Arxiu d'Autor

La font d’Horta i els voltants del Pantà.

Octubre 23, 2017

Una caminada molt interessant pel volts del Pantà on es pot observar un contrast important entre una vegetació exuberant en alguns indrets de la caminada i les restes de la febre urbanitzadora que queda palesada en algun tram que encara discórrer per les restes de carrers urbanitzats i també amb algunes construccions de dubtosa qualitat estètica i   factura

La nostra intenció inicial era començar a la Masia de la Creu i fer un recorregut circular i tornar al mateix lloc, ja que per deixar els cotxes hi ha espai més que suficients. Però els intencions són una cosa i les realitats una altra.

Així que per comptes d’agafar el trencall que des de la carretera que va de Castellet a Clariana ens deixaria a al Masia de la Creu, varem agafar un pista que ens va deixar  prop de la mateixa Font d’Horta.

Acceptat l’error i com que la ruta és circular doncs cap problema ja que tornarem al mateix lloc.

En el punt d’inici doncs seguim cap a la Font D’Horta que hi arribarem després de pujar un parell de trams d’escales reconstruïdes com tot el conjunt de la font per un seguit de voluntaris fa uns anys. Les escales ajuden a minimitzar la pujada ,que sense ser res de l’altre món sí que de bon principi no ajuda a agafar el ritme de caminada.

Seguim pujant i al cap de pocs metres trobem el desviament que ens assenyala la Font d’Horta.

Estem en mig d’un alzinar dens que dóna molta ombra a l’ indret.

Hem pogut trobar en la pla dels parca la següent informació:

La font d’Horta era l’antic safareig del poble de Clariana i es trobava en un punt bastant distant al poble, en l’antic camí del cementiri. Un cop perdut l’ús de safareig, va esdevenir un punt important per a la fauna, com a abeurador de mamífers i lloc de cria d’amfibis. Pel fet de trobar-se en una baga ombrívola i fresca i portar aigua pràcticament tot l’any, també ha estat tradicionalment un indret molt apreciat per veïns i visitants.

Darrerament, a causa d’actes de vandalisme i també naturals, el canal que connecta la bassa i el safareig amb la font estava tan malmès que no permetia la conducció de l’aigua, assecant-se i perdent consegüentment la seva utilitat per a la fauna.

Alguna restauració feta pel Parc del Foix amb anterioritat no havia reeixit i l’aigua de la font es perdia abans d’arribar a la bassa. Amb la present restauració dirigida per en Tomàs Pulido, , naturalista i bon coneixedor de la fauna i flora del Penedès s’ha aconseguit una obra duradora i integrada en l’entorn que permetrà recuperar l’important ,paper que la font d’Horta sempre havia tingut per a la fauna. 

 Deixem enrere la Font i el camí va enfilant-se entre bosc, veiem algunes balmes als costats del camí. Guanyem alçada i arribem fins a la masia de la Creu que era el lloc on pensàvem iniciar el camí.

Hi ha un plafó informatiu de la ruta i dels ocells que es poden albirar al Pantà.

La Masia del Creu és avui un espai avui abandonat. Una edificació que deuria haver estat un espai de restauració i hotel recorda la febre urbanitzadora d’algun moment dels anys setanta. L’espai té unes bones vistes però tot plegat té un aspecte de decadència total.

Seguim la pista asfaltada un centenar de metres fins trobar a la nostra esquerra una cruïlla que porta escrit la propera destinació Cal Bladet.

La ruta està senyalitzada amb senyals verdes i blanques que corresponen al sender   SL-C 91.

Bona part del recorregut ara ja en baixada passa pels antics carrers de la vella urbanitzacions , passem entre boscos i de tant en tant veiem construccions abandonades, construccions que en moltes ocasions són una mena de barraques fetes amb poca traça i amb la sensació d‘abandó generalitzat, algunes ja només són quatre parets mig enderrocades.

Ens anem acostant al Pantà de Foix i a la seva riba, trobem un punt d’observació d’aus i ja seguint sempre encara amb baixada arribem a Cal Bladet també conegut com a  Can Guineu, rètol que encara es pot veure a les parets. Fins fa una anys era un restaurant però ja fa temps que està tancat a aquesta activitat . La Masia és una antiga construcció gran amb diversos  edificis de corrals i habitatge i té encara un baluard que era una torre defensiva per evitar i defensar-se  dels atacs de bandolers.

El camí, es converteix en un corriol i anem seguint ara de molt a prop la ribera del pantà. Hi ha una bona vista sobre el mirall d’aigua i també de Castellet. Ens aturem a  esmorzar i seguim, ara comença una certa pujada suau entre les restes de carrers  fins arribar a  un nucli habitat amb diverses cases i xalets i ens trobem amb una pista en molt estat que ja ens durà directament i amb baixada fins el punt on hem sortit.

Hem completat els prop de 5 quilòmetres de bon caminar.

Diversos contrastos de flora des del bosc de ribera fins els alzinars i pinedes.

Bones vistes sobre el pantà. Llàstima però de les construccions abandonades que malmeten en bona part el bosc que hem ant travessant.

Si al sortida es fa amb temps val la pena prendre uns prismàtics i en els punts sobre el pantà o en el punt d’observació aturar-se i fer els observacions oportunes.

També és por fer la sortida començant des de la Presa del Pantà , passant per damunt de la mateixa i enllaçant a  Cal Bladet. Aquesta ruta és més llarga  però té l’inconvenient que es difícil aparcar a la presa.

Es pot fer en qualsevol època de l’any però potser ara la tardor i  la primavera són els millors moments per veure la natura en tot el seu esplendor.

Anuncis

Noms propis XLII

Octubre 23, 2017

Santi Vila Conseller del govern Puigdemont i que sempre s’ha manifesta amb moderació respecte al procés. El Conseller va compartir amb Ana Pastor, President del Congrés . amb qui mante un cert nivell d’amistat. el sopar dels Premis Planeta.

Abans del sopar sembla que ambdós polítics van trobar una bona estona per reflexionar sobre el que està passant i el que podria anar passant si ningú s’atura o fa marxa enrere.

Fonts que diuen conèixer la conversa – i crec que és molt especular- afirmen que Sant Vila va dir a  la Presidenta del Conrés que “Soy vuestra solución”.

Vila ha defensat sempre trobar opcions pactades i dialogades. Veient cap on va tot plegat no és estrany que redobli els esforços perquè el diàleg es produeixi.

No és al nostre entendre que Vial es posi a disposició del govern espanyol per oferir-se com a  possible nou President sinó que li estava dient  a la Pastor que ell podia ser un punt per establir diàleg i poder treure ferro a la situació a la que estem abocats.

Anna Pastor diuen que no va poder oferir masses garanties de que hi hagi temps pel diàleg.

El 155 ja està en marxa i ja ho estava ja fa dies.

El govern espanyol ja tenia entre cella i cella que volia acabar amb tota la història del procés.

I ni els veus moderades , com el mateix Vila reclama per al seva posició, són ja vàlides per resoldre un conflicte que fa tempos que ja es veia a venir que anava al xoc.

Llàstima que l’oferiment , per sincer i vàlid que sigui arribi tard.

Matías Carnero, per qui no ho sàpiga és el  president del comitè d’empresa de Seat Martorell . Carnero ha fet unes declaracions molts interessants i contundents sobre la marxa d’empreses del país i ha parlat concretament de SEAT tot reconeixent que hi ha  “pressions polítiques i monàrquiques per canviar la seu social “i ha explicat que “durant la trobada a la Zarzuela després del 12-O, va haver-hi converses on es va parlar del futur de la Seat i hoa ampliat la seva declaracions afirmant que “el Rei i Mariano Rajoy coneixen els directius i els consells de Seat, no oblidem que un dels consellers del consell administratiu és Josep Piqué, a partir d’aquí, cadascú ho pot entendre com vulgui”.

El Mateix Carnero  ha confirmat que existeix preocupació pel conflicte i que està activat un gabinet de crisi, “ens hem reunit amb el president i dues persones més en els últims tres dies per avaluar la situació política catalana”. Tot i això, ha explicat que Seat “no vol entrar en cap conflicte polític” i que l’objectiu de l’empresa és seguir treballant i vendre productes.

No dubto ni d e Carnero ni que hi hagi pressions però quan es fan afirmacions d’aquest tipus i en el moment que vivim i amb el seguit d’informacions , mitges veritats i postveritats  caldria ser molt més explícit . Josep és qui ha pressionat o no?

Què hi du la direcció de la SEAT?

I el comitè?

Oriol Junqueras. Al Vicepresident del Govern li podríem recordar allò de que “votarem per com sempre” repetit manta vegades en els prolegòmens del referèndum. Ara s’ha despenjat amb unes declaracions que són certament originals com moltes de els que fa. En un programa de TV-3 ( jugava a casa clar, i el presentador Xavier Grasset li posava en safata el que volia dir) afirmava que “les empreses han decidit traslladar la seu social a fora de Catalunya arran de l’actuació policia de la Guàrdia Civil i Policia Nacional del passat 1 d’octubre.” “D’entrada la primera evidència: imagini’s que vostè estigués veient a la televisió alguna ciutat europea on entressin les forces policials a colpejar els ciutadans que van a votar. Imagini’s que aquesta imatge es produís en alguna ciutat europea”.

No li falta imaginació.

Quantes empreses van marxar quan el mossos van fer una escabetxina a la Plaça de Catalunya amb el moviment del 15-M?

Quantes empreses van marxar quan es va posar setge al Parlament i el President ( inèdit també a Europa) va arribar en helicòpter?

Aquets situacions també eren d’una gravetat institucional greu i aquí no va marxar ningú. O sí?

No negaré que algun directiu del Banc de Sabadell veien la càrrega brutal de la guardiacivil decidís marxar però no em sembla més que dubtós que aquesta sigui la única raó.

Artículo 155. 1. Si una Comunidad Autónoma no cumpliere las obligaciones  que la Constitución u otras leyes le impongan, o actuare de forma  que atente gravemente al interés general de España, el Gobierno,  previo requerimiento al Presidente de la Comunidad Autónoma y, en  el caso de no ser atendido, con la aprobación por mayoría absoluta  del Senado, podrá adoptar las medidas necesarias para obligar a  aquélla al cumplimiento forzoso de dichas obligaciones o para la protección del mencionado interés general.

  1. Para la ejecución de las medidas previstas en el apartado anterior, el Gobierno podrá dar instrucciones a todas las autoridades de las Comunidades Autónomas.

 

 “Resulta esencial garantizar íntegramente los derechos y proteger, especialmente, la libertad, la seguridad y la pluralidad”, que son “consustanciales” a un Estado de Derecho y a una democracia avanzada, ante “la puesta en marcha de un proceso de secesión (…) con desobediencia rebelde, sistemática y consciente”.

De la declaració del govern per justificar la seva aplicació.

Mariano Rajoy : “La primera mesura que adoptarà el Govern està íntimament relacionat amb la celebració d’eleccions: la facultat per convocar-les passa al president del Govern si el Senat així ho decideix. I tindrà un termini màxim de sis mesos per fer-ho. Però la meva voluntat és fer-ho tan aviat com recuperem la normalitat institucional i per a això seria important que tots ens hi apliquéssim”.

Pedro Sánchez :“En un dia tan singular per a la Constitució i per al país, vull dir que si alguna cosa hem après al llarg de la nostra història és que la democràcia i la descentralització sempre han anat de la mà. En una regió singular com Catalunya, s’ha disfrutat d’un autogovern sense comparació en la seva història: política cultural, lingüística, fiscal, educativa… I això és el que el secessionisme vol destruir, trencant amb l’Estatut i la Constitució. El secessionisme és el ‘brexit’ de Catalunya”

Albert Rivera: “Aplicar la Constitución no es una opción, es una obligación”

 “Si el 23-F fue una fecha difícil para la democracia española pero lo superamos; si la lucha antiterrorista también fue dolorosa, difícil y muchas veces a punto del chantaje por parte de los terroristas y también lo superamos; tampoco el golpe a la democracia de Puigdemont y Junqueras va a liquidar lo que hemos logrado después de tantos años”

El tres tenors canten, però crec que desafinen molt.

Els temps dirà.

De lectures

Octubre 22, 2017

Tierra sin hombres

Inma Chacón.

Autores Españoles i Iberoamericanos

Editorial Planeta.

Barcelona, setiembre 2016.

L’autora explica en la novel·la la vida de les  “vídues de vius” concepte que va encunyar Rosalía de Castro que feia referència a  les dones que es quedaven en els seus pobles esperant el retorn dels homes que havien emigrat a Amèrica per guanyar-se la vida a voltes mai hi havia retorn o amb retorns escadussers . Aquestes dones es veien abocades a  la solitud i a guanyar-se la vida per ella i la seva família  solitud a la qual es van enfrontar esperant la  tornada dels seus marits emigrats . Aquets dones són els que en la novel·la són homenatjades per l’escriptora Inma Chacón en la seva novel·la, “Tierra sin hombres“, un retrat de la Galícia rural de finals de segle XIX i principis del XX. Però la novel·la parla també d’aquests homes que van haver d’anar-se dels seus  pobles obligats per les penúries econòmiques impossibles de superar, al seu desarrelament i a la seva enyorança. L’autora va explicar  en una entrevista,que recorda  aquests sentiments que ella mateixa va sentir quan la seva família va ser a viure a Madrid.

“Tota la meva vida he sentit el desig de tornar a la meva terra. Quan has hagut de sortir per obligació, no per desig, asseguis molta nostàlgia”,

Inmaculada Chacón Gutiérrez va néixer en 1954 en Zafra, Badajoz. Germana bessona de la, també escriptora, Dulce Chacón, es trasllada amb la seva família a Madrid als dotze anys, instal·lant la seva residència definitiva en aquesta ciutat.

Estudia i es doctora en Ciències de la Informació per la Universitat Complutense de Madrid. Treballa en el lloc de degana de la facultat de Comunicació i Humanitats a la Universitat Europea, i funda i dirigeix la revista digital Binària, a més de fer-se càrrec de l’adreça del Doctorat en Comunicació, Auge Tecnològic i Renovació Soci-cultural.
La seva germana Dulce mor en 2003; poc abans de morir, encarrega a Inma que escrigui una història sobre una princesa asteca lliurada com a regal a un dels capitans d’Hernán Cortés, ja que a ella no li donarà temps a escriure-la. Amb aquesta premissa i aquest encàrrec, Inma Chacón pren la decisió d’abandonar en 2004 el seu treball per dedicar-se de ple a la literatura i escriure la que serà la seva primera novel·la, La princesa índia, publicada en 2005 i que té èxit de públic i rep favorables crítiques. Després d’aquesta primera obra que publica en 2005, surten a la llum dos poemaris, Ales, en 2006 i, a l’any següent, Ordits.

Des de finals de 2005 és columnista d’El Periódico d’Extremadura.
En 2007 publica, amb encara millor acolliment, la seva segona novel·la Les filipinianas; una història ambientada a Filipines al segle XIX.
La seva primera incursió en la literatura juvenil serà Nick: una història de xarxes i mentides en 2011; una història d’amor en intrigues enmig d’una xarxa social.

El llibre es centra en la història de la vida de les  germanes Elisa i Sabela filles de la Rosalia una “leiteiria” de condició pobre i humil però amb prou empenta per tirar endavant la família que viu de la llet que pot vendre a la ciutat de Ferrol. El marit  de la Rosalia , en Mateo emigra a Amèrica i fa visites escadusseres a la seva família parlant dels negocis que pensa però que mai porta a terme. Deixa amb la Rosalia al seu germà Manuel, un home senzill sord de naixement , és un home bo que ajuda al treball familiar  i sobretot té una gran estima per les germanes i les protegeix . Rosalia té la vista fixada en Eloy , fill d’un peixater que progressa econòmicament. Eloy és l’únic batxiller del poble i és el que ha triat Rosalia  per ser el marit de la seva filla Elisa. Però l’altre germana Sabela esta`enamorada secretament d‘Eloy.

L’ irrupció en l’escena de Martín , un miner que enamora a Elisa i acaba casant-hi porta un seguit de conseqüències i intrigues familiars. I per damunt de tot de les xafarderies i supersticions que eren moneda comú a la Galicia Rural de finals del segle XIX i principis del XX, fan que les relacions familiars esdevinguin d‘una precarietat extrema. L’evolució dels personatges, les seves intercessions , aspiracions i passat comú esdevé una trama potent i molt ben desenvolupada .

Tierra sin hombres  ens narra també la vida en els petites comunitats , una terra de vídues de vius  que han vist com els seus homes abandonaven la terra per una aventura sense masses possibilitats de tenir èxit i aconseguir una vida millor i que si tornen tenen un profund desarrelament a la seva terra.

El context de la història es situa en indrets , petits nuclis on tot se sap i si no es sap s’inventa ja que la rumorologia, la maledicència, o la derivació de supersticions i antigues creences generen situacions que fan condicionar, i molt, la vida quotidiana i les relacions entre les persones, sobretot si aquestes tenen algun tret que els diferència de la majoria. Així mateix la influència de l’església a través del “rector” és evident i ajuda a voltes a resoldre situacions i en altres aguditza la discriminació.

Excel·lent descripció dels paisatges, els elements meteorològics que juguen un paper important en la narració  i també els entorns on transcorre la trama així com al vida quotidiana en aquets petits nuclis.

Novel·la que fa un homenatge a les dones que van suportar condicions de vida molts dures però la voluntat de sobreviure i d‘enfortir els nuclis familiars les fan reeixir i poder tirar endavant.

Novel·la també de transgressió de les condicions i l’estaus quo d¡’una societat tancada i ancorada en unes tradicions ancestrals que gairebé esdeven llei i obligacions.

Molt Interessant.

 

 

 

 

D’altres fonts XLII

Octubre 21, 2017

Això ja no té aturador, avui si no ho atura la sensatesa el Govern de Rajoy posarà fil a l’agulla per aplicar l’article 155 de la Constitució i prendre el control d’aquells aspectes sensibles de l’autogovern de Catalunya. En moments d’una certa desorientació val la pena llegir les veus lúcides que intenten aportar una certa claredat per entendre la complexitat del moment.

En aquet sentit l’article de Joan Subirats val la pena

 

Joan Subirats, és Dr. en Ciències Econòmiques, catedràtic de Ciència Política i investigador i responsable del Programa de Doctorat de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques de la Universitat Autònoma de Barcelona. És especialista en temes de governança, gestió pública i en l’anàlisi de polítiques públiques i exclusió social, així com en problemes d’innovació democràtica, i societat civil, temes en els que té publicats nombrosos llibres i articles. Col.labora habitualment a diversos mitjans de comunicació.El seus darrers llibres com autor, coautor, editor o coeditor són: Análisis y gestión de políticas públicas, Ariel, Barcelona, 2008; Otra sociedad ¿Otra política?, Icaria, 2011; Repensar las políticas urbanas, Diputació de Barcelona, 2012

 

Política de reconeixement. Joan Subirats. El País. 16.10

 Som davant d’un problema de falta d’acceptació de la diversitat intrínseca d’un país complex

La tradició política veu en el conflicte el seu eix bàsic. I, de fet, la democràcia és el sistema polític que ha guanyat la seva legitimitat gràcies al fet que assegura l’exercici pacífic de la confrontació entre idees i interessos, entre majories i minories. En un sistema polític raonablement organitzat, entès com el marc comú en el qual dirimir i decidir, la qualitat de la democràcia dependrà de la capacitat de dissensió que sigui capaç de contenir sense que la convivència en resulti danyada. La cosa es complica quan, per les raons que siguin, algun o diversos dels actors que operen en aquest entramat comú no se senten inclosos en aquest sistema, no senten reconegudes les seves diferències i no veuen possibilitats de defensar les seves idees i valors. I així acaben entenent com a opressiu i asfixiant el que abans era vist com una arena compartida. Espanya, des de la seva consolidació com a Estat contemporani, ha anat passant per diverses crisis d’aquest tipus. El que ara ens preocupa no és, per tant, del tot nou. Més aviat resulta reiteratiu. No sembla raonable pensar que això és només conseqüència de la resiliència protestona d’alguna de les parts, i més aviat convé imaginar responsabilitats compartides i problemes en la concepció basal del sistema.

Ja no ens serveixen les solucions ni les experiències anteriors. Seguim atrapats en esquemes (westfalians) propis del segle XIX i XX. I aquests esquemes serveixen cada vegada menys per maniobrar en el gran escenari d’interdependències creuades propi de la globalització i del gran canvi tecnològic. Fa uns mesos, en recollir el Premi Diario Madrid, la directora de The Guardian, Katherine Winer, va expressar el seu total escepticisme sobre les possibilitats reals que es pogués implementar el Brexit, i els fets li estan donant la raó. Les raons procedeixen de la intersecció i interdependència irreversible que s’ha generat a Europa entre empreses, entitats de tot tipus i dinàmiques socials, familiars i comunitàries. No és possible desembolicar la troca sense danys col·laterals importants. Europa és ja una ordit de persones i col·lectius molt més interrelacionada del que la feble i fràgil supraestructura política mostra. Si això és cert per tot Europa, pot ser diferent en el cas d’Espanya i Catalunya?.

El que probablement va reunir centenars i centenars de periodistes de tot el món dimarts passat en les estretors de l’edifici del Parlament de Catalunya va ser aquesta anomalia. L’anomalia que un país que és totalment “Europa” des del punt de vista social, econòmic, universitari, sindical i institucional, pogués “trencar” aquests vincles per tornar a reconstruir-los poc temps després. I a més, que tot això passés no pels designis inexplicables d’unes elits conspiratives, sinó (com va mostrar l’1 d’octubre) per l’embranzida de centenars de milers de persones capaces d’organitzar-se pacíficament de manera exemplar. Alguna cosa inexplicable passava a Catalunya.

Tenim un problema de falta d’adaptació del nostre sistema polític als nous temps. Reduir-ho a un tema de sobirania resulta tremendament esquemàtic i simplificador. Som davant d’un problema de reconeixement. De falta d’acceptació de la diversitat intrínseca d’un país complex. Que ho era fa cent anys, i que ara ho és molt més. Qui vulgui seguir defensant una concepció de sobirania única i excloent, per molta “reforma constitucional” amb què es revesteixi, no ha entès res del que està passant i cap a quina futur ens dirigim.

Deia Amador Fernández Savater en un dels molts comentaris que han aparegut sobre el que esdevé a Catalunya: “La ‘lluita final’ és l’expressió que va definir l’emancipació al segle XX, i que passava per la destrucció de l’altre (l’enemic de classe o nacional). L’emancipació avui es fa altres preguntes: com podem viure junts els diferents? Què ens uneix malgrat el que ens separa? Perquè l’altre no desapareixerà i aquest món compartit és l’únic que hi ha”. Aquesta és la nova bandera de l’esquerra emancipatòria. El que hem de fer és reconèixer que igualtat i homogeneïtat no són el mateix. Que hem de situar la diversitat en la nostra escala central de valors. I que estem condemnats a viure junts, però això sí: reconeixent els altres com a diferents i reconeixent i cuidant les nostres interdependències. I llavors podrem afrontar el debat clau de les sobiranies concretes i reals, que ens interpel·len i agredeixen en el dia a dia i des de la proximitat.

Y nos dieron las diez…….

Octubre 20, 2017

A les 10 del matí.

Vet aquí l’hora del termini.

Ja m’explicaran perquè aquesta hora i no els 12 del migdia.

Primer l’hora pel dilluns 16 el creuament de cartes en la que ni es responia per part de Puigdemont la requeriment del govern de Rajoy en la que no es deia ni sí ni no.

A partir d’aquí Rajoy respon també per carta i fixa un nou termini per respondre ahir a ales 10 del mati és l’hora en que es fixa perquè d’una vegada es digui si s’ha proclamat la independència i així poder aplicar el ja suat l’article 155 de la Constitució, la mare de tost els articles.

Imagino el govern esperat al costat d’un rellotge esperant a que sonin les deu campanades per rebre de nou la carta  de Puigdemont i es desencadeni l’ huracà sobre Catalunya…..

Puigdemont té l’aval del seu partit per aixecar al suspensió de la proclamació de la independència ( ja veurem com es farà) si s’aplica el 155,

I Rajoy per lo bajini li fa arribar a Puigdemont la proposta que si convoca eleccions s’aturarà l’aplicació del ja conegut article 155.

I en al carta de Puigdemont que a tres quarts de deu es coneguda per l’opinió pública sembla que queda clar que la República no ha estat proclamada ja que no s’ha votat en el Parlament de  Catalunya….ah!

Però si l’estat aplica el 155 el Parlament activarà la declaració

A partir d’aquí novament ma estesa per dialogar.

Aquesta suspensió continua vigent. La decisió d’aplicar l’article 155 correspon al Govern de l’Estat, prèvia autorització del Senat. Malgrat tots aquests esforços i la nostra voluntat de diàleg, que l’única resposta sigui la suspensió de l’autonomia, indica que no s’és conscient del problema i que no es vol parlar.

Finalment, si el Govern de l’Estat persisteix a impedir el diàleg i continuar la repressió, el Parlament de Catalunya podrà procedir, si ho estima oportú, a votar la declaració formal d’independència que no va votar el dia 10 d’octubre.

Com ho interpretaran a Madrid ?

Pel que hem pogut llegir a la premsa es parla d’amenaça de declarar la independència….

No és una amenaça però certament posa la pilota a la teulada de Rajoy…

El tema es va dilatant.

I la resposta del govern Rajoy no té cap mena de ambigüitat, dissabte Consell de Ministres per aplicar l’article 155 d ela Constitució.

La resposta  és clara i no deixa marge per les interpretacions.

“El Govern d’Espanya ha constatat a les 10 hores d’aquest matí, últim termini establert, la negativa del president de la Generalitat de Catalunya a atendre al requeriment que li va ser remès el passat 11 d’octubre i en què se li reclamava que informés de forma clara i precisa si alguna autoritat de Catalunya havia procedit a declarar la independència d’aquesta Comunitat Autònoma i se l’instava a restituir l’ordre constitucional alterat.

 En conseqüència, el Govern d’Espanya continuarà amb els tràmits previstos en l’article 155 de la Constitució per restaurar la legalitat en l’autogovern de Catalunya.

Dissabte que ve el Consell de Ministres, reunit de forma extraordinària, aprovarà les mesures que elevarà al Senat amb l’objectiu de protegir l’interès general dels espanyols, entre ells els ciutadans de Catalunya, i restaurar l’ordre constitucional a la Comunitat Autònoma.

 A partir d’aquí ja veurem, la velocitat va augmentant…

I així passant dies i empenyent anys…

 Y nos dieron las diez,,

Nos dijimos adiós, ojalá que volvamos a vernos
El verano acabó, el otoño duró lo que tarda en llegar el invierno

Doncs això.

 

Ens mediquem massa?

 

Hi ha algunes recomanacions amb els medicaments que les sentim i les llegim moltes vegades:

  • NO automedicar-se.
  • Segons el nostre estat, medicaments d’ús comú poden constituir un risc.
  • Consultar al metge i que aquest ens aconselli.
  • Llegir sempre els prospectes del medicament que es vol ingerir.

I a partir d’aquí sempre hi ha el dubte si ens mediquem massa.

Si prenem medicaments que no ens serveixen per res o que senzillament la rutina ja ha passat a ser normal en al ingesta de medicines.

Potser ens hem acostumat a assumir que tots ens prenem medicaments per solucionar-ho tot sense cap mena de control o fer-ne un plat d’ús comú.

Però la qüestió està en si realment calen o no, aquests medicaments.

Possiblement tots plegats també hauríem de ser més conscients del paper que juguen les empreses en la definició i promoció de les malalties, i que en molts casos no s’ha de potenciar que la gent sana es senti malalta.

L’automedicació per mas que hàgim sentit que no és prudent segueix essent una manera de habitual de comprar medecines o demanar que ens les receptin.

Quin paper hi tenen els metges?

I les farmacèutiques, opten pel negoci o per la investigació?

I el preu dels medicaments  és una barrera per evitar el consum excessiu?

Per donar resposta – almenys intentar-ho- tindrem al doctor Jordi Martí Carbonell. Especialista en Medicina Familiar i Comunitària. Metge de l’equip d’Atenció Primària del CAP St. Joan de Vilanova i la Geltrú.

La conferència serà com sempre a les 7 de la tarda a la Sal d’Actes de l’UPC

 

Hospital

Octubre 19, 2017

Als hospitals poc, i com més lluny millor. No m’agraden, i procuro la presència mínima per raons de salut i la de natural cortesia per fer les visites  que calguin en cada moment o circumstància. A més en el record – cada cop més llunyà, això sí- de les responsabilitats públiques que tinc sempre hi ha l’espina clavada del tema “hospital” a Vilanova. Quan es remou una mica encara punxa. El groller i descarnat  xantatge d’algun conseller, l’ofec econòmic del govern de la Generalitat del moment per fer cedir en la posició de la majoria de l’ajuntament i dels treballadors i de la ciutat,l’estrany biaix (potser interessat) de l’administració publica respecte a la planificació hospitalària al territori, els enganys d‘alguna consellera incomplint els compromisos signats adquirits  i naturalment algun ( o més d’un) error propi  tot pal·liat pel bon record  de l’actitud i de la comprensió del personal en moments difícils fa que encara anar a l’hospital em sigui més costerós. Ara per raons que no cal explicitar hi he hagut d’anar dies, setmanes, una llarga temporada. Un hospital és un món particular, singular i peculiar en si mateix. Constato que un hospital és un com una mena de microcosmos que funciona amb dinàmiques pròpies hi conflueixen i interactuen els diversos vectors entre si, malaltia-malalt, malats-família, personal sanitari-malats, personal-sanitari amb família i tots plegats es va barrejant i teixint , una teranyina, un seguit de  dependències i relacions que van fent fluir de manera àgil el mateix  funcionament de l’hospital. Sempre, la presència en un hospital genera ansietat i incerteses que cal superar per poder veure amb tota l’objectivitat – sense edulcorants ni agreujants artificials-   la situació i això no és fàcil, però també amb l’aportació i tracte  dels professionals ajuda molts a superar aquesta posició incòmode d’entrada. He constatat en aquets temps de visites a l’hospital  que el  personal sanitari, metges, infermeres, auxiliars i personal de neteja, gràcies al seu treball, esforç i humanitat, aporten la part de la decència i la dignitat  que de vegades manca a l’Administració sanitària del nostre país. Hi ha malalts tan dispars que la seva actuació reclama una versatilitat que moltes vegades va molt més enllà de les estricta professionalitat. I compleixen amb escreix aquelles demandes que la situacions i els persones els hi reclamem. Hem conegut i vist algunes professionals  d’infermeria diplomades fa ben poc,   segur que en els seus títols  la tinta no s’ha assecat, i que  comencen treballant amb entusiasme i fent afirmacions tant explícites com que volen fer  les coses ben fetes, portar a la pràctica i a la bona pràctica  allò que han aprés, i al costat personal més bregat amb mil batalles, amb mil situacions diverses i no sempre agradables  i amb anys de feina i experiència a les seves espatlles, les han vist de tots colors i han hagut d’afrontar les situacions ben complexes sense que a voltes hagin tingut un final feliç, i segueixen atenent amb la  dedicació, professionalitat i empatia , potser no com la  del primer dia de treball, però segur que com la  del segon sí. Des del personal mèdic fins la de serveis, passant per totes les categories d’infermeria, auxiliars, tècnics socials, i demès personal de manteniment i neteja  tenen cadascú i cadascuna amb la seva personalitat i manera de fer una dedicació extraordinària,  disposades, sempre amb una bona paraula. I no deu ser fàcil, perquè la realitat és que hi ha panorames difícils, durs, a vegades incomprensible, cal fer el cor fort i al problema bona cara i a resoldre situacions compromeses. Ja intuïa aquesta professionalitat i bona manera de fer, però quan ho comproves directament et sorprèn de manera agradable. La generació d’un cert confort en moments d’incertesa s’agraeix i es valora extraordinàriament. Veiem moltes vegades a la secció de les cartes al director cartes d’agraïment al personal de l’Hospital de Vilanova  ( dels hospitals) estan carregades de raó. M’hi sumo sense reserves però encara més  aquest professionals , tots i totes es mereixen a més de l’agraïment que d’una vegada per totes puguin treballar en un hospital nou, aquell que ens han promès tantes vegades i és del tot necessari .  A la seva qualitat humana i professional els caldria ara un, per justícia,  bon equipament. S’ho mereixen. A qui correspongui que es posi es piles.

 

Publicat al Diari de Vilanova el 13 d’0ctubre del 2017

 

Profeta ( lamentablement)  a la seva terra.

Octubre 18, 2017

“Crec que la primera prova de lleialtat institucional és advertir de les greus conseqüències polítiques, a mig i llarg termini, d’una desafecció emocional de Catalunya cap a Espanya i les institucions comunes

“Estaria faltant a la realitat si pretengués ocultar l’estat d’ànim col·lectiu que, en general, i des de fa alguns mesos planeja sobre Catalunya”. Un estat d’ànim que ha dit textualment és de “cabreig, recel, pessimisme… que alimenten un pòsit de desafecció i d’allunyament de la ciutadania respecte a la política el període agitat de la passada legislatura, les ferides obertes pel debat estatutari i la sensació dels catalans arran de la falta d’inversió en infraestructures…..”

Això deia El Molt Honorable President Montilla el 7 de Novembre del 2007  en una conferència en la tribuna del Foro Nueva Economia a l’hotel Ritz de Madrid. 10 anys més tard no sols ha crescut la desafecció ,sinó que la distància em sembla ja definitivament insalvable. El trencament emocional sembla ja irreversible

I la desafecció aquest cop no és en la política, que també,  sinó que és fonamentalment pel tracte rebut per la ciutadania de Catalunya el primer d’octubre mentre volia votar amb absoluta tranquil·litat.

I no tant pels, diguem-ne, resultats del referèndum del diumenge que no van anar gaire més enllà dels que ja havien obtingut el 9 de novembre (i ara aquí podríem començar el reguitzell i llista de greuges sobre els inconvenients per votar, les mancances de puritat en la votació i el seu recompte) sinó per  la salvatgia d’algunes càrregues policials.

Ràbia i violència contra paciència i tranquil·litat i ordre pacífic.

Per més cops que les hagis vist les imatges de la policia carregant contra els ciutadans que els impedien el pas pacíficament als col·legis electorals  segueixen impactant.

El mateix diumenge ja corrien les vídeos de les accions policials.

Inexplicable, inacceptable la seva actuació, qui va donar els ordres del grau d’actuació segurament no estava en les millors condicions mentals. Del contrari no s’entén.

La policia pot tenir i té mètodes menys contundents, violents i brutals per anar desallotjant.

Els dies tancats als vaixells els va posar a cent  i l’actitud del Mossos potser els va enfurismar i deixats anar van entrar com si això fos un camp de  batalla contra gent que ni els provocava  ni els atacava.

En fi aquí s’ha retratat el govern, i els comandaments policials , potser van escollir voluntaris entre aquells que són més actius a l’hora de repartir llenya….els més talòs

Malgrat aquesta actuació per damunt dels dos milions de votants, i naturalment un 90 % a favor del sí.

El govern xifra en 700.000 els vots no escrutats pel segrest d‘urnes i impediments per votar. Bé , és una xifra tan arbitrària com si  en diguessin 150. Aquest no és el problema. El problema és per una banda la brutal actuació de l’estat que si no donava cap valor al referèndum encara s’entenia menys, però amb l‘actuació crec que ha trencat qualsevol possibilitat, almenys amb aquest interlocutors,  per arribar a  alguns acords que intentin la solució. Però per altra banda al marge de les hòsties, condemnables sense cap mena de pal·liatiu ni justificació, les garanties de puritat en el referèndum tampoc són per tirar coets.

Van sortir a votar els del sí i uns quants del no segurament emprenyats per l’actuació de l’estat i sobretot per aquesta repressió absurda, innecessària i possiblement fora de tots els límits de la raonabilitat…

Segurament els dos Presidents han obtingut la fotografia que volien, Puigdemont per els cues al col·legis ( provocades segurament per la lentitud de la votació) i Rajoy  de cara als seus més addictes la policia impedient la votació ( i fent–ho amb brutalitat)  que per  més “il·legal” que fos no es podia tallar  d’aquella manera.

Ja hem vist manifestacions multitudinàries de rebuig.

Una aturada de país , àmplia, tranversal, diversa  dels del sí i dels del no , dels abstencionistes i dels indiferents  que no s’havia produït en el passat. El rebuig a la violència és total.

Tot plegat es podria resumir amb la frase de Puigdemont adreçada al Rei . “Així No”

Però les xifres són les que són.

9-N participació va ser de 2.305.290 persones. El suport a la independència va rebre finalment el suport de 1.861.752 votants, xifra que representa el 80,76% dels van participar en la consulta. 232.142 persones (10,07%) van optar per l’anomenada tercera via, és a dir, que Catalunya sigui un Estat però no independent. Els que directament van optar pel no van ser 104.772 persones (4,54%), mentre que el 5% restant de paperetes han estat en blanc o nul·les

En les eleccions  plebiscitàries ( només per una part dels concurrents a les eleccions ( amb un exercici fàcil d’adscripció al sí o al no)  eren. A les opcions del  Sí 1.957.348 vots 47.74%, indefinits Sí/No*469.364 11.45%,, partidaris del No  No 1.605.563 39.17%  i Altres45.659 1.12%.

I els resultats de diumenge  segons  el Govern  en 2.262.424  vots emesos. Sí: 2.020.144 (90,09%). No: 176.565 (7,87%). Blanco: 45.586 (2,03%). Nul: 20.129 (0,89%). La participació amb condicions adverses la van xifrar en un 42%.

A partir d’aquí cadascú que faci la lectura que vulgui  i qui té la responsabilitat d’actuar políticament que ho faci, però mesurant les circumstàncies i els resultats.

Caldria anar una certa temprança, llegint bé els resultats.

No calen precipitacions, perquè vist el que s’ha vist potser el govern cal que es doni un temps per reflexionar i escoltar molt, sobretot escoltar molt…

Però els auguris malgrat tothom parli de mediació no són gens bons…la persistència en la negativa a parlar ens té a tots col·lapsats.

I cada dia noves notícies, ara és la suspensió d’ un ple del Parlament, i una nova convocatòria, ara són les entitats bancàries i grans empreses que van sortint per la porta del darrera ( el diner no té pàtria) del país , i el que anirem veient en els properes setmanes ….

Però vaja de tot plegat jo em quedo amb la voluntat, la tossuderia, la tenacitat,  de la gent, la dignitat amb que aguantava estoicament l’espera d’hores i hores i en alguns moments  la pluja més que intensa per fer allò tant senzill, grandiós i honorable de posar una papereta a la urna.

Deu anys després les paraules del President Montilla agafen una actualitat inimaginable, per un cop va ser profeta a la seva terra., de la desafecció a la ruptura emocional  Potser algú hauria de començar a assumir responsabilitats. Responsabilitats que son compartides, ja ho sabem però hi ha qui en té moltes més i aquest té un nom i cognom: Estat espanyol i govern Rajoy.

Publicat a l’Eix Diari el 12 d’octubre del 2017

En carro

Octubre 16, 2017

Per commemorar l’any Casas es va fer forces exposicions i també una diversitat d’actes acadèmics prou notoris.

Ja al final d’aquesta celebració el Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí ha presentat  – fins el gener de l’any vinent- una exposició que sota el títol de  Rusiñol i Casas, per Catalunya en carro (1889-1892) mostra un seguit d’ apunts, notes  i dibuixos de Ramon cas que van servir d’il·lustració a les còniques Rusiñol escrivia per la Vanguardia del seu periple en carro per Catalunya:

A la Plana sobre la celebració de l’Any Casas i trobem una extensa informació sobre l’exposició i el significat en el panorama artístic:

L’exposició Rusiñol i Casas, per Catalunya en carro té com a finalitat recuperar i mostrar una interessant etapa de l’amistat i complicitat artística entre tots dos personatges entre 1889 i 1892. Es tracta dels anys immediatament anteriors de l’estada que faran a París al Moulin de la Galette (1890-1892), per bé que interrompuda per les estades que fan a Catalunya. Si l’estada parisenca constitueix una de les grans fites de la producció artística d’ambdós i la culminació de la modernitat expressada per la “pintura en gris”, segon l’expressió del crític Raimon Casellas, les campanyes que porten a terme a Catalunya entre 1889 – 1890 consoliden definitivament el seu perfil d’artistes moderns i independents a la recerca d’un llenguatge propi. És també en aquestes campanyes quan exerceixen a fons la llibertat amb què s’acaren a la pintura, traslladat a la tela o al paper qualsevol tema que els interessi.

Fills de la burgesia industrial i comercial i de famílies originàries de fora de Barcelona – la de Casas, de Torredembarra; la de Rusiñol, de Manlleu – tots dos artistes neixen ja a la ciutat després que la generació dels seus pares – i avi, en el cas de Rusiñol – s’hi hagin instal·lat. Després de les respectives etapes de formació, ben diversa, Rusiñol i Casas coincideixen en els medis artístics barcelonins i comparteixen la mateixa ànsia de llibertat artística i personal, la voluntat de ser reconeguts per la seva societat en tant que artistes i la necessitat de cercar temes pictòrics i llenguatges artístics que els permetin palesar la seva visió artística i creativa.

Les crítiques favorables de Frederic Rahola des de La Vanguardia inicien la configuració del perfil singular i diferenciat del binomi Rusiñol-Casas enfront de la resta d’artistes del moment: “ …en vez de entregarse al ocioso disfrute de su fortuna se dediquen con tan ardiente vocación a la realización del arte, sin miras interesadas ni ansia de lucro, con verdadero anhelo artístico…” (Rahola,1889).

Després d’haver exposat ja amb un cert èxit en diverses mostres col·lectives, la primavera de 1889 porten a terme la primera campanya artística compartida al monestir de Poblet. L’exposició Santiago Rusiñol. La campanya de Poblet de 1889 (Museu de la Vida Rural, 20.I – 4.VI. 2012) constitueix l’antecedent immediat del projecte actual.

Rusiñol i Casas, per Catalunya en carro situa els artistes en el context dels viatges i campanyes pictòriques que emprenen entre 1889 i 1892 per Catalunya, especialment per la Catalunya Vella, en ple desenvolupament d’una visió naturalista que els situa enfront de la realitat que representen sense cap límit estètic. Les campanyes es desenvolupen principalment entre 1889 – 1890. Algunes són descrites a quatre mans – Rusiñol escrivint i Casas dibuixant – des de les pàgines de La Vanguardia, fet que ha permès precisar les geografies i escenaris freqüentats.

Es tracta de les sèries de cròniques Desde mi carro – viatge que va donar lloc a la llegenda d’un viatge mític que, en realitat, va durar tres setmanes – i De Vic a Barcelona en bicicleta (estiu de 1889), i de les campanyes a La Cerdanya de 1889 i 1890. La primera exposició de Rusiñol, Casas i l’escultor Enric Clarasó a la Sala Parés (Barcelona) la tardor de 1890 va aplegar una part de la producció pictòrica de tots dos artistes. L’estada a París, al Moulin de la Galette, narrada als articles realitzats també a quatre mans Desde el Molino , marca un punt d’inflexió en les campanyes per Catalunya, que repetiran el 1892 en un nou viatge en carro de Manlleu a Sant Feliu de Guíxols.

Ramon Casas excel·leix en el dibuix, les il·lustracions de les cròniques que escriu Rusiñol. El seu traç rotund i expressiu actua a manera d’instantània amb una precisió envejable. Altrament, durant les campanyes deixa poc o molt de banda els retrats i les escenes d’interior en favor d’un paisatgisme de tall realista, allunyat de la idealització del medi rural, en un posicionament que comparteix amb Rusiñol.

En el cas de Rusiñol, l’experiència i les vivències del viatge nodriran no pocs aspectes de la seva narrativa, que desenvoluparà plenament en les proses poètiques i llibres de viatges els anys immediatament posteriors, com Anant pel món (1895) o Els caminants de la terra (1897). D’altra banda, la imatge de l’artista errant, sorgeix de la trobada amb saltimbanquis i gent del món del circ que Rusiñol anirà desenvolupant fins a l’eclosió del drama líric L’alegria que passa (1898). Certament, tal com va concloure després del primer viatge en carro, sota les seves veles van veure paisatges i viure experiències molt difícils d’oblidar.

Entre els comentaris a al premsa recollim aquest de Carles Gelí al País:

Inquietos, iconoclastas y ansiosos de libertad personal como les corresponde por edad (28 años, Rusiñol; 23, Casas) y momento artístico (Modernismo), ambos quieren descubrir paisajes y experimentar la emoción del creador ante la naturaleza. Como se consideran “auténticos obreros del arte” (Rusiñol dixit), deciden repetir campaña pictórica conjunta, como en la primavera de 1889, cuando compartieron estancia en el monasterio de Poblet (que en 2012 ya recogió el Museo de la Vida Rural, que promueve la Fundació Carulla). Así, parten en junio de ese mismo año de la fábrica que la familia de Rusiñol tiene en Manlleu, una de las industrias de hilados más importantes de la zona. Empezaban las tres primeras semanas veraniegas de su cabalgar juntos: uno escribe, otro ilustra, ambos pinta.

 L’exposició està bé però potser – opinió estrictament personal- la publicitat sobre-dimensionada pel que és en realitat.

Interessant però surts ( almenys jo) amb la sensació de poca cosa, que esperaves més…

Val la pena si estàs a l’Espluga fer el recorregut – també caldria donar-hi més rellevància  – senyalitzat de la ruta del templers i hospitalers o trobés informació de la història de la ciutat.

Evidentment un cop arribats a l’Espluga és obligatori – entenguis metafòricament – una vista a Poblet, paratge d’una espectacularitat indiscutible.

Traspua tranquil·litat d’esperit  i serenor.

El paisatge de vinyes comença a ser també d’un cromatismes magnífic.

Nom propis XL

Octubre 16, 2017

Gabriel Rufián. Aquest dies convulsos tothom hi diu la seva i també es succeeixen les manifestacions en favor i en contra del procés. Aquest cop però ens hems alat de la guerra de xifres que són habituals quan hi ha grans concentracions.

Si el primer d’octubre veiem com es violentaven els drets d ela ciutadania, al cap d ‘una setmana el diumenge següent moltes, moltes, moltes persones es van manifestar en contra de la independència i ho van fer amb tota llibertat per Barcelona.

Van expressar al seva legitima aspiració i la seva idea.

Però això sembla que no va agradar a alguns convençuts processistes.

Així el Diputat d’ERC Gabriel Rufián afirmava a traves del seu tuït – Rufián per comptes d’argumentar sembla que sigui una màquina de fer titulars-

“La famosa majoria silenciosa catalana ni és majoria, ni és silenciosa, ni és catalana”.

En fi , de negacions la vida n’està plena

Altre cop tornem a la “repartidora de carnets” que ja semblava oblidat.

Un altre conspicu independentista , cantant, autor de lletres i patriota de tota la vida Lluís Llach també s’ha mostrat força agressiu amb els manifestants tot comparant les persones que aquest diumenge acudiran a la manifestació en contra de la independència amb el “menjar” dels voltors”. Així ho ha manifestat a través del seu compte personal de twitter, on ha piulat que “demà deixem els carrers buits. Que els voltor no trobin menjar”.

Carai el noi de Verges….experts en aus rapinyaires

Heiko Maas El ministre federal de  Justícia Alemany ha fet broma sobre la declaració d’independència de Catalunya que el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va enunciar i suspendre aquest dimarts per tal d’afavorir el diàleg amb el Govern espanyol  diu que “ara mateix explico aquí la independència del Sarre” ha dit Maas als periodistes, abans d’entrar a la reunió de ministres de Justícia de la UE a Luxemburg. El Sarre -Saarland en alemany- és un dels setze estats federals d’Alemanya, el quart més petit en extensió després de Bremen, Hamburg i Berlín.

Aquesta mana de broma ha vingut després de que el ministre negués al possibilitat de que Alemanya exercís la mediació entre Espanya i Catalunya.

Vet aquí que les “conyetes” del ministre són la noticia a Alemanya per comparar i potser minimitzar la declaració de Puigdemont.

Si aquets ens han de reconèixer anem dats…

Charlie Hebdo , la revista satírica francesa ha seguit amb la conya també, en la seva portada del dia 11 d’0ctubre es podia veure a uns quants encaputxats armats corsos que reclamen un debat  i la frase que portava  era contundent “Els Catalans més tontos que els corsos”.

Però aquí no s’acaba l’editorial és tambe molt contundent:

El referéndum organizado en Cataluña para su independencia hace temblar a Europa. Si todas las regiones europeas que tengan una lengua, una historia, una cultura originales empiezan a reclamar su independencia, el Viejo Continente se va a fragmentar como el casquete polar bajo los efectos del recalentamiento climático. Puesto que hay unas doscientas lenguas en Europa, ¿por qué no crear doscientos nuevos países? ¿Y por qué no proclamar tantas declaraciones de independencia como quesos y vinos hay en el continente?

La independencia, sí, pero ¿respecto a qué? Es legítima la independencia cuando uno quiere liberarse de la tiranía o la opresión. ¿De qué destino trágico quieren hoy liberarse hoy los catalanes? En 1977, poco después de morir Franco -éste había prohibido el uso del catalán después de su victoria en 1939-,  la Generalitat de Cataluña fue restablecida, y luego la región se dotaba de un parlamento y de un gobierno regionales.

Franco ya no está

Pero hoy, cuando Franco ya no está, hay que buscarse otro tirano al que poder derribar. Será el Estado español y, por supuesto, la peor dictadura jamás conocida en el mundo: la Unión Europea con sede en Bruselas. Detrás de esa palabra esplendorosa, independencia, se ocultan preocupaciones a veces menos nobles. Como pasa con la Liga Norte en Italia, siempre la reclaman las regiones más ricas. Cataluña quiere la independencia porque ya no quiere soltar dinero a las otras regiones españolas menos ricas que ella.

Si todas las regiones europeas que tengan una lengua empiezan a reclamar su independencia, el Viejo Continente se va a fragmentar como el casquete polar. Es como si oyéramos de nuevo la voz de la innoble Margaret Thatcher: “I want my money back”. La lengua, la cultura, las tradiciones están muy bien para las postales, pero la pasta está mucho mejor. Las regiones pobres de Europa pocas veces bajan a la calle para obtener su independencia.

Más allá de estas consideraciones mercantiles, es curioso oír algunas voces de la izquierda reclamar la independencia de una región como Cataluña en nombre de una identidad cultural, que, por cierto, nadie cuestiona. Y además, ¿por qué la identidad cultural reivindicada por los catalanes debería ser tomada en cuenta y no la identidad cristiana defendida por los xenófobos europeos? ¿Por qué las palabras “identidad” o “cultura” suenan bien cuando las pronuncia la izquierda, pero se convierten en infames cuando es la derecha y la extrema derecha las que las pronuncian?

La cercanía a la extrema derecha

La independencia de Cataluña no tiene por objeto liberar a esta región de una tiranía que ya no existe, ni permitir a la economía ser próspera, puesto que ya lo es, y mucho menos obtener el derecho a hablar una lengua autorizada desde hace tiempo. La obsesión identitaria que se expande por Europa como la podredumbre de una fruta afecta a la extrema derecha pero también a la izquierda. El nacionalismo de derechas y el de izquierdas tienen un punto en común: el nacionalismo.

Cuando Cataluña haya roto las cadenas que la atan a la monarquía española y al Santo Imperio Europeo, ¿qué ocurrirá? Al son de los tambores y de los pífanos, los gallardos independentistas desfilarán por las calles de Barcelona como si fueran la Columna Durruti, las jovencitas lanzarán pétalos de rosa a los militantes que habrá desafiado con arrojo al Estado policial español, corales infantiles con niños de pelito rizado cantarán a la libertad recobrada y al euro derrotado, las abuelas desdentadas tejerán banderas con los colores de la nueva República, y los bisabuelos desempolvarán la boina que llevaban en el frente en el 36.

Será muy bello, emotivo, magnífico. Y luego, al final de la tarde, todo el mundo volverá a su casa para plantarse delante de la tele y ver el concurso de turno o el partido del Barça en cuartos de final de la Copa. Cataluña bien se lo merece”.

 

Miquel Iceta. El líder d el PSC va tenir crec una intervenció brillant al Parlament en el Ple on Puigdemont va proclamar i suspendre la independència en poc segons. Va estar  incisiu, contundent i va posar al President contra les cordes però alhora va oferir diàleg i complicitat per sortir de la situació en que la polítics catalana i el país està situat. Un atzucac que té sortida incerta en aquest moments.

Per això em va sorprendre al contundència amb que  manifestava després sobretot sorprèn la tàcita acceptació de l’aplicació de l’article 155 deia al País: “Si Puigdemont dice sí a Rajoy es que quiere que se aplique el 155, pero eso sería decir algo muy distinto de lo que dijo en el Parlament. La prueba de que no se declaró la independencia es que luego firmaron un papel en la sala anexa”.

D’acord! Però insinuar de nou l’aplicació del 155 potser és una mica més de posició de tàctica interna i de relació amb el PSOE que no pas la seva pròpia si ens atenem al que vam escoltar en els seu discurs al Parlament.

Però ja se sap que en política el que es diu no és sempre el que es vol dir….

 

 

 

De lectures

Octubre 15, 2017

Derecho  natural

Ignacio Martínez de Pisón.

Biblioteca Breve

Editorial Seix Barral

Barcelona, març del 2017

 

Martínez de Pisón està considerat un dels millors narradors del moment. Ho demostra en aquesta novel·la on a través de seguir les vicissituds ,gairebé en clau de tragicomèdia,d’una família estructuralment complexa fa un excel·lent dibuix de la societat espanyola dels anys setanta i vuitanta.

Personatges singulars van desfilant , alguns es donen el contrapunt, altres ens situen en els moments històrics més importants de les dècades del marc narratiu. Però tots conflueixen un una història agredolça, nostàlgica en alguns moments i carregada de sentiments humans.

Escriptor i guionista espanyol nascut a Saragossa el 1960. Llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat de Saragossa i en Filologia Italiana per la Universitat de Barcelona.

A més de conrear el relat i la novel·la, ha escrit guions cinematogràfics, i diverses de les seves obres de narrativa han estat adaptades al cinema. També ha fet adaptacions al teatre de les seves obres  (El filo de unos ojos). Una de les seves novel·les més populars, Enterrar a los muertos, recrea un fet real esdevingut en la Guerra Civil, narrant les indagacions de l’escriptor nord-americà John Dos Passos després de la mort a càrrec de la intel·ligència soviètica del seu traductor i amic José Robles Pazos. Una altra de les seves novel·les, Carreteras secundarias, ha estat adaptada al cinema tant a Espanya, per Emilio Martínez Lázaro, com a França, per Manuel Poirier.

Martínez de Pisón va signar el guió de la pel·lícula Las trece rosas, també dirigida per Martínez Lázaro. Les tretze roses està ambientada en el període immediatament posterior a la Guerra Civil, narrant el procés judicial i posterior execució d’un grup de noies acusades de pertànyer a les Joventuts Socialistes Unificades (formació fundada per Santiago Carrillo uns anys abans per unir a les Joventuts del partit Comunista i del partit Socialista) i d’haver repartit propaganda subversiva al règim dirigit per Francisco Franco. Martínez de Pisón va ser nominat al premi Goya al Millor Guió Original per aquest treball.

Escriu habitualment a la Vanguardia El 2015 li va ser atorgat el Premi Nacional de Narrativa gràcies a la seva novel·la La buena reputación.

El protagonista de la novel·la Àngel Ortega fa memòria de la seva vida i de la seva família ,sobretot del seu pare, un personatge que va apareixent i desapareixent en la vida del protagonista en funció de la situació personal en que viu. El pare un actor secundari que té papers en algunes pel·lícules de la sèrie B acaba triomfant en els escenaris per la seva versemblant imitació de Demis Roussos, sota el  nom artístic de Big Demis

L’Àngel no ho ha tingut fàcil, és qui aguanta  a la seva mare, Luisa, que tan aviat  sembla creure en el seu marit absent com es mostra carregada de recursos i iniciatives  i rancors que caben expulsant al seu marit de la seva vida i del seu negoci.  L’Àngel és també qui haurà de  vetllar i preocupar-se  per un germà cleptòman que passa del arravatament religiós fins a ser un fervent nacionalista i també té cura de  i per dues germanes que sobreviuen com poden en aquesta família, una filla del matrimoni i l’altra filla només del pare que servirà com a moneda de canvi en algunes ocasions amb tot aquets panorama Àngel  encara troba, encara,  capacitat de sofriment  per  tenir cura un primer amor de preadolescent, Irene, que mai ha estat correspost i va naufragar en les tortuositats de l’heroïna després de trobar-se al cap de  molts anys d’absència i oblit. Amb tot és capaç de mantenir al seva vida i seguir els seus estudis de filosofia del dret que semblen com una mena d’oasi dant tanta turbulència vital i familiar.

L’ Àngel  Ha viscut un temps en què el dret tenia ben poc a veure amb al justícia i amb la maca de responsabilitat generalitzada. No és el cas del protagonista perquè s’enfronta a tot el que li pugui venir i s’enfronta a les debilitats del que l’envoltes i a més es capaç de justificar al relació dels seus pares “havia estat una història d’amor anòmala, intricada, tortuosa, però història d’amor al cap i a la fi“.

La novel·la es fonamenta en paisatges emotius i de les vivències dels protagonistes que ajuden a  dibuixar magníficament una etapa d ela història del país, des del sis-cents que al família adquireix  fins les primeres possibilitats de vacances en família  al llevant o elements tants singulars com la càmera fotogràfica Werlisa, o la banda musical de la família singularitzada amb el Romancillo de maig que Joan Manuel Serrat va fer sobre un poema de Miguel Hernández, o els inversemblants papers del pare en les pel·lícules sen las que ha treballant fins arribar al seu súmmum artístic en la seva adaptació del personatge de Demis Roussos que li portaran un cert protagonisme i estabilitat econòmica, sorprèn també com el pare es capaç inventar-se situacions en que li  porta  protagonisme , sobresurt en aquets aspecte la posició ,el paper davant el cop d’estat del 23-F. En definitiva imatges que diverses generacions guarden en la seva retina i que configuren l’imaginari novel·lesc de Martínez de Pisón.

La novel·la mira enrere però també cap endavant amb el desenvolupament vital de protagonista i paral·lelament de la història del país , des de la Constitució , al 23- F i també el fenomen de la rectificació d’algunes biografies a l’arribada de la democràcia. També els ambients culturals i l’implacable fenomen de l’ heroïna en determinats ambients  de les gran ciutats.

La novel·la està escrita combinant la seriositat d’algunes de les actuacions de l’Àngel i d ela seva família però també clau d’humor en alguns episodis d ela narració.

De bon llegir i de gran qualitat narrativa.