Archive for the ‘Uncategorized’ Category

Tornar-hi i amunt que fa pujada.

Setembre 19, 2018

Ja hi som, l’estiu , malgrat la “caloreta apreti ” s’ha acabat.

Començar un nou curs, retornar de nou a la feina, a la ciutat, a la rutina. Començar qualsevol projecte o qualsevol moment vital  és una mena de llibret obert i amb les planes en blanc que s’aniran escrivint a mida que passin els dies i els fets es vagin succeint. Però tornar-hi no sempre  és ,però, una  “tabula rasa” perquè sortosament a mesura que comences nous cursos vas acumulant experiències i vivències, contrastes parers, modifiques certeses,  acumules coneixements  que et permeten estar en disposició de començar de nou però amb un pòsit prou notable ja i amb expectatives diferents cada anys .

Intuïm, però no sabem amb certesa.

Volem, per descomptat, però caldrà veure si podem. Si podem per nosaltres o pels altres, per les circumstàncies de l’entorn.

Tot és més desig que realitat de cara al futur d’aquest curs que ara ja comença.

Previsions que s’aniran complint o no a mesura que avanci el temps.

Potser haurem d’anar modificant el rumb  fixat a mesura que avancem cap a l’objectiu. El més important és arribar-hi sense masses esgarrinxades.

Fa dies que les tempestes de finals d’agost i enguany amb ganes , eh! ja feien preveure que l’entrada al setembre serà d’una transistorietat clara   cap al símptomes de la tardor.

Ha refrescat una mica , però res encara notable, “la caloreta segueix forta i la xafogor inaguantable, . Es veuen al vespre algunes “rebequetes” més pel desig de que l’estiu acabi que no pas per la realitat del termòmetres.

Els diaris i les televisions han aparcat un any més els seus espacials d’estiu, i el gruix de pàgines ja comença a situar-se en el que diríem la normalitat tot i que enguany han anat farcits de polèmiques mes aviat estèrils sobre el 17-A p i la presència del cap de l’estat o ja la tediosa del llaços grocs. .

I sempre quan comencem una nou curs, una nova etapa fas una ràpida ullada al final del curs anterior ja acabat i ho fem segurament per esmenar els errors i equívocs i per altra banda reforçar allò que havia anat bé, allò del que en podríem treure alguns ensenyament positiu, ja fos en el marc teòric com en el pràctic. Tot ens ajudarà a treballar millor i amb més seguretat

Les escoles ja han obert. Encaren el curs 2018- 2019  però encara no hi alumnes,hi arribaran ben aviat, el professorat prepara les tasques que portaran a terme al llarg del nou mesos llargs que tenen pel davant. I també en algunes escoles encara malden per saber quina serà la seva plantilla definitiva. Buf! com sempre.

Però el començament del curs també és manifesta en el camp de la política.

Estem davant d’una tardor calenta com han vingut anunciant reiteradament determinats mitjans de comunicació i també alguns partits polítics?

El curs acabava amb la sorpresa d’un canvi de govern a Madrid. Pedro Sánchez esdevenia President , també crec que amb sorpresa per part seva. Això   podia fer albirar un nou tarannà, o almenys així ho semblava. Les formes potser són i seran més civilitzades però el fons és més o menys el mateix. Tot dintre de la constitució, res fora d’ella. Tot i que el mateix Sánchez creu que l’actual estatut no serveix i proposa, per escàndols de PP i C’s” votar-ne un altre.  I la resposta és o referèndum d’independència o desobediència. I aquí estem per tornar  a començar la batussa.

També és cert que hem viscut un estiu carregat de polèmiques prou absurdes que si no s’aturen poden arribar a ocasionar més d’un enfrontament.

La polèmica dels llaços grocs, dels que els posen ,dels qui els treuen , la neutralitat de l’espai públic,  i tot amanit amb l’ambició electoral de C’s ha portat a que dia darrera dia haguéssim d’escoltar opinions, controvèrsies i altres peces del repertori periodístic. Tot plegat no ens hauria de fer distreure del que ens ve al damunt.

Del 6 i 7 de setembre millor no parlar-ne entenc queno va ser precisament un model parlamentari a seguir.

D’entrada haurem de celebrar aniversaris, que si el 1 d’octubre, que si el 27 d’octubre , malgrat els relats que ara van sortint del que va passar aquell dia és millor no celebra-ho i mantenir-se en un discret silenci.

Però també hi ha el tema del judici que pot aixecar força mobilització popular. Tot plegat ha estat un despropòsit judicial, la mateix instrucció més fantasiosa que real pot portar a una demanda de la fiscalia exageradament augmentada per obtenir una condemna  volgudament excepcional per esmorteir les demandes del món independentista.

Ja veurem si el joc de la justícia europea  dóna el rèdit que fins ara ,a parer del sector independentista, ha tingut. La realitat però em sembla que és que els expectatives s’han rebaixat.

El President Torra fa una conferència , un monòleg al Teatre Nacional, molta claca. Tant de bo l’hagués fet al Parlament amb debats, controvèrsia i resposta.

Però el Parlament a mig gas. La majoria no es posa d’acords i per tant no hi ha plens…

Poc cosa de nou.

Retòrica, cites cultes de gran pensadors i persones d’acció política, i això sí no acceptarà la sentència que hi pugui haver. Es posarà en mans del poble de Catalunya..

En fi més del mateix.

Ara bé, poca cosa, molt poca sobre els problemes reals que té el país a més dels empresonats que per mi és el més important ara per ara.

Tindrem a l’horitzó cap a  finals de curs eleccions, per una banda les europees que sembla que vindran condicionades per les excel·lents previsions que es dóna als partits d’extrema dreta, l’aliança dels xenòfobs i antieuropeistes pot donar un panorama desolador i trencar aquesta imperfecta Europa però encara un espai de benestar i drets comuns. Derrotada Le Pen els seus hereus sorgeixen amb força

I el mateix dia els ajuntaments seran renovats. La gran batalla de Barcelona s’albira com la mare de totes les eleccions ( potser ja s’ha dit altres vegades) però a tots els pobles veurem si les candidatures unitàries independentistes es conformes o cada partit presenta el seu projecte del ciutat que és del que es tracta. Les primàries independentistes sembla que no comptaran, per ara, ni amb ERC ni amb La CUP i corren el perill d’esdevenir la parada i fonda del antic convergents.

Però també cal reivindicar que la política municipal ha significat  una magnífica escola política, la política de trinxera, d’avantguarda, de primera línia a on s’han forjat polítics bregats en mil debats i mil batalles , n’han sortit amb nafres però sempre amb major solidesa, la proximitat entesa om el compromís permanent i quotidià amb els ciutadans i ciutadanes dona unes lliçons impagables quan desprès s’ocupen altres responsabilitats.

De cara a les properes eleccions municipals la batalla es planteja dura i de llarg recorregut.

Més enllà de les estructures dels partits que ja han començat a treballar la sacsejada que l’expresident Puigdemont amb la seva Crida vol revolucionar les municipals per convertir-la ,i amb això coincideix amb el President Torra,en una mena de “14 d’abril” i avançar cap a al república.

Estic convençut que amb això de la Crida veurem renéixer velles glòries de la política o rebotats històrics, o derrotats a les urnes  d’altres partits que intentaran trobar el seu lloc sota el paraigües del Moviment de Puigdemont. Atents als noms que aniran sortit. Ara de moment de programa , bàsic per conèixer els projectes diversos de ciutat, no n’hem sentit ni una paraula.

 

I veurem si hi ha també eleccions anticipades a Catalunya, ningú no ho vol però segons com vagin els judicis por ser una magnífica excusà per intentar anar una mica més enllà.

Tot però vindrà condicionat però pel que digui el Consell de la República , o no?

En fi ja ho tenim aquí. El curs ha començat.

Però per aquets curs la prioritat crec que hauria de ser la llibertat els empresonats….

Tot fa pensar amb mogudes i turbulències però amb continuades apel·lacions al diàleg.

No està malament. .

 

Publicat a l’Eix Diari el 11 de setembre del 2018

Anuncis

Ai, la sanitat!

Setembre 18, 2018

En mig del rebombori de la Diada  es publicaven en alguns diaris els informes al voltant de la sanitat catalana.

I la veritat és que no un resultats com per estar satisfets.

La sanitat funciona relativament bé, si entrem en detalls possiblement hi trobarem els mancances.

La sanitat l’han aguantat els professionals per una banda i tots nosaltres, els usuaris, que ens mantingut d’ona actitud de paciència de sants per aguantar les imperfeccions endèmiques i sobrevingudes que han hagut de patir.

Algunes dades que són prou explícites.

Ara es destinen 4.100 milions menys que a l’any 2010 a sanitat.

Tot plegat significa un 28 % menys que fa uns anys

La Generalitat està a la cua a l’hora d’intentar capgirar les retallades que ella mateixa va aplicar.

Catalunya és la tercera “comunitat per la cua en inversió per sota  només queden per darrera la Comunitat Canària i el País Valencià.

Així  doncs Catalunya figura en el tercer lloc per la cua, només davant de les Canàries i el País Valencià, en un informe sobre les comunitats autònomes amb la pitjor atenció sanitària pública elaborat per la Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública, que es fa amb dades dels tres últims anys.

El portaveu de la Federació, Marciano Sánchez Beyle, ha assenyalat la situació de Catalunya, que “crida l’atenció”, ja que es troba en els últims llocs malgrat tenir un PIB “relativament alt”, fet que ha atribuït a la política de la Generalitat, que, segons el seu parer, ha postergat la sanitat per “dedicar-se a altres coses“. Bé  això “d’altres coses” deu tenir una intenció esbiaixada però els números canten i avui la realitat és clara i contundent.

I havia en el digital Diàleg .cat una interessant reflexió a l’entorn d’això de “ les altres coses” diu així : De fet, quan es fa referència al mal finançament es parla en termes relatius, i en aquest cas es fa referència a termes absoluts. És a dir, no és que hi hagi una diferència molt gran entre els diners que s’aporten i els que es reben, sinó que es tenen en compte els euros per habitant. I pel que fa a aquesta xifra, segons l’estudi, Catalunya és la segona de la llista, només superada per Andalusia, i molt més que Madrid.”

Això significa que l’explicació és una altra: l’assignació de recursos. Com bé apuntava Sánchez Bayle, el finançament té una distorsió important, que s’ha anat reduint en el temps. Cada vegada hi ha més autonomia d’ingressos a través d’impostos propis i participació de l’IRPF, i això és molt accentuat quan el pressupost sobre la Generalitat varia en funció dels serveis transferits. Aquesta distorsió és la introducció d’activitats per part de la Generalitat en funció de l’Autogovern, que no estan contemplats directament com a despeses. I un dels exemples més clars és TV3

De fet, la importància d’aquesta distorsió era relativa fins que es van començar a destinar diners d’altres partides pressupostàries al finançament de la televisió pública catalana. Fins a tal punt, que tota la despesa de TV3 que fa la Generalitat no es pot arribar a comparar amb els diners que reben qualsevol de les altres televisions públiques autonòmiques.”

Aquest fet suposa un greuge pels ciutadans que han de patir situacions de precarietat en serveis , es parla de que hi ha una part important de persones que no poden retirar fàrmacs pels seus costos i altres que han d’esperar llargues cues per poder ser atesos.

La sanitat és un dels fonaments de l’estat del benestar, jugar amb la salut de les persones es pervers i també la sensació de no ser atesos també potser està magnificat però hi ha un pòsit de desconfiança evident d ela gent.

No hi ha dubte que els sistema en allò  bàsic i en els actuacions de pes funciona i funciona bé però  les situacions que moltes vegades es viuen amb proves mèdiques urgents que triguen mesos, o visites a especialistes que es retarden a vuit mesos fan pensar que hi ah alguna cosa que grinyola.

I clar quan ala retallada no es reverteix és obvi que no funciona prou bé.

Manquen metges i especialistes, no es cobreixen baixes al hospitals…

En fi al vella coneguda olor que algun dia petarà i potser serà aviat.

 

 

 

 

 

 

 

 

.

 

Fins aquí es podia arribar!

Setembre 17, 2018

Fa prop de cinquanta anys  concretament l’any 1972 sorgia  Vilanova la colla castellera els Bordegassos de Vilanova, la composaven gent de tota mena,estudiants,treballadors, homes , dones progressistes, conservadors en fi una representació àmplia de la ciutat. Va arribar el moment de triar color de la camisa i hi havia dubtes finalment el color groc del fons de l’escut ( llavors, després es canvià a blau) de la ciutat i l’oportunitat de trobar unes peces de roba groga que ens van deixar a  preu gairebé de caldo va acabar decidint a la colla fer camises de color groc, fluix, pàl·lid i d’això se’n va anomenar “groc-terrós”. Les primeres camises portaven uns botons negres que amb el temps es van anar convertint en una mena de marca de veterania a al colla…..

El groc doncs ha estat al llarg d’aquets cinquanta anys el color vilanoví, l’hem vist en les gran actuacions de la ciutat, hem vist el monument emblemàtic de la plaça d ela Vila dedicat a Tomàs Ventosa vestit de groc en les diades castellers..

Ningú, absolutament ningú podia haver pensat en el moment de prendre la decisió de vestir de groc que prop de cinquanta anys després podria portar algun problema com el que ara han denunciat els bordegassos en  vetar-los pel color de la camisa en el context polític actual  a possibilitat de participar en una vídeo promocional de l’enorme tasca que fa l’hospital de Sant Joan de Déu en el càncer infantil.

Vet aquí el paradigma de l’estupidesa humana!

Els Bordegassos van , han anat i aniran grocs, que ara coincideix amb la reivindicació de la llibertat dels presos polítics, com coincideix tambe amb el grocs de la lluita infantil contra el càncer és una casualitat, pura casualitat que no els ha d’impedir actuar on calgui i quan calgui.

La colla ha estat solidària des del primer moment.

La colla ha volgut sempre ser un element de cohesió i d’integració.

Que ara una productora  – vets a saber quina ment lúcida- els expulsi d’un anunci sobre la batalla contra el càncer infantil que porta a terme l’hospital de Sant Joan de Déu, és no només una estupidesa sinó una injustícia evident.

Al final sembla que per mediació de la direcció de l’hospital s’ha resolt però el rebombori que s’ha produït a la xarxa i al sí del mon casteller segur que hi pot haver influït.

La Colla va treure un comunicat que ens sembla d’una exquisidesa admirable:

COMUNICAT DE LA COLLA CASTELLERA BORDEGASSOS DE VILANOVA

La colla castellera Bordegassos de Vilanova i la Geltrú volem fer saber a l’opinió pública la nostra sorpresa, disgust i incomprensió en relació amb una actuació que havíem de fer per a la prestigiosa institució de l’Hospital de Sant Joan de Déu.

Ara fa uns mesos, una empresa que realitza anuncis es va posar en contacte amb la nostra colla per participar en un vídeo promocional de l’Hospital de Sant Joan de Déu. Malgrat que els requeriments de la gravació no eren senzills (volum de persones, realització del castell, hores de rodatge…), la colla no va dubtar a cancel·lar una actuació prevista per al mateix dia en què es volia fer el rodatge i participar-hi. No cal que expliquem la importància que l’Hospital de Sant Joan de Déu té i la gran feina que s’hi fa. Precisament per això, tots vam veure clar que havíem de sumar al costat d’aquesta iniciativa i fins i tot vam anar a cercar la complicitat de diverses entitats vilanovines més, ja que se’ns exigia un volum de gent notable per a la gravació. Malauradament, tenim ben a prop persones que pateixen càncer infantil i tota la colla ha tingut clar que ens hi havíem d’implicar.

La nostra gran sorpresa arriba quan, a pocs dies de la data que se’ns havia donat, l’empresa responsable de la realització d’aquest espot ens diu que té un problema “innegociable” amb nosaltres: el color de la nostra camisa és el groc. Es veu que “algú” ha vetat el color groc en aquest espot sobre Sant Joan de Déu.
Independentment que el groc sigui el color de la lluita contra el càncer infantil, independentment que els Bordegassos de Vilanova vam triar el groc des de la nostra fundació l’any 1972, es veu que aquest color, avui, deu ofendre “algú”. Un “algú” a qui no li deu agradar el groc, o bé que accepta entrar en la paranoia contra el groc o que es plega davant qui, suposadament, es podria ofendre amb el groc.

Els Bordegassos de Vilanova no som aliens a tot allò que està passant al nostre país. És més, no ho volem ser. Com que suposem que aquesta aversió al nostre groc no deu ser perquè ens representi a nosaltres o a la lluita contra el càncer infantil, tan sols ens queda pensar que se’ns discrimina perquè algú podria arribar a relacionar el nostre groc amb la demanda de llibertat per als presos polítics.

Arribats a aquest punt, només ens queda que lamentar que “algú” prengui una decisió com aquesta que impedeix que puguem col·laborar amb una institució estimada, prestigiosa i admirada com Sant Joan de Déu. Evidentment, no podem acceptar que se’ns proposi canviar de color de camisa i molt menys per una fòbia a allò que pugui representar, avui a Catalunya, el color groc.

Desitgem que l’Hospital de Sant Joan de Déu continuï i millori la seva gran tasca sanitària i d’investigació, i esperem que en el futur els Bordegassos puguem dur a terme la col·laboració que ara se’ns ha negat.


Vilanova i la Geltrú, setembre de 2018

 

Noms propis (XXXVII)

Setembre 16, 2018

La Flama del Canigó és un ritual cada vegada més arrelat i popular. Es barreja amb la celebració de Sant Joan per evocar la identitat comuna de les terres de parla catalana.

El foc de la Flama del Canigó no s’apaga mai: durant tot l’any resta al Castellet de Perpinyà fins que, el 22 de juny, és portat al cim del Canigó. Al punt de mitjanit, el foc de la Flama es distribueix entre els presents. Tot seguit comença el recorregut, en què es va escampant i desdoblant per encendre les fogueres de Sant Joan de centenars de poblacions.

La Flama del Canigó es va disseminant a peu, amb cotxe, bicicleta, barca, cavall o amb qualsevol mitjà de transport possible, i arriba a tots els racons gràcies auna gran diversitat de col·lectius i entitats. Cada poble, vila o ciutat organitza la rebuda de la Flama a la seva manera: amb música, diables, dansa… però amb un ritual compartit: a tot arreu, quan ja és a la destinació, abans d’encendre les fogueres, es llegeix un missatge comú per recordar el significat de la iniciativa.

Tota aquesta mobilització requereixuna gran tasca de coordinació de les rutes de la flama, de tràmits i gestions per a obtenir permisos i autoritzacions i de comunicació per fer més visible i contribuir a l’extensió del moviment. Tota aquesta feina, és clar,comença molts mesos abans de Sant Joan. Des de fa uns quants anys, aquest paper vertebrador l’ha assumit l’entitat Omnium Cultural, que s’encarrega d’organitzar i dinamitzar les activitats entorn de la flama promogudes per centenars de persones, institucions i entitats.

Aquest ritual va començar el 1955 per iniciativa de Francesc Pujades, un veí d’Arles de Tec. Inspirat pel poema Canigó de Jacint Verdaguer, va tenir la idea d’encendre els focs de Sant Joan al cim de la muntanya i repartir-ne la flama arreu. El costum es va estendre ràpidament i el 1966 el foc va passar la duana per primera vegada i va arribar a Vic. A desgrat de la dictadura franquista, la tradició es va anar escampant per tots els territoris de parla catalana com a símbol de pervivència de la cultura del país. 

Extret del web Cultura Popular- Ajuntament de  Barcelona no fos cas que diguéssim que plagiem. Ara anem d’aquets pal.

Bé i per què portem això de la Flam del Canigó?

Doncs perquè al flama va ser protagonista durant aquest darrer 11de setembre. En un acte previ a l’onze de setembre , hi va haver una marxa des del Parlament fins la plaça de Sant Jaume amb l’aturada obligada prèvia al Fossar de les Moreres ( on no s’hi enterra cap traïdor) amb el pebeter que torna a  estar encès i tot això ho feien portant una fanalet amb la flama del Canigó que el President del Parlament havia lliurat al President de la Generalitat.

Sabem que la flama havia arribat des del Castellet de Perpinyà, però no sabem si ben bé havia arribat del cim del  Canigó com fan amb la portada de  la vigília de Sant Joan que és quan  arriba habitualment.

I per què la flama del Canigó?

Ho diuen els mateixos organitzadors , la llum d ela flama  cal per tornar la força i l’esperança a les institucions després de mesos de foscor i paràlisi imposades.

La diada per la llibertat dels presos , unanimitat!

I la llum de la flama ben segur que també cal, no discutiré el que diuen els organitzadors de la diada ,però insistim  també cal que la seva  llum inspiri al govern del país i que comenci a governar i que doni llum també a una estratègia compartida , ara més aviat tenim la foscor d’un túnel al davant, pel 1555 sí, però també per la permanent inacció i retòrica del President.

Facis la llum per l’amor de déu!!

 

Carles Campuzano. Ara és el portaveu del PDeCat a Madrid però té una llarga i excel·lent carrera com a diputat. És al meu entendre un dels millors diputats que ha tingut Catalunya a Madrid. En sóc un admirador malgrat estigui a vegades lluny de la seva posició apolítica. No és al primera vegada que escric d’ell , en la presentació d’un llibre seu vaig dir :

 “Carles Campuzano Però cal dir que  en el Congrés el Carles Campuzano és un diputat conegut i reconegut, actiu i molt feiner, hàbil en el discurs i amb capacitat de generar consens. Tot els altres diputats li tenen un  respecte i estima alta i allò que crec que el defineixi és quan et diuen que és un diputat de qui et pots refiar. Això, ara i avui ,en política crec que és l’elogi més gran que et poden dir perquè significa que, més enllà de la posició política que defensi en cada moment i en cada proposta, hi ha una persona honesta i lleial, traspua  també el qualificatiu de lleial un sentiment d’estima i el reconeixement d’una trajectòria d’acords i negociacions ben encarrilades i millor acabades. 

I no m’equivoco si afirmo que aquesta percepció qualitativa del Diputat vilanoví és tranversal. Amb qualsevol grup polític que parlis trobes qui et lloa la figura i l’acció del política de Campuzano pel que té de capacitat de negociació i de flexibilitat – que no vol dir manca de rigor- en les formes i permetent i la síntesi de posicions que faque els acord arribin a bon port.

Carles Campuzano té els valors bàsics que fan que se li reconegui la seva tasca política i mereixi credibilitat Polític vocacional no ha perdut ni la frescor , ni  l’entusiasme ni la capacitat de treball. Amb el temps i en els càrrec públics sembla que hagi sempre una tendència a l’acomodació, a la renuncia de  determinats postulats o a esdevenir un simple pragmàtic – que ja és molt i no ho dic pejorativament  – Crec que el diputat de CiU no sols no ha perdut res de tot això sinó que l’experiència el pòsit que deixen moltes hores de discussions ,de debats li han permès que, sense perdre aquella il·lusió primerenca, avui s’hagi convertit en un parlamentari d’una solidesa més que notable. Només cal que entreu a la pàgina Web del Congrés i llegir l’històrica d ela seva feina.

Ara ha tornat a ser protagonista ,segurament sense voler d’una situació de conflicte que s’ha viscut al Congrés . PDeCat fa una proposta de resolució instant al diàleg moció pactada amb el PSOE on es demanava iniciar un diàleg sobre la situació de Catalunya “en el marc de la legislació vigent “. Finalment es retira al moció , diuen una  perquè ERC se’n desmarcà i diuen que s’abstindran, altres perquè consideren que `presentar la moció després de l’agitació de l’11 de setembre perdia credibilitat el partit i altres encara parlen de d’imposició de  Puigdemont que no vol trobar massa vies de diàleg sembla… Campuzano no ha negat que la decisió de retirar la moció hagi estat de Carles Puigdemont. “Això quan vingui aquí la senyora Nogueras potser ho pugui aclarir, perquè en nom de la direcció del partit la vicepresidenta potser sigui més precisa que un servidor”.

La qüestió és que Campuzano preguntat per la retirada apel·la a l‘acceptació de les raons d ela direcció que “la política és complicada. Sovint no totes les decisions que es prenen les comparteixes, però has de assumir-les” i encara afegeix “el meu càrrec de portaveu està a disposició del president del partit”.

I no ha acabt aquí ha seguit fent una crida a al responsabilitat i la necessitat del diàleg:
“Hem perdut una oportunitat per marcar clarament el compromís per al diàleg”, ha resumit Campuzano, a més de recordar que “el diàleg exigeix coratge polític”. “Tots necessitem coratge, començant pel govern socialista i ERC”.

Carles Campuzano ha estat qüestionat més d’un cop però cal dir que ell des de fa temps immemorials s’ha declarat independentista però també força pragmàtic i mai ha estat per anar despresa sinó fent el camí sense preses però sense  pauses i anar guanyant el dia a dia.

S’equivocarien i molt els que ara el voldrien crucificar per una resolució, cal recordar presentada al mes de juny, i que ha toca debatre ara.

No pot ser que linxin els qui reclamen el diàleg. Vet aquí la paradoxa.

Aamer Anwar, Aamer Anwar és un advocat escocès, actual Rector de la Universitat de Glasgow. És un conegut defensor de l’esquerra política i per la seva defensa dels drets humans. Aquí el vam conèixer – ep potser ja hi havia qui el coneixia – perquè va assumir la defensa de l’ex-consellera d’ Ensenyament  Clara Ponsetí que és professora de la seva universitat.

Lloable acció que li ha permès comparèixer moltes vegades a la premsa catalana, segurament una presència mediàtica que no havia tingut mai , almenys com advocat. El fet de ser un dels defensors dels injustament acusats catalans ha fet que fos convocat a participar en la Diada l’onze de setembre.

Naturalment era una oportunitat que no podia perdre.

Gran oportunitat per rellançar la defensa de Clar Ponsetí i fer-ho davant una massa disposada a aplaudir el que calgui com passa en totes les grans manifestacions.

També òbviament aprofitar el ressò mediàtic  de la seva presència en la “Diada” per internacionalitzar la seva causa i al defensa que està fent d’una acusada per delictes probablement inexistents.

Però crec que va anar més enllà, que va patinar una mica, segurament enfervorit avant la multitud que l’aclamava es va passar de frenada.

El general Franco estaria orgullós d’aquesta Espanya moderna que actua com una dictadura i d’aquest anomenat socialista Pedro Sánchez”.’. L’advocat ha descrit l’executiu de Pedro Sánchez com a ‘corrupte’ i ‘antidemocràtic’ per no haver permès un referèndum d’independència, tal com va passar a Escòcia el 2014, perquè ‘el dret d’autodeterminació és un dret humà fonamental.’

Podríem parlar sobre l’autodeterminació però que Anwar qualifiqui l’actual Espanya com la mateixa del franquisme em sembla una autèntica bestiesa. Segurament l’advocat no ha viscut ni ha conegut el franquisme, no ha patit ni les seves conseqüències ni les seves accions repressives. Podia haver desqualificat a l’estat com vulgues però comparar-ho amb el franquisme és un pèl delicat.

Creu Anwar que el pel franquisme ell podria haver fet el seu míting particular davant una multitud?

Sí? , no? Que s’ho pensi.

I ha conclòs la seva intervenció  “Catalunya serà una República independent”. Tant de bo sigui així Però  només cal esperar que ell  no vagi de “farol” com diu al seva clienta Ponsetí.

Jean Asselborn. Pocs el coneixem però ens mereix tot el respecte i consideració encara que només sigui per haver-li etzibat al ministre de l’interior italià Matteo Salvini : Merde alors!”

Jean Asselborn és un ministre luxemburguès que va tenir unes paraules amb el dirigent de la Lliga Nord i i viceprimer ministre italià en el marc de la reunió a Viena dels ministres d’interior europeus.

Salvini feia un discurs carregat d’insinuacions sobre el que considera bonisme dels altres països europeus  en el tema de la immigració en la seva habitual línia i va indicar que “Els meus ciutadans em paguen per ajudar als nostres joves a tenir fills i no per rescatar el millor de la joventut africana per substituir als europeus que ja no tenen fills“.i dirigint-se al ministre de Luxemburg va afegir : ” A Luxemburg, tal vegada no tinguin aquestes exigències, però a Itàlia tenim l’exigència d’ajudar als nostres fills a tenir uns altres, i no a tenir nous esclaus per substituir als fills que no tenim” fent referència als immigrants que provenen d’Àfrica.

Asselborn  el va respondre “A Luxemburg, benvolgut senyor, vam tenir desenes de milers d’italians que van venir a treballar, com a immigrants, perquè a Itàlia vostès no tenien diners per als seus fills”

I veient que Salvini protestava per haver estat interromput va ser quan va  dir-li “merde alors!”.
Ens hi afegim merde alors, senyor Salvini

 

 

 

 

De lectures

Setembre 16, 2018

Los Usurpadores.

Jorge Zepeda Patterson

Col·lecció Áncora y Delfín nº1383

Edicions Destino.

Barcelona 2016.

Interessant novel·la que combina el gènere negre amb la intriga política al voltant de la successió del President de Mèxic quan acaba el seu mandat i cal trobar un successor.
Al llarg de la novel·la es desvetllen els misteris, les actuacions públiques i privades i també les aspiracions i els casos de presumpta  corrupció que hi ha al voltant de la successió d’aquest President. És evident que els nivell de corrupció que hi ha en alguns països és força elevada i queda recollida en la novel·la i com aquesta corrupció queda plasmada en fets diferents de cadascun dels candidats que opten a  succeir al President sortint.

Jorge Zepeda Patterson, economista i sociòleg, Va estudiar a la Flacso (Facultat Llatinoamericana de Ciències Socials) i va fer els estudis de Doctorat en Ciència Política a la Sorbona de París. Fundà i va dirigir la revista Dia Set i és analista a la ràdio, la televisió i Premsa Escrita.

Tots els dijous El País publica en l’edició per a Amèrica la seva columna “Pensant-ho bé”. Va ser director fundador dels Diaris Segle 21 i Públic i el director de l’Universal. En 1999  va tenir el Premi Maria Moors Cabot, de la Universitat de Columbia. Dirigeix ​​El Diari Sinembargo.mx.

Autor i coautor en els mitjans de comunicació ha publicat també  una dotzena de llibres d’Anàlisi, Entre Altres: Els amos de Mèxic (Planeta, 2007) i Els suspirantes (Planeta, 2012).

Els corruptors (Destino, 2013), va ser el primer volum de la sèrie Coneguda Com Los azules, va amb aquesta  novel·la amb la que Va aconseguir l’èxit en nostre País i va resultar finalista del Premi Dashiell Hammett. Amb El segon volum d’aquesta sèrie , Milena o el fémur más bello del mundo, va guanyar  el Premi Planeta el 2014. Los usurpadores és el tercer volum .

L’autor, Zepeda Patterson utilitza com instrument per desenvolupar la narració a un grup de quatre amics coneguts com Los Azules  (Amelia, Tomás, Mario i Jaime) Mario, un professor universitari, és l’únic que no ocupa una posició rellevant en el camp de la política i per tant és  un bon contrapunt als altres. Jaime és ex agent dels serveis secrets i  dirigeix de la principal empresa de seguretat i intel·ligència d’Amèrica Llatina. Una força de seguretat paral·lela als estats . És, fill de Carlos Lemus, un hàbil advocat que jugarà un paper determinat en el final de la història que ens explica la  novel·la. Amelia és periodista,  va tenir un paper rellevant del partit  l’esquerrà PRD i fundadora de Lapizarra, mitjà digital capdavanter. Tomás també és periodista i dirigeix el diari El Mundo, confrontat amb el poder i sempre insubornable. Tots ells doncs  tenen nivells d’influència política i social gran , alguns tenen  interessos en el camp de la premsa i dirigeixen diaris molts importants i influents, allunyats del poder polític i la seva influència es prou important .El grup fa anys que es coneix i que es troben ocasionalment per debatre sobre temes concrets del país .Intenten fer prevaldre la justícia per damunt de la corrupció imperant  davant la successió del President Prida.

Es conegut que la política mexicana ha girat a l’entorn de PRI ( Partit Revolucionari Institucional) que ha detectat el poder durant molts anys i convertint aquest poder en gairebé una dinàmica  personal dels seus dirigents. La novel·la en situa en els batalles internes per la successió del President Prida. Tres candidat  hi opten , dos d’ells som membres del propi govern i el tercer és un militar i governador de Chiapas. Entre els tres es  desencadena una cursa sense treva per aconseguir la successió. El President sembla decantat per un dels candidats i els altres dos maniobren per aconseguir estar ben situat al capdavant de la cursa successòria. L’un tria la via de la influència del l’entorn del President dels EEUU  i l’altre opta per la via de la violència indiscriminada  del terrorisme d’estat i organitzar una  mortaldat a la Fira del Llibre Guadalajara on moren dirigents de Mèxic però també d’altres països, La voluntat és anar a la màxima política de “com pitjor, millor” . Traspassar aquesta línia comporta que el país eventualment es sumeixi en el caos i es vulgui una ma forta i decidida per treure el país de la crisi.

A partir d’aquí s’inicia una narració en que l’acció es situa mesos abans del fets de Guadalajara i es  descriu com van actuant els candidats i maniobrant per aconseguir avantatge sobre els altres. Interseccions entre els serveis secrets, els serveis paral·lels, la diplomàcia i l’acció directa es van succeint fins arribar a la nominació presidencial i  la resolució de la trama  que acaba amb una certa sorpresa que fa el final prou interessant.

El grup de “Los azules”  tenen un paper rellevant en el desenvolupament de la trama ja que  paral·lelament a la situació del país també es va entrant en la situació personal de cada un d’ells i les relacions que han bastit i teixit al llarg del temps. Aconseguiran esbrinar les fets , i qui els ha dirigit.

A partir d’aquí esbossen unes estratègies per evitar  un final dramàtic pel País. Però també el grup ha d’assumir algunes decisions greus que marcarà les seves vides. Hauran d ‘assumir responsabilitats que aniran més enllà del que podien pensar

La trama està molt ben bastida i estructurada , es combinen la narració i també  amb uns diàlegs àgils que donen ritme a la narració.

També hi ha un seguit de personatges secundaris que donen molta més versemblança a la narració. Secundaris importants per lligar la trama i de fer de  frontissa entre els protagonistes Los azules i les branques del poder.

Interessant, ben escrita amb un final potser massa ràpid per com s’ha anat ordint la trama  però  en algunes situacions es fa difícil controlar el temps i ‘acció.

Difícil deixar de llegir-la un cop s’ha començat.

 

 

 

 

D’altres Fonts (XXXVII)

Setembre 15, 2018

Les posicions intermèdies mai són còmodes, la tercera va no ha tingut masses adeptes en el conflicte català. La polarització de les posicions ha fet que allò de l’equidistància no fos ni bon vista ni es veiés com una solució malgrat les enquestes diguin aparentment el contrari. Tampoc hi ha ajudat l’absència d’una  oferta política clara i determinant per part de l’estat , una oferta que actués com a revulsiu davant la proposat sobiranista una proposta que demostrés que l’estat tingui ganes reals de solventar políticament el repte que planteja  Catalunya.

En aquets sentit l’article de Miguel Pasquau va la pena de llegir.

 

 

Miguel Pasquau Liaño (Úbeda, 1959) es magistrado, profesor de Derecho y novelista. Jurista de oficio y escritor por afición, ha firmado más de un centenar de artículos de prensa y es autor del blog “Es peligroso asomarse”. http://www.migueldeesponera.blogspot.com/

Cataluña: de la estupidez al diálogo, y del diálogo a la valentía. Contexto.

Frente a la ‘estupidez’ de ignorar la existencia de la otra parte, y frente a un diálogo táctico o gestual, está la valentía de ponerse en medio, donde ahora no hay casi nadie. Da igual que despectivamente lo llamen equidistancia

Hace sólo un año, o hace un año ya (como quieran), de aquella sesión del Parlamento de Cataluña en la que se tramitaron y aprobaron con fórceps las leyes de transitoriedad y de referéndum que constituyeron un final y un comienzo: final de la sumisión formal del independentismo catalán al marco constitucional y estatutario vigente, autoconvirtiendo a una mayoría parlamentaria estatutaria en un sujeto constituyente, libre por tanto de todo límite competencial;  y comienzo de una fase política que se juega en dos terrenos de juego al mismo tiempo: uno, en las instituciones, necesariamente reglado por aquel marco, y otro “en la calle”, es decir, fuera de las instituciones, en el que se habla y se discute del futuro.

En el primero de los ámbitos el resultado provisional no deja de ser paradójico: el bloque independentista ha vuelto a ganar unas elecciones autonómicas, tiene mayoría parlamentaria y ostenta el Gobierno de la Generalitat; pero muchos de sus líderes más representativos están en la cárcel (o en el extranjero para eludir la cárcel), pendientes de juicio y acusados de delitos más graves (en pena) que un asesinato. La intervención inevitable del Tribunal Constitucional, un uso medido de los mecanismos del artículo 155 CE, y un uso en mi opinión desmedido de la justicia penal, han cercenado las iniciativas institucionales que desbordaban sin duda las líneas de juego del marco constitucional, y han dejado el asunto donde estaba: con el balón en juego, pero condenando a los contendientes a un empate eterno, por no existir porterías en las que puedan marcarse goles válidos. Eso hace que los “jugadores”, desde ese terreno de juego, hagan gestos a sus aficiones para que canten “gol” (independencia) cuando el balón sale fuera de banda, o “penalti” (rebelión) cuando ha habido un fuera de juego. Pero el marcador no se mueve. Sólo se mueve el balón, aunque en vano. Y las tarjetas rojas.

En el segundo, en la calle, no sólo hay lazos amarillos. También hay conversaciones, enfrentamientos dialécticos, emociones, resentimiento, y un fortalecimiento binario de dos voluntades políticas enfrentadas. El escenario es que aparentemente cada una de las dos mitades de la población catalana preferiría pura y simplemente que la otra mitad no existiera políticamente: unos lo pretenden auspiciando una vía de hecho, fuera de los marcos competenciales establecidos, hacia una república que en sí misma comporta la negación del componente “español” de Cataluña, y otros lo pretenden aferrándose a las reglas de juego formales que les dan la ventaja de impedir por completo una vía legal hacia la independencia, sea cual fuere el desarrollo del juego, lo que en paralelo comporta la negación del independentismo como opción política válida.

La estupidez

Tardá ha dicho que es “estúpido” pretender la independencia en contra de la mitad de la población de Cataluña. Tiene toda la razón, tanto si hablamos de principios como si hablamos de estrategia. Obviamente esa afirmación contiene su reverso: es estúpido pretender el mantenimiento normal del statu quo abiertamente en contra de la mitad de la población de Cataluña. Una y otra afirmación no utilizan el término “mitad” en sentido matemático, sino en sentido social: supone partir del punto de partida de que una muy importante parte de la gente que vive en Cataluña quiere separarse de España, y otra tan importante parte de la gente quiere que la tierra en la que viva siga siendo España. A ello debe añadirse algo singular: apenas existen voces que digan conformarse con soluciones intermedias. Que yo sepa, sólo los representantes de Catalunya en Comú y, mucho más tímidamente, algunos sectores del PSC y quizás de ERC.

Sólo hay una transversal que, según las encuestas,  aglutina de manera persistente y estable a una gran mayoría de catalanes: la celebración de un referéndum abierto, legal, y claramente regulado, en el que con unas condiciones bien establecidas permitiesen ir más allá del marco constitucional/estatutario actual, si se contase con una mayoría suficiente, tanto popular como parlamentaria. Ya sé que el término “mayoría suficiente” es controvertido y daría lugar a nuevas y razonables disputas, pero si entráramos en ellas sería ya un enorme paso adelante, por cuanto supondría la voluntad de aceptar la posibilidad de un referéndum.

El problema de esta “transversal catalana” es que no parece que tenga reflejo en el conjunto de España. Es cierto que en casi todas las conversaciones que en el último año he tenido sobre el asunto catalán, alguien ha acabado diciendo que “en algún momento tendrá que hacerse un referéndum”, o que “debería hacerse como en Canadá”, pero si miramos al estrado de los políticos, ni el Partido Popular, ni Ciudadanos, ni el PSOE (es decir, los representantes de aproximadamente el 70% del electorado del conjunto de España, incluida Cataluña) admiten la mera posibilidad de un referéndum de autodeterminación. La traducción es que más o menos la misma mayoría popular que en Cataluña lo quiere, en “España toda” no lo quiere (o sus representantes dicen que no lo quieren). Hasta en eso hay empate. Un empate asimétrico, desde luego. Asimétrico por varias razones: porque la población del conjunto es obviamente mayor que la población de una parte; y porque la cárcel sólo es amenaza para la parte que quiere romper el tablero, no para el que quiere mantenerlo.

El diálogo

En situaciones de bloqueo como ésta el diálogo no tiene poderes taumatúrgicos. Dicho de otro modo, la respuesta no está en el diálogo, salvo que el diálogo se emprenda con ánimo de encontrar una respuesta insatisfactoria para cada parte, pero más satisfactoria para el conjunto que el bloqueo mismo. Esto no es fácil, por una razón que a la hora de la verdad se convierte en decisiva: los costes electorales. Desde el lado constitucional, una disposición a ampliar competencias, mejorar financiación o propugnar un replanteamiento de la organización política y constitucional del Estado será tachada como “entreguismo”, o de “concesiones a los golpistas”, y puede convertirse en la gran baza electoral de partidos como el PP, Ciudadanos o Vox, puesto que pueden seguir alimentando la ilusión (estúpida) de que el partido se puede ganar por goleada empleando “mano dura y legislación vigente”. Por el otro lado, se tacharía de resignación o conformismo, incluso de traición al objetivo “único”, con la consiguiente ventaja electoral de los partidos o fuerzas independentistas que fomentan la ilusión (estúpida) de que “apretando sin dar un paso atrás” podrá llegar en unos meses la República. Las posturas pragmáticas, las capaces de reconocer que “no hay solución” sin un compromiso entre antagonismos, corren el riesgo, ya visto en procesos electorales recientes, de quedar aprisionadas.

La valentía.

Pero ¿y si esos cálculos están equivocados? ¿Y si estamos en uno de esos momentos políticos en los que, más allá del “diálogo”, es posible la “valentía”? Por valentía me refiero a la “capacidad de acometer una empresa arriesgada a pesar del peligro y el posible temor que suscita” –a quien la acomete– (RAE). Cuidado con las palabras, porque muchos confunden valentía con estupidez: para algunos la valentía es cortar una calle o quitar un lazo, o es ir al ataque, a por ellos o a por nosotros sin medir las consecuencias. ¿Por qué no la valentía electoral de proponer una composición arriesgada del problema? Si se hace “sin complejos”, es decir, sin estirar falsamente la manta para cubrir por allá lo que se tapa por acá, si se explica bien y se decide salir en primera línea con buenos argumentos no elaborados para enardecer, sino para proponer, yo no descartaría que “por añadidura” viniera un premio electoral. No voy a entrar en qué propuestas serían “valientes” y cuáles no. Ya lo he hecho en varias ocasiones: para mí la “valiente” sería hacer constitucionalmente posible un referéndum de independencia, estableciendo unas condiciones exigentes. Pero hay otras que, además de valientes, quizás fueran más “posibles”.

Frente a la “estupidez” de ignorar la existencia de la otra parte, y frente a un diálogo táctico o gestual, está la valentía de ponerse en medio, donde ahora no hay casi nadie. Da igual que despectivamente lo llamen equidistancia: cada cual puede decidir de qué quiere “distar” y de qué no. Quizás la equidistancia no sea una ambigüedad calculada y temerosa, sino el centro de una nueva forma geométrica y el punto más distante de una extrema estupidez. Para eso hace falta hablar claro, con voluntad de ser útil y asumiendo riesgos. Como ha hecho Tardá, a quien podrá tachársele de cualquier cosa menos de estúpido. Ojalá cunda.

 

 

Aniversari.

Setembre 13, 2018

Avui es presenta el programa d’activitats dels cinquanta anys de l’Escola Llebetx.

La invitació:

Benvolguts,

Aquest 2018-2019 l’Escola Llebetx fa 50 anys i volem celebrar-ho al llarg del curs acadèmic.

L’escola va iniciar el seu funcionament l’any 1968, inspirant-se en els principis de la pedagogia activa  i d’escola catalana. Des dels seus inicis assumí  la catalanitat,  acollint en un procés d’integració també els nens i nenes de parla castellana.

Volem compartir amb vosaltres aquests 50 anys d’història. Vàrem iniciar el nostre camí quan la titularitat de l’Escola era liderada per una sola persona, la Francesca Cabrisses, més endavant es creà una Societat Limitada integrada per treballadors i treballadores del  centre, durant aquest temps, l’Escola s’ubicava en  dos  edificis particulars: al carrer Sant Gervasi i a Can Pahissa.  L’any  1980,  es  constituí una Cooperativa de  pares, mares  i mestres per fer  front  a  la construcció d’un  nou edifici  que reunís  les  condicions  exigides per la legislació.

Al llarg de la seva història,l’Escola ha format part del’associació de Mestres Rosa Sensat, Coordinació Escolar i Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana,  assumint els punts de la reivindicació per l’Escola  Pública: laica, gratuïta, catalana, democràtica i oberta a tothom. Alhora, el Llebetx sempre ha estat molt vinculat a la vida de la ciutat.

L’Escola forma part de la Xarxa d’escoles públiques de la Generalitat de Catalunya des de l’1 de juny  de 1988,  amb el nom d’Escola Llebetx.

Amb tot, vam crear una comissió organitzadora que ha estat planificant els diferents actes que composaran la celebració al llarg del curs 18-19.

Donats aquests 50 anys de trajectòria que es compleixen aquest curs, hem preparat tot un seguit d’actes i als membres de la comissió, ens fa molta il·lusió compartir amb vosaltres el programa d’actes que farem públic el proper dia 14 de setembre en un acte que farem a Can Pahissa.

Alguns trets d’identitat de l’escola.

Escola acollidora: Una Escola acollidora és aquella en la qual tothom pot sentir-se ben rebut, acceptat i valorat. La comunitat educativa està formada cada dia més per persones de diverses procedències, interessos o expectatives. L’escola ha d’acollir i donar respostes a les necessitats de cadascú dins del marc d’aquest projecte educatiu.

Escola Dinàmica: Entenem dinàmica la comunitat educativa en constant moviment, que evoluciona en i amb el temps, que sap avaluar amb sentit crític les innovacions i els canvis, i integrar-los a l’escola i a la manera de treballar en aquells casos en què es veu poden ser enriquidors en el procés d’ensenyament.

Escola Plural : Una escola plural és aquella que educa en la diversitat, que, per tant, valora les singularitats de cada persona, entenent que vivim en societat i que cal ser tolerant davant les particularitats pròpies i les dels altres. Una escola plural respecta les diferències sempre i quan, aquestes no vagin en contra dels valors i actituds que l’escola vol trametre.

 Escola Educadora : L’Escola té en compte la globalitat de la persona i ha de proporcionar a l’alumnat una formació integral. Ha de preparar per a la vida, capacitant l’alumnat per dialogar amb les interpretacions que altres fan del món. S’identifica amb el treball d’educació per la igualtat i propugna la no discriminació per raó de sexe. Ha de donar eines a l’alumnat per seguir en la seva educació en el futur, en un món que hom preveu molt canviant, així mateix ha d’ensenyar maneres de comportar-se i anar per la vida. Intenta donar estratègies per respondre a diferents situacions aprofitant la interacció entre els membres de la collectivitat per analitzar, treure conclusions i propostes de millora i actuació. L’Escola vol transmetre a l’alumnat la capacitat crítica que ha de tenir qualsevol persona, incloent-hi el respecte als altres con un valor en si mateix i com a reforç a la validesa de les pròpies opinions. Aprendre i transmetre valors que afavoreixin el respecte, la tolerància, la collaboració i la participació. Ha d’afavorir la socialització, la convivència, la responsabilitat que permetin a l’alumnat actuar de manera autònoma des del seu desenvolupament personal. L’Escola no només instrueix, educa junt amb les famílies. L’alumnat ha de construir el seu criteri i el seu coneixement a partir del treball cooperatiu, en interacció amb els altres i amb suport afectiu del professorat. Saber i aprendre suposen un esforç, també ensenyar, però aporten el plaer de conèixer, de comprendre i de descobrir. L’Escola ha de transmetre informació i ensenyar a utilitzar-la per tal que l’alumnat pugui construir el seu coneixement, per això és important ensenyar a buscar a interpretar, a preguntar i a discernir. La funció educativa i la instructiva han d’equilibrar-se, sense perdre mai de vista la qualitat de la instrucció. L’alumnat té diferents capacitats d’aprenentatge, però tothom té capacitat d’aprendre. Els continguts educatius han de tenir en compte els conceptes, els procediments i les actituds, de manera que els aprenentatges puguin ser significatius i funcionals. L’Escola ha de formar persones competents, sense descuidar la consolidació d’hàbits de treball, organització i convivència. En tant que l’escola familiar i acollidora, l’escola pot educar en àmbits relacionats amb la quotidianitat i al mateix temps afavorir el coneixement de l’entorn i els referents culturals. Com escola catalana està oberta a la realitat del nostre país i al seu coneixement partint de la vivència de les situacions més properes de la ciutat i la implicació com a ciutadans i ciutadanes. Ha de propiciar que l’alumnat entengui aquesta realitat en el marc més ampli d’una societat intercultural…….

Cinquanta anys fent feina i seguint….

La Defensa: apostolat des de la premsa.

Setembre 12, 2018

En la història de la premsa de la nostra ciutat hi ha un seguit de publicacions de caire religiós però destaca per damunt de tot el setmanari La Defensa que és junt amb el Diario de Villanueva i Democràcia un dels grans títols de publicacions d’info

L’església catòlica com totes les religions té com un dels objectius difondre les seves creences i guanyar adeptes, guanyar fidels per difondre no només la paraula de Déu sinó complir amb les seva altres accions com són les celebracions litúrgiques, també complir les obres de misericòrdia, que són un autèntic compendi de la seva posició en els aspectes socials. Aquesta acció ha comportat que l’església tingues una importància i una influència cabdal en les societats occidentals. També ha tingut èpoques en que ha esta bandejada i perseguida per la seva presència aclaparant, asfixiant en tots els àmbits de la vida privada però també de la pública.

Hi hagut una església intervencionista que ha volgut regular la vida privada de la ciutadania i amb connivència moltes vegades amb el poder guanyar influència i marcar el canons de comportament en l’esfera pública. En èpoques com la il·lustració o en èpoques de govern de caire progressista s’ha intentat reduir aquest paper i influència i que l’església es circumscrivís a la seva tasca  de culte i de mantenir una espiritualitat en els seus espais, sense ocupar l’espai públic tot i així ha estat difícil aconseguir-ho.

Però el sentiment religiós és un sentiment íntim, personal que es comparteix amb els correligionaris i per tant per més que és vulgui treure de esfera pública es fa difícil. El sociòleg Wieviorka deia al 2008 que “Déu no compta amb lloc propi en l’àmbit públic” per explicar que l’espai públic no hauria d’estar envaït per la religió.

Però les creences i la pràctica religiosa és evident que en una societat democràtica tenen també el seu espai que gairebé sempre està al marge de la connivència amb els poder públics fet que s’ha donat durant massa anys al nostre país  i amb circumstàncies també molt diverses.

Al llarg de la història s’han produït enfrontaments entre els defensors de l’aplicació de la religió com a manera d’actuació pública i els detractors d’aqueta idea. Catòlics i liberals, per simplificar-ho, s’han esbatussat al llarg de la història, a Catalunya això va ser també un dels motors de la història. L’arribada del romanticisme coincident amb el període de la Renaixença a Catalunya va donar un cert prestigi a l’església pel fet que havia estat de les poques institucions que havien conservat la llengua catalana.

L’església va estar sempre amatent a aspectes fonamentals de la societat com eren l’educació i la premsa. La primera, l’educació, va ser fonamental i en va voler tenir el monopoli durant molts anys, era una manera de que les noves generacions ja fossin “adoctrinades” en el missatge de Jesucrist passat pels sedàs de l’autoritat eclesial i per altra banda ja traspassaven de generació en generació noves fornades de cristians, almenys de forma, el fons ja cadascú el triava quan arribava a l’ús de raó. I en el camp de la premsa l’església creà els seus propis mitjans de comunicació amb un doble objectiu combatre les idees dels altres (sobretot de liberals i progressistes oposats al domini de la religió a la societat) i per altra banda difondre el seu ideari fent evident el missatge d’estendre els preceptes de l’església.

En la història de la premsa de la nostra ciutat hi ha un seguit de publicacions de caire religiós però destaca per damunt de tot el setmanari La Defensa que és junt amb el Diario de Villanueva  i Democràcia un dels grans títols de publicacions d’informació ciutadana. És obvi a més que La Defensa va tenir també un paper cabdal en la difusió de l’obra de l’església i també de combatre les idees contaries aquest “ordenament religiós”.

La Defensa sortia a la llum el 22 de gener de 1887amb seu al Carrer del Comerç, al llarg de la seva trajectòria canviaria de lloc i durant molts anys la redacció s’instal·là al Círcol Catòlic, d’entrada ja acceptava subscriptors i també publicitat. La defensa començava saludant als seus companys de premsa: La Defensa  al salir por vez primera al palenque periodístico saluda afectuosamente a todos sus compañeros en la prensa”

I en el seu primer editorial, força llarg amb el títol de Nuestra BanderaFeia una declaració clara, contundent i sens embuts de per on volia navegar en el camp periodístic.

El reconocimiento, defensa y extensión de la soberanía social de Jesucristo he aquí el móvil de nuestros actos, el fin de nuestra empresa, nuestro programa, nuestra Bandera…”

“….Empeñarse, pues en edificar la sociedad sin Jesucristo y aun contra Jesucristo, es sacar de sus quicios a las naciones, es lanzarlas a los espantosos sacudimientos y tremendas catástrofes que registra la historia de los pueblos que han llevado la locura de su frenesí revolucionario hasta quererse emancipar de Dios que les sustenta y rige sus destinos. En vano se ofrecerán soluciones en vano se invocaran los ya gastados nombres de la civilización, progreso, luz, libertad, igualdad, fraternidad, ¡Impostores!; en vano se correrá en busca de medios sencillos y fáciles que detengan el mal que corroe les entrañas del mundo moderno…..”

I encara més endavant deia:

“… Nos presentamos, pues en el campo de la prensa con el glorioso dictado de católicos, seco, limpio, escueto: nos declaramos católicos leales, sin reservas ni atenuaciones, somos legítimos de la hidalga familia española; por esto nos lanzamos hoy al santo combate de la verdad y la justicia ultrajada, y enarbolando el estandarte de Cristo para proclamar alto, muy alto, su Soberanía social, y defenderla, desde las columnas de este humilde semanario, con denuedo, bizarría, contar los ataques y embestida de nuestros enemigos, manos y fieros guardando con ellos las formas, respeto y atenciones que nos prescribe la caridad verdaderamente cristiana. Queremos que Cristo impere en todos los terrenos: en las artes y en las ciencias; en las leyes y las costumbres; en al poesía y en la literatura; en los individuos y en la familias; en los pueblos y en las naciones. Esta es nuestra aspiración, nuestro anhelo, nuestro ideal, nuestro programa, nuestra divisa, nuestra Bandera. Nuestro único y vigoroso grito… Viva la Soberanía Social de Jesucristo”.”

Al llarg de la seva història La Defensa tingué diversos canvis i modificacions, varià de format i en alguns períodes les cobertes del setmanari eren impreses sobre paper de color. Usava fotogravats i també il·lustracions de dibuixos i tambe varia de freqüència passa a bisetmanal i trisetmanal, variarà la capçalera en diverses ocasions i també d’impremta, ja que començà imprimir-se a Barcelona i després es passa a imprimir  Vilanova, l’artífex d’aquesta possibilitat fou Josep Ivern i Salvó, (1) que exercí també de director de La Defensa durant forces anys fins el 1932.

A més dels continguts propis fruit de la seva declaració de principis de la publicació, contenia informació d’interès general, estudis històrics, retalls de filosofia i també publica separates i col·leccionables de novel·letes, contes i faules històriques, fet força usual en els gran diaris d’aquell temps. Josep Coroleu hi publicà el seu conte “L’anech Blau” (2). En el tema de la llengua també va anar evolucionant, començà a publicar-se en castellà per passar després a bilingüe per acabar publicant-se en català.

La publicació durarà prop de 50 anys i constitueix la publicació més longeva després del “Diario de Villanueva”.

Té importància per la seva llarga durada però fonamentalment perquè és el portaveu i el rèflex d’una part de la ciutadania de Vilanova i la Geltrú, dit en terme polítics de la “dreta catòlica vilanovina”, de la gent d’ordre però d’una dreta civilitzada -com després s’anomenaria- que va adaptant-se també al missatge social de l’església que també anava evolucionant, no podia ser d’altre manera ja que la majoria dels capellans de la ciutat formaven part del seu consell de redacció. Però La Defensa constitueix també un bon model de la premsa local amb vinculacions amb el grans moviments ideològics i espirituals del món.

De la lectura de la primera editorials es desprèn amb claredat el doble objectiu de la publicació per una banda estendre el missatge cristià i per altra banda combatre tota ideologia que fos contrari a la doctrina de l’església. Aquets doble propòsit encara es farà més clar quan a la ciutat de Vilanova arribi a Vilanova l’Escola Moderna (S’hi portarà a terme un ensenyament inspirat en el lliurepensament, mitjançant la pràctica de la coeducació de sexes i de classes socials, la insistència en la necessitat de la higiene personal i social, el rebuig als exàmens i a tot sistema de premis i càstigs i la obertura de l’escola a les dinàmiques de la vida social i laboral, i amb l’organització d’activitats de descoberta del medi natural. Els nens i nenes tindran una insòlita llibertat, faran jocs i exercicis a l’aire lliure, i un dels eixos de l’aprenentatge el constituiran les seves pròpies redaccions i comentaris d’aquestes vivències. Un trencament veritablement revolucionari amb els mètodes tradicionals. Definició del Web de la Fundació Ferrer Guardia inspirador del projecte) a l’any 1904, aquest fet generà una actitud de defensa dels privilegis que fins el moment tenia l’escola confessional i s’obri un front de batalla dura entre les dues concepcions de l’educació.

Tant és així que La Defensa va treure un suplement “Els Centinella Vilanoví”, que després va tenir vida pròpia dirigit pel capellà Joan Fontanals (3) i tenia la redacció al Círcol Catòlic. A partir del 1905 el Centinella es dedicà a vigilar i a combatre les idees de caràcter progressista i laïcista que propugnava l’Escola Moderna.

Podem llegir en el número dos d’aqueta publicació una article que porta per títol “L’Escola Laica por dentro”, en ell s’explica que les primeres escoles laiques van haver de tancar per manca de nois i noies que hi anessin però atribueixen a la “maçoneria” el nou intent que ells denuncien: “Però la Masoneria, després de plányerse de pérdua tant gran, al veurer mortas unes auxilars sevas tant poderosos, ha volgut resucitarlas, y aquest es l’Encarrech, o millor lo manament absolut que, des de sas logias, trasmet als homes……

Y per aixó veure que’ls protestants, los lliurepensadors y’ls anarquistas – fill tots d’un mateix pare, l’error- deliran per las escolas laicas”.

L’“error” serà esmenat i l’Escola Moderna va patint diversos problemes legals, prohibicions i entrebancs fins que a l‘any 1909 hi ha el tancament definitiu de l’escola després d’una visita del governador civil acompanyat de l’Inspector d’Instrucció Púbica que ordenaren el tancament definitiu amb el pretext de que els llibres que s’utilitzaven a les seves aules eren contraris a legislació vigent. L’Escola Moderna a Vilanova tingué una certa importància en el moviment de les escoles a l’any 1907 tingué un patronat amb persones prou notable com el Mateix Francesc Ferrer i Guàrdia com a president honorari. I entre els patrons hi havia entre altres Pau Barber (4). Advocat que fou regidor a l’ajuntament de  Vilanova, diputat republicà pel districte de Vilanova i fundador del periòdic Democràcia. Eduardo Jalón, Marques de Castrofuerte que fou vicepresident del patronat. En fi, noms il·lustres.

L’Escola Moderna fou un projecte fallit i que acabà tràgicament amb la mort de Ferrer i Guàrdia. La controvèrsia i el combat fou dur fins que aconseguiren derrotar les idees de progrés.

El Centinella Vilanoví tenia la redacció i administració al Círcol Catòlic i es definia “com a fulla de propaganda popular”.

I encara feia proselitisme demanant: “Recomanació de la bona prempsa, que’s dongui aquesta fulla á altres personés ó famílies que’s puguin aprofitar de sa lectura.”

El Centinella Vilanoví acabada la seva feina desaparegué.

La Defensa , però va continuar i al llarg de prop de cinquanta anys seguí amb els seus principis si bé és cert que també en alguns moments suavitzà el seu integrisme catòlic i evolucionà cap a posicions que intentaven anar en paral·lel a les noves formes de l’església i també amb fortes vinculacions amb el catalanisme.

Així davant la dictadura de Primo de Rivera, en que el setmanari va portar durant algunes setmanes allò de: ”Aquest número ha passat la censura militar” escrivien una editorial “Després del Cop d’Estat en que sense condemnar el cop des d’un punt de vista formal i fins i tot en alguns moments des de l’ambigüitat donar-hi un cert suport sobretot en allò que feia referència al restabliment de l’ordre públic, si que volien alertar de que el cop del General Primo de Riera no reprimís el catalanisme moderat, el de la dreta catòlica i així escrivien en l’esmentat editorial: “Fora de doldre que amb el desig de combatre el separatisme es combati a tots aquells que defensem i estimen l’espiritualitat de Catalunya”. Catalanisme i espiritualisme una de la divises usades pel catalanisme catòlic de dreta.

En el període just abans de la dictadura La Defensa entrà en debat i controvèrsia amb l’altre diari de la dreta catalanista local adscrita a la Lliga  sense les arrels catòliques tant fortes, Costa de Ponent, s’entrecreuen articles rebatent els uns les tesis dels altres i a l‘inrevés. El Círcol Catòlic i el Centre Català i es creuàvem acusacions d’haver, per activa o per passiva, facilitat l’arribada dels republicans a l’ajuntament. En el fons era un lluita per l’hegemonia en la dreta local.

L’arribada de la República va ser el trencament en l’època política anterior La Defensa es posà sota la legalitat republicana, segueix sortint amb normalitat, a l’octubre del 32 la publicació inicia una nova etapa, es mostra partidari de l’Estatut al que anomena com a Constitució catalana. Davant el nou entorn polític, La Defensa, assumeix el missatge del catolicisme més actiu i també més disposat a comprometre’s amb la república i la nova legalitat, busca nous espais i pretén esdevenir “un òrgan poderós d’opinió, un portanveu idoni de tot el moviment religiós i d’Acció Catòlica local i de tots els legítims interessos morals i materials de la vila…”

A partir però del 33 i amb els fets d’octubre del 34 La Defensa es posiciona per l’ordre i condemna tota manifestació violenta contra el món de l’església. La Defensa que havia fet seus, a la seva manera clar, els postulats republicans i havia mostrat el seu suport a l’Estatut es veia ara assetjada directament per les autoritats i també pels descontrolats que anaven apareixent, agressions, amenaces, insults, registres policials a la seva redacció…

La situació amb alts i baixos es mantenir amb una certa tranquil·litat però després de les eleccions del febrer de 1936 amb el triomf del Font Popular la situació va empitjorant. El mes d’abril de 1936 La Defensa per mitjà de Magí Cendra (5) membre de la FJOC (Federació de Joves Cristians de Catalunya)  feia un escrit reivindicant la posició dels catòlics en l’enfrontament que ja s’albirava: “Nosaltres no podem ésser d’aquells que en to amenaçador alcen el puny o estenen la mà, sinó que el nostre esperit d’apòstols s’ha de veure guiat únicament per Aquell que moria estenent els braços. Deixant caure la sang a la dreta i esquerra, a orient i occident, pels rics i pels pobres, per tots igualment”.

Trist presagi. La guerra va fer caure sang arreu, de manera injusta i innocent.

Al juliol del 36 en plena repressió, percussió de la majoria dels clergues i ordres religioses per part d’alguns incontrolats i amb poca actuació en els primers moments de l’autoritat competent La Defensadesaparegué. Però encara a principis d’aquell tràgic juliol La DefensaPublicava un article “L’onada Comunista”: “Tal i com han arribat les coses al món, no es poden ja discutir les virtuts de la democràcia. Es tracta senzillament de trobar un sistema que tanqui el pas a l’onda soviètica…..No enfrontem, doncs, virtuts o defectes d’un sistema  amb les virtuts o defecades d’un altre. Només és cercar el camí de salvació dels valors encara vius de la civilització i per a assolir el triomf d’aquesta empresa, qualsevol sistema és bo i acceptable. No es trobem els pobles en període de lliure elecció sinó d’acceptació del remei urgent, encara que aquest no sigui el remei i definitiu….” (6)

Inútil intent en aquell moment de reivindicar la democràcia. El Cop d’Estat militar del 18 de juliol ja estava congriant-se.

Finalitzada la guerra amb el triomf del franquisme el silenci de la premsa fou aclaparador. Tots va quedar en silenci. Hom podia pensar que o bé el Diario o bé La Defensa podrien reprendre la seva tasca informativa. Pel que fa al Diario encara trigaria a sortir i caldria esperar a l’any 1942 a tornar-se a publicar amb el “yugo y la flechas” a la seva capçalera. I volia tenir el monopoli informatiu com bé es palesa en els informes de la Comissió encarregada de fer el projecte.

“Tendrán que estar suscritos en el periódico todos aquellos individuos que ya lo eran antes en el mismo diario, mas los que estaban a la Defensa y en los periódicos de izquierda Democracia, El Carrer, Rao y Vida Nueva; al objeto de acoger todos estos elementos que sostenían dichos periódicos de temperamento rojo, no es solamente para miras económicas sino también para un elevado sentido de postulado de las ideas que informan el GMN (Glorioso Movimiento Nacional.)”

La Defensa entre els que tenien temperamento rojo. Brutal!!. Biaix cínic.

Bé és cert que la primera publicació que va sortir després de la guerra civil va ser una publicació de caire religiós, La Hoja Diocesana. La no reaparició de La Defensa va obeir a diverses raons però fonamentalment dues, la primera la dispersió, quan dissortadament mort, d’una bona part dels capellans que l’havien fet i donat el moment poca gent podia reivindicar-ne la possibilitat de tornar-la a editar. I en segon lloc tot i que el bàndol franquista va considerar el seu aixecament militar com una “Cruzada” i va usar la religió catòlica a favor seu i en contra dels altres no va tenir cap mirament en no reivindicar la publicació de La Defensa, el seu catalanisme, la seva posició inequívocament de defensa del l’estatut i dels valors d’un catolicisme evolucionat allunyant-se de l’integrisme creiem van ser també motius de pes per no reeditar-la un cop la guerra havia finalitzat.

Sens dubte, però, La Defensa té un lloc d’honor a la història de la premsa a la ciutat per la seva llarga trajectòria –cinquanta anys- sinó perquè és, a més, el reflex de l‘evolució d’una publicació de caire catòlic, de militància confessional  que representa els anhels d’una bona part de la ciutadania.

 

(1) Josep Ivenr Salvò. Diccionari Biogràfic de Vilanova i al Geltrú. F. Puig Rovira. Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, 2003

(2) Antoni Pujol i Bernadó. La premsa Vilanova i al Geltrú. Pairalia.

(3) Joan Fontanals . Diccionari Biogràfic de Vilanova i al Geltrú. F. Puig Rovira. Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, 2003

(4) Pau Barber i Eduardo Jalón : . Diccionari Biogràfic de Vilanova i la Geltrú. F. Puig Rovira. Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, 2003

(5) L’Església Catòlica a Vilanova i al Geltrú el 1936– Bonaventura Orriols Ferret. Círcol Catòlic, 1989

(6) En el magnífic i documentat llibre “Passatgers de la mateixa barca, la dreta a Vilanova i la Geltrú (1903.1979)” D’Antonio Francisco Canales Serrano hi ha molta presència de textos  de la Defensa així com de l’evolució del seu ideari. Val la pena llegir-lo.

Publicat a l’Eix Diari el 10 de setembre del 2018

Donar opinió.

Setembre 11, 2018

El companys de Ribes de MES (Moviment d’Esquerres ) em van convidar a a intervenir en l’acte que van fer abans de l’11 de setembre per iniciar el curs polític, vam compatir taula amb el politòleg gironí Carles Ferreira.

L’acte va consistir en intentar fer una anàlisi de la situació actual i veure per on podem anar transitant políticament.

El debat certament va ser molt interessant.

Des del dubtes que en aquest moment em creen els polítiques que s’estan portant a terme va donar la meva opinió.

Deixo les notes que vaig fer per la intervenció.

 

 

la Diada del 2018, la primera diada després de l’aplicació del 155.

 

Bon dia a tothom.

 Gràcies pel convit i per la vostra presència en un dissabte , que ben segur el podriu haver dedicat a un descans menys compromès.

Ens trobem davant la Diada del 2018, la primera diada després de l’aplicació del 155.

Però caldria fer una mica de memòria per veure on ens trobem i sobretot cap on podem anar.

 Ara fa un any més o menys:

Jordi Turull fa dos anys anunciava que per la Festa Major de Gràcia de l’any passat seríem independents.

Ara fa un any Carles Puigdemont anava anunciant que ell no seria de nou candidat després de portar-nos a la porta de la independència.

ERC i PDeCat manifestaven que els seus representants a Madrid deixarien l’escó en divuit mesos (nosaltres anem passant! Tardà dixit). Encara hi són, I gràcies a que hi són s’ha pogut votar favorablement una moció de censura que potser, potser pot ajudat.

Ara ha fet un any just ahir que el Parlament de Catalunya en un ple i aplicant de manera poc convincent  a l’article 81.3, que permet canviar l’ordre del dia, en el mateix ple, va aprovar la llei del referèndum i la llei de transitorietat jurídica, davant el rebuig, no només dels diputats de l’oposició, que no van tenir amb prou feines temps –dues hores– per presentar esmenes, sinó de tots els lletrats del Parlament, amb advertiments seriosos a Forcadell sobre les greus conseqüències que tindrà seguir aquest camí.

Malgrat la sentència del Tribunal Constitucional que va avalar la reforma exprés del reglament del Parlament. Utilitzant aquest nou reglament la majoria independentista de Junts pel Sí i la CUP podien haver fet la lectura única  peròaixò no és el que aplicar.

Tanmateix no voldria pel meu futur país aquesta manera de funcionar d’un Parlament. L’aplicació de la majoria ha de garantir els drets de la minoria sense tergiversacions ni lleis de l’embut.

L’11 de setembre un cop es una manifestació clara, rotunda , massiva a favor del referèndum

1’octubre Referèndum , que potser essent francs el que caldria és deixar-ho en una consulta magnífica, heroica en alguns llocs i  festiva i democràtica en altres i  reprimida brutalment per l‘estat.

Però l‘1 d’octubre al meu entendre no legitima el que va passar després perquè amb l’experiència pròpia el referèndum no es pot validar com a tal.

El 3 d’octubre es recuperava una unitat i una transversalitat gran per denunciar l’agressió de l’estat contra ciutadans pacífics.

I ja sabem que el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, es dirigia al Parlament de Catalunya per assenyalar que assumia el mandat del referèndum del passat 1 d’octubre (que va ser suspès pel Tribunal Constitucional) perquè “que Catalunya es converteixi en un Estat independent en forma de república”. No obstant això, a continuació Puigdemont ha demanat suspendre, durant diverses setmanes, els efectes d’aquesta declaració “per emprendre un diàleg, per arribar a una solució acordada per avançar en les demandes del poble de Catalunya”.

 27 d’octubre una proclamació de la república sense valor jurídic com consta en l’acta de la mesa ja que quan s’aprova la resolució el preàmbul que és on es parla d’independència no té valor jurídic.

El Parlament ha amb 70 vots a favor, 10 en contra i 2 en blanc La proposta de resolució que assumeix la declaració d’independència la proposta de resolució que assumeix la declaració d’independència signada el 10 d’octubre pels diputats independentistes i que afirma que “la República Catalana es constitueix com a estat independent i sobirà”.

La proposta de resolució, que assumeix la declaració d’independència en el preàmbul –la part que no es vota– i que s’ha votat en secret i per crida a petició dels grups promotors, insta el Govern a començar a “dictar totes les resolucions necessàries per al desenvolupament de la llei de transitorietat”, iniciar els tràmits per donar la nacionalitat catalana i obrir una negociació per al repartiment d’actius i passius amb l’Estat.

 

A partir d’aquí els fets es succeeixen amb rapidesa, hem pogut llegir relats periodístics en aquest darrers dies on s’explica amb pèls i detalls aquelles quaranta vuit hores  de desconcert i d’esperar l’actuació governamental.

Allò de Puigdemont : demà tots a les 8 al despatx , ara són com una broma de mal gust.

Però les conseqüències són dramàtiques sobretot per aquells que entenc injustament empresonats.

Ja en sabem el que va passar , presó, exili, article 155 amb el control exhaustiu i gasiu de l’autonomia ( i dic expressament autonomia)  amb els retards burocràtics evidents i amb el desmantellament de les estructures exteriors del país.

Eleccions dia 21 de desembre i la paradoxa poc estudiada i valorada de que el partit que obté més vots és C’s un partit nascut per anar  contra Catalunya i sobretot contra la immersió lingüística – cal recordar-ho-

A la comarca Guanya i ho fa a tots els pobles i ciutats. La suma del vot unionista és superior al del vot independentista. Cal analitzar-ho detingudament i veure a qui afavoreix la polarització.

Ciudadanos  23.632

ERC             18.251

PDeCAT        15.432

PSC              12.063

Comuns          6.511

CUP                4.090

PP                  2.777

 

Alerta doncs!!

Tabarnia pura!!

I Després de les eleccions un cop més la ingerència espúria de l’estat impedeix que  no puguin ser escollits fins 3 candidats a la presidència.

Dissensions entre els socis de govern i sorgeixen els primeres reflexions crítiques sobre com ha anat tot.

Així la ex consellera Clara Ponsetí feia unes afirmacions que han causat impacte «Estàvem jugant al pòquer i anàvem de ‘farol’».

El mateix Puigdemont reconeixia en una entrevista al diari. Der Spiegel preguntat sobre el reconeixement de la declaració de  l’ independència de Catalunya: “No em va sorprendre. Sempre vaig advertir a tothom que ningú ens reconeixeria. Critico que la UE no hagi dit gens sobre com tractaria amb una Catalunya independent. Però, com a ciutadà europeu, m’ha decebut profundament sobretot el silenci després de la violència policial durant el dia del referèndum”

Tot plegat genera una certa sensació de perplexitat i de desconfiança, almenys a mi, de si aquest dirigents estaven en condicions de dirigir la situació.

L’actitud de l’Estat no cal recordar-la , ja la coneixem i n’hem patit les conseqüència.

Lleis al constitucional

Manca de diàleg. Menysteniment  a les demanades fins i tot les derivades de les competències actuals de l’estatut.

Absència d’alternativa.

Ofec econòmic i estructural.

Repressió discriminada i selectiva de la dissidència…..

Ara potser amb el govern Sánchez les formes són més correcte si positives i possiblement hi haurà acords en forces temes concrets ( Les comissions bilaterals funcionaran , i han començat a  retirar recursos del constitucional) . En el tema de fons tinc dubtes de que hi pugui haver acords massa sòlids 

 Per no avorrir:

 Ja tenim President

Ja tenim govern

Cent dies amb una bagatge més aviat força esprimatxat.

Poca gestió i poca resolució d‘aquells problemes que afecten a  la ciutadania- ( escola, sanitat, habitatge, conflicte al carrer)

Ens hem passat l’estiu barallant-nos per llaços de colors

Madrid també govern que gesticula més que gestiona.

Així doncs dos govern gesticuladors més que gestors de la política i per tant cal esperar que passin de la gesticulació a l’acció.

Hi ha feina per fer.

Hi ha molta feina.

Alguns estan ja en al república –diuen-

Altres fan república. I Consell de la República. Qui el forma? Qui el controla? Qui el finança? Quina autoritat té sobre el govern?

Incògnites i dubtes.

El President Torra sen va al Teatre  explicar la seva política i no ho fa al Parlament que és on en democràcia es fan els debats polítics entre govern i oposició.

Entre els partits e govern no hi ha coincidència ni en l’estratègia a seguir de cara l futur ni tampoc en els passos que cal seguir per retronar una certa “normalitat” en l’acció de govern.

Però res de nou, més retòrica, més del mateix, més castells de foc i com en el  rugby . pilotada a seguir….

Poc o nul·la aposta pel temes socials i sí molta cita erudita però que no és ni una estratègia ni una manera de conjurar a més gent.

Jo no em sento interpel·lat .

Diu Josep Ramoneda al País : “El lunes desde la cárcel Josep Rull decía: “No tiene sentido repetir estrategia. Hay que buscar el mismo objetivo por otros caminos”. Y el martes en su conferencia supuestamente programática el presidente Quim Torra confirmaba que no cambia de estrategia porque no tiene otra, o si la tiene no puede o no quiere imponerla a los más creyentes. Sigue, por tanto, el independentismo levitando por encima de la realidad. Una vez más Torra ha pasado las palabras por encima de los hechos pero sin dar un paso sobre la tierra enfangada que es hoy la política catalana. ¿Cuál es su programa? Seguir a la búsqueda”

 

O el Francesc Marc Álvaro gens sospitós de no ser independència. “En el seu discurs del Teatre Nacional, carregat de cites i ressons poètics, Torra va parlar de la veritat com d’una cosa que exigeix “determinació, resistència i esperança”. Però aquesta veritat no va ordenar totes les paraules del president, que va insistir en un dels grans errors de percepció de molts dirigents del procés en afirmar solemnement que l’independentisme “té la majoria social del país al darrere”. Les xifres de les eleccions catalanes del 2015 i del 21-D de l’any passat no confirmen això, per bé que mostren que l’independentisme aconsegueix la majoria parlamen­tària, que és tota una altra cosa, i no és poc. Entrevistat dilluns a TV3 per Lídia He­redia, Torra va declarar el següent: “Jo em nego a acceptar que no tinguem [els independentistes] la majoria social, en aquest país, suficient”. Davant les preguntes de la periodista, que li va recordar els resultats electorals, el president va insistir amb una vehemència gairebé infantil, “jo m’hi ­nego”, i va replicar que, atès que no hi ha hagut un referèndum amb tots els ets i uts, no se sap el que pesa de debò cada sector. Una actitud que, al seu torn, xoca amb l’argument –exposat també dimarts per Torra– del suposat mandat sorgit del referèndum de l’1 d’octubre. En què quedem?

 O el mateix Verdades y mentiras de Quim Torra . Josep Martí Blanch. El Periódico. 06.09

Què fer doncs ?

Prioritari la llibertat dels presos i preses i retorn dels exiliats. Amb urgència !!

 

 

 

La realitat és que a nivell electoral  malgrat la majoria independentista en escons – Caldria veure en una nova llei electoral que s’ha intentat discutir moltes vegades- no té la majoria social i per descomptat tampoc l’hegemonia social per fer un decisió unilateral.

Dels valors que més es destaca del moviment sobiranista que viu Catalunya és el de la seva transversalitat. Però això no significa que hi hagi una majoria demogràfica suficient per parlar d’una hegemonia social favorable a la independència.

Ara bé  les forces unionista tampoc tenen al força necessària per mantenir l’estatus quo.

I per tant cal posar damunt al taula la necessària proposta de diàleg i intentar trobar una solució que aglutini una majoria   que superi els 3/5 part del Parlament per posar-la a votació.

La via unilateral ja hem vits a on condueix, per tant cercar els objectius sens e fixar un termini concret.

Concretar passos i les aliances possibles en el recorregut amb els federalistes. Perquè hem deixat de fer-ho?

Tenir clares les dificultats que hi ah en el camí cap a poder exercir al sobirania. Comptar de que Espanya deixarà exercir el dret d’autodeterminació és complicat i fer-ho per la via unilateral encara més i també pot portar a un nou episodi de repressió.

L’enyorat historiador Josep Fontana, mort recentment, que es definia roig i catalanisme fent bo  allò de “l’alliberament nacional i de classe” que havíem aprés a la transició dels moviments independentistes de llavors, ho deia amb claredat . “ L’únic principi polític  que jo tinc és que resignar-se no és acceptable. Hi ha una situació que no és tolerable. I , per tant, s’ha de tirar endavant i fer el que s’hagi de fer. S’ha de lluitar, s’ha de desobeir. Però proposar-se objectius racionals: no anar a que et fotin una hòstia”.

Escoltant-vos penso: no hi ha solució. No podrem marxar mai d’Espanya.

Ara per ara, no. L’any que ve, no. Això és clar. Hi ha d’haver una correlació de forces que ens ajudi. Ara per ara no tenim els avions nord-americans que vindran a bombardejar les tropes espanyoles si ens envaeixen. No els tenim. Per exemple. A curt termini, no ens en podrem sortir mai. El que sembla il·lícit és que algú et digui que ja ens ho podem jugar tot perquè en vuit mesos ho tenim guanyat. I no cal que us preocupeu, perquè amb això tot es resoldrà: l’ensenyament, la sanitat. Entesos, entesos. Què vol dir una independència? És previst com es posaran les duanes a les fronteres? Això s’ha de començar a negociar. Hi ha cap pacte de negociació fet per parlar d’un règim transitori de circulació de mercaderies? Aquí, mentre no hàgim convençut perquè ens donin suport la Caixa, Banc de Sabadell, la SEAT, ho tenim una mica difícil.

Aliances post electorals que vagin més enllà dels convençuts.

Els convençuts ja sabem quin son i gairebé quants són, i alerta que en un referèndum ja veurem quans desfan el vot ( Escòcia i Quebec amb enquestes favorables.) segons quina sigui l’oferta del govern espanyol els descontents poden decréixer i fer  que en un referèndum el no podés arribar a triomfar

 

Governar, posar les piles i començar a pensar que malgrat tot i el símbols, els empresonats, els exiliats  hi ha prop de set milions de persones que cal que tinguin l’atenció del govern per millorar les seves condicions.

 

Governar i explicar que es governa més enllà de els dificultats òbvies per la situació.

El President del Govern comença amb una conferència , però on hauria de fer-la és al Parlament i generar el debat  entre els forces polítiques.

Què pot passar?

-Ofertes del govern del PSOE que obtinguin una majoria. Ara no crec possible per la correlació de forces i pel mateix PSOE , una oferta de referèndum d’autodeterminació.

-Fraccionament de l’ independentisme entre els que volen seguir l’ unilateralisme i els que volen , sense renunciar a la independència, actuar amb més temps i amb una estratègia a mitjà i llarg termini

-retornar  un autonomisme igualitari o fins i tot rebaixat

-Si un 50 % aproximadament  està per la independència  cosa i el 50 % per una altre postura cap dels dos sectors té la legitimitat per imposar la seva solució.

Una consulta amb les dues o tres ofertes desencallaria en part la situació.

-Cal resoldre la dualitat Puigdemont – Torra, hi ha qui no compren , ni vol comprendre , aquets doble joc.  Qüestionament de l’ utilitat del vot.

Crida per la República i Primàries per la república.

Entenc maniobra per la permanència de Puigdemont

Males perspectives del PDeCat i cal trobar algun elements que superi els partits per donar un cert protagonisme al cercles més propers a l’expresident.

Projecte unipersonal i al voltant d’un lideratge absolut

Desdibuixar els projecte polític per els ciutats .

Obre pas a una amalgama difícil de creure políticament i sense conèixer quin serà el projecte que presenten  a cada ciutat.

 

 

Primer el projecte i després cercar les persones més adequades i no a l’inrevés.

Estic més pel matís que per la uniformitat

 I nosaltres què.

 No és fàcil tenir presència i per tant dificultat per entre les nostres posicionaments.

Hem de guanyar presència

Hem d’emetre opinió.

Hem d’elaborar discurs.

Hem d’aprofundir en un projecte radicalment socialista i sobiranista.

Projecte transformador.

Hem de treballar per dotar d’un contingut ampli i sobretot transformador de temes com :

La llibertat

La igualtat

La justícia social

L’atenció a les voluntats col·lectives

La solidaritat

La pluralitat

El debat i la participació permanent

La sostenibilitat el medi ambient.

El feminisme.

El federalisme europeu

 

No som una república i no som independents. Aquesta és la realitat.

L’ Independència avui també és un concepte diferent del de fa cent anys i fins i tot cinquanta. En una evolució d’Europa cap una federació el cas d’Euskadi  seria paradigmàtic , avui té pràcticament una independència real.

Podem ser-ho?

Amb moderat optimisme però també amb grans dosi d’escepticisme per com s’estan fent els coses diria que sí.

Cal però dotar-nos d’un discurs  que ampliï base i que convenci a una majoria molts més sòlida de la que crec que hi ha avui.

Però per damunt de tot crec que importa, almenys a mi, que al gent que hi ha a la presó en surti.

A l’ independència nomé s’hi arriba per tres vies, arribant a acords amb l’altre parta, per la via revolucionària i perquè al comunitat internacional ho imposi.

Hem de triar. 

 

I acabo repetint : Prioritari la llibertat dels presos i preses i retorn dels exiliats. Amb urgència !!

 Ribes. 08.09.18.

Manifest del 11 de setembre del Moviment d’Esquerres.

Aquest onze de setembre tornarem a sortir al carrer per a celebrar la nostra Diada Nacional, i per a reivindicar la República, perquè, el poble català és sobirà per a decidir l’autodeterminació de Catalunya, com a nació que som i com a estat que volem ser.

Hem viscut molts moments des de la darrera diada, els catalans hem sortit al carrer en moltes ocasions. No podem oblidar les persones que han estat perseguides per treballar per la celebració́ del Referèndum de l’1-O, o, senzillament,  per fer la seva feina, sense prendre determinacions polítiques al respecte, perseguides per actuar tenint la seguretat de les persones per sobre de tot. Tenim ara moltes persones encausades per motius polítics, algunes en llibertat vigilada, altres a la presó i altres  en un exili que els permet cercar fora la justícia que aquí no es troba.

Catalunya aquest darrer any s’ha tenyit pacíficament de groc per a reivindicar una justícia justa, el tancament d’aquestes causes, la llibertat dels presos i les preses polítiques i el retorn de l’exili.

Des de MES, Moviment d’Esquerres volem que aquest pacifisme es mantingui, que no es trenqui la convivència als nostres carrers i places, però, a la vegada reclamem el dret d’expressar-nos, la necessitat d’obrir ponts de diàleg i de contrarestar el relat esbiaixat, partidista, indigne, injust i fals d’alguns mitjans, partits i institucions espanyoles, que tergiversant la realitat pretenen provocar un conflicte artificial entre els catalans i entre els catalans i els espanyols. També hem d’interpel·lar als mitjans, partits i institucions espanyoles i europees que sense ser hostils, no denuncien la tergiversació de la veritat, de la justícia i el perill de destrucció de la pròpia democràcia espanyola quan posa la ‘Unidad de la patria’ per sobre dels drets humans, dels drets d’opinió i de la llibertat d’expressió, dels drets democràtics, del dret de debatre i poder defensar totes les idees des del respecte a l’altre, el dret a escoltar i ser escoltats. Per la nostra banda rebutgem els violents, qui provoca vandalisme o aldarulls. Ningú no ha d’anar en contra ningú; democràcia és poder discrepar des del respecte a l’altre.

MES, Moviment d’Esquerres vol una Catalunya acollidora i oberta a tothom en forma de República, una República en pau i amistat amb tots els seus veïns i amb el propòsit de construir la nova Europa dels ciutadans com una nació més. Una República basada en els valors republicans de llibertat, igualtat i fraternitat, que avanci profundament en els drets socials i civils, una República que treballi especialment per assolir els valors que nosaltres defensem: #MESJustíciaSocial #MESEquitat #MESEducació #MESSanitat #MESDretsLaborals #MESDretsCivils #MESProteccióDelMediAmbient #MESRedistribució #MESDretAUnHabitatgeDignePerATothom   #MESPolítiquesAgrícoles…

Visca Catalunya Lliure!

11 de setembre de 2018

 

Onze de setembre.

Setembre 11, 2018

Altre cop la Diada Nacional.

Aquest cop vestit també de polèmica donat el caràcter dels actes institucionals que alguns han titllat de sectaris i de donar només veu a una part.

L’onze de setembre ha estat sempre una festa del catalanisme, i potser tampoc hi hagut unitat però almenys des de les institucions es donava cabuda a moltes altres sensibilitats,

Avui tornarem al monument a  Francesc Macià a veure com les entitats i l’Ajuntament ret homenatge a tants herois anònims que han lluitat pel país també pel drets socials del país.

I és en aquest sentit que volem reproduir el manifest fet públic pel sindicat CCOO juntament amb UGT, que aplega molt  bé la històrica lluita pel drets nacionals i pels drets dels treballadors.

 MANIFEST DE L’11 DE SETEMBRE DEL 2018

 En la celebració de la Diada Nacional d’aquest 11 de Setembre, CCOO de Catalunya i UGT de Catalunya reclamem que es reprengui l’activitat política democràtica plena en els àmbits institucional, polític i social del nostre país. Volem que el Govern de la Generalitat abordi els problemes de la ciutadania, i que el centre de la seva acció sigui el treball digne i la lluita contra la desigualtat i la pobresa. Volem que el Parlament recuperi la iniciativa política i aprovi uns pressupostos que reverteixin les retallades socials. Hi ha qüestions com el desenvolupament del Pacte nacional per a la indústria, la plena implementació de la renda garantida de ciutadania, posar fi a l’abús dels preus d’accés a l’habitatge, l’eliminació de la bretxa salarial de gènere, el futur dels nostres joves, o la restitució dels drets dels empleats i empleades públiques que no poden esperar. A la vegada, reclamem la llibertat dels líders de les entitats i dels dirigents polítics que són a la presó o a l’estranger per actuacions que s’associen a l’ús d’una violència que mai no s’ha produït. Aquesta és una situació del tot injustificable que dificulta la superació del conflicte. El marc jurídic que persegueix sindicalistes, activistes, artistes o periodistes ha de ser profundament reformat per garantir la llibertat d’expressió i d’organització. UGT i CCOO estem fermament convençuts que per afrontar el problema polític de relació entre Catalunya i Espanya s’ha de donar una oportunitat al diàleg i la negociació, tot respectant la pluralitat ideològica i democràtica. Cal canalitzar cap al terreny de la política la solució d’un contenciós que mai s’hauria d’haver judicialitzat. En aquest sentit, demanem als governs de l’Estat i de la Generalitat que abordin amb valentia el conflicte, treballin en mecanismes de consens i obrin vies de resolució començant pel rescat de les lleis socials impugnades pel Govern del PP davant del Tribunal Constitucional. La normalitat democràtica també passa per aïllar actituds i actes d’intolerància. Cal preservar la cohesió social. Demanem que s’aturin les estratègies simplistes i les polítiques de confrontació populistes que alimenten els conflictes de convivència. L’espai Mpúblic, per ser democràtic, ha de ser plural, i les institucions, per estar al servei de la societat, han de ser inclusives. En coherència amb aquests plantejaments, CCOO i UGT donarem suport a les iniciatives que vagin en el sentit d’avançar en la resolució dels problemes socials, recuperar i garantir drets i llibertats, i superar el conflicte polític des d’una perspectiva unitària, àmplia, plural i compartida. Reiterem el nostre posicionament a favor de l’exercici del dret a decidir de forma acordada i respectuosa amb la pluralitat de la societat catalana. Entenem el dret a decidir com un dret democràtic que inclou totes les qüestions individuals i col·lectives que ens afecten: socials, laborals i polítiques. Al nostre país s’han d’acabar les polítiques que agreugen les desigualtats socials, que incrementen la precarietat laboral, que condemnen un 23% de la població a la pobresa i que trenquen la cohesió social. I s’han de fer polítiques de predistribució i redistribució que comportin necessàriament una revisió de la fiscalitat. UGT i CCOO seguirem treballant per fer efectius els acords de negociació col·lectiva d’augment salarial, per reforçar les polítiques actives d’ocupació, per millorar les oportunitats de formació dels treballadors i les treballadores, per posar fi a tota mena de discriminacions, fent especial atenció a les de gènere, lluitant contra la violència masclista. Catalunya és un país d’acollida, de riquesa intercultural, d’integració i ha de fer una aposta ferma per atendre la situació de les persones refugiades i per canviar la llei d’estrangeria que està condemnant milers de persones a l’explotació laboral i la irregularitat administrativa. Cap persona és il·legal. CCOO i UGT participem d’aquest 11 de Setembre amb la convicció que els ponts d’entesa que proposem enfortiran la societat catalana si construeixen un marc de drets socials i nacionals per seguir avançant cap a una societat més justa, més igualitària i més solidària. Visca Catalunya i visca la classe treballadora!