Archive for the ‘Uncategorized’ Category

D’altres fonts (XXXIII)

Agost 19, 2017

Després de l’horror de l’atemptat de Barcelona s’ han escrit molts articles i moltes opinions a l’entorn dels fets, de les conseqüències i també de la resposta cívica que al ciutat i el país han donat.

Ens ha plagut i compartim. el que hem llegit de l’Albert Batlle fins fa poc dies cap dels Mossos. Batlle té una llarga trajectòria política, ha estat regidor de l’ajuntament de  Barcelona, Director General e Presons en diversos governs i en els darrers temps ha estat el cap del Mossos.

 

L’hora de la unitat i la solidaritat. Albert Batlle. La Vanguardia. 19.08

Quan a petició del diari escric unes ratlles d’urgència, encara no sabem les circumstàncies concretes del greu incident a la Rambla. Malauradament tot fa pensar que tot allò que era previsible i molt probablement inevitable, ha passat. El fanatisme criminal que als darrers anys hem vist a carrers de ciutats d’Europa i del món ha aparegut finalment i fatalment a casa nostra.

És l’hora, per sobre de tot, de la solidaritat amb les víctimes i els seus familiars. I és l’hora de la unitat que sens dubte hi haurà. Unitat entre totes les institucions: l’Estat, la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona. La unitat de tota la societat per fer suport solidari a les víctimes.

I també la unitat i la col·laboració entre les forces i cossos de seguretat. Durant mesos i anys, les diverses policies que operen al país: el cos de Mossos d’Esquadra, la Guàrdia Civil, el Cos Nacional de Policia i la Guàrdia Urbana de Barcelona hem estat treballant per fer front a aquest possible i fatal escenari.

No puc més que assenyalar la lleialtat institucional amb la qual tots han treballat en el passat, amb la qual ho estan fent en aquests moments i amb la qual ho continuaran fent en les hores i dies difícils que tenim tots per endavant. L’activació permanent de la taula d’avaluació de l’amenaça terrorista i l’ intercanvi constant d’informació entre els cossos de seguretat i les agències d’informació han evitat sens dubte la comissió d’accions com la que avui hi ha hagut.

Un atac d’aquestes característiques té un element d’imprevisibilitat que el fa més cruel encara. Les agències de seguretat dels diferents països i els analistes de les unitats d’informació dels diferents cossos policials treballen amb rigor en la prevenció de tot allò que pugui ser previsiblement evitable. Però comprovem un cop més que enlloc es pot evitar la fúria de qui no s’atura davant cap obstacle per dur a terme el seu propòsit criminal.

Unim el plor de Barcelona al de tants altres llocs on hi ha hagut fets com els que avui ha patit la nostra ciutat. Demà serà l’hora de l’anàlisi. Però que no dubti ningú que, per sobre del terror avui confirmat i de la magnitud de l’amenaça, hem de confiar en el treball rigorós, coordinat i fiable de les nostres policies. En el passat vam fer front, amb èxit final, al nostre terrorisme intern. Avui i demà amb les mateixes eines de la unitat social, institucional i policial segur que posarem fi al flagell de la present activitat terrorista.

I ara Barcelona….

Agost 18, 2017

Dolor , consternació, impotència, desconcert  ràbia…….

Però ta,bé  solidaritat, voluntat de cohesionar encara més la societat.

Tot això i més davant l’atac terrorista de Barcelona.

La ciutat s’afegeix a la ja llarga i trista llista de grans ciutats colpides per la bogeria i fanatisme.

Declaració institucional del president Puigdemont

 El vicepresident i els consellers han participat a la reunió del gabinet de crisi que he convocat per compartir les darreres informacions del que ha passat a Barcelona aquesta tarda i que ens ha deixat consternats a tots nosaltres i també a bona part del món de bé. Consternats com Europa, com tot el món. Sabem que totes les persones de bé, de totes les civilitzacions, religions i condició social estan al costat de les víctimes, estan al nostre costat en aquest acte violent que s’ha produït als carrers de la nostra ciutat, de la nostra capital. Londres, París, Brussel·les i altres ciutats europees han patit la mateixa experiència. Avui li ha tocat a Barcelona. En un acte que ha deixat més de 90 víctimes, de les quals una dotzena de persones mortes en un balanç provisional. 80 que continuen ingressades, 15 d’elles en  estat molt greu. Per tant, estem parlant d’un acte de dimensions molt greus i que volem condemnar enèrgicament.

La democràcia i els seus valors intrínsecs, la llibertat i la igualtat, estan per sobre de la violència terrorista. Entre tots, entre totes les institucions, entre tota la ciutadania, doblegarem, sens dubte, aquells que intenten confrontar civilitzacions amb l’ús de la violència. Catalunya ha estat, és i serà, terra de pau. I terra de benvinguda. I no deixarem que una minoria acabi amb la nostra manera de ser que ha estat forjada al llarg dels segles. Els catalans hem estat, som i serem gent de pau i gent d’acollida.

 Vull destacar molt especialment la tasca de la Policia de Catalunya, el Cos de Mossos d’Esquadra, que està al front de tota l’operativa policial. Agrair també la col·laboració i suport rebut per part de la Guàrdia Urbana i també dels cossos i forces de seguretat de l’estat. Aquí no hi ha hagut cap divisió ni cap disputa que valgui. Vull agrair també el suport de les policies europees i internacionals. D’una manera molt explicita a la Guàrdia urbana i l’Ajuntament de Barcelona. I els serveis i sistemes d’Emergència i Salut de la Generalitat. De totes les institucions. Vull agrair també la solidaritat dels ciutadans de Barcelona amb les víctimes tal i com estan demostrant ara mateix acollint a qui cal i col·lapsant també les donacions de sang als nostres centres hospitalaris per si fessin falta. Un agraïment immens a la solidaritat de tanta gent de dins de Catalunya, també de fora de Catalunya. A presidents de comunitats autònomes, responsables i líders polítics internacionals que en aquestes hores ens han fet arribar el seu suport i el seu escalf. Però començant sobretot l’agraïment a les persones del nostres país, especialment les persones de Barcelona,, que han demostrat una vegada més el seu compromís amb la solidaritat.

També voldria dir-los que el Departament d’Interior, i el seu conseller Joaquim Forn, aniran actualitzant tota la informació disponible amb periodicitat estable per anar donant la informació sobre aquest acte i també de la línia d’investigació que s’ha obert. Com saben, és una línia d’investigació que ja ha produït dues detencions i que continua oberta. Hi tenim dipositades les esperances i el suport a la nostra policia per a que pugui completar la seva feina que tots esperem que acabi bé.

També demanaria a tothom que se cenyís a les informacions formals, rigoroses, contrastades, de font oficial, que en aquestes hores són imprescindibles per mantenir aquesta consigna de prudència i de serenor que la ciutadania espera del nostre país.

Gràcies a tothom per les múltiples mostres de suport i condol que estem rebent. Catalunya, com sempre, estarà a l’alçada de les circumstàncies. En la lluita per la defensa de la democràcia i els valors de la pau i la llibertat sempre ens hi trobaran. Tinguin per segur que la democràcia doblegarà el terrorisme i la barbàrie es produeixi on es produeixi. Abans hem solidaritzat, com he dit, amb ciutats europees que han patit la mateixa experiència, avui seran aquestes ciutats les que se solidaritzaran amb tots nosaltres. Bona nit.

 

Polèmica servida

Agost 17, 2017

Reglamentar l’espai públic és un repte de magnitud. Mai s’ordenarà a gust de tothom. Qualsevol intenció d’operar sobre l’espai comú genera controvèrsia. Molts en contra i pocs a  favor generalment. Les raons d’oposició sobre les actuacions en l’espai públic – ni a totes ni sempre , clar- són múltiple i variades i a vegades tantes coma veïns suposadament s’afecta. Tant és així que es va multiplicar l’expressió de NIMBY (Not In My Backyard, que significa No al meu pati del darrere). Es tracta de la que, segons diversos experts en gestió de la vida pública, és la creixent tendència de grups veïnals a oposar-se a qualsevol, actuació,  instal·lació o equipament públic en el seu entorn. No sé si aquest és el cas del que ha passat i encara està passant encara ara amb  la implantació de al “zona verda” a un sector de Ribes Roges. Sembla que no però també hi ha algunes similituds amb l’oposició sistemàtica a qualsevol activitat en l’espai comú , espai de tothom i a on hem convingut que l’actuació estigui en mans de l’administració. Això no vol dir carta blanca per fer el que es vulgui sinó que es  tracta d’actuar   fent una profunda reflexió sobre usos i costums en l’espai que cal actuar . Promoure  Pactes cívics i ciutadans sobre els límits de l’ús de la propietat col·lectiva, fer entendre i entendre  els nous mecanismes de diàleg que van més enllà moltes vegades de l’argumentació estrictament tècnica , ser capaços d’acceptar tots plegats  noves fórmules d’entendre la relació en l’aspia públic per activitat privada , saber vèncer reticència i apriorisme de la societat davant les noves propostes que es puguin fer i potser canvien hàbits ja consolidats de la ciutadania.

Que ha fallat amb el tema d ela “zona verda” que s’ha implantat a una part de Ribes Roges, perquè una mesura que a priori és positiva almenys pels veïns del zona ja que els permet disposarà d’una certa possibilitat d’aparcament amb uns preus raonables, mínims i a prop de casa.

Hi ha disfunció entre veïnatge i empadronament ? Hi ha hagut errades tècniques? Hi ha una oposició sistemàtica a qualsevol canvi? hi ha hagut massa rapidesa a l’hora d’implementar la nova ocupació de l’espai públic?. Segurament una  mica de tot plegat. L’experiència – modesta certament- ens porta a dir que bons projectes han acabat al calaix per no haver sabut trobar ni les formes ni el temps de l’execució.

En un moments en que començarem a assajar noves fórmules de participació, en que promourem campanyes d’augment de sensibilitats cap l’espai públic potser ens hauríem de dotar de compromisos públics entre l’administració i les entitats per intentar donar pautes i comprometre’ns en treballar perquè les actituds de tots nosaltres estiguin d’acord en allò que es mereix la ciutat, estimació respecte. És a les nostres mans esvair la boira pixanera que cau damunt les nostres ciutats i que els colors del civisme es vegin clars i diàfans. Alguns en tenen una obligació i responsabilitats més determinants però compet a tota la ciutadania treballar per aconseguir-ho. Segur que provar-ho ens donarà satisfaccions col·lectives. Sense esperar agraïments cal treballar-hi.

Aquest estiu el paradigma d’aquesta no entesa entre veïns i administració ha esta una zona verda, idea prou interessant per la ciutat.

 

 

 

 

Lectura i reflexió.

Agost 16, 2017

Tarda xafogosa, la lectura dels titulars de l’Eix Diari fa esfereir. Un darrera l’altre ja són potents, sorprenents , però el conjunt resulta descoratjador des d’una òptica del comportament  “normal” de la ciutadania.

Llegit tot seguits et fa  posar la pell de gallina malgrat la calor insuportable d’aquets dies.

I tampoc saps a que atribuir aquest seguit de titulars que reproduïm aquí:

Denuncien a la Fiscalia de Menors un conductor ebri que viatjava amb el seu fill de 6 anys

Ferit d’arma blanca en una baralla multitudinària al costat del Centre Cívic de la Collada

Denuncien el propietari d’un gos de raça perillosa que va mossegar l’esquena d’un home a Vilanova

Un jove de 28 anys rep un fort cop de puny al cap quan intentava aturar una agressió a Vilanova

Crema intencionada de contenidors i matolls en menys d’una hora en diversos punts de Vilanova

 

És la calor que ens estova les neurones i s’entra en una mena d’espiral de comportaments incívics  que ratllen, quan no directament la violència,  el delicte?

S’acumulen més actes d’aquest tipus durant els període d’estiu o aquest acumulació de titulars és fruit de la casualitat i potser destacant-ho en fem un gra massa?

És fa difícil de saber el perquè d’aquesta acumulació de fets que abasten l’ampli ventall de les mostres de l’ incivisme

Evidentment aquestes accions generen una certa sensació d’inseguretat a la mateixa ciutat. Són fets aïllats que no tenen relació entre ells però la suma genera sensació de que aquest fets són generalitzats  ala ciutat.

Els experts assenyalen algunes paràmetres per entendre els nivells de conflicte a la ciutat

Les ciutats constituïxen el medi en el que es localitzen les contradiccions i els conflictes.

Els reptes globals requereixen de solucions locals

Les ciutats són estructures social i culturalment polièdriques

La ciutat és construeix  en funció de la quantitat i qualitat de les relacions socials

La major part de les relacions socials es produeixen en el barri on vivim

 

És conegut  que el nombre més alt  de les queixes d’inseguretat es deuen a actes d’incivisme que sense ser pròpiament delictes si que generen una situació d‘inseguretat i incertesa i malestar col·lectiu   .  Temes com els sorolls, la tinença d’animals, les baralles multitudinàries, destrosses al mobiliari urbà  conflictes entre veïns són factors que generen molta sensació d’inseguretat.

Els professionals del tema  aposten  clarament per treballar en aspectes com la cultura ,l’educació, l’ urbanisme amable  , és a dir magnificar tot allò que pot servir per enfortir la cohesió social i el pacte de convivència i sobretot el diàleg entre els afectat per trobar els pactes de convivència a les ciutat.

I en aquest sentit un altre titular ens obre una mica la porta d’una certa esperança de resolució de (molts, pocs?) conflictes :

 

Vilanova posa en marxa el nou pla de civisme prioritzant la sensibilització enlloc de les sancions

 

“Es tracta Segons la regidora de Convivència, de “canviar valors”, un objectiu ” a més llarg termini” que vol aconseguir l’Ajuntament a través del pla. “En la mesura del possible, no volem posar sancions i intentar veure si hi ha mesures alternatives”, ha explicat Teresa Llorens. En aquest sentit, la regidora apunta que de moment no s’han modificat les sancions que inclou l’ordenança de civisme, a l’espera de veure com funciona el pla. L’alcaldessa ha recordat que, no obstant, els darrers mesos s’han realitzat campanyes concretes sancionadores sobre la tinença d’animals, tenint en compte que és “un dels temes que més preocupa la gent” .I   Per aconseguir-ho, l’Ajuntament preveu accions de prevenció i sensibilització com tallers o concursos adreçats a infants i joves de primària, secundària, batxillerat i cicles formatius per tal d’afavorir el respecte cap a un mateix i cap a l’altre, així com el sentiment de pertinença a la comunitat.

Lloables intencions certament que segons expliquen són fruit d’haver escoltat allò que manifesten els veïns sobre els cats d’incivisme que  es repeteixen reiteradament  a la ciutat. Entre les 90 accions previstes destaquen : xerrades i cursos sobre la diversitat, l’equitat de gènere o les drogues, el servei d’assessorament familiar sobre alcohol i altres drogues, programes d’educació viària, la Festa de l’animal, la creació de la figura del voluntariat pel civisme o la col·laboració de les entitats per difondre un missatge de pertinença i respecte a la ciutat….

Potser són els més adequades  ja ho veurem. Hi ha però per damunt de tot l’assumpció de la responsabilitat personal davant la societat, l’adquisició i canvi de valors i d’algunes mentalitats i això segurament s’adquireix amb un treball educatiu molt més directe a les escoles. Més recursos educatius podrien assentar unes bases més sòlides del respecte la ciutat, a generar referents , a entendre el concepte de  el bé comú,  i a la seva gent, l’augment del sentiment cívic del tot necessari per modular comportament personals i també col·lectius..

Més enllà de l’excés de calor que segur que crispa molt més la relació entre les persones cal una clara consciència de  cal reaccionar davant aquestes mostres que de sovintejar poden malmetre la relació ciutadana i en el fons la cohesió social, imprescindible per la ciutat i el seu futur . Veurem si el Pla de Civisme ajuda a fer una ciutat molt més tranquil·la ( que ho ja és ) o si més no per anar aïllant els comportaments que malmetin la convivència i si ni és possible aïllar-los cal la sanció sense contemplacions.

 

Vet aquí en mig de la xafogor la lectura dels titulars de l’Eix conviden a la reflexió.

I també a l’acció naturalment….de qui correspongui.

 

Publicat a l’Eix Diari el 9 d’agost del 2017

 

 

 

Va de conte.

Agost 15, 2017

Avui per celebrar el 15 d’agost, Marededéu d’Agost i dia en que al País es celebren més  Festes major que millor que un conte per celebra-ho.

Us oferim un dels contes que formen part del llibre Olèrdulae El contes del Penedès ( de la mar a terra endins) que ha editat al Cep i al Nansa i recomanable per aquells i aquelles que volen conèixer de manera divertida la història del nostre territori.

Una nit a la Sala, o el Gall robat el dia de Nadal

24 de desembre de 1809. Els regiments del general Louis Gabriel Suchet rondaven per la comarca. Al mercat de la plaça Major, uns pagesos de Subirats havien comentat que feia pocs dies els soldats estaven acampats a l’Ordal, de camí cap sud del Principat. La vila, però, en la seguretat que les muntanyanes del Garraf la protegia del pas dels grans exèrcits, estava tranquil·la. De fet, algunes famílies de Barcelona havien decidit establir-s’hi per aquesta mateixa raó. Des de feia un mes la Casa de comèdies, a l’edifici que es coneixia com la Sala, hostatjava la companyia del teatre de la Santa Creu de Barcelona, companyia que en aquell moment dirigia un tal Josep Robrenyo, liberal i patriota confés, individu estrafolari on n’hi hagués. Ell i el seu elenc d’actors i actrius, representaven cada nit algun sainet o peça lírica que satisfeien, tant com podien i sabien, els fugitius de la gran ciutat.

Aquella nit, a l’hort dels Carmelites, on s’alçava la Sala, hi havia grans lluminàries: dues teieres cremaven a la porta principal il·luminant els horts del darrera del carrer Major, darreres que feien l’efecte de muralla, una d’elles, al cantó de llevant, la que feia escaire amb el carrer de les Premses, era el jardí dels Papiol, terratinents locals. Precisament en aquell moment, al portal principal de la casa, amb tota reserva i discreció arribava un carruatge cobert. Les peülles dels cavalls que tiraven del cotxe ressonaren sobre l’empedrat del sòl fins que els calmà la perícia del cotxer. Del  carruatge descendí un oficial napoleònic amb més galons i cordons a la pitrera que la capa de la marededéu, l’acompanyava l’hereu de la casa. Era el general Suchet, l’havien anat a buscar d’entre els seus regiments per tal d’afalagar-lo, Vilanova queia lluny del camp de batalla i oferiria a l’alt oficial una comoditat i tranquil·litat que no oferien altres poblacions de l’entorn. La mestressa, escortada pel vell de la casa i tot un escamot de servents, van rebre el refistolat oficial, que entre altres galindaines lluïa la banda tricolor de la república estampada en la bandolera que sostenia un enorme sabre. Després de fer-li el rendez bu i oferir-li un cordial, que va assaborir fent petar la llengua en senyal aprovatori, Suchet pregà que tinguessin la bondat d’indicar-li la cambra on reposaria, estava molt fatigat i desitjava descansar en un llit cristià després de tantes nits d’utilitzar el catre de campanya, l’endemà ja li vagaria de saludar tota la família dels amables amfitrions.

A la Casa de comèdies, el sainet havia començat, el d’aquella nit duia un títol que posteriorment resultaria haver estat ben oportú, el Gall Robat pel dia de Nadal, una comedieta d’embolics provocats per la desaparició inoportuna d’un gall. Els assistents, impacients, no desitjaven altra cosa que distreure’s dels maldecaps que comportava la guerra. Finalment, resolts, o no, els embolics, la funció es donà per acabada i el públic romancejà per la Sala sense decidir-se a donar-ho per fet, perquè la majoria dels assistents eren aquells forasters desvagats que l’endemà ningú apuraria per llevar-se d’hora. Robrenyo, director i primer actor, d’acord amb el seu tarannà es barrejà entre el públic en cerca de novetats sobre els esdeveniments de la guerra, i també novetats sobre la població on es trobaven; en defensa d’aquell comportament caldria estimar que els actors, arreu, i sobretot en una petita població com aquella, no eren gaire ben considerats entre els timorats ciutadans, que no advertien gaire diferències entre actor, mangant o  buscavides, i només en aquells moments després de la funció, quan encara es mantenia viu el temps de ficció, els artistes eren tractats amb certa franquesa. Robrenyo, i els seus, doncs, ho aprofitaven per extreure’n aquelles noves que els poguessin fer servei pels seus afers, afers de qualsevol mena.

Un cop acabada la funció, al saló de la casa de comèdies i en mig d’una colleta, un dels majorals dels Papiol comentava, en veu baixa i advertint als presents de la discreció amb què calia tractar la notícia, l’arribada de l’alt oficial, a la casa gran, una mena de gall ─feu irònica al·lusió al títol de la comèdia─ que per la quantitat de galons, medalles i cordons que l’adornaven, havia de ser una alta jerarquia. El to era molt discret, però l’oïda de Robrenyo, summament esmolada. «Un oficial d’alt rang per aquells paratges?», rumiava, el dramaturg, «no podia ser altre que Suchet», el que tenia els seus regiments acampats a les envistes de Martorell, a l’Ordal. Aquella era una gran ocasió: la casa dels Papiol, queia allà mateix, a la cantonada, i encara que ben segur que el palauet estaria guardat pels mossos de la casa, gent sense experiència; altra cosa fora si l’oficial s’hagués endut una bona escolta, però tot feia preveure que no, el majoral no parlava d’altres cavalls que els del cotxe, i en el cotxe només podien viatjar-hi tres o quatre persones. A més Vilanova disposava d’un escamot de la milícia, que ben segur no es disgustarien si algú els feia saber del rapte del general Suchet. Perquè això era exactament el que es proposava Robrenyo, amb l’ajuda dels camarades de la companyia, als qual participà de la seva intenció: raptarien l’oficial, robarien, ara sí de debò, el gall francès. L’empresa no oferia cap gran problema, només calia escalar el mur de la mansió, de resistència no en trobarien gaire, algun assistent de l’escorta i els quatre mossos de la casa, que ben segur no oferirien una gran fermesa. Un cop el tinguessin, aprofitant la nit i la proximitat, el tancarien a les golfes de la mateixa Sala, allà no el buscaria ningú. L’endemà un d’ells s’hauria d’arribar fins Tarragona a donar-ne part a la guarnició regular que sota les ordres del general Juan Senen de Contreras, protegia la ciutat, el qual segur que es prestaria a desembossar una bona quantitat per aquell gall, que com premonitoriament advertia el sainet que representaven, seria robat el dia de Nadal. Així es confabularen, i de dins els baguls de l’atretzzo aparegueren un parell de pistoles i un fusell de pedrenyal que ben esgrimits farien el seu bon efecte, sobretot si les empunyaven amb decisió unes quantes disfresses, que d’això en tenien de sobres a la companyia, amb els rostres ocults. Escalar el mur no els hi va costar gaire esforç, la majoria d’ells, per raons d’ofici, eren ben plantats i prou musculosos. Un cop dins el jardí calia saber on s’hostatjava el gall. Com que no podien saber-ho decidiren escalar la finestra que hi havia més a l’abast. Ho van fer enfilant-se per una gruixuda buguenvíl·lia… bravo! les persianes només eren ajustades. Un cop dins la casa se n’adonaren que eren en una amplia  galeria amb vàries portes. Van interrogar-se, quina porta? Qualsevol! La primera que empentaren els introduí a la capella; mala negada! La següent els deixà en un gabinet de treball amb altres portes; qualsevol! Altra cop a un rebedor amb més d’una porta; començaren a maleir la casa i els qui hi vivien. Amb tot això havien alçat bona fressa, la gent es despertava alarmada pel desacostumat enrenou a aquelles hores. De la part dels baixos, on dormien els mossos, algú pujava per una escala interior, De cop i volta els sorpresos eren ells, no sabien què fer, com reaccionar. Finalment va ser Robrenyo, com altres vegades, qui decidí: «Enrere pel camí on hem vingut! Això s’està complicant», ordenà. Així van fer-ho, sense cap objecció, per la finestra de la galeria, descendint per la mateixa buguenvíl·lia, cap el jardí i cap el mur que pogueren escalar sense prendre mal, malgrat el parell d’escopetades amb que els obsequiaren des de la mateixa finestra que havien escalat abans.

L’endemà, a la vila no es parlava d’altra cosa: uns facinerosos havien entrat a la mansió dels Papiol, no se sabia amb quina intenció, i tal com hi havien entrat havien sortit, sense tocar res ni ningú; misteri. Només en el record de la família va quedar el possible motiu de l’assalt a la casa, motiu que finalment la fantasia dels descendents materialitzà en una habitació i un llit, on suposadament hauria reposat el gall napoleònic. 

Josep Robrenyo i la seva companyia van acabar el contracte amb la Casa de comèdies local, i per Cap d’Any ja eren a Reus, representant la mateixa obra que a Vilanova, “El gall robat el dia de Nadal”.

 

Noms propis (XXXII)

Agost 14, 2017

Hamza Yalçin d’ençà del dia 3 d’agost en que fou detingut a l’aeroport del Prat el periodista Turc està a l’espera de que Turquia enviï les argumentacions sobre les acusacions que han et que tingués una ordre internacional de detenció. Quan arribi aqueta documentació l’Audiència Nacional tindrà un termini similar per decidir si li lliura a les autoritats turques perquè sigui jutjat, però serà el Govern qui tingui l’última paraula.

Yalçin va ser detingut el 3 d’agost en l’aeroport del Prat, durant una escala en el seu camí cap a Londres. Allí va saltar l’alerta a causa d’una ordre internacional de detenció cursada per Turquia a través d’Interpol, en la qual s’acusa a aquest escriptor de tenir vincles terroristes amb una organització d’extrema esquerra i d’haver escrit articles crítics amb el president turc.

El govern espanyol té la darrera paraula perquè Segons la Llei d’Extradició Passiva, la decisió d’extraditar-lo no és vinculant per a l’Executiu, que podrà denegar-la “en l’exercici de la sobirania nacional, atenent al principi de reciprocitat o a raons de seguretat, ordre públic o altres interessos essencials per a Espanya”. A més, si el Govern la rebutja, no cap recurs per part de Turquia i Yalçin quedarà lliure

I encara, la llei la possibilitat de denegar una extradició si existeixen “raons fundades” per creure que el veritable motiu pel qual se sol·licita aquest tràmit és “perseguir o castigar a una persona per consideracions de raça, religió, nacionalitat o opinions polítiques, o que la situació d’aquesta persona corre el risc de veure’s agreujada per tals consideracions”. Segons diverses organitzacions, aquest és el motiu pel qual es persegueix a Yalçin, la seva discrepància amb el règim turc, que des del fallit cop d’estat ha engegat una repressió massiva contra tots aquells sospitosos de ens ser adeptes a Erdogan.

En fi que el govern té una patata calenta i sobretot perquè la credibilitat democràtica d’Erdogan esta`més que qüestionada

 

CUP, un cop més el partit polític d ela CUP ha sacsejat el panorama polítics del país, aquest cop però ha estat una sacsejada provocada pel cartell en que animen a votar que sí en els referèndum del 1-0  . Els i els cupaire creuen que El referèndum no tindrà lloc sense mobilització popular i aquesta ha de seguir l’endemà perquè s’apliquin els resultats i per impulsar, en el procés constituent, “una República dels Països Catalans socialista i feminista”. Aquest és el missatge central de la campanya de la CUP i de diverses organitzacions de l’esquerra independentista -SEPC, Arran, Endavant, COS i Alerta Solidària- de cara a l’1-O en què, amb el lema “Escombrem-los!”, presenta un cartell on hi apareix un mapa dels Països Catalans amb una dona escombrant Artur Mas, Jordi Pujol, el garrot de Felip Puig, Mariano Rajoy, José María Aznar, Felip VI, un torero o Florentino Pérez a fora del país.

I segueixen explicant : el referèndum és el punt de partida, no d’arribada”, ja que “el dret d’autodeterminació és el que té cada poble per decidir per si mateix les seves formes d’organització política, social i econòmica”, fet que s’aconseguiria amb un “impuls d’un procés constituent popular de base”. En aquest sentit, han recordat el cas de Grècia, on la ciutadania va votar en referèndum en contra d’un memoràndum de la Unió Europea que “al cap d’una setmana ja s’estava aplicant”.

El cartell ha generat des de comparacions amb cartells de la revolució russa a comparacions amb al cançó del Sirex, “ Si yo tuviera una escoba”.

En fi tota un àmplia gamma de comentaris la majoria d’ells crítics sobretot per haver inclòs a Mas en la llista dels escombrables.

Ja és la segona vegada que al CUP escombra a Mas , allò de  a “la paperera de la història “ segueix essent vàlid i aquets cop és escombrat del  panorama polític d’uns Països Catalans independents….

La resposta del PDEcat: El coordinador organitzatiu del partit, David Bonvehí, ha titllat de “miserable” que s’equiparés l’expresident català al nivell de Rajoy. “Posar en el mateix sac Mas i Rajoy és miserable. Un condemnat per demòcrata, l’altre cap d’un estat que persegueix les idees. Feu pena“, ha piulat des del seu compte.

Ja veiem que un cartell genera de nou la confrontació en el front del sí.

Quantes en veurem més?

Actúa: nou partit polític en el qual participen el jutge Baltasar Garzón i el portaveu d’Esquerra Unida, Gaspar Llamazares. Actúa neix amb una “proposta de mínims”, com defineixen al seu programa, per unir a l’esquerra i treure al Partit Popular del Govern. L’organització s’ha registrat com a partit polític després de néixer com una plataforma cívica el passat mes d’abril. “L’electoral ni es prejutja ni es descarta”, va assegurar en Twitter Llamazares, que podria concórrer amb la seva nova formació i no amb IU, on encara milita. La formació explica ja amb el suport de diferents personalitats, com l’advocada Cristina Almeida, el exdirector general de la Unesco Federico Mayor Zaragoza, l’economista Lina Gálvez, el magistrat emèrit del Tribunal Suprem José Antonio Martín Pallín i l’antic secretari general de Comissions Obreres Antonio Gutiérrez, entre uns altres, malgrat aquest dos darrers se’n han desvinculat des del moment en que s’ha convertit en partit.

Actúa te la voluntat d’ agrupar a tots els partits que estiguin “en contra de les polítiques neoliberals de la dreta” i segons Garzón com es va fer a  Portugal. I a qui s’adreça el nou partit , doncs la resposta la dona el mateix Garzón : “Actúa interpela al millón de votantes que perdió la suma de IU y Podemos y a los cientos da miles que se dejó el PSOE por no evitar que el PP siguiera en el Gobierno”

Veurem si és possible.

Algú  ja ha definit el partit com el projecte dels vells rockers que mai moren…

El panorama  l’esquerra s’anima… i com sempre es fragmenta.

Eulen. Nom maleït avui per tots aquells que han d’agafar un avió a l’aeroport del Prat .

Però que és Eulen?

En la web corporativa hi trobem aquesta definició:

El Grupo EULEN, empresa familiar con capital 100% español, es líder nacional en la prestación de servicios generales a empresas y especialista en actividades de limpieza, seguridad, servicios auxiliares -logística, generales y telemarketing-, Facility Services & Management, servicios sociosanitarios, mantenimiento integral, trabajo temporal y medio ambiente.

Pioneros en el concepto de externalización, el Grupo EULEN se mantiene a la vanguardia gracias a la calidad de su trabajo y al compromiso de sus trabajadores y directivos avalados por las máximas certificaciones ISO.

El Grupo EULEN está adherido al Pacto Mundial y firmemente comprometido con la sociedad a través del desarrollo de políticas sociales responsables, mecenazgo cultural y protección del medio ambiente.

Ja ho veiem Pioneros en el concepto de externalización i fruit d’això va aconseguir la contracta de la segureta de l’aeroport. Però el tema està en que va guanyar la licitació amb un rebaixa econòmica que ha traslladat als sous del treballadors i també a reduir personal.

En fi , així és molt fàcil.

Segurament els treballadors tampoc han estat a l’alçada però els culpabels no són ells.

Aena, acceptant licitacions amb baixes temeràries i Eulen fent propostes que després es carreguen contar els treballadors.

Així van les coses.

 

 

 

De lectures

Agost 13, 2017

Individus com nosaltres.

Ferrant Torrent.

Col·lecció Clàssica nº1141

Editorial Columna.

Barcelona ,juny del 2017

Segon volum  d’una possible  trilogia que va començar el 2015 amb “ Un dinar un dia qualsevol” per tractar la situació que s’ha viscut al País Valencià en els darrers trenta anys sota els governs del PP . En aquests llibres  Ferran Torrent  intenta esbrinar la trama que hi ha i les connexions i la relació que hi ha  entre la política, els negocis, combinació que pot resultat explosiva i autènticament corrupta  com anem llegint en els diversos episodis que s’expliquen en els llibres. En alguns moments es fa palesa allò de que la realitat supera la ficció.

Durant molts de temps s’ha considerat que la corrupció era la norma habitual a la política valenciana i que aquesta situació tampoc tenia cap conseqüència electoral. Això queda ben explicat en el llibre i es veu com les relacions perverses entre els polítics , els empresaris i alguns mafiosos són habituals i generen grans expectatives de negocis més aviat tèrbols que han afavorit a una colla de gent sense cap mena d’escrúpols.  .

En aquesta segona novel·la sobre la corrupció al País Valencià ens trobem ja a les vigílies  de la possible  pèrdua de les majories absolutes del PP i amb l’esperança  d’un possible canvi de govern encapçalades per els esquerres pugui arribar a evitar les la corrupció  generalitzada del sistema i regenerar la vida política .

Ferrant Torrent és nascut a Sedaví i està considerat un dels escriptors més prolífic i popular de la literatura catalana contemporània . Va començar e estudiar Dret però en deixar-ho es va dedicar  a diverses i variades feines  fins  a dedicar-se plenament a  la literatura.  Torrent va fer una aposta arriscada per escriure en valencià i això també, malgrat el perill que podia representar, ha estat un dels seus valors i aportacions com a  escriptor, la normalització del valencià coma instrument literari . La majoria de les seves novel·les tenen els trets de novel·la negra però ambientades al País Valencià i amb personatges peculiars la majoria de les vegades. Periodistes , policies, gent de carrer, empresaris, boxejadors, prostitutes, tots amb un punt d’extravagància  conformen un corpus literari que sorprèn per la seva qualitat i per la desbordant imaginació de l’autor però que està molt arrelat amb els peus a terra i cada llibre reflecteix i denuncia algunes de les situacions conflictives  – o hipotèticament conflictiva que es produeix al País Valencià.

Torrent també col·labora habitualment en mitjans de comunicació com El Temps o RAC-1 i TV-3, i ha fet alguns programes dedicats a aspectes culturals dels territoris de parla catalana.

Ha obtingut els guardons més importants de la literatura del País, entre altres  el Premi Sant Jordi el 1994, i el de la Critica Serra d’Or,2003 i finalista del Planeta, el 2004.  És l’autor de mítiques novel·les de la sèrie de novel·la negra protagonitzada pel periodista i exboxejador Hèctor Barrera i el detectiu Butxana. No emprenyeu el comissari (1984), Penja els guants, Butxana (1985), Un negre amb un saxo (1989).

Retrobem altre cop als personatges del llibre “ Un dinar un dia qualsevol” en una nova activitat. Volen entrar en el món del joc semi clandestí amb els diners que van poder treure  d’una operació anterior. El grup és realment estrany així ho defineix l’advocat Bohorquez que els ha de treure d’una situació peliaguda d’un d’ells i així descriu al grup –Un dia vostè i jo dinarem. M’ha d’explicar la de grup que són. Em sembla…. Com i ho diria. Divers? Colorit, potser. Ben mirat ,només els cal un advocat.

I el grup el formaven el  Rafel,antic capellà i president de la Fundació que porta el seu nom,  el Mític Regino, Butxana, Tordera, el Comptable, els germans Torres, Robert, Salif , el Messíe, el Llargo el periodista  Marc Sendra que veu material més que ample en tot el que van tramant  per escriure una novel·la sota el mestratge de Ferran Torres ,escriptor a qui el periodista ja coneix des de fa temps i han aparegut en altres novel·les.

Tot plegat comença a l’any 2015 tot fa pensar que el panorama polític canviarà. Marc Sendra periodista que ha deixat el  seu diari per treballar freelance està preparant una novel·la i reportatges sobre un famós atracament  a un banc que mai es va resoldre. Va entrevistant a la gent que podia estar-hi implicada i reconstruint els fets. Però el grup , que Sendra  investiga, està en aquets moments en vies de muntar un negoci de joc, tolerat amb les corresponents aportacions generoses a la policia. El periodista té molt de temps , treballa poc pel diari i la seva companya que és metgessa ha deixat els grans magatzem on treballava de dependenta i ha marxat a  Alemanya a exercir la seva professió, aquesta situació li dóna molts moments de “lleure”. A mesura que va escrivint el llibre sobre l’atracament es va implicant en al història de grup, i també de mantenir les seves bones relacions veïnals . En mig de tot el procés s’hi barregen una assassinat , i un segrest , ingredients que ajuden a  tramar la història i a donar-hi un realisme i si ja els fets per si mateixos ja són prou per la història cal afegir-hi també el descobriment de diverses trames  de corrupció empresarial i policial.

Tota una teranyina que va teixint-se poc a poc i ben sòlidament per donar pas a una narració  molt interessant en la línia de l’autor. Tot acaba amb una certa esperança amb l’arribada de les esquerres al govern. Potser la propera novel·la ja anirà d’això…

L’estil Torrent naturalment dóna més valor a la narració, descripcions interessant , personatges  peculiars però que omplen els espais narratius, diàlegs frescos i la permanent ironia que omple tota la narració..

Torrent en estat pur, una nova novel·la amb el rerefons d ela corrupció al País Valencià però també d’una bona factura literària.

 

 

 

D’altres fonts (XXXII)

Agost 12, 2017

Article de José Antonio Pérez Tapias més que interessant. Analitza els contrapoders que  es po trobar Pedro Sánchez al sí del PSOE i també el paper de Susana Díaz en el futur del PSOE.

José Antonio Pérez Tapias , ha estat diputat al Congrés pel PSOE, membre de Izquierda Socialista  i ha tingut diversos càrrecs en l’administració andalusa lligats a la Cultura. Va ser candidat a la primera secretaria del PSOE a l’any 2014 . Autors de nombrosos llibres sobre filosofia i política Doctor en Filosofia. Llicenciat en Filosofia i Lletres. Llicenciat en Teologia. Degà d ela Facultat de Filosofia i lletres de la Universitat de Granada

 (2004-2006). Membre de la Coordiandora Federal de la Corriente de Opinión Izquierda Socialista. Ha publicat entre d’altres: Filosofía y crítica de la Cultura (Trotta, Madrid 1996) ;Internautas y náufragos (Trotta, Madrid 2003); El riesgo de opinar. Apuestas por la izquierda(2006); Del bienestar a la justicia. Aportaciones para una ciudadanía intercultural . Col·labora en diversos mitjans de comunicacions.

 

Conflicto de poderes, no de lealtades. José Antonio Pérez Tapias. Eldiario.es 02.08

 

“Susana Díaz le espetó a Pedro Sánchez desde la tribuna del congreso palabras de inaudita dureza en un contexto como ese al decirle que no le obligara a elegir “entre la lealtad al PSOE y la lealtad a Andalucía”

“Cualquier pieza del discurso político puede funcionar ideológicamente, en el sentido marxista de la expresión, es decir, de forma encubridora de los intereses en juego”

 

En la clausura del XIII congreso del PSOE de Andalucía se produjo el insólito hecho de que la recién reelegida secretaria general de los socialistas andaluces se dirigiera al recién reelegido, y por el XXXIX congreso federal ratificado, secretario general del PSOE, en un tono conminatorio que de ninguna manera podía ocultar la amenaza que encerraba el mensaje que emitía. Susana Díaz, desde la tribuna del congreso, profiriendo su discurso desde un atril a sólo unos metros del lugar donde Pedro Sánchez estaba sentado, le espetó palabras de inaudita dureza en un contexto como ese al decirle en tono imperativo que no le obligara a elegir “entre la lealtad al PSOE y la lealtad a Andalucía”.

La apariencia del enunciado en cuestión era de sencillo dilema: si hubiera de acatar la posición del PSOE —refiriéndose a la propuesta sobre plurinacionalidad del Estado español plasmada en las resoluciones del último congreso federal—, dejaría descuidadas sus obligaciones en lo que se refiere a la defensa de los intereses de Andalucía, siendo presidenta de la misma. Si se volcara en velar por Andalucía, como sería su compromiso institucional, habría de aparcar la disciplina de partido e ir en contra de toda pretensión de conjugar la plurinacionalidad del Estado.

Mas cualquier persona atenta a mensaje tan equívoco como malévolo descubre al momento —así lo ha reflejado la prensa en general— que tras lo que prima facie se presenta como dilema, hay en verdad una amenaza en toda regla. Cual si fuera variante del milenario dicho “conmigo o contra mí”, la secretaria del PSOE-A formulaba un reto que lanzó a la cara del secretario general del PSOE —éste, aun con todo su aplomo, no pudo evitar que su gestualidad facial acusara el golpe bajo que en directo se le infligía—: si Pedro Sánchez, a la cabeza del partido, lidera el avance hacia el reconocimiento de la plurinacionalidad existente en la realidad política española, Susana Díaz, con sus fidelizadas huestes imbuidas de nacionalismo españolista, le presentará cara negándose a tal recorrido jurídico-político, por mucho que se hiciera en aras de salvar la unidad y cohesión del Estado español.

Sigamos teniendo en cuenta la percepción de cualquier observador externo respecto a una situación como la descrita, de la cual tenemos fidedignas crónicas escritas y fehacientes testimonios audiovisuales. Y si quien observa hace el análisis correspondiente, fácilmente concluye que hay un fuerte conflicto de poderes tras lo que las apariencias dilemáticas presentan como un conflicto de lealtades —falso conflicto de lealtades. En el congreso del PSOE andaluz se ha conformado un bloque de oposición interna a la dirección federal del partido, lo cual, amén de verse anunciado desde la convocatoria misma de tal congreso, en el desarrollo del mismo quedó patente, al aprobarse por casi un 95% de los delegados, la gestión de la ejecutiva saliente, encabezada por la misma Susana Díaz, a la sazón secretaria general de nuevo gracias a la abrumadora recogida de avales a su candidatura, haciéndola única para sólo ser aclamada en el cónclave del socialismo andaluz. Tal apoyo no hubiera sido objeto de reparo alguno si la ejecutiva saliente no hubiera estado involucrada de lleno, con su secretaria general al frente, en la defenestración de quien era el líder del PSOE.

No faltó el punto grotesco de expresar todo un sentido lamento por arrancar páginas del PSOE —en referencia al relevo de Alfonso Guerra en la dirección de la Fundación Pablo Iglesias— por parte de quien dirigió la conspiración para quitar de en medio al secretario general del PSOE. Todos estos elementos contextuales aportan claves del texto falsamente dilemático que constituyó el centro de gravedad del acto de clausura del congreso: el PSOE de Andalucía se afirmaba como bastión del sector del PSOE que quedó en minoría en el congreso federal, como quedó anticipado por la derrota en primarias de Susana Díaz frente a Pedro Sánchez.

Con todo, el conflicto de poderes que se expresa como conflicto de lealtades muestra a su vez cómo se juega tramposamente mediante el discurso de la lealtad. Ésta supone la fidelidad a los compromisos contraídos desde el respeto al deber que respecto a ello se tiene —el cual abarca el respeto a aquéllos con quienes se contrajo el compromiso. No se trata de eso que coloquialmente se llama “fidelidad perruna”, ciega y, en política, clientelarmente ahormada. Por ello la lealtad no excluye la crítica, pero exige que sea expresada abierta y limpiamente, lo cual implica hacerlo desde las posiciones públicas en que cabe esgrimirla, y si para mantener la crítica hay que dimitir de un cargo con cuyo desempeño colisiona, es lo que debe hacerse, en vez de utilizarlo como baluarte en una determinada confrontación de poder que puede llegar a ser ilegítima. Es el caso del conflicto de poderes que se deja ver entre Susana Díaz y Pedro Sánchez.

Pero hay más: lo que se hace patente en todo este asunto es cómo cualquier pieza del discurso político puede funcionar ideológicamente, en el sentido marxista de la expresión, es decir, de forma encubridora de los intereses en juego. Para cuestionar el federalismo pluralista se ha recurrido desde el PSOE de Andalucía al “federalismo cooperativo”, contraponiéndolos de manera mendaz.

Desde hace mucho tiempo no hay federalismo que no se presente como cooperativo; va de suyo que el pacto federal implica cooperación entre entidades federadas y de éstas con el poder que recae sobre las instancias estatales que encarnan la federación misma. El federalismo pluralista, aplicado a la pluralidad de naciones, ya implica cooperación. Luego cuando se insiste unilateralmente en ésta es para tapar ideológicamente el descrédito que se siembra respecto a aquél. Y para ello se pasa por alto incluso declaraciones de reputados miembros del PSOE en torno a la “nación de naciones”, desde Anselmo Carretero en 1948 durante su exilio mexicano hasta Felipe González y Carme Chacón, pasando por el diputado constituyente Peces-Barba. No interesa citar nada de eso, sino acumular viejas glorias en una primera fila para bendecir una operación de poder y reforzar la coartada españolista. Ésta, de manera chocante, se hace valer por un partido que promovió en la reforma del Estatuto de la Comunidad Autónoma andaluza que se recogiera su reconocimiento como nacionalidad histórica —Estatuto en el que hasta se menciona la Constitución Federal Andaluza de 1883— , y ello a la vez que se potencia dicha coartada descuidando la referencia a “nacionalidades y regiones” en el artículo 2 de la tan invocada Constitución.

Contraponer como excluyentes igualdad de derechos de los ciudadanos y reconocimiento de la legítima diversidad de naciones corresponde a algo que desde el PSOE no se propuso ni se intenta, como el secretario general se encargó de recordar en su discurso —con sabor a réplica. Y lo que muchos afirmamos al defender una propuesta federalista que contemple la pluralidad de naciones en el Estado es la imperiosa necesidad de dar respuesta con tal fórmula no sólo a la compleja realidad del Estado español, máxime en el punto actual de su agotamiento como Estado autonómico, sino de ofrecer vías de salida a la grave crisis que el Estado sufre en estos momentos. El conflicto de poderes en el campo socialista no es sólo un problema del PSOE; es un problema de España.

 

 

Ja tocava….

Agost 10, 2017

Per fi sembla que el tema de la Revisió del PGOU tira endavant.

I creiem que arriba amb un pèl de retard.

Ja era hora.

Arribarà després de més de 15 anys de la darrera aprovació.

Tota una eternitat si tenim en compte el que ha passat en aquets anys.

Hem viscut de les “modificacions puntuals” i s’ha anat fent pedaços en al planificació quan el que calia és el que ara es començarà  a fer , observar la ciutat com un tot i no només fragmentadament.

Després de que diversos governs municipals avancessin la seva voluntat de revisar l’ordenament de la ciutat, ara sembla que de debò es posarà fil a l’agulla.

I així ho hem pogut llegir en les notes informatives : Redefinir els nous sectors de creixement de Vilanova, desafectant un sector com l’Ortoll -que deixarà de ser urbanitzable- és el principal objectiu del nou Pla general d’ordenació urbanística municipal, el tercer de què disposarà la ciutat des de la democràcia. La junta de govern local d’aquest dimarts ha aprovat el primer tràmit que donarà pas al futur planejament; es tracta de la licitació d’un avanç del pla que inclourà un estudi ambiental, social i econòmic així com les necessitats d’habitatge que preveu la ciutat. La contractació del servei de redacció del document tindrà un import de sortida de 149.199 euros. L’avanç del pla haurà d’estar acabat en un termini màxim de dos anys, per servir com a base del futur POUM.

“D’aquí a un parell d’anys tindrem una estratègia urbanística general”, ha explicat el regidor d’Urbanisme, Gerard Llobet.

La màquina administrativa es posa en marxa doncs, caldrà també la decisió política i els nivells necessaris de debat i participació per arribar a trobar el màxim consens en la modificació del Pla General.  

La darrera revisió es va aprovar l’any 2001unànimament , o sigui que seran més de 15 anys llargs sense fer un debat generalitzar sobre l’ordenació de la ciutat. I amb alguns sectors que han tingut modificacions puntuals que condicionen una planificació general amb la complementarietat que cal en el planejament urbanístic.

Podria arribar a semblar que   la suma de modificacions puntuals podrien haver esdevingut de factor una modificació global del planejament general. En aquest quinze any crec que s’ha  abusat del sistema de modificació fent de la particularitat una gairebé   generalització del procediment, però per una via secundaria que genera la parcialitat i  esbiaixi i desnaturalitza els objectius fixats en qualsevol planejament urbanístic general. La ciutat no és o no hauria de ser  un conjunt d’illes més o menys enganxades o un conjunt d’espais  més o menys soldats per necessitats. El projectar la ciutat es fa des d’una visió global, delimitant sectors , activitats, edificabilitat, espais públics, equipaments, infraestructures i tot plegat manifestament adreçat a noves oportunitats  de generar riquesa i de cohesionar la societat i la ciutat .

El Pla General ens aporta una línies bàsiques del creixement de la ciutat, de les ubicacions específiques dels sectors, d’usos dels espais,  de les proteccions ambientals, de  la vialitat futura , en definitiva element de creixement i transformacions de la ciutat que en un període breu de temps es situaran damunt la taula. Ara després de més de quinze anys de la darrera revisió i debat ampli hi ha canvis més que substancials en tots els aspectes des de l’economia amb una crisi encara no resolta a l’esclat de la bombolla immobiliària que ha deixat molts espais amb  estructures constructives abandonades com imatges clara dels canvis que s’han produït per tant caldrà analitzar amb cura el futur, a l’any 2001, en la revisió que es va fer ningú va pensar ni els experts alertar de que situació econòmica canviaria de manera radical  no només a al ciutat sinó al món sencer.

En el decurs del procés del debat i l’aprovació del Pla caldrà , un cop aconseguit el consens polític,avançar  cap a generar les complicitats dels agents i les administracions que actuen damunt al ciutat i el seu desenvolupament. El Pla no fa – i està bé que no faci-  lògicament la concreció de molts dels aspectes, ens dóna un ordenament i normes de caràcter general, un marc de referència clar però prou adaptable que ajudi a interpretar i posar límits raonables a pretensions a vegades molt  exagerades.

Algunes pistes ja apunten els intencions, així ho hem pogut deduir d’algues de els declaracions fetes pel regidor d’urbanisme que  “ha destacat que la mateixa Generalitat demana canvis a l’Ajuntament en aquest sentit, tenint en compte que “tenir tant sòl urbanitzable no és necessari”, i que la nova llei indica que tots els sectors classificats com a sòl urbanitzable que no s’han desenvolupat els darrers sis anys han de reconvertir-se en sòl no urbanitzable. “No és una prioritat”, ha insistit Llobet. La protecció de la Platja Llarga, que actualment segueix sent urbanitzable, el desenvolupament de l’Eixample Nord o del sector Sant Jordi II seran altres dels temes claus que haurà de recollir el futur pla urbanístic municipal”

En  els treballs del Pla General s’hauran d’ analitzar entre altres temes el model territorial i urbà, els creixements de la pròpia ciutat, la incorporació i tractament de la ciutat difusa a través de les urbanitzacions periurbanes, com abordem el sòl no urbanitzable, com ens afectes les infraestructures i com posicionem la nostra ciutat en un marc comarcal, metropolità i nacional. La simple lectura d’aquest temes comporta tot un seguit de reflexions de com creixerà Vilanova i la Geltrú. I aquest creixement intern i extern  és el que cal gestionar ara, i fer-ho des del compromís de la modernització de la ciutat , la seva connectivitat el seu equilibri i la seva sostenibilitat. Repensar els grans equipaments i infraestructures  Les tendències actuals del moviments interurbans no ho posen fàcil per la pressió que rep avui la ciutat però es tracta de mantenir un rigorós equilibri entre la necessitat i la garantia d’absorció positiva d’aquest futur  creixement.

 

Ara, després dels treballs previs que s’anuncien  vindrà  el més important del procés , sotmetre a debat de la ciutadania el projecte, serà el moment de que tothom es posicioni sobre els temes concrets dels creixement més enllà de les vaguetats i més enllà dels tòpics sabuts. Ara és el moment de que propiciem una  autèntica participació basada en la informació, les explicacions clares i amb criteris amplis de debat.  Hi ha prou experiència per  garantir que aquest procés esdevingui modèlic perquè es tracta de dissenyar el futur físic d’aquesta ciutat i, per tant,  de les persones que hi viuen. És el moment de treballar per garantir un ordenament racional, un nivell de màxima qualitat. I, evidentment això requereix de les màximes aportacions de les persones que hem viure i identificar-nos amb aquesta ciutat.

 

Publicat a l’Eix Diari el 3 d’agost del 2017

Olèrdulae El contes del Penedès ( de la mar a terra endins)

Agost 9, 2017

 

El passat dia 1 d’agots a La Sala es va presentar el llibre del Bienve Moya Olèrdulae El contes del Penedès ( de la mar a terra endins) vaig tenir l’oportunitat de participar-hi directament , deixo aquí el text que vaig llegir.

 Ara fa un dies, aquí mateix, les preclares autoritats que acompanyaven la inauguració d’aquesta exposició, l’honorable Conseller de Cultura i l’ Il·lustríssima Alcaldessa de la ciutat  van qualificar a Bienve Moya de “mestre”.

Discrepo de moltes coses de les que diuen les preclares autoritats esmentades  però estic plenament d’acord amb qualificatiu de “mestre” que van atorgar a l’autor del llibre que avui presentem , el Bienve Moya.

Aquest mestratge ja fa temps que se li reconeix en matèria de Cultura. De l’anomenada Cultura Popular que durant molts anys era la parenta pobre de la Cultura i que amb el Bienve al capdavant i amb moltes més persones certament  s’ha aconseguit que la Cultura Popular avui sigui un element més de la Cultura en majúscules i sense cap més qualificatiu.

El Bienve a partir de la dècada dels setanta pocs abans de la mort del dictador i encara després va estar al capdavant d’ un moviment que va treballar per fer possible la revifalla de la cultura popular. Com diem hi ha qui encapçala aquesta recuperació, entre ells i de manera destacada en Bienve, en fa teòrica i en fa pràctica durant uns quants anys, balla bastons, puja els castells, porta el drac, organitzant i inventant correfocs … però a més dóna continguts i l’adapta als nostres dies . Els “mestres” eren pocs  perquè la cultura popular encara no tenia massa predicament i no si guanyaven masses diners encara.

D’un mestre esperem moltes coses, li reclamen moltes virtuts però n’hi ha  com a  mínim tres virtuts  que semblarien imprescindible.

Que trameti coneixements. I certament això el Bienve ho ha fet amb escreix amb la seva extensa bibliografia en matèria de la cultura popular i en concret també en el tema de les llegendes com el que avui presentem.

Que trameti valors : És evident que la Cultura popular té un pòsit dels valors que a través de la seva expressió més oral o escrita es manifesten, el treball compartit, l’amistat, l’esforç , el treball són elements que trobem consubstancialment en moltes de les narracions mítiques.

I encara un tercer aspecte que reclamem del mestratge que esdevingui referent. No hi ha dubte que avui hi ha termes que usem amb normalitat i tenen molt contingut , temes com a socio-cultura, animació sociocultural, gestió cultural, abans d’això ja hi havia persones que treballaven de valent sense massa reconeixements i que han esdevingut referents de la nostra cultura popular com és el cas del Bienve Moya. Després  ha tingut un reconeixement enormement merescut com va ser al concessió del Premi Nacional de Cultura Popular.   Premi a la brillant trajectòria fent un  trajecte combinant  la seva activa participació en les mostres de cultura popular i  la reflexió , l’estudi teòric i la pràctica de la festa i de la cultura popular  tot plegat ha possibilitat nous criteris, ha fixat  objectius plausible a la nostra festa, ha generat corrent d’opinió, en definitiva ha exercit un mestratge sòlid i reconegut.

Bienve Moya té una reconeguda obra a l’entorn de les diverses manifestacions de la Cultura Popular.

Té alguns llibres dedicats als infants com Pol·len vol estimar o Maginet Tap de Bassa i més recentment un sobre l’Àliga de Tarragona.

 Però cal destacar per damunt de tot  la publicació del llibre Petita Epopeia del Vilanova, que després es va convertir en : La Petita Epopeia de Vilanovins i Geltrunencs amb unes il·lustracions de la Pilarin Bayés   una versió molt adequada pels infants d ela història de la nostra vila. Possiblement ens atrevim dir que caldria que fos de lectura obligada a les escoles. Conèixer d’on venim ens ajudarà a saber ( o no) on volem anar i com hi anem.

 Va escriure ja temps  l’ obra de teatre “El sac”, ( Els Janets, Círcol Catòlic)  i després Numància, quan encara no es parlava d’ecologia l’obra ja parlava dels problemes de la terra – També els poemes revolucionis , Paraules Trepitjades, signats com a Ferran Palol,

Ha escrit també diverses novel·les i algun assaig com Els altres Andalusos” que es la projecció  a la literatura del treball cívic d’aquesta entitat.

Sobre llegendes ha generat  tota una àmplia  bibliografia que constitueix avui una referència pels estudiosos del tema.

Alguns dels seus títols : Llegendes urbanes  i narracions suburbials a l’any, Llegendes del Penedès i els valls del Garraf,  Una mà de sants,

I ara publica El contes del Penedès  A l’ editorial el  Cep i la Nansa edicions, editorial que ja ha publicat altres llibres del Bienve.

És creiem un encert  editorial fer aquesta publicació perquè aporta nous elements de lectura, reflexió i gaudi sobre els velles històries que han conformat  tot un imaginari narratiu de les nostres terres.

El llibre té una quarantena de llegendes i contes a l’entorn del territori històric de Penedès, des del Pont del Diable fins l’aqüeducte de Tarragona i al bell mig Olèrdola on deuria començar tot.

L’autor ha aplegat les narracions en diversos epígrafs

  • de com i quan va fer-se el món
  • dels vells camins
  • de la mar
  • de bruixes i dones d’aigua
  • de monstres i altres bubotes aparegudes i encantats
  • de la marca andalusí
  • de les conquestes al Mediterrani
  • del cicle de Mir Geribert, Príncep d’Olèrdola
  • de les grans malvestats
  • de bandolers i de les guerres
  • de tresors enterrats
  • de miracles i altres sorprenents esdeveniments
  • de les ciutats velles

El llibre cal comprar-lo i llegir-lo , això és el més important.

Però voldríem donar algunes pautes de lectures , purament subjectives i personals. Cada lector o lectora en farà la seva valoració i la seva versió que per això hi ha les llegendes  que o deixen de ser narracions que formen part de l’imaginari col·lectiu de la societat i acostumen a desenvolupar-se en un temps i un espai determinats. La llegenda forma part de patrimoni  històric en allò que anomenem cultura popular o folklore  i per tant el coneixements de la les llegendes és una manera de conèixer-nos a nosaltres mateixos i un primer pas per introduir-nos  a la nostra història.

  • En el llibre hi ha un seguit de llegendes ja conegudes ( Quan a la mar apareix el Peix Nicolau, El cas de la bruixa de la Mata, El pas de la mala dona, El juhí del moro, al Malvasia…) o recollides per altres autors. El Bienve les adapta tant en llenguatge com a context ,la llegenda històricament ha anat evolucionat amb al mateixa societat i per tant avui tenen una significació fomentada al llarg del temps però  una visió més actual i per tant amb ubicació amb el context social actual.
  • Les llegendes que es recullen en el llibre, com no podria ser d’altre manera, trameten  determinats missatges i exalten alguns valors que cal reconèixer i tenir en compte sobretot en aquets temps d’una certa liquidesa de pensament i del coneixement de termes i conceptes com al post-veritat que distorsionen i molt la visualització dels valors. (El mariner de Sant Cristòfol. El sant Crist de Mediona, El noi que entenia la llengua de les bèsties)
  • El llibre del Bienve i del Cep i l Nansa és una enorme oportunitat  per la recuperació de la tradició oral, de generar imaginació, de crear expectatives narratives . Explicar contes, ara ja no cal fer-ho a la vora  del foc. La tradició oral , al majoria de les llegendes provenen d’aquesta tradició, dóna l’oportunitat  de ser un element de comunicació i de relació intergeneracional . O bé d’ajudar a la mateixa expressió amb la capacitat de poder-se representar.
  • El llibre està  escrit amb un llenguatge que s’adiu perfectament ala popularitat de la narració. I a més les llegendes també serveixen per transmetre maneres de viure, i de veure el món que envolta als protagonistes. Destaquen a les llegendes virtuts com el coratge, l’humor els sentiments. Tot plegat és un element que ens pot acostar a ala història i a entendre molt més al configuració social, física i referencial del territori. (Els encantats de Sant Pau, El llop blanc de la Llacuna ,L’aparent mort de la mestressa de Fontallada, Hi havia un mariner que venia de l’Havana)
  •  El recull de llegendes que ens presenta aquets llibre demostra una vegada més que aquestes narracions són vives que són transformables des de la realitat del que expliquen , que són elements que configuren part de al toponímia del país i també som són perfectament adaptables al món d’avui. El Puig de l’aviador n’és un exemple clar. En definitiva que les llegendes en mans del Bienve bé a ser el paradigma literari de la sentència se non è vero, è ben trovato.

Ja hem dit que els llegendes són peces claus en la configuració de la història  i en la nostra és clar exemple de la transmissió entre llegenda i història és un fet habitual i per tan el llibre constitueix també una bona base per entendre al història del territori.

Llegir el llibre ens ajudarà doncs a conèixer una mica més el país , els seus orígens, les trifulgues que hi ha hagut i com s’han assentat, com han viscut i com s’han relacionat els seus habitants.

Un alter autor conegut per la seva predilecció per la cultura popular com és Gabriel Janer Manila escrivia invocant a l’escriptor  i pedagog francès George Jean ( Temps de Contes) que afirmava que un poble sense llegendes  és un poble que moriria de fred, potser fent al·lusió on segurament es va començar a explicar les llegendes i els contes, ara però aquesta fredor podríem trobar-la en la manca de relacions entre les persones o la manca d’arrelament a un territori , a no tenir referents del nostre país.

El llibre Olèrdulae El contes del Penedès ( de la mar a terra endins)  editat pel Cep i al Nansa s’emmarca en com entén el Bienve la Cultura Popular i clar entre aquesta cultura la llegendística . Ja fa anys en un article ens deia :

“ Avui la qüestió està servir-se del folklore com un conjunt tancat, exponent d’un paradís perdut que hom pot recrear a conveniència  per a consum de nostàlgics  o turistes sens emasses exigències ; o bé com un llibre obert, amb moltes pàgines per escriure, on llegir-hi el present i passat molt proper , que ha representat durant molts segles al viabilitat d’un model cultural: de relacions, de lleure, de creació de comprensió del món, amb possibilitats d’autonomia creativa per als sectors populars de la societat . I també hi ha probabilitat de ni una cosa ni ,’altre, és clar.”

Està clar sí que el llibre que avui presentem malgrat faci referència al passat és un llibre viu, actual, carregat d’imaginació de fantasia, que dóna possibilitat de fer l’exercici de somiar i de recerca part del nostre passat.

I per anar acabant permeteu-me dues  consideracions finals i un prec.

La primera és agrair i felicitar al Cep i la Nansa  i al seu editor Francesc de Paula Mestres  per la publicació d’aquest llibre . Aquesta edició és la mostra de la sensibilitat de l’editorial i dels editors per contribuir a aprofundir en la nostra història més remota i en la comprensió del nostre territori. El conjunt de narracions ens capbussa en la nostra petita història, en narracions que podem escoltar encara en molts pobles i ciutats que avui ens arriben a través de la imaginació desbordant de l’autor.

Gràcies doncs i com a contrapartida a aquest agraïment també voldria agrair per endavant als compradors i lectors. A través de la lectura fruirem d’un temps, d’un llenguatge, d’unes històries que segur que hem escoltat a voltes però ara ho farem a través de la qualitat literària del Bienve i comprar el llibre també ajuda a que l’editorial pugui seguir fent el servei a la cultura que avui fa.

El segon agraïment és al Bienve Moya  pel seu treball en aquest llibre però sobretot per la seva llarga trajectòria a la creació d’una mena d’escola , de seguidors , d’alumnes , esdevenint un dels referents cabdals de la recuperació de la cultura popular – entre els que modestament m’hi vull comptar- i ara quan això de la cultura popular en qualsevol de les seves vessant està més que reconegut, reconèixer l’esforç des de l’ humilitat i la modèstia  del Bienve que ha portat a que avui el país sigui com a mínim una mica més feliç i ric  celebrant la festa recuperada en moltes ocasions. Encoratjar-lo i esperonar-lo a seguir aportant tanta saviesa i a seguir creant al curiositat que ens ajudarà a llegir, escoltar, a situar en el territori els seves narracions  i comparar els que ens expliquen els llegendes amb el món d’avui. De circumstància a circumstància.

I el prec final adreçat a l’autoritat competent o no – que no sé si hi és- fa anys que a la nostra ciutat , concretament des de l’any 1985, aviat doncs farà un quart de segle, es celebra el Convit a al Festa , a la Festa Major de la ciutat. Es tractava de que un escriptor  escriptora  d’un dels Països Catalans correlativament  convidés a la festa.  Hi hagué en els seus inicis una norma mai  escrita però seguida durant forces anys de no demanar  a cap escriptor o escriptora de casa, de Vilanova  que ens delectes amb el convit  de la nostra festa. L’acte uns any ha anat bé ,altres de millors i altres per oblidar.

Aquell acord, aquella norma tàcita i no  escrita ja fa temps que es va trencar  i per tant ens sembla que ja és hora d’encarregar ,  tot i sabent que ell dirà a priori que no, al Bienve Moya que ens faci el convit a  la festa de la Festa Major , seria com una mena d’acte de justícia poètica. Perquè qui millor que qui va estar al centre de la recuperació de la festa a al ciutat engrescant i animant a altres persones ( Comissió de recerca de la cultura popular) sigui qui ens convidi. Segur que té sentit. Queda dit.

Gràcies Bienve per escriure el llibre

Gràcies Quico per fer possible que pugui arribar a tothom.

 

La Sala

Vng, 1 d’agost del 2017