier Garcia. Pròleg d’Oriol M. Diví, monjo de Montserrat. Editorial Gran Penya. Vilanova i la Geltrú. Abril 1991

Publicat al l’Eix Diari el 21 de desembre del 2017

 

Quan creus que ja s’acaba, torna a començar….

Desembre 28, 2017

Ens hem apropiat d’aquest vers de Raimon per indicar la sensació que tenim donat que quan surtin aquestes ratlles haurem votat i ja coneixerem els resultats electorals. Però quan les escrivim tot es mou per la disposició  i projeccions de la  demoscòpica de les enquestes que fins el darrer moment han donat un escenari obert i sense masses certeses. Tornar a començar. A hores d’ara estarà resolta la primera  incògnita, el resultat. Però encara potser quedarà per tancar la segona i també clau, la formació del govern. Ens movem doncs  per les intuïcions – que més aviat fallen- .Hem viscut una campanya desequilibrada. Candidats que no han pogut intervenir i altres que han usat de les noves tecnologies ( per deferència de jutges i fiscals) per ser presents en molts actes. Poca presència al carrer. Poc missatge programàtic i molt ping-pong d’acusacions reiterades i algunes de signe gruixut ,.Hem transitat de la desqualificació cap a l’insult amb facilitat. I n’hem tingut algunes mostres properes  i hem sigut ( simbòlicament per via del gentilici) protagonistes, des d’editorials als diaris d’abats estatal fins a la incomoditat d‘institucions, ja que hem vist altre cop  la cara més fosca i inacceptable de la suposada  llibertat d’expressió. Dos notables compatricis nostres han usat les noves tecnologies per fer comentaris sobre candidats  que creiem sobrers, innecessaris i injustificables. Un mal moment, una mala interpretació del personal del que es vol dir i  es diu, vet a saber però tampoc ara caldria demonitzar eternament a la gent malgrat ara ens sembli de totes, totes, censurable.

Però ja som el 22, el dia després  – potser fins i tot avui ens pot tocar  la loteria. Imaginen veure alguns vilanovins i vilanovines obrint la clàssica ampolla de cava? Menys possibilitats perquè la campanya contra la loteria de l’estat ha tingut un cert èxit però que no fa augmentat la venda de la grossa.

Som el 22 ,dèiem, i caldrà tornar a  la política de veritat, a la de la negociació, a la discrepància civilitzada , a retrobar les institucions, a tancar el cruel parèntesi del 155 i per descomptat reclamar l’alliberament dels presos. Fet això caldrà reconstruir refer majories més àmplies de les actuals i cercar mínims denominadors comuns perquè tot fa pensar ( i ens podíem equivocar de molt) que veurem  que no hi ha cap bloc determinant i  caldran acords més que tranversals que ajudin, no sols  a escollir President i conformar govern, sinó permetre que aquest govern pugui exercir les seves funcions amb una certa normalitat dins de l’anormalitat actual i també permetre la gestió del dia a dia , dels pressupostos que en definitiva és el que percep la ciutadania del país.

Les eleccions tanmateix no resoldran avui la qüestió de l’encaix territorial si es compleixen els pronòstic.La partició del país en dues opcions iguals, uns quants amunt uns quants avall, és clar i ho seguirà essent, per tant serà en la política del matís ,en el reconeixement de l’altre part que es podrà trobar alguna solució. Fins ara hem vist dissortadament la política  d’imposició. I en aquets tema l’estat té la força i l’usa sense complexos, per tant més que imposar-se el que caldrà seran les accions de seducció per una entesa de mínim que permeti primer normalitzar el país i després començar a tractar de forma real, sense embuts quin hauria de ser l’encaix territorial i per descomptat ens sembla del tot necessari que hi hagi una clara manifestació a través d’un referèndum ( amb garanties i sense porres, clar) de la ciutadania de Catalunya.

Però caldrà veure qui té el desllorigador de tot plegat. Per descomptat qui guanyi haurà de prendre més responsabilitat però no ens enganyem aquí hi ha responsabilitat compartides i responsabilitat de tothom. No serà fàcil perquè fer un govern amb candidats a presidir-lo a la garjola o a Brussel·les no facilita la gestió del tema. Però no es pot defallir al primer entrebanc . Avui és el dia després i haurem de conjurar-nos perquè els versos de Raimon no siguin profètics.

Quan creus que ja s’acaba,
torna a començar,
i torna el temps dels monstres
que no són morts.

Que tinguem bones festes , pau, salut,  tranquil·litat i bon govern.

 

Publicat al Diari de Vilanova el 22 de desembre del 2017

De lectures

Desembre 27, 2017

La niña alemana.

Armando Lucas Correa.

Ediciones B

Barcelona, novembre 2017

El MS Saint Louis va ser un transatlàntic alemany, propietat de la companyia naviliera Hamburg America Line (HAPAG). A l’any 1939 i  capitanejat per Gustav Schroeder va sortir del port alemany amb un passatge en que la majoria eren jueus que fugien de la situació que s’havia generat al país. La voluntat del viatge era  tractar de trobar un país que volgués els prop de  900 refugiats jueus alemanys. La destinació era Cuba, però en el darrer moment  quan el vaixell ja era al port de l’Havana se li va negar  l’entrada a Cuba,però també a  Canadà i al EEUU. El vaixell va retornar cap Alemanya però va anar deixant part del passatge a Bèlgica, França i Anglaterra, només els que van baixar a ports britànics va tenir la seguretat de no ser perseguits. L’odissea del Saint Louis va ser
motiu de la novel·la , Viatge dels maleïts, de Gordon Thomas i Max Morgan-Witts. També se’n va fer una pel·lícula amb el mateix títol. A La niña alemana, es recrea de nou aquella història però vist des dels ulls d’una nena i amb una correlació històrica fins el nostres dies.

Armando Lucas Correa , és nascut a Cuba i és escriptor i periodista Amb més de vint anys d’experiència en els mitjans hispans, és l’editor de PEOPLE EN ESPAÑOL, la revista hispana de major circulació a EUA amb més de 6 milions de lectors al mes. Correa supervisa tot el contingut editorial de la revista, Peopleenespanol.com i les edicions digitals per tauletes i telèfons intel·ligents, a més de l’estratègia de marca en xarxes socials
La seva carrera professional va començar com a crític de teatre i dansa a Cuba, on en 1988 va ser nomenat editor de Taules, una revista d’arts escèniques amb seu a l’Havana.
Correa ha guanyat diversos premis de l’Associació Nacional de Publicacions Hispanes (NAHP, per les seves sigles en anglès) i la Societat de Periodistes Professionals (SPJ).

El seu llibre ‘A la recerca d’Emma: Dos pares, una filla i el somni d’una família’ va ser publicat en 2007 per Raig, Harper Collins i l’editorial mexicana Aguilar, Santillana en 2009.

La seva primera novel·la és  La nena alemanya,.

Va sortir de Cuba el  1991 i actualment viu a Manhattan, Nova York,

La novel.la està inspirada en un fet que com ja hem assenyalat ja ha estat narrat novel.lísticamnet, la fugida d’un seguit de alemanys jueus de la situació del seu país amb el vaixell Saint Louis amb destinació a l’Havana on semblava que els acollirien amb uns salconduits que havia signat un diplomàtic cubà . Els fets van demostrar tràgicament que no va ser així i pocs , molts pocs, van poder baixar a terra i quedar-se  a Cuba , entre ells la Hanna una nena que protagonitza bona part de la narració. Molts altres van acabar havent de retornar a Europa i van acabar en camps de concentració i morint en ells.

La  narració en situa inicialment en l’alemanya quan comença a palesar-se  la persecució contra els jueus. Els seus comerços són atacats , se’ls nega la presència en alguns càrrecs públics i van creixent les mostres d’antisemitisme. En aquest panorama la Hannah Rosenthal ,que havia tingut fins aquells moments una vida plàcida, ben cuidada per la seva família, que es respectada, amb el treball del pare a al Universitat. Tot això desapareix quan a l’any 1939 la presència del nazismes comença a ocupar-ho i envair-ho  tot. Ella i el seu amic Leo van passejant per la ciutat i veient la situació. Ambdós comencen a ser conscients del perill de ser jueus i van veient com les seves respectives famílies van preparant al fugida cap a mons imaginats pels dos nens que ens concreta en l’ illa de Cuba. Hannah va fent fotografies dels carrers  i dels indrets de la seva ciutat, sembla que en vulgui tenir un  record de com va deixar Alemanya.

Quan tot sembla que acabarà malament i la pressió sobre la família Rosenthal per part del nazis és més forta es concreta el viatge cap a  Cuba amb el vaixell Saint Louis, la família es obligada a deixar tots el seus bens i passar-los las nazis tot i així poden viatjar sense  masses estretors fins arribar a l’Havana on es produiran els fets  ja coneguts per la història. Les autoritats cubanes no permetran que baixin la major part dels passatgers, però la Hannah i la seva mare sí que ho poden fer amb el dolor però que significarà el trencament de la família.

La narració ens situa també setanta anys després a Nova York amb al figura de l’Anna Rosen que és una nena que just comença a entendre les coses, viu una situació familiar també tràgica el seu pare ha desaparegut en els atemptats de l’11-S i la seva mare sembla no supera la situació. En aquest context rep des de Cuba un paquet amb unes fotografies i amb una documentació que els envia al Hannah que és la tieta del seu pare.

Anna i la seva mare es traslladen a Cuba per retrobar-se ,l ‘encontre entre l’Anna i la Hannah és realment molt emotiu i juntes poden refer tota al història que fins ara els era desconeguda. La Hanna reviu el seu viatge a bord del Saint Louis i com va segellar amb el seu amic Leo un sòlid pacte que traslladarà a l’Anna perquè el compleixi.

Llibre molt interessant, per la història, pels personatges i perquè posa de manifest la situació coneguda ja, però que val la pena recordar, de la insolidaritat que es va viure en  moments difícils amb la comunitat jueva que fugien d’una Alemanya enfollida d’odi i persecució.

El valor de l’amistat, del compromís entre les persones en aquest cas entre la Hanna i el Leo com a representació de la fidelitat als compromisos i a  les idees.

Molt interessant i emotiva.

Nadal i Sant Esteve

Desembre 24, 2017

Un poema de carner i un text de Sant Esteve per desitjar un Bon Nadal

Pau, salut, llibertat i més esperança  que mai.

 

Balada de nadal per a cantar-la els pirates de la mar

Tota la mar, ben endins, ben endins,
té un cor ombrívol, ombrívol.
El peixarrot menja els peixos mesquins;
és un engany la dolçor dels dofins
i la sirena de càntic planyívol.
Tota la mar, ben endins, ben endins,
té un cor ombrívol, ombrívol.

Diuen els savis que al mig de la mar
hi ha una illa blanca, ben blanca;
i si hi anéssiu avui per atzar
hi trobaríeu per única llar
un trist cobert foradat, sense tanca.
Diuen els savis que al mig de la mar
hi ha una illa blanca, ben blanca.

Entre la neu senderegen les flors;
l’aire és ple d’ales i d’ales;
sota el cobert hi ha la Dama i l’Espòs
i un infantó que hi és nat sense plors:
juga amb ocells i amanyaga primales.
Entre la neu senderegen les flors;
l’aire és ple d’ales i d’ales.

Tres naus molt belles hi van d’Orient
amb neu a tofes, a tofes.
A cada una hi ha un rei molt vistent;
cada rei porta safata i present;
són plens de llum el velam i les cofes.
Tres naus molt belles hi van d’Orient
amb neu a tofes, a tofes.

El peix petit riu al fons de la mar
i per l’airet la gavina.
Cada penyal té un estel, com un far;
cada pirata, pensant en la llar,
d’una manera emmelada rondina.
El peix petit riu al fons de la mar
i per l’airet la gavina.

Josep Carner

Sant Esteve, les raons mil·lenàries d’una festa

 Article de Mireia Rourera publicat al Punt Avui

És molt possible que Catalunya celebri el dia de Sant Esteve des de fa més de mil anys, des del moment en què, a partir del segle IX, el territori que ara és el Principat va entrar a formar part de la Marca Hispànica de l’imperi franc, que expandia el cristianisme guanyant terreny als musulmans.

El primer màrtir de la cristiandat va morir lapidat i és el patró dels joves
El 26 de desembre del 415 les seves relíquies van ser dutes a Jerusalem
En formar part de la Marca Hispànica, en l’època en què van néixer els comtats catalans –que depenien tant administrativament com eclesiàsticament dels carolingis–, els bisbats catalans estaven a les ordres del de Narbona i van trencar amb l’Església de Toledo. És en aquest moment quan, segons diversos relats històrics als quals diversos historiadors donen crèdit, l’imperi carolingi va establir que “l’endemà de cada pasqua” seria festiu. Per això, a casa nostra i a molts països d’Europa –però no pas Espanya, que depenia de l’emirat de Còrdova– és festiu aquest dia, l’endemà de la pasqua de la nativitat i també el dilluns de Pasqua –el dia que fem la mona–, que és l’endemà de la pasqua de resurrecció. Dels carolingis, Catalunya també en conserva la celebració del dilluns de la Pasqua Granada.

I per què l’endemà de Nadal? Perquè “les relíquies d’aquest sant, el primer diaca i el primer màrtir de la cristiandat, van ser traslladades el 26 de desembre de l’any 415 en una església de Jerusalem”, segons explica Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat.

Sant Esteve era marxant de robes i va morir (aproximadament l’any 35) lapidat, perquè, d’acord amb el que es diu al llibre dels Fets dels Apòstols, “no va voler vestir uns homes rics tal com havia vestit, uns dies abans, Jesús i els seus deixebles”. A Catalunya és molt venerat potser perquè, segons Joan Amades, “la tradició diu que era fill de Salou i que allí va sofrir el martiri en què fou mort a cops de pedra”. “Als veïns de Salou, de malnom i com a dictat tòpic despectiu, els diuen matasants i apedregadors”, continua Amades al Costumari català. A Catalunya hi ha molts pobles que duen el nom de Sant Esteve (Sesrovires, d’en Bas, de Palautordera, de la Sarga, de Guialbes, de Llémena, d’Olius, de Cervelló, etc.) i moltes localitats hi tenen dedicada la seva església parroquial, entre les quals la de Granollers i la d’Olot.

Per raó del seu martiri, segons recorda el mateix Amades, sant Esteve és patró dels qui treballen amb pedra i hi intervenen: picapedrers, marbristes, molers, barrinaires i altres oficis semblants”.

Bienve Moya, escriptor i expert en cultura popular, explica que, “ com que sant Esteve era un protomàrtir, és a dir, el primer màrtir del cristianisme, és el patró dels joves”, per això era una tradició del 26 de desembre “que els joves tinguessin llicència per fer animalades i bromes”. “És probable que aquesta llicència per a fer bromes s’acabés traslladant i transformant en el dia dels Innocents, el 28”, hi afegeix. És una possible explicació del perquè es fa broma del dia que es recorda la matança d’infants innocents d’ Herodes.

 

 

D’altres fonts LI

Desembre 24, 2017

Aquest article de Rosa Regàs publicat al diari Público abans de les eleccions és una bona anàlisi de la situació a Catalunya, ara després de créixer el resultats segueix essent prou interessant pel seu contingut i perquè llença també algunes propostes des de la perspectiva d’ algú que no és independentista però que tampoc combrega amb l’actitud del govern Rajoy i la seva nul·la capacita de negociació ni entén el que està passat a Catlunya

 

Rosa Regàs (Barcelona, 1933) ha treballat com a editora i com a traductora per a les Nacions Unides. Fundadora de l’editorial La Gaya Ciència i les revesteixis Arquitectura Vis i Quaderns de la GayaCiència, ha publicat novel·les (Premi Nadal 1994), relats, contes, articles i llibres de viatges.
Rosa Regàs Pagés va néixer a Barcelona en 1933. És llicenciada en filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona. Va treballar en l’editorial Seix Barral de 1964 a 1970, any en el qual funda l’editorial La Gaya Ciència , i les revesteixis Arquitectura Vis i Quaderns de la GayaCiència (1976).

De 1983 a 1994 va treballar com a traductora per a les Nacions Unides en ciutats com a Ginebra, Nova York, Washington, Nairobi i París. Del 94 al 98 va ser directora de l’Ateneu Americà de la Casa d’Amèrica.
Ha publicat novel·les, relats, contes, articles i llibres de viatges, i va ser guanyadora del Premi Nadal 1994 amb Blau, la seva segona novel·la.

Sería un buen comienzo. Rosa Regàs.Público. 21.12

 

Hay quien cree que la crisis que sufre hoy Catalunya la provocaron por una parte Puigdemont al frente de un mini ejército de ERC’s y CIU’s o Pdecat’s que a pesar de sus errores y contradicciones supieron despertar el siempre presente orgullo de ser lo que ya se es -catalán en este caso- en casi dos millones de catalanes. Y por otra el impasible ademán del presidente del gobierno de la nación que en cinco años no se ha tomado la molestia ni siquiera de reconocer que España tenía un grave problema, y cuando, tras tanta pasividad la situación llegó a un punto de no retorno y no tuvo más remedio que actuar por exigencia de sus votantes y de los poderes fácticos a los que siempre ha sido tan fiel, se limitó a enviar el Piolincargado de policías y guardias civiles, y a jurar y perjurar que no se pondrían urnas, no habría referéndum y se respetaría la legalidad vigente.

Pero dicen otros expertos que lo que provocó la situación social y económica que vivimos hoy fue el patético desenlace final del Procés con la declaración –ara sí ara no- de la independencia y el bombazo final del estado de excepción a Catalunya, más conocido como “el 155”.

Y tienen razón, pero es una razón parcial porque esta crisis no surgió de pronto como un fuego de artificio sino que, afianzándose en una minoría de catalanes que llevan generaciones suspirando por la independencia, su número y entusiasmo se vieron incrementados cuando se produjo la vergonzosa recogida de firmas del señor Rajoy contra el Estatut de Catalunya por ilegal. Depositadas en grandes cajas y con una actuación televisiva y muy teatral, en 2006 Rajoy entregó sus millones de firmas al Tribunal Constitucional reclamando la anulación de la mayoría de sus artículos y olvidando que había sido aprobado por el Parlamento catalán y ratificado en referéndum por el pueblo de Catalunya y por el Congreso de los Diputados de España. El Tribunal Constitucional le hizo caso y anuló muchos de esos artículos sin reparar -o reparando- que eran y son iguales a los que rigen en otras comunidades del país. Este fue el comienzo.

No voy a relatar los despropósitos llevados a cabo por ambas partes en los últimos meses porque son del dominio público.  Me he referido a los primeros solo por poner de manifiesto que hoy, arrastrando los errores de los dos bandos enfrentados, nos encontramos con una Catalunya en la que, aún sin ser mayoría, hay casi dos millones de ciudadanos que no desean bajo ningún concepto seguir siendo españoles. Y nada se vislumbra en el horizonte que pueda hacerles cambiar de opinión, ni la apresurada propuesta, ni la superficialidad con que se ha emprendido, ni el incumplimiento de los pronósticos de los líderes, ni su imprevisión, ni sus posteriores actuaciones y contradicciones: Europa a nuestros pies, empresas disputándose un lugar en la economía, realidad de la República catalana una vez proclamada, implantación del paraíso terrenal o la sorprendente afirmación de que la declaración unilateral fue una invención del Estado.

¿Cómo se gobierna un país con un problema tan enraizado en la comunidad? Pues parece que respondiendo con lo mismo, porque ni Rajoy ni sus partidarios cambiarán por reconocida universalmente que haya sido la mala gestión del líder, ni por la evidencia de que en contra de lo prometido sí hubo urnas y sí pudieron votar los catalanes a pesar de la lamentable e innecesaria actuación de las numerosas fuerzas del orden que intentaron evitarlo. Sin garantías, pero votaron.

Rajoy, de facto el actual President de la Generalitat de Catalunya desde la aplicación del 155, sigue impertérrito buscando en la justicia los nuevos modos legales de gobernar y castigar convencido de que acabarán con el problema, al tiempo que ignora cualquier posible solución política:  ni siquiera cuando, en un alarde de generosidad se sacó de la manga una solución infalible y convocó elecciones se le olvidó prever qué ocurriría si el 21D ganaran los independentistas.

Y por si fuera poco, son infinitos los medios de comunicación que llenan los espacios siderales de banales noticias y pronósticos sobre Catalunya y sus habitantes, tan tópicas que pocos catalanes, independentistas o no, entienden y menos aún se reconocen en ellas.

Y así estamos, sometidos a un estado de excepción y esperando que los dioses rebajen el entusiasmo independentista, aunque solo sea para no repetir una situación ya vivida donde tanto en Catalunya como en el resto de España han resurgido con demasiada frecuencia aquellas macabras ideologías que añaden al desconcierto, el miedo a un futuro peor.

En cuanto a que Catalunya sea o no sea una nación a mí me dice poco y no entiendo la diferencia entre serlo y no serlo. ¡Hay tantas definiciones de “nación”! Catalunya es lo que es, no lo que escribe y reconoce de ella la derecha o la izquierda, y no veo en que puede mejorar lo que somos ni arreglar las múltiples dificultades que tenemos que seamos nación, comunidad, país o barrio.

No soy independentista, pero si un día acabara siéndolo, nunca sería “con éstos ni de esta manera”. Tampoco soy excesivamente patriota, y aun así me parece indecoroso que en nombre del amor a la patria se haya sometido a Catalunya a un movimiento que la ha sumido en el ridículo y la humillación y cuyo único soporte no ha sido ni el conocimiento de la realidad, ni el debate, ni la solidez del proyecto, ni la previsión, ni una visión real del presente y del futuro, ni la legalidad, ni la dignidad, ni siquiera la verdad económica, política o histórica, sino solo el sentimiento inflamado de nuestro corazón.

Tal vez por esto creo que esta crisis tal como la encaran las dos partes, no tiene mucha solución, no por lo menos a corto plazo. Los independentistas agarrados a lo suyo seguirán siendo bufanúvols (sopla nubes), y tanto el PP como C’s seguirán agarrándose a la legalidad que los protege, sin abrir los ojos a la realidad, desde donde podrían entender la crisis y, de interesarles, tal vez ayudar a solucionarla.

Pero no seamos megalómanos y comencemos por lo inmediato: oigamos lo que dicen los políticos, leamos sus programas y votemos con clarividencia y coraje. Y no estaría mal que unos y otros nos diéramos el gustazo de no votar a quienes centran sus aspiraciones en denigrar al contrario y a todas horas nos dan lecciones de honestidad: “Dime de lo que presumes y te diré de lo que careces”, dice un sabio proverbio.

Sí, este sería un buen comienzo, al menos para desintoxicar un poco el ambiente.

 

 

Noms propis LI

Desembre 23, 2017

 

Inés Arrimadas. L’estrella ascendent dins de Ciutadans i de les enquestes. Ben segur que al polarització ha ajudat al partit de Rivera a situar-se  en un paper central i com a pal de paller de l’anomenat Unionisme.

Agressiva en els arguments no ah dubtat de fer front als independentistes  amb una certa passió.

Ha justificat sens e embuts el 155 i ha estat dura tant amb els empresonats com amb els que estan a Brussel·les. No ha tingut cap mena de recança a carregar durament i intentar   esdevenir el pal de paller del constitucionalisme. L’estrella Arrimadas ha brillat i C’S ha guanyat , un partit que no mana a cap ajuntament que gairebé no té implantació en el país i resulta que treu el millor resultat electoral important, per primera vegada  un partit no catalanista, al contrari anticatalanista  ha guanyat. No governarà. Serà una victòria amarga però sempre podrà dir que en plena república simbòlica  ( per alguns clar) ella va guanyar les eleccions i va batre al President i al sobiranisme.. Això és el paradigma de la victòria pírrica.

 Carles Puigdemont. Voluntat de seguir amb la legitimitat de les institucions a Brussel·les, menjant  moules frites , anant a  l’Opera i garlant a tor i a  dret , rodes de premsa a dojo, trobades multitudinàries  amb els seus fans, i intentant seguir mantenint la Presidència de la Generalitat, tot i que pocs li reconeixent.

Ha apostat fort, ha diluït el seu partit en una moviment  tranversal, populista i essent ell el centre de l’atenció. Des de Convergència a ex–socialistes i amb gent de l’església i dels moviments socials. I la història els ha sortit bé. No ha quedat el primet amb vot popular ni amb escon però la conjuntura electoral li obre les portes de nou a  la presidència. Tot i que la seva situació és complicada i per tant haurem d’estar a les disposicions que es vagin fent. Hi ha temps per una resolució pactada, que obri un nou temps i un nou espai. Puigdemont ja guanyat en l’àmbit sobiranista possiblement serà President però sempre li podran retreure que va ser incapaç de guanyar a C’s.

Oriol Junqueras. Fa uns mesos era el candidat guanyador de lluny i amb força diferència. Estava cantat que la seva llista seria la guanyadora en trencar-se la coalició de Jxsí  La línia ascendent  però es va trencar quan l’Estat va decidir intervenir amb tota la contundència possible contra les declaracions fossin simbòliques o reals de la independència.

Una directiva judicial al nostre entendre injusta, amb biaix venjatiu i amb voluntat d’exemplificar al voluntat dels poders de l’estat l’ha porta a la presó i això a més de ser cruel és un handicap important a l’hora de fer campanya. No hi ha dubte que la “no” unitat del sobiranisme podia afavorir la llista d’ERC però el sorgiment amb força d ela llista del President li ha minvat possibilitat d’un victòria folgada. I així ha estat , el seu partit no ha aconseguit la victòria que tant esperaven. Han perdut l’oportunitat que semblava clara de triomfar. Hauran d’esperar. I esperar tancat   la presó ha de ser molt dur sobretot perquè és injust . Una certa sensació de derrota avui la deuen tenir el republicans. Potser la manca de Junqueras a la campanya ha estat clau en la derrota davant JxCat , ja que estava en inferioritat de condicions respecte als seu companys de contesa. Però per altra banda també podia fer emergir un vot emprenyat amb l’estat. Seguirà essent el segon del President…

 Miquel Iceta. Se la vist tocat a una certa eufòria , les enquestes li donaven un augment de vots escons i per tant que comenci la remuntada. Els auguris feien preveure que seguiria la seva davallada però potser el seu treball costant i amb intervencions lúcides al Parlament li han donat expectatives que fa uns mesos no tenien. Potser durant la campanya no ha sabut desmarcar-se del debat polaritzat i em sembla que tampoc ha ajudat gaire la presència de Borrell en campanya amb exabruptes innecessaris i fets des de rancúnia. Ha sabut aguantar els embats més de durs de tothom, des dels independentistes que l’han fet responsable del 155 i l’Unionisme l’ha acusat de còmplice del sobiranisme. En fi ha rebut per tost costats però ha sabut respondre amb tranquil·litat. La seva fórmula no ha reeixit i malgrat intentar fer una llista transversal i amb diversitat ideològica , malgrat augmentar un diputat no aconsegueix erigir-se en al frontissa de la representació constitucionalista i per altra banda en sumar poc vots més tampoc sembla que la seva voluntat d’ubicar-se  en un nou espai central pugui esdevenir realitat.

Queda un cop més com una promesa, com un bon jugador que mai acaba d’esclatar ,de ser imprescindible en un bon equip.

Xavier Domènech. Ha jugat durant la campanya ha monopolitzar l’espai de l’esquerra però no se’n ha sortit del tot. Diputa al congrés ha tingut bones intervencions. Situat en aquella equidistància de que ni la DUI ni el 155, intenta arreplegar vots de la “vella” esquerra i combatre amb guant de seda  al sobiranisme. La seva proposta d’un govern d’esquerres amb ERC i PSC no ha tingut massa predicament en cap dels seus possibles aliats. També ha estat interpel·lat des d’ambdós sectors per intentar sumar-lo a alguns dels dos projectes que intenten conviure a Catalunya. S’ho ha jugat tot. . I no ha guanyat ni ha millorat els resultats anteriors ni ha estat capaç d’aglutinar el vot equidistant, el del no a l DUI ni no al 155. Entre al polarització ha quedat desdibuixat i al seva voluntat d’esdevenir la clau de la nova governabilitat no la tindrà i per tant li caldrà esperar encara una mica més per veure si el seu projecte reeixirà. No ha estat una ona notícia ni pels Comuns aquí, ni per Podemos allà.

Carles Riera candidat e la CUP, és nou almenys encapçalant una llista, ha fet una campanya modesta però molt contundent. No ha tingut massa atenció dels mitjans de comunicació i en els debats ha mantingut una actitud tranquil·la però sense marxar un mil·límetre de la seva posició , sens e concessions Potser s’ha volgut desmarcar una mica d’aquell pensament que assenyala que si la suma del tres partits independentistes sumen el govern serà una realitat sense problema. Riera posa el llistó alt i no es deixa entabanar i marca distàncies amb una agenda social potent.

Escoltar-lo fa que retorni aquells vella aspiració de que l’alliberament nacional i  l’alliberament de  classe són  les dues cares de la mateixa moneda. Però això sembla que no ha estat entès. Potser el vot útil en el camp independentisme els ha perjudicat però la pèrdua de més de 50 % dels seus diputats potser els portarà  fer una profunda reflexió sobre si el seu paper ha tingut la repercussió que s’esperava. Seguiran tenint la clau de la construcció de la república, però ja no seran els únics, perquè Domènech els pot fer la competència.

Un candidat sòlid que ha perdut bona part de la representació.

Xavier Garcia Albiol. Ha anat més de hooligan que no pas de candidat. I sobre ell recau la responsabilitat de trencar el terra a la baixa del PP . Molt  a la bixa,molt més del que li donaven els enquestes. Segurament era qui s’hi jugava més. L’ aplicació del 155 va ser celebrada amb eufòria pel candidat del PP, ara havia de recollir suposadament el suport de la gent que no volia saber res amb el procés. Ha mantingut un to molt dur contra el sobiranisme amb més d’una i de dues sortides de guió, desmarxat en alguns del seus mítings. S’ho ha jugat tot. I pràcticament ho ha perdut tot.

El PP ha quedat la darrera força del Parlament amb uns raquítics tres diputats.

Poca cosa  més a dir.

Garcia Albiol hauria de presentar la seva dimissió, plegar i marxar i el PP hauria de trobar algú que intentes refer el poc que queda i donar al projecte una credibilitat que avui l’ha perduda tota.

En fi de les cendres del desastre electoral del PP  aquest cop ja veurem si reneix alguna cosa.

Ell però  “firme el ademán” i a resistir…. fins que Rajoy se’n cansi.

 

Pessebre bevent

Desembre 22, 2017

Per segon any torna el Pessebre Bevent de la Unió Vilanovina. Es tracta d’una trobada amable, distesa i ben amanida amb les cançons nadalenques.

Avui divendres 22 de desembre cantarem doncs unes nadales post-electorals amb en Jaume Arnella i en Ferran Martínez a l’acordió que animaran el cotarro i ens oferiran els seves millors cançons i ens animaran a cantar tots plegats.

Entre cançó i cançó podreu endolcir la gola amb les figues abrandades i ratafia de Nadal.

Així mateix es podrà participareu també de la rifa de torrons amb tres magnífiques paneres.

Entre les 7 i le 9 del vespre al local de la plaça del Pou.

I Tot seguit el primer Quinto d’aquestes festes.

Per anar fet boca aquí deixem una de les nadales que segur que cantarem :

 

La pastora Caterina

 

La pastora Caterina
per present li va donar
tres taronges de la Xina
i el pessebre va enramar.

Ara pastors, anem junts
cap el Portal, que n’és nat
un infant com una estrella,
que a mi ja em té el cor robat.
Antón tiro-liro-liro;
Antón tiro-liro-là.
Jesús al pessebre
anem-lo a adorar.

Oh bon pastors, jo diria
que en el Portal de Betlem,
prop de Jesús i Maria
sembla que al cel ja siguem.

Amb Sant Josep va Maria,
ella cavalca el burret
i entre moixaines abriga
el seu Jesús que té fred.

I ja hem votat!!!

Doncs sí , ja hem votat.

I ara què? Deu ser la pregunta més feta durant les darreres hores.

Festa de la democràcia?. No .Aquest cop no ha estat la “festa” , el tòpic aquest cop no el podem repetir

Normalitat? No! No al dir com ha anat tot plegat i veure el Sr. Millo darrera el faristol de la Generalitat, fa mal i és antiestètic i antiètic.

I algú ha votat amb el cor i el sentiments.

Un altre amb el cap i la raó.

Altres no amb el cap ni amb el cor … amb els …

I encara algú ho  ha fat com tantes vegades tapant-se el nas.

Però a l’hora del recompte tots els vots valen el mateix.

La matemàtica no entén de disposició del vot sinó que ens ha donat unes dades que ara caldrà combinar per fer possible un govern, una estabilitat al país i unes perspectives de futur que millorin la situació actual.

Fora  presos, fora 155, fora amenaces , fora enfrontaments estèrils.

I els resultats són ara ja incontestables.

C’s guanya amb 37 escons i guanya amb vots també

Junts per Catalunya es queda amb 34 escons

ERC-  32 escons

PSC- 17 escons

Cat-comú.-Podem 8 escons

CUP- 4 escons

PP -3  escons

La paradoxa Guanya C’s però la majoria absoluta en escons però  no en vots i per tant es podrà formar govern independentista

I traspàs de vots dintre dels dos blocs.

Govern potser garantit però la divisió segueix igual.

A seguir.