Arxiu d'Autor

Els ceps monumentals

Juny 25, 2017

Sortida fins la masia d’El Salze i retorn fent un gir cap a Cubelles per rodejar el turo del “Juí del Moro”.

Fa calor , molta calor i ens estalviem el camí més urbà. Pugem en cotxe fina a la rotonda del Sis camins i deixem el cotxe allà mateix.

Seguim el camí de Rocacrespa. I deixem a la nostra dreta el Mas Palau segona el registre de topònims de Vilanova indica que el Mas Palau és :    Masia ramadera, entre el camí de Rocacrespa i l’avinguda del Riu Foix. Deu el nom a un dels seus propietaris del s. XVI. El mas donà nom a una extensa partida de terres de conreu que tenien diversos pagesos de Vilanova i Cubelles. En el llibre la Història de Cubelles de Mossèn Joan Avinyó hi trobem també alguna referència interessant sobre Mas Palau : Aquest mas, segons la tradició, fou edificat sobre les runes de l’antic palau moro. I així m’explico que el nom de Palau sigui el del mas, sense haver portat tal cognom cap dels propietaris, segons ho comproven molts documents que hi fan referència ; però mai no trobareu que en diguin el Mas d’en Palau, ni tampoc Mas del Palau, sinó sempre Mas Palau”

El camí va pujant amb molta suavitat, camps de regadiu i vinyes ja esplendoroses, queda acabar de madurar. El calor d’enguany farà un vi de força grau, caldrà però que no hi hagi algun fenomen tempestuós que malmeti al feina feta fins ara.

El camí ens porta fins a rotonda de la sortida de l’autopista, cal que seguim la carretera uns metres. Estratègicament situats una patrulla dels Mossos va fent aturar cotxes i per fer alguna comprovació, just al començar la segona rotonda deixem la carretera i enfilem un per un petit  sender que entra un bosquet que ens porta a retrobar el camí que l’autopista va tallar en el seu moment , és el mateix de Rocacrespa. Passem pel costat d’una urbanització, el camí s’endinsa entre vinyes i també té una filera de xiprers que li dona una profunditat especial. Al fons ja veiem la masia del Salze , abans però ens aturem en  una vinya on creiem que hi ha els ceps més grans, monumentals del territori. Fan goig, us tronc robust i be recargolat i que dona un perímetre i grandària extraordinari. Tant és així que fem una foto. El Bienve al costat d’un cep. El cep el supera en alçada.

Arribem al Salze. En el llibre  Els noms de lloc del terme de Cubelles Xavier Miret i Mestre és diu :  Salze, el: Masia situada a tocar de la carretera de Vilanova a l’Arboç i de la riera. Ja en el s. XVI trobem esmentat el camí que de Vilanova va al «Molí del Sàlzer». (Ms. 1593). En 1650 aquest molí era posseït per una branca de la família Rovirosa (Avinyó 1973 p. 93). Aquest topònim deu indicar la presència en aquell indret, de forma exepcional a la comarca, d’un arbre d’aquesta espècie”.

Ens aturem una mica a reposar forces. La calor començar a “apretar” . Des del Salze fem de nou el retorn fins a la carretera desfent el camí pel que hem vingut. Passada la rotonda – Els Mossos segueixen aturant cotxes- i seguim un camí paral·lel a l’autopista. Un cop a l’alçada de l’àrea de Servei de Cubelles girem a l’esquerra fins trobar el camí que enllaça de nou amb el Camí de Rocacrespa passat per darrera del turó del “Juí del moro”. Indret emblemàtic d’aquest territori. Un petit puig a cavall entre Vilanova i Cubelles que té una llegenda important recollida en el llibre Set Contalles del Temps Vell de Teodor Creus i Coromines a l’any 1893, després ah estat recollida i actualitzada  també en  el llibre Rondalles i Llegendes catalanes o així mateix en el volum Llegendes del Penedès i les valls del Garraf  ambdós   del Bienve Moya.

La llegenda recull els desgraciats amors de la esclava cristiana Riquilda amb el també presoner Estruc, esclaus ambdós del valí Al Calaf , que veient que pot perdre el seu palau decideix penjar els dos amant perquè l’havien traït i perquè es recordés sempre el seu mortífer judici.

El lloc ara és conegut com Juí del Moro,en record d’aquell fet.

Així ho diu Creus I Coromines:

 

Es de llavoras que porta

Lo lloch aquell , en que hem vist

Cometre tal felonia

La venjatiu sarrahí.

Lo nom de Lo Juhí del moro(7)

Al enfront allí existint

Encare avuy, sobre runas,

Que restan del temps antich,

Voltat de pins y d’alzines

Y molt prop delss is camins,

Un Más, que per nomenarlo

del Palau tothom ne diu (8)

 En les mateixes notes de la llegenda l’autor ens diu:

(7) “Lo Juhí del moro es un puig o toró siutat entremij de las vila de Vilanova y Cubellas,a  Ponent de ls primera y al Nort de la segona y lo Mas Palau de que més avant se parla, ocupa igual posició respecte de ditas poblacions, però més cap a Vilanova que lo Juhí; conduhint á un y altre unas vias que bifurcan en un punt d’allí  prop que s’anomenen sis camins per ser en aquest nombre los que, venint de diferent direccions s’hi encrehuan

(8) “Encare que avuy se diu més comunament “Mas den Palu” que “Mas del palau”  es de suposar que al primera denminació será una corrupció que ab lo decurs del temps s’ahurá fet de la darrera, que es al que correspon á la tradició del , allí tan proper turó, nomenat encare Juhí lo Moro. Y fa més fundada encare aquesta presumpció , lo haver lo autor sentit anomenarlo sensillament Mas palau, a persones de molta edat,y trovarse axís escrit en lo gran mapa que va alsar lo Estat major francés  en al guerra dita d ela Independència, mapa que per sa gran precisió y detalls, serví fins fa poch anys, pera tarsae nosres enginyers las carreteras d’aquesta provincia”

Retornarem al camí de Roca crespa i noves vistes sobre el Mas Palau i arribada de nou als sis camins on tenim el cotxe.

Quan acabem el sol pica de veritat!

S’imposa començar les sortides a la tarda.

 

 

Fogueres.

Juny 24, 2017

Quan aquestes ratlles apareguin faltaran poques hores perquè el territori s’encengui. Sant Joan ho crema tot, el solstici veu l’esclat del sol.  D’aquí unes hores si podéssim veure el país, ( els països catalans) des d’una  certa alçada ( des d’un avio, o un drone de màxima visió)  veuríem una cadena gairebé ininterrompuda de focs que es van encenen. Les foguerers s’encenen arreu , des de llevant fins ponent i des del nord fins el sud. Si, amb més modèstia, puges  dalt de la Talaia també veurem com a la ciutat van sorgint resplendors , les fogueres que encara cremen. Se n’ han perdut  moltes però la tradició segueix i encara sobreviuen i resisteixen algunes foguerers de Sant Joan .  Així des de Salses a Guardamar i des de Fraga fins a Maó la festa esclata amb tot el seu flamíger i sorollós apogeu. El foc provinent de  la Flama del Canigó encén moltes fogueres però també s’encenen d’altres maneres molt més   modestes i casolanes : paper de diari, ben arrugat , raig de benzina o alcohol casolà  i cerilles i au!, foguera encesa. Totes , totes ,això sí  enceses amb la il·lusió i amb el necessari traspàs de la tradició que passa de generació en generació adaptant-se i modificant-se en cada moment al seu temps. I  s’encenen amb la convicció de  veure ,si d’una vegada per totes, el foc crema totes les malastrugances i dissorts personals i col·lectives  que avui ens envaeixen i ens generen mals de cap. El ritual de la festa un cop  més maldarà perquè  que la vida triomfi sobre al mort , perquè la transgressió temporal  ens ajudi a afirmar la nostra vitalitat ja sigui personal o col·lectiva.

La festa del Solstici és una festa àmpliament compartida per nombroses cultures, una festa  arrelada al nostre imaginari.

Ja sabem que tot canvia i anem adaptant en cada moment la tradició a l’actualitat i intentem superar amb gràcia les influencies que venen d’altres indrets, seguim tirant coets ara potser ja no tenim ni aquells trons marrons i lligats amb cordill , ni aquells  cigronets ( pels més petits i petites) ni borratxos , ni martiniques ni pedres fogueres però seguim tirant coets amb noms més internacionals  ara tirem de  “tropics”, “winder tronador”, “voyager”,  “patriot, xiulador” “Boomax” i el més proper “Traca Che”, noms, la majoria d’ells,  de reminiscència espaial i galàxies guerreres vingudes de les cultures anglosaxones, les dominats. Però seguim impertèrrits fen esclatar la pirotècnia  , es tracta de fer soroll de muntar el màxim terrabastall possible per espantar els mal esperits i fer possible que tot plegat canviï.

Hi ha qui afirma que les tradicions que perviuran són aquelles que tenen algun component gastronòmic. Doncs bé Sant Joan, la festa del solstici ve acompanyada d’unes coques que són l’alegria per la vista  i pel gust, naturalment. Un bon tall de coca i una copa de cava ben fred venen de gust i entren magníficament, l’endemà ja pensarem amb els quilets de mes que tenim… Avui no. És festa. Fem festa.

I també aquesta nit , la més curta de l’any ,que canta Jaume Sisa, és nit que segueix essent sent encara avui  d’iniciació de molts i moltes joves que surten per primera vegada de nit a menjar-se el món. Els pares i les mares ho viuen amb una certa i lògica recança però la cara d’eufòria  i el brillantors dels ulls dels joves fa que s’oblidin els temors. Desprès la nit tindrà la seva deriva positiva o com a mal menor amb ressaca posterior. La nit de Sant Joan segur que és una d’aquelles nits de les que es guarden molts records, vivències i sensacions i es guarden molt i molt  endins. Cadascú té el seu record, i es rememora   amb alegria, o amb un cert dolor, o amb nostàlgia. o amb indiferència pel pas del temps. Però vaja posaríem les mans al foc ( mai ben dit per d’aquesta nit) que el fet que,  tots i totes guardem el record d’algun fet transcendent en la nit més curta i ,segurament, la més màgica i ritual de l’any,  és general.

Ha començat el solstici d’estiu, (i quin estiu! Ha començat fort) bon estiu a tothom!

 

Publicat al Diari de Vilanova el 23 de juny del 2017

 

Sant Joan, poemes ,coets, fogueres,  coca i cava.

Juny 22, 2017

Aquesta nit celebrem la festa del solstici.

Els Països Catalans commemora la seva festa Sant Joan.

Revetlles, gresca, rauxa, rituals màgics

Tirar una fusta  a la foguera, saltar per damunt les brases, banyar-se amb el primer raig del sol, penjar la flor de Sant Joan…

Balls, música, color,

Coets, coca i cava.

Alegria, companyia, nostàlgia

I poemes,

Aquí van:

 

Perquè és nit de Sant Joan

Perquè és nit de Sant Joan

hem encès una foguera.

La gent hi dansa a l’entorn,

se sent olor de ginesta

hi ha l’eco d’una cançó

que s’allarga a la verneda.

La flama, sonora, riu

talment un doll d’aigua fresca,

tan alta que no l’apaguen

amb els seus plors les estrelles.

És la nit de Sant Joan,

amiga, és la nit encesa

de corrandes i desig;

mira com la flama espessa

va prenent el fustot vell

i la fullaraca seca.

Dessobre el cant del cucut

i el respir de la verneda

i el tou relliscar del riu,

la teva veu i la meva.

Tomàs Garcés

 

Desenllaç

 S’allargassen les hores de la tarda

i ara arriba el riu cap a la plana.

El caminar es fa lent: la nit és a punt

com una mort acceptada.

El Fluvià ha fet el seu trajecte i no recorda

ni cascades ni afraus ni la campana d’aigua

caient sobre els còdols com en un dia de festa.

La pollancreda ha suspès el seu clam.

Hi ha fang i llot al fons enterbolit.

Ha arribat el temps de meditar, de fer balanç

de tot el que has viscut, del lloc feliç

i de la dissort que et malmenava i t’atuïa.

Ja no et queda res més que aquest tendal de silenci,

les canyes vora el riu que l’oreig fa moure.

Les dunes tenen un moviment d’onada

i s’encavalquen amb una gran parsimònia.

L’amor és la recança de jorns assolellats

i de nits de tumult i de batec dels cossos.

Hi havia plors en el tombant de les tardors que queien

però els hiverns tenien una tendresa de llar.

Per sant Joan els focs s’encenien a la serra.

Sant Pere Pescador ja t’ha deixat per sempre.

Tot s’ha acabat en aquesta tarda quieta

i només et toca l’última escomesa.

Prepara’t a morir i tanca’t a la crida

de tot allò que ja no pot tornar.

Són bons els núvols que lentament s’avancen.

Fes un respir petit i apropa’t al llindar.

“avui seràs amb Mi al Paradís”.

Joan Teixidor

 

‘Amb perdó del Sant…’

Aquesta nit de Sant Joan
-amb perdó del Sant-,
pot molt ben ésser això:
enfarfec de sucre i coques,
el solemne en un racó,
quatre gotes de vi ranci,
i d’amagat, vals de boques,
perquè el que és jove no es cansi.
Quan s’apagui Sant Joan
-amb perdó del Sant-,
vés comprovant el que dic:
quatre escorrims de vi vell,
quatre de pa de pessic
i, sota de tot, tartrà
de més d’un mústic clavell
que no ha pensat el que fa.
I, petjant el món vermell,
aquella vetllada tensa
de qui es sent cansat i vell
i, sense esperança, pensa
que tanta nit no és per a ell:
ni la nit de Sant Joan
ni altres, moltes, que en vindran…
Amb perdó del Sant…!

Josep Punsola

 

Estafats per totes bandes.

Juny 22, 2017

Des d’aquella frase maleïda del President Zapatero quan afirmava que els sistema bancari espanyol era el més sòlid d’Europa fins el 9 de juny del 2012 en que l’estat demanava a Europa l’autorització pel rescat del sector finançar l’estat ha  aportat bona part de  la quantitat tota que puja 76 410 M€ ( de moment) a sanejar el sector financer.

Una xifra que fa por.

Una xifra que surt dels diners de l’estat que són en definitiva els que aportem tots plegats i que lògicament surten també d’altres partides dels pressupostos.

Una xifra que sorprèn per la seva magnitud i per la seva facilitat en fondre’s i desaparèixer.

La banca espanyola estava pràcticament en fallida , no podia retornar ni assumir les pèrdues  i per tant la pèrdua dels valors del seus actius immobiliaris.

L’actuació del govern espanyols , govern del PP en aquell moment va ser acudir en rescat dels bancs amb la intenció de que els usuaris tampoc perdessin els seus estalvis.

Això va ser comentat en múltiples ocasions  i explicat reiteradament en base a unes paraules del President del Govern en que afirmava que el rescat dels sector financer : “ No suposarà cap cost per als contribuents espanyols”.

 

Ara però sembla que això no serà ben bé així. . l’estat va aportar en xifres rodones més de 56.000 M€, dels que fins avui n’ha recuperat uns 3.500 i creu que en podrà cobrar fins a 12.000. I la resta?

Doncs la resta  40.000M€ s’ha fos.

No hi són ni hi seran.

Queda la pírrica esperança de que amb la venda  – si és que al final es ven- Bankia se’n podessin recuperar alguns altres, però vaja xocolata el lloro….

El Banc d’Espanya  l’organisme que havia de vetllar per la situació dels bancs i la seva viabilitat  s’espolsa qualsevol responsabilitat  i considera que va actuar bé i eleva les responsabilitats al sistema europeu.

En definitiva que ningú sembla que tingui cap responsabilitat.

La vella tàctica de llençar la merda enlaire i que taqui a tothom

Però sembla que l’informe del Banc d’Espanya considera que es va actuar correctament però no diu res de la fraudulenta sortida a borsa de Bankia o la situació més recent del Banc Popular venut per un 1€, deixant , això sí, penjats ala petits accionistes amb el cul a l’aire….

En fi que “l’organisme regulador” no ha servit per res ha actuat amb una certa frivolitat i a més a servit per enganyar al personal, quan el govern anunciava que els diners que aportaven als bancs eren crèdits que serien retornat.

Vet aquí que al majoria hem pagat dels diners públics les errades monumentals d els directius bancaris, el seus sous multimilionaris i els seus plans de pensions que fan enrojolar a qualsevol amb uns mínims d’honestedat.

Però fins aquí podríem fins i tot suportar-ho, però que a més aquets bancs s’hagin acarnissats sobre  aquells que no podien retornar , per més voluntat que tinguessin, la hipoteca és el que fa pensar que aquest país, o una part d’ell no funciona bé.

 

Els bancs salvats amb els diners de tothom han volgut a sobre revenjar-se sobre els seus clients, aquells a qui posava els coses fàcils, a aquells que els oferia de tot i més amb condicions fàcils i que els garantia que si venen maldades ja en parlarien.

 

Segurament tothom té la seva part de responsabilitat però és evident que de la menar com s’ha actuat assenyala  clarament a la conxorxa enter els banquers, els governs i el mateix Banc d’Espanya que hauria de vetllar la netedat de la gestió.

Hem salvat la banca ( i diem hem, perquè part dels diners que s’hi han aportat és també nostre) ara potser també hauríem de tenir la possibilitat de controlar el que es fa com es fa i com es controla efectivament la seva gestió.

Perquè els guanys que han tingut en aquets temps no els hem rebut ( almenys al part que ens correspon pel diners públics invertit)

I evidentment fins que no hagin tornat fins el darrer cèntim que se’ls prohibeixi la seva actuació brutal contra aquells que més han hagut de pagar la crisi , crisi que els mateixos bancs han generat en molta part.

Però vaja molt ens temem que els directius  seguiran cobrant sous astronòmics , vivint en el seu luxe asiàtic i rebent unes pensions que descaradament son discriminatòries…

 

Ara digueu. La Ginesta, escola en lluita..

Juny 21, 2017

Pasqual Maragall va apostar durant el seu govern per allò que ell mateix va definir com  “tres M” de mestres, metges i mossos. Això després va seguir amb el  segon tripartit.

I el 2010 això es va acabar i van començar les èpoques més fosques dels serveis públics de Catalunya.

El govern Mas amb el suport de la dreta i també de determinada esquerra va iniciar un llarg procés de retallades que encara no han revertit malgrat els anuncis que fa el govern actual i malgrat anuncien la convocatòria de places de més funcionaris que no són res més que consolidar el personal majoritàriament ja existent .

El serveis encara no s’han refet de tanta minva en els recursos .

Només cal que et toqui la dissort d’haver  d’anar a  les urgències de molts dels hospitals del país. El col·lapse. malgrat l’esforç continuat dels professionals , ratlla la monumentalitat.

Ja sabem que el panorama de les escoles no és tampoc  el millor des de fa anys. Hem vist aquets darrers anys com les continuades queixes i protestes estaven a l’odre del dia i als carrers de les nostres ciutats

I no ho és perquè no s’han revertit encara les retallades que  es van fer d’ençà de l’any 2010.

Retallades en recursos.

Retallades en personal

Retallades en sous dels mestres

Retallades en els suports que calen per anar una mica més enllà en els processos educatius.

Retallades en formació

Tot això segueix malgrat les continuades declaracions de la conselleria negant-ho.

Els que estan al peu del canó cada dia són molt conscients de que encara queda molt camí per córrer pe situar-se als nivell dels 2010.

I mentre l’esforç dels professionals ha hagut de créixer molt l’esforç de la Conselleria ha anat  decreixent . Alguns , crec que optimistament, creuen que és un retall conjuntural , però a mi em sembla que hi ha una voluntat d’afeblir estructuralment l’educació pública per implementar el model d’escola que els governs conservadors del país intenten posar com a model a  seguir.

Ara en aquest capítol de retallades ha tocat a l‘escola  Ginesta de Vilanova, El Departament d’Ensenyament ha anunciat per al curs vinent, 2017-2018, la supressió d’una línia de P3 i de la denominació de Centre de Màxima Complexitat de l’escola, fet que comporta la conseqüent pèrdua de recursos que això suposa com, per exemple, la disminució d’hores de reforços i de desdoblaments de grups amb el greuge que significa en la igualtat d’oportunitat de l’alumnat, sobretot aquell més feble.

En fi una mostra més de la política que promou la conselleria.

Invoquen que l’índex de natalitat ha baixat , deu ser així, però sempre s’ha reclamat , amb raó, que això podria ajudar a fer  una rebaixà de les ràtios que permetin treballar amb més comoditat i confortabilitat per millorar els resultats educatius i per tant en millorar el conjunt de l’escola .

En un capítol més de la misèria del país.

I tot això arriba quan l’escola celebra el cinquantè aniversari de la seva posada en marxa. L’Escola Ginesta ha estat un referent en un barri d’orígens humil i amb molta immigració. Ha estat referent per moltes generacions d’estudiants que han treballat per donar una major rellevància al seu treball en un indret on pocs serveis públics hi havia.

A més l’escola va servir  segur, i amb el pas del temps s’ha pogut confirmar, com un element essencial com a  referent i per aglutinar, barri i cohesionar els seu habitants.

La comunitat educativa de la Ginesta ha elaborat un manifest sobre la situació.

Denuncia i reivindicació. Entre altres coses diu:

“Entenem que ambdues supressions són arbitràries i que en cap moment s’ha tingut en compte ni el projecte educatiu de l’escola ni, sobretot, les necessitats del centre, que com ja hem dit parteix d’una pluralitat especialment diversa de la comunitat educativa.

Davant d’aquesta situació reafirmem que l’escola Ginesta necessita mantenir les dues línies de P3, per oferir una base educativa adient a l’alumnat que es matricula enguany, i la dotació de recursos com a Centre de Màxima Complexitat, ja que compleix una funció bàsica per a continuar treballant en el projecte educatiu de l’escola.

Està en joc la qualitat d’una escola pública; una qualitat aconseguida amb molta constància i esforç, que ha convertit la Ginesta en un agent vertebrador del seu barri i en un referent educatiu a la ciutat.”

Cal aturar aquesta situació anunciada. Ja fa anys que una darrera l’altra van desapareixent línies de p-3 a la ciutat. L’ajuntament potser que es planti.

I evocant aquells versos de Salvador Espriu:

 Ara digueu: “La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i amb ell, les males herbes.”

Això, que la Ginesta floreixi, les males herbes ja sabem on són.

 

Publicat a l’Eix Diari el 15 de juny del 2017

Sánchez i el PSOE ens estimen.

Juny 19, 2017

S’ha acabat el Congrés del PSOE, Congrés que ah entronitzat a Pedro Sánchez que després de guanyar els primàries ha guanyat el Congrés.

Ha guanyat perquè ha aconseguit posar les seves idees en la ponència. Ha guanyat perquè l’executiva està ( la menys votada de la història del PSOE) feta a  imatge i semblança del  mateix Sánchez amb alguns vers que no rimi però que és necessari per donar rotem , és el cas de Patxi López, que tampoc portarà massa trencadissa amb el passat ni masses idees noves tampoc..

 Sánchez ha posat l’intermitent a l’esquerra,

A picat l’ullet  a aquells electors que van abandonar al PSOE i que és essencial poder recuperar-lo per poder bastir un govern.

Què és sinó aquesta crida al moviment dels indignats del 15-M:

“Quiero dirigirme a quienes se convocaron hace 6 años, un 15 de mayo, al grito de no nos representan. A todos ellos les decimos que su demanda de regeneración aún insatisfecha, pronto será una realidad. Que trabajaremos unidos para hacer una política limpia, participativa, independiente de los poderes económicos que garantice una Justicia libre de injerencias y extirpar la corrupción de nuestra democracia. Somos la izquierda de Gobierno. Con ejemplaridad y solvencia, aspiramos a representar a quienes gritaban que nadie les representaba…….”

“La España que viene pide cambio y está poniendo sus ojos en nosotros. En nuestra alternativa. En un PSOE de izquierdas, creíble y coherente. Una izquierda de Gobierno que garantiza seguridad, solidez, seriedad y solvencia. Y que será fiel al mandato de sus electores y no se olvidará de ellos cuando recupere La Moncloa.”

Però una bona part del discurs de Sánchez va centrar-se a Catalunya fent un cant a la conciliació i defensant un projecte federal.

I clar va apel·lar als sentiments: España quiere a Cataluña

 Entre el neocentralismo y el independentismo se abre un espacio de encuentro tan amplio como mayoritario a ambos lados del Ebro. Espacio que defiende la idea de que España es un proyecto compartido y favorable al fortalecimiento del autogobierno catalán y al reconocimiento de su identidad nacional. Y ese espacio de diálogo, negociación y acuerdo es el que proponemos el PSC y el PSOE. No creemos en identidades homogéneas y excluyentes. Somos partidarios de la convivencia de identidades diversas en proyectos democráticos compartidos. Los sentimientos de identidad y de pertenencia son plurales y dinámicos, y su convivencia es posible a partir de un profundo sentimiento de fraternidad y de una organización federal del Estado. Por eso es posible estar, como yo lo estoy, a favor de España y del catalanismo.

 No podremos encontrar soluciones ni desde el intento de romper la unidad territorial ni desde el neocentralismo que continua sin admitir la realidad de un país con diversidad territorial. Los socialistas pensamos que la salida lógica y racional llegados a este punto del desarrollo de la España autonómica, es la reforma federal del Estado, asentada en nuestros propios acuerdos de la Declaración de Granada. Un modelo que dé cauce, con lealtad entre todos, a un Estado donde Cataluña encuentre su sitio y desde donde podamos contribuir de manera decisiva a una Europa que siga dando el verdadero combate de nuestro tiempo: la justicia social, la única garantía de seguir el camino de la libertad y la igualdad. Algunos dirán que esto es difícil. Fácil no es, pero sí posible, ¿Sabéis por qué? Porque España no es ni Rajoy ni el PP. España no es inmovilista, España no es insolidaria, España no es anticatalana. España es plural y diversa, España es progresista, España es solidaria, España quiere a Cataluña. Compañeros,

Ens estima.

Ens estimen.

Però aquesta declaració d’amor potser arriba tard.

I a més no només d’amor pot viure Catalunya.

Concerta l’amor amb accions concretes, Pedro.

Ja seria hora d’acceptar que a vegades – sempre segurament- l’amor requereix deixar lliure l’expressió….. i això vol dir votar , també.

 

Noms propis (XXV)

Juny 19, 2017

Joan Josep Nuet  membre de la Mesa del Parlament, en representació de Catalunya si que es pot, també ha hagut de declarar davant la jutgessa pel tema de deixar debatre i votar el full de ruta.

Recordem primer no estava investigat perquè al seva trajectòria política no era independentista.

Però després de les seves queixes finalment l’han cridat a declarar

La seva presència al TSJC no va aixecar la presència de suport  de tant independentistes com en els altres declarants. Es veu que mica en mica la concentracions va disminuint en funció de l’adscripció del declarant.

I nuet ja ha dit pel davant i pel darrera que ell no és “indepe”.

Hi ho ha tornat a  dir : “No em tornaré independentista però això mai se sap”, ha indicat. “Espero que la jornada de l’1 d’octubre ens enforteixi a tots i ens doni alegries i bones notícies, com per exemple que el PP surti derrotat”.

Això sí vol el referèndum  però també ha dit “volem que el referèndum es faci bé i serem crítics, però no hi ha dubte que estarem a la trinxera bona”. “Vull un referèndum on tota la gent se senti cridada”, I encara ha afegit:  “no sé encara si votaré però el dia 1 d’octubre no em quedaré a casa i a la nit obriré una ampolla de cava que em va regalar la gent de l’ANC”.”

Alegria!! , que no falti

Ja veiem doncs que els posicions a la mesa són ben diverses.

Nuet té mot clar , referèndum validable de cara al món però votar ja és una altre cosa.

Les figues són d’un altre paner. I les agafarà segon convingui, com tanta gent farà.

 

Rafael Ribó El Síndic de Greuges des del 2004 ( buf , la renovació)  , assegura haver detectat “regressions democràtiques” a Espanya “que afecten els drets i les llibertats fonamentals reconeguts, tant en el marc jurídic estatal com internacional, i que tenen una incidència especial a Catalunya”. Així es recull en un informe que ha presentat aquest dilluns davant la Comissió del Síndic al Parlament.

Ribó creu que “aquests retrocessos són “impropis d’un estat de dret”.  “Han traspassat l’àmbit estatal i se n’han fet ressò destacats organismes internacionals, com ara el GRECO, la Comissió de Venècia i el relator de les Nacions Unides, que han demanat reformes per garantir la separació de poders”, afirma el síndic en un comunicat. L’informe destaca la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut.” Segons el Síndic aquesta sentència “permet sotmetre a control jurisdiccional les resolucions parlamentàries de caràcter estrictament polític, prèviament no impugnables”.

“L’abús de les iniciatives penals contra càrrecs electes vinculades al delicte de desobediència i la llibertat d’expressió, com ara el cas del regidor de Vic, Joan Coma; l’alcaldessa de Berga, Montserrat Venturós, i diversos regidors de l’Ajuntament de Badalona, comporta un alt risc de desgast democràtic”, rebla el document presentat. Rafael Ribó diu que “les mostres o actes de dissidència política en un estat de dret s’haurien de poder exercir lliurement”.

L’informe, anomenat ‘Retrocessos en matèria de drets humans: llibertat d’expressió dels càrrecs electes i separació de poders al Regne d’Espanya’,  

Contrasten aquestes informacions amb les que comentava darrerament en un article el Periodista Luis Mauri  sobre la situació de la democràcia espanyola. El sistema espanyol, Catalunya inclosa, té problemes molt greus. El principal, la corrupció endèmica. Però resulta cansat per obvi haver de recordar que la seva condició democràtica està garantida per el seu ordenament jurídic i certificada per la comunitat internacional. Cansat i fins i tot vergonyós, haver d’acudir a barems independents com el britànic ‘Democracy Index 2016’, que situa Espanya en el lloc 17è del rànquing mundial de qualitat democràtica, per davant dels EUA i Itàlia i França; l’austríac ‘Global Democracy Ranking 2013-2014’ (Espanya, 19è; Itàlia, 27è), o el nord-americà ‘Freedom in the world 2016’, que atorga a Espanya 95 punts sobre 100 (França, 91; EUA, 90; Itàlia, 89).

Que diria el Síndic d’aquets informes?

Els ha llegit?

 Gabriel Rufián.El portaveu d’Esquerra Republicana al Congrés dels Diputats, Gabriel Rufián, ha assegurat que “guanyar un país davant una urna no és impossible, i molt menys davant uns canalles”, en referència al Govern espanyol.

“Qui trenca un país és aquell que amb les seves polítiques neoliberals provoquen exclusió social”, ha reblat Rufián, alhora que ha subratllat que “el que trenca un país és tenir un 32% de pobresa infantil, 750.000 famílies sense ingressos i haver executat uns 500.000 desnonaments en els últims vuit anys”.

Una vegada més el diputat d’ERC té tota al raó.

Llàstima però que aquesta responsabilitat de la situació s’hagi d’atribuir i compartir en bona part amb el govern de la Generalitat per les seves retallades  sense cap ena de discriminació.

I en les retallades hi té una responsabilitat el govern de CDC des de l’any 2010. Però estaria bé que el Sr. Rufian veiés qui donava suport a  aquells pressupostos en aquelles dates.

Potser tant entusiasme en carregar contra l’estat espanyols – que ja està bé- caldria repartir-lo i que cadascú que assumeix la seva responsabilitat.

Qui va donar suport a pressupostos que retallaven els serveis bàsics també té responsabilitat en al situació actual del país.

Menys hipocresia i més responsabilitat.

 Jordi Ballart , és l’alcalde Terrassa del PSC.

El seu partit ha enviat als seus regidors i dirigent un document sobre la posició del PSC sobre el referèndum que ja és prou coneguda. Del document n’ extraiem algunes punts:

La Comissió de Venècia del Consell d’Europa (Comissió Europea per la Democràcia a través del Dret) ha declarat que no es pot celebrar un referèndum que no estigui emparat per la Constitució o per una llei d’acord amb la Constitució.

El Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya va declarar per unanimitat que la Generalitat no té competències per convocar un referèndum sobre el futur polític de Catalunya.

El govern de Catalunya pretén convocar un referèndum per al qual no té competències i vol emparar-se en una llei que encara no existeix, que s’està ocultant al Parlament, i que pretenen aprovar d’un dia per a l’altre en tràmit de lectura única sense possibilitat d’esmenes de l’oposició i en absència de dictamen del Consell de Garanties Estatutàries de Catalunya. Pretenen per majoria absoluta modificar el que es va aprovar per 2/3 del Parlament. Pretenen canviar per la porta del darrera l’Estatut i la pròpia Constitució Espanyola.

La majoria de la ciutadania a Catalunya està d’acord en trobar una solució a través del diàleg, la negociació i el pacte. Un pacte que, des del nostre punt de vista, hauria de servir per enfortir l’autogovern de Catalunya, millorar el seu finançament i reconèixer el caràcter plurinacional d’Espanya. Aquest pacte hauria de ser votat per la ciutadania de Catalunya i de tota Espanya. Volem votar en el marc de la llei, és a dir, amb garanties democràtiques.

Per finalment concloure.

  1. No participarem en un referèndum d’aquestes característiques, ni prestarem el nostre suport polític o col·laboració institucional als que pretenguin organitzar-lo.
  2. En aquest sentit, si el govern de Catalunya demana la col·laboració d’altres administracions (ajuntaments) exigirem que ho faci de forma oficial i per escrit degudament signat pel responsable que correspongui, i abans de prendre qualsevol decisió al respecte, demanarem un informe escrit i signat pel secretari de la Corporació.
  3. Protegirem el funcionariat per tal que no se’ls exigeixi que col·laborin amb cap iniciativa que no tingui cobertura legal (en l’exercici de les funcions públiques).

Davant de tot això Ballart ha dit a través d’una piulada : “Jo no soc ningú per prohibir el dret a vot”.

Primer trencament doncs de la consigna del PSC, segur que en veurem d’altres.

La dinàmica local és molt diferent i allunyada del que dicten els aparells centrals.

 

De lectures

Juny 18, 2017

Enviada Especial.

Jean Echenoz

Col·lecció Raigs Globulars,27

Editorial Raig Verd

Barcelona , març 2017.

Llibre en el que a partir d’una trama gairebé  de comèdia dóna idea de com es poden muntar operacions entre serveis d’intel·ligència  i politiques guiades per una certa paranoia .La barreja de la necessitat d’uns, gairebé, marginats directius  dins dels serveis secrets francesos i la voluntat d’organitzar una operació per reocupar prestigi donen lloc a un narració divertida, sorprenent a voltes i d’un encaix mil·limètric de les diverses trames narratives i dels personatges. Tot queda ajustat i amb un final previsible però que no deixa de sorprendre. De París a Corea del Nord en un divertit viatge que tots els ingredient per fer una  novel·la divertida, fàcilment llegible i que enganxa des del primer moment.

Jean Echenoz és un  escriptor i  novel·lista francès que ha  guanyat els premis més reconegut a  França. Premi Médicis a  l’any 1983 amb l’obra Cherokee i el Premi Goncourt el 1999 amb Je m’en basi, el Premi Aristeoin i el premi François Mauriac (2006), per la seva novel·la Ravel. Molt influenciat pel món de la novel·la d’aventures, policíaques i d’espionatge, ha convertit la seva obra en un referent i la incorporació d’una important geografia humana.

Va estudiar sociologia a  i el 1970 es va instal·lar a París.També va estudiar enginyeria civil. Va treballar breument al diari L’Humanité i l’agència ASFP . El 1979,va publicar la seua primera obra, Le Méridien de Greenwich, amb què va guanyar el Premi Fénéon. Fins avui ha publicat quinze novel·les hi ha rebut nombrosos premis, . Entre 2006 i 2010, va publicar tres llibres basats sobre tres vides reals, Ravel, que està a mig camí entre la novel·la i el relat biogràfic. El segon, Courir (2008), gira entorn de l’atleta Emil Zatopek. En Des éclairs, finalment, escriu sobre Nikola Tesla un famós enginyer als Estats Units.

Després d’aquesta experiència narrativa, amb 14 (2012) va tornar al relat, que transcorre durant la Primera Guerra. La narració va partir d’uns papers trobats per la seva família. Com diu Echenoz, “no es tractava de fer un volum proporcional a les dimensions i aquest ‘suïcidi europeu’, que va ser una contesa plenament industrial, on es va produir un armament gegantí; només he volgut ser al·lusiu de la magnitud del fenomen”.

Echenoz ha col·laborat a més en els guions de tres pel·lícules: El rose et li blanc (de Robert Pansard – Besson), el 1982; El tueur assis (de Jean – André Fieschi), el 1985, per TV, i Cherokee (de Pascal Ortega), el 1991. Així mateix ha tingut una breu actuació en Un an (de Laurent Boulanger), de 2006.

Enviada Especial és un còctel literari  que comença quan un general dels serveis secrets francesos, que està mig apartat de les activitats pels seus superiors, imagina una acció contra Corea del Nord per recuperar prestigi i fer-se valer de nou. Per això ordeix els segrest d’una dona , una mena de mata hari actual, la Constance per fer-ne la preparació però mentre veuen la possibilitat de demanar un rescat. Però l’operació comença a tòrcer quan el marit de la Constance, que és una glòria del pop actual però en franca decadència, es resisteix a pagar el rescat aconsellat pel seu germanastre un advocat de cert prestigi. Al marit Tausk ja li va bé la situació. La seva relació amb la Constance va a la deriva i el segrest li permet començar altres aventures, és un personatge decadent incapaç ja de fer qualsevol música  però que viurà noves aventures amoroses amb la secretària del seu germanastre advocat que l’ajudarà a sobreviure.

Segrestada la Constance per un grup organitzat dels serveis secrets que semblen més afeccionats que agents ben preparats , ens trobem amb els dos vigilants Christian i Jean Paul que acaben protegint i enamorant-se més que vigilant a la Constance  tot i així les seves poques habilitats el porten a quedar atrapats a Corea del Nord i en retornar a França la seva pista es perd. Hi ha altres personatges que juguen papers secundaris però imprescindibles com l’ajudant del general Paul Objat que serà el validador de l’operació que acabarà amb un rotund fracàs per ell aconsegueix mantenir-se en els estructures del sistema , mentre que el general Bourgeand no sobreviu a l’escàndol del fracàs de l’operació de la Constance a Corea del Nord  seduint a un dels homes forts del govern del dictador però són atrapats quan ja estan a la ratlla de Corea del Sud. El general però davant el fracàs encara intenta muntar una nova operació , aquest cop a Àfrica, i fitxa per la mateixa al marit de la Constance i al seu amic  , taxista, conductor del metro, que a més fa reparacions  hores lliures, en fit tot plegat un embolic divertit, en alguns moments perdedor per la complexitat de l’enteranyinat on discórrer  la  trama narrativa , però enormement ben treballada. Els ingredients de la guerra freda entre potències hi són presents, mentides, enganys, mitges veritats, canvis de personalitat, suplantacions, dobles agents , en fi tot un recorregut pels viaranys de les novel·les d’espionatge amb una clau d’un cert humor.

La relació entre els diversos personatges que van des de les relacions interessades i cíniques fins a relacions d’autèntic voluntat de superar les dificultats de les relacions humanes. Tot en clau d’una certa ironia i humor que li dóna encara més valor literari.

En definitiva la novel·la es planteja com una novel·la de gènere policíac en que es plantegen situacions extremes però alhora també es descriuen i es denuncies situacions socials i polítiques que es viuen en l‘actualitat.

Molt ben escrita , amb descripcions excepcionals i amb uns perfils dels personatges molt ben descrits i actuant segons convé a la l’evolució de la narració

 

 

 

 

 

 

 

 

D’altres fonts (XXV)

Juny 17, 2017

Les entitat sobiranistes premen l’accelerador.

Fins l’ 1 d’octubre viurem un seguit d’actes d’afirmació nacional i de d’exaltació patriòtica.

Tirarem d’èpica

Just acabar l’anunci de data i pregunta ja en va organitzar un a les Columnes  de Puig i Cadafalch a les Fonts de Montjuic.

De totes els intervencions va causar impacte , almenys mediàtic, la de Pep Guardiola.

Va ser criticada i vilipendiada per les xarxes socials i per la premsa madrilenya.

Algunes de les afirmacions que fa respecte  l’esta espanyol potser no van agradar gaire però és al seva opinió.

De tot l’enrenou ens ha agradat l’article de Luis Mauri.

 

Mauri és Periodista i  Coordinador de la Redacció de  El Periódico  de Catalunya

 

La mentida de Guardiola. Luís Mauri. El Periódico. 14.06

 La independència és un anhel polític legítim, però aquesta legitimitat queda danyada quan les arengues dels seus líders es consoliden en fal·làcies

Se sol atribuir a Joseph Goebbels, el sinistre narcisista que va dirigir el Ministeri de Propaganda del Tercer Reich, una sentència tan cèlebre com inquietant: una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat. L’autoria de Goebbels mai ha sigut certificada, però aquesta màxima de la roïnesa política guarda relació amb el que els psicòlegs anomenen memòria implícita.

La memòria implícita és la que entre altres coses ens permet conduir sense estar decidint de forma conscient totes les nostres accions. D’aquesta memòria es deriva un efecte denominat il·lusió de veritat, mitjançant el qual les persones tendim a creure amb més facilitat les formulacions que ens resulten familiars. La repetició d’un missatge fal·laç multiplica les possibilitats que l’enunciat pugui ser conegut pel receptor i, en conseqüència, que aquest li atorgui credibilitat.

Fa anys que l’independentisme català està repetint de forma indesmaiable una mentida que part de la població ja ha paït com si fos una veritat. Que Espanya és un Estat antidemocràtic on la dictadura franquista és molt més que un episodi de la història recent, és l’essència mateixa d’aquest Estat. Un Estat que subjuga Catalunya com una possessió colonial i que priva els catalans dels seus drets polítics i llibertats civils.

La repetició d’aquesta mentida -que entronca amb una altra fal·làcia, que la guerra civil no va ser un conflicte de classes i ideològic que va fracturar Espanya en tots els seus territoris, sinó una agressió d’Espanya a Catalunya- va arribar al zenit diumenge passat quan l’herald sobiranista Josep Guardiola va demanar suport internacional per defensar “els drets avui amenaçats a Catalunya, com la llibertat d’expressió política i el vot” i afrontar “els abusos d’un Estat autoritari”.

La independència és un anhel polític totalment legítim. Però aquesta legitimitat queda perjudicada quan les arengues dels seus líders i icones es consoliden sobre fal·làcies. Mariano Rajoy, el seu partit i el seu Govern carreguen amb la gran irresponsabilitat d’Estat d’haver no solament permès, sinó provocat el vesper català: firmes al carrer contra l’Estatut, exaltació del nacionalisme espanyol més obtús, menyspreu de la societat catalana, obstinació, espuri càlcul electoral… Però entre això i proclamar que Espanya és un Estat autoritari hi ha una mentida colossal.

El sistema espanyol, Catalunya inclosa, té problemes molt greus. El principal, la corrupció endèmica. Però resulta cansat per obvi haver de recordar que la seva condició democràtica està garantida per el seu ordenament jurídic i certificada per la comunitat internacional. Cansat i fins i tot vergonyós, haver d’acudir a barems independents com el britànic ‘Democracy Index 2016’, que situa Espanya en el lloc 17è del rànquing mundial de qualitat democràtica, per davant dels EUA i Itàlia i França; l’austríac ‘Global Democracy Ranking 2013-2014’ (Espanya, 19è; Itàlia, 27è), o el nord-americà ‘Freedom in the world 2016’, que atorga a Espanya 95 punts sobre 100 (França, 91; EUA, 90; Itàlia, 89).

A força d’arrogar-se una inexplicable superioritat moral, el bloc independentista passa per alt els esvorancs que presenta la seva pretesa excel·lència democràtica (llei de desconnexió secreta que atempta contra la independència judicial, convocatòria unilateral d’un referèndum sense garanties democràtiques que trencaria la Constitució i l’Estatut, veto al debat al Parlament…). Mentrestant, la seva maquinària mediàtica d”agit-prop’ assenyala els periodistes desafectes i reclama sense cap mena de pudor purgues als diaris independents.

En fi, separem-nos, confederem-nos, federem-nos o quedem-nos com estem. Però tinguin la decència de deixar de mentir-nos.

Exposicions

Juny 16, 2017

S’anuncien dues exposicions importants a al ciutat, per una banda des d’ahir hi ha al Museu Balaguer una exposició sobre Guinovart. Així s’ha anunciat  i hem pogut llegir a l’Eix Diari:

“L’exposició “Guinovart, trencant els límits” està emmarcada dins dels actes de commemoració del desè aniversari de la mort de l’artista, i es podrà visitar fins al 17 de setembre.

Teresa Llorens, tercera tinenta d’Alcaldia i regidora de Cultura, Convivència i Equitat, recordava en roda de premsa que “es tracta d’un homenatge a una de les figures més internacionals del segle XX, que tenia una estreta vinculació amb la nostra ciutat i amb el mar, com ja va quedar plasmat en la seva intervenció a la Torre Blava”.

La Fundació Espai Guinovart ha programat nombroses exposicions dins i fora del territori des de la seva mort, i ha rebut el Premi Nacional de Cultura 2015 i la Creu de Sant Jordi 2017. Maria Guinovart, presidenta de la Fundació, comissària de l’exposició i filla de l’artista Josep Guinovart, explica que “l’exposició vol mostrar el caràcter polièdric de l’artista, i vol ser una explicació visual, un homenatge de Vilanova i al Geltrú a Guinovart, però també de Guinovart a Vilanova i la Geltrú”.

Per altra banda també hem vist explicada la celebració del 140 è aniversari del pintor Alexandre de Cabanyes , un dels gran pintors vilanovins i home que freqüentava els anys 50 i 60 els pocs cercles culturals durant el franquisme. La notícia llegida no posa dates encara a l’exposició  però ja hi ha diversos preludis com l’exposició de fotografies sobre el pintor que s’inaugurà el dia 14 al Pòsit de Pescadors “Alexandre de Cabanyes, fotògraf. La mirada d’un artista. 1877-1972”  . Les notes informatives expliquen el perquè de l’exposició encara sens e data :     l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú i el Consell Comarcal del Garraf estan treballant conjuntament en un seguit d’activitats per retre homenatge i reconèixer la trajectòria artística i personal d’Alexandre de Cabanyes, coincidint aquest 2017 amb el seu 140è aniversari.
Alexandre de Cabanyes Cabanyes va ser un referent cultural i social, no només com a pintor, sinó també com a activista cultural durant el franquisme.
L’homenatge es farà a través del Museu Víctor Balaguer i el Centre d’lnterpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes, ja que l’artista va deixar una forta empremta en els dos equipaments patrimonials.
Pel que fa al Museu Víctor Balaguer, Cabanyes es va implicar en el projecte del Cafè Foment, les obres del qual formen part de la seva exposició permanent en l’actualitat. Alhora, fou Alexandre de Cabanyes qui, gràcies a la seva amistat amb Lluís Plandiura, propicià que el Llegat 56 acabés a Vilanova i la Geltrú.
En el cas de la Masia d’en Cabanyes i del Centre d’lnterpretació del Romanticisme, Alexandre de Cabanyes va ser la darrera persona de la família que va habitar aquesta residència fins a la seva mort l’any 1972. Aquest espai, que conserva tot el llegat Cabanyes fruit de la donació realitzada l’any 1976 pels seus hereus, representa la seva voluntat de conservar la casa amb els seus espais originals i amb el compromís de fer-ne un espai cultural.

Alexandre de Cabanyes fou un gran paisatgista, que sempre es va mantenir fidel al seu estil, amb poques variacions de tema i tècnica. Ell s’anomena “l’últim modernista” i en la seva dilatada biografia de 95 anys es manté fidel a aquesta descripció. Els temes més tractats foren els de la platja i pescadors de Vilanova i els camps i boscos que envoltaven la seva residència: la Masia de Can Cabanyes. També va treballar en el gènere del retrat, on destaquen els realitzats per a la Sala de Plens de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, entre els quals trobem el retrat de Manuel de Cabanyes, germà del seu avi, o el de Víctor Balaguer.”

No hi ha dubte que són dues gran exposicions i segur que tindran un èxit notable de públic, però trobem a  faltar el seguiment de les exposicions que es van anar  succeint sobre pintors vilanovins contemporanis, vam veure, entre altres  l’exposició de Cardona Torrandell, de Salvador Massana, de Pep Duran, de Pau Roig … per no dir les Mir ( vilanoví d’adopció) , i altres pintors representatius de la ciutat.

La seqüència expositiva es va acabar.

No hi ha figures a recordar . Mereixen una exposició al Museu Balaguer o al Museu Romàntic Soler Pedret, Brull Carreras, o Calvet?…..

Si he de contestar-me  , jo crec que sí. La resposta no vol invalidar ni molt menys el que es programa però tenir una mica més presents els actors locals tampoc està malament ni es fa més “provincians”.

 

 

Les tradicions, signes d’identitat d’un país.

Per acabar el curs 2016-2017 el proper divendres comptarem amb la presència de l’escriptor Antoni Dalmau que pronunciarà al conferència Les tradicions, signes d’identitat d’un país, com sempre serà a les 7 d ela tarda i a la Sala d’Actes de l’UPC, en acabar la conferència la coral La Veu de l’Aula ens oferirà algunes de les seves cançons.

No hi ha dubte que la tradició i els costum usuals de la comunitat són elements que ajuden a forjar una identitat col·lectiva i a bastir referents on puguem tenir part de l’imaginari col·lectiu.

Hi ha un seguit de tradicions populars que ajuden a conformar la personalitat de les ciutats i pobles i que també ens identifiquen i es transmeten de generació en generació i es van adaptant als temps i a l’actualitat.

El mateix Antoni Dalmau fa  aquesta reflexió en el seu llibre Les tradicions que no hem de perdre : En un món tan accelerat i en què les influències de fora arriben amb tanta força, aquest llibre recull les festes i tradicions catalanes que no s’haurien de perdre. Un llegat de cançons i rituals, creences i tabús, celebracions i àpats que ens ha conformat un poble i que ens fa únics i singulars. Aquesta herència festiva i alegre és un tresor que s’ha de preservar i traspassar a les noves generacions.

¿Quants de nosaltres sabem exactament quines figures hi ha d’haver al pessebre, les cantarelles que tenim per fer cagar el tió, com es fa la crema de sant Josep, per què ens mengem una mona per Pasqua, o què invoquem per la nit de Sant Joan?

Antoni Dalmau és nascut a Igualada (Anoia) el 13 de març de 1951 Llicenciat en Dret (1972). Professor de català. Regidor dels Ajuntaments d’Igualada (1979-1983, 1987-1991) i de Barcelona (1983-1987). Diputat provincial (1979-1987) i President de la Diputació de Barcelona (1982-1987). Diputat al Parlament de Catalunya (1988-1999). Vicepresident del Parlament de Catalunya (1988-1995) i president de la Comissió de Política Cultural del Parlament de Catalunya (1995-1999).

President de la Fundació Teatre Lliure-Teatre Públic de Barcelona (de 1988 ençà).
Col·laborador regular de diversos mitjans de comunicació. Actualment, ho fa a l’Avui i altres periòdics, al programa Els matins de TV3 i a les emissores Catalunya Ràdio i Rac1.

Fundador i director de la Revista d’Igualada (publicació cultural).

Ha publicat una vintena de llibres entre novel·les, i assaigs . D’entre les seves publicacions destaquen aquelles que fan referència al moviment dels “càtars i el catarisme”.

Va fer el Convit a al Festa  a la Festa Major de Vilanova i la Geltrú  a l’any 2003

Una interessant conferència per cloure el curs 2016-2017