Arxiu d'Autor

Els gestos.

Mai 21, 2018

La política té , ha tingut i tindran uns certs elements de gestualitats. Aquest darrers temps amb tot això del procés i el contra-procés que ha viscut el País n’hem vist molt de gestos.

De simbòlics

De voluntariosos

De solidaritat

D’irats

De judicials

De polítics

D’impostats

De cara a la galeria.

Tots tenen el color que tenen. Alguns són per treure pit i tirar endavant.

I encara fa poc hem vist

Gestos legitimistes

Gestos restituents.

Un dels gestos més comentats  d’intenció polítics va ser el de la mesa del Parlament quan va decidir presentar una querella contar el T.S. i el jutge Llarena per haver impedit que els srs Sánchez i Turull podessin assistir a les seves corresponents sessions d’investidura..La mesura inèdita  i una mica especial aixecà recels entre el cos jurídic del Parlament  i més dubtes encara entre els juristes  experts en la matèria.

Però això no s’ha concretat.

El President ho concretava amb molt èmfasis amb la magnificència en l’actitud i el llenguatge de la que sembla s’ha imbuït el sr. Roger Torrent des  que és president .

En definitiva es tracta de treure pit.

Però la realitat ha esta mot diferents.

En un interessant reportatge d ela Núria Orriols al diari Ara explicava que sembla que s’ha rebaixat plantejaments, deia que el 13 d’abril  la decisió de la Mesa del Parlament

’especificava que el Parlament ha d’“interposar una querella contra els magistrats del Tribunal Suprem” que hagin participat en l’“obstrucció del normal funcionament d’una cambra autonòmica” i en la “vulneració conscient i deliberada dels drets polítics fonamentals” dels candidats a la presidència Jordi Sànchez i Jordi Turull, tots dos empresonats a Madrid.  I seguia  Paradoxalment, l’acord del 24 d’abril, que confirma la voluntat d’exercir una acció penal contra Llarena, rebaixa la possibilitat que acabi sent una querella. Diu: “Que els serveis jurídics del Parlament estudiïn i exercitin les accions penals escaients perquè […] es depurin les responsabilitats en què hagin pogut incórrer els magistrats del Tribunal Suprem que hagin impedit el normal funcionament de la cambra pel que fa al procés d’investidura”.

I acabava:

No és el primer cop que el Parlament rebaixa les seves intencions. De fet, des que va començar la legislatura ja s’han anunciat dues accions al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg relacionades amb els drets polítics que no s’han portat a terme. Primer, el veto a la candidatura de Carles Puigdemont. I, després, la decisió del Suprem de denegar el permís a Sànchez per assistir a la investidura.”

Ja veiem a lo hecho pecho!!

Quan els gestos són més desitjos que possibilitats i ja no diguem realitats  després venen les rebaixes en aquest cas de plantejaments de denúncia.

De querella hem passat a depurar responsabilitats!!

No està malament.

Anuncis

Noms propis (XX)

Mai 21, 2018

La Moreneta. Molta broma es va fer quan el conseller Francesc Baltasar en un moment de sequera extrema va anar a Montserrat sembla que a demanar a al Moreneta que enviés al pluja necessària per sadollar el país . Ironia, conya, i comentaris sucosos van acompanyar aquesta vista.

Ara la mateixa conya la podríem fer en veure les fotografies de la vista del President Torra al President Puigdemont , la imatges més interessants era la de la figura de al Moreneta en una taula dels despatx.

Entranyable.

El bo i millor de Catalunya representat per la verge al cor del govern a l’exili.

Potser és també per demanar algun favor especial que ja convindria.

I és que el versos del virolai són ben clars:

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra;
guieu-nos cap al cel.

Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient,
sigueu pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors lo port de salvament.

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra;
guieu-nos cap al cel.

Doneu consol a qui la pàtria enyora
sens veure mai els cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
torneu a Déu los cors que l’han deixat. 

Princesa, Estrella d’Orient, consol de qui la pàtria enyora..

En fi lliçó pels descreguts

Daniel de Alfonso . Qui fou el director de L’Oficina Antifrau de Catalunya sembla que va actuar amb frau. Segons l’informe que ha fet la Sindicatura de Comptes de la Generalitat es considera que Alfonso va cobrar  70.000 euros de forma irregular quan dirigia l’OAC

La Sindicatura conclou que De Alfonso no tenia dret a percebre un trienni –que li va suposar uns ingressos extra de 49.086– per la seva condició d’alt càrrec. L’informe subratlla, a més, que va comptabilitzar els triennis generats en la seva anterior etapa com a jutge –va ser magistrat de l’Audiència de Barcelona– “com si haguessin estat generats a l’OAC”. De Alfonso també va percebre 20.005 euros com a “complement de qualitat”, un complement que es va assignar ell mateix sobre la base d’un càlcul “sense cap justificació” i al qual, de totes maneres, tampoc hi tenia dret precisament per la seva condició d’alt càrrec. La Sindicatura creu que aquests fets es poden “perseguir administrativament i judicialment”.

Però el magistrat no només cobrava de més, sinó que pagava de més. El juny del 2015 va autoritzar el pagament d’aquests “complements de qualitat” a tot el personal de l’OAC, la qual cosa va suposar una despesa de 281.000 euros. Aquesta despesa incloïa 9.721 euros per a la seva directora adjunta, Maite Masià. L’oficina també va pagar de manera indeguda 42.687 euros al cap de recursos humans per un trienni que va generar “en una empresa de La Rioja”.

Els excessos salarials de De Alfonso són només una de les nombroses irregularitats que detalla l’informe. Només en matèria de personal, la Sindicatura adverteix que l’OAC va incorporar funcionaris sense ajustar-se a la Llei de Pressupostos, que exigia requisits d'”excepcionalitat” i “urgència”. La Sindicatura constata que aquell any el personal laboral suposava gairebé el 40% de les places, quan “per caràcter general” les han d’ocupar funcionaris. A més, les incorporacions es van fer “de manera directa, sense cap convocatòria pública per cobrir les places.

En fi tot plegat un autèntic despropòsit. Si ja s’havia carregat la nostra sanitat tal com explicava ¡en aquella conversa fètida amb Fernández Diaz ara s’ha carregat el poc, gairebé nul prestigi que tenia la l’Oficina Antifrau.

El caçador caçat  és una vella història.

 

Xavier García Albiol. El líder Popular a més de Diputat al Parlament de Catalunya és regidor de la ciutat de Badalona, va ser el cap de llista més votat malgrat una acord de diverses forces el va excloure de l’alcaldia. Però aquest fet no implica que no hagi d’anar als Plens i a les comissions diverses de l’ajuntament. I sembla que Garcia Albiol s’ha escaquejat en masses ocasions fisn a l’extrem que li han intervingut les dietes que li correspondrien per l’assistència. El govern municipal assegura que el 12 de juny de l’any passat va enviar a Albiol el primer requeriment. “Se’l va advertir que estava incomplint el reglament orgànic municipal sobre assistències als plens. Segons aquest reglament, el podíem sancionar retenint-li les nòmines i això és el que hem fet” com que no va respondre adequadament li han retingut 10.000 que seria el que li correspondria per la seva participació en els plens municipals.

Naturalment el PP s’ha queixat i ha dit que govern municipal ha pres una “decisió unilateral” i de alhora els acusa de  “pràctica mafiosa” però Segons el Reglament Orgànic Municipal de l’Ajuntament de Bdaalona diou que , “l’alcalde o alcaldessa podrà imposar penalitzacions […] amb una multa consistent en la pèrdua del dret a percebre la retribució o indemnització econòmica corresponent, fins a un màxim de tres mesos, als membres de la Corporació que, sense justificació suficient, deixin d’assistir a dues sessions consecutives del ple […] o a tres d’alternes durant un període d’un any”.

Veurem quan triga el PP ha reclamar accions similars per aquells diputats que no assisteixen a les sessions d el Parlament i no precisament els que estan engarjolats sinó dels que són fora del país com el mateix Puigdemont…les seves absències també semblen clamoroses a l’entendre del PP.

Tot plegat just ha començat.

 

Pedro Sánchez. Sembla que un cop més el PSOE i el seu Secretari General ha entrat de nou en la cursa de qui té més gran la seva defensa de la unitat pàtria. Primer va ser reclamant que es modifiqui la llei i s’adapti el concepte rebel·lió al que ha passat a Catalunya,després que es vetlli per la fórmula de presa de possessió de les presidències i que s’ajustin a l’acatament constitucional i finalment ha tingut una batalla tuitera amb el President Torra. Inútil , innecessària i poc edificant. Sánchez va llançar a les xarxes socials : El señor Torra no es ni más ni menos que el Le Pen de la política española. El @PSOE va a estar enfrente de sus postulados, defendiendo los derechos y libertades de todos los catalanes.

El President Torra contestava : Apreciado Sr. Sánchez, estoy a su disposición cuando lo desee para hablar de los presos políticos en España – demócratas honorables-, de los exiliados por haber permitido votar a los ciudadanos y de la criminalización del derecho a la autodeterminación de los pueblos. Saludos

I Sánchez reblava : Señor Torra, así no. Pase de las palabras a los hechos. No hay inconveniente en hablar, si su supremacismo se lo permite.
Tal vez se crea por encima de quienes son o piensan diferente. Pero ni usted, ni sus predecesores, ni sus socios están por encima de la ley.

 

Calia tot plegat?

I si s’asseguessin en una taula i amb discreció i sinceritat es diguessin el que pensen un de l’altre i després es posessin a fer feina.

S’agrairia menys espectacle i més propostes

 

 

 

 

De lectures

Mai 20, 2018

El fill del Coronel.

Joan-Daniel Bezsonoff

Editorial L’Avenç

Barcelona 2017.

 

Amb aquest nou volum s’acaba la trilogia sobre la seva memòria d’infantesa i joventut que va començar amb Una educació francesa, va seguir amb Les meves universitats on explica els seus començaments com estudiants superiors i culmina aquesta exploració de la seva joventut  amb aquets volum El fill del Coronel on Bezsonoff explica la seva trajectòria dins de l’exèrcit, Aquesta institució no li és aliena i més aviat l’aprecia i respecte donat que ha viscut l’ambient militar tota al vida ja que el seu pare era un alt oficial mèdic de l’exèrcit Francès.

Joan Daniel Bezsonoff, nascut a Perpinyà fill de militar té una sèrie de novel·les escrites ambientades en les guerres colonials franceses, novel·les perfectament documentades i amb una notable recreació dels moments històrics ens que es centren les seves narracions. El personatge del comandant Daniel Valls, un militar heterodox, culte i amb preocupacions socials ens presenta i apropa a la guerra d’Indoxina amb Les Rambles de Saigon, el trobem també a la guerra d’Algèria, amb la Presonera d’Alger i en aquesta nova novel·la La malenconia del oficials en que el protagonista Daniel Valls s’ocupa d’algunes missions d’intel·ligència i contraespionatge. També ha situat novel·les en altres escenaris de conflicte com Les amnèsies de deudurant la segona guerra mundial i en la primera guerra mundial hi trobem la trama de La guerra del cornuts.

Bezsonoff ha publicat també uns seguit de llibres en que la memòria personal està present com fil discursiu, explora els seus antecedents russos en els Taxistes de Tsar, segueix amb la seva infantesa en un País de butxaca, la seva adolescència en Una educació francesa llibre que va ser Guanyador del Premi Lletra d’Or i en aquest darrer llibre Les meves Universitats s’endinsa en la seva formació i les seves vivències en els cursos preparatoris per entrar a l’Escola Normal Superior.

La seva trajectòria ha estat guardonada amb diversos premis. Com el Just Casero, l’Òmnium de Catalunya Nord, Méditerraneé Roussillon, Salambó, Joan Crexells, Maia Àngels Anglada, Lletra d’Or i altres amb Matar de Gaulle .

El llibre de Joan-Daniel Bezsonoff  ens acosta a l‘exèrcit i ens descriu com de divers és un cos militar que sembla exageradament uniformitzat . Ens explica tot un seguit d’aventures i ens descriu els seus companys i superiors que va anar trobant en ela seva estada A l’Escola  Superior de Guerra Interarmes on va fer de professor als militars estrangers que tenien acords de col·laboració amb l’exèrcit francès.

No són gaires els llibres que parlen de les experiències militars i a més ho fan sense records gens negatius. Ell mateix  afirma que “Malgrat tot el que sé, malgrat tots els llibres d’història que he llegit, malgrat els meus conviccions catalanistes , encara mantinc un real afecte a l’exèrcit francès …” . De fet però Joan-Daniel Bezsonoff viu bona part de la seva joventut prop de les casernes , el seu pare era coronel de l’exèrcit i el seu avi un militar tsarista. També cal destacar que els protagonistes de la majoria de les gran novel·les de Bezsonoff  són militars  i les obres ambientades en les guerres colonials de l‘exèrcit francès. En aquest ambient doncs  l’autor ens fa un recorregut per la seva vida a les casernes de l’exèrcit i ho fa amb els seu to de  sempre, carregat d’una certa ironia i amb el llenguatge planer habitual en el seu estil.  L’autor  com hem dit durant la seva etapa a la milícia ens va limitar a donar classes de francès als comandaments estrangers i a les seves esposes. Aquets fet però li va donar alguns privilegis que no tenien altres soldats i que ben possiblement li haguessin fet canviar una mica la seva opinió. No va fer guàrdies , convivia en un ambient culte en el menjador dels oficials, tenia  força temps lliure i  molt de temps de lectures, tot i que l’autor tampoc es veu amb esperit marcial i per tant va entomar el període militar com un element més de la vida,  fer el servei sense problemes  i el temps passat allà calia que fos el millor possible.

El llibre és un conjunt de relats que van seguint les peripècies de l’autor, petites anècdotes, retrats de personatges , del seus superiors i també de les coneixences que va fer des dels seus companys de la primera instrucció fins a militars d’altres països que va conèixer interessants els comentaris sobre el general Luis Alejandre Sintes  amb qui tenia converses en català ja que el general és menorquí i amb qui passa revista de la situació a Espanya, o militars sud-americans vinculats a les dictadures i les explicacions que rep sobre la guerra de  les Malvines, en fi tot un coral·lari de situacions a les que Bezsonoff hi posa literatura. En definitiva un conjunt de relats breus explicats amb la gran capacitat de narrar de l’autor que fan que fets minúsculs es converteixin en fets gairebé transcendents i ho acaba rematant amb una visió crua i real : El servei militar, universitat de tots els vicis potencials que portàvem a dintre, és una escola sense parió per a un futur novel·lista que hi trobarà concentrada alhora la quinta essència de l’estupidesa humana i una gran elevació moral.

L’obra completa la trilogia sobre la joventut de Beszonoff que va començar amb  Una educació francesa, va seguir amb Les meves universitats i ara sembla tancar-se  el cercle.

Hi ha en aquest volum con en  els anteriors un pòsit de nostàlgia molt elevat. Nostàlgia del temps passat, del que ha viscut ,de les alegries del moment, de vivències que ja no tornaran. L’autor no se’n amaga d’aquesta nostàlgia quan afirma : “Crec que algun dia la palmaré de nostàlgia. M’agafa plorera quan pensi en tots aquells anys engolits per sempre. Era feliç i no ho sabia”.

Tant de bo aquesta nostàlgia segueixi donant llibres com aquest. Esplèndid.

 

 

 

 

 

D’altres fonts (XX)

Mai 19, 2018

L’elecció del nou president de la Generalitat ha aixecat una polseguera gran, inesperada, continuada i que sembla que encara durarà. El seus articles, les seves piulades reiterades han aixecat molts comentaris, titllant al nou president de racista, supremacista i filo feixista,… Sembla que la campanya de divulgació dels seus articles, pocs edificants certament  comença a quallar a  Europa. Problema doncs pel país.

Un dels que ha fet una crítica molt dura ha estat Javier Cercas, escriptor reconegut a nivell mundial.

L’autor no es talla i les diu ben clares.

Llegim-lo però amb al distància corresponent,Necessària per poder veure amb objectivitat el moment.

Javier Cercas Mena és un escriptor espanyol. Va treballar com a lector a la Universitat d’Illinois durant dos anys, i des de 1989 és professor de literatura espanyola a la Universitat de Girona. Col·labora habitualment al diari El País

Pesadilla en Barcelona. Javier Cercas . El País. 15.05

¿Representa el señor Torra, con su xenofobia salvaje, al independentismo actual? ¿Esto es lo que había detrás del nacionalismo tolerante, transversal, abierto e integrador que el catalanismo predicaba en Cataluña?. El nuevo presidente de la Generalitat es un entusiasta de Estat Català, un partido fascista. Los partidos que conservan un mínimo de cordura hubieran debido exigir su dimisión

 

Repitámoslo una vez más, a ver si repitiéndolo acabamos de creerlo: Joaquim Torra, flamante presidente de la Generalitat, es un entusiasta de Estat Català, un partido fascista o parafascista y separatista que en los años treinta organizó milicias violentas con el fin de lanzarlas a la lucha armada; también es un entusiasta de sus líderes, en particular de los célebres hermanos Badia, dos terroristas y torturadores a quienes, como recordaba Xavier Vidal-Folch en este periódico, el señor Torra calificó como “los mejores ejemplos del independentismo”. La palabra “entusiasta” no es, como se ve, exagerada. Hace apenas cuatro años, en un artículo titulado Pioneros de la independencia y publicado en el diario El Punt Avui, el señor Torra escribía refiriéndose a Estat Català y a Nosaltres Sols!, una corriente de Estat Català nacida en torno a una red paramilitar clandestina: “Y hoy que el país ha abrazado lo que ellos defendían desde hace tantos años, me parece de justicia recordarlos y agradecerles tantos años de lucha solitaria. ¡Qué lección, qué bellísima lección!”.

Todo lo anterior es más o menos conocido; no lo es tanto, en cambio, que el partido venerado por el señor Torra sobrevivió a la Guerra Civil y el franquismo y revivió durante la Transición. Así, la hemeroteca de la Universidad Autónoma de Barcelona conserva un cuaderno firmado por Nosaltres Sols! que, según el historiador Enric Ucelay-Da Cal, se publicó en torno a 1980. Está escrito en catalán, consta de ocho páginas mecanografiadas, se titula Fundamentos científicos del racismo y concluye de esta forma: “Por todo esto tenemos que considerar que la configuración racial catalana es más puramente blanca que la española y por tanto el catalán es superior al español en el aspecto racial”. Cambiando “alemán” por “catalán” y “español” por “judío”, estas palabras las hubiera firmado cualquier ideólogo nazi de pacotilla: ¿son ellas la lección, la bellísima lección que, según el señor Torra, debemos aprender los catalanes de sus admirados pioneros independentistas? La respuesta sólo puede ser sí, al menos a juzgar por los artículos y tuits que el señor Torra ha escrito en los últimos años y que hemos conocido con incredulidad estos últimos días, en los que los españoles aparecen sin falta como seres indeseables, candidatos a ser expulsados de Cataluña (“Aquí no cabe todo el mundo”, escribió en 2010, refiriéndose a dos socialistas catalanes con apellidos españoles).

En su primera entrevista como candidato, el señor Torra declaró sobre esas porquerías xenófobas: “Pido disculpas si alguien las ha entendido como una ofensa”. ¡Pero, hombre de Dios, cómo se le ocurre! ¿Quién en su sano juicio consideraría una ofensa que se le califique de sucio, fascista, violento y expoliador, como hace usted en sus textos con millones de personas? Y ahora la pregunta se impone: ¿representa el señor Torra, con su xenofobia salvaje, al independentismo actual? ¿Esto es lo que había detrás del nacionalismo tolerante, transversal, abierto e integrador que el catalanismo predicaba en Cataluña y que tantos nos creímos durante años (aunque no fuéramos nacionalistas)?

Uno entiende muy bien que el señor Puigdemont y tres o cuatro insensatos como él compartan las ideas del señor Torra, pero ¿las comparte también el PDeCAT, la antigua Convergència de Pujol y Roca y Mas? ¿Las comparten ERC y la CUP, partidos que dicen ser de izquierdas? Y, si no las comparten, ¿cómo es posible que hayan permitido con sus votos que este señor sea presidente de Cataluña? Porque no es que el señor Torra no merezca ser presidente de la Generalitat; es que no merece ser representante político de nadie, y los partidos catalanes que conservan un mínimo de cordura y dignidad hubieran debido exigir su inmediata dimisión como parlamentario. ¿Cuánto hubiera durado en su escaño un diputado de cualquier parlamento español que hubiera escrito sobre los catalanes las brutalidades que ha escrito este señor sobre los españoles y hubiera expresado hace cuatro días su entusiasmo por Falange, el equivalente español de Estat Català?

Hasta aquí, el asco y la vergüenza; ahora viene el miedo. Porque el señor Torra ha prometido en el Parlamento catalán hacer exactamente lo mismo que, en nombre de la democracia y sin el más mínimo respeto por la democracia, hizo su antecesor en la presidencia de la Generalitat, lo mismo que en otoño pasado llevó a Cataluña, tras el golpe desencadenado el 6 y 7 de septiembre, a vivir dos meses de locos durante los cuales el país se partió por la mitad y quedó al borde del enfrentamiento civil y la ruina económica (una ruina que algunos economistas consideran en voz baja difícil de evitar: una muerte lenta). Por supuesto, este xenófobo entusiasta de un partido fascista o parafascista y violento se halla en condiciones de cumplir su ominosa promesa, porque a partir de su toma de posesión tendrá en sus manos un cuerpo armado compuesto por 17.000 hombres, unos medios de comunicación potentísimos, un presupuesto de miles de millones de euros y todos los medios ingentes que la democracia española cedió al Gobierno autónomo catalán, además de cosas como la educación de decenas de miles de niños. Dicho lo anterior, sólo puedo añadir que me sentiría mucho más tranquilo si el presidente de la Generalitat fuera un paciente escapado del manicomio de Sant Boi con una sierra eléctrica en las manos.

A veces la historia no se repite como comedia, según creía Marx, sino como pesadilla; es lo que está ocurriendo ahora mismo en Cataluña. El señor Torra lleva razón en una cosa: de un tiempo a esta parte, todo el nacionalismo catalán y dos millones de catalanes parecen haber abrazado las ideas que en los años treinta defendían Estat Català y Nosaltres Sols!; la mayoría de los separatistas no lo saben, claro está, pero eso explica que nuestro nuevo presidente sea el señor Torra. O dicho de otro modo: ayer tomaron el poder en Cataluña aquellos a quienes la mayor parte del nacionalismo catalán, desde los años treinta hasta hace muy poco, consideraba extremistas peligrosos, cuando no directamente descerebrados. En estas circunstancias, no sé si merece ya la pena pedir ayuda a un Gobierno español que ni siquiera ha sido capaz de explicar a la opinión pública europea qué es lo que está pasando en Cataluña; se la pido al Estado democrático, a los europeos, a los españoles y a los catalanes de buena fe —incluidos los separatistas catalanes de buena fe—: hay que parar esta pesadilla.

 

 

Ja sóc aquí!!!

Mai 17, 2018

Ben segur que aquesta frase està gravada en al memòria de molts catalans. Des del balcó de la Generalitat i adreçant-se  a la ciutadania que estava congregada  ala Plaça de Sant Jaume el President Josep Tarradellas reprenia  i restituïa la màxima institució de Catalunya, anys d’exili, de precarietats, d’incomprensions acabaven amb una procés de diàleg entre Tarradellas i Suárez , dos presidents avui prou valorats, que va portar a restituir un govern legítim de Catalunya

Amb aquest record el periodista  vilanoví Josep Maria Ràfols ens parlarà sobre “Tarradellas, l’home que ho guarda tot”. La conferència serà aquest divendres a els 7 de la tarda i al lloc habitual , la sala d’acte e l’UPC.

Josep Maria Ràfols ha escrit juntament amb Enric Canals un llibre sobre el President Tarradellas “ Tarradellas l’home que ho guardava tot” . El llibre fa un recorregut sobre al història : “ L’octubre de 2017 farà 40 anys del restabliment per sorpresa de la Generalitat de Catalunya i del retorn (“Ja sóc aquí!”) de qui en fou president a l’exili: Josep Tarradellas. El president Tarradellas va reunir i guardar al llarg del seu exili una immensa documentació.D’una banda, la personal relativa als càrrecs i responsabilitats exercits durant la Repúblicai la Guerra Civil. De l’altra, la documentació que molts exiliats li van confiar en ser elegit president de la Generalitat el 1954. I encara, la que va anar agregant durant la Transició.A tot això cal sumar-hi la mítica “carpeta blava” que no es podia consultar fins 15 anysdesprés de la mort d’ell o de la seva muller, termini que ha vençut fa molt poc. En aquestacarpeta vetada hi ha més de 700 documents que aporten noves dades i noms sobre undels episodis més foscos de la Guerra Civil: la violència revolucionària entre juliol de 1936 i maig de 1937.

Sobre el llibre també podíem llegir al diari El Periódico un article d’Andreu Farràs prou interessant, diu : Agost del 1965 a Saint-Martin-le-Beau, la localitat francesa en què viu exiliat Josep Tarradellas. El president de la Generalitat republicana rep una trucada telefònica del director de la sucursal de Société General a Tours. Hauria d’acostar-se a l’oficina bancària com més aviat millor perquè de la seva caixa de seguretat llogada n’està sortint un líquid estrany que s’ha introduït en altres cofres. L’endemà, Tarradellas recorre els 20 quilòmetres que separen Saint-Martin de Tours. Allà l’esperen el director de l’oficina bancària i cinc empleats. Obren la caixa de seguretat i es resol el misteri: l’urna de plom que contenia el cor del president Francesc Macià s’havia foradat i el formol n’havia sortit, deteriorant documents d’altres caixes de seguretat adjacents.

¿Què hi feia el cor de Macià en un banc al centre de França? L’anècdota, pròpia d’un guió dels germans Cohen, és explicada a ‘Tarradellas, el guardià de la memòria’ (Pòrtic), el relat de les peripècies vitals d’aquest polític a partir de manuscrits seus i d’altres documents inèdits trobats als arxius que el president va dipositar al monestir de Poblet, molts dels quals no han pogut ser llegits fins fa escàs temps per decisió presidencial.

Quan va morir Macià, el seu cos va ser embalsamat. Els seus homes de confiança, Joan Alavedra (pare de l’ara reu Macià Alavedra) i Melcior Font, van decidir guardar el cor del president finat en una urna dipositada al Palau de la Generalitat, «per mantenir la flama catalana». Abans que entressin les tropes rebels a Barcelona, Tarradellas va rebre l’encàrrec d’emportar-se a l’exili la caixa, que no va tornar a Catalunya fins al 1979, dos anys després del famós «ja sóc aquí», del qual el 23 d’octubre que ve se celebraran quatre dècades.

‘El guardià de la memòria’, escrit pels periodistes Enric Canals i Josep Maria Ràfols, conté revelacions sobre l’opinió que Tarradellas guardava de persones que van ostentar càrrecs rellevants durant la Segona República, la guerra civil, l’exili i la Transició. En més d’una ocasió, les valoracions sorprenen per la seva duresa. En altres, el dietari del president expressa el seu estat d’ànim davant les adversitats personals que ha de superar durant la guerra civil, la contesa mundial i un ostracisme de 38 anys plens de pobresa, persecució, aïllament, incertesa i dignitat.

El conferenciant : Josep Maria Ràfols és periodista i historiador. Ha estat membre fundador dels equips fundacionals d’El Periódico de Catalunya, de l’edició catalana d’El País i de TV3, on va ser director del Telenotícies i cap dels Serveis Informatius. Ha escrit dues col·leccions de llibres sobre la Primera i la Segona Guerra Mundial i nombrosos guions de documentals televisius. Ha publicat ‘El xiscle de la sirena’, guardonada amb el premi Fiter i Rossell 2016 és la seva primera novel·la i el llibre sobre la figura de Tarradellas que ja hem esmentat.

En un moment polític interessant – i potser convuls- com el que vivim valdrà la pena conèixer de prop el pensaments i els accions de qui va ser President de Catalunya a l’exili.

 

Govern o eleccions

Mai 17, 2018

El temps passa de manera inexorable , ens acostem al 22 de maig i per tant o es constitueix govern o anem a eleccions irremediablement. Això és una obvietat.

I tot depèn de la voluntat de l’expresident Puigdemont inicialment. Si es volen eleccions doncs només cal que el temps s’esmunyi i s’arribi al termini i automàticament la convocatòria serà ja ineludible . Si és vol formar govern sembla que al seva decisió és fonamental  malgrat aquesta dependència de l’expresident comença ja a ser un llast, segons diuen els que coneixen les interioritats , la cuina de l’expresident pel futur   del post-procès.

També és cert que no es fàcil definir d’una manera consistent un govern. Molts factors conflueixen en aquest punt. Per una banda els fallits intents d’investidura  afectats per les decisions del jutge Llarena que ha impedit almenys en tres ocasions la investidura. Tanta intervenció aliena a la via  parlamentària  va fer que el President Torrent anuncies que presentaria una querella per prevaricació contra el jutge Llarena. S’ha formalitzat ja?.

Per altra banda hi ha una batalla entre els que volen mantenir de totes, totes la restauració del President legítim i aquells que sense renunciar a alguns paper important encara que simbòlic del ex president Puigdemont ( allò del Consell de la República del que ja no se’n ha parlat més i no se sap ben bé que seria) aposten per conformar ja un govern i intentar revertir les malvestats del 155 , ser interlocutors per evitar majors destrosses a l’autogovern que fins el mes d’octubre tenia el país i per descomptat exercir tota la pressió possible per alliberar amb la major urgència  les persones avui tancades a la presó fruit de la repressió fel procés..

També, com és lògic i normal,  es van modificant els posicionaments per més solemnes que siguin segons convingui a l’estratègia que certament sembla moltes vegades improvisada.  Vegis els canvis del portaveu del JxC mentre fa uns dies, i sabent ja que el TC  havia explicitat que no es podia investir a Puigdemont, deia que l’alt tribunal “vol que renunciem de bones a primeres a la investidura de Puigdemont, però haig de comunicar que no hi renunciem”. “Ens sentim avalats pel resultat de les urnes”. Apostava doncs per anar a un enfrontament  de dimensions desconegudes que serien sens dubte el preludi d’una nova situació que ben possiblement portaria a les eleccions. Dies després però això semblava que ja havia canviat . El mateix portaveu adjunt Eduard Pujol ara deia que: “no forçarem cap situació de desobediència perquè això seria alimentar encara més el conflicte en la mala situació”. I ha defensat que “la solució al conflicte ha de ser dialogada ja que les resolucions carregades amb amenaces no arriben a bon port”. El portaveu adjunt de JxCat ha remarcat, en tot cas, que “és necessari mantenir l’opció de Puigdemont sabent que no entrarem en un escenari de desobediència. la nostra aposta continua sent la solució al problema i no generar nous problemes a la solució”.

Si això fos així semblaria que entraríem en l’opció D, la constitució d’un govern d’això que en diuen “efectiu” i la modificació de  la Llei de la Presidència amb l’informe contrari del Consell de Garanties Estatutàries ( que segons Eduard Pujol investit de jurista ara diu que “no s’aguanta per enlloc” )  feta només per poder investir a Puigdemont si aquets llei superés  tot els entrebancs que ben segur que hi hauran, anar d’aquí un temps a investir de nou a  Puigdemont i en els millor del casos fer unes reunions de govern nòmadament prenen decisions  per Europa. No estaria malament. Però també cal assenyalar que entrar en la dinàmica de que cada majoria que hi hagi al Parlament t pugui canviar les lleis, que inicialment havien tingut la pràctica unanimitat, d’acord amb els seus interessos partidistes o personalistes  assenyala un horitzó estrany, almenys  políticament.

 

Han sonat noms per presidenciables: Ferran Mascarell, un possible candidat amb experiència, ha servit lleialment a diversos governs i se l’ha assenyalat com el dissenyador de bona part del discurs i relat  neo-independentista de Mas. Perquè Mascarell no era independentista , en tos cas reclamava sempre un estat que servís al País de veritat. Altres noms que es posava en circulació era el d‘Ernest Maragall recent estrenada la seva militància a ERC podria servir en darrera instància per evitar unes eleccions  i intentar desencallar la situació i que fos en tos en tot cas JxC que impedís la formació de govern. Sona  i sona molt en els darreres hores altre cop el nom d’Elsa Artadi, una de les més significades diputades de l’entorn més immediat i de més confiança del President ( segons diuen) i malgrat això no és precisament de les persones que més plaguin a la cúpula del PDeCat, partit del qual va plegar just abans de figurar a les llistes com una aposta personal de Puigdemont i que sembla que no té els  màxims suports per part de  tota la direcció del PDeCAt.. La benedicció que ha fet Jordi Sánchez des de la presó de la seva figura sembla que la rellança. “Elsa Artadi és una dona capacitada a bastament i li auguro un llarg recorregut polític, sigui o no sigui ara aspirant a la presidència. Ella sap que té tot el meu suport”.   I per las ev banda el diputat d’ERC Pere ASragonés també ha beneït la seva possible elecció: si la proposta és Elsa Artadi, per nosaltres no hi haurà cap problema. Hi ha una bona relació i és una persona amb una gran capacitat de treball i té moltes qualitats.” No ho dubtem però també una certa percepció de que pot acabar convertint-se en la delegada de Puigdemont a l’interior o ocupar la Presidència a tall de masoveria política sura en l’ambient. Tant de bo es pugui desempallegar d’aquesta sensació  difosa però estesa.

Dit això sembla que Artadi reitera la seva negativa a ser investida i ara comença a a sonar el nom d’Antonio Morral. Estem en plena subhasta. El peix no està venut encar.

La CUP segueix en l’abstenció i per tant els vots delegats de Puigdemont i Comin, que han estat impugnats davant el Constitucional per part de C’s, són imprescindibles per investir Presidenta en aquest cas i que d’una vegada per totes comencin la legislatura amb un govern que pugui actuar amb decisió, un full de ruta factible i amb objectius clars .

Però tot això són especulacions. Mentre escrivim això Puigdemont ha convocat a Berlín els representants de JxC per decidir si s’aposta per proposar candidata a la investidura o encara fa durar més aquesta agonia polítics fins el 22 de maig i anem a  eleccions.

Estem pràcticament en el temps final,  però ja sabem que els partits es poden guanyar – diguis presidència- en temps de descompte i de penal injust i inexistents….

 

P.S. L’article està escrit i publicat abans de que es desencallessin els mecanismes de la investidura. Malgrat això el deixem penjat per veure com anaven les coes.

P.S. Mentre escrivien aquest ratlles rebem al notícia de l’acomiadament de la plantilla del DV. I la desaparició de l’edició en paper del DV. Solidaritat amb els persones i lamentar la pèrdua d’una capçalera . En parlarem.

Publicat a l’Eix Diari el 13, de maig del 2018

 

Tres,sorpreses , tres

Mai 15, 2018

Primera sorpresa. Francis Álvarez es expulsat de C’s i el partit li reclama l’escó  naturalment Álvarez diu que nanai del Paraguai, que ell es queda l’escó i a més ha presentat un recurs davant l’alcaldia de Vilanova per evitar al dissolució del grup de Ciutadans. Vol evitar que s’inclogui en l’ordre del dia del proper ple la dissolució del grup municipal de Ciutadans. Álvarez al·lega que hi ha els mateixos motius per dissoldre el grup de Ciutadans que per fer-ho amb el de CiU: “el grup de CiU s’ha mantingut amb els mateixos drets econòmics  recursos humans propis del grup, fins i tot quan Unió va sortir del mateix; tenint en compte que el 8 de juliol CDC es va dissoldre i el 10 de juliol es va constituir el PDeCat”. De res ha servit i el Ple ha acordat la dissolució e l grpd e CF’ s

Francis porta un cert “carrerón” abans d’acabar la legislatura passada va deixar el PP, però llavors va abandonar l’ajuntament va tornar de la ma de C’s però abans d eles eleccions el cap d e llista ja va plegar per discrepàncies amb Álvarez, va treure dos regidors i una dels dos ja va plegar perquè ja no l’aguantava … Ara la Comissió de Règim Disciplinari l’expulsa entre altres coses per: algunes irregularitats en l’actitud del regidor al capdavant del grup municipal, com ara, l’expulsió de l’assessor que tenia Ciutadans a l’Ajuntament perquè Álvarez considera que era una imposició del partit. Des de Ciutadans es recorda que en virtut de la Carta Ètica i Financera  signada pels regidors de la formació “es comprometran a renunciar a  la seva acta en el cas d’abandonar el grup municipal”.

En fi que no seria gens estrany que en les properes eleccions encapçales una nova candidatura, valor no li falta, seny ja no ho sé

Segona sorpresa Llegit a l’Eix Diari Els Mossos d’Esquadra van denunciar penalment, divendres 4 de maig, un home de 88 anys per conduir sense carnet per pèrdua total de punts i per circular a 180 km/h en un tram limitat a 120 km/h, a l’alçada del municipi de Cubelles. Els fets van tenir lloc poc abans de dos quarts d’onze, a l’autopista C-32, punt quilomètric 15,5. Els agents van aturar el vehicle, passat el tram central del peatge de Cubelles, i van observar que el conductor, que anava sol, era una persona d’edat avançada, concretament un home nascut l’any 1929. L’home, veí de Barcelona, utilitzava ulleres, audiòfon i també presentava dificultats de moviment.

Els agents de trànsit estaven realitzant un control de velocitat i el radar va captar un turisme a una velocitat de 181 km/h, estant la via limitada en aquell tram a 120 km/h. En aturar-lo van comprovar que aquesta persona havia perdut la totalitat de punts del seu permís de conduir i que no era el primer cop que els perdia.

Acollonant !! anar a 180 per hora no és qualsevol cosa. Una certa gosadia, molta desimboltura i uns reflexos ràpids i segura… i encara collons o ovaris per prémer l’accelerador i veure que va pujant la ratlla de al velocitat.

Clar quan es tenen 88 anys ho tens molts clar i ets un “figura” o potser cal pensar en altres coses…

Però el més lamentable de la notícia és que hàgim de saber que ni tenia punts al carnet i que portava  sonetone, ulleres i li costava moure’s. Ho llegeixes i encara se’t posem més els pèls de punta.

Creuar-se amb un personatge com aquest fa por.!

Tercera sorpresa. La dependència. Molts i moltes ens hem acostumat al mòbil i encara que no en fem un ús excessiu o abusiu quan ens el deixem el trobem a faltar. Fins aquí res de nou ni res des que algun cop – i de despistats n’hi molts- hagi passat: sortir  de casa amb una certa rapidesa i oblidi el mòbil.

Potser tens la sensació de desempara, potser un esgarrifança en saber que almenys per unes hores no podràs ni estar connectat ni rebre un allau de missatges- la majoria intranscendents- La sensació d’aïllament et neguiteja i fins i tot podríem dir que a alguns els espanta.

Bé doncs això em va passar l’altre dia, però tampoc li vaig donar cap mena d’importància tot i que anava de visita a un hospital i vaig pensar que des d’allà ja podria avisar que m’havia deixat el telèfon i donar els novetats que calguessin.

Arribat a l’hospital del Consorci Sanitari del Garraf ubicat a Ribes , vaig a l’habitació corresponent i veig un telèfon. Salvat!

Intento trucar i veig que no anem bé,  pregunto a un auxiliar d’infermeria que em trobo i diu que no, que des de les habitacions no es  pot trucar que reben trucades però no se’n poden fer.

Buf!! Abans jo havia trucat. Deurien veure les depeses i els ingressos i van concloure que molta gent no pagava i van tallar línies

Em diu que al bar segurament hi deu haver telèfon públic. Allà em dirigeixo però amablement em diuen que no que allà tampoc i que en tot l’hospital no hi ah cap telèfon públic.

Osti! Ni un, i doncs que hem de fer…

Ah , porta el mòbil si tel deixes et fots i et quedes incomunicat.

No sembla lògic en un edifici de servei públic.

Evidentment si hagués estat una urgència algú me l’hagués deixat a, o no….vet a saber.

Però em costa de creure que no hi hagi possibilitat de trucar …

Seguirem investigant

Però no em diran que no és una sorpresa.. i un pèl desagradable per cert.

 

Notes presidencials.

Mai 14, 2018

1.-Ja se sap que el Twitter el carrega el diable. Poc s’espera el President de la Generalitat, per més que els esborrés que els tuïts escrits al llarg del temps o també alguns dels seus articles avui servirien d e munició per atacar-lo. Des de posicions ben diverses i diferents es va demanar al President Torra que es disculpes per alguns continguts d’aquets tuïts que podien tenir un biaix com a mínim insultant per molts ciutadans catalans que se senten també espanyols. Ho va fer amb una certa timidesa, gairebé segur que per obligació.

Està bé.

Però el problema no està en demanar disculpes,el tema està en si pensa el que deia en aquells piulades, si fos així  és més preocupant.

Demanar disculpes no fa que deixi de pensar el que deia i això dit per un President del País realment no és massa alliçonador.

Però vaja de més verdes en maduren

2.- El discurs d’investidura va ser un bon discurs m ben travat, amb moltes cites literàries i polítiques, amb recursos de bon escriptor. Ben Dit , però també retòric, adreçat únicament als seus i amb ganes d’agradar sobretot  a la CUP. Necessitava la seva abstenció  Formalment molt be fet, repetim però la llàstima és que de contingut programàtica ben poca cosa.

L’excusa que el contingut ja l’havia posat Rull va ser realment trista.

Qui opta a presidir encara que sigui provisionalment la primera institució de  Catalunya més enllà del discurs cal que ofereixi un programa polític amb una cert contingut i amb solidesa.

No va ser així, ja veurem quan es formi govern si seguim amb molt nivell de republicanisme  però buit de contingut.

Ah! i el domini de els llengües també un farol innecessari.

3.- Si el discurs per demanar la investidura va ser formalment molt bo l’actitud del candidat , ara President , em va emblar poc respectuosa amb l’oposició.

Gairebé dues hores de crítiques, preguntes i interpel·lacions per part de l’oposició se’ls va polir amb menys de vint minuts en la resposta col·lectiva.

No és això, cap resposta  a les múltiples preguntes.

No sabem si aquest serà el nou  el tarannà , passar el rodet i deixar dir i evitar el debat a base d’ignorar  com va fer el dissabte, al que li dieu legítimament des de l’oposició.

Algú li hauria de dir que ser President obliga a respondre i argumentar  més enllà de enviar els missatges propagandístics de la República que encara està per fer….

Tot plegat fa pensar en un mal començament de la legislatura.

4.- Una de les més demolidores crítiques que he llegit sobre El President Torra l‘ha escrit Jaume Reixach al digital crític “El Triangle” alguns fragments del mateix… “Con la serie de desafortunados comentarios xenófobos contra los españoles en Twitter, que ya le han sido exhumados rápidamente, ¿cómo piensa pasearse, una vez investido presidente, por las calles de L’Hospitalet, Nou Barris, Santa Coloma de Gramenet, Cornellà, Sabadell o Badalona? Reconocido admirador de Heribert Barrera, el presidente 131 de la Generalitat es un independentista del ala dura que tiene evidentes dificultades para sintonizar y empatizar con la diversidad, la mezcla y el pluralismo que caracterizan a la sociedad catalana del siglo XXI.

Quim Torra es una reliquia del independentismo étnico que, muy influenciado por las demenciales y venenosas teorías racistas de la primera mitad del siglo XX, arraigó en Cataluña y creó organizaciones como Estat Català o Nosaltres Sols, con inquietantes concomitancias con el movimiento fascista italiano. Si, como mínimo hubiera sido concejal o alcalde de su ciudad, Blanes, a buen seguro que el próximo presidente habría tenido la oportunidad de zambullirse y convivir con la complejidad, la problemática y las inquietudes de la Cataluña real, formada por la síntesis de varias capas migratorias.”

Buf…..!

Tot plegat comença malamet!

Noms propis (XIX).

Mai 14, 2018

Toni Soler,historiador, humorista , guionista i el que més convingui s’ha despatxat a gust amb el tema del procés. Fins ara havia estat un destacat apologeta de tota la moguda que passa al país. Sempre defensor de la independència de manera apassionada però també amb alguns punts de lucidesa que van més enllà dels dogmes.

Ara però  – i sembla per primera vegada – algú s’ha atrevit a dir algunes veritats encara que siguis des de d’humor i la conyeta.

Sobre l’estratègia del partits sobiranistes i de Puigdemont ha estat molt clar :   “comença a ser molt difícil entendre l’estratègia que segueixen els partits independentistes, sobretot escoltant el que diu Puigdemont“.

Doncs si ell no ho entén imagineu-vos la resta de mortals que no combreguen , encara que sigui des de l’ independentisme, que pensa davant es maniobres , sortosament ja acabades ,de moment de Puigdemont.

Però encara ha estat més contundent en afirmar en un program de TV-3 conduit per Lídia Herèdia  a “Mireu el que diu Puigdemont: ‘En l’anterior etapa jo vaig dir que anàvem de la postautonomia a la preindependència; ara puc dir que anem de la postindependència a la prerepública'”. Demnat-li explicacaions sobre això afirma ;”A veure, a veure, que algú m’ho expliqui!”. Toni Soler, després del tall, va afegir: “És molt fàcil, Lidia! Jo crec que Puigdemont ens prenia per postimbècils, i ara ens pren per pregilipolles. És així la cosa“.

Osti!! S’ha quedat descansat.

I amb ell molts, molts eh!

 Paraules. Més de 10.000 persones han participat en al votació per tal de trobar les paraules que es consideren més boniques. La votació ha esta organitzada per er la Direcció General de Política Lingüística la difusió i la votació  s’ha fet a través de les xarxes socials. Les paraules més votades han estat : Xiuxiuejar, aixopluc, caliu, tendresa, llibertat, moixaina, amanyagar, enraonar, ginesta i atzavara. Aquestes paraules són fruit dels vots sobre les 25 més triades i aportades pels participants en el projecte

Les 10 paraules més votades aniran ara al Pavelló de les llengües (Talepaviljoen). Aquest espai és l’eix central del projecte Terra de Llengües (Lân fan taal ), una iniciativa de l’ONG d’Afûk en el marc de la Capital Europea de la Cultura 2018 que se celebra a la ciutat neerlandesa de Ljouwert.

Aquesta acció s’ha emmarcat en els actes de commemoració de l’Any Pompeu Fabra.

Ben segur que cadascú té la seva pròpia paraula preferida però en general no hi pensem massa en la quotidianitat.

A mi m’agrada molt atzabeja, aquest color negre brillant, sentia l’altre dia per la ràdio algunes també però interessants, xerrar, enraonar i una del llenguatge “butzu” per gras..

En fi benvingudes les paraules més boniques segons la participació però això  no farà que cadascú mantinguem les nostres.

 

Jordi Ballart  l’ex alcalde de Terrassa, al programa de ràdio “el Punt de Mira” de Radio Star Terrassa, en va carregar amb duresa contra el PSC, el seu antic partit pel que avui sigut alcalde. Ballart va assenyalar que el seu distanciament del PSC no va ser només pel procés : “la meva relació amb el PSC es trenca el juliol del 2016, molt abans que el procés. Hi ha un fet molt determinant, que és la decisió de municipalitzarel servei de l’aigua, que anava en contra de les directrius de la direcció nacional del partit. A partir d’aquí va començar una estratègia d’assetjament contra la meva persona i això és el que em va fer desconcetar totralmentd el aprtit . El suport al 155 va ser la gota que va fer vessar el got.”

Es va despatxar ara a gust amb el PSC amb afirmació que denoten un cert malestar i menyspreu pel seu anterior partit  , vegis com qualifica al PSC  “ara mateix el PSC té molt poc de català”. “el paper del PSC és un paper molt lamentable, realment. I sobretot, més que del PSC, del PSOE. Pedro Sánchez va guanyar les primàries amb l’objectiu de fer fora a Rajoy a través d’una moció de censura i poder solucionar el conflicte amb un referèndum pactat i al final no s’ha fet res de tot això

A més va  afirma que “hi ha poc marge d’esperança per a que el PSC canviï el seu full de ruta però tant de bo ho fes. La meva reconciliació amb el partit és impossible. És un adéu definitiu”.

I encara  va ser molt dur en les al seu antecessor Pere Navarro  que l’havia criticat obertament i afirma: “és molt lamentable i trist. Em fa vergonya aliena haver compartit un projecte polític amb aquesta persona, perquè el comentari que ha fet demostra que quan ell era alcalde veia als ciutadans com enemics o adversaris. És lamentable.”

Ja se sap que quan un trenca amb al seva organització política hi ha un tendència natural a criticar-la despietadament. Deu ser al fe del convers.

Potser cal esperar una mica més de temps per poder fer la crítica amb una cert distanciament .

I que consti que Ballart està carregat de raó, però renegar tant aviat potser fa pensar que la seva presència era purament interessada.

En fi trencar amb un partit no sempre és fàcil i les paraules de Ballart en són un clar exemple  però més enllà de les veritats, destil·la una certa rancúnia que tampoc sabem si cal…

Neus Munté, l’ exconsellera de la Presidència, ha estat escollida candidata del PDECat a les eleccions municipals del 2019 a Barcelona amb un 67% dels vots. S’ha imposat, d’aquesta manera, a l’altre aspirant, Carles Agustí, que ha obtingut un 28% dels sufragis en les primàries.

Així ho han fet públic, en conèixer  els resultats, la presidenta de la formació a la capital catalana, Mercè Homs; la presidenta del comitè organitzador de les primàries, Magda Oranich; i la coordinadora general del PDECat, Marta Pascal.
Munté haurà d’encetar ara converses amb la resta de formacions sobiranistes si es que es vol conformar una candidatura unitària . Altres opcions en el món sobiranista  són la candidatura de Jordi Graupera, que ja suma 30.000 signatures i aspira a celebrar unes primàries que permetin la confecció d’una llista unitària. I també caldrà veure el paper d’ERC que ja ha escollit els eu candidat en la persona  d’Alfred Bosch  L’exconsellera de la Presidència, que va deixar el Govern al juliol, mantindrà contactes al llarg de les properes setmanes amb responsables municipals per abordar qualsevol confluència.

La batalla per Barcelona està servida i caldrà veure si al final hi ha frontisme o els matisos s’imposen en cada sector ideològic.

 

De lectures

Mai 13, 2018

Temps era temps.

Records de mig segle ( 1931-1975)

Diversos autors

Editorial L’Avenç.

Barcelona 2019.

 

A l’any 1977 en plena efervescència de recuperació de la cultura del nostre país va sortir la iniciativa de la Revista l’Avenç que va agrupar a un seguit de joves historiadors  que volien recuperar la tradició humanística i posar a disposició de la ciutadania un instrument de debat, de coneixement  i difusió de la història com un dels elements claus de la societat i del nostre país, història que ens havien amagat, distorsionat i que calia recuperar-la.

La revista va crear una secció que sota el nom de “Temps era temps”  a on es van recollir el testimoni d’un seguit persones, vinculades al món de la cultura i de la política que van explicar els seus records, vivències , sentiments i posicions en el llarg període que anava des de la proclamació de la república fins la mort del dictador Franco. Són testimonis de fets viscuts i per tant tenen la frescor de la història oral, de la reflexió des de la distància però de fets viscut. Per altra banda l nòmina del autors és àmplia, diversa i també recollint el ventall ideològics democràtic. I trobem literats com Espriu, Castellet, Maria Aurèlia Campmany o Oriol Pi de Cabanyes,  polítics com Josep Benet o Alexandre Cirici i molts altres que a través del record ens porten fragments de la història. Són relats emotius en moltes vegades o bé són records de moments concrets i determinats fixats per la seva emotivitat o per la impressió que pot causar .

Ara s’ha fet un recull antològic d’aquella secció i apareix en forma de llibre sota el títol que portava la secció: “Temps era Temps” ha posat novament sobre el paper les narracions testimoniades d’aquells moments suggeridors de la història contemporània. Aquests retalls personals de memòria configuren en el seu conjunt també la memòria de forces generacions des d’aquelles que van viure la il·lusionant vinguda de la república que acaba amb la dissort de la guerra fins aquelles que van haver de viure els anys foscos dels franquisme i la d’aquells en els que la mort del dictador va obrir una escletxa a l’esperança.

Ja hem dit que la nòmima d’escriptors i intel·lectuals que comparteixen el “temps era temps” és potser una de les antologies del record que recull el llistat més representatiu del món cultural de la nostra transició , el seu relat fet des de la distància té el valor del record viscut, emocionat i que essent un fragments  de vida personal en ser aplegats tenen el valor afegit de constituir també el record de diverses generacions que van des de la proclamació de la República fins la mort del dictador.

En moments en que la recuperació  de la memòria democràtica posar damunt de la taula altre vegada aquests textos junts i en forma de llibre té un gran valor ja que la memòria col·lectiva , aquella que es capaç d’identificar els esforços i lluites de molta gent, té un gran valor perquè és , sense dubte, la memòria col·lectiva aquella que dona valor als moments històrics i aquella que esdevé referent per les noves generacions i serveix de lligam entre les propostes socials i polítiques fetes en el passat amb les que cal fer en aquest moments. La història no és una línia trencada però quan aquesta es trenca per una situació excepcional com va ser en el nostre país la dictadura franquista cal refer-la amb l’aportació de tothom i sobretot d’aquells que van tenir per la seva feina , per la seva voluntat de recuperar les llibertats  o per la seva presència activa contra la dictadura. Refer la línia de la història és una obligació , una necessitat i l’oportunitat de refer de nou la convivència democràtica.

Si en els moments inicials de la transició democràtica la necessitat de recuperar la història era un dels objectius claus per fer aquest lligam entre períodes democràtics també ho era aper evitar que aquesta memòria fos tergiversada o utilitzada en benfici d’uns pocs, en benefici dels arribistes que en moments d’una certa convulsió social i política  és posicionen sempre per obtenir-ne beneficis.

No hi ha res pitjor per un país que l’oblit de la pròpia història , sobretot si aquesta és la de moments difícils que tenen després una difícil interpretació i no cal dir que el període franquista a Catalunya no té una fàcil lectura per la seva complexitat, per la seva  lectura objectiva , per les poques complicitats que, a vegades, suscita el voler saber la veritat. Els testimonis que trobem a “Temps era temps”  són testimonis de primera mà i testimonis de qui són observadors privilegiats de les situacions i que tenen consciència clara de que els moments explicats tenen importància en el sentir col·lectiu de la nostra comunitat. Experiències diverses que van des de la guerra  a l’exili, des de la represa cultural a la repressió de la llengua, des de la vaga dels tramvies fins la tancada d’intel·lectuals a Montserrat, des de la joia per la proclamació  de la república fins a les esperances i els temors en el moment de la mort del dictador.

Cinquanta anys de la vida d’un país, moments d’èpica col·lectiva i moments també de dissort individual i col·lectiva.

Sens dubte un encert editorial la publicació aplegada d’aquest articles editats en el seu moment a l’Avenç i llibre imprescindible per conèixer i recordar moments importants en la nostra història.

I si això hi afegim la qualitat dels qui les signen ens trobem també amb una obra de marcat caràcter qualitatiu des de  la perspectiva literària,.