Archive for the ‘Uncategorized’ Category

D’Altres fonts (XXIX)

Juliol 19, 2019

De l’article 155 de la Constitució, molts el varem conèixer quan es va començar a parlar d’ell com a  mesura per aturar el procés independentista, doncs bé aquest article que ja provat i que en el fons era un parèntesi en l’autogovern està rebent aquest dies l’aval  del Constitucional tal per que fa a la possible dissolució del Parlament fins a intervenir en algunes àrees del govern.

Però tant el PP com C’S han llençat al llarg i ample de  la campanya que volia l’aplicació d’un 155 permanent, aquest cop el Constitucional els ha dit que d’això res, que ni parlar-ne que el 155 és provisional i temporal. Una bona patacada als dos partits de la dreta que han volgut guanyar vots amb aquesta actitud…

Dos articles que analitzen el 155, l’un de Gerardo Pisarello avui membre de la mesa del Congrés i un altre d’e Xavier Arbós que analitzen des del seu punt de vista aquets article i com s’ha aplicat i quin és el seu significat.

 

Gerardo Pisarello. Profesor de Derecho Constitucional de la Universidad de Barcelona. V ser pirmer tinet d’Alcalde l’nAjuntamentd e Bracelona actualment  Diputado por En Comú-Podem pr Bracelona i  secretari primer de la Mesa del Congreso. Autor de diversos llibres sobre constitucionalisme, drets humans i dret a la ciutat, entre els quals Vivienda para todos. Un derecho en (de)construcción (Icaria Editorial, 2003); Los derechos sociales y sus garantías (Trotta Editorial, 2007); Un largo Termidor. La ofensiva del constitucionalismo antidemocrático (Trotta Editorial, 2011) i Procesos constituyentes. Caminos para la ruptura democrática (Trotta Editorial, 2012). També és coautor de No hi ha dret(s). La il·legalitat del poder en temps de crisi (Icaria Editorial, 2012) i La Bestia sin bozal. En defensa del derecho a la protesta (Catarata, 2014)

 

El TC y el artículo 155: un nuevo retroceso. Gerardo Pisarello. Contexto

El Constitucional se ha situado más cerca de la posición de Fraga que de una interpretación garantista. Las fuerzas progresistas, democráticas o republicanas deberían revisar el sentido de este artículo

 “No sé qué es lo que está pasando
Últimamente estás extraña 
Ya no me miras a los ojos 
Solo te importa la unidad de España”
(Obsesionada, Novedades Carminha)

Lleva razón el conjunto gallego: hay obsesiones malsanas, que resultan incomprensibles y que solo refuerzan aquello que las activa. La pretensión de utilizar la unidad de España como arma arrojadiza contra cualquier pretensión republicana de reconocimiento de la plurinacionalidad del Estado es una de ellas. Hace unos días, el Tribunal Constitucional ha dado a conocer su respuesta al recurso interpuesto por Unidos Podemos-En Comú Podem-En Marea contra la aplicación del artículo 155 de la Constitución. Nadie esperaba demasiado de un Tribunal marcado desde hace tiempo por una politización excesiva. Pero era una oportunidad. La de señalar los peligros de esa obsesión y su incompatibilidad con derechos y principios valiosos consagrados en el  texto de 1978 y en los Estatutos de Autonomía. La respuesta ha sido decepcionante. Por lo que dice y por lo que no dice. Y sobre todo porque hace suyos los peores argumentos utilizados por el Gobierno de Mariano Rajoy en octubre de 2017. Con ello, el TC no solo abdica de su función garantista. Alimenta una concepción recentralizadora que no se proyectará únicamente sobre Catalunya sino que degradará aún más el papel de la Constitución territorial en el conjunto del Estado.

  1. Un precepto indeterminado que no quiso asumir las tesis de Fraga

La decisión del TC no era menor porque el artículo sobre el que tenía que pronunciarse no lo es. Y no lo es porque contempla una medida extraordinaria y delicada: la posibilidad de que el Gobierno central, con el visto bueno del Senado, imponga a una comunidad autónoma medidas coactivas que la fuercen a cumplir sus obligaciones legales o constitucionales o que impidan que “atente gravemente contra el interés general de España”.

Este artículo no tenía antecedentes formales en el constitucionalismo español. Su referencia más explícita fue el artículo 37 de la Ley Fundamental de Bonn. Este precepto es el que contempla la llamada “coacción federal”, aunque lo hace en un contexto diferente. La regulación alemana no hace mención alguna al “interés general nacional” y la función de control de las decisiones del ejecutivo se atribuye a un Senado fuerte y realmente representativo de las entidades federadas, algo que no ocurre en el caso español.

La redacción del artículo 155 no estuvo exenta de polémicas. Algunos diputados constituyentes, como Francisco Letamendía, advirtieron de que un precepto así podía acabar atentando contra los intereses, no de España en abstracto, sino de las comunidades autónomas, dando pie a “que el Gobierno intervenga de manera desmedida en sus actuaciones”. Por eso se descartó de manera explícita que las medidas coercitivas admisibles incluyeran el cese del gobierno autonómico o la disolución del Parlamento de la comunidad, algo que ni siquiera la Ley Fundamental de Bonn preveía.

Esta limitación no convenció a algunos ponentes, como Manuel Fraga, de Alianza Popular. Fraga entendía que la versión final del 155 era demasiado “benévola” y “suave”, entre otras razones, porque no contemplaba la posibilidad de que el gobierno central asumiera “plenos poderes” y pudiera imponer el cese de las autoridades incumplidoras. En 1981, el jurista sevillano Pedro Cruz Villalón, quien llegaría a ser presidente del Tribunal Constitucional, advertía de que la redacción final del artículo presentaba algunas indeterminaciones peligrosas. Pero tenía una cosa clara: que lo que había que evitar, precisamente, es lo que Fraga pretendía: convertirlo en una cláusula de habilitación de una suerte de “dictadura constitucional”, con plenos poderes para el gobierno central. Por eso, concluía: “el arte (de este artículo) consiste en no usarlo”.

  1. La gravedad de los atentados al orden constitucional

Teniendo en cuenta estos antecedentes, hay buenas razones para pensar que las medidas coercitivas impulsadas por Rajoy en octubre de 2017 hubieran complacido a Fraga. Es mucho más dudoso, en cambio, que esa utilización se corresponda con el sentido originario dado al artículo y con una función garantista del mismo.

Sobre estas premisas, el Grupo Confederal de Unidos Podemos y sus confluencias presentó un recurso contra el Acuerdo del Pleno del Senado de 27 de octubre que aprobaba las medidas requeridas por el Gobierno central al amparo del 155.  Y una de las principales cuestiones que se colocaba sobre la mesa era establecer si la aplicación de este artículo era necesaria. Si existía un supuesto habilitante, una amenaza real lo suficientemente grave como para justificar su puesta en marcha.

En la sentencia, el TC recoge una serie de elementos anteriores y posteriores al requerimiento inicial de Rajoy que probarían la existencia de una “deriva secesionista” que amenazaba con romper el orden constitucional y la convivencia: desde las leyes de referéndum y de transitoriedad jurídica de septiembre hasta un “supuesto manifiesto de constitución de la república catalana” (sic) firmado por el presidente de la Generalitat junto a otros parlamentarios.

 

El problema de este listado de declaraciones verbales, manifiestos e iniciativas normativas es doble. Por un lado, es unilateral. Aborda incumplimientos innegables de decisiones jurisdiccionales por parte de las autoridades catalanas. Pero en cambio no hace mención alguna a incumplimientos tan o más censurables del Gobierno central, como sus reiterados desconocimientos de la Constitución y del Estatuto de Catalunya, su reticencia a abrir espacios efectivos de diálogo o la respuesta represiva, totalmente desproporcionada, a las manifestaciones y votaciones del 1-O. Por otra parte, no explica que cuando el Gobierno del PP propuso activar formalmente el 155, muchas de las actuaciones de las autoridades catalanas ya habían sido neutralizadas a través de otros mecanismos, como el control de las finanzas autonómicas o la suspensión y anulación de diferentes leyes impulsadas por el Parlament.

En otras palabras: cuando el PP decidió poner en marcha el artículo 155, cesando al Govern de la Generalitat y disolviendo el Parlament de Catalunya, su aplicación había dejado de ser “necesaria”. Y es que las posibilidades reales, y no simplemente simbólicas, de una “ruptura del orden constitucional” o de un “golpe de Estado” estaban desactivadas. Porque las autoridades centrales (Gobierno, tribunales, fuerzas de seguridad) habían hecho valer su posición de preeminencia jurídica y material y porque el Govern catalán había renunciado a cualquier despliegue de fuerza o de control del territorio.

De hecho, en su escrito de 11 de octubre, Mariano Rajoy condicionó la activación del 155 a un solo hecho: la existencia de una declaración de independencia. Cuando requirió a Carlos Puigdemont sobre si esta se había producido o no, la primera respuesta no se produjo en los términos tajantes fijados en el requerimiento. Sin embargo, el presidente de la Generalitat no tardó en aclarar su posición y en carta de 19 de octubre admitió que no se había votado declaración de independencia alguna y que su voluntad era dialogar para buscar soluciones.

  1. Una respuesta desproporcionada, abusiva e ineficaz

Llegados a este punto, una aproximación garantista al artículo 155 hubiera obligado al Gobierno central a no cerrar las vías de diálogo en la fase del requerimiento, a explicar cuáles eran sus intenciones, y cuáles las medidas previstas en caso de incumplimiento. Pero no solo no lo hizo, sino que el TC no ha visto en ello razón alguna para el reproche.

La manera en que la sentencia valora “el interés general de España” es en este punto desoladoramente reduccionista. Por un lado, porque niega que el diálogo pudiera tener espacio en un contexto de “abierto y expreso desafío a la fuerza de obligar de la Constitución”. Por otro, porque no ve problemas en que el Gobierno central no informara de las medidas que pensaba aplicar, ya que las autoridades autonómicas –dice– carecerían de un “derecho a la predeterminación de las mismas”. Y por último, porque descarta sin mayor soporte argumental que las medidas adoptadas en este caso –señaladamente, las de cesar al Gobierno, disolver el Parlamento autonómico y convocar elecciones– supongan vulneraciones del principio de autonomía, de la forma de gobierno parlamentaria o de los derechos de los representantes removidos de sus cargos.

Una concepción garantista del artículo 155 hubiera obligado a un juicio mucho más exigente de estas actuaciones, y no solo de las del Gobierno catalán. El TC, por ejemplo, tendría que haber dejado más claro que la coacción forzosa a la que alude la Constitución debe concebirse como último recurso. Pero también podría haber amonestado al Gobierno central por no haber mantenido abiertas las vías de diálogo e incluso por haber consentido actuaciones desproporcionadas y abusivas como el uso de la fuerza desplegado el 1 de octubre.

Igualmente, un TC garantista tendría que haber condicionado de manera nítida la aplicación del 155 a la adopción de las medidas menos lesivas posibles para el principio de autonomía. Esto podría haber incluido, en caso de desatención, la sustitución temporal de algunas funciones de las autoridades autonómicas, pero no su cese o disolución, que es lo que planteó el Gobierno del PP con el acuerdo del Senado.

En la sentencia, el TC vincula la justificación de estas medidas excepcionales a su temporalidad. De hecho, quienes han celebrado la sentencia, ven en este punto una de sus principales virtudes: haber establecido que la Constitución no admite un 155 indefinido, como el que han defendido, en más de una ocasión, Ciudadanos, PP o Vox. Sin negar relevancia a este aspecto, debe decirse que el consuelo es menor. Y es que si la sentencia excluye la posibilidad de un 155 indefinido, lo cual por sí solo sería uno de los logros del recurso de Unidas Podemos y sus confluencias, deja abierta la posibilidad a que este pueda reactivarse “durante el tiempo necesario para restablecer el orden constitucional” y a que pueda hacerlo mediante medidas tan lesivas como las utilizadas en 2017.

Se dirá que no era posible esperar otra cosa del actual Tribunal Constitucional. Que sus interpretaciones restrictivas de la Constitución venían de lejos y que habían experimentado un punto de inflexión con su decisión de 2010 sobre la reforma del Estatut de Catalunya. Es posible. Sin embargo, este TC también tuvo momentos en los que sugirió otros caminos: por ejemplo, en su decisión de 25 de marzo de 2014, cuando entendió que el “derecho a decidir” era una “aspiración política” que podía tener perfecta cabida en la Constitución española.

Leída en términos de contexto, desde un prisma político y jurídico más amplio, la sentencia sobre el artículo 155 comporta un retroceso significativo. Porque da cobertura a la estrategia de criminalización judicial del independentismo, apuntalando el relato punitivista construido por el Tribunal Supremo. Porque quita toda importancia al discurso de la monarquía justificando la represión de derechos fundamentales básicos. Porque consolida las interpretaciones contrarias a la Constitución territorial y al propio principio de autonomía que el TC viene realizando al menos desde la sentencia sobre el Estatut. Porque no cuestiona las limitaciones impuestas al papel de control del Senado a lo largo del proceso. Y sobre todo, porque omite mostrar que las medidas impulsadas por el Gobierno de Rajoy no solo fueron desproporcionadas y excesivamente gravosas para el principio de autonomía, sino también ineficaces.

Efectivamente, si algo ha quedado probado en estos meses es que la aplicación del 155, promovida en octubre de 2017, respondió a la obsesión malsana de preservar la unidad de España como razón de Estado incuestionable. Esta obsesión ha abierto las puertas a la laminación de derechos no solo en Catalunya sino en todo el Estado. Y lo peor es que se ha revelado inútil, ya que nada indica que las medidas de excepción adoptadas durante la vigencia del 155 hayan conseguido aplacar las posiciones favorables a la independencia o a superar el agotado marco monárquico-autonómico actual.

  1. Desactivar la obsesión centralista, asumir la plurinacionalidad del Estado

Las críticas a la actuación del Gobierno central no pretenden eximir a las autoridades catalanas de responsabilidad por los acontecimientos de 2017. Son muchos, de hecho, los reproches que se les podrían dirigir: no haber asumido la falta de alianzas y de apoyo suficiente para emprender ciertos cambios de envergadura; haber abusado de iniciativas unilaterales simbólicas, entre otras razones para ocultar su inacción en ámbitos políticos y sociales más concretos; no haber anticipado de manera más realista las consecuencias que tendrían sus actos; haber menospreciado los argumentos discrepantes de opositores y de una parte considerable de la sociedad catalana y española. Sin embargo, la irresponsabilidad y los errores del Gobierno del PP y de las autoridades catalanas no pueden situarse en un plano simétrico. El Gobierno central tenía una posición institucional decisiva y un poder normativo, mediático y coactivo muy superior al de la Generalitat. Por eso, e incluso por mandato constitucional, estaba obligado a ofrecer alternativas dialogadas, democráticas, a la situación de bloqueo. En cambio, actuó sistemáticamente desde la prepotencia y la arbitrariedad, impulsando la judicialización del conflicto y dificultando aún más cualquier salida limpia y sensata.

Desde estas premisas, la sentencia del TC debería ser vista críticamente no solo por quienes mantienen posiciones independentistas. También debería inquietar a quienes defienden concepciones federales o confederales incompatibles con una visión recentralizadora y autoritaria del Estado. Y por eso no basta con criticar jurídicamente la sentencia. Haría falta una respuesta en el terreno político, legislativo, esto es, un cambio constitucional que evite que el artículo 155 sea un “agujero negro”. Eso o algún tipo de regulación que asegure su compatibilidad con el principio de autonomía y con el ejercicio de derechos políticos básicos.

Todas las fuerzas parlamentarias progresistas, democráticas, republicanas tendrían buenas razones para replantear el sentido de este artículo. También el PSOE. Es cierto que sus senadores votaron a favor de las medidas exigidas por el PP en octubre de 2017. Pero aquella decisión no debería impedirle sumarse a una revisión garantista de esta figura. Después de todo, el propio Sánchez hizo campaña y conquistó la Secretaría General de su partido defendiendo la plurinacionalidad y un modelo de Estado federal inviable con el relato utilizado por el Gobierno Rajoy en octubre de 2017. Tampoco hay que olvidar que la votación del Senado sobre el 155 contó con discretas pero relevantes discrepancias socialistas. De manera señalada, la de los expresidentes del Gobierno de Catalunya, José Montilla, y de Baleares, Francesc Antich, que se ausentaron deliberadamente de la sesión. O la de la todavía hoy alcaldesa de Santa Coloma de Gramenet, Núria Parlon, que dimitió como secretaria de cohesión e integración de la Comisión Ejecutiva Federal del PSOE y dejó escrito en las redes sociales: “El 155 no es la solución. Amplifica la fractura emocional entre Catalunya y España. Necesitamos abrir otro camino sin demora”.

Sería un error renunciar a abrir nuevos caminos en nombre de la estabilidad o de una ilusoria pretensión de “aparcar el tema de Catalunya”. Entre otras razones porque ni el PP, ni Ciudadanos, ni Vox lo harán. De hecho, cuando el artículo 155 se redactó, nadie ignoraba que lo que estaba en la cabeza de quienes lo proponían era la proclamación del “Estado catalán dentro de la República Federal española”, realizada por Lluís Companys en octubre de 1934. En aquella ocasión, la coalición integrada por la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas), reaccionó encarcelando a los miembros del Govern catalán y aprobando una ley que suspendía la autonomía. En su momento, aquella decisión pudo parecer incuestionable e irreversible. Sin embargo, tras la victoria de las izquierdas y de sus aliados –sobre todo en Catalunya y el País Vasco– Companys y sus seis consejeros fueron amnistiados y el Tribunal de Garantías Constitucionales declaró inconstitucional la ley, en una decisión que colocaba en el centro el principio de autonomía todavía vigente.

Ni Europa, ni España, ni Catalunya son hoy las de los años 30 del siglo pasado. Evidentemente. Sin embargo, la articulación de alianzas políticas y sociales progresistas, republicanas, amplias continúa siendo una condición imprescindible para desactivar a las derechas fanatizadas, abrir nuevos caminos de libertad y conseguir que el principio democrático en todas sus dimensiones –la económica, la de género, la ecológica, también la territorial– adquiera fuerza normativa real y capacidad transformadora. Perderlo de vista sería, además de suicida, una irresponsabilidad histórica.

******

 Xavier Arbos Nascut a Barcelona el 3 d’abril de 1954 .Catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Barcelona, ha estat degà de la Facultat de dret de la Universitat de GironaUno dels seus primers treballs es refereix a la idea de nació en el primer constitucionalisme espanyol. S’ha ocupat del dret estatutari de Catalunya.

En el Manual de dret públic de Catalunya dirigida por Mercè Barceló i Joan Vintró té un capítol sobre els orígens de l’autonomia contemporània, i va redactar el capítol corresponent als òrgans de rellevància estatutària en el volum commemoratiu dels vint-i-cinc anys de l’Estatut d’autonomia de 1979. També ha estudiat els orígens del dret públic català.

Ha estat President International Council for Canadian Studies Conseil International d’Études Canadiennes iEx-degà de la Facultat de Dret de la Universitat de Girona

 

El artículo 155 según el Tribunal Constitucional. Xavier Arbós. El Periódico.19.07

 

Si hace falta, refórmese la Constitución para dar mayor margen al Gobierno. Lo que se hizo, y avala ahora el TC, fue políticamente oportuno, aunque jurídicamente discutible

 

El Tribunal Constitucional (TC) se ha pronunciado sobre los recursos contra la aplicación del artículo 155 en la anterior legislatura.  Lo ha hecho en dos sentencias (STC) fechadas el 2 de julio: en la primera se ocupa, con el número 89/2019, del que interpuso Unidos Podemos, y la segunda resuelve el que planteó el Parlament de Catalunya. Esta última, de hecho, viene a resumir y reiterar la doctrina establecida en la primera. Además, hay que elogiar que estén bien estructuradas, y con un redactado que permite al lector seguir bien el hilo de los razonamientos.

El artículo 155, en su primer párrafo, indica que cuando una comunidad autónoma incumple la Constitución o las leyes, o cuando atenta gravemente al interés general de España, el Gobierno central se dirige al presidente de la misma para revertir la situación. Si sus peticiones no son atendidas, entonces, y con el mismo objetivo, plantea al Senado una serie de medidas.  La cámara resuelve, partiendo de esa propuesta. El segundo párrafo del art. 155 dice que, para la ejecución de las medidas aprobadas por el Senado, el Gobierno “podrá dar instrucciones a todas las autoridades de las Comunidades Autónomas”.

El carácter excepcional de la limitación

El TC no tiene que insistir mucho en establecer que en el otoño de 2017 se dieron hechos que encajan en lo que prevé el primer párrafo del art. 155. En el fundamento jurídico (FJ) 6 los evoca, y su naturaleza inconstitucional e ilegal prácticamente nadie la discute. Lo importante es que el TC subraya, sobre todo en el FJ 4 de la STC 89/2019, el carácter excepcional de la limitación a la autonomía que se deriva del artículo 155. Eso significa que debe aplicarse únicamente en los supuestos graves que se evocan en el párrafo primero, y con el objetivo de restablecer la normalidad del funcionamiento de las instituciones. Por ello dice que la aplicación de ese artículo “en modo alguno puede dar lugar a la suspensión indefinida de la autonomía y, mucho menos, a la supresión institucional de la misma comunidad autónoma.”

Ese es un límite claro. El artículo 155 no es una “cláusula general habilitante para la intervención discrecional de la autonomía”, porque ni el Gobierno de turno ni el Senado pueden poner en marcha su aplicación sin constatar que se dan los supuestos que la permiten, y que figuran en su párrafo primero. No cabe imponerlo de acuerdo con simples “apreciaciones políticas o de mera oportunidad”. Es una medida extrema a la que solamente se puede llegar tras haber intentado sin éxito medidas menos restrictivas del autogobierno.

La jurisprudencia derivada de las sentencias sobre el 155 destaca que la autonomía es un elemento estructural del orden constitucional. No es algo accesorio, que de buenas a primeras puede paralizarse o incluso eliminarse. Dice el TC, refiriéndose al artículo 2, que el “derecho a la autonomía se encuentra así proclamado en el núcleo mismo de la Constitución junto al principio de unidad, en cuyo seno alcanza su pleno sentido.”

Convocatoria de elecciones autonómicas

Después de esto podemos ver lo que plantea en relación con las medidas en las que se concretó la suspensión de la autonomía. Se destituyó al Gobierno catalán y se disolvió el Parlament, convocando inmediatamente nuevas elecciones autonómicas. Lo que permite el párrafo 2 del art. 155 al Gobierno es “dar instrucciones”, y eso no es lo mismo que destituir al Ejecutivo autonómico y sustituir a su presidente en la convocatoria de elecciones anticipadas. El TC pretende salvar esa dificultad afirmando que “dar instrucciones” es “una posibilidad, no un límite a los órganos constitucionalmente llamados a la aplicación del art. 155” (FJ10).

Aquí el TC no me parece convincente.  En lo referente a las atribuciones de los poderes públicos se impone una interpretación restrictiva: solo disponen de las que expresamente se les atribuyen, y solo pueden hacer lo que las normas les permiten. Más aún cuando se afecta a derechos, porque la autonomía es, en los términos del art. 2, un derecho. Entiendo que esa interpretación restrictiva puede dificultar la aplicación de las medidas imprescindibles para restaurar el orden constitucional, pero, aun así, creo que hay que ceñirse a esa interpretación. Si hace falta, refórmese la Constitución para dar mayor margen al Gobierno. Lo que se hizo, y avala ahora el TC, fue políticamente oportuno, aunque jurídicamente discutible. Y aprovéchese para integrar los límites claros que con buen criterio se han establecido para mejor defensa del derecho a la autonomía.

 

 

Anuncis

Pactar i /o governar?

Juliol 18, 2019

El 28 d’abril vaig ser una dels molts milions que van anar a votar a les eleccions generals i va votar  diguem-ho genèricament a les esquerres , així en plural.

Per convicció .

Per evitar el triomf de la dreta més dreta

Perquè crec que calen govern plurals i de coalició

Perquè calia seguir garantint un canvia l govern d’Espanya.

Perquè calia ajudar a resoldre al situació generada a Catalunya i amb el judici als líders independentistes.

Perquè,…..

Tant se val.

Al voltant d’aquelles eleccions es jugava també saber si l’extrema dreta de VOX seria determinant per la conformació de govern.

La victòria socialista va alleujar l’ambient de si la dreta sumaria i ens veuríem governar per una tripartit “ trifachito” de dreta i extrema dreta.

La setmana vinent comença el Ple d‘Investidura on Pedro Sánchez intentarà arribar a la presidència del govern. A hores d’ara sembla que el més calent és a l’aigüera i la relació entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias comencen els eu ball de desencontres i  despropòsits   han passat tres mesos des de les eleccions del 28 d’abril sense que avui hi hagi ni  l’acord ni la perspectiva del mateix  entre PSOE i Podem s’hagi fet realitat. I en aquest moment cal recordar que les eleccions i el seu resultat van  d’aturar la triple dreta a les urnes i també cal recordar els càntics dels simpatitzants socialistes de “Amb Rivera no”. I amb aquest càntics la militància impulsava la necessitat d’un pacte amb Podemos i amb altres forces de l’esquerra nacionalista  amb la possible i treballada sempre abstenció dels bascos i algun altre grup minoritari.

Però tot és més complicat del que voldríem  i si tot apuntava i semblava que  l’entesa entre Sánchez i Iglesias havia de ser senzilla ja que havien pactat el pressupostos que finalment en no aprovar-se va donar pas a les eleccions la realitat , la dura i pura realitat ens ha portat a una situació de bloqueig i de baralla del tot decebedora per aquells que vam votar perquè hi hagués un govern d’esquerres . Aquella mena de sintonia – i sobretot no fer-se mal-  que tots dos van mostrar en els debats electorals ara s’ha esvaït , i l’acord s’encalla i avança cap el desacord, la ruptura i la repetició electoral…I segona a qui escoltes el tema és un tema de confrontació  per si els liles han d’entrar o no a formar part de l’executiu o almenys sembla que Iglesias vol ser vicepresident i Sánchez o ho vol ni pintat a l’oli.

Ah! i en  el rerefons traient el caparró , un cop més, Catalunya i les posicions diverses que tenen els dos partits.

.Els socialistes, sembla que no volen  ni Pablo Iglesias ni cap dels dirigents destacats de Podem dins l’executiu perquè diuen   que els porta una certa incomoditat i una certa suspicàcia és la posició que puguin prendre uns hipotètics ministres de Podem davant la sentència que el Tribunal Suprem ha d’emetre en els propers mesos i que ben segur que generarà una resposta pública de la ciutadania i Sánchez creu que Podemos no seria lleial ales mesures que potser s’hauran de prendre. És doncs una mena de mesura preventiva per evitar un trencament del govern que creuen que encara seria pitjor.  Però el més paradoxal que essent  Catalunya,  un dels  factor que bloqueja un cop més la política estatal i la investidura de Pedro Sánchez , ERC  i JxCat  , almenys  en el dir d’algunes veus  autoritzades de facilitar la investidura de Sánchez amb una abstenció sempre que, això sí, s’hagi arribat abans a un acord amb Podem.

Realment difícil d’entendre i difícil de pair.

Però per ser justos també cal dir que en el PSOE i sobretot entre les bases  encara hi ah el mal record de que Pablo Iglesias va frustrar un govern progressista al 2016 en votar en contra de la investidura de Sánchez després del seu acord amb Rivera ( Acord que va ser votat per la militància socialista , jo ,encara militant del PSC, vaig votar-hi en contra , un anys més tard “ Con Rivera no, altre cop)

Han passat més de dos mesos marejant la perdiu, ara sí, ara no, ara et telefono ara no em poso al telèfon, ara escric  quatre notes, ara les esborro..

No vull a Iglesias, doncs sens e Iglesias res de res, de res eh!…

Ara ja dic que no vull referèndum a Catalunya perquè estiguis content… Ah vale!

En fi hem assistit a un culebrot que faria riure si no fos per plorar davant un cop més la incapacitat sembla que genètica de l’esquerra espanyol per arribar a acords siguin programàtics, com de governabilitat.

I el súmmum ja arriba quan a una setmana de la investidura Pedro Sánchez en declaracions a la Cadena Ser dóna per trencada qualsevol negociació aquesta cop agafant com excusa la consulta que ha fet Podemos a la seva militància sobre si ha d’entrar al govern o donar suport programàtic.  També cal dir que aquesta consulta ha aixecat suspicàcies en la seva mateixa militància….

Sánchez ha estat prolix en declaracions. Vet aquí un antologia:

 “Intuimos que está usando esta consulta trucada para justificar su votación contraria a la investidura”.

“La consulta de Iglesias está trucada para justificar su no”

“Hay muchas cosas que decir sobre la consulta”,. “La propuesta nuestra no está recogida en sus preguntas, la consulta no refleja la realidad”,

“Hemos hecho cinco propuestas a Unidas Podemos. Gobierno con apoyo externo, otro de cooperación, la tercera era que entraran independientes y la cuarta volver al punto de partida para negociar contenidos y la quinta fue la que hablamos por teléfono en la le ofrecí, por primera vez en democracia, la incorporación de gente de su partido cualificada al Consejo de Ministros y dijo que no y al día siguiente calificó de idiotez esta propuesta y precipitó la consulta”.

“Soy adulto y entiendo los mensajes. Estoy en el escenario de esperar a ver qué votan”,

Sánchez considera que Iglesias ha escenificat un  tancament de portes per part de Iglesias. “Es la ruptura unilateral de la negociación”, ha señalado el líder del PSOE; que ha calificado la consulta de mascarada. “Es una mascarada bien grande para justificar su segundo no a mi investidura”, ha reblat  Sánchez, que creu que la consulta es per blindar-se. “No creía que fuera a precipitar una consulta”,. “Pero llueve sobre mojado. Yo he asumido mi responsabilidad, ahora que cada uno asuma la suya”.

“Una de las principales tareas de un presidente es hacer su equipo, debo poder decidir sobre mi Consejo de Ministros. Siempre he dudado de que Iglesias se incorpore al Gobierno porque somos dos líderes con coincidencias pero también con enormes discrepancias sobre temas de enorme vigencia como Cataluña”.

A partir d’aquí com és natural comenta de nou un joc de d’anades i tronades.

Realment però les declaracions són de molta duresa.

I sobretot perquè la majoria dels coneixedors dels entorns del PSOE i de Podemos la negociacions no havia encara ni començat eren només a una  aproximacions dels líders,

Segurament la tàctica negociadores no és al millor segurament delegar aquesta converses amb persones de confiança i d’equips d’experts i després ja farem el debat final.

Sánchez també ha apel·lat a la responsabilitat de PP i Cs perquè s’abstinguin i facilitin la seva investidura. “Rivera no ha volgut ni seure a parlar i aquest país necessita forjar acords transversals per poder enfrontar-se als desafiaments que tindrem al davant, com el conflicte català”, ha advertit abans de ressaltar que “Torra ha deixat clar que no pensa renunciar a la unilateralitat“.

“L’independentisme continua trencant la convivència a Catalunya i l’Estat haurà d’actuar si la situació va a més”, ha afirmat, mentre ha obert la porta a tornar a aplicar el 155. “Em sembla contradictori que PP i Cs votin en contra de la investidura i partits independentistes, a favor”, ha opinat en al·lusió a la crida de l’expresident Artur Mas a permetre governar el PSOE.

Però hi ha molta gent – difícil quantificar sempre- que votar les esquerres no esperant en que PP o C’S s’abstingui sinó perquè PSOE i Podemos pactin. Anar a unes noves eleccions potser afavorirà al PSOE però també és perdrà la confiança de molta gent i ho veurem en els percentatges de participació.

A la banda de Podemos la sorpresa per les paraules de Sánchez han esta gran o almenys així ho expressen públicament , també podria ser una clara impostura  i a direcció del grup de Podemos explica que  se senten “asombrados por el tono tan duro y con descalificaciones” .

I després de manera ja més personalitzada els dirigent ha sortit en cadena a posicionar-se.  Així Pablo Echenique  afirma que “Esperamos que Sánchez retome el diálogo” i creu que si no acaba bé aquest juliol anirem a setembre i  llavors es farà una negociació “con los parámetros habituales sin vetos y con la representación proporcional a los resultados de las elecciones del 28-A”. I en al línia oficial  tampoc dona les negociacions por trencades : “Por nuestra parte las negociaciones no están rotas. Estamos dispuestos a sentarnos en 15 minutos”

Un altre dirigent en aquest cas Alberto Garzón  no veu clar que Sánchez iniciï “una campaña mediática para culpar del bloqueo al resto de partidos”.Casi tres meses después de las elecciones, y con el Congreso parado por decisión del PSOE, Pedro Sánchez inicia una campaña mediática para culpar del bloqueo al resto de partidos. Nos acusa de que no le apoyamos incondicionalmente, es decir, como a él le gustaría.

Sánchez té l’obligació de formar govern i ni val dir que els altres no sumen per fer-ho i intentar fer veure que tothom està en contra de la seva investidura.

Ni és així i tampoc cal oblidar que al investidura no és un  final en  si mateixa  sinó l’inici de la  legislatura i això significa que cal tenir una majoria suficient com per poder tira endavant els projectes, ara amb 122 Sánchez no té aquesta força i per tant li cal trobar els necessaris aliats per la investidura i sobretot per governar posteriorment. Si la majoria absolta està en 176 i ell només en té 122 doncs li tocarà cercar aliances prou solides per augmentar els escons favorables i després pactes puntuals…

Les maneres de fer entre Podemos y PSOE són diferents i diverses, la tradició política és també diferent, però el pacte es fa enter diferents i si a Sánchez no és capaç de genera més complicats no li queda altra alternativa que reconèixer que no ha estat capaç de formar una majoria per poder governar i llavors sí que haurem d’anar a eleccions.

Mal de mols no hauria de ser el consol de tontos.

El mal de l’esquerra en no saber trobar els espais d’acord ni saber gestionar la deferència no hauria  de condemnar a tornar a  votar, perquè segur que la dreta s’organitzarà molt millor i pot recuperar una bona part del vot que ha marxat al socialisme, en fi és massa risc que no ser capaços de trobar una solució i un pacte.

Apa que encara queda temps!!

 

 

 

Peatge! “Caixa” i pagui!

Juliol 17, 2019

Cada any podem mirar enrere i celebrar o recordar algunes dels fets o efemèrides que han succeït en els anys passats. Així podem fer memòria de moltes coses , tenim prou distància potser per que historiar jutjar en el context històric concret algunes decisions o fets que van succeir.

I cada any commemorarem aniversaris que amb més o menys intensitat han tingut presència a la nostra vida col·lectiva  i ja no cal parlar d’aquelles de caire individual i privat.. Moltes i diverses, de bones i de no tant bones, de felices ,de trencament….

Així si tinguéssim la possibilitat de traslladar-nos de nou a l’any 1969 el trobaríem farcit d’actes transcendents  – o almenys així ho podem creure  ara- .  Si ampliem al màxim el nostre objectiu trobem que l’any 69 potser  és recordat per molta gent per allò , per aquella simple frase de que és  “un petit pas per a l’home, un gran salt per a la humanitat” que pronunciava Neil Armstrong, quan amb  el mòdul lunar “Eagle” que va sortir de la nau  l’Apol·lo 11,  va trepitjar la Lluna. Els que tenim una certa edat recordarem el moment. El meu, en un bar de la carretera de sant Martí Sarroca a la matinada veient-ho havent baixat encara de nit expressament de Font-Rubi. Hi ha més coses , l’actriu Sharon Tate és assassinada a Los Angeles per la secta de Charles Manson, fet que va commocionar el món de l’espectacle però també a  la resat del  món per la seva crueltat. I també es va viure el  Festival de Woodstock, a l’estat de Nova York que ha esdevingut un dels festivals de rock més emblemàtics i recordat de la història i per història també recordar que aquell 1969 s’envia el primer correu electrònic encara de forma precària….

Si tanquem una mica l’objectiu i ens situem a  Espanya també hi ha algunes notícies que han tingut repercussions posteriors el  gener d’aquell any la policia mata a Madrid l’estudiant Enrique Ruano com conseqüència de les protestes es declara  estat d’excepció –el primer que es declara que afecta tot Espanya—es va  mantenir fins al 25 de març. Es va voler fer veure de manera manipulada  que s’ha suïcidat llançant-se per la finestra de casa seva aquest fet ara ha estat novel·lat per Javier Padilla que ha escrit  “A finales de enero,  la historia de amor más trágica de la Transición”

Al juliol del mateix any es produïa una decisió política que va condicionar la història del nostre país, Franco nomena el príncep Joan Carles de Borbó successor seu com a cap d’estat a títol de rei i amb el títol provisional de príncep d’Espanya , el seu pare,  Joan de Borbó, renuncia a la possibilitat de ser rei i adquireix vitalíciament el títol de  comte de Barcelona…. i fins ara que ja hem viscut un recanvi de rei…

Si ens reduïm l’objectiu encara més i ens acostem a la nostra ciutat veure que Al castell de la Geltrú s’hi instal·la el Museu D’Art Contemporani després de gestions fetes per la Diputació de  Barcelona per conservar complerta i unificada la col·lecció. Es crea  l’escola Sant Jordi amb una arquitectura que trenca els motllos de les construccions escolars del moment va ser  dissenyada per l’equip d’arquitectura  MBM (Martorell Bohigas Mackay).. Però segurament la noticia més important és que  després de 23 anys al capdavant de l’ajuntament cessa l’omnipotent i omnipresent alcalde Ferrer Pi , el substitueix Miquel Benavent, canvi de persones però també de tarannà. Buf!

S’enderroca el Teatre Bosc i Es suspenen els seguicis funeraris pels carreres de Vilanova. La mort en el seu ritual final deixava de ser un acte d’exposició pública

I encara tornem a obrir una mica l’objectiu i el situem sobre Catalunya alquens, poques, dades sobre aquell 1969 ,surt a la venda el primer volum de la Gran Enciclopèdia Catalana que  començava a omplir les prestatgeries de moltes cases. Esclata l’escàndol Matesa amb l’empresari Vila Reyes com a protagonista  que van passar de fabricar mantons de Manila a telers  que van protagonitzar el primer escàndol financer ( conegut i reconegut)del franquisme amb la implicació de al cúpula financera del govern de Franco. Mentre però estàvem també per la cultura i el coneixement i la revindicació  i es celebrava  primera edició de la Universitat Catalana d’Estiu a Prada de Conflent. I a  Ripoll, la primera edició de les Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra. Se’n faran vint-i-cinc edicions fins al 1993

I a on volíem arribar després d’aquest llarg recorregut recordatori  : S’inauguren els tres primers trams d’autopistes a Catalunya. Dos de franc (Diagonal-Molins de Rei i Glòries-Montgat) i un altre, el primer a tot el país, de peatge (Montgat-Mataró)

Per tant fa cinquanta anys vam començar a pagar per circular per una part del territori, Montgat-Mataró en concret. Ara potser quan es  compleix aquest aniversari la concessionària amb un gest de generositat podria haver pogut aixecar  les barreres almenys el dia concret de la celebració ( el passat 2 de juliol), o  regalar un recordatori de la data, una moneda de les antigues pessetes o una postal del peatge inicial per exemple. També hagués pogut – potser s’hagués interpretat encertadament com una certa mostra de cinisme- en un moment determinat treure un pastís amb 50 espelmes i fer bufar al primer conductor que hi va passar – si és que encara segueix pagant-  i un dels que hi para ara i durant una estona repartir talls del pastís…

En fi que els del Maresme fa anys que paguen i com que sembla que la  l’empresa exploradora ( Abertis)  farà algunes obres s’allargarà la concessió i paga tu, paga jo i segons diuen el proper tram malmetrà espais  de gran valor ecològic i paisatgístics. i seguir pagant….i pagant, Peatge! “Caixa” i pagui!

En fi no podem parlar de feliç aniversari ( pels accionistes d’Abertis si que ho deu ser) sinó més aviat un cert cansament d’haver de seguir pagant.

Però parlar de peatges a algú del Garraf el porta a pensar indubtablement en el seu territori i també en la història de la “nostra” autopista que encara no té cinquanta anys però seguim pagant i ho haurem de fer durant molts anys més.

Autopista que cal dir que trenca l’aïllament del territori , això cal reconèixer-ho, però a  un preu excessivament car.

De l’autopista del Garraf se’n va parlar molts anys i fins i tot i va haver dibuixos d’una carretera penjada sobre el mar… No van tirar endavant però van començar a foradar túnels, túnels com havien fet els besavis amb el ferrocarril, i ens van plantar l’autopista de peatge amb el consegüent debat per on havia de passar. Per l’actual variant? Estil rondes , Per la famosa cota 125? ( algú va fer diners fet al·legacions a 5.000 peles cada una)

Operació del govern de la Generalitat  i  de la Caixa que  en aquell moment va ser força discutida i qüestionada pels passos pel territori i també per la qüestió del preus dels peatges que en no fer-se concurs per la seva concessió no van poder ser un factor de competició  per decidir qui havia de fer les obres i obtenir la concessió…

Aigua passada. A l’any olímpic del 1992 es posa en funcionament amb una concessió que acabava el 2022 però en fer-se també per adjudicació directa a Aucat ( filial d’Abertis) el tram de Sitges al Vendrell es va augmentar la data de finalització de la concessió al 2039 …. i els allargaments que veurem.

Amb poques alternatives de circulació més o menys ràpida i segura  ja que la carretera de les Costes segueix igual amb algunes millores  , això sí, que es van fer fa uns deu anys i així doncs cal anar pagant i pagant si vol anar amb una certa rapidesa tot i que a determinades hores també s’embussa i et cobren igual…Només faltaria!!

Plataformes contra els peatges, campanyes “no vull pagar” ,declaracions contundents de les nostres autoritats amenaçant amb prendre decisions dràstiques que mai arribaran, vaja una tot plegat una presa de pèl  i una mica de polèmica quan a principi d’any s’apugen els peatges i després seguim igual pagant i pagant…Alguns ara fa cinquanta anys que ho fan altres menys anys però igual d ‘emprenyador.

Empipador sobretot perquè els partits de govern i oposició han anat prometent que quan governessin rebaixarien al peatge i quan arriben a governar es desdiuen ràpidament el que havien dit …

Ja ho sabem oi?

És una vella i coneguda història.

És la permanent manera de mantenir entretinguts al personal….

En fi els aniversari deuen servir quan coincideixen amb dates emblemàtiques, per repassar el passat, concretar el present i imaginar el futur.

Així doncs amb cinquanta anys de peatges, podem comptar el que hem anat  pagant, podem veure un present amb poca satisfacció en la mobilitat i segur que tindrem un futur  en que haurem  de seguir pagant, almenys els del Garraf.

I tornarem a veure gestos i escoltar a

paraules d’indignació però en realitat res  de res..

50 anys fent “Caixa” barrera amunt i barrera avall, això sí van tenir el detall d’inventar-se el teletac per pagar sense  haver de parar…

(In)Feliç aniversari peatge… tant de bo trobem la fórmula – ja fa quatre consellers que parlen de la vinyeta o d’un impost de circulació universal- que sigui més justa pels territoris i que eviti desequilibris innecessaris.

Segur que millor pel territori, i millor del país.

 

Publicat a l’Eix Diari el 9 de juliol del 2019

 

 

L’adversari a batre?

Juliol 16, 2019

Ernest Maragall deu estar paint encara el fet de no haver pogut aconseguir la vara d’alcalde de Barcelona, no i ha dubte que és difícil d’assumir-ho sobretot després d’haver aconseguit ser la força més votada en les eleccions municipals.

Res però que no hagi passat a molts altres ajuntaments del país.

Però si després de  Barcelona ha vingut al cirereta de la Diputació de Barcelona ha fet que Maragall fes alguna reflexió pública. Creu que ara

els republicans són “el gran adversari a batre” i que, cada cop més, en el mapa polític del país hi ha dues grans forces, que són ERC i el PSC. “El PSC està substituint Cs per intentar capgirar la majoria sobiranista”, ha remarcat. Sobre l’acord entre Junts per Catalunya i el PSC a la Diputació, ha lamentat que els sobiranistes hagin triat “el partit del 155” en lloc de triar-los a ells”.

Bé aquestes lamentacions sobre si els havia d’haver triat o no  ja són del tot innecessàries, potser que deixi el retrovisor i mirar endavant.

El PSC substitueix a C’S?. Crec que no. En sembla que el PSC recupera bona part dels vots que havia anat a para a C’s com una reacció per aglutinar el vot més espanyolista i l’auge de C’s es produeix quan el PSC està en plena descomposició, crisi de la que Maragall en bona part en va ser protagonista. El seu itinerari va ser fulgurat. De conseller d’Educació va passar a la creació de NEcat , formació que volia aglutinar els socialistes sobiranistes  ( ell mateix esdevé un convers al sobiranisme i independentisme de manera  molt ràpida) . Des del lideratge de NEcat intenta aglutinar els faccions socialistes que es van escindint , no és possible i es vertebra una nova formació, MES , a partir d ‘aquí en una suposada aliança amb ERC ràpidament arriba ser Eurodiputat i després diputat , conseller de nou i candidat a l’alcaldia de Barcelona, entretant deixa a l’estacada els companys que l’han seguit i opta per afiliar-se directament  ERC.

Tot en dos o ter anys. Memorable el seu recorregut. Legítim sens dubte però sorprenent.

I ara Maragall qüestiona que el PDeCat pugui seguir essent la avantguarda del sobiranisme després d’haver pactat amb el PSC la diputació de Barcelona i explica que  després de l’escenari dibuixat ERC assumirà “el lideratge de la continuïtat del projecte sobiranista”, i ha defensat que el PSC té el gran objectiu de “reconquerir Catalunya”. Ha lamentat, en aquest sentit, que Junts per Catalunya hagi “caigut en aquesta temptació” i ha defensat que el partit haurà de donar explicacions al país.

“reconquerir”?

Vol dir que el país està conquerit?

Si així per qui ¿ Per l ‘ independentisme? Pels processistes? Per les entitats de la societat civil, aquestes que mobilitzen dues-centes persones davant al diputació?

Caldria aclarir que entén Maragall per reconquerir?

Tots els partits tenen l’obligació i l’objectiu de conquerir l’hegemonia en els seu espectre polític i és evident que el PSC després d’una travessia del desert – que encara no ha acabat- intenta esdevenir la referència de l’esquerra a  Catalunya, li mancarà sens dubte ser més agosarat amb la qüestió nacional i amb l’oferiment d’un alternativa federalista sòlida, convincent i clara, però la seva presència en amplis nuclis de la societat catalana és més que evident.

ERC ha ocupat l‘antic espai de la agonitzant ex convergència i amb aquest mateix combat es juga l’hegemonia sobiranista.

A partir d’aquí cada partit actua en funció del que estratègicament li post semblar més oportú.

Que es vulguin ocupar espais que s’arrabassen al teu competidor sigui aliat ocasional o no  és un objectiu dels partits polítics.

Ho ha fet ERC,ho ha fet el PDeCat , ho ha fet el PSC i tot “quisqui” i ho seguiran fent perquè és intrínsec als partits al batalla per ocupar el màxim espai possible.

La mateixa ERC que ara es queixa de que els aïllin , parlava d’aïllar a les forces del 155, qui ha etat capaç de trencar el  monolitisme de blocs segur que tindrà rendiment  a la llarga més enllà que ara se’ls escupi i se’ls titlli de traïdors…

La curta mirada és rendible en primera instància en política però el que cal és una mirada llarga i ser previsors dels escenaris que es poden dibuixar.

L’Ernest Maragall en això de els llargues mirades n’era tot un expert, potser ara la polítics l’ha portat a haver de moure’s  més en les immediateses en que s’ha vist abocat  i això ben segur no l’ha ajudat a moure’s prou bé. Ni a ell ni a ERC.

Que potser sí que és l’adversari a batre, però en part, per el seves accions i per la seva política de pactes i també per les omissions en els mateixos pactes no hi ha dubte que s’ho ha buscat.

 

 

 

Ocells: la sensibilitat de l’observador

Juliol 15, 2019

He llegit la notícia que va emetre la radio Televisió de  Vilafranca, segurament és una notícia més que repetida aquí  arreu : Efectius dels Agents Rurals van enxampar la setmana passada dos furtius que caçaven diverses espècies d’ocells protegits amb una xarxa japonesa.

La xarxa estava instal·lada a la llera del riu Mediona, al terme municipal de Sant Quintí, segons han explicat des del cos d’Agents Rurals a través del seu compte a Twitter.

Els Agents van denunciar els fets i van comissar els ocells i el material de caça.

Això m’ha portat a una nota molt més positiva i agradable.

Fa dies vaig rebre una petita joia literària. El bon amic Ramon Creixell em feia arribar un llibre del també amic Camil Recasens : “Ocells de Sant Quintí, que abeuren i xipollegen a Matàsens” . El llibre està editat pel Grup d’Estudis Quintenecs , dins de la seva col·lecció “Quintinois i Quintinoies”.

El llibre obeeix a la curiositat del Camil Fortuny mestre per damunt de tot ,i deixeu-m’ho dir amb una certa conyeta, malgrat haver-se dedicat a la política, va ser alcalde del seu poble, Sant Quintí, conseller comarcal , Delegat d’Educació de Barcelona Comarques i Director General  de Recursos del Sistema Educatiu del Departament d’Educació.

Però la seva vessant pedagògica queda palesada excel·lentment en aquets llibre i així ho diu en Ramon Creixell en el seu pròleg : “ Aquest llibre és possible per l’ hospitalitat desinteressada, la perseverança, la curiositat,i, també la irreductible pulsió pedagògica  del Camil, que ens permetrà fer coneixença dels ocells admirables que transiten Matàsens. No és pas segur , ben mirat, que en aquest món nostre ,accelerat i convuls tinguem ocasió de conèixer gaires criatures de més interès intrínsec , bípedes impñlumes, de la nostra espècie inclosos”.

To comença quan el Camil Fortuny observa en el seu hort a la partida de Matàsens que és una zona de conreus de secà  amb feixes de vinyes i ametllers i es troba en el camí antic que anava  des de la costa cap a l’interior.

En aquest indret doncs el Camil  hi té un hort que treballa amb cura i amb paciència amb molta paciència, explica que sota un noguer hi tenen, des de sempre,  una vella cassola amb aigua perquè s’hi puguin aturar  a beure els ocells o a refrescar-se  a l’estiu. Tot l’any hi ha aigua.

L’observació va donar pas a  la curiositat per saber més dels ocells que s’aturen  i després les notes i les fotografies que vas fent arriba llibre.

Amb una màquina de fotografia d’ aquelles que te tothom i amb una paciència de sant en Camil ha anat esperant i fotografiant, robant imatges dels ocells que s’ hi ha nat aturant , així va obtenir una notable quantitat d‘imatges i  també d’espècies que hi ha a la contrada. Fins a 31 ocells diferents han estat “fitxats” – diguem-ho així- pel Camil i que després amb la seva perseverança i curiositat i ganes de saber  han anat donar fruit amb aquest llibre , que modestament és una petita joia – ja ho he dit- perquè està fet des de l’estima per territori, la recerca d’informació sobre els espècies que han parat a abeurar al seu hort, consultar guies, entrevistes amb experts, perquè es vetlla per  la fragilitat de la natura ,  per la modèstia de qui treballa un tros de terra per esbarjo i la seva curiositat va més enllà i ens mostra el seu treball  en la col·lecció  aquest petits essers de la nostra natura que han passat per Matàsens .

No és al primera vegada que Camil Fortuny es mou en el camp del treball en però d’una natura equilibrada i allunyada de l’explotació insensible. Fa anys va ser l’impulsor ,i amb molta feina i ma esquerra perquè fos possible, de l’elaboració del llibre “Una proposta d’educació ambiental BOSC NOU” amb el treball de  tres escoles catalanes una de grega i dues d’italianes.

Els estralls d’un foc forestal va generar aquets treball de conèixer i respectar els nostres boscos.

Aquest és el primer volum que publica el G.E.Q. I és realment un luxe per la col·lecció començar per un llibre carregat de sensibilitat, d’interès naturalista, d’estima i respecte per la natura, sobretot aquelles espècies més febles i fràgils com poden ser els ocells.

En definitiva un luxe per nosaltres tenir gent com el Camil Fortuny que d’una pacient observació ens ofereix un llibre modest però més que interessant.

Felicitats doncs al Camil pel seu treball i al G.E.Q. per l’indubtable encert en publicar-lo.

 

Noms propis (XXVIII)

Juliol 14, 2019

Trial Watch El desembre del 2018, International Trial Watch (ITW) naixia amb l’objectiu de supervisar les sessions de la causa al Procés. Al llarg del quatre mesos que ha durat el procés han anta seguint les sessions al Suprem per veure si en al causa i juidic s’han preservat el dret de la defensa i el necessari equilibri que permetés que es practiquessin els proves adequades per els parts. Aquest darrers dies s’han presentat les informes preliminars del que serà després l’informe Aquestes primeres conclusions de Trial Watch (ITW) són que  El judici als dotze líders independentistes al Tribunal Suprem “és una causa general, de caràcter polític”. Home no cal ser de cap organisme per arribar a questa concussió.

Només calia seguir la menteix instrucció i tot el que després va anar  seguint , l’empresonament provisional de no massa sentit ni condició jurídica.

L’organisme explica que té Dubtes sobre el tribunal “La manca de competència de l’Audiència Nacional ha viciat de nul·litat el procés i ha fet insostenible que el Suprem pogués revertir les anteriors irregularitats”, va reflexionar Iñaki Rivera, professor de dret penal i membre de la plataforma i segons el jurista entén que aquest és l’origen de gran part de les anomalies de la causa, el fet que cap dels dos organismes actuï com a “jutge natural” constitucional, sinó que “només ho és el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC)”.

Pel que fa als testimonis assenyalen en al·lusió sobretot dels testimonis dels agents policials espanyols, els juristes van dir que havien trobat “quasi 400 repeticions de paraules clau —com violència, muralles humanes o tumult— que acreditaven la “manca d’espontaneïtat i un ús d’un llenguatge entrenat” com a “conseqüència de les visualitzacions de les declaracions dels superiors jeràrquics”.

Si memoritzem aquelles declaracions és evident que hi havia hagut unes classes adhoc per declarar. Mateixos conceptes, mateixes paraules, un llenguatge poc normal…En fi la lliçó apresa com a lloros.

La percepció generalitzada és que ni la fiscalia ni l‘acusació particular ha aconseguit demostrar ni la rebel·lia ni la sedició es també analitzat per l’informe i així o manifesten : “Quan les conductes encausades dels nou presos són alienes al Codi Penal i s’han de forçar per a mantenir l’acusació, es produeix un senyal inequívoc que el que es persegueixen no són conductes criminals si no idees polítiques.”

ITW també ha anunciat  que presentaran un nou informe a l’Alt Comissionat dels Drets Humans de l’ONU de cara a l’examen periòdic universal al qual se sotmetrà Espanya el pròxim 2020. per l’anàlisi del compliment el drets humans en al justícia espanyola.

Els membres de ITW han explicat que L’informe constarà de tres eixos: la violència exercida l’1 d’octubre; el tracte a la llibertat d’expressió, de reunió i manifestació mitjançant una conceptualització extensiva de què és violència i les qüestions relatives al judici. “Des de ITW volíem internacionalitzar un conflicte que és de preocupació global. Quatre mesos després, el lògic és portar les conclusions a un òrgan com el Consell de Drets Humans”.

En fi allò que pensem molts posat en negre sobre blanc i amb llenguatge jurídic oportú.

Ja veurem…

 

La Lliga Democràtica, la Lliga era un partit de centre dreta – o de dreta directament-  català que va tenir força importància abans de la república ja que va tenir força i influència. Ara sembla que es vulgui  ressuscitar el projecte de La Lliga  que vol esdevenir un nou partit polític de centredreta i catalanista

vol presentar-se a les pròximes eleccions de Catalunya, després de gairebé un any formant-se,  sota el comandament d’un grup de persones que aposta pel «màxim autogovern», però és contrari a la separació de Catalunya de la resta d’Espanya.

Es tracta doncs d’un projecte que trenca amb l’ independentisme i vol actuar des de la dreta i el centre per ocupar un espai que diuen que existeix i per tant condicionar els propers governs de la Generalitat,

Ben aviat volen fer  diuen  una presentació oficial amb la presència de personalitats del catalanisme, i esperen que també amb el suport de les tres formacions actuals nascudes de les cendres de CiU (Lliures, Units i Convergents) que ja veurem si voldran participar-hi tot i que ja han iniciat  negociacions per a la seva integració en el projecte. Expliquen que hi ha espai polític i ho volen demostrar  públicament presentat  les conclusions dels estudis sociològics que els ha realitzat una prestigiosa empresa demoscòpica,  que asseguren que poden aspirar a una  forquilla de vots de 300.000 a 500.000 orfes de representació o d’esgarrapar-los d’altres partits fet que els  garantiria a la Lliga un grup propi al Parlament, d’uns cinc o deu diputats, d’una gran importància estratègica: trencarien la majoria independentista i permetrien una suma alternativa de govern.
“No és ni serà el partit de Valls”, “Si una cosa ha de quedar clara és que no és el partit de Valls, no està darrere de la seva fundació” apunta la politòloga Astrid Barrio, una de les impulsores  de la formació
El principal  inconvenient que tenen com a formació és trobar  un líder, d’una persona amb capacitat i reconeixement públic, amb trajectòria social i política clara  per a encapçalar la seva candidatura a la presidència de la Generalitat. El clima d’enfrontament de la política catalana no els està afavorint en el procés trobar algú que es vulgui posar al davant.

Estem sondejant a persones amb un perfil rellevant en el món del nacionalisme català, però que hagin estat crítics amb l’independentisme”, assenyala Barrio. Els exconsellers convergents Lluís Recoder i Santi Vila han estat algunes de les persones contactades, però han estat descartades per diferents motius perquè liderin la Lliga.

Doncs  projecte en marxa  a la recerca de l’espai centrat «No existeix un partit d’obediència catalana de centredreta, de tarannà moderat».

Caldrà veure si aquest nou intent junt amb altres de l’ex món convergent és capaç de trobar aquest franja de votants que diuen que existeixen.

 

Borrellgate., Així és coneix de manera popular el nou afer entre el ministre Borrell i el món independentisme ai també amb el Govern de la Generalitat. Des de TV-3 s’ha batejat d’espionatge  el seguiment que el Govern espanyol ha realitzat a les delegacions de la Generalitat a les capitals d’Anglaterra, Suïssa i Alemanya, les tres oficines del Govern a l’exterior que el Ministeri d’Afers Exteriors vol tancar. “El ministeri d’Afers Exteriors espanyol ha espiat i ha fet seguiments exhaustius als delegats de la Generalitat a Londres, Ginebra i Berlín”,

Sembla que alguns diplomàtics de les ambaixades espanyoles passaven estona fent el seguim-ne  de les activitats de les delegacions catalanes i elaboren informes sobre aquestes activitats la cadena catalana ho explica dient que  “El Govern de Pedro Sánchez ha seguit fil per randa les accions de la Generalitat per donar projecció internacional al procés i ho ha plasmat en un document”, sentencia la televisió pública. També informa que el Ministeri d’Afers Exteriors “demana que es reforci el CNI a Ginebra per millorar aquesta vigilància”.

A partir d’aquí s’ha anat explicant com les autoritats consulars es dedicaven a  fer el seguiment dels actes  les presències, reunions i activitats  de polítics catalans a Europa. Tot això s’ha conegut amb l’informe que ha presentat la Abogacía del Estado i ho ha incorporat a la causa que  es segueix al Tribunal Superior de Justícia català  per tancar aquestes delegacions i ho sol·licita precisament  el Ministerio de Exteriores Español que és qui està al darrera de tora queta actuació suposadament “d’Espionatge”.

El ministerio és clar la seva feina entre altres és “vigilar de cerca cualquier actividad que pretenda menoscabar la imagen de España y cualquier intento de impulsar el proyecto independentista del Govern lo que incluye, ha precisado, las delegaciones de la Generalitat en el exterior.”. Molt bé, si senyor!!

En fi joc de mortadelos i filemons de baixa qualitat. Sembla que hi ha algunes notes  prou interessants : a Alemanya, sembla que “han rebut instruccions d’Oriol Junqueras perquè contactin amb representants de les congregacions eclesiàstiques als seus països corresponents. La finalitat és obtenir el suport de l’Església per millorar la situació dels polítics presos catalans”. Deu ser per allò de que ens agafin confessats

A Suïssa, la documentació diu que el delegat del Govern, Manuel Manonelles, “s’extralimita, envaeix competències i treballa en contra dels interessos generals de l’Estat”. “Considero que caldria estudiar la possibilitat que el CNI nomeni a un Conseller o un Agregat resident a Ginebra per la importància creixent dels interessos en joc en l’àmbit multilateral”. Quina manera de perdre el temps…

En fi que el Borrellgate explota en el moment en que el ministre espanyol haurà de trobar al confirmació del Parlament Europeu per ser el representa de la diplomàcia continental…

El President Torra no ha trigat ni cinc minuts en demanar la dimissió del ministre d’Afers Exteriors, Josep Borrell, pel que ha anomenat “Borrellgate” en referència a l’espionatge del govern espanyol als delegats de la Generalitat a Londres, Ginebra i Berlín. En el marc de la sessió de control del parlament  denunciat que les “clavegueres de l’Estat estan col·lapsades” i ha assegurat que “s’han passat de frenada” amb un fet que ha qualificat de “gravíssim”.

Anuncien els dirigents catalans que enviaran una carta a tost el eurodiputats per diuen explicar qui és Josep Borrell veurem quin ressò tenen o cauen en la més absoluta interferència en que sembla que cauen els afers catalans , llevat d’algun excepció….. honrosa , això sí.

 

Quim Torra. El president de la Generalitat, Quim Torra, anirà a judici per no haver retirat els llaços grocs. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha obert judici oral contra ell. Ara, la defensa té deu dies per presentar el seu escrit. Així dons Torra tindrà el dubtós honor de ser el primer president que en l’exercí del seu càrrec president seurà a la banqueta per desobediència.

La Fiscalia  en la seva demanda proposa que s’inhabiliti el president Torra durant un any i 8 mesos per no haver despenjat la pancarta dels llaços grocs del balcó de la Generalitat. El Ministeri Públic l’acusa d’un delicte de desobediència.
La pena demanada especifica que durant aquest temps, Torra no pugui desenvolupar funcions de govern en l’àmbit local, autonòmic, estatal, ni tampoc en l’europeu.

Ja recordarem aquells joc del gat i la rata del President quan la JEC li va ordenar que trairés el llac groc entès  per una part de la ciutadania com un element clarament de part política. Ell es va anar  fent el “ronso” i va anar canviant el lema… el Síndic de Greuges li va demanar que la tragués d’una vegada i prou pamplines…

Al final ho va fer.

Ara s’han conegut declaracions davant el jutge instructor on reconeix la desobediència, perquè hi ha raons superiors a la llei que li ho  demanen..

I a més declara als diaris que està segur que l’inhabilitaran per motius ideològics…

Vol dir..

No hi ha dubte que tant el fiscal com el tribunal que ha obert la causa actua una mica com un perepunyetes  i filen potser massa prim i tancar-ho tot amb una recomanació al mateix President

Potser tot plegat és una estratègia del mateix  Torra per deixar de ser Presidenta perquè com deia un altre català universal, Estanislau Figueres “Estic fins el collosn de tots nosaltres”….

Doncs això.

 

 

 

 

 

 

De lectures

Juliol 13, 2019

La pedra de paciència.

Atiq Rahimi.

Premi Goncourt 2008

Editorial Empúries

Barcelona 2009

 

Aquesta és una novel·la contra la violència. Que denuncia la situació de la violència i les conseqüències negatives que a tots els nivells comporta.

És una narració de denúncia de les circumstàncies de la guerra dels enfrontaments tribals en un Afganistan que sembla que es vagi dissolen en mig de foc creuat i de vides que queden malmeses per sempre més. Uns perquè els atrapa la mort i altres perquè han de conviure amb aquesta mort i la desaparició  de ser estimats o familiar que deixen un buit difícil de cobrir i també difícil d’explicar.

 “La pedra de la paciència” o també “Sangué sabur” en la mitologia persa és una pedra a la quan es pot explicar totes les dissorts, fer-li compartir els desassossecs i les desgràcies que hom pot tenir. La pedra ho absorbeix tot , tot el mal que algú es pot treure del damunt fins que explota i un o una  queda alliberat/da de tot allò que et lligava i et feia patir.

En aquest cas la pedra de la paciència és un marit en estat de coma i amb una permanent inconsciència   fruit d‘una ferida a qui la seva dona va explicant totes les desgràcies que li han passat i que encara li passen tot esperant l’alliberament.

Atiq Ramini és un autor  nascut a Kabul a l’any 1962 que va començar el seus estudis a la universitat de Kabul però la guerra el va obligar a exiliar-se al Pakistan des d’on va aconseguir obtenir asil polític a França . A París   va seguir estudiant  i s’ha dedicat a la comunicació audiovisual  i a l’escriptura. La seva primera obra “Terra i cendres” va tenir força èxit i una versió cinematogràfica de l’obra li va valdre un premi al festival de Canes. Amb “La pedra de paciència” va obtenir el premi Goncourt, el més prestigiós de la literatura francesa  a l’any 2008.

El mateix autor explica que l’obra li va suggerir el fet de visitar a la presó al marit de la poetessa Nadia Anjuman que havia estat assassinada pel mateix marit. Aquest es trobava en estat comatós fruits d’haver-se injectat benzina , les posteriors reflexions fetes davant el drama humà que va conèixer  el van portar a  escriure aquesta magnífica  narració.

La història escrita com un monòleg o millor com una confessió a la seva humana “pedra de paciència” va desgranant bona part de la vida de la protagonista , primer amb la seva família i després del temps de casada amb l’home que avui paralitzat rep totes les informacions que la dona li va transmeten. No fa cap concessió a la frivolitat i els temes són tractats amb duresa, amb despit, a vegades però sempre amb una sinceritat brutal. Ens assabentem de les frustracions de la dona, de la seva sensació de ser menystinguda i menyspreada  per molta gent, dels desigs incomplerts, de les voluntats trencades pel temps. Desfà el nus que la tenallava, treu tot la ràbia que al consumia. Denuncia l’actitud abusiva de l’home en la seva relació fins i tot en el sexe en que li retreu que només busques la seva satisfacció ignorant les necessitats que ella també tenia i segueix tenint.

Aquest llarg monòleg es trancat de tant en tant per la realitat de la guerra, els bombardeigs, la presència de combatents que nos e sap ben bé de quin bàndol són , de els seves filles que intenta treure-les de la bogeria en que viu i que significa haver de tenir cura d’un marit ferir i postrat sense cap reacció. L’oblit del mul.là, la seva breu prostitució davant  d’un jove inexpert que li porta però el recuperar una bona part de la seva confiança com a dona.

El final és sorprenent però no allunyat de la pròpia conseqüència de la confessió llarg de tot el que creu que li ha d’explicar l marit i l’actitud que hem pogut percebre al llarg del discórrer de la  novel·la. La crítica a la situació en que viu l’Afganistan, la subjugació de la dona davant aquesta cultura que la ignora i la utilitza, el clam contra la violència i la guerra , la soledat malgrat la companyia, les reaccions  humanes i per damunt de tot el marc global que colpeix en cada nova situació ien cada nova confessió que fa la protagonista.

Escrita de manera directa sense concessions està carregada però de bellesa ai en alguns  moments les descripcions ratllen a poesia  sense perdre l’efectivitat des de la senzillesa  que l’autor vol donar a la narració. Té alguns moment d’alta càrrega emotiva però manté aquesta sensació continguda, despullada de floritures, per no perdre’s en innecessàries concessions a la sensibleria que distrauria l’objectiu final de denunciar una situació de brutal dependència.

No hi ha dubte que la qualitat de l’obra ve acreditada amb la concessió el Premi Goncourt.

La història universal de la desesperança i de la vida truncada  per una soledat en la relació concretada en un escenari terrible com és la lluita tribal a l’Afganistan.

 

 

D’altres fonts (XXVIII)

Juliol 12, 2019

Al nostre país recurrentment quan es parla de la possibilitat del referèndum es fa referència  la Llei de la Claredat que es va fer al Canadà quan Quebec plantejava el repte de la secessió i es van celebrar un parell de referèndums.

Darrerament el mateix President del Parlament ha fet altre cop referència a la necessita de fer una llei de claredat.

Aquest article és molt interessant ja que l’autor Xavier Arbós coneix en profunditat la llei i analitza les dificultats per portar-la , en al versió d’aquí, clar, al nostre país.

 

Nascut a Barcelona el 3 d’abril de 1954 .Catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Barcelona, ha estat degà de la Facultat de dret de la Universitat de GironaUno dels seus primers treballs es refereix a la idea de nació en el primer constitucionalisme espanyol. S’ha ocupat del dret estatutari de Catalunya.

En el Manual de dret públic de Catalunya dirigida por Mercè Barceló i Joan Vintró té un capítol sobre els orígens de l’autonomia contemporània, i va redactar el capítol corresponent als òrgans de rellevància estatutària en el volum commemoratiu dels vint-i-cinc anys de l’Estatut d’autonomia de 1979. També ha estudiat els orígens del dret públic català.

Ha estat President International Council for Canadian Studies Conseil International d’Études Canadiennes iEx-degà de la Facultat de Dret de la Universitat de Girona

 

La ley de la claridad: un trasplante difícil. Xavier Arbós Marín . El País. 09.07

No tiene sentido evocar la ley canadiense en España, donde a la luz de la Constitución las comunidades no pueden hacer referendos unilaterales y no es posible una consulta de autodeterminación. En el ordenamiento jurídico de aquel país no hay una referencia al titular de la soberanía ni a la indivisibilidad. En el ordenamiento jurídico de aquel país no hay una referencia al titular de la soberanía ni a la indivisibilidad

De modo recurrente, se alude a una “ley de la claridad” para enmarcar un hipotético referéndum en Cataluña. La referencia obvia es la conocida como Ley de la Claridad referendaria canadiense, inspirada por el politólogo Stéphan Dion, entonces ministro del Gobierno de Ottawa. Cualquier alusión local a esa norma me parece inapropiada, y quisiera explicarlo con algún detalle.

El nombre oficial de la ley es “Ley para hacer efectiva la exigencia de claridad formulada por el Tribunal Supremo de Canadá en su dictamen sobre la secesión de Quebec”. En 1980 y en 1995, el Gobierno provincial de Quebec había convocado referendos que, con preguntas algo confusas, planteaban de hecho la separación de la provincia francófona. En ambos casos venció el no, pero en 1995 lo hizo por un ajustado 50,58%. El Gobierno federal no planteó entonces ningún cambio constitucional para intentar acomodar el separatismo de Quebec. Más bien se propuso fijarle límites, y para ello se dirigió al Tribunal Supremo, quien emitió el dictamen evocado en el título de la ley. Ese dictamen, de 1998, comienza por responder a las dos preguntas planteadas por el Gobierno canadiense: ¿otorga la Constitución canadiense el derecho a la secesión unilateral de Quebec? ¿Otorga el derecho internacional a Quebec el derecho a la secesión unilateral? El Tribunal respondió no a ambas, pero no se detuvo ahí. Formuló una propuesta que puede resumirse así: si de un referéndum con una pregunta clara se evidencia una mayoría clara a favor de la secesión, se debe abrir una negociación de reforma de la Constitución (párrafos 87 y 88 del dictamen). Conviene subrayar que no es una negociación sobre los términos de la secesión, sino para la reforma de la Constitución que, eventualmente, pueda enmarcarla. De hecho, el párrafo 75 comienza diciendo: “La idea de que es legítimo soslayar la Constitución apoyándose en el voto mayoritario obtenido en un referéndum provincial es superficialmente convincente”. Y añade que las reglas constitucionales, aunque pueden reformarse, son vinculantes.

El dictamen, de modo deliberado, evita pronunciarse sobre lo que es una pregunta “clara”, y tampoco nos dice cuál pueda ser una mayoría “clara”. Calculada y paradójica ambigüedad, que pretende cubrir la Ley de la Claridad canadiense. En todo caso, lo hace para establecer límites a la negociación que pueda desarrollar el Gobierno federal. Para ello dispone que la Cámara de los Comunes (el Senado federal en Canadá no tiene carácter representativo) se pronunciará tanto sobre la pregunta como la mayoría resultante en un futuro referéndum sobre la secesión. En este punto hay que recordar que el ordenamiento canadiense no impide que las provincias puedan formular referendos, incluso sobre la secesión; no necesitan de ninguna autorización federal. De modo que, si en una provincia se pone en marcha un referéndum, la Cámara de los Comunes no interviene. Pero, según la Ley de la Claridad, se pronuncia acerca de la claridad de la pregunta. Y si no la considera clara, se impide al Gobierno federal que inicie cualquier negociación tras el referéndum, sea cual sea el resultado. Es tras el resultado cuando la Cámara de los Comunes determina si la mayoría ha sido clara. Nótese que no se pronuncia antes del voto, sino después de que este haya tenido lugar, y por ello, a mi modo de ver, se crea una cierta inseguridad jurídica. El mérito del dictamen del Tribunal Supremo era el de establecer algunas reglas para encarrilar una crisis constitucional como la que se hubiera abierto tras una victoria del sí en 1995. Que la claridad de las mayorías no se determine antes del referéndum, aunque sea unilateralmente por parte federal, impide que tanto los votantes de la provincia como el resto de ciudadanos canadienses puedan prever las consecuencias del resultado de una consulta que afecta a todos.

Poco o nada de lo que significa la Ley de la Claridad en Canadá puede trasplantarse a nuestro país. Para empezar, es competencia exclusiva del Estado la “autorización para la convocatoria de consultas populares por vía de referéndum” (artículo 140.1.32 de la Constitución, CE). La Ley del Parlamento de Cataluña, de 6 de septiembre de 2017, del referéndum de autodeterminación, no tiene comparación posible con los referendos quebequeses. Esos fueron legales, pero el que preveía la ley catalana era manifiestamente inconstitucional, como declaró la STC 114/2017, de 17 de octubre. No solo porque el Parlamento catalán carecía de competencia, sino porque además chocaba con el principio de soberanía nacional. Esta reside en el pueblo español, según el artículo 1.2 CE. Y, como es sabido, el artículo 2 dispone “la indisoluble unidad de la Nación española”: es imposible, en el marco constitucional, ninguna secesión. No ya unilateral, sino ni siquiera desarrollada por vía legal o por simples acuerdos políticos.

No hay nada comparable en Canadá. En su ordenamiento jurídico, a diferencia de lo que ocurre en nuestra norma fundamental, no hay una referencia al titular de la soberanía, ni una cláusula de indivisibilidad. Allí, la secesión unilateral representaría una quiebra de los procedimientos de reforma de sus normas constitucionales. Aquí, además de eso, la puesta en marcha de un mecanismo que abra la puerta a la secesión resulta jurídicamente imposible. La Ley de la Claridad canadiense no recorta competencias provinciales en materia de referendos, pero impone límites a que sobre la legitimidad derivada de uno que diera la victoria a la secesión se pudiera forzar una negociación. Nuestro ordenamiento hizo posible que, tras un referéndum legal que legitimó el Estatuto catalán de 2006, la STC 31/2010 lo modificara.

Tampoco es comparable el Tribunal Supremo de Canadá con el Tribunal Constitucional español. El primero es designado por el Ejecutivo federal, mientras que el Gobierno español solo designa a dos de sus miembros. Y la Corte canadiense opera como órgano consultivo, lo que no es el caso del Constitucional. En el caso de Canadá, los magistrados eran conscientes de que su dictamen iba a tener graves repercusiones políticas, y se propusieron ir más allá de responder a las preguntas que habían recibido. Esbozaron una vía de salida al conflicto político dejando caer, de modo bastante inteligible, un reproche a la oscuridad de las preguntas de los referendos organizados por Gobiernos separatistas en Quebec. Y parecieron insinuar que tal vez no se puede romper un país por la mitad más uno de los votos, al requerir una mayoría “clara”.

Desde nuestra perspectiva, las cosas están bastante claras a la luz de la Constitución: las comunidades autónomas no pueden hacer referendos unilaterales, y no es posible un referéndum de autodeterminación. No creo que tenga mucho sentido evocar la ley canadiense. Tal vez se pretenda crear un marco mental de aquellos a los que se refiere Lakoff (No pienses en un elefante). Si de lo que se trata es de que por esa vía nominal nos impregnemos de la cultura política canadiense, bienvenida sea. Pero me parece que es un camino equivocado, porque no es cuestión ni de marcos mentales ni de relatos. Es algo más sustancial, que incluye respeto a la ley y a la diversidad, indisociablemente unidos en la búsqueda de soluciones prácticas a los problemas políticos. Parece claro.

 

El “serial” de la Diputació

 Poca cosa més es pot dir sobre l’enrenou que ha generat aquest cop l’elecció d e la presidència de la Diputació de Barcelona. Un acord entre el PSC  i el PDecat ha generat un enrenou notable sobretot perquè ERC s’ha sentit diuen traïda i va començar una campanya per evitar in extremis el pacte. Això no va succeir i per tant la socialista Núria Marín és al nova presidenta,

Kepa Aulestia analitza el pacte .

 Kepa Aulestia  va ser va ser militant d’ETA polític-militar, sent detingut en 1975, jutjat i condemnat a presó. Amb la Llei d’Amnistia de 1977 va ser posat en llibertat, moment en el qual es va incorporar a Euskadiko Ezquerra . Va ser Secretari General d’aquesta formació des de 1985 a 1990. Derrotat a l’IV Congrés d’aquesta formació per la corrent “Renovació Democràtica”, partidària de la fusió de EE amb el PSOE, posteriorment també seria expulsat d’ EE, passant a ser un dels líders d’Euskal Ezkerra. Diputat al Congrés per Biscaia, triat en 1986, va anar també diputat al Parlament Basc en dues legislatures, des de 1986 a 1994. Va ser un dels impulsors i signants del Pacte d’ Ajuria Enea  contra el terrorisme.

És un articulista habitual dels diaris del Grup Vocento, del que va arribar a ser Director Editorial de Diaris Regionals de 2006 a 2008, i de La Vanguardia.

 

Entrampats. Kepa Aulestia. La Vanguardia. 09.07

L’acord per al govern de la Diputació de Barcelona entre el PSC i JxCat posa a prova no només el clima de confiança mútua al si de l’independentisme, sinó que revela com la fortalesa més gran dels secessionistes –el seu compromís unitari– representa també el seu vessant més feble. Des que, entorn de la Diada del 2012, el catalanisme nacionalista es va tornar independentista, la divisòria entre els qui aspiren a un Estat propi en el termini més breu possible i la resta de les opcions polítiques presents a Catalunya ha relegat a molt segon pla totes les altres qüestions i diferències. El mecanisme material de tal dinàmica ha estat el poder de les institucions de la Generalitat –Govern i Parlament– que exigia un pacte indestructible de naturalesa secessionista. El seu obligat manteniment transmet a més la sensació que el futur de Catalunya es basa en l’ entesa al si de l’independentisme; de manera que només pot ser imaginat en aquesta clau, com a expressió reduccionista de la pluralitat. La substitució d’ Artur Mas per Carles Puigdemont al capdavant de la Generalitat, a requeriment de la CUP, va demostrar el gener del 2016 fins a quin punt la comunió secessionista estava segellada a foc. Es va fer impensable que ni postconvergents ni republicans no podrien explorar ni tant sols aliances alternatives a les de la unitat independentista. El debilitament de les estructures partidàries davant l’auge d’ ANC i Òmnium completava el quadre de la mútua dissuasió en el seces­sionisme.

D’entre les files de l’independentisme s’han projectat alguns senyals de realisme, en concret respecte a la falta d’una massa crítica suficient com per desencallar la via cap a l’ Estat propi. Però la presumpció de què aniran sumant vots amb el pas del temps, i la convicció que el país dels catalans acabarà desconnectant-se de la resta d’ Espanya a mitjà termini, impedeix que l’intermitent reconeixement dels propis límits condueixi a una reflexió més crítica. A l’acceptació, si més no com a hipòtesi, que potser la unitat secessionista amb pany i clau redueix les possibilitats d’expansió d’una base electoral compartida i en disputa. Mentre la falta de perspectives tangibles incrementa l’escepticisme a les files secessionistes; encara que el deliberat ­enfondiment de la separació respecte a les opcions no independentistes encegui les vies de transvasament de vots entre els dos camps.

La unitat independentista és, alhora, un factor de fortalesa i de debilitat del secessionisme en el seu conjunt, i de cadascuna de les seves organitzacions en particular. La unitat comporta un preu alt que ERC i JxCat han de pagar pel que fa al desenvolupament del seu respectiu projecte polític, ja que s’han vist en la necessitat de renunciar a ell per imperatiu de la comunió independentista. Tant que els resultaria treballós recrear ara el seu respectiu ideari, més enllà de la competència partidista que mantenen per convertir-se en la força rellevant del secessionisme. Les dues organitzacions paguen un preu excessiu per la unitat, ja que tampoc juntes no són capaces de superar aquest empat infinit que tenalla políticament Catalunya en una divisió que amenaça de perpetuar-se. Però alhora, després de convertir la unitat independentista no ja en una estratègia ineludible sinó fins i tot en la seva pròpia identitat, ERC i JxCat han acabat inhabilitats per prescindir de l’altre i aventurar-se a la trobada amb el PSC i els comuns a un cost encara més alt. Ja que un canvi d’aliats suposaria que qui així procedeixi guarda l’objectiu de la independència al calaix dels seus estatuts orgànics, concedint a l’altre la pràctica exclusivitat de la seva defensa en el dia a dia. Una cosa que ni republicans ni postconvergents no poden permetre’s ara per ara.

La pugna electoral entre ERC i JxCat només pot lliurar-se per veure qui aconsegueix la presidència de la Generalitat, preservant la seva unitat com a estratègia central de l’independentisme. Només entraran en lliça les seves respectives àrees d’influència social i territorial per veure quin és el diferencial de la seva mo­bilització. En cap cas no sortiran a escena arriscant posi­cions polítiques antagòniques; no abans que es tanquin els col·legis electorals de les pròximes autonòmiques. Tot després que el Tribunal Suprem es pronunciï sobre la sort judicial dels qui, d’ara endavant, podrien quedar al marge de la conducció polí­tica de l’independentisme. L’ocorregut en alguns ajuntaments i en la Diputació de Barcelona és un episodi eloqüent de la insuportable cohabitació entre Junqueras i Puigdemont. Però ni en ells ni entre els seus seguidors no s’entreveu cap ànim de renunciar al secessionisme desdient-se de la unitat independentista.

 

 

 

Llei Aragonès.

Juliol 11, 2019

Aquest govern ostenta el títol de ser el govern que menys iniciativa legislativa ha tingut al llarg de la legislatura.

Amb unes pressupostos prorrogats des de l‘any 2017 i sense cap mena de d’iniciativa per fer un govern efectiu van tirant de decrets que no sempre passen les votacions al Parlament.

En mig d’aquest desert legislatiu però ha sorgit la polèmica per l’anomenada llei Aragonès. La Llei de contractes de serveis a les persones va començar a tenir vida a l’època del Conseller Romeva que tenia al competència sobre la Transparència. És una llei que la seva pretensió és regular els contractes onerosos ( és a dir que ambules parts contractuals tenen beneficis i obligacions) que liciten les administracions públiques. Afecta, doncs, el conjunt d’estaments governamentals: Generalitat, Diputacions, consells comarcals i ajuntaments.

La redacció de la norma va seguir un camí més aviat discret , el debat es va produir mentre la situació polítics es tensionava davant  l’1 d’octubre. la negociació amb els sindicats CCOO i UGT va anar bé amb reserves  i també foren favorables els informes preceptius del Consell de Treball Econòmic i Social (CTESC).  Arribada al Parlament es va aprovar inicialment només amb la negativa  de la CUP. L’aplicació de l’article 155 va fer que la proposta restés guardada en un calaix. En el nou govern la competència va  text va passar a mans dels vicepresident  d’Aragonès, que va ser el nou  responsable d’Economia. I a finals de l’any passat la llei va superar un debat inicial al Parlament sense cap esmena a la totalitat.

Però ara torna a aixecar sospites sobretot per com s’apliqui.

El projecte de  llei estableix com s’han de licitar i adjudicar els contractes, així com controlar l’execució d’un servei. Entre d’altres, contempla camps com els serveis sanitaris, els serveis socials, d’ocupació i comunitaris, els menjadors, els serveis esportius o els de transport escolar. Per tant regula sectors molts lligats a serveis bàsics de l’etat del benestar que la majoria d eles vegades es fan des de la mateixa administració.

I precisament el fet de ser aquesta mena de serveis és el que aixeca alguns dubtes  ja que alguns descofien i  creuen que obrirà la porta a una privatització més gran que l’actual en la gestió dels serveis públics. Aquesta argumentació la sustenten la CUP, també Catalunya en Comú Podem, el sindicat CGT i els sindicats independentistes COS i Intersindical-CSC i la IAC, a més organitzacions socials com la Federació d’Associacions de Mares i Pares de Catalunya (FAPAC) i sindicats i sectors defensors de la sanitat pública catalana.

A l’altra banda els sindicats CCOO i UGT coincideixen a subratllar que la Llei Aragonès permetrà millorar les condicions dels treballadors dels serveis externalitzats i només s’oposen amb força a què no es blindi el caràcter públic de la gestió dels serveis d’ocupació. I la La Confederació Empresarial del Tercer Sector també aplaudeix la normativa, amb l’argument que “en matèria d’ajuts socials, ja està tot externalitzat”.

Els sindicats però no donen un xec en blanc i han  manifestat la preocupació per la baixa inversió en despesa social destinada a mantenir els serveis públics per reduir la pobresa i la desigualtat. Ens oposem a fórmules de copagament

 Hem defensat la gestió pública directa, amb mitjans i ocupació pública, com la millor fórmula per a l’accés universal als serveis públics en condicions d’equitat a tota la ciutadania. Els serveis d’ocupació no han de ser externalitzats, i per tant, no han de ser objecte d’aquesta llei (art 31). Demanem a la Generalitat que treballi en processos d’internalització de serveis que pel seu caràcter públic han de ser prestats directament pel sector públic, com s’ha fet recentment amb la possibilitat de comprar escoles concertades. Per això és necessari millorar l’ocupació pública en les diferents administracions i serveis.

En el camp de l’educació l’oposició a la Llei està liderada per la FAPAC,, podem llegir la “Diari de l’Educació” alguns dels seu arguments : La Fapac va ser, si no la primera, una de les primeres entitats socials que va llençar el crit d’alerta sobre la tramitació d’aquest avantprojecte de llei, ja el desembre de 2018. En aquell moment el Departament d’Educació havia aturat el projecte de decret de menjadors escolars (o de temps del migdia), davant l’oposició que s’havia trobat, però també perquè aquest és un dels serveis inclosos en el projecte de llei de contractes de serveis a les persones. Per la presidenta de la Fapac, Belén Tascón, “intenten revestir d’un caràcter tècnic el que és una llei amb una gran càrrega política, ja que permet a l’administració externalitzar el que vulgui”. “Per exemple -diu- la llei et permet mantenir la titularitat pública de les escoles però introduir la gestió privada”.Segons la Fapac, la Directiva europea 2014/24 no obliga cap estat membre a regular d’una manera determinada el model de contractació dels serveis a les persones; al contrari, diu Tascón, “ho deixa a la lliure elecció de cada país”. La prova, afegeix, és que “cap altra comunitat autònoma està legislant en el sentit que ho està fent Catalunya”.“El Govern pot continuar operant amb el marc legislatiu actual, però si el que vol és donar una major seguretat jurídica a les empreses que contracta, podria haver presentat un projecte que blindés determinats serveis que afecten drets fonamentals, i que aquests fossin obligadament de gestió directa per part de l’administració, però amb el projecte actual no es blinda res”, afegeix Belén Tascón, per a la qual les clàusules socials que introdueix el decret no frenaran la penetració dels grans grups empresarials en el mercat de la prestació de serveis a les persones. “S’ha de ser molt ingenu per pensar que una empresa com ACS no tindrà la forma de presentar un pla d’igualtat, o dir que pagarà per sobre del conveni o que fa no sé quina aportació a la millora del medi ambient”, opina Tascón.Per la seva banda, Lluís Vila, president de Fapaes, també es mostra crític, encara que accepta que “la regularització de la contractació pública dels serveis a les persones, adaptant-se a la normativa Europea, és necessària”, i que “és positiu que els criteris de contractació es basin en criteris qualitatius més que quantitatius”. No obstant això, afegeix, la llei “està mal redactada des del principi i ni s’ajusta a la realitat si agrada a ningú del sector”.“Els serveis referits a educació semblen entrats amb calçador”, comenta Vila. En aquest sentit, el president de Fapaes creu que la realitat en la qual es mou l’educació secundària no permet l’aplicació de la llei. En primer lloc, perquè a molts instituts no hi ha menjadors, que és del que parla la llei, “però què passa amb les cantines?”. Tampoc es té en compte “la poca participació en les activitats extraescolars, que no permet fer concursos. Si algú vol fer l’activitat és una sort…”. En conjunt, creu Vila, “el projecte de llei discrimina les empreses petites i autònoms afavorint la contractació de les grans fundacions”, si bé tampoc creu “tan terrible” ni que la seva tramitació estigui sent “tan ràpida”. “Certament és una llei mal feta i de difícil aplicació perquè una vegada més els polítics viuen en una realitat paral·lela”, conclou.

I en camp de la sanitat tampoc el panorama també és d’un cert escepticisme com es manifesta en l’article a Catalunya Plural :

Sobre la ‘llei Aragonès’, una bomba pel Servei Nacional de Salut. Josep Marti :

L’avantprojecte de llei de “Contractes de serveis a les persones”, coneguda ja com a “Llei Aragonès”, tramitada pel govern de Catalunya al Parlament el juliol del 2018 és la transposició (obligatòria) de les Directives del Parlament Europeu de 26 de febrer de 2014 (fa més de 4 anys) 2014/23UE i 1014/24UE.

Parlarem aquí de Sanitat. La Generalitat i el Parlament de Catalunya tenen les competències exclusives en sanitat per l’article 162.1 de l’Estatut, però per l’article 162.3 tenen competències compartides (amb l’Estat) en ordenació, planificació, regulació, execució de les prestacions i serveis. Això pot ser un impediment en aquest avantprojecte si l’Estat no està d’acord en alguns temes.

No em posaré aquí a analitzar l’articulat detallat de la llei, amb coses negatives pels serveis públics i també coses positives en els criteris de contractació. La principal objecció a aquest avantprojecte és de caràcter polític. M’explico.

La Directiva Europea no diu que sigui obligatori concertar amb entitats no públiques determinats serveis, al contrari, diu que si uns serveis els poden donar entitats considerades com ens propis de les administracions públiques no cal treure’ls a concurs. Això ja és un criteri polític i de sentit comú i s’hauria d’haver fet explícit en la introducció de l’avantprojecte. Tot al contrari, aquesta opció es fa explícita en un article de la llei (el 3.2). Recordem que un ens propis de les administracions públiques no només és l’ICS, també les empreses públiques (com l’IDI, el Pere Virgili i altres) o els consorcis públics (com el Parc de Salut Mar del CatSalut i Ajuntament de Barcelona). Quan el motiu de la llei hauria de dir: “quan els serveis no es puguin donar (justificadament) per ens propis es podrà acudir a la contractació externa”, hauria de dir amb absoluta prioritat, tractant-se de diners públics a entitats d’economia social i solidària (sense afany de lucre assegurat)………

I acaba :

La proposta de llei és “mas de lo mismo” del que tenim actualment. Es perd una ocasió de posar al dia, regenerar el que ja deia la LOSC i aclarir el model “públic-privat” en el camí de la preservació del bé comú i els drets ciutadans i no dels interessos del negoci privat.

Almenys, caldria una declaració en l’”Exposició de motius” en la qual quedes clar que si un servei es pot donar per part d’una entitat considerada com a “ens propi” de l’administració pública no cal anar pel camí de contractes externs que regula aquesta llei. I la resta de la llei tractar només, en els casos de concerts amb entitats d’economia social i solidària, de les condicions de qualitat, transparència i integració al Sistema, codi ètic, condicions laborals, etc. i sobretot establir els mecanismes de control d’aquestes condicions (no sigui el cas que passi com en el tema tan denunciat de la rehabilitació ambulatòria i domiciliaria de Barcelona i altres).

 

I també el sindicat  Metges de Catalunya, sindicat majoritari en aquest àmbit estratègic, s’ha posicionat en contra de la llei Aragonès. Creu que obre la porta a la privatització de la sanitat. El sindicat recorda que la sanitat catalana ja està “infrafinançada” i que una externalització de serveis empitjorarà, al seu parer, el servei que es presta. També s’ha mostrat contrari a la llei l’organització Marea Blanca, la qual assegura que “no hi ha cap directiva europea que obligui els Estats membres a subcontractar o externalitzar la prestació de serveis”.

Ja veiem , per una llei que es tira endavant la polèmica que sorgeix. Però no és estrany ja que qualsevol proposta que vagi en la línia de regular els serveis públic portarà sempre polèmica perquè d’aquets serveis depèn en bona part el nivell de confortabilitat i seguretat de la societat.

Amb les coses del menjar i la salut no s’hi juga.

 

 

 

 

 

 

 

Maleïda crisi

Juliol 10, 2019

A l’any 2008, mentre pel govern de l’estat  era una breu i passatgera  desacceleració de l’economia i un aturada lleu del creixement del PIB ,s’estava gestant la major crisi que ha patit el país i que encara segueixen algunes de les conseqüències que es van produir en aquells moments.

La negació de la mateixa crisi ben segur va retardar la presa de decisions que va  afectar a la part més castigada ja de la societat, retallada en les pensions,  -congelació per ser més exactes- , sous dels funcionaris, pagues dobles i en el sector privat la retallada també salarial i  d’algunes de les ajudes socials. Tot plegat una desastre social majúscul.

Certament la crisi va ser global i va afectar a totes les economies , no hi havia massa previsió del desastre i els pocs economistes que ho vaticinaven se’ls feia passar per funestos i alarmistes.

A nivell de l’estat espanyol a més de la repercussió lògica del catacrac mundial s’hi van afegir també els elements vinculats al deute sobirà, l’ impagament d’hipoteques ,una greu crisi en el sector de la  construcció amb la fallida de moltes de les empreses punteres que en van arrossegar d’altres de mitjanes i petites  i un creixent i imparable atur que va arribar fins prop del 24% ,malgrat el llavors ministre i avui regidor a l’ajuntament de Barcelona, Celestino Corbacho,afirmava que no s’arribarien al tres milions d’aturats, no, van arribar a quatre.

La crisi va arrambar amb les forces socialdemòcrates a Europa impotents davant la magnitud de la tragèdia   i també va arrambar i destruir a les classes mitjanes el país.

Es repetia el mantra de que “vivíem per damunt de les nostres possibilitats” Acceptant que això fos així – creient que ben bé no és això- caldria saber qui va promocionar aquesta manera de viure , possiblement els mateixos que seduïen per deixar diners i hipoteques per damunt del cent per cent després  van reclamar sense pietat ni miraments aquestes hipoteques. Molta facilitat primer i després molt cinisme i mala llet . I a sobre al banca va rebre – van dir que en concepte de préstecs- milions i milions per mantenir la seva activitat…

En fi sobre la crisi tothom pot dir-ne coses i moltes, tothom ho ha patit o ha tingut algú a prop que l’ha patida.

Moltes famílies han hagut de viure de les pensions del avis, masses vegades migrades, han perdut no sols el patrimoni pel que s’havien hipotecat sinó que han perdut feina i tambe malauradament  esperances de poder-ne trobar de nova.

Populisme creixent culpant de tots els  mals a l’ immigració, “primer els de casa” dit com un manera de rebutjar i culpar de la crisi a la immigració…

En fi tot això ja s’ha dit, s’ha escrit del dret i del revés però la realitat és que la crisi segueix essent present  malgrat les declaracions de que ja n’hem sortit i que l’economia torna a rutllar. Deia fa poc el professor i economista  Josep Oliver “La corba d’aquesta última crisi reflecteix, bàsicament, l’enfonsament de la construcció i de la indústria, on s’han perdut un 70% i un 30% de l’ocupació, respectivament” i evidentment aquets llocs de treball no s’ha recuperat i molts d’ells ja no es tornaran a recuperar mai. Entrarem en una nova dinàmica de futur encara per escatir.

Segueix explicant Josep Oliver que la taxa d’atur ja se situa als nivells del 2008, tant a Catalunya com a Espanya. Però  l’indicador de l’atur “emmascara” la realitat perquè amaga alguns factors. “L’atur no compta, per exemple, les persones que han deixat de buscar feina, les que han emigrat o les que han tornat als estudis”, explica. La població activa ha baixat, i això altera les ràtios d’atur, però no les d’ocupació,”

I això és indicatiu de que quan diuen que la crisi ja remet costa de creure. Costa i molt. Potser en allò que en diuen la “macroeconomia” funciona i la banca i les gran empreses ja van tenint uns beneficis més que notables ( escandalós el de la banca si tenim en compte els diners públics que ha obtingut i segueixen desnonant a famílies amb dificultat ) però quan anem situant-nos més prop de la realitat de l’economia familiar , això canvia, sous més aviat reduïts, lloguers pels núvols i la baixa de prestacions socials,augment del costa del serveis que genera la pobresa energètica . En fi la crisi ha fet els rics de sempre més rics i en canvi ha estès la pobresa o la precarietat fins i tot en aquells que tenen feina fixa i un sou ( per petit que sigui) garantit .

I aquest fet queda clar i de manifest quan es llegeix l’informe de l’any passta  que ha elaborat l’entitat solidària Càritas i que en part reproduïa l’Eix .

La seva lectura ben segur que hauria de generar una reflexió, als poder púbics però també al conjunt de la ciutadania : Càritas ja advertia d’aquest augment  d’aproximadament 1,2 milions de persones en situació d’exclusió, respecte el 2007 (abans de la crisi). Ens trobem una societat polaritzada on cada cop és més gran la bretxa entre les classes més benestants i aquelles en situació de major precarietat.

L’accés a l’habitatge esdevé un dret pràcticament inaccessible per a una gran part de la població, degut als elevats preus dels lloguers, que els impossibilita poder mantenir les seves llars i els deixa en una situació d’incertesa i d’inestabilitat. També la precarietat laboral, s’està convertint en una forma de vida; la temporalitat o la parcialitat dels contractes i els sous baixos, impossibiliten poder estabilitzar la situació d’una part important de les llars, que alternen períodes d’ocupació amb períodes d’atur. Aquestes condicions de precarietat laboral encara són més greus en el cas de les dones.

Una de cada dos llars on ha intervingut des de Càritas Diocesana de Sant Feliu de Llobregat, està formada per famílies amb fills i una de cada cinc, esta formada per mares soles amb fills. Constatem per tant, que les llars on hi ha infants a càrrec viuen una situació de major vulnerabilitat i també una risc més gran de que aquesta situació de pobresa es pugui transmetre de manera intergeneracional.

 

Així les conseqüències de la crisi encara són evidents en masses espais de la nostra societat i per tant calen també respostes col·lectives i globals, La necessitat de que es garanteixi l’accés a l’habitatge, amb lloguers adequats i socials i no permeten per part de l’administració cap més desnonament i menys encara els que es motivin per  part de la banca que hagi rebut encara que sigui només 1€ de l’erari públic.

Ara que hi haurà nous governs i nous ajuntaments és el moment de posar prioritàriament els programes que ajudin a tancar la forquilla de la desigualtat. El rebaixar  perill d’exclusió de moltes persones és encara un dels reptes  que hi ha plantejats. Mentre això passa encara no hi ha garantit un procés de fluïdesa en aconseguir la renda mínima que permeti la subsistència digna  d’algunes – masses encara-  famílies-

És evident que cal concertar els actuacions de l’administració ,de totes, del tercer sector i de tothom en mirar de tancar les ferides que  les desigualtat que va produir una crisi  i avançar cap a una societat més justa i igualitària.

La tasca de Càritas i altres entitats ben segur que marquen el camí, però no n’hi  hi ha prou calen compromisos polítics clars i actuar amb determinació, amb polítiques actives i ara també amb la fiscalitat.

L’informe de Càritas  és clara demostració de que al crisi encara segueix colpint els nostres pobles i ciutats.

Publicat a l’Eix Diari el 1 de juliol del 2019