Arxiu d'Autor

Quina setmana dels Barbuts !!

gener 24, 2018

Entrem a  la setmana de la barbuts, la setmana més freda de l’any diuen , ja hem passat Sant Pau, Sant Maur i Sant Antoni però encara tenim a la vista Sant Fructuós i Sant Vicenç. I sí ,la veritat és que ha fet fred i com que veníem d’un final de festes amb temperatura d’escàndol, doncs encara ha semblat que el fred fos més viu. Però la setmana del barbuts també ens ha portat un seguit de notícies que deu-n’hi-do. Hem vist com destacats dirigents del sobiranisme feien un pas al costat,  amb un  terme més o menys acceptat ara , la realitat és que ha desaparegut o volen desaparèixer  de la primera línia..El fred ha congelat la seva imatge i desapareixerà quan la caloreta torni a ser present. Ni mes ni menys el primer en sortir i deixar la primera línia de la política ha estat Artur Mas. Semblava incombustible des de que va ser llençat ( barroerament, per cert) a la paperera de la història i va agafar un paper més de reserva espiritual del sobiranisme. Va ser el primer en pagar les conseqüències d’un estat emprenyat i venjatiu Ha pagat amb casa i hisenda, i això no és broma. Té un panorama per davant prou galdós i perillós com perquè s’ho prengui amb calma. I potser la sentència del Palau també justificarà el seu pas i evitar la contaminació del desdibuixat ara PDEcat.  Però encara no s’acaben aquí les baixes ,per altra banda amb la màxima discreció i passant de puntetes i vestit de gris  per no cridar l’atenció Carles Mundó també ho deixa, afers personals, tòpic respectable per no dir realment el que passa pel seu cap en el moment actual. Retorna a la vida privada. Carai! De sonar com a possible president del Parlament a desaparèixer hi  ha només un parell de dies. Què és el que no veu clar? Tot i haver estat empresonat i seguir estant també en el punt de mira de la justícia sembla una persona, amb una excel·lent gestió en el govern ,  prou ponderada  com per aportar forces raons i propostes en el futur més immediat i semblava que podria tenir un  paper preponderant en aquesta legislatura que tot just ha començat. Doncs no, no serà així. Almenys de moment..Però no hem acabat encara i aquesta baixa ens toca de manera molt més directa. La nostra alcaldessa també anuncia , de manera pública i a través dels mitjans de comunicació, que plegarà quan acabi el mandat d’aquí un any   i que fins i tot si hagués d’anar al Parlament per substituir alguns del diputats empresonats ho rebutjaria. Que s’acaba la presència política! : “En circumstàncies normals el més recomanable si no continues és a mitja legislatura preparar a la persona que t’ha de substituir, però ho he ajornat perquè hi havia tots aquests moviments polítics que eren prioritaris i en els quals estava molt implicada i hi he volgut participar al 100%”. Afirma Neus Lloveras. Cal recordar que el Suprem també la té en el punt de mira en la causa general contra l’independentisme. Ella però es mostra tranquil·la “Segur que rebré el mateix que l’expresident Artur Mas o la coordinadora del PDeCAT, Marta Pascal, perquè estic en la mateixa situació, però estic tranquil·la perquè només faltaria que en un Estat democràtic no es pogués ser president d’una entitat legalment constituïda i convocar manifestacions”. Al teu costat alcaldessa tot i no compartir bona part dels procediments i possiblement sí els objectius. Començarà doncs la cursa per la seva substitució.Qui seguirà? El 2018 comença doncs amb les renuncies de dirigents destacats del “procés” , incloent-hi a Carme Forcadell que plega de Presidenta però segueix.  Segurament es hora de  deixar passar a altres noms i altres líders, segurament és també el moment de començar a pensar en noms que vagin assumint responsabilitats de futur, però tambe és moment de malgrat las discrepàncies i al distància  fer un agraïment als dirigents que avui anuncien la seva retirada  pel que han fet al llarg d ‘aquest temps pel  país. Més endavant caldrà indiscutiblement també fer les necessàries  valoracions i crítiques polítiques  que calguin amb la necessària distància i objectivitat. Caldrà fer-ho. Però mentre ens disposem a començar una nova legislatura. I hem de seguir amb els cinturons posats i ben cordats  perquè tot fa pensar que seguiran els turbulències.

 

Publicat al Diari de Vilanova el 19 de gener del 2018

  

Anuncis

Record a les víctimes, per descomptat;però a totes

gener 22, 2018

No soc massa afeccionat a escoltar els missatges institucionals que fa el cap de l’estat la nit de Nadal n tampoc de les dels presidents de les comunitat que han buscat la nit de Cap d’Any com data per colar-se  a casa dels ciutadans i ciutadanes i desitjar-nos el millor per l’any que arriba i fer balanç també del que ha passat en l’any que va declinant. .

Ja fan bé a TVE-3 de no passar en la primera cadena el discurs del Rei  com faria bé que tampoc passes quan sigui possible el del President (a) de la República.

Però vaja anem aguantant el que ens posin.

Enguany tampoc doncs he seguit el discurs del President ( ex, a l’exili, fugit, virtual, legítim …poseu-hi el que vulgueu) seguint també la tradició.

Però no amago que després  llegeixo el diaris amb el que ha dit resumit  i també repasso  els comentaris corresponents que en fan els opinadors, tertulians i tertulianes, politòlegs coneguts i desconeguts  i també el diuen la resta de partits sobre el discurs del President. ..

De la lectura dels comentaris m’ha sorprès veure que en lloc no es comentés que el President hagués parlat de l’atemptat de les Rambles del 17 d’agost, un fet luctuós que va corprendre el país i que va tenir una resposta cívica massiva i sentida.

No m’ho podia creure.

Creia  ( i crec encara) que deu esser un error o oblit dels que han resumit el discurs del M.H. Puigdemont.

No em puc creure que  algú que vol presidir la república ( o la Comunitat autònoma si deixa la via unilateral) s’oblidi en el missatge institucional de cap d’any   de fer esment, ni que fos en  una línia, de les víctimes innocents mortes    per l’execrable atemptat terrorista al cor de la ciutat de Barcelona

I com que no m’ho crec busco el discurs del President i trobo la versió  real reproduïda per els xarxes socials  i la seva transcripció al digital  Vila Web.

I constato amb una sorpresa enorme que és veritat que no m’he equivocat . No ha dit ni piu de les víctimes ni dels ferits en l’atemptat  , cap paraula de record i consol cap a les seves famílies.

En el text que he trobat transcrit ( i el dono per bo) s’hi pot llegir que parla de els víctimes de l’ 1 d’octubre :

Als responsables d’aquesta recepta els hem de preguntar de què ha servit tanta repressió? De què ha servit perjudicar el poble de Catalunya amb la paràlisi que ha significat el 155? De què ha servit provocar tant de dolor, a les víctimes de la violència del dia 1 d’octubre, als membres del govern i la mesa del parlament, als alcaldes i als líders socials empresonats, als bombers, mestres i policies que han de desfilar pels jutjats o han de témer una delació ideològica? De què els ha servit aquest despropòsit monumental? Era aquesta la proposta espanyola per a Catalunya?.

I està molt bé fer-ho.

I és lògic tenir-ne un record-

I em sembla raonable que el President del País es preocupi per la seva ciutadania.

I està bé recordar a qui va defensar unes urnes que calien perquè la ciutadania es pronunciés sobre el seu futur

I naturalment com va dir el President el 155 va provocar dolor, però President l’atemptat de Barcelona també en va provocar ,i molt, de dolor.

I per això encara és molt més clamorosa l’absència del record per les altres víctimes , aquelles que ho són   fruit de l’odi i del combat per la religiosa entesa de mala manera i amb actitud clarament criminal.

I ja sé que en matèria de terrorisme el que cal és donar la informació precisa , adequada i justa però no caure en magnificar-ho perquè això és precisament el que volen els terroristes , però fer un record dels fets i sobretot de les víctimes  en un discurs institucional del President és gairebé  obligat.

Ja imagino que deu estar molt capficat per com obté altre cop la presidència ja sigui per via telemàtica o presencial. I ben segur que passa moltes hores dissenyant estratègies de tornada – s’hi va comprometre si guanya les eleccions, cert és que ell no els ha guanyat però l’ independentisme sí, doncs apa capa a casa- i s‘entén també perquè és ben humà,  que es preocupi del seu futur . I també és cert que hi ha una majoria de la ciutadania que voldria que fos aquí i pugues actuar amb normalitat.

Segur doncs que va molt atrafegat, carregat de reunions i opinions, escoltant els seus assessors i buscant raons i acords que li permetin tornar a  Catalunya i si hi ha acord esdevenir altre cop Molt Honorable President.

I el tracte de  Molt Honorable , va implícit amb el càrrec. Però l’honorabilitat se l’han de guanyar en el dia a dia, en les seves accions, en els seus discursos, amb la seva sensibilitat, amb la seva exemplaritat…..

I no crec que l’oblit ( i vull creure que jo no he estat capaç de trobar el discurs sencer del M.H. President ) de les víctimes del terror a Barcelona ajudi a l’honorabilitat.

Més aviat demostra una insensibilitat preocupant  sobretot perquè qui ho oblida és qui aspira legítimament  a ser el President de tots els catalans.

Sincerament no s’entén.

 PS  voldria creure que tot és un error meu , de no haver trobat i escoltat el discurs original, per tant agrairia, i molt, que si algú té el discurs  on fa memòria de les víctimes i les seves famílies , m‘ho fes avinent. Gràcies)

 

Publicat a l’Eix Diari  7 de gener del 2018

Noms propis (III)

gener 21, 2018

Ernest Maragall. Polític de llarga trajectòria en diversos fronts. Va ser el President de la Mesa d’’edat en al constitució del Parlament. Però va deixar petjada en la breu i efímera  presidència amb un discurs carregat de missatges polítics. Peculiar i imprevisible Maragall va voler llençar un missatge esperançat però també molt crític amb l’estat. Val la pena llegir-lo:

 Molt bon dia a tothom. Un cop iniciada la sessió constitutiva amb la lectura del decret de convocatòria per part del secretari general, com a president de la Mesa d’Edat, i d’acord amb l’article 2 del Reglament, declaro oberta aquesta sessió. Diputats i diputades, autoritats que ens acompanyeu, senyores i senyors assistents, treballadors del Parlament i dels mitjans de comunicació que cobreixen aquesta sessió, moltes gràcies, els desitjo molt bon dia a tots i a totes. Jo hauria de començar aquesta sessió dient, també, bon dia…., haig de dir «bon dia, president Benach, president Rigol, presidenta Carme Forcadell, eh?, i gràcies per ser aquí, per honorar aquesta sessió». Però hauria de dir, també, «bon dia, president de la Generalitat, bon dia consellers del Govern de la Generalitat». Però ja ho veuen: ni el president de la Generalitat ni els membres del seu Govern seuen al lloc que els pertocaria, eh? Els uns presoners, els altres a l’exili, la resta destituïts. (Veus de fons.) Espero que em perdonin, doncs, si abans de continuar amb el procediment Ple del Parlament / sessió núm. 1 / 17 de gener de 2018 5 d’elecció dels membres de la Mesa expresso algun dels sentiments que, imparables, omplen el cap. Vindran dies per actuar, per pensar, tots nosaltres, tots vostès, senyores i senyors diputats, amb dedicació i responsabilitat en la nostra condició de representants dels set i mig milions de catalans i catalanes. El que sento avui, en canvi, prové més del cor que del cap, més de l’experiència viscuda que de la reflexió tranquil·la. I el que sento és, per una banda, una acumulació d’indignació enfront a les agressions que cada dia vivim, però també, els ho asseguro, una creixent suma de raó i de raons, de conviccions afermades sobre el present i el futur del nostre país, d’aquesta Catalunya que no es rendeix, que no es resigna, que vol seguir sent el que és, el que ha sigut sempre, per poder construir el país nou, lliure, just i digne que volem ser. Mirin, avui jo no hauria de ser aquí. Sense aquestes eleccions imposades des de l’Estat, a l’empara de l’article 155 de la Constitució, jo no seria aquí. Podria seguir sent un ciutadà políticament compromès, això sí, però més espectador que actor, més assistent a manifestacions o a debats que no pas representant d’aquests manifestants o d’aquests ciutadans. Diguem-ho clar, qui hauria de ser avui aquí són precisament els que no hi són: el president Puigdemont, el vicepresident Oriol Junqueras, els consellers Joaquim Forn, Lluís Puig, Clara Ponsatí, Toni Comín, els…, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, que ens podrien acompanyar des de la llotja, ben certament, i hauríem d’estar fent un altre debat, que no aquest, hauríem d’estar fent un debat, diguem-ne, aquest sí, ordinari. I quin hauria de ser aquest debat? No el que estem obligats a fer avui, sobre qui té dret i qui no té dret, sobre les condicions dels nostres representants i les seves situacions i els seus drets individuals com a ciutadans i com a representants dels ciutadans. Hauríem d’estar tenint, crec jo, un debat sobre la taula de diàleg que s’hagués hagut d’obrir entre tots nosaltres i la representació de l’Estat; una taula de diàleg per avaluar la situació sorgida a partir de l’1 d’octubre i per arbitrar, de comú acord, les vies per a la verificació democràtica de la voluntat dels catalans i catalanes. Aquesta seria la normalitat acceptable, eh?, la que ens…, una normalitat a la que no renunciem ni renunciarem. Una normalitat sorgida del mutu respecte i del reconeixement de la nostra condició de societat amb dret a existir per ella mateixa, de subjecte polític equipat per governar-se, per expressar projectes col·lectius, per Ple del Parlament / sessió núm. 1 / 17 de gener de 2018 6 dibuixar i construir el propi futur. Avui és, efectivament, un dia per mirar endavant, per començar una nova etapa, però és també un dia per recordar d’on venim, per entendre per què som avui aquí. Mirin, és el primer cop, en totes les legislatures, des de l’anomenada «transició democràtica», que el Ple de constitució d’una legislatura es celebra amb el banc del Govern buit. Com em recordava en Gerard Gómez del Moral –és bo saber-ho i recordar-ho–, el president Tarradellas va presidir la sessió de la constitució del primer Parlament el 10 d’abril del 1980. La va presidir des d’aquí, inicialment, i després hi va assistir a tota la sessió, com va assistir igualment, a la d’investidura. I el president Tarradellas, aquell dia, com durant tots els anys en què va ser president de la Generalitat a l’exili, representava la legitimitat i la continuïtat històrica de les institucions catalanes. Era una institució que enllaçava directament amb la Generalitat republicana, enderrocada i dissolta el 1939, de la mateixa manera que, rebuda de Josep Irla, la presidència de Tarradellas era la continuïtat institucional de la presidència de Lluís Companys, afusellat a Montjuic el 1940 per la dictadura franquista. Deixin-me dir que tinc també ben viva la imatge potent d’aquell 30 de setembre del 2005, quan aquell mateix Parlament, amb un govern sota la presidència de Pasqual Maragall, votava, gosava votar un text estatutari, una nova proposta que, ben explícitament, representava una mà estesa a l’Estat espanyol. Buscaven, en aquell temps, un acord amb profunditat amb l’Estat, un acord basat en la lleialtat i el respecte mutus, però que donés genuïna resposta, també, federal a l’aspiració catalana. Preteníem –quina ingenuïtat, diríem avui– substituir els acords entre elits i el mercadeig permanent per una entesa de fons, per una entesa que donés satisfacció a Catalunya al mateix temps que permetia la plasmació d’una Espanya reconciliada amb ella mateixa, respectuosa i convençuda de la riquesa derivada de la diversitat dels pobles i nacions amb els que compartir futur. Però aquella mà estesa, tots ho sabem, va ser, un cop més, rebutjada. L’Estat espanyol, sembla, no en sap ni en vol saber res, de reconciliació ni de sobiranies compartides. El poder es posseeix i no se’n cedeix ni un bri a ningú, menys encara a Catalunya. Ple del Parlament / sessió núm. 1 / 17 de gener de 2018 7 L’Estat espanyol, ho sembla, no sap guanyar, sap derrotar; no sap compartir, sap imposar, humiliar i castigar. El 2010 la societat catalana va reaccionar per necessitat, per instint de supervivència, front a l’evidència que l’Estat espanyol havia decidit completar un projecte d’estat que incloïa l’assimilació definitiva de Catalunya com a realitat política econòmica i social diferenciada. L’acció col·lectiva d’una part molt significativa d’aquesta societat catalana ha estat formidable al llarg d’aquests anys i s’ha convertit en l’experiència democràtica europea més significativa de les últimes dècades. Això és… Fitxer 2 l’Estat sembla que no admet, no entén ni vol acceptar. L’1 d’octubre va ser la confirmació, la culminació d’aquest període. Serà recordat – els ho ben asseguro–, com el dia en què la ciutadania es va fer mestra del seu destí. Avui, per molt que el Tribunal Constitucional anul.li la comissió creada per esbrinar i delimitar responsabilitats del que va succeir aquell dia, no el podrà esborrar de la nostra memòria col·lectiva. Potser per això l’Estat prescindeix ara de qualsevol fórmula basada en el diàleg i el respecte. Ja no importa, sembla, que «se note el empeño». No importa. Nosaltres seguirem, n’hem après. Coneixem bé les nostres forces i mesures millor les de l’Estat. Sabem el que podem esperar d’Europa i el que no podem esperar dels seus grans estats, però som Europa i serem part activa de la regeneració europea. El vot del 21 de desembre –i vaig acabant– (aplaudiments) és també…, el vot del 21 de desembre és també un bon mapa de la societat catalana d’avui, diversa i complexa, una societat a la que aquest Parlament haurà de saber expressar, amb el màxim respecte, a tots i a cadascú, amb la imprescindible sensibilitat i proximitat. No abandonarem la via democràtica. Assumirem el repte del contrast viu i directe amb la ciutadania catalana en el camí d’un projecte per a tots els catalans i catalanes, un projecte que si fos contra o sense els ciutadans perdria tot el sentit, sense tots ells. Un projecte al qual molts anomenem República, però també podria dir-se llibertat, justícia, equitat i progrés. Ple del Parlament / sessió núm. 1 / 17 de gener de 2018 8 Amb en Jordi Sánchez, hem coincidit molt sovint amb actes i amb diverses oportunitats, compartint uns versos d’El Cant de la Senyera, que serveixen també com a definició del país i del moment; són molt breus, diu: «Dóna veu al teu cantaire / llum als ulls i força al braç». És a dir, dóna la veu i el vot al poble. Dóna intel·ligència als que han de prendre decisions, a les institucions, al Govern i al Parlament, i dóna resistència, fermesa, tenacitat al capteniment col·lectiu de la ciutadania catalana. La resistència i la intel·ligència que caldrà per guanyar la llibertat d’Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, i per accelerar el lliure retorn de Carles Puigdemont, Meritxell Serret, Clara Ponsatí, Lluís Puig i Antoni Comín. Aquest país serà sempre nostre. Moltes gràcies i visca Catalunya!

 

Roger Torrent ha estat escollit nou President del Parlament de Catalunya  , el diari Ara qualificava així les seves primeres paraules : En un discurs molt més contingut que el que va fer la seva predecessora, Carme Forcadell, el 2015, Torrent ha alabat el paper de Forcadell, de qui ha reconegut la capacitat de permetre que al Parlament “s’hi pogués parlar de tot”. Ell, com a independentista convençut, no renunciarà “mai” a les seves conviccions. Realment el seu discurs constatava molt amb la proclama abrandada d’Ernest Maragall.

No ho tindrà fàcil Roger Torrent , ell mateix, que explicava abans de l’elecció, que per l’elecció de  President de  la Generalitat s’atendria al dictamen del juristes del Parlament.  Però resulta que els juristes del Parlament ja han manifesta pel dret i pel revés que sembla impossible escollir un President per via telemàtica o per delegació amb un altre diputat.

Què farà el molt honorable Roger Torrent?

Com començarà la legislatura?

Veurem altre cop una situació d’enroc?

Sara ja ha matisat una cosa són els informe si altra cosa són les decisions polítiques…

Podem tronar a situar-nos al 6 i 7 de setembre.

Una investidura peculiar amb al meitat d ela cambra fora de la mateixa.

Certament Roger Torrent s’ha complicat la seva vida.

 

El Palau. Ara fa una setmana coneixíem la sentència del Cas Palau.

Millet , els Montull i el tresorer de CDC han estat condemnats a uns quant anys de presó.

L’oasi català que es va trencar en el moment en que els mossos van entrar ja fa prop de deu anys al Palau ara s’ha sacsejat altra vegada en conèixer els sentències i en constatar allò que la gent ja intuïa que el Palau va ser un instrument de finançar CDC.

La sentència ha trigat, res d’inesperat però ara ja queda provat ,almenys , pel tribunal el finançament  de l’antiga CDC i per tant ara també s’entén una mica més el pas al costat d’Artur Mas, ell ho seguirà negant, és el que toca fer, però que hi ha una relació causa-efecte sembla força evident.

El Cas Palau, o almenys l’entrada de els forces policials al palau va ser en aquell moment titllat com una ofensa per part dels sectors més rancis del catalanisme , van veure com si fos un atac al temple del catalanisme burgés.

Ara ha quedat provada que la connivència entre el partit CDC i algunes empreses – Ferrovial ha estat jutjada i absolta per prescripció-  i per tant ara caldria assumir responsabilitats polítiques per part de CDC o dels que en són els hereus directes.

Però al PDeCat s’espolsen els puces no va amb ells, diuen que són un altre partit i que neix sense màcula, però això no s‘ho creuen ni ells.

Però vaja ara començarà el llarg camí dels recursos  però almenys ens hem tret un cas de sobre i per tant la raó  ha surat per damunt dels comentaries interessats.

 

Albert Boadella, l’actor ah estat investit   president del govern de Tabarnia i ha pres possessió del càrrec per via telemàtica , potser avançant-se al que succeirà al Parlament d e Catalunya.

La bufonada es va celebrar   via Skype a la roda de premsa de presentació del col·lectiu al Col·legi de Periodistes i va fer la seva primera compareixença pública com a president.  Es va presentar al crit  de “Ciutadans de Tabàrnia, no soc aquí”,  recordant la mítica frase que va pronunciar  l’expresident Josep Tarradellas en sortir al balcó de la Generalitat  i va  emular escenogràficament Carles Puigdemont, encara que amb les banderes de la Unió Europea, Espanya i Tabàrnia darrere del faristol.

En el seu discurs, Boadella va acusar els independentistes de fer irrespirable” l’ambient a Catalunya després de “destrossar famílies, amistats i negocis” per “portar-los a la ruïna més absoluta”. “¡Prou!”, va carregra  contra “tants capullos disfressats de segadors“, als quals va culpar d'”enverinar el cap dels nens” i d'”incitar l’odi al veí”. I va afegir  seguint amb la conya que  “afortunadament la Moreneta els ha il·luminat i els ciutadans de Tabàrnia han iniciat el renaixement del sentit comú“. Ell mateix es va autodenominar un “pallasso” però va precisar  que “al costat” dels independentistes ell és “un modest aprenent”, ja que considera que han fet del Parlament “l’autèntic Teatre Nacional de Catalunya”. I dir per acabar, eloqüent: “A Tabàrnia es pot ser lliure sense ser perseguit com a traïdor, hi cabem tots. Visca Tabàrnia, que és el mateix que dir Visca Espanya”. 

Mentre al cosa es quedi aquí en la tonteria rai…

 

 

 

De lectures

gener 21, 2018

Bajo el árbol de los toraya.

Philippe Claudel.

Narrativa Salamandra

Barcelona, abril 2017.

A les zones muntanyoses i més embocades de les  illa indonèsies de les  Célebes hi viuen  el poble dels toraya. Una de les característiques d’aquest grup humà són els seus ritus funeraris  que són llargs en el temps amb una durada de diversos dies i que congreguen a tota al comunitat per acomodar els seus morts . La principal característica però és que el mort sobretot si és un infant és enterrat en un arbre que aprofita l’energia del mort i així va creixent cap e cel. L’arbre constitueix un símbol del record de les persones estimades i sempre el poden tenir a prop..

Philippe Claudel és un escriptor francès nascut a Dombasle sur Meurthe (Lorena)

Nascut en una família de treballadors, Philippe Claudel . Un cop acabats els seus estudis  va optar per ensenyar francès a la presó de Nancy i en un centre d’infants discapacitats, a més d’un càrrec de professor a la Universitat Nancy II. També imparteix classes a l’European Film and Audiovisual Institute.

Mestre i escriptor, va publicar el seu primer llibre, Meuse l’oubli, quan tenia trenta-set anys. Les seves novel·les i llibres de relats han estat guardonats en diverses ocasions: la novel·la J’abandonne va rebre el premi França de Televisió , el llibre de relats Petites Mecàniques va obtenir el premo Goncourt de Novel·la 2003, Ànimes grises, la seva cinquena novel·la, va ser guardonada amb el prestigiós premi Renaudot, també el 2003, i L’informe de Brodeck va ser Premi Goncourt  dels Estudiants 2007.

Es va incorporar a l’Acadèmia Goncourt el gener de 2012 a la mort de Jorge Semprún. Va ser nomenat Doctor Honoris Causa de la Universitat Catòlica de Lovaina el febrer de 2015.

El narrador d’aquesta història és  un cineasta que se sent  profundament afectat i impressionat  per la mort  de Eugène, el seu millor amic des de fa molts anys   alhora  ha estat també el seu  confident des de fa anys . El narrador  descobreix en la història i mite dels arbres dels toraya i ho considera com  la síntesi del misteri que embolcalla tota  la vida i al final en  la mort, Els arbres són interpretats com una clau que pot arribar a  obrir  el recinte clos, tancat , molt  hermètic en el qual  gairebé totes les persones amaguem les vivències més íntimes.  Situat al llindar  l’abisme de la pèrdua, el narrador es troba,  cara a cara amb la intensitat de l’amor, aquest enigma insondable que ens lliga al futur mentre el present estripa el nostre ésser esdevenint una paradoxa vital. Paradoxa que es dóna moltes vegades en el mateix discórrer de la vida. .
El narrador ja ha traspassat el llindar del cinquanta anys va una repassada a la seva vida i sobretot la relació amb els seus amics i coneguts . Fa un revisió de les seves amistats ,sobretot d’aquelles que ja han mort. S’adona que no en son gaires però entrant ja la cursa cap a la seixantena la vida es va escurçant, la mort ja està en el futur més que previsible  i les malaltia sembla que estan més al damunt. En mig d’aquesta reflexió vital sap que el seu amic Eugène té un càncer que segurament el portarà fins al mort. El narrador a través de recordar-lo entra en l’anàlisi de l’amistat i com un element que l’ajudi a remuntar la malaltia ja avançada reviu totes les experiències compartides, els moments viscuts plegats, el coneixement mutu, els secrets confessats  i aquest relat de la vida compartida ve a ser el seu particular arbre dels toraya , sobretot perquè la concepció de la mort d’aquest poble s’allunya de la que tenim a Occident i el record a través dels arbres del morts és permanent .

El narrador fa un cant a l’amistat, a la lleugeresa de la mateixa vida  i al incertesa que el decurs del pas dels dies  és.

El narrador però sap també que els que queden vius han de seguir vivint , que la mort d’un amic no detura el món, malgrat pugui semblar-ho i malgrat el remordiment pugui tenallar a aquells que romanen vius davant al mort dels més propers i ha de seguir la seva vida i suportant l’absència de els persones que han desaparegut. I per fer-ho les persones es re inventen cada dia , es cerquen els estratègies per minimitzar els absències , en definitiva  davant del pas del temps construir uns referents per anar vivint com sempre però sempre buscant alguns nou elements motivadors.

El final  no és res més que el tancament d’ un cercle i d’un cicle. “La mort ens converteix a tots en nens” li diu Eugène al seu amic poc abans de morir.

I la novel·la acaba i tanca també el cercle  amb l’anunci d’un futur naixement. El naixement com el començar de nou altre vegada, com la recerca de l’esperança i tenir la certesa i la seguretat que els que venen després de nosaltres ens succeiran i  podem ser  per ells els arbres des toraya que vetllarem per la seva vida i també els anirà fent créixer fins que ells mateixos ja puguin anar  a la seva.

Intentar veure la vida dels altres com una part també de la nostra vida.

Bajo el árbol de los toraya constitueix en el seu conjunt una narració mot introspectiva, intimista , homenatge a l’amistat i també i també per la lleugeresa de la vida.

Claudel altre cop ens narra la seva percepció del sentit de la vida , el seu devenir i al malaltia com un element sobrevingut i inesperat que ens fa témer el final, la vellesa enfrontada i confrontada amb la força d ela joventut.

Claudel amb el seu estil ens ofereix una obra magnífica carregada de sensacions i sentiments , moltes reflexions que acaben essent d’un sinceritat aclaparadora  i tot explicat en un texts senzill excel·lentment bastit i que constitueix un llibre d’enorme sensibilitat

 

 

 

 

 

 

 

D’altres Fonts (III)

gener 20, 2018

De Tabarnia , aquest invent que ha ressorgit després de veure les eleccions del 21-D, se’n ha part i se’n seguirà parlant , per bé o per mal aquesta setmana passada veiem com en una opereta còmica Albert Boadella ha esta proclamat president a  l’exili de Tabàrnia i ha fet un discurs via telemàtica. No fa pas masses dies el  periodista Manuel Trallero a Crònica Global explicava una remota semblança a Tabàrnia: “en el año 1916 el capuchino Miquel d’Esplugues, simpatizante ultra de la Lliga y vinculado a Cambó , escribió Nostra Senyora de La Mercè. Estudi de psicologia étnico-religiosa de Catalunya, en el que ya contraponía la Cataluña del litoral, bajo la patrona de Barcelona, a la del interior, bajo la advocación de la Virgen de Montserrat, todo para ir, eso sí, contra la pérfida y taimada España”.

Això ve de lluny i sembla que anirà més lluny.

L’article de l’Albert Branchadell, experts en nacionalisme,  ens explica com l’efecte Tabàrnia s’ha produït en molts processos d’independència:

 Albert Branchadell és llicenciat en filologia catalana i en filosofia per la UAB, doctor en filologia catalana per la UAB i doctor en ciències polítiques per la UPF. Des de 1993, és professor del Departament de Filologia Catalana de la UAB. Ha estat coordinador de la Unitat de Filologia Catalana de la Facultat de Traducció i d’Interpretació en diversos períodes i, entre 2011 i 2016, n’ha estat el vicedegà d’Estudis. Ha coordinat diferents títols propis de la UAB en matèria de correcció i assessorament lingüístic i va impulsar el Màster d’Ensenyament de Català per a l’Acolliment Lingüístic.

Ha estat també membre de diferents comissions delegades del Consell de Govern de la UAB (Afers Acadèmics, Doctorat, Política Lingüística i Relacions Internacionals) i membre del Claustre en dos períodes (1999-2002 i 2004-2012). És membre del consell editorial de Quaderns. Revista de Traducció i contribueix al sosteniment de la Fundació Autònoma Solidària.
Fora de l’àmbit universitari, ha estat membre de la Comissió d’Experts de l’Observatori de la Llengua Catalana i del Grup d’experts en drets lingüístics i sociolingüística de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat, i és membre de la Societat Catalana de Sociolingüística, filial de l’Institut d’Estudis Catalans.

  

Tabàrnia seriosament. Albert Brancahdell. El Periódico. 18.01

Els Balcans, el Caucas, Irlanda del Nord i el Quebec han viscut casos de divisió després d’una secessió

Això de Tabàrnia ha sorgit com una ocurrència de les xarxes socials, aclamada des de l’òrbita de Ciutadans i menyspreada sense pal·liatius pel bloc sobiranista. No obstant, l’assumpte mereix una reflexió més profunda, perquè la veritat és que, en política comparada, el món de les tabàrnies no és cap broma.

En una investigació pionera, Aleksandar Pavkovic, un professor d’origen serbi que treballa a la Universitat de Macquarie (Sydney), va estudiar les secessions que desencadenen intents de separació de parts del territori secessionista. Concretament, va treballar sobre la de Croàcia de la República Federal Socialista de Iugoslàvia, que va desencadenar l’intent de secessió de la República Sèrbia de Krajina respecte a Croàcia, i sobre la secessió de Geòrgia de l’URSS, que va desencadenar al seu torn la secessió d’Abkhàzia respecte a Geòrgia. És el fenomen que va batejar com a «secessió recursiva».

A aquests dos casos se n’hi poden afegir uns quants més als Balcans i en l’espai exsoviètic. El mateix Pavkovic esmenta el cas de les repúbliques Srpska i Herzeg-Bosna, que van pretendre separar-se de Bòsnia i Hercegovina (BiH) tan bon punt aquesta es va separar de (el que quedava de) Iugoslàvia. En l’espai exsoviètic el cas més famós és el de Transnístria, el territori que es va separar de Moldàvia quan Moldàvia va proclamar la seva independència respecte a l’URSS.

Naturalment, l’èxit de la secessió recursiva és variable. La República Sèrbia de Krajina va ser feta miques en la controvertida operació Tempesta, que va suposar la fugida de la majoria de població sèrbia de la zona. Però la República Srpska, convertida en una de les dues entitats de BiH, segueix flirtejant amb la secessió. Pel que fa a Abkhàzia, va aconseguir separar-se de Geòrgia i avui constitueix un protectorat rus. Una cosa semblant passa amb l’anomenada República Moldava Priednostroviana, més comunament coneguda com a Transnístria.

Algú podria objectar que aquestes coses només succeeixen en regions com el Caucas o els Balcans. Res més lluny de la realitat. El món occidental també té les seves tabàrnies. El cas més cèlebre de secessió recursiva en aquest costat d’Europa és el d’Irlanda del Nord. El tractat angloirlandès, que va posar fi el 1921 a la guerra de la independència irlandesa, va establir tant la creació de l’Estat Lliure Irlandès com la possibilitat que Irlanda del Nord optés per mantenir-se dins del Regne Unit. I en exercici d’aquesta opció les dues cambres del Parlament nord-irlandès van pregar al rei Jordi V que els poders del Parlament i el Govern del nou Estat Lliure Irlandès no s’apliquessin a Irlanda del Nord, la qual cosa va consumar la divisió d’Irlanda que ha subsistit fins avui.

A l’altre costat de l’Atlàntic, la perspectiva d’una partició també s’ha plantejat. Si el Quebec se separés del Canadà, existeixen territoris que podrien separar-se al seu torn del Quebec. El 2015, el llavors líder de l’independentista Partit Quebequès, Pierre Karl Péladeau, va tenir el seu moment de glòria quan va invitar a una trobada de la seva formació el cap de l’Assemblea de Primeres Nacions (o tribus índies) del Quebec i Labrador, Ghislain Picard. En el seu discurs, el cap Picard va dir que ell era sobiranista, però va afegir que els pobles indígenes també tenen dret a l’autodeterminació, la qual cosa podria comportar la seva separació d’un Quebec independent. (Després de la trobada, el PQ es va afanyar a emetre un comunicat per reafirmar el seu compromís amb la indissoluble unitat del Quebec.)

De precedents, com es veu, n’hi ha. I el més curiós de tot és que la secessió recursiva també té el seu precedent en la legislació catalana. Abans de la seva dissolució, el Parlament de Catalunya estava tramitant la llei de creació de la comarca del Lluçanès. Doncs bé, la disposició transitòria segona del projecte de llei diu que els municipis en els quals va triomfar el no en el referèndum sobre la creació de la comarca tenen sis mesos per decidir si volen seguir formant part del Lluçanès «o bé reintegrar-se a la comarca a la qual estaven adscrits anteriorment».

Traslladat a l’àmbit del procés sobiranista, això planteja un dilema interessant. Abans que en Tabàrnia fixem-nos en la Vall d’Aran, on el 21-D Ciutadans va obtenir més vots que JxCat, ERC i la CUP sumats, i el bloc constitucionalista va doblar en suports l’independentista. Arribat el cas, ¿s’hauria de permetre que aquest territori es reintegrés a l’Estat –llegiu Espanya– al qual estava adscrit anteriorment? En altres paraules, si Espanya és divisible, ¿Catalunya també ho és?

 

 

Parlem de residus

gener 19, 2018

Cada català genera de mitjana 1,5 quilos de residus al dia, 10,5 a la setmana, 45,5 al mes i 547,5 a l’any.

I encara hem pogut llegir al DV  que :”La comarca del Garraf és la que genera més residus per càpita, amb un total de 584,40 quilos per habitant i any. L’increment de població a causa del turisme i, sobretot, l’índex molt elevat de segones residències són algunes de les causes que ajuden a explicar aquesta situació. Els residus generats pel sector turístic i per les persones no empadronades fan elevar l’índex de residus per càpita”.

I què en farem de tanta matèria que ja no ens servirà.

Alguna certament és possible que es recicli .

Altre quedarà per molts i molts anys.

Per això és important la conferència del Professor  Josep Maria Casas Sabata que amb el títol de “Residus d’Avui , els recursos de demà”  impartirà el divendres 19 de gener en la que abordarà la problemàtica del residus, la seva transformació i la seva possible reutilització.

Un problema greu de la societat que al que caldrà donar resposta i fer-ho aviat abans no sigui impossible de resoldre el problema que avui representen els residus de tota mena que generem.

Josep Maria Casas Sabata és Enginyer Tècnic en Química Industrial i Electrònica, per la UPC . Llicenciat en Ciències Químiques i Doctor en Químiques per la UNED. Professor d’Ensenyament Secundari (1967-76). Sots Director de l’EPSEM (1987-91). Director del Departament d’Enginyeria Minera i Recursos Naturals de la UPC (1.993-2000). Director del “Programa de Màster “Gestió de Residus” de la FUPC (1.997-2004). Responsable del Programa de Doctorat “Recursos Naturals i Contaminació” de la UPC (1.996-2000).

Impartició Màster sobre Gestió de Residus a països com Colòmbia, Cuba, Mèxic i Equador.

Assessor Municipal de Medi Ambient de l’Ajuntament de Manresa (1.982-1998).

Coordinador de Projectes de Qualitat Atmosfera al Pont de Vilomara (Agencia de Residus de Catalunya , 2005-actualitat) i de Qualitat de les Aigües a la conca salina del Bages (Agència Catalana de l’Aigua, 2006 –actualitat).

Treballa en les següents línies de Recerca

 

  • Contaminació ambiental aire, aigua, residus i sòls.
  • Problemàtica, control i tractaments de compartiments contaminats per metalls pesants.
  • Gestió i tractament de residus sòlids, líquids i gasosos.

 

Valdrà la pena escoltar-lo i contrastar les possibles formes de reduir  i minimitzar els impactes dels residus i com podem des de casa nostra ajudar a  fer-ho possible. Tot plegat és una tasca i una responsabilitat  col·lectiva però ben segur que la solució també depèn del que fem cadascú de nosaltres.

 

I Diumenge Dia d’homenatge a les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme

El Ple de gener de l’Ajuntament de VNG va aprovar ahir per unanimitat la declaració institucional amb motiu del dia 21 de gener, com a homenatge a les víctimes de la guerra civil i el franquisme. Els portaveus dels diferents grups polítics i regidores no adscrites van llegir el text, que formarà part de l’acte de commemoració previst per aquest diumenge.

El 21 de gener va ser la data de l’entrada de les tropes franquistes a Vilanova i la Geltrú. Per aquest motiu es durà a terme un acte institucional al saló de Plens que inclourà la lectura de la declaració aprovada ahir i també la conferència “Tal dia com avui…” a càrrec de la historiadora Judith Barbacil i l’actuació del Quintet de clarinets de l’Escola Conservatori Municipal de Música Mestre Montserrat.

Documentació de la Guerra Civil i la postguerra a Vilanova i la Geltrú al web municipal

La comissió de la memòria històrica, formada per entitats, ciutadania i representants dels grups polítics municipals ha recollit en un apartat del web a vilanova.cat documentació sobre el període que va des de 1931 fins a 1979 a Vilanova i la Geltrú.

La tasca de recerca i recopilació de documentació ha estat una de les destacades de la comissió, que també ha promogut altres accions per tal de recuperar informació i material del període històric de la II República, la Guerra civil i el franquisme.

 

I de les guarderies què?

gener 18, 2018

En mig de les negociacions per conformar la mesa del Parlament i del govern han aparegut diverses notícies en que s’explica que la justícia el tribunals han condemnat a la Generalitat a pagar el diners que els van reclamar alguns ajuntaments per les guarderies.

La majoria del parlament ara conformat per JxC i ERC manté uns sospitós silencia sobre la situació provocada per mantenir les retallades e Mas  els diners que calia aportar a mantenir les guarderies  i que era un compromís entre les administracions per repartir el cost del servei, que pagaven a més els pares i els ajuntaments que havien creat aquets servei.

La sentència condemna al Govern a indemnitzar als ajuntaments de Cornellà i L’Hospitalet de Llobregat per l’impagament d’ajudes a les guarderies, després que tots dos municipis presentessin demandes en solitari, encara que hi ha una altra trentena –la majoria de grans poblacions de l’entorn de Barcelona governades pels socialistes– que ho van fer de forma col·lectiva i esperen resolució, que serà amb tota certesa adversa per la Generalitat.  Però també han anat sortit paral·lelament altres sentencies de els reclamacions d’altres ajuntaments que van en aquest mateix sentit.

El 2011, el llavors president Artur Mas i el seu govern  va decidir reduir l’aportació compromesa d’1.800 euros anuals per alumne de 0 a 3 anys, que va passar a ser d’1.300 euros per posteriorment eliminar totalment dels pressupostos la partida destinada a sufragar part dels costos de les guarderies públiques. D’aquesta forma, les famílies i els ajuntaments van passar de pagar un terç del cost a un 83%.

Aquets fet va comportar una situació greu pels ajuntament que van haver de fer els increments d’aportació a les escoles bressol  de manera sobtada , per això molts d’ells van decidir portar el tema als jutjat . Curiosament els ajuntaments dels partits del govern de la Generalitat  com per exemple Barcelona  no ho van fer però ara també podran aprofitar-se  de les conseqüències d ela sentència.
La partida destinada per la Generalitat havia aconseguit els 85 milions d’euros en 2009, quan governava el tripartit. Cada any es destinaven imports per a la creació de places noves en les trucades escoles bressol. En 2015 es van tallar ambdues línies de finançament i es van externalitat part de les ajudes a través dels pressupostos de la Diputació de Barcelona , actuació impròpia donada les competències que té la Diputació sobre educació.

Però a l’any 20017 i per tant amb ja una majoria clarament independentista al Parlament la partida per guarderies continua a zero i si en canvi s’incrementa l’ aportació a les escoles concertades fins i tot aquelles que discriminen per qüestió de gènere..

De la proposta històrica de que les places de els escoles bressol es fessin a terços, per part del pares, ajuntaments i generalitat gràcies als governs de Mas i després del de Jxsí, s‘ha passat a que els ajuntaments i els pares han augmentat de manera exponencial mentre la Generalitat anava minvant descaradament fins arribar a la cota zero. També el pressupost global d’educació ha anat baixant des de l’any 2010 en que es va situar en 6.311 milions d’euros a l del pressupost de l’any passat 5.684 i els números canten i desmenteixen al ex vicepresident econòmic Oriol Junqueras que es vantava d’haver fet el pressupost més alt de la història, potser en percentatge sí, però en números absoluts res de res.

 

Veurem com s’aplica la sentència i com els ajuntaments van recuperant els diners que han hagut d’afegir al llarg d’aquest anys.

Aquesta història seguirà després  segurament amb el tema dels estudis de música que més o menys ha passat el mateix.

Diran el que vulguin però l’ atenció dels governs de CDC o després de la suma del PDecat i ERC no han tingut la sensibilitat cap a l’educació malgrat vulguin fer creure altres coses.

En fi , un cop més els ajuntaments hauran d’haver defensat els seus drets a la justícia i un cop més aquest ha fallat a favor seu.

 

 

Dels sants del gener, Sant Antoni és el primer

gener 17, 2018

Aquesta setmana a la ciutat es celebra Sant Antoni, el del porquet o els dels burros (quantes vegades haurem felicitat i ens hauran felicitat en el dia de Sant Antoni per fer la brometa. No és el teu sant avui?).

Festa grossa i cada cop més grossa.

I festa de llarga, llarguíssima tradició.

Des de la modèstia del seus inicis , festejar el patró dels animals de peu rodó, fins la constància de la postguerra i fins a la necessària adaptació a un temps en que els animals de camp són gairebé una anècdota ( encara que cada cop més els tornem a veure llaurant els nostres camps) a les ciutats però en canvi són el record d’una manera de fer, de records, del punt obligat de nostàlgia que encara enganxa a molta gent.

Tres dies hi ha a la ciutat ( com allò dels jueves que relucen más que el sol) en que una gernació es llença al carrer , Sant Antoni, Carnaval i la Festa Major.

La ciutat viu intensament la festa i aquesta que va ser una festa de resistència durant el franquisme. Recordem que el Sant va patir moltes temptacions al desert , el dimoni l’assetja amb tots els vicis plaents possibles i ell va supera-ho, doncs aquí Sant Antoni es va imposar i superar tot i no ser un festiu reconegut a la festa imposada i impostada de la Liberacion ,el 21 de gener. Ara ja gairebé no queda memòria d’aquell dia  però recordem els udols de les sirenes a les 7 de la tarda ( diuen que era l’hora en que a entrar el Coronel Yagüe a la ciutat i ), les misses expiatòries i les desfilades davant el monument “a los caidos” ( només d’una banda  clar) . El rituals clàssics amb els presentes! i els vivas corresponents. Això ara ja està ple de pols i les fotografies s’han esgrogueït tant que ja ben aviat no en quedarà record. Però va passar i mentre les autoritats celebraven aquest dia la gent  corrent  sortia al carrer més per Sant Antoni, festa que va sobreviure també a la febre consumista d’ anar a les rebaixes a Barcelona quan aquí els botigues eren més aviat poc lluïdes. Però tampoc les “rebaixes” van poder amb la festa. Com tampoc va poder amb ella la clàssica esquiada del “burrus”

Sant Antoni fa de pont entre dues celebracions cabdals en el calendar festiu , les festes de Nadal  de sentit més religiós, espiritual  i les de Carnaval amb un aire laic , transgressor i carnal. I enmig d’aquest dos cicles prou importants i potents des de l’òptica de la ciutat  el Sant i la seva festa  també podia haver acabat desdibuixada  però l’esforç, constància  i també la tossuderia dels seus organitzadors  l’han fet esdevenir  una festa pròpia, emblemàtica i referencial  de la ciutat i per extensió del país  , que s’ha  arrelat a la societat i que ha esdevingut festa  amb categoria de  Festa Major ,encara que sigui d’hivern, amb renovació  constant sense perdre de vista els seus orígens ancestral, lligades a la història primigènia de la ciutat.

La festa de Sant Antoni podria haver quedat una festa extemporània,ja que això de passejar cavalls, rucs, ases , mules  i carruatges pel mig d’una ciutat ara ja pràcticament dissenyada pel cotxe i per anar a  peu sembla un contrasentit, però pensada  amb una significació de record d’un temps i d’una manera de fer té sentit i ben segur que plau a la majoria dels vilanovins i vilanovines, però alhora al festa manté aquells esperit creatiu del col·lectiu humà que, a més de organitzar-la, ha de repensar-la constantment perquè no quedi ancorada i fossilitzada, evitar que es converteixi en una foto fixa d’un moment ,sinó que vagi evolucionant i connectant sempre  el seu esperit amb l’actualitat. Ben segur que aquesta tossuderia ha fet que la festa sigui un referent important en el calendari festiu de  la ciutat i alhora hagi esdevingut també un model de festa de Sant Antoni a tot Catalunya

 Organitzar, mantenir, adequar amb encert  i projectar la festa no és feina fàcil – no n’hi ha cap de fàcil de feina en el tema de la festa – i no ho és perquè sempre existiran mancances i impossibles  , mancances  pròpies d’una organització voluntariosa i feta amb el temps guanyat a la feina ,  les de la certa incomprensió incomprensible per part de  l’administració amb el seus constant canvis burocràtics i normatius , les de la permanent batalla de lluitar  contracorrent per enaltir el valor col·lectiu, el valor de la tradició, el valor del compromís social  que és la festa contra el ferotge individualisme,l’adotzenament dels moments lúdics  i la cada cop més difícil, complicada i ara judicialitzada i penalitzada   oc(k)upació de l’espai públic com espai de festa , relació i encontre social.

Però la festa ja té un pòsit important, molts anys de brega i també dels necessaris relleus generacionals, imprescindibles per mantenir viu l’esperit de la festa. Sant Antoni té a més la importància  de poder-se  projectar com a referent de la ciutat en el camp del patrimoni social i econòmic. I aquesta voluntat d’esdevenir referent de la ciutat l’entronca i fa present, cada cop més llunyà,  un passat agrícola  de Vilanova, passat que segur que no tornarà –només faltaria-   però que també ha deixat un sediment  en la manera de ser i fer dels vilanovins i vilanovines de l’actualitat. I aquest pòsit ancestral convertit en festa i referent i ha sabut donat brillantor en moments de grisor social i política de la nostra ciutat , ha sabut cohesionar equips de treballs i de responsabilitats  que han portat i tramés amb mà destra tots els secrets i racons amagats  de la festa fins a portar-la a l’actualitat que te lloc d’honor en el calendari festiu de la ciutat com a festa consolidada i amb potencialitats de futur més que reconegudes.

Sant Antoni és l’exemple d’una festa  basada en un passat d’esforç , tossuderia i voluntat de lluita per la  permanència en  un present que, sense estar exempt de dificultats, és engrescador fruit d’un reconeixement  per part de la gent, per les persones de la nostra ciutat, comarca i país que és en definitiva qui ha de fer-la prevaldre i projectada cap un futur que com tots els futurs són incerts però esperançat ,sen dubte. Vèncer la indefinició i la difuminació dels elements de referència és el repte que hauran d’afrontar des de l’organització de la festa.

La festa dels Tres Tombs dóna avui encara sentit a una manera de ser i d’entendre l’espai públic com espai de relació, de celebració, d’exhibició d’usos i costums com sempre ha estat i que per molts segueixi essent així.

 

Publicat a l’Eix Diari el 15 de gener del 2018

 

Tornar al Catòlic.

gener 15, 2018

El “Círcol” Catòlic és un dels indrets de referència de la meva primera joventut.

Com hi vaig arribar ni ho recordo, potser a través de les colles d’amics i també per ser els germans petits d’una generació que ja hi anava i per una qüestió de mimetisme hi varem arribar.

El ping-pong de l’entrada, la sala de teatre…. són imatges recordades manta vegades. Veure les primeres obres de teatre fent petis papers  – mai n’he fet de grans  papers –

L’anell meravellós.

La Ventafocs..

I mentre començar la “carrera” artística als Pastorets, que diuen que ah estat el bressol de grans artistes al País. Així és dels pastorets del Catòlic n ‘ha  sortit gran artistes : Xavier Capdet, Sergi López Toni Albà, Dafne Baldus  Lluis Olivé, Marta Bayarri , Pere Tàpies i segur que me’n deixo algun , però també hi ha passat molta gent, molta gent que s’ha quedat en el no res teatral sense cap mena de problema.

Han gaudit dels anys que n’han ha fet, s’ho han passat la mar de bé, hi ha hagut els primers enamorament i alguns han arribat lluny…

Doncs això, als pastorets hi vaig començar a  fer de pastor del poble, sense dir res , només la gestualitat pròpia del moment, recordo al director el Sr. Castelló que enllaçava amb el Catòlic de la postguerra i el tornava  ressorgir, però els “meus directors” han estat el Josep Maria Porta i el Nani Ràfols, molts diferents però ambos amb una capacitat de dirigir, de llegir el text i fer-lo interpretar  i de treballar de manera  excel·lent….

De pastor a dimoni ras, de dimoni ras  a pecat capital, de pecat capital a Banyeta i de Banyeta a Satanàs….. en fi tota una carrera infernal.

I seguir al Catòlic fent el relleu dels mítics, Bienve, Quico, Francesc Ràfols el satanàs de referència o del Ventura Orriols dissortadament desaparegut amb qui vam mantenir més d’un duel a l’escenari.

En fi tota una generació de vilanovins i vilanovines que en el final dels seixanta i els principi dels setanta va donar un toc d’humor i de color al migrat teatre vilanoví a través dels pastorets.

Després amb més ja serietat organitzar el Cicle de Teatre, que va ser un festival de referència    amb  un cert compromís cultural, social i polític.

Interpretar també de secundari un paper estrany a l’obra El Condemnats de Baltasar Porcel…

I encara si rebusqués al magatzem de la memòria sortirien més material….

Però tampoc és bo treure-ho tot de cop.

Ens varem anar distanciant del Catòlic i noves generacions van agafar el relleu. Ideològicament també estaven ja allunyats però això o treia que de tant en tant hi retornéssim però altres horitzons s’obrien i altres interessos ens separaven.

Aquella colla que compartíem espai també s’anà desfent.

I vaig tornar als Pastorets potser i ja havien passat vints anys  a La Unió i al teatre Principal un parell  d’anys. Vaig tornar a  fer el Satanàs en un escenari i dirigit pel Nani Ràfols altre cop. Realment ,m’ho vaig passar bé. Vam donar una campanada.

Ens vam retrobar vells “actors” que ho havíem fe al Catòlic i ens ho vam passar bé mentre va durar.

 

I ara en complir-se el cinquantenari de l’Escotilló G.T., el grup del Catòlic rebíem una invitació per si volíem tornar a fer els Pastorets , un acte rememoratiu. Parlem amb al Paquita Roig ( ella si que ha mantingut amb constància la seva presència al Catòlic) i ens avenim a fer una petita escena  fent de Satanàs i em toca fer “ L’infern plega”

Aquella que comença dient :

 

Satanàs: Us he reunit amb pressa

per tal de fer-vos saber

que és certa nostra derrota

i el triomf del Cel és cert.

 

Llucifer :Bé massa que m’ho temia.

 

Satanàs: Bé, tu sempre tot t’ho temps.

Si haguessis complert les ordres

amb traça, segurament

que el que acaba d’ocórrer

en el portal de Betlem

no hauria passat. Remusclos!

 

Un cop comences a llegir el text en tornar a fluir tot.

Rememorés l’escena  i et va tornant  tot un devessall de records.

Però arriba un  moment en que pensés que hauries d’haver dit que no, t’agafa mandra.

Però després et va il·lusionant i vas parlant amb gent de l’època que també hi participarà.

I arriba el dia, i molta gent als vestuaris, i cues al maquillatge, aquí com que no surto fins gairebé al final doncs esperar i veure com van les coses i els canvis positius que s’han produït, els vestits són molt més acurats que a la nostra època, tecnologia punta, regidors d’escena amb micos i comunicats,la tramoia elèctrica i ben estructurada, ja no hi aquelles cordes per pujar i baixar els decorats…tot s’ha modernitzat.

I carai la gent més joves , els que fan ara els personatges hi posen ganes , il·lusió, bona feina.

Una direcció ara dones, Anna Cabanes, Paquita Roig i més gent. Una direcció de primera, cuidant els detalls

Acurat i exquisit tacte al  maquillatge, bones sensacions, ambient cordial.

I a mesura que s’acosta l’hora de sortir les pessigolles a la panxa van creixent.

Repasses mentalment el text , Quatre profundes respiracions i ..a escena!.

Ja hi ets has tornat a l’escenari intueixes el públic, veus els cares de les primeres files.

I au! Text endavant , pim, pam pum  fora i escena acabada .

Ja ho has fet

Relaxació…

Que bé. Sensació d’haver complert. D’haver format part humilment i modesta d’aquesta celebració, haver aportat el tòpic “granet” de sorra a  una festa commemorativa.-

Formar part de molta gent, d’absents i presents…

D’haver esta un petita baula d’una llarga història.

I per una qüestió de corporativisme, veure en els que han fet el teu mateix paper ,l’experiència del Francesc Ràfols i al força i la qualitat interpretativa dels que ho van fer darrera teu David Pérez, Carles Serra i Jaume Batlle fent Un Satanàs de bandera!!

En fi moltes gràcies a l gent del catòlic des de qui ho va pensar, a qui ho ha dirigit, a qui ens ha maquillat, a  ( i en són molts) sense sortir a escena van treballar de valent. ..,  a tothom gràcies per aquets moments tant entranyables!!

Fins el centenari.

 

 

Nom propis (II)

gener 15, 2018

Artur Mas. President de la Generalitat, ha decidit fer un altre pas al costat.

Just quan feia dos anys que ja n’havia fet un per poder permetre l’elecció de Carles Puigdemont al front de la Generalitat, quan la CUP per votar la investidura li va exigir que fes el pas, ei ! en el llenguatge cupaire Mas va ser llançat a la paperera de la història. Doncs això quan feia dos anys d’aquell moment ara ha fet un altre pas al costat deixant al presidència del PDeCat. Mas explica que ho fa “per poder afrontar el calendari judicial que se li presenta els propers mesos i per donar pas a nous lideratges en el partit, que veu com la base de l’èxit de la fórmula de  Juntsxcat i tambe´assenya que no vol   representar un fre de cara a l’expansió natural”.

Doble moriu doncs, per una banda la situació que ha d’afrontar en els diversos procediments oberts per la justícia contar ell i encara els que poden venir i per l’altra deixar el sorgiments de nous lideratges sense que hagis d’estar tutelats per una presidència del partit que no se’ls pugui associar amb CDC.

I això és així perquè en pocs dies la sentència del cas Palau pot afectar directament a l’antiga i desapareguda CDC i el s u finançament irregular, i aquí Mas té el taló d’Aquiles de la seva situació i imatge per estar al capdavant d’una formació política.

Ha pogut influir el paper de Puigdemont que va a totes sense tenir en compte el partit? Possiblement . Mas ha perdut els gran oportunitat i lamentablement se’l recordarà a més d ela seva conversió fulgurant a l’independentisme per la retallada més important de la història d’aquets país.

Dir que fa pas al costat i no endarrere, però vaja sembla que costarà que recuperi al centralitat que li podria i hauria de  correspondre per tornar a  la primera plana de la política.

 

Carles Mundó El diputat electe i conseller de Justícia cessat per l’Estat, Carles Mundó, renuncia a l’acta de diputat i al seu escó al Parlament, aconseguit en les últimes eleccions del 21-D en concórrer com a número 5 de la llista d’ERC per Barcelona. Ho ha feta amb al discreció que sempre l’ha definit.

Ho ha fet generant una certa sorpresa ja que el seu nom sonava fort com a possible substitut de Carme Forcadell al capdavant del Parlament. I vet aquí que de sonar com a President del Parlament a desaparèixer amb discreció de la primera linina política. Carles Mundó va formar part del govern de Carles Puigdemont com a conseller de Justícia i, després de l’aplicació de l’article 155, va ser cessat per l’Estat i cridat a declarar davant l’Audiència Nacional, que va decretar el seu empresonament de manera preventiva a Estremera, on va compartir cel·la amb el líder del seu partit, Oriol Junqueras. Mundó després de tornar a declarar davant el Tribunal Suprem, va poder sortir de la presó sota fiança el 4 de desembre  . Mundó ha assegurat que la decisió implica el seu retorn a l’advocacia, que exercia abans d’aterrar a la vida política. Aquesta renúncia no implica, però, desvincular-se del seu partit, ERC, amb el qual afirma que seguirà mantenint un ferm “compromís”.

“De fet, la política ha estat per a mi un parèntesi en la vida professional i el que tinc és només paraules d’agraïment per a totes les persones que han confiat en mi per les tasques que he desenvolupat, així com també per a la ciutadania que ha confiat en mi. Continuaré amb un compromís absolut amb el país, com sempre, però ara des d’altres àmbits”

Carles Mundó havia estat uns dels consellers d’ERC que va reclamar que abans de proclamar la DUI es convoquessin eleccions, ara potser veien que el biaix derivarà cap a noves  controvèrsies  prefereix esperar a temps millors per poder tornarà  fer política.

Llàstima!

 

Neus Lloveras, Alcaldessa de Vilanova i la Geltrú i  presidenta de l’AMI  també ha anunciat el pas , aquesta sí enrere, de la política. Una personalitat més que sembla que en els moments de més complexitat ho deixa.  Ha posat termini a la seva retirada. El final del mandat municipal al maig del 2019. No es tornarà a presentar però tampoc acceptaria hipotèticament cap càrrec ni al Parlament ni a la Generalitat. Ha estat contundent. L’alcaldessa  ha afirmat que no accedirà a ser diputada al Parlament si els tres integrants de Barcelona de Junts per Catalunya (JxCat), Joaquim Forn i Jordi Sánchez, empresonats, i Clara Ponsatí, a Brussel·les, acaben renunciant al seu escó.

“En circumstàncies normals el més recomanable si no continues és a mitja legislatura preparar a la persona que t’ha de substituir, però ho he ajornat perquè hi havia tots aquests moviments polítics que eren prioritaris i en els quals estava molt implicada i hi he volgut participar al 100%”,  ha manifestat Nues Lloveras  i afegeix “He volgut acabar la meva feina i assumiré les meves responsabilitats però crec que tot el que he fet és acceptable en un Estat de dret”.

Feia referència ens dubte a la seva situació judicial que es pot complicar si el Tribunal Suprem com sembla la investigarà com a  Presidenta de l’AMI. “Segur que rebré el mateix que l’expresident Artur Mas o la coordinadora del PDeCAT, Marta Pascal, perquè estic en la mateixa situació, però estic tranquil·la perquè només faltaria que en un Estat democràtic no es pogués ser president d’una entitat legalment constituïda i convocar manifestacions”.

És encara aviat per poder fer una valoració de la feina de Lloveras al capdavant de l’alcaldia, cal més temps i distància.  Li ha tocar governar en moments difícils. Comença ara la cursa per la seva successió que segur que no serà fàcil.  

 

Rodrigo Rato. Aquest és un veritable penques ex-president de Bankia, ex-ministre d’Economia i ex-director gerent de l’FMI, ha comparegut davant el Congrés de Diputats en la  comissió d’investigació sobre la crisi financera a l’estat espanyol del congrés. Rato ha evitat assumir cap mena d responsabilitat i si culpabilitizar a tothom de la crisi. Menys a  ell mateix  clar.  Va tenir una  dura batalla amb la diputada Capella d’ERC  el diàleg va ser realment d’alt voltatge. Capella  l’ha qualificat de polític delinqüent que s’havia servit del poder polític per als seus interessos i els dels amics: ‘Amb un cost que supera els 20.000 milions d’euros de diners públics. Bankia està sanejada, sí, però amb diners públics i havent deixat pel camí centenars de milers de persones desnonades, a l’atur i amb alguns suïcidis.

Rato va respondre també amb una certa contundència ‘Jo no sóc un polític delinqüent, això no li puc consentir. A mi m’acusen d’unes remuneracions il·legals, que jo sostinc que són legals, però jo no era polític’. I ha afegit: ‘Vostè m’acusa perquè està protegida. Està protegida. No sé si això és ser delinqüent penalment, però sense dubte, moralment és molt greu.’

Rato cal recordar-ho va ser condemnat pel tema de els targetes opaques de Bankia.

Ara  però es permet donar lliçons d’honestedat.

Hi ha personatges que no en tenen prou en aprofitar-se dels càrrec que han tingut sinó que a sobre tenen la barra de voler donar lliçons de moralitat i honestedat.

Quines penques!!