Archive for Mai de 2018

Pintors de VNG.

Mai 28, 2018

El proper divendres dia 1 de juny l’ historiador de l’art i crític  Isidre Roset ens parlarà sobre Pintors de VNG, locals i visitants. Serà un bon moment per fer un recorregut pels principals noms artístics i corrents pictòriques que s’han posat de manifest en la vida local.

S’ha parlat sempre de la gran quantitat d’artistes  en aquets cas pintors que ha tingut al ciutat, alguns han superat l’àmbit local i han esta reconeguts a nivell nacional i internacionals , altres tot i tenir una trajectòria artística notable s’han quedat en l’àmbit local sense que això desmereixi en absolut la seva obra artística.

Fins i tot s’ha arribar a parlar d’una “Escola de Vilanova” en l’àmbit pictòric , així ho explica F. X. Puig Rovira en ‘article . L’AVANTGUARDA ARTÍSTICA A VILANOVA: PRESÈNCIA I INFLUÈNCIA, publicat al Butlletí de la Biblioteca Museu Balaguer :  L’expressió “Escola de Vilanova” fa fortuna en l’ambient artístic de Barcelona. Segons Nicolau d’Olwer, que hi inclou també Alexandre de Cabanyes i Josep F. Ràfols, “no era una ‘escola’ sinó més aviat un grup d’artistes vilanovins units per l’amistat, per un ideal comú de lluita i de sinceritat artística, però que no contemplaven pas la bellesa amb els mateixos ulls ni la traduïen segons els mateixos cànons”.

El mateix Puig en el seu diccionari  Biogràfic de  Vilanova i la Geltrú aporta el nom de nombrosos pintors que han exposat a la nostra ciutat o que han pinta les seu carrers places i també els paisatges exteriors a la ciutat.

Altres escriptors també fan referència al potencial artístic de la ciutat. Així  Xavier Garcia en el seu llibre Vilanova i la Geltrú i el seu gran Carnaval , publicat l’any 1972 en el seu darrer capítol quan parla del futur fa una referència al tema pictòric  “:Molt sovint a les sales d’exposicions locals , les de Barcelona les de diverses ciutats espanyoles i fins i tot de les de l’estranger mostren els neguits dels pintors vilanovins que atreuen l’atenció o que fa poc han iniciat la seva vida artística són ; Bernadó, Brichfeus, Roselló, Canyelles, Rotaris, Calvet, Soler Pedret, Brull Carreras  Rodríguez, Satorra, Cabayol, Matas, Pujades, Budesca…

Aquest últims temps han esta entre nosaltres  durant uns anys , el pintor Francesc Pausa i Pidelaserra , de bona escola catalana , home d’esperit bohemi, pilot d’aviació , combatent de RAF ,en la guerra mundial…

Podem gairebé qualificar de tragèdia la pèrdua per  a Vilanova de tota l’obra pròpia i aliena que el pintor Joaquim Mir havia acumulat a la seva llar que l’hauria convertit em el museu d’art per excel·lència…”

També trobem referències a pintors determinats en el llibre “Al llarg del camí” de Jaume Barberà, periodista i escriptor vilanoví,  en el text “El pintor del capell de feltre” que fa referència  a Alexandre de Cabanyes. Barberà diu : “També vol mirar enrere i ell es veu enmig d’aquella fornada de joves renovadors  artistes que, de totes contrades del país, penjaven agosarats la seva obra desafiant i polemista. Els veu retronar al gener del 1917 , quan – segons anota l’escriptor  Joan Callejón -, el vilanoví Enric C Ricart va presentar a una sala  barcelonina una exposició, de pintura i gravat. En aquells mateix any un altre vilanoví, Rafael Sala, presenta també una exposició de pintura i dibuixos ….”

El mateix Barberà dedicarà una altra glosa al pintor Joan Llaveries…

I encara altre cop Puig Rovira  a l’any 1997 en l’opuscle de la celebració dels 25 anys de la Sala d‘Art Prisma escrivia : Un altre fet és que a l’època contemporània  sempre hi ah hagut u grup destacat de pintors que han residit i han realitzat la seva obra a Vilanova, que han gaudit d’un ampli reconeixement ciutadà. Tot això ha servit d’estímul per  l’existència de galeries d’art…..

 I podríem seguit trobant texts i monografies sobre pintors vilanovins o bé que han treballat a la nostra ciutat.

Per això la conferència de d’Isidre Roset té un gran interès fer un recorregut pels pintors i tendències artístiques que han tingut Vilanova com marc.

Isidre Roset historiador de l’art  ha fet múltiples articles sobre pintura i pintors, és un reconegut investigador en matèria artística.

Ben segur que gaudirem d’una excel·lent conferencia que ens ajudarà a acostar-nos al món de la pintura i els pintors de Vilanova.

 

 

Anuncis

Noms propis ( XXI)

Mai 27, 2018

Ferran Mascarell. L’ incombustible polític català ha fet la presentació pública del seu projecte per Barcelona amb la voluntat d’encapçalar una possible candidatura sopranista. Mascarell ha estat regidor de l’ajuntament de  Barcelona , va col·laborar amb Maragall, després Conseller de Cultura amb el mateix Maragall i amb Artur Mas i encara Delegat del govern a Madrid amb Puigdemont.. ja es veu que ha et una evolució des del socialisme més catalanisme a un sobiranisme de tipus pragmàtic. Fins i tot havia sonat com a  possible President e la Generalitat substituint a Puigdemont.

Ara ha presentat el seu projecte a l’Ateneu Barcelonès i ha anunciat que si finalment se celebren unes eleccions primàries sobiranistes per escollir alcaldable per Barcelona, ell s’hi podria presentar. “Si arribessin unes primàries, podria estar interessat a presentar-m’hi”, ha dit. Això sí, Mascarell ha insistit que ara “no és el moment de parlar dels candidats” sinó que el que cal és determinar quin és “el projecte de ciutat“.

L’exconseller de Cultura ha manifestat amb claredat i contundència  que l’ independentisme s’equivocarà si imita l’estratègia “populista” del nacionalisme espanyol i es presenta a les municipals “sense parlar de Barcelona“. “Presentaran les eleccions com un plebiscit, però el sobiranisme no hi pot caure”, ha alertat. “El paradigma social i nacional són la mateixa cosa”, ha afegit.
Mascarell ha repartit crítiques entre Colau i Ciutadans i sobretot amb l’aposta per Manuel Valls , sobre Colau ha deixat caure com si no volés i ha indicat que s’ha notat la manca de convicció que tenia Colau de no guanyar les eleccions: Això s’ha notat. Durant aquests tres anys es nota que no sabien on portaven la ciutat”,
Mascarell augmenta la pressió sobre el PDECat i sobretot sobre ERC perquè se sumin a les primàries independentistes.

Mascarell posa pressió al sobiranisme que també té un altre possible candidat en el filòsof Jordi Graupera que va presentar també el seu projecte.

Caldrà veure com es deslloriga l’entrellat, ERC ja té candidat, i el PDeCat també, però sembla que Puigdemont té la darrera paraula també en si hi ha algun moviment semblant a JxCatalunya a les eleccions municipals…

Queda poc per desentrellar la incògnita.

Celestino Corbacho Sembla que  Manuel Valls podria no serà l’únic fitxatge estrella de Ciutadans, un altre ex ministre , aquest espanyol, figura en el punt de mira del partit taronja. Es tracta de Celestino Corbacho, que fou alcalde socialista de l’Hospitalet i ministre de treball amb nombrosos càrrecs orgànics al PSC. Va deixar aquesta formació en no sentir-se valorat. Ara podria ser ”valorat” per Ciutadans i això li permetria retornar a la vida política activa que sembla enyorar.

Ells ni confirma ni desmenteix, fonts properes si que ho desmenteixen , però no em negaran que no és un bon caramelet la proposta que li fan.

Retornar i amb un lloc destacat i fins i tot amb possibilitat de retornar a l’Alcaldia deu ser temptador per que es va sentit poc “valorat”

Es diu que va ser  l’ex-dirigent de PSC amb Miguel García, líder de la formació taronja a la ciutat i actual cap del grup municipal de Cs García que li hauria proposat a Corbacho, encapçalar la llista de Ciutadans com a independent. Els “corbachistes”   diuen  – diuen, diuen- que el que  sí que ha expressat és que, faci el que faci, intervindrà en  la campanya dels unionistes i farà els possibles per “ajudar”.

En la seva decisió a més de l’amistat que l’uneix amb Garcia hi ha  hi ha la discrepància amb la línia política del PSC i el desencontre amb l’actual Alcaldessa de l’Hospitalet  Núria Marín a qui considera que té una actitud tèbia amb el sobiranisme i també que , que ha estat deslleial amb el seu llegat.

Vatua l’olla!! Quan personalisme , i deixem-ho aquí.

PNB. Abans no canti el gall em negar`s tres vegades… i patapam! El gall va cantar.

Aitor Esteban portaveu del PNB al Congrés de Diputats : “el PNB ja ha dit en repetides ocasions que el 155 ha provocat una situació de greu excepcionalitat en l’Estat i, per descomptat, mentre estigui en vigor”, no negociaran en absolut”. fins que això no es normalitzi”, el PNB no entrarà a negociar

Iñigo Urkullu Lehendakari  de Govern Basc  demana al Govern de Rajoy que vagi a «buscar en otros caladeros los votos que le faltan para aprobar los presupuestos».

Andoni Ortuzar, El president del PNB,  ha reiterat  la posició clara del seu partit davant l’aplicació de l’article 155 a Catalunya, subratllant que mentre segueixi vigent “no juguem”, perquè entén que la seva aplicació “és també un atac a Euskadi i a la nostra idea de l’autogovern”.

El gall va cantar.

El PNB donava suport als pressupostos del PP i així el govern Rajoy  – per unes hores, fins la sentència Gurtel- semblava que tenia la legislatura encarrilada.

Aquí sempre hi ha hagut força gent que ha confiat en els bascos, el mateix President Torra deia que eren gent de paraula que se li preguntava si el PNB aprovaria els pressupostos.  I l’expresident Mas encara hores bans deia que : N’espero simplement que facin el que van dir que farien: que mentre hi hagi 155 no votaran el pressupost

Ara però el portaveu del PNB s’ha desdit del que havia dit a  ha defensat que donen suport als Pressupostos per “responsabilitat” i per evitar “l’abisme”. “El bloqueig dels Pressupostos empenyeria, encara més, cap a l’abisme de la situació política espanyola i catalana. Sense Pressupostos, el conflicte no estaria més a prop de canalitzar, sinó que s’enconaria i allunyaria de la possibilitat d’un diàleg .

En definitiva , agafa els calers i corre

 

Gürtel és el nom que va rebre la investigació instruïda pel jutge  Garzón  iniciada el febrer de 2009. La policia va donar nom en clau de  Gürtel a l’operació secreta en traduir cap a l’alemany «correa»,   cognom del principal investigat.

Ara nou anys més tard hi ha hagut sentència i aquesta sembla exemplar molts anys de presó  pels principals implicats i sobretot perquè considera que el PP s’ha enriquit amb la trama i així ho certifica la sentència que dona per fet l‘existència d’una caixa B al PP.

Tot plegat és greu per, un cop més, indicar l’existència d’una corrupció estesa arreu de la política i sobretot del PP.

La sentència ha portat també una sacsejada a la política perquè Pedro Sánchez secretari general del PSOE ja ha presentat una moció de censura que ha trastocat les  estratègies de la majora del partits en aquesta fase de les legislatura.

Veurem si té els suports necessaris.

Però col·lateralment també ben segur condicionarà la hipotètica moció de censura a la ciutat de Badalona.

Després de no haver pogut aprovar els pressupostos l’alcaldessa ha d’afrontar una moció de confiança o de censura si els grups de l’oposició es posen d’acord.

Això semblava difícil però Garcia Albiol amb una voluntat de tirar-la endavant renuncia a ser alcalde, tot i ser el més votat amb diferència,  i ofereix els seus vots al PSC al·legant que fa el  “sacrifici” perquè la ciutat de Badalona no es pot permetre estar un any més en mans d’un govern municipal que ha posat la ciutat al servei de l’independentisme”. Caramel enverinat.

I ara encara més si el PSOE presenta una moció a Rajoy per la corrupció generalitzada del seu partit seria ben estrany , al marge d’altres consideracions, que el PSC acceptés els vots del PP.

Decisió difícil però que caldrà que sigui valenta.

 

 

De lectures

Mai 27, 2018

Confesiones de una vieja dama indigna.

Esther Tusquets

Editorial Bruguera.

Barcelona 2009

Nou volum de les memòries de l’escriptora i editora Tusquets. Aquest volum agafa el període de més activitats social, polític i de relacions personals. La indignitat segurament es troba en que no ha callat gaires coses si bé cert que tot el que diu ho diu amb molta prudència, sense estalviar crítiques , però molt ben dit i per descomptat sense voluntat de ferir, altra cosa és saber si a aquelles i aquelles que els hi ha llençat algun invectiva se sentiran molestos. Tot és possible.

Esther Tusquets ha nascut i viu a Barcelona. Va estudiar filosofia i lletres  al Universitat de Madrid. Al llarg de més de quaranta anys ha tingut una presència interrompuda en el camp editorial i per extensió en el cultural. Va dirigir durant molts anys l’editorial Lumen fent d’editora a on va publicar per Espanya  alguns dels èxits mundials com El Nombre de la Rosa. S’ha dedicat també a la literatura i ha escrit mitja dotzena de novel·lés destacant entre elles: “ El mismo mar de todos los veranos”, “El amor es un juego solitario” o “Varada tras el último naufragio”. Té així mateix publicat diversos volums  de relats breus, assaigs literaris aplegats en el volum “Confesiones de una editora poco mentirosa”  que va servir per iniciar les publicacions de l’editorial de la seva filla “RqueR” .

 A l’any 2007 va publicar “ Habíamos ganado la guerra” primer volum de els seves memòries a on d’una manera desacomplexada reviu els anys de joventut i d’estudis i la seva transformació ideològica que passa des de l’espai del falangisme i dels vencedors a prendre consciència social i passar a formar part d’aquells primers grups d’intel·lectuals que sota el qualificatiu de la “gauche divine” van tenir un protagonisme primordial en empentar la cultura, potser des de posicions peculiars, al nostre país. És un repàs de la infantesa ,adolescència i primera joventut d’un noia filla de la burgesia franquista de Barcelona i documenta les relacions familiars i social que es donen en aquests sector de la  societat que també va evolucionant i adequant-se al canvis que es van produint. Canvis que ella mateix també va percebent en la seva manera de viure i pensar. El llibre s’acabava sense cap voluntat de continuïtat però sortosament i ho diem per la qualitat del relat i per la descripció del món i  dels personatges d’una Barcelona i d’una Espanya en transició que es va fent.

Sembla que Tusquets anava assenyalant que es devindria una “vieja dama indigna“ i així el títol d’aquesta segona part de les seves memòries en que va recorrent el passat amb els aspectes sobresortints de la seva vida polifacètica. Des de la venda de l’editorial Lumen , que indica que li va causar menys dolor del que s’esperava ,,fins la vida cultural o el darrer enfrontament amb la família Maragall a rel d’una biografia de l’expresident, a través dels nombrosos autors que va editar , conèixer i tractar o bé aspectes més de caire personal com la seva caiguda en una profunda depressió fruit de les situació personal i familiar que va viure amb diversos trencaments emocionals  i morts de familiars directes  o bé alguna que altre crítica mordaç de persones que estant al seu voltant no van copsar la veritable personalitat de l’autora.

És un llibre que es presenta sens excessius formalismes tot i que l’autora assenyala que no volia escriure el llibre perquè molts del protagonistes que l’acompanyen en el seu recorregut encara són vius. Però Tusquets , que tampoc ha estat lligada en el seu periple vital a formalisme ni a  determinades normes socials parla amb claredat i també lògicament entreveus que es deixa, encara, coses al tinter. És un recorregut per la seva vida amb la participació activa de moltes de les persones que l’han acompanyada en alguna part del seu trajecte. Des d’amors i desamors a treballs i feines, a aspiracions, a  renuncies, a viure intensament  o a recollir-se internament en profundes reflexions, són repassats des de la distància que dona haver viscut intensament forces anys i són també des de haver-les viscut amb voluntat de ser lliure.

La sinceritat no està negada amb l’elegància i Tusquets en aquest sentit dona una lliçó de com dir els coses i dir-les de manera que volent ser punyents les diu però de forma que queda palesat el que deia la mateixa Esther Tusquets: “ Sempre acabo cedint , malgrat tingui fama de ser dura” . Algú pot interpretar alguna voluntat d’ofensa i fins i tot d’una certa venjança però el gènere memorialístic sempre poden interpretar-se de manera parcial sobretot per , fins i tot, de com sigui el nivell de coneixement o estimació  de l’autor o autora.

És un llibre desacomplexat , escrit des de la posició de qui ha treballat al llarg d’uns quants anys en el rovell de l’ou d’una certa classe dirigent “cultural” tenyida de progressisme, que tot i criticar-la si sent còmode i això li permet explicar amb detall alguna de les relacions entre els escriptors que ha publicat o conegut aportant al relat un interès més enllà de conèixer la seva pròpia trajectòria vital i professional.

Caldrà veure si Tusquets segueix en un quart volum, si comptem que “Confesiones de una editora poco mentirosa” forma part del corpus memorialístic,   a on segueixi desgranant els records i les reflexions de la seva vida. Ella mateixa ha contestat dient amb una certa sornegueria. “ Com no siguin d’ultratomba….”

 

 

D’altres fonts (XXI)

Mai 26, 2018

L’ascens de Ciutadans de manera imparable sembla no tenir sostre, Ara fa una setmana va llençar la seva plataforma “España Ciudadana” que ha posat en alerta molts politòlegs però també a sectors ciutadans , econòmics i polítics.

Ciutadans va fent maniobres per aconseguir candidats d’una certa envergadura ( ?) i de nivell internacional i ha passat de ser un partit que va néixer fonamentalment com un partit que venia a combatre el procés lingüístic , la seva primera campanya només anava d’això, es convertia ara en un moviment populista de genera opinions contradictòries i espanta a una part d e la ciutadania.

L’article de l’investigador Lluís Orriols és prou interessant per conèixer l’evolució del partit taronja.

 Lluís Orriols és doctor en ciència política per la Universitat d’Oxford (Nuffield College). Actuamente professor a la Universitat Carlos III de Madrid. Els seus camps d’interès són: opinió pública, comportament polític i electoral. Les seves recerques s’han publicat en revistes acadèmiques com EuropeanUnion Politics, Journal of Elections, PublicOpinion & Parties, Electoral Studies i European Journal of Political Research. Escriu de forma habitual en El País i en el blog “Pedres de paper” en eldiario.es.

 

 Ciudadanos, ¿hacia el populismo de extrema derecha?. Lluís Orriols. Eldiario. 25.05

 

Es cierto que la identidad nacional se encuentra en el ADN de Ciudadanos, pues apareció en Catalunya hace ya más de una década como resultado de la clásica confrontación nacionalista entre el centro y la periferia

 

El acto “España Ciudadana” del pasado fin de semana es probablemente la culminación de un proceso de transformación ideológica que se ha ido gestando en Ciudadanos a lo largo de los últimos meses. Se trata de una transformación de gran calado consistente en desplazar el eje central de la estrategia del partido de la regeneración democrática a un discurso de corte nacionalista español. Gracias a este movimiento estratégico, Ciudadanos ha logrado lo que hasta ahora parecía imposible en la política española: lograr agrietar las bases más conservadoras del PP. Según los últimos barómetros del CIS, Ciudadanos cuenta hoy con el 24% de los votos de los españoles de derechas (valores 7 y 8 de la escala ideológica). Se trata de un porcentaje tres veces superior al de abril del año pasado (4-9%).

Es cierto que la identidad nacional se encuentra en el ADN de Ciudadanos, pues apareció en Catalunya hace ya más de una década como resultado de la clásica confrontación nacionalista entre el centro y la periferia. Sin embargo, cuando Ciudadanos irrumpió en el escenario político español, su perfil anti-nacionalista catalán quedó relegado a un segundo plano. Hasta hace pocos meses, el éxito de Ciudadanos se explicaba por su discurso de regeneración democrática y de hartazgo con la corrupción entre electorado de centro y centro-derecha. Sin embargo, cuestiones como la identidad nacional o la preferencia sobre la organización territorial del Estado no tenían prácticamente nada que ver con el voto a Ciudadanos en las elecciones generales de 2015 y 2016.

Este perfil ideológico que tenía Ciudadanos al llegar a la política española ha cambiado sustancialmente en los úlitmos meses y actualmente el nacionalismo ocupa un papel central. Según la nueva versión de Ciudadanos, los conflictos tradicionales de clase social o las actuales brechas generacionales deben dejarse a un lado con el fin de estar unidos ante una coyuntura crítica para España.  Albert Rivera lo dejó claro en su discuro del fin de semana pasado: sólo ve a españoles, sin facciones ni intereses contrapuestos. Ahora no es momento de poner el acento en  lo que divide a los ciudadanos, España debe ser un solo pueblo unido ante la agresión del secesionismo catalán.

Estas declaraciones de Albert Rivera apelando al nacionalismo español y a la idea de “un sólo pueblo” ha provocado que algunas voces en el debate público consideren que esta formación está virando hacia los postulados propios de los partidos populistas de extrema derecha. Pero ¿es realmente así? Los partidos populistas de extrema derecha suelen estrucutrar su ideología en tres elementos cruciales: un proyecto autoritario (priorización de la ley y orden por encima de otros principios), nativismo (nacionalismo de Estado y rechazo a la inmigración) y un discurso populista (lucha contra una elite corrompida que desatiende los deseos del “pueblo”). Aunque Ciudadanos haya potenciado su discurso nacionalista tan característico de los nuevos partidos populistas de extrema derecha, existen al menos dos motivos para rechazar la afiramción de que Ciudadanos se está transformando en un partido populista de extrema derecha.

En primer lugar, el nacionalismo de Ciudadanos no tiene como elemento central la connotación nativista de rechazo a la inmigración propios del populismo de extrema derecha. El nacionalismo de Ciudadanos está más orientado a la clásica fractura centro-periferia que sufren muchos Estados-nación. Sorprendentemente en nuestro país no ha habido por el momento ningún partido relevante que haya incorporado las tesis nativistas y xenófobas como un pilar central de su ideario como ha ocurrido en muchos países de nuestro entorno. No podemos descartar que esto ocurra en el futuro, pero hasta hoy, ningún partido, incluyendo Ciudadanos o el PP, tiene este componente nativista como elemento central de su proyecto político.

En segundo lugar, y aún más importante, Ciudadanos no está en condiciones para convertirse un partido de corte populista. Es cierto que el discurso de Albert Rivera articulando el concepto de “un solo pueblo”, negando la existencia de facciones e intereses contrapuestos, tiene cierta similitud con los movimientos populistas. Pero seríamos poco rigurosos en calificar a Ciudadanos como un partido populista. Los actuales movimientos populistas que recorren por Europa son una respuesta a una profunda crisis política que sufren nuestras democracias. Para ello, estos partidos planetan la confrontación política en términos de “el pueblo vs. las élites”. En efecto, los partidos populistas consideran que el poder ha sido usurpado por unas élites dirigentes corruptas que están al servicio de intereses distintos a los de la ciudadanía y reclaman que el poder sea devuelto al pueblo.

Este discurso difícilmente puede ser articulado por Ciudadanos, pues uno de sus elementos fundacionales no es ofrecer una respuesta populista a la crisis política sino una respuesta de corte tecnocrática. En efecto, el perfil de Ciudadanos se ajusta mucho mejor al proyecto político basada en la necesidad de que el sistema vuelva a ser eficaz, dejándolo, para ello, en manos de los expertos. No se trataría, pues, de devolver el poder al pueblo (populismo) sino dejarlo en manos de quienes saben (tecnocracia) con el fin de impulsar las políticas más eficientes para la ciudadanía. Es esta respuesta tecnocrática la que permite comprender la iniciativa de Ciudadanos de impulsar un departamento de recursos humanos para reclutar a candidatos para las próximas elecciones.

Además, la idea de “un solo pueblo” del discurso de Albert Rivera del pasado fin de semana no es solo compatible con el populismo (como algunos han advertido) sino también lo es con el discurso tecnocrático. La tecnocracia también niega la existencia de facciones e intereses contrapuestos en la sociedad pues su discurso se articula bajo el supuesto de que existen malas y buenas políticas: un obrero manual, un profesional liberal, un joven y un jubilado, todos ellos, deberían coincidir en qué política es la más oportuna, pues la deseabilidad del recetario político no depende de la clase social o la edad sino de que sean más eficientes y técnicamente mejores.

En definitiva, Ciudadanos es un partido que irrumpió en la política española para ofrecer una respuesta tecnocrática a la crisis política. La apuesta de Ciudadanos no es articular su discurso en torno de devolver el poder al pueblo sino de potenciar un gobierno de expertos con el fin de alcanzar las políticas eficaces y eficientes que los españoles (sin distinciones) necesitan. Con este pedigrí de corte tecnocrático en sus espaldas es altamente improbable que Ciudadanos acabe convirtiéndose en un partido populista de extrema derecha español.

 

Turisme, sí?,  Turisme, no ?

Mai 25, 2018

Vet aquí el dilema que intentarà resoldre el conferenciant d’aquest divendres. Francesc Vila en la seva exposició Turisme, sí?,  Turisme, no ? a les 7 de la tarda a la sala d’actes de l’UPC.

Ja fa temps que el debat sobre el turisme i la seva necessitat , oportunitat i beneficis està damunt la taula.

Hi ha opinions per tothom pels beneficis que pot comportar a nivell econòmic però també hi ha qui considera que el turisme ha generat una problemàtica urbana, social i mediambiental exagerada front els beneficis que aporta a les ciutats.

S’han vist ja algunes accions, inimaginable fa uns anys, de rebuig al turisme. Però per altra banda no hi ha ningú que negui que el turisme amb els nivells de sostenibilitat adequats pot comportar element positius pel territori que el rep.

Tots els excessos són perjudicials i també el tema del turisme es poden donar circumstàncies adverses.

Hem trobar aquets article del Diari de Girona del 2014 en que assenyala alguns trets d’aquestes queixes sobre el turisme :

 

Fòbia al turisme

Turismefòbia és un concepte que fa anys que ronda per ciutats com París, Londres, Florència, més recentment però amb molta força es nota a Barcelona, i en un futur potser no gaire llunyà amenaça d’aparèixer a Girona. Aquesta fòbia al turisme es desenvolupa en indrets on l’excés desmesurat de visitants crea inconvenients de mobilitat i de repòs seriosos als ciutadans que res tenen a veure amb aquest sector econòmic, més enllà de viure o treballar a la zona afectada per aquest pelegrinatge de gent despistada que fa fotos inconsistents amb telèfons mòbils, que menja gelats, gofres i kebabs, i que vesteix amb pantalons curts i colors llampants. 

L’actual alcalde de Girona, Carles Puigdemont, és de l’opinió que aquesta ciutat, sense cap indús?tria destacable ni altre tipus d’atribut econòmic, només pot créixer explotant els seus atractius turístics. Certament és una alternativa però cal que tot plegat es desenvolupi amb mesura perquè sigui una ciutat en la qual a més a més es pugui viure. No s’ha de ser ni tan proteccionista com en el passat, quan una Girona amb polítics arrogants limitava en excés l’expansió del negoci turístic, però tampoc cal posar tota la ciutat al servei d’aquesta empresa. Només l’equilibri evitarà la turismefòbia, que ja va tenir algun petit brot a Girona fa una dècada al Barri Vell.


En aquella època un magistrat de l’audiència de Girona em deia que se li feia molt difícil anar a treballar cada dia esquivant gent despistada. També un arquitecte m’assegurava que si en aquell moment s’hagués de prendre la decisió de fer la seu del seu col·legi professional, mai seria a la Pia Almoi?na. Un habitant amb pedigrí del Barri Vell també m’explicava que es preparava per a la tercera edat comprant un pis fora d’allà. Allò que durant temps es deia conver?tir la Girona antiga en un parc temà?tic. Amb el temps encara no s’ha convertit ben bé en això, però poc li falta.

És uan opinió com n’ hi ha moltes altres.

En Francesc Vila des de la seva experiència de treballar molt directament en el truisme i en coordinació amb els territoris ens posarà en cada part de la balança del si o del no els arguments per poder comprendre els moviments actuals en el camp turístic i que no cal oblidar que representa una font d’ingressos importants en el territori. Com i de quina manera podem fer del turisme una oportunitat i no un problema.

En Francesc Vila és nascut a Vilanova i la Geltrú (Barcelona) el 1956. Llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació per la Universitat de Barcelona.
Entre 1982 i 1992 va ser Coordinador de Cultura, Educació i Joventut a l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú (50.000 habitants). Responsable de l’organització de festes populars, festivals de música, programacions de teatre i dansa, promoció del patrimoni local, etc.

Entre 1992 i 1995 va ser sotsdirector del Centre d’Estudis i Recursos Culturals (CERC), del Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona, organitzant cursos i seminaris de gestió cultural local i assessorant el desenvolupament de diferents projectes culturals de l’àmbit provincial.

Entre 1996 i 2003 va ser Director de l’Oficina de Difusió Artística del Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona, gestionant el Circuit de Teatres municipals de la província, el Circuit de Sales d’exposicions i el programa de promoció d’arts escèniques en l’àmbit educatiu.

Entre juny de 2004 fins a setembre del 2007, és Director de Serveis del Àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona, coordinant els Serveis de Biblioteques, Difusió Artística, Patrimoni Cultural i Recursos Culturals.
Des d’octubre del 2007 és Gerent de Turisme de la Diputació de Barcelona.

Ha estat regidor d’Educació a l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú entre el 1999 i el 2003 i Secretari de la Conselleria de Cultura en el govern de Pasqual Maragall , va ser un dels redactors del Llibre Blanc sobre la Cultura a Catalunya.

Serà doncs  ben segur una bona oportunitat per conèixer els peròs i contres del turisme al país.

El pes de les hipoteques.

Mai 23, 2018

Hipotecar-se és una decisió molt personal i una decisió a vegades complexa i acostuma a ser  molt meditada.

Et quedes p”penjat” durant uns quanta anys.

Però ara també els hipotètiques els erals o les figurades han arribat i amb força a la polítics.

Perquè valent embolic ha causat l’hipoteca que han subscrit Pablo Iglesias i Irene Montero . No tant per la mateixa hipoteca, que també, perquè diuen que han aconseguit unes condicions que ja voldrien tots els mortals que van al banc a buscar diners. Però al marge d’això el rebombori polític que ha fet és per sucar-hi pa. S’han alçat veus des de tots els àmbit criticant a la parella podemita per haver-se hipotecat per adquirir un xalet a la Sierra madrilenya per valor de 600.000 euros.

Sembla fàcil si tens la capacitat d’hipotecar-te i vols aquella casa pel que més et convingui, doncs endavant firmes i durant forces anys va pagant religiosament això sí.

El problema no és la hipoteca que han subscrit Iglesias i Montero  el problema és quan s’ha predicat l’austeritat, el viure sense aïllament i criticar també a un ministre per haver comprat un àtic i afirmar que ho va fer per especular i no aportar-ne cap prova.

Lluny queden els temps en que Iglesias es vantava de viure en un piset de la seva tia àvia, ara vol canviar i ningú li pot retreure però sí que li pot retreure com li han fet de totes bandes els seus discurs anteriors i al pràctica actual.

Perquè clar entre els que els critiquen hi hem trobat tota la primera plana del PP , i certament aquest no tenen ni de lluny cap mena d’exemplaritat per fer determinades crítiques quan estan envoltats de corrupció.

Tampoc peròs embla massa lògic que els dos dirigents hagi organitzat una consulta entre les seves bases per si han de plegar pel fet d’haver comprat el xalet.

Tanta demagògia fa una mica de ferum de buscar l’”absolució”  entra la seva gent.

Les paraules que havien usat fa anys i els d’ara tot quedarà justificat si tens l’aval de la gent…

En fio escoltar algunes defenses que en fan alguns companys seus ratlla el ridícul…

En fi que paguin religiosament cada mes la quota  i que visquin com vulguin…

Més hipoteques, les que té el govern del President Torra la voluntat restitucionista s’ha imposat a la efectista i el nomenaments de consellers empresonats i fora de Catalunya hipoteca qualsevol acció. No tant pel que pugui fer Rajoy que ja fa i farà el possible peruq`el govern no prengui possessió dels càrrecs sinó per una lògica de treball. Ja sabem que avui per plasma pots parlar amb temps eral arreu del món. Però no imagina els necessaris desplaçaments dels Consellers al territori amb una pantalla mòbil. Avui Cardona i demà La Sènia i Mas de Barberans… En fi pantalla amunt i avall i les compareixences al Parlament també per via telemàtica. I si l’oposició vol fer  el mateix ? i diu que també farà les interpel·lacions des de casa seva.. en fi un caos ben organitzat i també. Perquè les visites que rep habitualment el Conseller o Consellera com ho farem? Caldrà anar a Brussel·les o ho farem amb skype..No ho acabem de veure clar.

Que això sigui una acció simbòlica i finalment anomeni un govern que pugui funcionar val, però que es vulgui governar d’aquets manera comença a semblar tant hipotecat com allò de les estructures d’estat que ja estaven preparades pel dia de després de la proclamació……..

Hipoteca al DOGC

Hipoteca del tribunals….

Buf! aquesta costarà de superar-la.

I encara una altra hipoteca la que porta al damunt el President Torra pel que ha escrit, pel que ha piulat i pel que diuen que ha dit i no ha dit en realitat. Tots som hostes de les nostres paraules i també dels nostres silencis.

Les article si piluades de Torra ara hipotequen moltes de les opinions que es fan sobre la seva persona i la seva actitud política.

Un cop més els bàndols sembla que actuen coordinadament, mentre els opinadors proclius al sobiranisme neguen qualsevol actitud supremacista, racista , feixista o xenòfoba, mentre que el sector unionista s’acarnissa amb aquest qualificatius i entremig aquells que sense arribar a qualificatius tant gruixuts sí que se’n desmarca i més aviat critica els comentaris i opinions.

En fi la presidència neix hipotecada pels que ha dit i escrit el President, ni disculpes reiterades han servit per res haurà de ser la seva acció política la que desmenteix aquesta visió del nacionalisme que té fins ara Torra.

No serà fàcil.

Aquesta hipoteca és molt alta i durarà molt temps…

 

Cap d’arengada o cua de lluç ?

Mai 22, 2018

Paral·lelament a la presentació en societat del Pla d’Internacionalització de Vilanova ,que hauria de situar la nostra ciutat en l’espai mundial i treure’n els beneficis corresponents, arribaven a els platges de Vilanova un plaga d’algues de clor blau anomenades ‘Velella, Velella’, que segons expliquen els experts  són habituals a la costa Oest del EE.UU. Casualitat o causalitat? Ha estat una cosa del destí que quan es vol projectar Vilanova al món les algues responen,  potser fruit d’un arrenglerament astral  imprevist, i apareixen  a les platges Vilanovines o ha estat a causa del Pla de projecció exterior – només parlar-ne ja produeix efectes, això va bé –  que s’ha llençat que els algues han vingut atretes per la magnificència de les nostres platges i altres qualitats. Vet a  saber.

D’aquí al món. És un lloable objectiu que ben segur que qualsevol govern es planteja. Trencar les límits naturals i sortir a projectar-se al món. És potser el paradigma d’allò de pensa en global actua en local, a l’inrevés,actua en global pensa en local.

Sempre hi ha hagut voluntat des de qualsevol lloc tenir presència i reconeixement en el màxim d’indrets del món. Que ens coneguin, que valorin la nostra idiosincràsia , que vegin tot allò que tenim i que pot interessar. En definitiva atraure l’atenció per poder projectar-nos però també perquè  que aquesta projecció sigui positiva en diversos aspectes per la ciutadania.

El Pla que ara s’ha presentat  tenia un  voluntat prou interessant : L’objectiu de la iniciativa és definir els potencials de la ciutat per projectar-los a nivell internacional i així atraure-hi inversions, esdeveniments i talent.

I naturalment el projecte busca les potencialitats que la ciutat té i que poden esdevenir un element de referència a nivell mundial o que poden ajudar a internacionalitzar la marca Vilanova. Elements diferenciadors que fan destacar  la ciutat entre els altres. Però pot semblar poca cosa tot i essent molts pels temps que corren

També la ciutat ja s’ha projectat,modestament si es vol , al món amb diversos agermanaments amb característiques ben diferents i amb algunes accions solidàries repartides pel planeta.

El dilema però no és saber quines són les potencialitats perquè ben segur que hi hauria una coincidència gairebé unànime en citar-les. Ningú s’oblidarà del mar i el potencial tant a nivell econòmic com turístic. Litoral tranquil, net , ocasionalment amb balenes i altres cetacis i amb valors afegits de l’entorn. Parlarem evidentment  de la cultura i els ensenyaments universitaris i també hi hauria coincidència en enumerar-ne uns quants més  , la tradició festiva i el patrimoni sempre estan en  la llista d’elements que  poden donar projecció a la ciutat que  esdevenen referents de la mateixa i alhora són  elements d’identificació de molta de la    i ciutadania i, naturalment no oblidarem, els desenvolupament tecnològic de qualitat amb possibilitats d’acollir estudis i investigacions vinculades a la nova tecnologia a la imatge i a la investigació. I després el reguitzell de sempre, tarannà obert,  microclima, proximitat a les grans ciutats, als principals nusos de comunicació AVE, aeroport, port de BCN…. I encara hi podríem afegir el component de personalitats singulars que poden donar visualització a la ciutat i més enllà de les fronteres.

En fi que si no som encara al món és perquè no volem.

El dilema creiem que és si volem ser cap d’arengada o cua de lluç. És a dir si volem encarar la nostra projecció essent el més alts dels baixos,  o els baixos dels alts. No és fàcil veure com podem diferenciar la nostra posició respecte  moltes altres ciutats que com la nostra vol tenir aquets projecció.

Algú podria dir que ens hauríem de diferenciar, trobar trets que ens faci diferents dels altres i atractius per nosaltres mateixos, i això no creiem que es pugui fer artificialment hi ha d’haver realitat tangible i elements que ho facin possible. Cal buscar-los no en generalitats sinó amb especificats.

I també cal que la ciutat es plantegi si això , aquesta voluntat de projecció, vol fer-se  de manera individual o liderant una part del territori. És evident que anar-hi sols té l’avantatge de l’exclusivitat però molts més riscos i per altra banda anar-hi amb un territori és molt possible que comporti  la pèrdua d’algunes  possibilitats individuals com a ciutat, però en contrapartida es poden guanyar les oportunitats derivades del col·lectiu i de la xarxa que es crea.

Treballar en xarxa , és a dir sumant,  no és garantia d’èxit però acumula esforç complementari i competitivitat i això ajuda a posicionar-se amb més seguretat.

No dubtarem per descomptat, de la necessitat d’una projecció exterior, internacional i mundial, sempre és bo situar-se en el mapa però ens sembla ,ara per ara, més interessant i prioritari  que Vilanova aposti per liderar el seu  territori natural, que doni una empenta i liderar la vegueria, aportant projectes, oferint serveis i alternatives, creant sinèrgies i empaties i un plantejament molts més representatiu de la col·lectivitat de la vegueria Penedès.

Liderar el territori es fer-se capital i enfortir des de la capitalitat el projecte exterior de la ciutat i del conjunt del territori.

 

Publicat a l’Eix Diari el 15 de maig del 2018

Els gestos.

Mai 21, 2018

La política té , ha tingut i tindran uns certs elements de gestualitats. Aquest darrers temps amb tot això del procés i el contra-procés que ha viscut el País n’hem vist molt de gestos.

De simbòlics

De voluntariosos

De solidaritat

D’irats

De judicials

De polítics

D’impostats

De cara a la galeria.

Tots tenen el color que tenen. Alguns són per treure pit i tirar endavant.

I encara fa poc hem vist

Gestos legitimistes

Gestos restituents.

Un dels gestos més comentats  d’intenció polítics va ser el de la mesa del Parlament quan va decidir presentar una querella contar el T.S. i el jutge Llarena per haver impedit que els srs Sánchez i Turull podessin assistir a les seves corresponents sessions d’investidura..La mesura inèdita  i una mica especial aixecà recels entre el cos jurídic del Parlament  i més dubtes encara entre els juristes  experts en la matèria.

Però això no s’ha concretat.

El President ho concretava amb molt èmfasis amb la magnificència en l’actitud i el llenguatge de la que sembla s’ha imbuït el sr. Roger Torrent des  que és president .

En definitiva es tracta de treure pit.

Però la realitat ha esta mot diferents.

En un interessant reportatge d ela Núria Orriols al diari Ara explicava que sembla que s’ha rebaixat plantejaments, deia que el 13 d’abril  la decisió de la Mesa del Parlament

’especificava que el Parlament ha d’“interposar una querella contra els magistrats del Tribunal Suprem” que hagin participat en l’“obstrucció del normal funcionament d’una cambra autonòmica” i en la “vulneració conscient i deliberada dels drets polítics fonamentals” dels candidats a la presidència Jordi Sànchez i Jordi Turull, tots dos empresonats a Madrid.  I seguia  Paradoxalment, l’acord del 24 d’abril, que confirma la voluntat d’exercir una acció penal contra Llarena, rebaixa la possibilitat que acabi sent una querella. Diu: “Que els serveis jurídics del Parlament estudiïn i exercitin les accions penals escaients perquè […] es depurin les responsabilitats en què hagin pogut incórrer els magistrats del Tribunal Suprem que hagin impedit el normal funcionament de la cambra pel que fa al procés d’investidura”.

I acabava:

No és el primer cop que el Parlament rebaixa les seves intencions. De fet, des que va començar la legislatura ja s’han anunciat dues accions al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg relacionades amb els drets polítics que no s’han portat a terme. Primer, el veto a la candidatura de Carles Puigdemont. I, després, la decisió del Suprem de denegar el permís a Sànchez per assistir a la investidura.”

Ja veiem a lo hecho pecho!!

Quan els gestos són més desitjos que possibilitats i ja no diguem realitats  després venen les rebaixes en aquest cas de plantejaments de denúncia.

De querella hem passat a depurar responsabilitats!!

No està malament.

Noms propis (XX)

Mai 21, 2018

La Moreneta. Molta broma es va fer quan el conseller Francesc Baltasar en un moment de sequera extrema va anar a Montserrat sembla que a demanar a al Moreneta que enviés al pluja necessària per sadollar el país . Ironia, conya, i comentaris sucosos van acompanyar aquesta vista.

Ara la mateixa conya la podríem fer en veure les fotografies de la vista del President Torra al President Puigdemont , la imatges més interessants era la de la figura de al Moreneta en una taula dels despatx.

Entranyable.

El bo i millor de Catalunya representat per la verge al cor del govern a l’exili.

Potser és també per demanar algun favor especial que ja convindria.

I és que el versos del virolai són ben clars:

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra;
guieu-nos cap al cel.

Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient,
sigueu pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors lo port de salvament.

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra;
guieu-nos cap al cel.

Doneu consol a qui la pàtria enyora
sens veure mai els cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
torneu a Déu los cors que l’han deixat. 

Princesa, Estrella d’Orient, consol de qui la pàtria enyora..

En fi lliçó pels descreguts

Daniel de Alfonso . Qui fou el director de L’Oficina Antifrau de Catalunya sembla que va actuar amb frau. Segons l’informe que ha fet la Sindicatura de Comptes de la Generalitat es considera que Alfonso va cobrar  70.000 euros de forma irregular quan dirigia l’OAC

La Sindicatura conclou que De Alfonso no tenia dret a percebre un trienni –que li va suposar uns ingressos extra de 49.086– per la seva condició d’alt càrrec. L’informe subratlla, a més, que va comptabilitzar els triennis generats en la seva anterior etapa com a jutge –va ser magistrat de l’Audiència de Barcelona– “com si haguessin estat generats a l’OAC”. De Alfonso també va percebre 20.005 euros com a “complement de qualitat”, un complement que es va assignar ell mateix sobre la base d’un càlcul “sense cap justificació” i al qual, de totes maneres, tampoc hi tenia dret precisament per la seva condició d’alt càrrec. La Sindicatura creu que aquests fets es poden “perseguir administrativament i judicialment”.

Però el magistrat no només cobrava de més, sinó que pagava de més. El juny del 2015 va autoritzar el pagament d’aquests “complements de qualitat” a tot el personal de l’OAC, la qual cosa va suposar una despesa de 281.000 euros. Aquesta despesa incloïa 9.721 euros per a la seva directora adjunta, Maite Masià. L’oficina també va pagar de manera indeguda 42.687 euros al cap de recursos humans per un trienni que va generar “en una empresa de La Rioja”.

Els excessos salarials de De Alfonso són només una de les nombroses irregularitats que detalla l’informe. Només en matèria de personal, la Sindicatura adverteix que l’OAC va incorporar funcionaris sense ajustar-se a la Llei de Pressupostos, que exigia requisits d'”excepcionalitat” i “urgència”. La Sindicatura constata que aquell any el personal laboral suposava gairebé el 40% de les places, quan “per caràcter general” les han d’ocupar funcionaris. A més, les incorporacions es van fer “de manera directa, sense cap convocatòria pública per cobrir les places.

En fi tot plegat un autèntic despropòsit. Si ja s’havia carregat la nostra sanitat tal com explicava ¡en aquella conversa fètida amb Fernández Diaz ara s’ha carregat el poc, gairebé nul prestigi que tenia la l’Oficina Antifrau.

El caçador caçat  és una vella història.

 

Xavier García Albiol. El líder Popular a més de Diputat al Parlament de Catalunya és regidor de la ciutat de Badalona, va ser el cap de llista més votat malgrat una acord de diverses forces el va excloure de l’alcaldia. Però aquest fet no implica que no hagi d’anar als Plens i a les comissions diverses de l’ajuntament. I sembla que Garcia Albiol s’ha escaquejat en masses ocasions fisn a l’extrem que li han intervingut les dietes que li correspondrien per l’assistència. El govern municipal assegura que el 12 de juny de l’any passat va enviar a Albiol el primer requeriment. “Se’l va advertir que estava incomplint el reglament orgànic municipal sobre assistències als plens. Segons aquest reglament, el podíem sancionar retenint-li les nòmines i això és el que hem fet” com que no va respondre adequadament li han retingut 10.000 que seria el que li correspondria per la seva participació en els plens municipals.

Naturalment el PP s’ha queixat i ha dit que govern municipal ha pres una “decisió unilateral” i de alhora els acusa de  “pràctica mafiosa” però Segons el Reglament Orgànic Municipal de l’Ajuntament de Bdaalona diou que , “l’alcalde o alcaldessa podrà imposar penalitzacions […] amb una multa consistent en la pèrdua del dret a percebre la retribució o indemnització econòmica corresponent, fins a un màxim de tres mesos, als membres de la Corporació que, sense justificació suficient, deixin d’assistir a dues sessions consecutives del ple […] o a tres d’alternes durant un període d’un any”.

Veurem quan triga el PP ha reclamar accions similars per aquells diputats que no assisteixen a les sessions d el Parlament i no precisament els que estan engarjolats sinó dels que són fora del país com el mateix Puigdemont…les seves absències també semblen clamoroses a l’entendre del PP.

Tot plegat just ha començat.

 

Pedro Sánchez. Sembla que un cop més el PSOE i el seu Secretari General ha entrat de nou en la cursa de qui té més gran la seva defensa de la unitat pàtria. Primer va ser reclamant que es modifiqui la llei i s’adapti el concepte rebel·lió al que ha passat a Catalunya,després que es vetlli per la fórmula de presa de possessió de les presidències i que s’ajustin a l’acatament constitucional i finalment ha tingut una batalla tuitera amb el President Torra. Inútil , innecessària i poc edificant. Sánchez va llançar a les xarxes socials : El señor Torra no es ni más ni menos que el Le Pen de la política española. El @PSOE va a estar enfrente de sus postulados, defendiendo los derechos y libertades de todos los catalanes.

El President Torra contestava : Apreciado Sr. Sánchez, estoy a su disposición cuando lo desee para hablar de los presos políticos en España – demócratas honorables-, de los exiliados por haber permitido votar a los ciudadanos y de la criminalización del derecho a la autodeterminación de los pueblos. Saludos

I Sánchez reblava : Señor Torra, así no. Pase de las palabras a los hechos. No hay inconveniente en hablar, si su supremacismo se lo permite.
Tal vez se crea por encima de quienes son o piensan diferente. Pero ni usted, ni sus predecesores, ni sus socios están por encima de la ley.

 

Calia tot plegat?

I si s’asseguessin en una taula i amb discreció i sinceritat es diguessin el que pensen un de l’altre i després es posessin a fer feina.

S’agrairia menys espectacle i més propostes

 

 

 

 

De lectures

Mai 20, 2018

El fill del Coronel.

Joan-Daniel Bezsonoff

Editorial L’Avenç

Barcelona 2017.

 

Amb aquest nou volum s’acaba la trilogia sobre la seva memòria d’infantesa i joventut que va començar amb Una educació francesa, va seguir amb Les meves universitats on explica els seus començaments com estudiants superiors i culmina aquesta exploració de la seva joventut  amb aquets volum El fill del Coronel on Bezsonoff explica la seva trajectòria dins de l’exèrcit, Aquesta institució no li és aliena i més aviat l’aprecia i respecte donat que ha viscut l’ambient militar tota al vida ja que el seu pare era un alt oficial mèdic de l’exèrcit Francès.

Joan Daniel Bezsonoff, nascut a Perpinyà fill de militar té una sèrie de novel·les escrites ambientades en les guerres colonials franceses, novel·les perfectament documentades i amb una notable recreació dels moments històrics ens que es centren les seves narracions. El personatge del comandant Daniel Valls, un militar heterodox, culte i amb preocupacions socials ens presenta i apropa a la guerra d’Indoxina amb Les Rambles de Saigon, el trobem també a la guerra d’Algèria, amb la Presonera d’Alger i en aquesta nova novel·la La malenconia del oficials en que el protagonista Daniel Valls s’ocupa d’algunes missions d’intel·ligència i contraespionatge. També ha situat novel·les en altres escenaris de conflicte com Les amnèsies de deudurant la segona guerra mundial i en la primera guerra mundial hi trobem la trama de La guerra del cornuts.

Bezsonoff ha publicat també uns seguit de llibres en que la memòria personal està present com fil discursiu, explora els seus antecedents russos en els Taxistes de Tsar, segueix amb la seva infantesa en un País de butxaca, la seva adolescència en Una educació francesa llibre que va ser Guanyador del Premi Lletra d’Or i en aquest darrer llibre Les meves Universitats s’endinsa en la seva formació i les seves vivències en els cursos preparatoris per entrar a l’Escola Normal Superior.

La seva trajectòria ha estat guardonada amb diversos premis. Com el Just Casero, l’Òmnium de Catalunya Nord, Méditerraneé Roussillon, Salambó, Joan Crexells, Maia Àngels Anglada, Lletra d’Or i altres amb Matar de Gaulle .

El llibre de Joan-Daniel Bezsonoff  ens acosta a l‘exèrcit i ens descriu com de divers és un cos militar que sembla exageradament uniformitzat . Ens explica tot un seguit d’aventures i ens descriu els seus companys i superiors que va anar trobant en ela seva estada A l’Escola  Superior de Guerra Interarmes on va fer de professor als militars estrangers que tenien acords de col·laboració amb l’exèrcit francès.

No són gaires els llibres que parlen de les experiències militars i a més ho fan sense records gens negatius. Ell mateix  afirma que “Malgrat tot el que sé, malgrat tots els llibres d’història que he llegit, malgrat els meus conviccions catalanistes , encara mantinc un real afecte a l’exèrcit francès …” . De fet però Joan-Daniel Bezsonoff viu bona part de la seva joventut prop de les casernes , el seu pare era coronel de l’exèrcit i el seu avi un militar tsarista. També cal destacar que els protagonistes de la majoria de les gran novel·les de Bezsonoff  són militars  i les obres ambientades en les guerres colonials de l‘exèrcit francès. En aquest ambient doncs  l’autor ens fa un recorregut per la seva vida a les casernes de l’exèrcit i ho fa amb els seu to de  sempre, carregat d’una certa ironia i amb el llenguatge planer habitual en el seu estil.  L’autor  com hem dit durant la seva etapa a la milícia ens va limitar a donar classes de francès als comandaments estrangers i a les seves esposes. Aquets fet però li va donar alguns privilegis que no tenien altres soldats i que ben possiblement li haguessin fet canviar una mica la seva opinió. No va fer guàrdies , convivia en un ambient culte en el menjador dels oficials, tenia  força temps lliure i  molt de temps de lectures, tot i que l’autor tampoc es veu amb esperit marcial i per tant va entomar el període militar com un element més de la vida,  fer el servei sense problemes  i el temps passat allà calia que fos el millor possible.

El llibre és un conjunt de relats que van seguint les peripècies de l’autor, petites anècdotes, retrats de personatges , del seus superiors i també de les coneixences que va fer des dels seus companys de la primera instrucció fins a militars d’altres països que va conèixer interessants els comentaris sobre el general Luis Alejandre Sintes  amb qui tenia converses en català ja que el general és menorquí i amb qui passa revista de la situació a Espanya, o militars sud-americans vinculats a les dictadures i les explicacions que rep sobre la guerra de  les Malvines, en fi tot un coral·lari de situacions a les que Bezsonoff hi posa literatura. En definitiva un conjunt de relats breus explicats amb la gran capacitat de narrar de l’autor que fan que fets minúsculs es converteixin en fets gairebé transcendents i ho acaba rematant amb una visió crua i real : El servei militar, universitat de tots els vicis potencials que portàvem a dintre, és una escola sense parió per a un futur novel·lista que hi trobarà concentrada alhora la quinta essència de l’estupidesa humana i una gran elevació moral.

L’obra completa la trilogia sobre la joventut de Beszonoff que va començar amb  Una educació francesa, va seguir amb Les meves universitats i ara sembla tancar-se  el cercle.

Hi ha en aquest volum con en  els anteriors un pòsit de nostàlgia molt elevat. Nostàlgia del temps passat, del que ha viscut ,de les alegries del moment, de vivències que ja no tornaran. L’autor no se’n amaga d’aquesta nostàlgia quan afirma : “Crec que algun dia la palmaré de nostàlgia. M’agafa plorera quan pensi en tots aquells anys engolits per sempre. Era feliç i no ho sabia”.

Tant de bo aquesta nostàlgia segueixi donant llibres com aquest. Esplèndid.