Arxiu d'Autor

Independents. Encara n’ hi ha

Juny 1, 2020

Una conseqüència de l’anomenat procés ha estat quer ha esberlat i ha fet saltar pels aires el mapa polític català.
A l’esquerra els partits han tingut trencadisses i fuites de militància sobretot aquells partits en que convivien sensibilitats deferents en l’àmbit nacional. La diàspora de bona part d ela militància sobiranistes del PSC ha creat una constel•lació de grupuscles o han anat a engruixir les files d’ERC o de JxCat…
Però el panorama d e la dreta sobretot en l’àmbit post convergent també és el de la fragmentació. Primer va trencar-se la coalició CiU , Unió va pagar aquesta situació amb diverses faccions que llevat de Demòcrates i Units per Avançar – uns col•ligats amb ERC i els altres amb el PSC- s’han perdut en la galàxia a l’entorn d’un nacionalista possibilista. La creació del PEDCat també´ ha deixat diversos àmbits fora de l’estructura del parit, i la continuació cap a la Crida que proposa Puigdemont també ha fet que antics dirigents anessin separant-se.
Però el panorama o s’acaba aquí.
Fa un dies s’anunciava la creació del Partit Nacionalista Català amb ex-dirigents del PEDCat que ben segur optaran a presentar-se a les eleccions. Potser servirà per ajuntar de nou la gran part dels petits grups que han nat sortint a l’entorn del catalanisme , sopranista i del sobiranisme no unilateral.
I ara torna emergir la figura dels independents , que havia quedat gairebé extingida després que durant la transició havia tingut un cert pes i encara a les eleccions municipals dels primers anys les candidatures dels anomenats independents van treure un resultat gens menyspreable.
Ara fa uns mesos sortia un document Crida a la societat civil en que es feia una crida a l’organització de persones independents però amb voluntat d’intervenir en política. Del documents n’extraiem un parell de paràgrafs perquè es vegi per on van :
La recuperació de l’estabilitat i el bon govern a Catalunya i Espanya exigeix la creació d’una opció electoral àmplia i forta, afirmada en el catalanisme, que actuï en el marc de la Constitució dins de la política general espanyola, i que consideri que la prioritat és abordar des de l’autogovern els problemes i desafiaments que ens afecten.

Cridem a agrupar-nos com a independents a fi de propiciar una nova opció electoral de govern alternativa a l’independentisme, i capaç de superar el conflicte entre catalans i amb la resta d’Espanya. Amb aquest motiu i finalitat, anunciem la pròxima convocatòria d’una primera trobada d’independents i us invitem a participar en ella.

Entre altres signaven aquest document Jordi Alberich, Carlos Cuatrecasas, Àngels Garcia Roca, Eugeni Gay, Margarita Mauri, Josep Miró i Ardèvol, José Luis Oller Ariño, J.M. Prat Sabat, Manel Silva, Baldiri Ros, Alfredo Pastor, Victor Pou, Miquel Vilanova
I altres grups vinculats al digital Converses a Catalunya o diversos col•lectius d’opinió.
Ara tornen a la carrega amb un document ja més concret i elaborant ja propostes concretes :

20 objectius necessaris davant la crisi més greu des de la fi de la Guerra Civil
Manifest. Trobada d’Independents

La pandèmia ens ha arrabassat moltes vides i ha malmès la salut de milers de persones, està infligint un greu dany a les empreses i els treballadors, a l’educació, la cultura i a les famílies del nostre país. Està sacsejant les institucions fins a fer-les trontollar.
Ens cal una resposta vigorosa de la societat civil i les seves institucions, Per la qual cosa proposem les fites següents:
Comentem entre tots les notícies de Catalunya per a estar informats.
Podreu consultar totes les claus del dia! La fi del període d’excepcionalitat constitucional per recuperar la plenitud del nostre estat de dret, que només existeix si està vigent el conjunt de l’ordenament jurídic. La legislació ordinària ofereix recursos legals suficients per afrontar les necessitats actuals de la pandèmia.
1. Que es posi fi a la manca de transparència en les actuacions governamentals i retorni el ple funcionament del Portal de la Transparència. Que es faci públic el nom de les persones que integren la comissió que decideix sobre les condicions de confinament i procés de desescalada, així com el nombre total de persones mortes a les residències. Que es facin públics els resultats de les diverses zones provincials o regions sanitàries per accedir a un canvi de fase. És necessari el reforç de les capacitats sanitàries de resposta, tal com acaba de recomanar la Comissió Europea en el seu informe sobre Espanya del 20 de maig.
2. La recuperació de la normalitat en el funcionament de la Justícia, i la dotació de mitjans per recuperar-se dels efectes de la seva paralització. És especialment greu l’estat del registre civil. Tot plegat agreuja la crisi econòmica. Cal també renovar els càrrecs institucionals, que afecten molts àmbits. És el cas, per exemple, del CGPJ. Pel que fa a Catalunya, l’eterna pròrroga del Síndic de Greuges o del consell que vetlla per la ràdio i la televisió pública són situacions extremes que mostren la degradació de les institucions.
3. Han estat especialment conculcats el dret a la vida i a la companyia, que inclou l’acompanyament en el moment de la mort. Exigim les mesures que impedeixin que aquestes situacions inhumanes es repeteixin.
4. Demanem una informació pública i clara al govern de l’estat i al de Catalunya de les actuacions subsegüents a que puguin donar lloc, sobre l’aplicació del cribratge per edat a diversos hospitals, i la negativa al seu trasllat hospitalari pel mateix criteri, així com l’ínfima presència de persones més grans de 70 anys a les UCI. També sobre la manca d’atenció sanitària externa a les residències, i l’insuficient proveïment d’equipament de protecció pel personal i de tests de contagi.
5. La prohibició total en la “fase 1” de la celebració d’activitats de culte a l’exterior és contrària a la llibertat religiosa. Els poders públics només poden establir les condicions de seguretat en què els actes s’han de celebrar. Cal que aquesta prohibició sigui esmenada.
6. No és compatible el consens necessari perquè progressi la comissió parlamentària per a la reconstrucció, que incorpora específicament la dimensió social, amb la tramitació de dues lleis orgàniques molt importants i alhora radicalment divisives sobre l’eutanàsia i l’educació. Demanem la suspensió de la tramitació de la primera, l’elaboració d’un programa de contingència de cures pal•liatives, i que la subcomissió social per a la reconstrucció consensuï les bases de la futura llei d’ensenyament abans de prosseguir la seva tramitació.
7. Reclamem la immediata elaboració del llibre blanc sobre les polítiques públiques dutes a terme en la lluita contra la pandèmia, i les recomanacions per recollir els ensenyaments que la pràctica ha aportat a fi d’adoptar les mesures de futur més adients.
8. Pel que fa a la situació econòmica, demanem al govern espanyol que defineixi amb claredat la seva política i objectius per mitjà d’un pla de contingència, previ als resultats de la comissió parlamentària que tracta sobre la reconstrucció. El govern té el deure de definir els seus objectius a curt termini en matèria de política turística, comercial, industrial, laboral, agrària, exportadora, científica, sanitària i sociosanitària, d’educació i universitats. Ara com ara, els objectius estan poc definits i, a vegades, les seves decisions resulten canviants i estranyes.
9. Sostenim que, en comptes d’una comissió parlamentària, hauria estat millor encarregar les propostes de rellançament de l’economia a una comissió de personalitats independents de trajectòria professional excepcional, en els camps en els quals és necessari actuar, presidida per una figura independent de qualitat reconeguda, com ha fet Itàlia, reservant per a la comissió l’examen de les propostes finals que aquesta instància independent presenti.
10. Reclamem més aportacions de subvencions per a les empreses per garantir la seva continuïtat i la dels llocs de treball. La previsió del govern espanyol d’aquest tipus de recurs és clarament insuficient, i és, amb diferència, la més petita d’Europa en relació amb el PIB. El petit comerç està en risc de desaparèixer, i amb ell, la identitat urbana. Cal un programa específic per ajudar-lo a sortir del pou. La cultura ha quedat clausurada, urgeix un pla de contingència per salvar-la.
11. També és necessari agilitzar la tramitació de crèdits i transferències. El temps és un factor clau per protegir empreses i persones.
12. Afirmem que l’ajornament o suspensió dels pagaments fiscals és una de les vies més ràpides i eficaces per ajudar les empreses.
13. Demanem que la renda bàsica que s’estableixi guardi relació amb la despesa proporcional de les famílies amb fills, especialment les famílies nombroses.
14. Reclamem més eficiència en fer efectiu el pagament dels ERTO, i considerem que la mesura de vincular-los a la continuïtat del treballador a l’empresa durant 6 mesos és una condició impossible de complir en determinats sectors com els del turisme, hostaleria, comerç i oci. O es prolonguen fins a la normalització, o passen a engruixir les xifres de l’atur. Sense alguna de les dues condicions i sense poder fer acomiadaments, un nombre important d’empreses faran fallida.
15. És evident que la polarització política no ajuda i per aquesta raó hem formulat més amunt propostes pràctiques en l’àmbit espanyol en relació amb la comissió de reconstrucció i la retirada de lleis divisives, per tal d’ajudar a atenuar-la en construir unes noves condicions objectives.
16. Pel que fa a Catalunya, hem vist amb gran preocupació com l’independentisme utilitzava la mort com a argument polític, sense que des de les seves files es desautoritzessin les manifestacions fetes per la Consellera Budó i el President de la Cambra de Comerç de Barcelona. Tot plegat assenyala l’arrelament d’una mentalitat perillosa per a la democràcia, capaç de justificar-ho tot si procedeix de les pròpies files. Aquesta actitud no s’esmenarà fins que amb la derrota electoral siguin conscients del seu greu error. Pel bé de Catalunya, és necessari que es faci present una àmplia i única oferta catalanista, capaç d’atreure una part de l’electorat alhora que integri els electors catalanistes que no han votat independentisme.
17. Cal donar suport al camí iniciat a Barcelona d’un ampli pacte polític i amb les institucions de la societat civil, i demanem que sigui concretat. Un pacte d’aquesta naturalesa reclama, però, que el govern municipal eviti el partidisme en les seves propostes i es construeixi la centralitat.
18. Per afrontar l’incert futur immediat afirmem que una política basada en el confinament i l’excepcionalitat constitucional duu a la ruïna econòmica, política, social i moral. Ens cal una política més de cirurgia fina, més exacta i exigent, basada en: (1) Evitar la mortalitat i, per tant, la protecció completa dels grups de risc sense conculcar els seus drets. (2) La identificació ràpida dels portadors del Sars-Cov-2, inclosos els asimptomàtics. (3) La intervenció immediata per evitar els contagis. (4) El foment de responsabilitat social dels ciutadans i empreses, i per tant polítiques de capital social. (5) I, molt decisiu, la plena normalitat econòmica i constitucional. Cal aprendre a conviure amb la Covid-19, amb molt de respecte i sense por.
19. Finalment, ens comprometem a impulsar la Carta 2020, per precisar, difondre i vetllar pel conjunt de drets concrets que la Constitució ens garanteix a Catalunya i a tota Espanya, i fomentar la responsabilitat col•lectiva necessària per vetllar pel seu compliment.
Fem una crida a totes les persones que comparteixin la majoria d’aquests objectius a posar-se en contacte amb Converses a Catalunya. Trobada d’Independents, per tal de conversar i treballar plegats com a societat civil a fi d’assolir-los.
Demanem a les institucions i persones que exerceixen lideratges econòmics i socials que uneixin els seus esforços per fomentar els canvis necessaris que calen per assolir una bona governació.

En fi el panorama de cara a unes eleccions està obert.
I veurem si tot aquesta amalgama de grups, grupets, col•lectiu d’amics i altres coses són capaços de bastir una força catalanista sobiranista no unilateral de centre o centredreta . Estaria bé per anar aclarint posicions almenys a la dreta, a l’esquerra ja ho mirarem un altre dia

Noms propis (XXII)

Mai 31, 2020

Diego Pérez de los Cobos conegut i reconegut coronel de la guàrdia civil d’ infausta memòria aquí a Catalunya.

O cal oblidar que va ser qui va activar i ordenar l’operatiu de repressió el 1 d‘octubre del 2917 en la celebració del referèndum.

Si llavors la seva actuació ja va ser brutal encara vam conèixer una altar cara d’aquest personatge durant el judici als dirigents independentistes, amb tergiversacions, mitges veritats i sobretot va sorprendre la seva facilitat de no voler assumir cap responsabilitat i derivar-les cap els seus subordinats.

Això ja defineix la qualitat humana del guàrdia.

Ara torna ser protagonista i ho és perquè el ministre Marlaska ha comunicat la destitució del coronel Diego Pérez de los Cobos com a màxim responsable de la Guàrdia Civil a Modrid. Fernando Grande-Marlaska, ministre de l’Interior, ha dit que el cessa per la “pèrdua de confiança” però no se n’han detallat els motius.
De los Cobos era el Director del Gabinet de Coordinació i Estudis depenent de la Secretaria d’Estat de Seguretat la tardor del 2017.

No es pot escapar però que la destitució arriba quan es filtren detalls de l’informe que signa el Coronel i que fa a petició d’una jutgessa que investiga si hi ha prevaricació en la no prohibició de la manifestació del 8 de març.

L’informe intenta explicar que el govern va autoritzar la manifestació quan ja estaven en esta d’alarma i desobeint les normes que havia dictat l’OMS.

L’informe que ha estat fet públic per Eldiario.es conté moltes inexactituds i tergiversacions i a vegades es fonamenta amb informacions de diaris de la dreta.

Alguns dels elements que són qüestionats de l’informe segons el Diario.es:

“El atestado de la Guardia Civil, al que ha tenido acceso eldiario.es, consta de 81 páginas y está plagado de errores de bulto, noticias tergiversadas, clamorosas omisiones, bulos ya desmentidos, además de algún salto al vacío.

El primer ejemplo es este pasaje que relata la Guardia Civil en la página 74 de su informe. “El Ministro de Ciencia e Innovación, D. Pedro Duque, reconoció en la tercera semana del mes de marzo de 2020, la gravedad del coronavirus desde el mes de enero de 2020. En rueda de prensa junto al Ministro de Sanidad explicó que los investigadores españoles empezaron a trabajar de forma intensa desde que se conoció esta enfermedad, en el mes de enero. Ya el 2 de febrero tuvimos una reunión con los profesores Juanes y García Sastre, este último en Nueva York, para asegurar que tengan más facilidades y todos los medios necesarios para investigar la enfermedad. Este mismo 2 de febrero liberamos medios e hicimos cambios legales para reducir los plazos que culminaron en el Real Decreto de Estado de Alarma donde hemos puesto todas las medidas de funcionamiento”. 

De la anterior declaración, el atestado policial concluye: “Por tanto, el Gobierno ya conocía desde el mes de enero la gravedad real de la epidemia del coronavirus”. Semejante lectura parte de esta noticia de Ok Diario, tal y como se señala en el índice del informe, que un párrafo más abajo añade: “Por todo lo expuesto hasta el momento en el cuerpo de la diligencia, es parecer de esta instrucción que la Delegación del Gobierno tenía datos objetivos suficientes derivados de las circunstancias concretas de cada caso para haber ponderado bienes y derechos protegidos en nuestra Constitución contando con tales datos desde la primera semana del mes de marzo de 2020”.

Otra de las noticias de prensa de las que se hace eco el atestado para tratar de apuntalar la tesis de que el Gobierno conocía la crisis sanitaria que se avecinaba cuando decidió permitir las marchas feministas aquel 8 de marzo alude a unas supuestas declaraciones del director del Centro de Coordinación de Alertas y Emergencias Sanitarias (CCAES), Fernando Simón, el 28 de febrero, publicadas en el medio Redacción Médica.

Está en la página 73 del informe. Ahí se señala que Simón admitió ese día, el 28 de febrero, que había “transmisión comunitaria”. Según el atestado, “este escenario define que no se puede contener el virus controlando a las personas que estén infectadas y a su entorno, porque ya no se conocen estos”.

En realidad, lo que dijo Fernando Simón en su comparecencia pública fue exactamente lo contrario, tal y como puede leerse en la noticia que sigue publicada en Redacción Médica, el medio que extracta el atestado: “Esto, según ha explicado, [Simón] se debería a que en los casos que se consideran por ahora ‘trasmisión comunitaria’ (Madrid y Sevilla) se han podido trasmitir a un nivel ‘muy bajo'”.

No es la única referencia que hace el documento de la Guardia Civil a Fernando Simón, que de momento no es objeto de estas pesquisas. Al responsable del Centro de Coordinación que ha sido la cara del Gobierno en toda la crisis le acusa la Guardia Civil de “hacer declaraciones que implican un riesgo para toda la comunidad”. Lo dice con esas mismas palabras este extracto del documento: “Ese mismo día [el 27 de febrero] el director del CCAES declaró en la Cadena Ser que el coronavirus posiblemente había llegado a España en la segunda semana de febrero, ‘el virus no ha llegado cuando llegan los casos, el virus ha llegado antes. La cuestión es saber cuánto tiempo antes'”. Y a continuación el funcionario de la Guardia Civil escribe: “Nuevamente las declaraciones generan gran incertidumbre de la situación [sic] a fecha de las declaraciones y por ende del potencial peligro de las reuniones de masas ya que las propias declaraciones implican un riesgo para toda la comunidad” (sic).

Junto al escrito de 81 páginas, los investigadores de la Guardia Civil entregaron en el juzgado un vídeo emitido por la página web de la Cope sobre un bulo que agitó la derecha durante aquellos días y que acusaba a las ministras presentes en la manifestación del día de la mujer de portar guantes para protegerse de contagios. Aunque las imágenes de otros años evidencian que es costumbre por parte de algunas asistentes portar guantes morados de forma simbólica en las marchas, el informe policial señala: “el 1 de abril de 2020 se tiene conocimiento a través de una noticia del diario digital cope.es [sic] titulada: ‘El vídeo del 8M con el que acusan al Gobierno de ocultar la verdad del coronavirus: no se besa’ en la que apunta que el Gobierno sabía el peligro real del coronavirus. En la noticia se adjunta un vídeo de la cabecera de la manifestación celebrada en Madrid el 8 de marzo de 2020 en el que se observa a la ministra [Isabel] Celáa y a la exministra [Magdalena] Valerio portando guantes de látex y en la que se aprecia una voz advertir ‘no se besa, no se besa’ a las personas que encabezan la manifestación”. 

El documento policial reserva cuatro páginas y media para tratar de probar un supuesto trato distinto por parte del Gobierno a las marchas feministas y a otros actos que se celebraron por las mismas fechas en la capital. Y se detiene sobre “la prohibición de un congreso evangelista en Madrid con un aforo estimado de 5.500 personas”. “Como se ha reflejado, el director del CCAESS [Simón] realiza las manifestaciones expuestas el día 7 de marzo de 2020 en el sentido de que se puede ir sin peligro al acto central del 8M y sin embargo prohíbe el desarrollo de un congreso evangelista el 6 de marzo, cuyo conocimiento ha tenido esta unidad por los medios de comunicación social”.

El medio de comunicación social que se cita vuelve a ser Ok Diario, que tituló el 30 de marzo: El Gobierno pidió suspender un congreso evangélico en Madrid por el coronavius dos días antes del 8M. La investigación de la Guardia Civil en este caso incluyó la toma de declaración como testigos a tres de los organizadores del IX Congreso Mundial de Asambleas de Dios denominado Unlimited 2020 programado para el 19, 20 y 21 de marzo y que las autoridades sanitarias españolas prohibieron dos semanas antes.

En el apartado de conclusiones, el informe policial resume una parte de la noticia de Ok Diario y señala que la documentación aportada por los representantes de los organizadores de ese congreso evángelico “acredita de manera inequívoca el contenido de las manifestaciones aportadas figurando un documento suscrito el 6/03/2020 por la Directora de Salud Pública del Ministerio de Sanidad, quien haciendo referencia al oficio del Ministro de Sanidad 03/03/2020 ‘Recomendaciones de medidas extraordinarias en relación con la situación provocada por el nuevo coronavirus COVID-19’, significa los riesgos de transmisión y para la salud de la población de EVENTOS MULTITUDINARIOS DE CUALQUIER TIPO, recomendando su APLAZAMIENTO”. 

El atestado policial lo escribe así, en mayúsculas, para destacar lo que supuestamente decían las Recomendaciones de Medidas extraordinarias establecidas el 3 de marzo por el ministro de Sanidad, Salvador Illa. Pero el texto dictado por Sanidad decía algo más que no aparece recogido por el informe de la Guardia Civil. Después de aludir a “eventos multitudinarios de cualquier tipo” las instrucciones de Sanidad añadían (y esto es lo que no consta en la cita del informe policial): “con alta presencia de personas procedentes de cualquiera de las zonas del mundo en las que se ha constatado transmisión del virus SARS-COV-2”. 

Esa parte final de la instrucción es la que precisamente distinguía las marchas feministas del 8M en Madrid del congreso evangélico internacional, que aguardaba la llegada de miles de personas de distintos países a la capital durante el tercer fin de semana de marzo, y que finalmente no se realizó porque Fernando Simón instó a sus organizadores a cancelarlo, recordándoles cómo la pandemia estaba avanzando por el mundo.

Sin embargo, en sus conclusiones el atestado lo refleja así: “Las recomendaciones imperativas llevadas a cabo de los responsables sanitarios que asisten a las reuniones indicia, sin lugar a dudas la preocupación de estos frente a la pandemia y su interés real en velar por la salud pública, precisamente impidiendo la celebración de eventos multitudinarios, hecho que confronta con la celebración, incluso en fechas posteriores en que el número de contagios acreditados era superior, de otra serie de eventos multitudinarios, tales como reuniones/manifestaciones que llegaron a congregar un número de personas muy superior al previsto para el Congreso [evangélico] Unlimited (recuérdese a modo de ejemplo que el Congreso preveía la congregación de 5.500 personas y que manifestaciones como la prevista por el 8M día internacional de la Mujer en Madrid tenía prevista la participación de 1.000.000 de personas”. Finalmente, acudieron 120.000 personas, según las cifras del Gobierno, entre ellas la vicepresidenta primera, Carmen Calvo y varias ministras e incluso la esposa del presidente. 

La última frase del informe señala: “Todas estas circunstancias hacen ver a la instrucción que a partir del 5 de marzo de 2020 no se debería haber realizado ninguna manifestación/concentración de personas en la Comunidad de Madrid con motivo de la crisis sanitaria del COVID-19, y no celebrar unas y cancelar otras, como al final terminó ocurriendo”. 

Sobre esa conclusión a la que llega el atestado es sobre la que se apoya la jueza para imputar al delegado del Gobierno en Madrid. Pero el informe señala y subraya otros supuestos indicios para apuntar a la prevaricación. Y por eso se investigan todas las actividades que tuvieron lugar en la vía pública entre el 5 y el 14 de marzo, los días previos al anuncio del Estado de Alarma. De los 157 expedientes analizados, el instituto armado deduce que en la Comunidad de Madrid en esos nueve días “se detectan un total de 177 reuniones/manifestaciones, de las cuales 130 han sido celebradas, 35 desconvocadas, ocho no celebradas y de cuatro no consta información”. Según ese análisis, además, de las 35 desconvocadas, en 26 se debió a la crisis del coronavirus y de estas, en 14 fueron los propios promotores los que dieron marcha atrás y otras 12 se suspendieron a instancias de la delegación del Gobierno mediante llamada telefónica. 

También en este punto se para el atestado policial y subraya que pese a que ocho testigos de diferentes colectivos alegaron que fue la propia Delegación del Gobierno la que les instó a no llevar a cabo esas actividades por la crisis sanitaria, “la inexistencia de ningún tipo de registro de dichas llamadas telefónicas en los expedientes, así como el especial interés por parte de la Delegación del Gobierno en que fueran los propios asistentes los que llevaran a efecto la cancelación de las manifestaciones, hace considerar, por un lado, la posible intencionalidad de la Delegación del Gobierno en que las mismas no figuren en un registro oficial; y por otro, el amplio conocimiento de la Delegación del Gobierno de los riesgos que comportaba la celebración de las concentraciones ante posibles contagios generados por el COVID-19 y su interés real de que no se celebraran”.

Antes del recorrido por distintos medios digitales de orientación conservadora, el informe comienza con un repaso sobre la evolución de la amenaza de la COVID-19 desde finales de diciembre, cuando las autoridades chinas informaron sobre varios casos de síndrome respiratorio agudo en la ciudad china de Wuhan. En su introducción, la Unidad Orgánica de Policía Judicial establece la cronología de la pandemia en España desde que el 25 de febrero se detecta el primer caso en Madrid y los avisos que distintos organismos internacionales y españoles fueron lanzando sobre el virus. A lo largo de 81 páginas, se repasan las comunicaciones que ha mantenido la Delegación del Gobierno de Madrid, sus expedientes administrativos, las órdenes dictadas e incluso sus publicaciones en redes sociales.

También en ese tramo del documento afloran errores clamorosos. A la hora de analizar los avisos de los organismos internacionales supuestamente ignorados por las autoridades españolas, el informe policial fecha la declaración de la pandemia por la Organización Mundial de la Salud el 30 de enero de 2020, cuando en realidad tuvo lugar casi mes y medio más tarde, el 11 de marzo, tres días después de la manifestaciones feministas en varias ciudades españolas que están en el origen de la denuncia.

El atestado confunde en este caso la declaración de pandemia, que en unas horas motivó la declaración del estado de alarma, el confinamiento y todo lo que vino después, con la emergencia sanitaria internacional, un instrumento pensado para buscar una respuesta coordinada de distintos países ante eventos internacionales que pueden interpretarse como un riesgo para otros Estados.

El informe da munición a las derechas, que desde el principio han tratado de situar las marchas del 8M en el origen de los contagios de la capital de España, la más castigada por la pandemia que acumula un mayor número de muertes. Y ha tenido consecuencias. A raíz de la filtración de algunos de sus párrafos, el ministro del Interior, Fernando Grande-Marlaska, destituyó al coronel de la Guardia Civil, Diego Pérez de los Cobos, responsable de la unidad que firmó el informe, y que según fuentes del instituto armado desconocía su contenido, puesto que esos agentes operaban como policía judicial a las órdenes de la magistrada que instruye el caso.”

 I això encara caldria afegir-hi la manipulació de la declaració d’un dirigent de la CGT en que se li fa dir que van suspendre una manifestació pel tema del Covid-19. El sindicalista en qüestió ha deixat clar que ell no havia dit això.

Possiblement el seu cessament està més que justificat per l’eterna deslleialtat la govern , però potser vist l’informe se l’hauria de cessar per inepte i mentider.

Cayetana Álvarez de Toledo  marquesa de Casa Fuerte,.L’elecció d’aquesta senyora com cap de llista de Barcelona a les eleccions a corts no era una aposta deslligada de les política de confrontació que volia el líder del PP Casado en cas de no guanyar les eleccions. Cayetana és una persona de formació acadèmica en les gran universitats angleses, i ha treballat de periodista en els mitjans vinculats a la dreta . Va entrar en polítics de la ma d’ Angel Acebes i va ser diputada per Madrid en diverses ocasions, va impulsar al plataforma Libres e iguales per combatre independentisme català i precisament per la polítiques poc contundents ( !) de Rajoy al seu entendre davant el desafiament secessionista va deixar el Congrés si ara hi ha retornat de la mà de Casado i per Barcelona, designació que no va agradar gaire al PP català.

No és al primera vegada que Álvarez de Toledo protagonitza picabaralles al Congrés donada la seva actitud provocadora i faltant a la veritat. En sap i moltperò, és hàbil en el debat i ràpida en al resposta

N’ha dit de l‘alçada del campanar.

Ha tingut actituds sectàries si fins i tot elitistes.

Però la de l’altre dia ho supera pràcticament tot, fins la següent que potser serà més potent i més demagògica.

En una intervenció en debat amb el vicepresident Iglesias es va produir un moment d’una certa tensió.

El to a la Cambra Baixa s’ha elevat després que el vicepresident del Govern central es dirigís en tot moment a la portaveu dels populars amb l’apel·latiu de “marquesa” en resposta a una pregunta parlamentària.

Álvarez de Toledo, que s’ha molestat posa la referència contínua d’Iglesias al títol nobiliari que ostenta, ha finalitzat el seu segon torn d’intervenció assegurant que els fills no són “responsables” dels seus pares. “Per això li ho vaig a dir per primera i última vegada: vostè és el fill d’un terrorista. A aquesta aristocràcia pertany vostè, a la del crim polític”, ha sentenciat.

“Si a Espanya es condemnés per les idees vostè estaria a la presó”, li ha avisat Álvarez de Toledo, qui li ha retret la seva “obsessió per les armes” i l’ha comparat amb el president del Generalitat, Quim Torra, per tenir “un peu a les institucions i un altre en els esquadrons”.

També ha citat part de la tesi doctoral d’Iglesias en què, segons ha dit, defensava la ‘kale borroka’ com una “gimnàstica” d'”entrenament” i li ha retret la “insòlita condescendència amb la violència” que, des el seu punt de vista, ha tingut sempre.

Iglesia tampoc s’ha tallat :

M’ha anomenat ruc de Troia i això és molt més digne de ser marquès”, Després de lamentar que la portaveu del PP no pugui fer debats “sense insultar ni mentir”, segons la seva anàlisi rebel·lant els seus “complexos i inseguretats”, Iglesias li ha aclarit que no era ell qui parlava de “gimnàstica” en la seva tesi, sinó el ministre anarquista Joan Garcia Oliver.

També li ha recolzat arran de les seves “insults” als comunistes, que el Partit Comunista d’Espanya “forma part de l’ADN de la democràcia i la Constitució”, mentre que el PP ho fa “només una miqueta” perquè prové d’un partit fundat per un ministre de Franco que va signar sentències de mort i que una part dels seus dirigents es van oposar a la Constitució.

Però Iglesias ha subratllat que, tot i les “mentides” i els “insults” de PP, des de l’Executiu seguiran estenent la mà per reconstruir la sanitat i l’educació públiques i un sistema de cures també públic perquè “això i no agitar una bandera molt gran per agredir els altres, és defensar Espanya”.

Iglesias finalment , ha advertit a la “senyora marquesa” que “vostè acaba de cometre un delicte”, a més d’indicar que recomanaria al seu pare a que es querellés contra ella

No serà la primera vegada que Iglesias pare guanya una querella pel mateix motiu.

No es pot matar tot el que es gras.

Nissan. Qui avui té un cotxe d ela marca Nissan , més enllà del seu funcionament, segur que està una mica amb al mosca al nas , no fos que s’actués contra ell. L’actitud de la direcció d’aquesta multinacional aliada ara amb Renault no es de rebut. Tancar una fàbrica deixant a l’atur amb més de 3.000 persones directament i moltes més indirectament no és de rebut i sobretot en aquets moments en que la crisi que s’acosta és realment dura.

Ara hem vist que l’empresa ha aixecat la camisa a tost els governs ja que no fa ni un parell de mesos garantien a les autoritats de l’estat i de Catalunya la seva continuïtat.

Que de cop i volta anunciïn el seu tancament no sols és una deslleialtat sinó que tampoc les raons que al·lega pel tancament tampoc és massa convincent i econòmicament es resulta més dur per l’empresa es parla de que amb una inversió e 300 m/€ es pot posar la fàbrica en competència i en canvi els costs de tancament poden superar el 1000 m/€ junt amb el descrèdit que tant Renault com al mateixa Nissan tindran entre els sector econòmic i industrial del país. No és bona propaganda, no

Ja hem escoltat veus de tost els àmbits des de ministres , fins a conselleres i consellers que no donen el tema per tancat ni molt menys.

Els sindicats per la seva banda “apretaran” fins el final i no deixaran de reclamar la feina , primer i si això és irresoluble les indemnitzacions més altes possibles.

I no cal dir que els institucions tampoc poden oblidar de reclamar el diners que hi ha posat com ajudes directes o com inversions a temps…

Entre els declaracions sobre el tema ens ha fet “gràcia” – és la manera de parlar, perquè el tema és greu-   són les del   president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Joan Canadell, ha difós a través del seu Twitter una conversa de whatsapp amb “un ex-alt directiu de Nissan” que culpa al Govern espanyol i la Generalitat del tancament de la planta de la Zona Franca de Barcelona.

L’exdirectiu explica, segons Canadell, que “estic molt emprenyat” i subratlla que “l’Estat espanyol no s’ha implicat en el tema i el nostre govern no els planta cara tal com caldria. Ens hem de desfer d’aquest Estat a tota pressa abans no ens acabi d’arruïnar del tot…”

“Ara hi ha un motiu més per fer-ho. Caldria mobilitzar cambres, patronals, associacions professionals i cíviques, sindicats, i defensar per tots els mitjans el nostre teixit productiu i de rebot la independència de Catalunya”, ha afegit. “A què esperem?”.

Opiniño respectable.

Però potser el més indicat seria dir qui és l’exdirectiu que parla així. Perquè potser hi deu tenir també alguna responsabilitat que l’empresa digui que va malament

I segona potser que caldria sabre quants diners han aportat l’estat a Nissan?. Pel cap baix més de 200 milions en 10 anys….

Els tronaran oi? Perquè ja n’ha tret els plusvàlues…

En fi així qualsevol fa empreses i les tanca .

Valent sentit empresarial.

 

Joan Guix, secretari de Salut Pública del Departament de Salut de la Generalitat, era un personatge poc conegut a nivell d’opinió pública que va saltar a la “ fama” ( maleïda) amb el començament de l’epidèmia ( llavors era només epidèmia, va ser el que ens tranquil·litzava i comparava el virus amb a grip i augurava que tindria poca incidència al país. Les dades el van contradir com a tants altres ( per no dir tots ) els experts que s’atrevien , i eren molts, a opinar.

En fi amb al crisi ja desfermada va desaparèixer de la primera línia almenys mediàtica i sembla que es va mantenir en un discret segon terme, actuant més que fent presència. El seu lloc mediàtic el va agafar Oriol Mitjà que sembla que es va convertir amb el “gur” del President però que també mica en mica la seva presència s’ha anat diluint.

Ara Joan Guix plega del seu càrrec i al·lega   motius de salut. La renúncia serà efectiva a partir de demà . Fonts de Salut han remarcat que Guix, que ha dirigit la gestió de la crisi de la Covid-19 des de l’inici, ha pres aquesta decisió coincidint amb la tendència a la baixa de l’epidèmia.

La consellera, Alba Vergés, ha agraït públicament la tasca que ha realitzat Guix al capdavant de la Secretaria de Salut Pública des de l’any 2015, quan s’hi va incorporar. Una de les seves principals fites durant aquest mandat ha estat la recuperació de l’Agència de Salut Pública de Catalunya, segons ha recollit Salut en un comunicat.

Guix ha tingut recorregut en l’àmbit directiu de la conselleria director del Servei Regional al Camp de Tarragona de l’Agència de Salut Pública de Catalunya, gerent de l’Agència de Salut Pública de Barcelona i gerent de l’Institut Municipal de Salut Pública de l’Ajuntament de Barcelona i ara seguirà com a President de la Corporació Sanitària del Maresme i la Selva.

No ha tingut fàcil, però ben segur que la seva tasca ha estat positiva. I no ha estat fàcil perquè mai des d’una administració contemporània s’ha hagut d’enfrontar a una situació desconeguda i que va desbordar les previsions i els recursos.

Que plegui segur que té a veure amb la seva inicial gestió, però és també el moment d’agrair la feina que ha fet.

 

De lectures

Mai 30, 2020

El sindicat de l’oblit
Albert Villaró.
Col•lecció Clàssica.1168
Editorial Columna
Barcelona, febrer del 2018

Aquesta nova novel•la de Villaró és el retorn de l’agent secret ,d’una suposada República Catalana ,Esteve Farràs, conegut com Mossèn Farràs. Personatge que vam descobrir al seu llibres “Els Ambaixadors” De nou Villaró retorna amb la seva Catalunya ucrònica a situar-nos en la guerra freda i en el conflicte entre la república catalana i al república espanyola amb l’aparició per sorpresa altre cop del General Franco que tothom dona per mort.
Altre cop amb unes grans dosis d’humor i alguna divertida astracanada Villaró situa la trama de manera que anem descobrint que va passar amb al mort de Franco i la nova operació dels serveis d’intel•ligència. El Sindicat de l’Oblit és el títol del llibre fa referència a com les velles glòries de la intel•ligència catalana han de rependre la seva feina per portar a terme una operació que evitarà suposadament un nou conflicte.
Albert Villaró,és nascut a la Seu d’Urgell però viu i treballa a Andorra com a Director del departament de Cultura i Turisme del comú d’Andorra la Vella
Col•labora en diversos diaris i revistes de caire cultural. Ha estat guardonat amb diversos premis literaris de força projecció, a l’any 2003 el Nèstor Luján de novel•la històrica per L’any dels francs, el 2006 El Carlemany per la novel•la El Blau de Prússia i ara al 2014 el Josep Pla per Els Ambaixadors. Té prop d’una dotzena de novel•les publicades de els que destacaríem a més de les guardonades, Obaga a l’any 2003, la primera pràctica a l’any 2006, L’escala del dolor a l’any 2012 i ara Els Ambaixadors.
És el creador del personatge del l’Andreu Boix un policia andorrà que és el protagonista de Blau de Prússia i L’escala del dolor. Un policia atípic que s’ho mira tot plegat amb un cert escepticisme però tampoc sense tenir gaires certeses. Ha publicat a l’any 2000, també, el llibre d’investigació Estamariu – respostes al qüestionari de Francisco de Zamora – Estamariu.
Mossèn Farràs és un combatent mític de la resistència durant les guerres diverses en que ha participat a Catalunya a Espanya i a Europa i amb un full de serveis molt llarg i notable. L’Esteve Farràs quan sembla que tot plegat es normalitza deixa la seva condició de capellà ( condició que era la seva tapadora) i viu a l’Alt Pirineu a Tor, Pallars Sobirà, prop d’Andorra o es dedica a regentar una pensió amb la seva companya Caitlín. Farràs sap però que en qualsevol moment pot rebre una trucada i haver-se de posar de nou amb acció. La trucada arriba però no és per activar-lo de nou sinó per comunicar-li que ha mort una vella companya dels serveis d’intel•ligència. La direcció del serveis li ho fan saber i alhora posen un helicòpter a la seva disposició per si vol anar al funeral a retre-li homenatge. Farràs dubta però finalment es decideix a anar-hi ja que creu que era una bona companya , encara que fa molts anys que no s’han vist però que s’ho mereix.
Assisteix als funerals on hi ha la plana major del govern català encara que suposadament era un personatge anònim que ha viscut sempre a l’ombra de les estructures de l’estat català. Gent imprescindible però que es com si no existissin pel polítics.

Sorprès per la majestuositat del funeral no trigarà massa Farràs a saber l’interès en proporcionar-li mitjans de transport per arribar des del Pirineu fins a Barcelona amb rapidesa. El propi Director dels serveis d’intel•ligència li demana que si vol ajudar encara que sigui de manera teòrica en una operació per desballestar una operació dels comunistes que sembla que volen envair tota l’Europa del sud. Farràs es sorprèn, ell sempre ha estat un home d’acció i no entén gaire d’estratègies, teories i estudis preliminar per actuar. Tot i així accepta sobretot per trobar-se amb els noves fornades dels serveis d’intel•ligència que jo ni coneix ni sap com actuen.
Accepta doncs i es troba amb un seguit de joves , bàsicament universitaris, que estan analitzant l’operació dels comunistes però tampoc tenen massa informació i com element d’anàlisi li fan una mena d’interrogatori sobre la seva actuació al llarg dels anys . Farràs no ha parlat mai gaire del passat ni de els seves aventures, però en té ganes i això l’anima explicar a través de les preguntes que li fan els s ves actuacions sobretot els que fan referències a l’Operació Siscló ( Siscló:mascle que només té un testicle. Nom al•ludint a la persona de Franco) que va tenir com a objectiu acabar amb la vida del General Franco. Operació que a priori va ser tot un èxit. El Dragon Rapide l’avió que el juliol del 36 portava a Franco a un viatge va esclatar per una bomba que Farràs havia posat.

Ara al situació es diferent i quan tot el grup es trasllada a Madrid per seguir sobre el terrenys l’acció. Farràs es trobarà amb algunes i grans sorpreses, unes agradables i altres desagradables que el retornaran al passat i haver de refer actuacions que sembla que han quedat inconcluses. A partir de l’anàlisi de la situació Esteve Farràs de nou entrarà en acció, haurà d’acceptar l’operació i els riscos i resoldrà definitivament la història que ell mateix havia ajudat a canviar.
La novel•la està carregada d’humor,en alguns moments negre, situacions realment còmiques i arrauxades i rebaixa l’èpica dels suposats agents i més aviat parla de les sensacions i algun que altre remordiment, o si més no dubtes de consciència de les seves actuacions.
La novel•la manté el ritme i també usa el recurs , com ja va fer amb Els Ambaixadors de fer aparèixer personatges reals que formen part del relat amb més o menys rellevància així apareixen en el relat Josep Pla, Dionisio Ridruejo, Pere Ardiaca, Tísner, Andreu Nin, José Antonio, Alfons XIII, Serrano Súñer, Mola, Batet, Sanjurjo, Carrero Blanco, Franco , el general Vigón, naturalment amb la seva biografia canviada i adaptada per posar-la al servei de la narració. L’aparició de Pérez Reverte i del seu personatge Falcó està carregada d’intencionalitat…
Molt ben escrita amb un ritme adequat que enganxa des del primer moment

D’altres fonts (XXI)

Mai 29, 2020

El tema de la manifestació del 8 de març encara cueja sobretot quan es presenta una denúncia contra el govern perquè es considera que la manifestació del dia Internacional de la Dona Treballadora va ser el detonant de la crisi sanitària.
Curiosament el mateix dia de la manifestació del 8 de març es feien múltiples actes que no han tingut cap mena d’objecció i per descomptat denuncia.
Algú pot pensar que es denuncies al President Macron per haver convocat i autoritzat la primera volta de les eleccions municipals…
Tot plegat ara s’hi ha afegit l’embolic amb l’informe de la guàrdia civil, informe que esta carregat de falsedats , inexactituds i retalls de premsa – premsa de la dreta rància, eh- .
El tema és delicat però també és una mostra de com van les coses, com el rerefons de l’estat ,està actiu i maquina. Allò que vam escoltar a la sessió de la investidura en que es qualificava el govern de Sánchez d’il•legítim i ara tot l’aparell a l’ombra comença a actuar.
Buf!
Val la pena llegir aquest article de Serrano

Periodista interesado en temas científicos y tecnológicos. Ha trabajado en Mundo Diario, El País, El Periódico de Catalunya y Público. Es socio de la revista Alternativas Económicas. Sebastián Serrano Munuera, de 51 años, estudió periodismo en la Escuela Oficial de Barcelona, donde se licenció en 1974. Comenzó su carrera profesional en la sección de local de El Noticiero Universal. En 1974 se incorporó a Mundo Diario, donde trabajó en las secciones de Local, Internacional, Economía y España. Miembro de la Redacción fundadora de El Periódico de Catalunya, entre 1978 y 1989 fue jefe de la sección de España, redactor jefe de Política y subdirector de Información.

Dejen ya de culpar al feminismo de la pandemia. Sebastian Serrano. Eldiario.es 27.05

Si hubo infección entre los asistentes a las manifestaciones feministas y partidos de fútbol es mucho más probable que los contagios se produjeran en el metro o autobús
La investigación sobre los orígenes de la pandemia no podía comenzar de peor manera: con prejuicios, judicializada y con el cese de un coronel de la Guardia Civil y lío político, un magnífico cóctel para que no se aclare nada. Resulta que una juez de Madrid, Carmen Rodríguez-Medel, tras admitir la denuncia de un particular a finales de marzo, ha actuado con celeridad en pleno estado de alama para tratar de hallar indicios de responsabilidad en la actuación del delegado del Gobierno en la comunidad madrileña, José Manuel Franco, por permitir las manifestaciones feministas del 8M, dando de hecho por supuesto que dichas concentraciones han desempeñado un papel importante en el origen de la pandemia, algo improbable aunque algunos portavoces de la extrema derecha y la derecha extrema se empeñen en ello.
El particular que presentó la denuncia planteaba un delito de prevaricación y en el escrito de admisión de dicha denuncia la jueza agregó la posibilidad de que se pudiera haber cometido otro delito, el de lesiones, y para ello pidió un informe al médico forense sobre si esas manifestaciones “fueron susceptibles de causar un riesgo evidente para la vida e integridad física de las personas”. Dicho informe no ha establecido esa relación y la jueza no ha imputado a Franco por lesiones. Sí lo ha hecho por prevaricación (adoptar resoluciones sabiendo que son injustas) basándose en otro informe solicitado por la jueza a la unidad de policía judicial de la Guardia Civil, en el que sí se concluye que había riesgo, que el Gobierno lo conocía y que actuó para que se suspendieran unos actos sí y otros no
Algunos de los que lo han leído consideran que el informe contiene abundantes errores y abusa de citas periodísticas a medios tan fiables como OK Diario, pero no es mi intención entrar en este asunto y contribuir al ruido que nos va ensordecer durante días. Quiero limitarme a ofrecer algunos datos que ponen de manifiesto lo poco probable que es que las manifestaciones del 8 de marzo hayan contribuido de manera determinante a la pandemia. Desde luego, no han sido más determinantes que otros actos masivos celebrados ese día, como los partidos de fútbol, baloncesto y otros deportes, y probablemente menos determinante que reuniones numerosas en locales cerrados, como las misas dominicales o las sesiones de cine y teatro. O las visitas a las residencias de ancianos aprovechando la festividad. Si hubo infecciones entre los asistentes a las manifestaciones feministas y los partidos de fútbol es mucho más probable que los contagios se produjeran en el metro o el autobús que cogieron para acudir a los actos que en los actos en sí.
Un estudio publicado en el portal de prepublicaciones medRxiv a principios de marzo efectuado por investigadores chinos de varias universidades sobre 318 brotes con tres o más casos sucedidos en varias ciudades concluye que “todos se produjeron en espacios interiores”. Al incluir los contagios que involucraron a dos personas, constata sólo una infección producida en un espacio exterior: un joven de Shangqiu que fue contagiado durante una conversación en la calle por una persona que había regresado de Wuhan. Nadie más sobre más de 7.000 infecciones analizadas.
¿Dónde se producen, pues, los contagios? Sobre todo, en los hogares. De los 318 del estudio, 254 (el 80%) se desarrollaron total o pacialmente en las viviendas. El segundo ámbito con más casos fue el transporte (108 y 34%). Suman más de cien porque pueden producirse contagios del mismo brote en varios sitios. Los demás lugares (restaurantes, tiendas y locales de cultura y entretenimiento, residencias y hospitales) registraron muchos menos brotes, aunque algunos fueran relevantes. El mayor fue en un centro comercial de Tianjin, que afectó a 6 empleados y 19 clientes. Estos, a su vez, contagiaron a otras 15 personas ya en otros lugares.
Un estudio efectuado en Japón concluye que las posibilidades de contagiarse en un interior multiplican por 19 las de infectarse al aire libre. De hecho, la recomendación de evitar los interiores (sobre todo los abarrotados) y el uso de mascarillas, junto a la reconocida disciplina social, ha sido la base de la política japonesa anti-pandemia, que ha hecho posible niveles relativamente bajos de contagios.
En Alemania, el primer gran brote se produjo durante los carnavales en Heinsberg, donde cuatro centenares de personas se reunieron en un pabellón donde bebieron, cantaron y se abrazaron durante varias horas el 15 de febrero. Las celebraciones al aire libre, muchas a pesar del frío, no dieron lugar a ningún brote semejante.
Vinculándolo al deseo de la población de ir a la playa, La Vanguardia de hoy publica un artículo de Josep Corbella en el que el doctor Àlex Soriano, del hospital Clínic, recuerda que el virus se transmite en las gotitas que un infectado emite al toser, cantar, hablar o simplemente respirar. Y agrega: “En espacios cerrados en que hay un contacto próximo y prolongado entre personas es más fácil que se transmita la infección que en espacios abiertos, donde el virus se dispersa en el aire”.
Los contagios en el exterior, por tanto, son relativamente escasos y difícilmente dan lugar a brotes masivos (aunque se reúnan masas), lo que convierte en improbable que las manifestaciones del 8 de marzo hayan tenido un papel importante en la epidemia. En España, el gran brote del que se tiene noticia se produjo en un funeral en Vitoria, cuyos asistentes se dispersaron luego por varias comunidades autónomas. Los otros brotes importantes, en centros sanitarios y residencias de ancianos, también han sido en interiores.
Buscar culpables de la pandemia entre los movimientos feministas o las instituciones que los apoyan es, pues, un apriorismo infundado, lo que no quiere decir que las autoridades sanitarias hayan actuado con exquisita ejemplaridad. Analizar lo que realmente ha sucedido para no volver a incurrir en los mismos errores es un ejercicio que se tendrá que hacer, aunque el ruido que va a producir el informe de la Guardia Civil y las imputaciones de la jueza Rodríguez-Medel difícilmente van a contribuir a un debate sosegado y constructivo.
A principios de abril, el director de la gran revista médica británica The Lancet, Richard Horton, hizo una amarga autocrítica: “La respuesta global al SARS-CoV-2 es el mayor fracaso de la política científica de nuestra generación. Las señales estaban ahí”. Y citaba: “Hendra en 1994, Nipah en 1998, SARS en 2003, MERS en 2012 y Ébola en 2014; todas esas grandes epidemias que afectaron a humanos fueron causadas por virus que nacen en los animales y luego saltan al ser humano”.
Horton agregaba: “A nadie sorprende que las señales de alarma pasaran inadvertidas. Pocos de nosotros tienen la experiencia de una pandemia y todos tenemos parte de culpa por haber ignorado información que no refleja nuestra propia experiencia del mundo”. Del análisis de Horton cabe deducir que hay una responsabilidad del conjunto de la comunidad científica occidental (no de la oriental, que ha actuado con mayor eficacia), aunque él se centra en la británica, especialmente errática. “El Reino Unido asumió que esta pandemia se parecería bastante a una gripe”, lamentaba.
Hay una responsabilidad de los científicos, pero no es la única. El director de The Lancet recordaba: “Las políticas de austeridad acabaron con la ambición y el compromiso de los gobiernos de proteger a sus ciudadanos. El objetivo político fue disminuir el rol del Estado, que tuviera menos capacidad de intervención: el resultado fue dejar al país herido de gravedad”.
Vale la pena reflexionar sobre lo que escribió Horton para intentar llegar a conclusiones que permitan construir un futuro mejor. Golpear las cacerolas policiales y judiciales para hundir a José Manuel Franco y, si es posible, a Pedro Sánchez es ruido. Un barullo que puede ocultar la responsabilidad de los gobiernos que no cumplieron con su obligación “de proteger a sus ciudadanos”.

El gran debat sobre com reobrirà l’escola.

Mai 28, 2020

 

Aquest dies s’ha generat sobretot en els àmbits del camp educatiu debats encesos a l’entorn de com s’hauria d’obrir l’escola novament , no pas ara que serà purament testimonial sinó de cara al curs vinent.
El Departament que encapçala Josep Bargalló ha tramés ja les directrius que s’hauran de portar a terme per obrir de nou els centres.
Han desplegat tota la seva capacitat de comunicació per donar una certa pàtina de “nova normalitat”. Un exemple és el la presència destacada en forces emissores del director general de Centres Públics Sr. Josep González Cambray que va explicant com i de quin manera això anirà. De les seves declaracions em va cridar l’atenció quan interrogat sobre com seria l’espai físic de les aules pel periodista va dir que “com vol que ho diguem des de via Augusta ( seu de la conselleria) són decisions que han de prendre cada centre en funció de la seva autonomia” . La resposta li arribava també per la ràdio de la Presidenta de l’Associació de directors/es de secundària que li retreia que ara els donessin “ L’autonomia de centres” que fins ara era pura retòrica. Ho veia més com passar la patata calenta als centres.
En fi polèmiques que si serveixen per alguna cosa endavant.
El cert és que el setembre caldrà tornar a l’escola.
De moment el sindicats ja s’han posicionat pel que fa a l’obertura de centres a partir del dia en que els territoris passin a al fase dos, que segurament serà a partir del dilluns vinent.
El comunica és realment contundent i arriben a demanar la dimissió del conseller.
Els sindicats sotasignats volem manifestar públicament la nostra preocupació i profund malestar davant de la presentació ahir en roda de premsa del Pla de reobertura de centres escolars que va anunciar el Conseller Josep Bargalló.
No podem entendre de cap de les maneres que un pla com aquest, amb l’abast que té, i amb la importància davant de la greu situació sanitària que estem vivint, no s’hagi negociat ni amb els sindicats ni amb la comunitat educativa. Considerem que la incapacitat de negociació del Departament d’Educació, deixa en vulnerabilitat no solament els treballadors i treballadores dels centres sinó tot l’alumnat, i la salut pública en general.
El pla presentat no concreta suficientment com haurà de desenvolupar-se la tornada als centres i amb quins recursos deixant a l’arbitri de les direccions l’última concreció atenent a l’autonomia de centres. Unes direccions que es troben desbordades amb una quantitat de feina ingent quan al mateix temps que es preveu la reobertura del centres, en la fase 2, hauran de posar-se a treballar per organitzar de la millor la manera el curs vinent, un curs que no serà gens normal, i que tal i com s’està plantejant el tancament d’enguany, comencem a preocupar-nos i molt.
Com es garantirà la protecció sanitària als centres sense comptar amb mascaretes FFP2 per infants i professionals, sense preveure la necessitat d’augment de la neteja als centres educatius, sense un condicionament dels espais mínims, sense un augment de professorat quan caldrà seguir atenent telemàticament una part de l’alumnat i al mateix temps fer atenció presencial? És absolutament irresponsable no haver escoltat els representants dels treballadors i treballadores quan des de l’inici del confinament ja vam preveure sobrecàrrega de feina i vam demanar que es garantissin nomenaments extraordinaris que avui podrien servir per portar a terme aquesta tasca.
El professorat i personal d’atenció educativa no ha estat consultat, ni informat, i està treballant d’una forma abnegada pel bé de tot l’alumnat del nostre país. No podem permetre que la pressa i algunes pressions malbaratin tot el que hem fet fins ara. Considerem totalment irresponsable la tornada als centres de part de l’alumnat en aquestes condicions.
Per tot això, demanem la dimissió del Conseller Josep Bargalló perquè ha demostrat que ni escolta els treballadors i els seus representants ni escolta els seus propis serveis de prevenció, i perquè vol derivar totes les responsabilitats en les direccions i el professorat i personal d’atenció educativa.
Demanem que es reconsideri la decisió de reobertura dels centres educatius en els termes que s’ha fet, i per això fem una crida a les direccions i al conjunt de la comunitat educativa a no obrir els centres sense tenir garantides les condicions de seguretat!

Jo no aniria tant fort , però vaja no deixen de tenir raó i que ben segur que es podria haver trobar algun element de consens o com a mínim pactar algunes de els mesures.
Què és evident que l’escola s’ha de tornar a obrir i segurament cal fer-ho ja , però també cal que les condicions de seguretat siguin clares, evidents i amb els recursos que calguin.
Cal que l’alumnat sobretot els que acaben cicle puguin tenir un final de curs el més “normal” possible.
I el conseller ho ha deixat ben clar : “No obrim per fer classes tradicionals, sinó tutories personalitzades que en algun cas cada centre pot considerar que es poden fer de forma grupal”,
I l’any que ve?
Doncs caldrà prendre mesures més estructurals i que possiblement durarà més del que voldríem.
Més espais, menys alumnat per aula,i també caldrà més professorat per`p a hores d’ara aquest augment de professorat no està garantida.
El Departament d’Educació ha explicat que preveu que el curs escolar vinent no hi hagi tots els alumnes alhora als centres educatius i això obligarà a combinar l’educació presencial i a distància. Això també farà replantejar l’organització dels centres i dels currículums, així com a contractar més professorat. De fet, els professors més vulnerables no tindrien contacte directe amb els alumnes i per tant o bé substituts o bé ampliació de plantilles.. El Conseller va assegurar que “segur que en tot el curs no es tornaran a veure les aules amb el mateix nombre d’alumnes que hi ha ara i que alguns professionals no podran tenir contacte directe amb l’alumnat fins que no hi hagi una vacuna”. Es tracta de les persones entre els 60 i els 65 anys, embarassades, diabètics i personal amb malalties respiratòries o cardiovasculars. És professorat que no tindrà la baixa, serà part de la plantilla del centre però sense contacte directe amb l’alumnat i continuarà fent treball telemàtic.
El Conseller ha estat precís :
“El setembre començarà un curs inèdit, ara venim d’una emergència sanitària on hem hagut de re inventar espais, i al setembre ens trobarem amb una emergència educativa, t tindrem unes mesures de Protecció Civil i de Salut Pública que potser seran les del juny o potser no seran tant restrictives, però existiran. El principal repte del sistema serà trobar els espais propers a escoles i instituts (centres cívics, biblioteques, sales d’entitats privades, etc.) per poder crear grups d’alumnes més reduïts.
Pel que fa al menjador i al transport escolar, el pla del Departament contempla que en cap cas es reobriran ara menjadors i que només en casos excepcionals ho farà el servei de transport. Al setembre, en canvi, els menjadors funcionaran amb tota normalitat, sempre que compleixin els requisits de seguretat que encara s’han de detallar, i es preveu que fent més torns per garantir les distàncies. També les extraescolars començaran a funcionar .
Bona part dels professionals són crítics amb el conseller, vegis l’article que publicava al Diari de l’Educació Àlex Rosa ,mestre de l’escola pública, activista polític i social

Així no, Bargalló

El passat dia 20 es va donar a conèixer el pla de reobertura de centres que proposa el Departament d’Educació. Els darrers dies el debat mediàtic s’ha centrat en les escoles, i han aparegut tertulians, polítics i tuitaires opinant sobre què s’ha de fer i què no. És moment de parlar des de peu d’aula.
Una vegada més, des del Govern es tira pel dret sense tenir en compte la comunitat educativa. Sense previ avís, sense consultar ni tan sols enviar un esborrany del pla, el conseller Bargalló cita la premsa (en comptes d’equips directius i docents) i deixa anar com i quan serà la tornada a les aules. Segurament això ho fa perquè sap que el pla de reobertura dels centres educatius és una barbaritat. Però si en lloc de parlar amb la comunitat educativa ho fa públic directament, som els docents qui hem de patir i defensar-nos del “pressing profes”.
La meva trajectòria política em fa pensar que darrere d’aquesta decisió hi ha pressió, i és normal, però quan es treballa per l’establishment i no pel poble sempre acaba guanyant el que diuen els lobbys econòmics i no el que necessitem des de la comunitat educativa. No m’explico, sinó, perquè prendre la decisió de reobertura de centres per només dinou dies amb tots els riscos que això comporta. Els serveis públics d’aquest país fa anys que estan sent atacats des del món polític. La deriva neoliberal de l’aliança de Junts x Catalunya i ERC fa una dècada que infrafinança, retalla i privatitza cada vegada més educació i sanitat i aquest és el preu que estem pagant. La Covid19 ens ha fet descobrir que no van ser bona idea les retallades d’Artur Mas ni les privatitzacions de Boi Ruiz a la sanitat. De ben segur, la reobertura dels centres educatius i el possible allargament de mesures excepcionals durant el curs 2020-2021, ens fan veure que ja va sent hora que l’educació d’aquest país ha d’ocupar el lloc que es mereix: el pilar fonamental d’una societat. Va sent hora que ens escolteu, perquè tenim molt a dir.
La pilota a la nostra teulada i a la de les famílies
ERC sempre s’amaga darrere del decret d’autonomia de centres per tirar la pedra i amagar la mà. Els darrers mesos, des de les diferents rodes de premsa que ens ha ofert el Govern per l’actualitat d’aquesta epidèmia, hem après la importància de redactar protocols específics per a tot. En el nostre cas, surt el conseller en roda de premsa i deixa anar, amb la boca ben grossa, que serà amb caràcter voluntari per part de l’alumnat i, que qui vulgui venir als centres, haurà de signar una declaració responsable. Aquesta és la seva manera de deixar-ho tot atado y bien atado per si de cas anessin mal dades, no els toqués assumir res. Amb aquestes premisses s’obren infinitat de possibilitats i totes elles dibuixen un garbuix del qual no en sortirà ben parat ningú – tota responsabilitat dels centres o de les famílies–.
Qui hauria de poder anar als centres?
Parlem clar, seiem a la taula amb tots els sectors, debatem i consensuem. És necessari que les escoles estiguin obertes per acollir aquell alumnat les famílies del qual no tenen la possibilitat de teletreballar? er tot arreu s’està dient que no, que és pel caràcter formatiu, per l’acompanyament emocional i la socialització. Deixem-nos d’excuses i sincerem-nos: és cert, es necessita un espai de “guarderia” mentre les famílies treballen. No passa res, reconeixem que el poder de decisió és de classe, què fer o no fer amb la canalla només ho poden escollir uns pocs afortunats. Tothom ho està pensant per dins però ningú ni ho diu ni ho reconeix. Ara tothom parla del bé pels infants, quan els fem anar rebentats d’extraescolars, serveis d’acollida, horaris interminables, exigim deures a tot moment… Deixem de parlar en nom dels infants quan portem aquelles ulleres d’adult que ens fan veure el que volem.
En aquest cas, i tenint en compte que estem en un moment excepcional, podríem definir una part dels centres educatius com a servei essencial. Per això seria clau agafar la paella pel mànec i, tan contundents com ens volen fer veure que s’ha estat amb Madrid, ser-ho amb tot allò que nosaltres podem fer. Preguntem-nos la responsabilitat que ha de tenir el sector privat en aquesta crisi i tracem unes línies clares: igual com hem obligat alguns negocis a tancar i altres no (quan no eren essencials), obliguem també a les empreses a elaborar un pla especial de conciliació de vida laboral i familiar que permeti a les famílies fer les tasques de cures sempre que sigui del tot impossible teletreballar. Hi ha milers de petits comerciants condemnats a la ruïna però, el no gens essencial Amazon no ha aturat ni un dia la seva activitat i, fins i tot, ha augmentat exponencialment els seus beneficis. Tenim més por a l’Ibex-35 que a la Covid19.
Si tracem aquestes línies i definim qui realment ha d’anar a treballar, comptem-nos i posem els recursos necessaris per atendre aquesta canalla des dels centres. Canviem el caràcter voluntari per “la necessitat”. En el meu cas, i el de més de 70.000 persones a Catalunya que som docents, estem oferint un servei públic i estem a disposició del poble. Cal preveure que hi ha gent que té por, i és molt legítim en temps de pandèmia, d’altra que té patologies prèvies, etc. Preguntem als docents com ho estan vivint i com poden contribuir –no era allò de poder decidir-ho TOT?–. Comptem-nos i definim qui va als centres i qui teletreballa, però ben fet. La xarxa docent, aquests dies, està hiperconnectada i l’extracció d’aquestes dades és cosa de minuts. Estic profundament conscienciat en les veritables necessitats de les famílies, fa set anys que tinc destinació a centres de màxima complexitat i, malgrat que em pesi, no acabo d’estar d’acord amb la postura d’alguns sindicats que defensen un no rotund. El meu no és condicional: sé que les famílies ens necessiten i nosaltres hi som i hi volem ser, perquè al meu institut-escola, com a tants altres centres, fem tot allò que calgui per la nostra comunitat i si cal, més. Molts estem disposats a estar a peu d’aula i fer aquesta tasca social.
Per què cal filar tan prim?
Cal ser molt curosos perquè les mesures de seguretat que proposa el senyor Bargalló són perilloses. Tothom sap perfectament que no podem garantir que els centres obrim amb caràcter voluntari, amb una ràtio de 13 alumnes, sense generar més esquerdes encara. Qui decideix qui sí o qui no, si són més de 13 i qui atén la resta d’alumnat que no ve presencialment?
El distanciament físic de 2 metres és impossible garantir-lo, són canalla. Potser és pitjor el remei que la malaltia i causa més danys i frustracions la constant crida d’atenció per respectar les mesures de seguretat: els patis, els lavabos, el llapis que cau a terra, la higiene de mans, l’entrepà que s’ha deixat algú a casa i no podrà compartir res de ningú, el mocador que un necessita i no porta i trec de la meva motxilla, el gel hidroalcohòlic, la mascareta, la ferida de quan cau s’ha de netejar i curar i, el més important: si els hem d’acompanyar emocionalment, a quina espatlla ploraran o a quina orella xiuxiuejaran?
I si estem al centre, qui prepara la tasca telemàtica?
Ens diuen que hem de garantir la continuïtat de la docència telemàtica sense que això comporti una doble jornada per al professorat. Sense doblar la plantilla això és impossible. A més, de quin teletreball parlen? Ens enganyen diàriament dient la xifra de dispositius que s’han repartit. Per entendre les dades, no es poden donar un nombre concret, cal explicar el percentatge d’abast d’aquesta xifra. Per l’autopublicitat que es fan quan expliquen als mitjans aquestes xifres, sembla que hagin fet la seva feina, i no és així. Li explicaré el meu cas a Sant Roc, Badalona: hem detectat, des del centre, 170 famílies que no poden seguir les classes en línia per manca de recursos. Vam passar aquestes dades i vostès ens van dir que només podíem repartir 44 dispositius. Vam fer l’esforç de repartir-los entre aquell alumnat amb famílies que ni tan sols disposaven de telèfon intel•ligent. A dos mesos i escaig del confinament, i a punt d’entrar al juny, només han arribat 4 dispositius per alumnat, només de sisè. Això vol dir que hem cobert un 2,35% de la desconnexió del nostre alumnat. Si jo fos conseller em cauria la cara de vergonya.
El curs no pot acabar telemàticament perquè per moltes i molts alumnes d’aquest país, ni tan sols ha començat. Estan desconnectats des del primer dia de confinament. Això sí, poseu-ho tot a l’esfer@, com sempre.
Centri’s, conseller, li toca treballar!
Des de baix, li donaré un consell; prengui’ns seriosament d’una vegada. Faci el favor de desenvolupar un pla per atendre la canalla durant aquesta crisi sanitària. Miri qui va als centres i qui teletreballa, però faci-ho bé, consulti, pregunti als claustres.
Acordi amb el Departament de Treball, amb Salut, amb Presidència i amb qui calgui que faci la seva part. Prepari un pla global i multidisciplinari a l’altura de l’excepcionalitat que vivim i donin, també, algunes ordres a aquelles empreses que poden col•laborar al fet que les famílies puguin atendre els seus fills. Ja que, pel que fa a drets, de moment, ja hem començat a pagar aquesta crisi els mateixos de sempre.

És en aquest dies i setmanes que es planifica el curs vinent, tindrà feina el Conseller per intentar tornar-se e a guanyar la confiança de bona part del professionals.
Però tampoc es pot caure en una mena de batalla permanent, guanyar confiança, bastir ponts ferms de diàleg , la societat reclama que hi hagi grans acords i en el tema de l’escola es més fonamental que mai , i en situació de crisi calen grans acords.
I no tot s’acaba aquí veiem el que diuen els directors de les escoles del Garraf.

Benvolgudes famílies de les Escoles Públiques d’Educació Infantil i Primària de la comarca del Garraf,

Les direccions i els equips docents de les escoles de la nostra comarca tenim moltes ganes de retrobar-nos amb els infants i les famílies i de recuperar els mil moments que aquest maleït virus ens ha robat. Necessitem tant com vosaltres reobrir els centres per a reomplir-los de somriures còmplices, de corredisses, d’abraçades i d’aprenentatges emocionants. L’escola, sense tot això, és molt poca escola.
El Departament d’Educació ha comunicat que els centres escolars reobriran el proper 1 de juny, si la comarca es troba en Fase 2 de desconfinament.
Però aquesta reobertura de centres, en cap cas serà per tornar a l’escola que vam buidar precipitadament el passat 12 de març.
Les mesures de seguretat que caldrà complir per preservar la salut tant dels infants com dels equips docents ens empenyen a crear escenaris estèrils, sense contacte, individualitzats, de marcada disciplina i d’ambient inquietant.
Havent rellegit una i mil vegades les instruccions que defineixen aquesta reobertura volem compartir amb vosaltres alguns elements de reflexió en relació a les etapes educatives:
Educació Infantil El pla ha de contemplar un espai de guarderia (sí, de guarderia) per a infants de 3 a 6 anys amb una mestra o mestre per cada 8 o 10 infants des de les 9.00 fins a les 13.00h. Amb els recursos humans, materials i d’espais actuals, els equips de mestres veiem del tot inviable poder garantir la seguretat de les persones que convisquin en aquests contextos. Veiem inviable poder “entretenir” infants d’aquestes edats durant 4 hores sense poder compartir joguines, sense poder acostar-se als amics i amigues, sense fer un ús correcte de les mascaretes, sense poder sortir al pati de forma totalment lliure, havent de desinfectar espais com els lavabos després de cada ús, o havent d’esmorzar. I tampoc sense haver rebut cap tipus de material de protecció extraordinari. Si més no, no és viable si les direccions ens hem de fer responsables de la seguretat de les persones implicades.
Entenem i compartim la necessitat de que les escoles exercim una labor social davant d’una mergència com les que estem vivint però la solució als problemes de conciliació no pot recaure en els centres en les condicions amb les que ens empenyen a fer-ho. Volem reobrir les escoles, però no així.
Educació Primària El pla restringeix l’accés lliure al centre i redueix la mobilitat i l’ús d’espais tant a infants com docents per tal de garantir conductes socials segures. Venir a l’escola serà sempre voluntari. En cap cas els horaris seran els habituals de la resta del curs i sempre estaran subjectes a la programació i cita prèvia per part de l’equip de mestres. No es contempla fer classe cada dia ni tampoc tot un matí. En cap cas podrà estar el grup classe sencer en un mateix espai físic tancat. Caldrà eliminar l’ús de material físic compartit i vetllar en tot moment pel distanciament entre persones. Tampoc en aquest cas, els centres rebrem cap material extraordinari de protecció.

Sí que els equips de mestres veuríem la necessitat de tancar el curs de forma presencial per poder fer un acompanyament tutorial. Cada centre concretarà en el seu pla de reobertura les mesures adoptades. El curs seguirà telemàticament fins el 19 de juny.
Tampoc en aquest cas els infants i joves retornaran a l’escola que ells van deixar el passa 12 de març. Si volem vetllar per la seguretat de totes, l’escenari escolar es converteix en un context poc emocional, molt programat, molt estàtic i molt disciplinat. Justament en les antípodes del que pensem que ha de ser una escola. Només en aquestes condicions els equips docents podem reobrir els centres per acomiadar i acompanyar els infants.
Les direccions i els equips docents volem tornar a l’escola, però a aquella escola emocionant i viva i no a una de fantasmagòrica i basada en la por al contagi.
Reobrirem, però l’escola sense moviment i contacte, és menys escola.

Direccions de les Escoles Públiques del Garraf.

Raó no els falta però alguna cosa hem de fer ……oi?

Recuperar espais.

Mai 27, 2020

El sobtat canvi que s’ha produït a pobles i ciutats ha portat també que es ressaltin alguns aspectes de l’àmbit natural que possiblement sense aquesta poca ocupació obligada dels espai urbans no ens en haguéssim adonat.
Per raons òbvies fa dies que els serveis de jardineria no han pogut actuar – ara ja ho fan amb discreció- i realment la fesomia dels parcs, avingudes, parterres i escocells dels arbres i fins i tot entre algunes passeres de fusta ha canviat, han crescut les herbes de manera natural, sense que ningú les pugui contenir, han esclatat amb alegria sense que ningú els hagi posat aturador. Ja hi ha col•lectius que reivindiquen que no cal que es tallin, que per un cop, uns dies, unes setmanes o mesos el cicle natural faci la seva feina. Potser sí, però en segons quin llocs les branques ja són un perill si s’hi passa amb la naturalitat de sempre, te les pot trobar a la cara en un tres i no res. Però veure la ciutat així , amb aquesta modulació diferent, també té el seu encant, acostumats a un tallat molt constant – que no vol dir molta cura, eh- de la flora urbana que creix sense control ni sense cap mena de criteri humà. Recupera espais.
Hem vist imatges que ens han sorprès i fins i tot ens han generat una certa angúnia. Segur que la majoria hem vist els porcs senglars per dins de les ciutat – això no és nou- però ara amb més intensitat i freqüència però també impressiona – almenys a mi- aquelles imatges de la carretera de l’Arrabassada en que una manada de senglars senyorejava per l’ indret ocupant d’ample a ample la carretera. Per la seva tipologia semblava ben bé una horda familiar a la recerca d’un nou habitat. Ja són habituals en el boscos mediterranis i han tingut una reproducció més que de progressió geomètrica sobretot quan per raons naturals – i algun foc forestal- van a anar pujant des dels serres del sud el país. Ara fins i tot es parla de que els pagesos patiran. Ja ho han advertit des de la conselleria ja que la població de senglars ha augment de manera gran i hauran de trobar alimentació per tots. No hi ha hagut cacera i per tant al seva reproducció ( prop de quatre mesos de gestació) fa que perillin les collites i els ceps de les vinyes,. La obligada absència de gent pels camins i per alguns indrets de cohabitació ben segur que els ha envalentonats i campen a la seva sense cap mena de les precaucions que fins ara tenien.
Imatges més idíl•liques si es vol , conegudes, però aquets dies més preuades per la sensació de llibertat que produeixen és veure els dofins com salten i s’apropen encara més a la costa exercitant una dansa de plena llibertat i sense cap perill col•lateral dels que tenen habitualment que fan enveja.
Si parlem d’altres espècies també hem vist com han anat avançant davallant de les zones de l’alta i mitja muntanya, per exemple els cabirols que si ja es veien en algun contrafort de les serres penedesenques, ara ja estan a prop nostre. Canvis , recuperar espais, guanyar ( potser recuperar) terreny…I les cabres que saltaven per les muntanyes de Montserrat com si fos xauxa , en fi la fauna pletòrica
Ja fa dies que és així i ara encara més, les gavines han avançant cap alguns terrats suposem que la recerca d’alguna menja, els coloms recuperen també espais als balcons ja no s’espanten si els fas algun moviment brusc , ja et planten cara i naturalment es caguen a on calgui.
Més notícies sobre animals propers a les zones urbanes que aquest dies han sobresortit i sorprès o és senzillament que no hi hem posat prou atenció quan han aparegut . I penso que ja sortien moltes vegades i no ens hi hem fixat com ara ,com caldria i ara en canvi ens hi interessem més , els petits detalls que són moltes vegades importants per entendre el mateix món. Vegis tres exemples de les notícies llegides a l’Eix Diari per posar un exemple :
Membres de l’associació Biodiversitat Sitges han començat avui divendres a repartir díptics informatius als veïns de les zones de Sitges que acullen les quatre colònies d’orenetes. El repartiment dels díptics forma part del projecte de seguiment i protección
La secció de Biodiversitat i Medi Natural del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya ha informat a l’Ajuntament de Cubelles de la necessitat de tancar la platja de Les Gavines i la de Les Salines de Cubelles, d’acord amb la normativa de protecció de la fauna (veure documentació adjunta), per protegir al corriol camanegre. La presència d’aquesta au autòctona de la zona ha proliferat enguany gràcies a la poca presència humana com a producte del confinament decretat per l’estat d’alarma preventiu de la COVID19.
Durant el mes d’abril es van iniciar les observacions i el seguiment continuat d’aquesta espècie protegida per part del servei de Medi Ambient de l’ajuntament, coincidint amb l’inici de l’època reproductiva, i un cop finalitzats els treballs de millora i les plantacions en aquest nou espai renaturalitzat.
El 13 d’abril es va confirmar l’existència d’una posta d’ous del corriol camanegre a la desembocadura del torrent de Sant Joan, gràcies a l’avís de l’expert Vittorio Pedrochi.
Els pollets estan ara mateix en un moment vulnerable, ja que són caminants i necessiten créixer i desenvolupar-se durant les pròximes setmanes fins al moment en el qual aprenen a volar.

La manca d’intensitat de brogit d’enrenou de les ciutats ajuda a retornar les coses al seu lloc. A recuperar espai , que la ciutat al llarg del temps ha ocupat. La situació excepcional, amb l’aturada general fa que es creï de nou un ambient propici perquè els espècies recuperin espais que han perdut des de ja molts anys.
I també nosaltres intentarem recuperar aquesta simbiosi amb la natura o el gaudi que representa caminar per les afores de les ciutats, pels boscos, els camps que rodegen al pobles i viles. Ens hem perdut enguany la florida de les roselles, l’esclat de les ginesteres, el veure créixer el cereals , enguany que ha plogut generosament també el camp es mostra amb tot el seu esplendor. Havíem deixat els vinyes just quan es veien algun petit brot ( verd) i, potser si tot va bé i ens deixen, les trobarem ja en la floració i potser ja les flors fecundades i començaran el gotims en la mínima expressió a fer-se presents als ceps
Ens ho hem perdut però la natura aliena -o no- a la que vivim situació ha seguit el seu ritme però sense l’estrès de la presencia humana ,almenys amb menys intensitat.
Recuperarem ,més aviat o més tard,la capacitat de poder tornar moure’ns per la natura per gaudir-la, per oxigenar-nos, per passar-ho bé i gaudir de totes les seves possibilitats, però potser hem també de pensar en que ens caldrà respectar-la molt més del que hem fet. Potser els que ens ha passat també obeeix a com hem viscut la relació amb la natura.
Ara les espècies sigui flora o fauna guanyen de nou els seus espais.
Sabrem trobar el necessari nou equilibri?

P.S. També la nota negativa s’han fixat la quantitat d’endimaris estranys, andròmines diverses ,deixalles singulars, mobles diversos, armaris , llits… matalassos , neveres ,waters… que hi ha a prop dels contenidors tot i haver avisat que no hi hauria recollida. Confiament :neteja a casa i emmerdar l’espai comú .No anem bé.

Publicat a l’Eix Diari el 18 de maig del 2020

(Des) confinats (XI)

Mai 26, 2020

Estem a la fase 1 i si ens portem bé segurament dilluns vinent entraríem a la fase 2 si no és que ho retarden perquè Barcelona pugui fer-ho al mateix temps que les altres parts de la regió sanitària Metropolitana Sud.
Desconfinats sí, però desconfiats també.
Tinc la sensació ( i pot ser totalment falsa) de que això és xauxa. Campi qui pugi.
Malgrat els indicacions de circular per la dreta hi ha quantitat de gent que no ho fa. Mira que n’és de senzill.
No tinc pas la certesa de que es respectin els franges horàries que encara existeixen, només cal fer una ullada a diverses hores.
Veig grups ( joves sobretot o adolescents) sense mascareta en plan rauxa com sempre.
Potser és una mala fixació però això de la responsabilitat individual per garantir la salut col•lectiva no sembla pas que es compleixi amb uns mínims.
En fi confiem en que no hi hagi rebrots fruit del compliment que fins ara ens deien exemplar de la ciutadania. Potser soc perepunyetes però jo no ho veig dissortadament així.
I jo tinc moltes ganes que això s’acabi i puguem anar amb tota la tranquil•litat del món.

L’estat d’alarma comporta que es puguin passar per decret molts temes que requeririen un treball parlamentari més ampli.
No se’n pot abusar perquè si és així el govern perd credibilitat es rebaixa la qualitat democràtica i també es desprestigia el Parlament.
Normalment en aquets decrets regulen els aspectes que fan referència les lleis que queden tocades per l’estat d’alarma.
Tot té un límit però. El Parlament ha aprovat al ple d’aquest dijous el decret llei 11/2020 pel qual s’adopten mesures per a pal•liar els efectes de la pandèmia. No obstant això, en el decret també s’ha colat una mesura que no té res a veure amb la crisi provocada pel coronavirus: l’actualització de les pensions per a expresidents de la Generalitat, així com l’augment del 0,9% en l’assignació de exconsellers. Segons el Govern, aquesta mesura pretén equiparar la remuneració dels expresidents d’acord amb la pujada de l’IPC. Així, s’incrementarà la pensió d’Artur Mas o Jordi Pujol en un 0,2%, el mateix que va pujar el salari de Quim Torra.
Calia fer-ho així, aprofitar un decret sobre mesures del COvid-19?
És una boa pràctica política?
Quan s’aprova el pressupost també hi colen moltes reglamentacions i temes que res tenen a veure amb els xifres però vaja el que s’ha fet ara és poc edificant.
No tot ho fan é, quedi clar i l’exemple més evident és el que hem vist amb aquesta apujada de pensions i sous.

Aquest període ens ha portat una presència inusitada dels polítics a la pantalla dels televisors. El President Sánchez ens ha ofert el que ja s’ha anomenat la prèdica setmanal els dissabtes.
Però que això sigui així potser seria comprensible si aporta noves notícies o elements clarificadors de la situació. Alguns cop ha estat així i altres no.
Però clar com podria ser que sortís Sánchez i no ho fes Torra?
Incomprensible oi?
Doncs clar el President Torra aprofita l’horari del Telenotícies per sortir a contradir el que diu Sánchez i a reivindicar-les ell.
Jo més , i més i més…
El darrer exemple és el de dissabte passat .
Surt Sánchez i explica que al darrer consell de ministres de maig s’aprovarà la Renda Mínima Garantida.
Mitja hora més tard surt Torra i demana “aplicar ja” la Renda Bàsica Universal després que Sánchez ja hagués anunciat prèviament en roda de premsa que aprovarà l’ ingrés mínim vital la setmana vinent per fer-lo efectiu a partir del juny. Torra ho ha reclamat en una compareixença institucional on també ha exigit al Govern espanyol “la transferència dels 4.000 milions d’euros de costos extraordinaris causats per la gestió de la Covid-19”.
Jo més, i encara més…
Tot plegat patètic.

Aquest dies escoltem molts experts, infectòlegs, viròlegs, eminències en general. Cada mitjà comunicatiu té el seu de capçalera. RAC- 1 tenia el doctors. Trilla i Clotet, indiscutiblement dues de les persones que et fan sentir més confiança i el que diuen sempre és més que interessant.
També és cert que les entrevistes que els fan són amb guant de seda i en alguns casos fins tot un pèl interessades.
Així aquets diumenge li van preguntar al Dr. Clotet que sentia davant els atacs polítics que s’havien fet al seu col•lega Oriol Mitjà , assessor de capçalera del M. H. President Torra.
La resposta va ser molt clara, pena i passar pàgina.
És cert que hi ha hagut un punt d’acarnissament contra Oriol Mitjà. Però també cal ser una mica objectius i recordar el que deia Mitjà sobre Fernando Simón el tècnic del ministeri just començar la malaurada historia.

𝗘𝗹 𝗰𝗼𝗺𝗶𝘁𝗲́ 𝗱𝗲 𝗲𝗺𝗲𝗿𝗴𝗲𝗻𝗰𝗶𝗮 𝗲𝘀𝗽𝗮𝗻̃𝗼𝗹 𝗱𝗲𝗯𝗲𝗿𝗶́𝗮 𝗱𝗶𝗺𝗶𝘁𝗶𝗿. El país está en la UCI y el médico que lo ha tratado ha cometido demasiados errores. Mejor cambiar de médico mientras todavía estamos a tiempo. (hilo)
𝗟𝗮 𝗻𝗲𝗴𝗹𝗶𝗴𝗲𝗻𝗰𝗶𝗮 se ha manifestado con la reiterada falta de anticipación y la incapacidad de predecir una epidemia que era evitable y que al no evitarse ha generado una crisis de salud pública sin precedentes.
𝗟𝗮 𝗰𝗼𝗺𝘂𝗻𝗶𝗰𝗮𝗰𝗶𝗼́𝗻 𝗼𝗽𝗮𝗰𝗮 y proteccionista ha sido enormemente perjudicial porque ha impedido la planificación y la preparación para esta situación.

Segurament s’ho podia haver estalviat, sobretot perquè els seves previsions tampoc eren inicialment massa diferents tot i que cal que va rectificar aviat.
En fi ,que facin al feina i que es deixin de punyetes, però també cal tenir una mica d’objectivitat i no sempre les víctimes dels atacs són del tot innocents.

I per acabar per avui la peça periodística del confinament , aquest dies es van publicant quantitat d’articles sobre la situació, de crítica de les actituds que prenen segons quins polítics i també òbviament de crítica no tant de les mesures que prenen els govern sinó de com les prenen.
Avui toc aquest que em sembla que és una lliçó de dignitat, crec.
El Col•lectiu Treva i Pau està format per diversos periodistes ,escriptors i intel•lectuals ( alguns noms:J. M. Bricall, Eugeni Gay, Jaume Lanaspa, J.J. López Burniol, …)

¿Espanya ens mata?. Col.lectiu Treva i Pau. La Vanguardia. 22.05

A partir de la Covid-19, el relat victimista de l’independentisme més sectari ha fet un salt qualitatiu important, passant del “Espanya ens roba” a el més greu i més dramàtic “Espanya ens mata”, debilitant així la legitimitat de la pròpia causa independentista . La consellera de Presidència ha afirmat que en una Catalunya independent probablement “no hi hauria hagut ni tants morts, ni tants infectats”, perquè s’haurien pres mesures quinze dies abans.
Vegem si és versemblant: la concentració a Perpinyà, probablement un potent vehicle de contagis, va ser el 29 de febrer, vulnerant el propi pla contra pandèmies de la Generalitat, l’Proficat, que va haver d’aplicar el 22 de febrer. O bé el Govern ja estava pensant en decretar mesures i va ser una greu irresponsabilitat no desconvocar la reunió, o bé en aquesta data es subvaloraba encara el risc d’epidèmia, com en altres llocs d’Espanya, d’Europa i d’Amèrica.
Quina força moral tenim per dir Quelo faríem millor?
La greu situació a Igualada va portar a la Generalitat a ordenar el confinament el 12 de març, usant la seva competència plena en la matèria. Per què no van confinar altres zones de Catalunya? Potser no hi va haver temps, ja que el Govern espanyol va decidir decretar el 14 de març. És que va ser el Govern més previsor que el Govern d’Espanya? No és el cas: ni teníem estocs estratègics de màscares i aparells respiratoris, ni els adquirim diligentment. Les primeres temptatives de compra són posteriors a l’14 de març, competint penosament amb tots els altres.
Un cop analitzada la “llicència poètica” respecte a com de previsors haguéssim estat (tenint competències per a això), convé indagar en quina evidència empírica podria recolzar-se la convicció de la consellera, més enllà d’un hipotètic sentiment de superioritat. En els últims deu anys de Governs nacionalistes / independentistes, ¿en què hem estat excel•lents?
Malauradament, no en salut, àmbit en el qual ostentem el trist privilegi d’haver estat qui primer retallem de tot Espanya. I si el sistema públic de salut ha resistit ha estat gràcies a l’sobreesforç de el personal sanitari. Tot i això, les nostres llistes d’espera es comparen malament amb la mitjana espanyola.
Igualment, estem pitjor que la mitjana en inversió en educació, amb més fracàs escolar i universitats més cares.
En l’àmbit dels serveis socials, les retallades de prestacions van venir acompanyats de certa estigmatització dels beneficiaris. La renda garantida de ciutadania continua sent insuficient. La protecció a la família se situa per sota de la mitjana espanyola, i la pobresa infantil, per sobre.
Capítol a part mereixen els nostres centres de gent gran, dramàtics protagonistes involuntaris durant la crisi. Tot i la plenitud de competències, la nostra gestió ha estat manifestament millorable, com la de la Comunitat de Madrid, encara que aquí hem afegit les sorprenents instruccions respecte a l’triatge. Casualment, les dues comunitats encapçalen la proporció de centres de gent gran privats (més de l’80%), amb retribucions insuficients dels seus professionals, entre d’altres problemes.
En els últims deu anys, hem perdut posicions per fer la transició energètica, fins situar-nos a la cua d’Espanya en la proporció d’energies renovables (tot i tenir, fa anys, el know how suficient per a ser líders).
Tampoc hem avançat en cohesió social, a l’contrari: el somni d ‘ “un sol poble” s’ha esvaït, l’Onze de Setembre ha deixat de ser universal, la senyera ha estat parcialment reemplaçada … a el temps que han crescut el sectarisme i la divisió, l’exclusió i el rebuig.
Hem retrocedit en qualitat democràtica: partidisme dels mitjans públics de comunicació, manca de respecte a les minories ia les majories, vulneració antidemocràtica de les lleis, fins i tot de les que nosaltres mateixos ens hem donat (Constitució i Estatut).
En resum, vist aquest descoratjador panorama, ¿quina força moral tenim per dir que ho faríem millor? Potencialment sí, ja que la qualitat de la ciutadania ho permetria, tant a Catalunya com a Espanya. Però aquesta qualitat no és corresposta per una part important de la classe política.
En aquest context, resulten especialment reprovables les consideracions de el president de la Cambra de Comerç de Barcelona ( “Espanya és atur i mort; Catalunya, vida i futur”). Això seria intolerable en un país civilitzat, per moralment indigne i per incoherent amb el seu paper institucional, i hagués merescut la reprovació pública per part de la Generalitat i del seu president. Mereixeria també una solemne moció de censura, en el cas que no presentés la seva dimissió.
Dues reflexions finals: la primera, com de agraïts hem d’estar als fats perquè aquesta catàstrofe ens ha trobat acollits per la protecció europea, que mal que bé ens ajudarà a superar-la. ¡Imaginem el que seria afrontar-la en una Catalunya independent exclosa de la UE! La segona, el paper dels “profetes a posteriori” és intel•lectualment irrellevant i èticament condemnable. El que es requerirà per afrontar la llarga i penosa recuperació és humilitat, esforç i, si som capaços d’això, cert grau d’amistat civil per treballar conjuntament.

Cap a la segona fase…. i que no falli!

Participació? No ho sembla.

Mai 25, 2020

L’ajuntament de Vilanova com tots els ajuntaments ha pres i ha de prendre mesures per pal•liar la situació de crisi que es viu.
Fa dies que es parla( relativament) del Pacte de Ciutat idea llençada pel PSC però també per altres sectors i per persones a nivell individual per sortir plegats d’aquesta situació que vivim i per afrontar la recuperació amb major força.
El govern municipal no ho vol. Està en el seu dret
Creu que ja se’n sortirà ell sol. Segur, ningú no ho dubte però és en situacions extraordinàries on tothom està cridat a arremangar-me i treballar col•lectivament per la ciutat.
Perquè de bones idees i propostes no només en té el govern.
Després de rebutjar el pacte tampoc ha consensuat amb ningú les reformes de la circulació i al mobilitat que també han generat algunes queixes ja que semblen mesures preses de manera improvisada sense la participació dels afectats, però vaja endavant …
Han seguit els queixes del sindicats i així ho han fet públic amb un comunicat.

CCOO i UGT consideren un despropòsit l’absència de l’opinió de de les persones treballadores i dels sindicats dels acords que en matèria de reactivació econòmica ha pres l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú
Els sindicalisme majoritari considera una falta de respecte enterar-se dels acords de l’equip de govern a través de la premsa, quan han demanat reiteradament que es constitueixi una taula de diàleg social a la capital del Garraf
El sindicalisme confederal i de classe majoritari a la comarca considera un camí radicalment equivocat destinar un paquet econòmic, ajuts a empreses, bonificacions i subvencions sense un marc estable de concertació on estiguin representants els agents socials i econòmics representatius de la ciutat i la comarca. Especiament greu, en el cas de VNG on unicament s’ha negociat o informat amb el Clúster de Desenvolupament Econòmic i a la Federació Empresarial del Penedès, omentent completament la opinió i visió de les persones treballadores i les organitzacions democràtiques que els hi representen legítimament, com son els sindicats majoritaris CCOO i UGT.
Segons Albert Rodríguez, coordinador de COO del Garraf: “sobta especialment quan el partit de l’Alcadessa, ERC, ha liderat a través de la Conselleria de Treball, Afers socials i families fa poques setmanes, una llei de participació institucional que deixa meridiànament clars els paràmetres i funcions del diàleg social. Aquí a VNG sembla que únicament interssa l’opinió dels empresaris i no pas escoltar, negociar, acordar a través d’un diàleg fructífer. Prenem nota, però la decepció és evident”
Així mateix, Francesc Rica Saavedra, secretari general UGT Alt Penedès, Anoia i Garraf ha destacat: “un govern progressista que es consideri com a tal, no omet una part substancial de la realitat social de la ciutat i la comarca. Estem especialment molestos perquè no hem rebut cap comunicació formal o informal, quan hem instat la creació d’una taula de diàleg social a la nostra ciutat, encara esperem resposta i veiem a la premsa una representació d’agents econòmics absolutament esbiaxiada. No es de rebut, no hi han precedents d’aquesta manera de fer les coses, però no apunta bé aquest model d’entendre el desenvolupament socioeconomic de VNG”
El sindicalisme majoritari de la comarca, que aposta per una concertació comarcal, però alhora considera que pel pes economic, social i politic de la ciutat val la pena constituir aquest espai de diagnòstic i proposta compartida.
CCOO I UGT mostren la seva disponibilitat I situen que les seves prioritats són parlar de measures per preservar l’ocupació, mantenir el teixit productiu i les empreses de la ciutat i garantir mesures de protecció social especialment pels col•lectius més vulnerable de la nostra ciutat, entre d’altres.
Clar i català. Estan emprenyats.
I només hi faltaven els restauradors que també han criticat les mesures que ha pres el govern : Des del Gremi d’Hostaleria de Vilanova i la Geltrú i comarca volem manifestar la sorpresa i decepció que ens han causat les mesures adoptades per l’Ajuntament de Vilanova davant del repte econòmic de reconstruir un teixit empresarial com el del nostre sector, molt castigat pels efectes del COVID-19. Des dels inicis d’aquesta situació sobrevinguda hem mantingut contactes amb l’Ajuntament i veiem com, finalment, això ha servit de poc ja que punts importants que demanàvem ens els han desestimat.
I reclamen que per prendre mesures sobre el sector es faci de manera consensuada i participada.

Sense coincidir amb la seva totalitat el periodista Toni Bolaño escrivia un article a Crònica Global fent èmfasi en la situació que es viu a la ciutat:

¡Arde Vilanova i la Geltrú!. Toni Bolaño. Crónica Global. 21.05

El ambiente en Vilanova i la Geltrú está enrarecido con la ciudad en pie de guerra contra el equipo de Gobierno de ERC, CUP y Junts per Catalunya presidido por la alcaldesa republicana, Olga Arnau. Desde el inicio de la pandemia, el Ayuntamiento ha conseguido una extraña unanimidad. En su contra. Los comerciantes por un lado, las asociaciones de vecinos por otro, y ayer, los sindicatos.
Los comerciantes están que trinan. El Gremio de Hostelería y Restauración lleva semanas pidiendo un acuerdo con el gobierno municipal para poder superar la crisis económica que vendrá tras la sanitaria. No sólo no han sido escuchados por el equipo de Arnau sino que se han encontrado con una ración de lentejas. O las tomas, o las dejas. El consistorio ha decidido bajar la tasa de terrazas un 35% al igual que la de basuras. Sin embargo, los comerciantes se quejan porque la de basuras ha crecido este año un 49%.
Con la rebaja pagarán este año lo mismo que el pasado con el agravante de que no han trabajado durante dos meses, la temporada de verano está en el aire y la recuperación será lenta. Además, el Gremio mira hacía Barcelona donde la rebaja de la tasa de terrazas para favorecer la recuperación y de apoyo al sector es del 70%, el doble que en Vilanova i la Geltrú. Por si fuera poco, la presidenta local de Junts per Catalunya lanzó un vídeo en las redes sociales pidiendo al Ayuntamiento una rebaja del 100% de las tasas a los comerciantes. Sorprende la petición de Gloria García, cuando Junts per Catalunya forma parte del gobierno “aunque no pinta absolutamente nada”, comentan en el sector.
La oposición pidió desde el primer día un pacto de ciudad. La fuerza más votada, el PSC, propuso llegar a acuerdos de unidad para hacer frente a la pandemia. Su oferta ha sido despreciada por el equipo de gobierno. Ciudadanos y Vilanova en Comú se sumaron a la propuesta de Juan Luis Ruiz.
En la pandemia, el equipo de republicanos, anticapitalistas y neoconvergentes ha aprovechado para hacer su particular guerra al coche. Se han suprimido centenares de plazas de aparcamiento en el centro de la ciudad y lo más criticado por las Asociaciones de Vecinos: se ha bloqueado la Ronda Ibérica, la vía de circunvalación que une varios barrios populosos de la capital del Garraf.
La vía de dos carriles se ha convertido en carril único sin tener en cuenta que la Ronda Ibérica es la única forma de acceder al Hospital de Sant Antoni, a los juzgados y a la Comisaria de los Mossos d’Esquadra. La oposición municipal ha pedido los informes técnicos de la policía municipal o de los bomberos. No parece que existan porque por única explicación que dan en el consistorio es que “la decisión es política”.
Ayer, los que saltaron contra el consistorio fueron UGT y CCOO. Ambos sindicatos han pedido reiteradamente reunirse con la alcaldesa. No sólo no lo han logrado sino que se han enterado de las medidas aprobadas por el Ayuntamiento por el socorrido “por la prensa”. Los sindicatos protestan en un comunicado de su marginación en las conversaciones, donde si ha estado presente la patronal de la comarca. “En Vilanova parece que sólo interesa la opinión de los empresarios”, siendo un gobierno de izquierdas, dice el responsable de CCOO, que añade: “Tomamos nota, pero la decepción es evidente”. UGT no se queda atrás. Su secretario general carga contra el consistorio: “Hemos instado a la creación de una mesa de diálogo social y aun esperamos una respuesta. No hay precedentes en la forma de hacer las cosas”.
La situación se puede complicar todavía más porque oposición, movimiento vecinal, sindicatos y comerciantes no tienen intención de quedarse quietos. Por eso, muchos se preguntan si “¡arde Vilanova!”

No, no crec que cremi però el que s’ha cremat es part de la credibilitat d’aquest govern que feia de la participació i el diàleg el seu major valor.
La cosa de moment no va per aquí. Encara hi són a temps de rectificar.
No és fàcil gestionar el desconegut no sabem que, com i quan en sortirem per això encara té més valor fer-ho de manera conjunta donant un exemple de capacitat de diàleg , aprofitar les idees de tothom i genera una confiança extrema.

Noms propis (XXI)

Mai 24, 2020

La Renda garantida de ciutadania (RGC) és la prestació social a través del qual es garanteix el mínim per a una vida digna a les persones i unitats familiars que es troben en situació de pobresa, amb la finalitat de promoure la seva autonomia i participació activa en la societat.
Bé aquesta mesura sembla que serà una realitat ben aviat segons el ministre ce Seguretat Social, José Luis Escrivá que ha explicat que el govern espanyol treballa per identificar les persones que haurien de rebre aquest ajut, i encaixar-lo amb les prestacions “que ja existeixen a les comunitats autònomes”, com el cas de la renda garantida de Catalunya. Segons ha dit la ministra Calviño, la renda mínima vital serà un “element complementari” a les prestacions de les comunitats.”És en interès de tots que els recursos s’utilitzin de forma eficient”, ha dit, remarcant que la renda ha de combatre la pobresa infantil, un problema “estructural” que és “inacceptable” en un estat ric com Espanya.
Tots els ministres ‘han apuntat a les declaracions així el vicepresident Iglesias ha remarcat
. “Al mes de maig per fi hi haurà un ingrés mínim vital que estem treballant des de la vicepresidència segona i el Ministeri d’Inclusió perquè moltes famílies puguin omplir la nevera i per incentivar la recuperació econòmica”,
Escrivà ha manifestat que es El ministre ha explicat que treballen per reconèixer d’entrada almenys 100.000 susceptible de rebre al prestació ,que faran un test de patrimoni a les llars per avaluar si tenen dret a la prestació, l’habitatge habitual estarà exclòs en funció del valor del pis. El test tindrà en compte el patrimoni net, és a dir, que descomptarà del patrimoni els deutes.
La Renda és una demanda històrica de bona part de els entitats de caire social que fa anys que van reclamant i que consideren que és un element que podria ajudar a sortir de al pobresa a col•lectius de risc que no poden sortir-ne sols. Aquets ajuda haurà de poder complementar-se amb altres ajudes sobretot amb aquells aspectes bàsics com l’habitatge , la sanitat, els aspectes de lleure i oci infantil.
La situació econòmica en que dissortadament quedaran molta gent fa més necessari que mai que es garanteixi aquets renda per pal•liar situacions de pobresa o de risc d’exclusió evidents.
A veure si aquets cop va de debò.
També servirà per retratar aquells que en són contraris.
I deixar clar que aquesta no és solució a la llarga que cal que hi hagi feina i ben pagada per tothom.

Brussel•les Seu de la Comissió Europea : Comissió Europea (Institució creada el 1965 pel Tractat de Brussel•les, amb seu a Brussel•les i Luxemburg i representació a tots els estats membres. Vetlla per l’aplicació dels tractats i les directrius dins del marc establert pel Consell Europeu, el Consell de la Unió Europea i el Parlament Europeu. Pot també formular propostes legislatives (“dret d’iniciativa”) en casos en què es consideri no aplicable el principi de subsidiarietat. Altres funcions són les assignacions i la supervisió del pressupost, la supervisió de l’aplicació de la legislació comunitària i la representació internacional.
És encapçalada pel president de la Comissió, el qual fins el 2014 era proposat pel Consell Europeu (els caps d’estat i de govern dels estats membres) i posteriorment ratificat pel Parlament Europeu. A partir d’aquest any s’invertiren els termes, i el president de la Comissió fou elegit d’entre candidats dels diversos grups pels eurodiputats, i posteriorment confirmat pel Consell Europeu. Inclou també un nombre de comissaris designats pels estats membres, entre els quals el president designa diversos vicepresidents. La durada de cada comissió és de cinc anys i tots els estats hi han de ser representats. Consegüentment, el nombre de comissaris i, dins d’aquests, el de vicepresidents, ha anat variant d’acord amb les successives ampliacions de la Unió Europea )
Doncs ara la Comissió Europea demana que Espanya gasti més diners en sanitat i ocupació. Obvi no?
Sí, sí després de molts anys demanant retallades en molts àmbits ara davant al situació de crisi greu s’apunten a demanar mes inversió i sobretot en aspectes bàsics com la sanitat i l’ocupació.. la proposta arriba ben segur empesa per una pandèmia i una crisi econòmica sense precedents. Després d’ liminar els límits de dèficit i deute , l’executiu comunitari ha recomanat a tots els estats que continuïn gastant per reduir l’impacte de la crisi i acompanyar la recuperació.
La paradoxa és evident després d’anys d’exigir-li retallades, Brussel•les demana ara a Espanya que faci tot el que calgui i més. En particular, vol que inverteixi més en sanitat, on detecta problemes estructurals derivats justament de les retallades,. Ara toca a gastar sense límit i després ja es parlarà com es resol tot plegat. En fi Brussel•les.!
L’informe diu que cal augmentar “despesa en recursos físics i personal” i demana al govern espanyol més inversió en sanitat per fer front a “problemes estructurals” derivats de “dèficits d’inversió” en infraestructures i “en la contractació i condicionals laborals dels treballadors sanitaris”. Segons l’executiu europeu, Espanya ha de millorar la “resiliència” del seu sistema sanitari després que la crisi per la covid-19 hagi evidenciat la seva “vulnerabilitat” a l’hora de fer front a emergències.
“L’acció immediata s’ha de centrar en reforçar les capacitats del sistema en qüestió de treballadors sanitaris, productes mèdics crítics i infraestructura per tal de salvar vides i restablir la salut durant la pandèmia”, apunta el document de la Comissió, que demana que la recessió “no afecti la cobertura de salut de la ciutadania ni resulti en desigualtats en l’accés a la sanitat”.
Així doncs no cal esperar en els propers mesos els homes de negre que controlin els comptes de l’estat. Tampoc es tracta de gastar de manera indiscriminada, incontrolada.
Però anys escoltant Brussel•les i anar perdent serveis i qualitat en els mateixos i ara s’adonen que no, que el que cal es gastar i invertir amb criteri..
Per tenir confiança amb Europa , oi?

Bildu Aquesta setmana ah aconseguit un protagonisme inesperat.
En la subhasta setmanal en que s’ha convertit la negociació política per aconseguir allargar l’etat d’alarma , aquest cop Bildu hi ha tingut un paper estel•lar.
Sembla que Sánchez ja tenia lligat el vot de C’s i PNB per poder allargar l’alarma , però no acabava de refiar-se’n de que al final tothom compliria. I va enviar els portaveus a negociar amb Bildu la seva abstenció per si de cas algú fallava.
Bildu que sabia la situació va fort i reclama alguna cosa tant simple i tant senzilla com és la derogació de la Reforma Loboral que va impulsar el PP.
Res d’estrany ja que en el pacte entre PSOE i UP ja hi figurava però volien rescatar-ho i posar-hi algun element propi.
El text de l’acord que ha circulat és taxatiu:
“Derogar de manera integra la Reforma Laboral del año 2012 aprobada por el partido Popular.”
I a més posa data per fer-ho “antes de la finalización de las medidas extraordinarias adoptades por el gobierno en materia econòmica y laboral derivadas de la crisi originada por el Covid-19”
L’acord a més conté un apartat on es manifesta que el País Basc i la Comunitat Foral de Navarra, i els ajuntaments d’ambdós territoris tindran major capacitat per gastar en despeses socials…”
Un bon acord.
Però ai las!, ràpidament el PSOE i molts del seus “mandos intermedios” van entrat en estat de shock, tant que ràpidament es va haver de sortir a temperar els ànims i el Govern va emetre una nota posteriorment en la qual desapareixia la paraula “integral” i es concretava l’abast immediat de la contrareforma: “Derogarem la reforma laboral. Recuperarem els drets laborals arrabassats per la reforma laboral de 2012. Impulsarem en el marc del diàleg social la protecció de les persones treballadores i recuperarem el paper dels convenis col•lectius”. I afegia: “En concret i amb caràcter urgent: Derogarem la possibilitat d’acomiadament per absentisme causat per baixes per malaltia; derogarem les limitacions a l’àmbit temporal del conveni col•lectiu, fent-lo arribar més enllà de les previsions contingudes en aquest, després de la finalització de la seva vigència i fins a la negociació d’un nou i “derogarem la prioritat aplicativa dels convenis d’empresa sobre els convenis sectorials.”
Els altres tres punts de l’acord sí que es mantenen tal qual.
Polèmica servida i tret al peu del govern!
PNB, soci fins ara preferent del govern, emprenyat perquè davant d’unes eleccions al País Bacs donen peixet a Bildu
I altres forces d’esquerra emprenyats també per no haver format part de la negociació..
La subhasta dels dimarts segueix i seguirà. És bona part de la negociació en situació d’un govern en minoria.
Un interessant article de dos economistes ho explica perfectament :

Munición para la derecha, desconcierto del gobierno. Fernando Luengo y Víctor Prieto. Público. 22.05

Cambio el digo por el diego”. En esto ha consistido la torpe maniobra política del gobierno de coalición en relación al pacto entre el Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Unidas Podemos (UP) y Bildu. No se entiende que en el debate sobre el estado de alarma se introduzca por la puerta de atrás el compromiso, suscrito por estos partidos, de derogar completamente la reforma laboral. Y se entiende todavía menos que a las pocas horas de haber firmado ese acuerdo, los dos partidos que forman parte del gobierno lo enmienden.
El asunto, desde luego, tiene una enorme trascendencia, pues no es lo mismo, aunque nos hayan querido vender gato por liebre, aunque queramos hacer juegos malabares con las palabras, la completa derogación de la reforma laboral que la supresión de los elementos más lesivos de la misma. Por cierto, en el acuerdo programático entre PSOE y UP aparece esta segunda opción, en una clara y muy reveladora renuncia a su programa del partido que lidera Pablo Iglesias.
Por seguir con las cosas que son difíciles de entender. Un tema clave en la mesa de diálogo social, donde participan gobierno, sindicatos y patronales, se resuelve o se pretende resolver por este “procedimiento de urgencia”. Los dirigentes sindicales, aunque dicen apoyar la derogación completa de la reforma laboral, han mostrado su desconcierto y las patronales, que sobre todo representan los intereses de las grandes empresas, su indignación. Estas últimas han encontrado munición regalada para arremeter contra la decisión del gobierno, contra la existencia misma de un gobierno de signo progresista y con que se apliquen medidas que cuestionen sus privilegios. Todo metido en el mismo saco; la confusión es el estilo de hacer política de las derechas.
Sobre esto también se podría sacar una lección. La derogación de la reforma laboral (y, también, la introducción de una estricta condicionalidad a la hora de acceder a recursos públicos en materia de derechos de los trabajadores, límite de los privilegios de las elites empresariales y protección de los ecosistemas) tendrá enfrente a las patronales; y esto no se resuelve con mesas de diálogo, salvo que, como ha sucedido, lleves a esta mesa una versión descafeinada de dicha reforma.
Finalmente, nosotros no criticamos que se abra un espacio de negociación con Bildu y con otros partidos nacionalistas en torno a cuestiones que están o deberían estar sobre la mesa, como la reconfiguración territorial del Estado español y del mapa autonómico, pero no nos parece acertado convertir este diálogo en un mercadillo ambulante, que se hace depender de las necesidades de la coyuntura política. Y, desde luego, no creemos acertado vincularlo a la prorroga del estado de alarma, que se tiene que justificar por su necesidad, por la manera en cómo se gestiona, protegiendo derechos, por los recursos que se ponen sobre la mesa para superar la crisis económica y social provocada por la pandemia y por cómo se financian. Es ahí donde un gobierno progresista tiene que buscar los consensos.

I dimecres que ve de nou veurem com es negocia.

Marta Vilalta portaveu d’ERC. Aquest d’ERC no ha paït massa bé que el Parlament de Catalunya vulgui debatre que ha passat en les residències d’avis en la pandèmia ja que la gestió recau en un conseller d’aquesta formació.
Possiblement tampoc és ara el moment de fer-ho a cop calent, però si fer-ho amb una perspectiva ja més llunyana . Així ho aprovat el Parlament.
I no han trigat ni un minut ha començar a trobar les excuses així la portaveu Vilalta ja ha dit que la gestió a les residències de gent gran durant la pandèmia ve condicionada amb el “deute històric de l’Estat”, perquè incompleix amb els seus compromisos de finançament en l’àmbit de la dependència.
“Un incompliment de l’Estat espanyol que hauria d’aportar el 50% dels recursos del finançament de la llei d’atenció a les persones amb dependència i que només aporta el 20%. Per tant, el 80% l’ha de cobrir la Generalitat”.
Segurament les xifres siguin aquestes , però la situació no només és qüestió de xifres sinó de competència i saber com era la gestió a moltes privades i això era desconegut i per tant qui en tenia al gestió de fer-ho ah negligit i molt.
Que cal escatir el perquè segur, i no buscar excuses perquè la mateixa Generalitat en aquets camp fa aigües però no d‘ara no, de fa molts anys.
Només cal veure el nombre de places públiques i les dificultat per obtenir-les.
En la comissió Parlamentària segona Vilalta s’hauria de parlar també del model de futur “Un model d’atenció a la gent gran que passi per l’enfortiment del sistema públic i per la promoció de l’autonomia. Un model que reconegui la tasca dels professionals amb condicions socials i laborals a l’alçada de la feina”.
Completament d’acord però això en part ja s’havia pogut fer ara.
Reclamem modestament un debat positiu i amb voluntat constructiva.
Per trancar –ho tot ja tenim temps, però no ara.

De lectures

Mai 23, 2020

Els vells amics
Sílvia Soler
Col•lecció Clàssica 1131
Editorial Columna
Barcelona, febrer 2017

En aquest llibre la seva autora ,Silvia Soler, s’endinsa en el terreny del sentiment de l’amistat i com aquesta condiciona moltes vegades la nostra actuació . En un moment de llibre el narrador diu “Tornes a mirar les fotografies. Els que un dia van desaparèixer. I també els que encara hi són. I t’adones que tampoc no hi són tanta, o que no són tant a prop com abans, quan éreu un grup de cinc que s’enamoraven de la imatge que, tots junts, reflectíeu al mirall.
Us heu allunyat i acostat cent vegades. Segons els etapes que passava cadascú: ara em cal aïllament, ara voldríeu que hi fóssiu i potser sou vosaltres el que necessiteu espai, ara que et necessito em costa trobar-te, després ja m’he acostumat a estar sense tu”. Aquest fragment entenem que resumeix perfectament la síntesi del llibre. L’amistat que construeixen cinc companys a la Universitat i com aquest amistat anirà amb els anys prenent diverses cares, a vegades serveix per consolar-se ,altres per esperonar-se i les més per tenir una espatlla per reposar quan la vida et porta a un cansament anímic i vital.
El llibre està carregat d ‘emocions i històries entrecreuades que donen una lliçó de vida i d’estimació. Perquè no sempre els anhels i aspiracions acaben esdevenint realitat i ens cal la xarxa dels amics per remuntar situacions.

Sílvia Soler i Guasch (Figueres, 1961) és periodista. Ha escrit la col•lecció de contes Arriben els ocells de nit (1985) i les novel•les El centre exacte de la nit (1992), El son dels volcans (Columna, 1998), L’arbre de Judes (Columna, 2001), 39+1, L’edat en què una dona sap que l’home de la seva vida és ella mateixa (Columna, 2005) i 39+1+1, enamorar-se és fàcil si saps com (Columna, 2007). Sílvia és coautora de l’obra Ramblejar (1992), un viatge a través de la història de les rambles de Barcelona. Amb la seva novel•la Mira’m als ulls va guanyar el premi Fiter i Rossell el 2003. Amb Petons de diumenge (Columna, 2008) va guanyar el premi Prudenci Bertrana 2008. La seva novel•la més recent, Una família fora de sèrie (Columna, 2010; la butxaca, 2012). L’autora col•labora habitualment en diversos mitjans de comunicació catalans.
La narració comença els anys 80 coincideixen estudiant Belles Arts cincs joves El Mateu, el Marc, la Lídia, l’Ada i el Santi. En un debat en una de les classes la professora els suggereix que visitin una gran exposició sobre Gauguin al Grand Paris. A través d’un anunci al taulell de la facultat els cinc joves coincideixen en formar un grup que anirà a París en un vell Peugot 205 del pare d’un d’ells. És un viatge breu , però és també un viatge iniciàtic. Quatre dies que servirà per conèixer l’obra de Gauguin però a nivell vital també representarà la creació de molts vincles entre ells . Llaços d’amistat entre ells però també entre alguns d’ells que forjaran una relació que perdurarà al llarg els anys amb els alts i baixos normals.
Joves amb anhels, amb dubtes, amb grans esperances i amb moltes il•lusions que al llarg de la narració veurem si es compleixen o no i quines circumstàncies tindrà cada un dels joves que el portin acomplir els desitjos o a acomodar-se a la mateixa vida. En definitiva un recorregut des del somnis de joventut fins a la realitat de la maduresa.
Els cinc joves tenen un objectiu i un somni comú acabar essent artistes. Però els somnis masses vegades contrasten amb la realitat que ens toca viure. Les circumstàncies personals, la necessitat de guanyar-se la vida, els condicionaments familiars o altres circumstàncies sobrevingudes són elements que poden tòrcer la voluntat que et portava cap a una direcció. I òbviament no tots aconsegueixen arribar a ser “artistes” i han d’acomodar-se a allò que com a mínim els permet seguir conjuntament els treballs d’aquells que sí aconsegueixen ,amb dificultats ,començar a obrir-se pas en el camp de l’art d’alguna o altre manera.
Anem resseguint la vida dels cincs personatges, alguns capítols des d’un narrador extern s’anirà descobrint com són cadascun d’aquests joves i quina serà la seva evolució amb el pas del temps . Els seus desitjos de futur , els secrets més profunds que els marcat bona part de la seva vida , el seu record de les vivències familiars no sempre fàcils en alguns dels joves , la relació amb ells i elles . La interacció entre personatges determinats o bé com a grup ens expliquen com la relació del grup funciona basculant entre trobades entre ells o bé compartit tots o alguns d’ells o elles de determinades accions o desitjos.
Passi el que passi – i passen moltes coses- el viatge a París serà sempre l’element recurrent per mantenir una amistat i la lleialtat que això requereix.
Acostaments, trencaments emocionals, retrobaments,moments de duresa impensada que poden posar en perill una amistat forjada en anhels compartits i que resisteix bé el pas del temps.
La novella està dividida en tres parts. La primera i la segona, formades per capítols centrats cadascun d’ells en la relació entre dos dels cinc integrants del grup. La manera de distribuir el contingut narratiu ens permet anar coneixent a més de la relació col•lectiva del grup, l’amistat particular, els llaços que uneixen cada un dels components amb els altres i amb el grup al llarg del temps, i com evoluciona en cada moment o en cada temps en al situacions circumstancial que es trobin.
Els Vells amics és doncs una anàlisi molt lúcida i literàriament molt ben feta del sentit de l’amistat, dels valors que comporta, dels perills dels canvis, d la gelosia que es pot generar.
Una història real que enganxa i ens va seguir amb atenció les evolucions , les accions i les reflexions dels personatges front el grup.
També Soler analitza els elements de la creació artística i com a vegades es converteix en una batalla interna.
Un cant a la lleialtat de l’amistat que es llegeix molt i molt bé