Archive for the ‘Uncategorized’ Category

Espoli patrimonial

Desembre 11, 2017

Aprofitant l’aplicació de l’article 155 de la Constitució el Ministre de Cultura actuant com a Conseller de Cultura ha dictat  que es traslladin les peces d’art del Museu de Lleida que havia estat al monestir de Sixena al govern de l’Aragó.

Hi ha diversos recursos judicials sobre aquesta mesura però el ministre tira pel dret i la Guàrdia civil va treure del Museu de Lleida les peces i les va prendre.

Treure l’art per la força doncs. Espoli doncs.

Fa unes setmanes va participar en les sessions de l’Aula d’Extensió Universitària el conservador del Museu de Lleida per parlar sobre el tema.

Recupero els notes que vaig escriure pel Web de l’Aula.

 El patrimoni de Sixena, un conflicte més enllà de l’art.

 Albert Velasco, Conservador del Museu de Lleida: diocesà i comarcal, va pronunciar la conferència ELS LITIGIS PELS BÉNS ARTÍSTICS DEL MONESTIR DE SIXENA.

La primera afirmació que va fer l’Albert Velasco és una clau per entendre el conflicte. “La disputa per les obres d’art va més enllà de la reclamació d’uns bens  hi ha connotacions polítiques evidents  . Darrera qualsevol reclamació  dels bens hi ha connotacions identitàries també , la identitat moltes vegades es projecta en el patrimoni”

A partir d’aquesta premissa Velasco va analitzar la situació.

Primer va diferenciar el conflicte de l’art de la Franja i el de Sixena. Dues qüestions diferenciades , en el tema de l’art de la Franja que reclama l’Aragó és conseqüència  de la divisió del bisbat de Lleida. A l’any 1995 es van segregar les parròquies que formaven part de l’administració de l’Aragó i consideren que si les parròquies marxen les seves pertinences també han de canviar de  ubicació geogràfica.

El conflicte de Sixena es fonamenta en que l’Aragó reclama unes obres d’art que van ser venudes per els seves propietàries ,que eren les monges que van viure al Monestir.

El Reial monestir de Santa Maria de Sixena, és un element cabdal en la història d’Aragó ja que en ell hi han enterrat reis aragonesos i en la comunitat eclesial tambe hi havia persones de l’alta noblesa. Fou fundat per Sança de Castella dona del compte de Barcelona, Alfons. Al llarg de la història ha tingut alts i baixos com a  monestir , for cremat durant al guerra civil i des de fa anys  se’n ha fet la reconstrucció.

El conflicte arrenca quan a l‘any 1980 per qüestions de salubritat les monges que hi residien deixen el monestir i van a un altre monestir de la mateixa ordre,a  Valldoreix . Els anys 1983, 1992 i 1994 la comunitat de Sixena, ja resident a Valldoreix, va vendre a la Generalitat de Catalunya 97 peces del seu patrimoni artístic, que va ser dipositat al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i al Museu de Lleida. Aquestes vendes són motiu del tens litigi entre l’ajuntament de Villanueva de Sigena i el Gobierno de Aragón, d’una banda i la Generalitat de Catalunya de l’altra.

La part Aragonesa defensa que la venda no és correcte ja que el Monestir era declarat Monument Nacional a l’any 1923, però la realitat tal com va demostrar l’Albert Velasco la declaració de Monument Nacional només afecta als bens immobles i a més va demostrar amb documentació  nombroses vendes de patrimoni moble d’ edificis catalogats  i protegits com a Monuments Nacionals.

L’Albert Velasco va diseccionar la sentència que afirma que cal retornar l’art a Sixena i ho va fer no tan sols en el seus aspectes més formal sinó també els de fons, per qüestions de legalitat  – la llei de patrimoni català- però també  per raons tècniques consideren que la sentència és realment esbiaixada.

Va parlar també de l’altre conflicte viu,  el de els pintures murals que provinents del mateix Monestir  que van ser recuperades per Josep Gudiol  a l’any 1936 quan el monestir va ser incendiat per alguns incontrolats.

El Govern de l’Aragó reclama també aquestes pintures però la immensa majoria dels tècnics consideren que no es poden tocar ja que la seva retirada les destruiria i tampoc avalen les condicions del monestir després de les obres de reforma.

En aquest conflicte també s’ hi ha barrejat una certa perversió de la història: En el cartell informatiu del Monestir es pot llegir que van ser les milícies anarquistes catalanes que anaven al front d’ Aragó les que van cremar el monestir. Velasco ah rebatut aquesta  falsa informació. Així podem llegir en un paràgraf d’un article publicat al País: “En canvi, l’expedient de Vilanova de Sixena contingut en la Causa General, així com el testimoni directe d’Arribas Salaberri, apunten cap als mateixos veïns de la localitat. Davant l’evidència, crec que tots aquells que algun cop han acusat de l’incendi els catalans, les milícies catalanes, el president Companys o la Generalitat de Catalunya, haurien de reflexionar de manera serena i profunda. Avui dia les relacions entre Aragó i Catalunya ja són prou complicades perquè ens embranquem ara en segons quines discussions i, encara menys, quan, com en aquesta ocasió, sembla que no hi ha debat possible. N’hi ha que diuen que la memòria històrica no és important, que no s’han d’obrir ferides del passat, però casos com el de Vilanova de Sixena demostren el contrari. Per tot això convé reivindicar la necessitat de conèixer, ja que la veritat ens permetrà viure amb més dignitat.”

Una més que interessant conferència de l’Albert Velasco que va posar una mica de llum en laberint a vegades complex d’aquest litigi que més enllà dels bens hi ha també una intencionalitat política.

 

Solidaritat amb el Museu de Lleida

Els directors i directores de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya han emès un comunicat per mostrar el seu “desacord” amb l’execució provisional de la sentència que obliga a traslladar al monestir de Sixena les 44 peces que formen part de la col·lecció del Museu de Lleida, una operació que el jutjat d’Osca ha fixat per aquest dilluns. En aquest sentit, els responsables dels equipaments manifesten el seu suport al museu lleidatà “en la defensa de la unitat de la seva col·lecció” i també expressen la seva preocupació perquè el trasllat pugui “posar en perill la integritat física d’algunes de les obres, tal i com els informes dels tècnics assenyalen, així com que no s’hagi dut a terme una planificació tècnica que garanteixi en tot moment la seva correcta preservació”. El Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya (CRBMC) també ha expressat el seu rebuig al trasllat dels béns de Sixena.

 Els signants del manifest asseguren que la decisió d’entregar les peces a l’Aragó “no ha tingut en compte les resolucions administratives dictades a l’empara del que estableix la Llei del Patrimoni Cultural Català, així com tampoc tots els informes de conservació que aconsellen no executar el trasllat fins que no hagi una sentència definitiva”. De fet, no només pateixen pel trasllat sinó que també volen “assenyalar la manca de garanties a efectes de conservació que presenta l’espai que ha d’acollir les peces objectes del trasllat i que tampoc es garanteixi un veritable accés públic a aquest fons patrimonial en cas que aquest sigui finalment traslladat”.

 Alhora, també lamenten que aquesta actuació “es produeixi en un context marcat per l’aplicació a Catalunya de l’article 155 de la Constitució i per la provisionalitat definida per la convocatòria de les eleccions al Parlament de Catalunya per al dia 21 de desembre”.

Des de la Xarxa de Museus d’Art de Catalunya afirmen que “estem convençuts de la legitimitat i legalitat de la compra dels objectes feta per la Generalitat i el Museu Nacional en el seu moment i, fruit d’aquest convenciment, donem suport al Museu de Lleida en defensa dels seus interessos i drets, i reivindiquem la bona gestió i conservació patrimonial efectuada”. A més, també expressen la seva solidaritat “a totes les treballadores i treballadors del museu per la situació que estan patint i que afecta el desenvolupament quotidià de la seva feina, centrada en la protecció, conservació, documentació, estudi i difusió del patrimoni cultural que custodien”.

 En concret, el comunicat el signen els responsables del Museu d’Art Jaume Morera de Lleida; la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú; el Museu d’Art de Girona; el Museu del Cau Ferrat de Sitges; el Museu Frederic Marès de Barcelona; el Museu de Valls; el Museu d’Art de Cerdanyola; el Museu de la Garrotxa d’Olot; el Museu Diocesà i Comarcal de Solsona; el Museu de l’Empordà de Figueres; el Museu de Manresa; el Museu Episcopal de Vic; el Museu de Reus; el Museu d’Art de Sabadell; el Museu Nacional d’Art de Catalunya, a banda del Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal.

(Web La Ciutat de Lleida)

 

 

Anuncis

Noms propis XLIX

Desembre 10, 2017

Antonio Baños, L’exdiputat de la CUP  acostuma a dir els coses amb un to de presumpta superioritat moral que cansa una mica. És un impressió personal i per tant un judici purament subjectiu.

I mira que a vegades diu veritats com a punys…

Però quan a través de twiter diu que  Iceta bailando mientras sus exsocios de gobierno (ERC) y sus rivales electorales siguen presos o exiliados.
Y los palmeros siguiendo esa mierda con cara de empleaos sumisos.
Cuanta inmoralidad, cuanta basura personal veremos?
Està creiem fora de lloc.

La culpa que estiguin empresonats no recau en Iceta precisament i el mateix cap de llista del PSC i el mateix dia que es coneixia la interlocutòria del jutge Llaneras ha fet diverses afirmacions  públiques .El primer secretari del PSC, Miquel Iceta, va qualificar de “mala notícia” la decisió del Tribunal Suprem de mantenir sota presó preventiva  Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Durant un esmorzar informatiu, Iceta ha explicat que el pronunciament no va en el sentit que ell havia “desitjat” i ha expressat que la decisió de deixar en llibertat alguns membres del Govern “s’hauria hagut d’estendre al conjunt de membres i als ‘Jordis'” ja que les mesures cautelars de presó preventiva dictades sempre li han semblat “desproporcionades”. Malgrat això, el candidat socialista ha afirmat que se n’alegrava pels consellers destituïts pel govern espanyol que sí quedaran en llibertat.

I ja en els primers moments de les detencions ja va parlar de “desproporcionades” les mesures cautelars de presó sense fiança.

Pot agradar més o menys la campanya d ‘Iceta , però qualificar-lo de basura està fora de lloc.

Té un rerefons de rabiüt que fa que e  desqualifiqui a si mateix.

Això és la campanya  ara pim-pam–pum i a veure qui pot ferir mes a l’adversari.

Toni Comín L’exconseller de Salut s’enfada quan una presentadora de televisió el tracta d’ex-. Ell com que no accepta el 155 es considera encara Conseller, encara que poca cosa faci coma tal. Ep! Les llistes d’espera segueixen creixent.

Però vaja avui no es tracta d’això sinó de comentar les seves afirmacions en l’eufòria d’un míting  quan titlla al govern espanyol  i se suposa que per extensió als altres partits dits constitucionalistes  de totalitaris :”Sou uns franquistes!” “teniu por d’un jutge belga perquè teniu por de la democràcia! “Teniu por d’un jutge belga de la mateixa manera que teniu por de les urnes! Per què sou uns franquistes!”, ha reblat. El candidat d’ERC ha dit que “teniu molta por de Catalunya perquè és un país de demòcrates. I teniu por de la democràcia. La democràcia sempre guanya!”, ha reblat.

Comin que es fill d’un perseguit i empresonat del franquisme hauria de ser força més curós en repartir qualificatius sobretot perquè els que van patir sota la dictadura franquista poc tenen a  veure a la situació actual per més dura, injusta i desagradable que pugui ser.

Després ho matisa dient que això de franquista ho deia per algunes actituds no en general.

Suposo que viure fora del país de la manera que ho han de fer ell i altres consellers deu ser molt dur , però cal també tenir una mica  de temprança abans de dir segons quines coses, ja s’entén però que davant la gernació congregada a Brussel·les et faci dir coses realment poc prudents.

Però encara és més sorprenent el que declara respecta al futur govern de Catalunya en una entrevista al digital El Mon:

Ens convé augmentar la base electoral, però amb això no fem prou. Ara se’ns obre la porta de les opinions públiques europees. Cal enfortir tots els mecanismes de pressió. Tenim clar que no volem actuar per la força i sabem que ells estan disposats a fer-ho. Cal doncs una estratègia que els faci cedir, elevar els seus costos de no cedir i això no ho farem en un dia. És l’únic camí que ens queda. Pel que fa al Govern no podem ser esclaus dels esquemes actuals. Aquí faig una constatació òbvia que és que de la nit al dia no desapareixerà l’amenaça de l’estat i, per tant, el govern interior tindrà marge d’actuació com a comunitat autònoma però estarà políticament limitat per les amenaces. L’actor interior té unes capacitats i unes limitacions, és una constatació de fet. I els que avui som a Bèlgica no tenim capacitat de gestió però sí llibertat en temes de relat. Podem dir el que vulguem. Els dos actors hi han de ser i cadascú ha de fer la seva feina i s’han de complementar. No podem renunciar a cap dels dos instruments. Caldrà definir els rols del govern a l’exili i del govern a l’interior, i haurem de crear una forma de fer perquè som en una situació inèdita. Potenciar l’actor de fora ajudarà el de dins i al revés. Com més feina fem els uns i els altres, millor. Ens convé augmentar la base electoral, però amb això no fem prou. Ara se’ns obre la porta de les opinions públiques europees. Cal enfortir tots els mecanismes de pressió. Tenim clar que no volem actuar per la força i sabem que ells estan disposats a fer-ho. Cal doncs una estratègia que els faci cedir, elevar els seus costos de no cedir i això no ho farem en un dia. És l’únic camí que ens queda. Pel que fa al Govern no podem ser esclaus dels esquemes actuals. Aquí faig una constatació òbvia que és que de la nit al dia no desapareixerà l’amenaça de l’estat i, per tant, el govern interior tindrà marge d’actuació com a comunitat autònoma però estarà políticament limitat per les amenaces. L’actor interior té unes capacitats i unes limitacions, és una constatació de fet. I els que avui som a Bèlgica no tenim capacitat de gestió però sí llibertat en temes de relat. Podem dir el que vulguem. Els dos actors hi han de ser i cadascú ha de fer la seva feina i s’han de complementar. No podem renunciar a cap dels dos instruments. Caldrà definir els rols del govern a l’exili i del govern a l’interior, i haurem de crear una forma de fer perquè som en una situació inèdita. Potenciar l’actor de fora ajudarà el de dins i al revés. Com més feina fem els uns i els altres, millor.

Sembla que visqui fora de la realitat de la Catalunya del dia a dia. Malament

 

Recompte: De vots clar. El Recompte és una fase delicada de tot procés electoral els que hem tingut l’ocasió d’estar en alguna mesa sabem que sempre costa de quadrar els xifres de vots amb els votants, en falta un , en sobren dos, per això cal posar-hi molta atenció.

Diverses són els maneres de fer el recompte i sempre va en funció del que el president de la mesa dictamini.

Però és un procés ben seguit i controlat i es fa difícil fer alguna trampa que modifiqui el resultat de manera significativa  però ara han saltat les veus d’alarma  i és tem una  possible tupinada , sens masses raons fonamentades diguem- ho també, però per si de cas ERC vol mobilitzar 14.000 apoderats per fer un recompte alternatiu perquè creuen que l‘estat pot fer una tupinada per modificar els resultats.

En canvi el PP per mitjà de Garcia Albiol aconsella als seus votants que vagin a votar amb la papereta des de casa per evitar que hi hagi amenaces i pressions als votants hipotètics del PP.

I encara més llenya el foc, el Ministeri de l’interior  dóna instruccions a Mossos, Policia i Guardia Civil perquè vigilin tot el procés des de la jornada de reflexió fins el recompte. l’ ingerència exterior sembla que està al darrera de l’ordre de la Secretaria d’estat per la seguretat i en concret diu: “Se intensificará la vigilancia del ciberespacio con el fin de detectar movimientos encaminados a alterar el normal desarrollo de las elecciones”, Ui, ui, ui que venen els russos…

I encara ara L’Assemblea Nacional Catalana, els Comitès de Defensa de la República i la CUP han presentat campanya “Tu votes, tu comptes”. La campanya té per objectiu que la societat civil pugui presentar “un recompte paral·lel al de la junta electoral espanyola”.

I han afegit alguns comentaris del dubtes que tenen :

Marina Morante, representant de CDR, ha dit que el dia 21-D cal “demostrar la nostra força col·lectiva i més enllà de participar i guanyar les eleccions hem de garantir que l’Estat espanyol no pugui manipular els resultats”. “Necessitem tornar a posar en pràctica l’organització de l’1 d’octubre i garantir entre tots i totes aquest recompte”.

Maria Ballester, representant de la CUP, ha dit que la formació anticapitalista dóna suport a la iniciativa perquè “creiem que són molt discutibles les garanties de 21-D i estem segurs que l’1 d’octubre tenia més garanties”.

Es dirà el que es vulgui però després de forces anys participant en alguna mesa em costa molt de creure la possibilitat de que hi hagi una modificació de resultats. El sistema és garantista  per tant no crec que el recompte “alternatiu” i l’oficial tinguin massa diferència, però si això serveix per anar fent xup-xup en la creació del dubte permanent doncs endavant…

Manuel Valls, exprimer ministre francès del governs d’Hollande. Valls s’ha pronunciat en diverses ocasions i amb duresa contra el Procés. Fill de catalans Valls va fer carrera amb el socialisme francès , però en la batalla per les presidencials ja es va desmarcar del PSF. Finalment en les eleccions legislatives va concórrer com a independent al voltant de Macrón.

Macron va ser posat com l’exemple a seguir per C’s. Rivera  va voler atorgar-se el paper del “Macron espanyol”.

Però ara resulta que Macron no vindrà a la campanya de C’s i sí en canvi ho farà Valls al costat de Vargas Llosa a donar suport a  Inés Arrimadas ha dit que el suport de Valls és un senyal més que el procés “no és un problema només per Catalunya, sinó per tot Europa” i que la presència del polític francès indica que Ciutadans és un dels millors defensors “dels valors de la UE“. La realitat és  però una altra , Valls no és ara mateix el millor exponent ni el representant del progressisme  de la classe política francesa, la seva gestió, caracteritzada per les retallades de drets socials, va provocar una forta divisió dins del socialisme i així els va anar.

Per tant el dubte de s empre quan hi ha convidats especials sumen o resten?

Iceta ja ha dit que es prendre un cafè amb Vall, no cal que li doni suport..

 

De lectures

Desembre 10, 2017

La templanza

Maria Dueñas.

Col. Autores Españoles e Iberoamericanos.

Editorial Planeta.

Barcelona, març 2015

 

La Templanza, nom d’una vinya de Jerez  és al tercera novel·la de Maria Dueñas, la seva primera obra El Tiempo entre costuras, una història ambientada al Marroc espanyol amb derivacions en el guerra civil espanyola i el món de l’espionatge internacional; es va publicar a l’any 2009 va esdevenir un èxit clamorós i amb unes vendes excepcionals El Tiempo entre Costuras va guanyar el premi Ciudad de Cartagena de “novela histórica”, i després del seu èxit es va convertir en  una sèrie televisiva que va tenir així mateix una gran acceptació . Tres anys més tard va tornar amb Misión Olvido que  es va  situar ràpidament  en els primer llocs de vendes ,  la narració vol endinsar-se un cop mes en la història de la presència espanyola al món, ara és a l’estat americà de Califòrnia resseguin la petjada de les velles missions franciscanes. Canvia doncs el Tànger en plena efervescència de la guerra civil per endinsar-se en un episodi de principis del segle XIX a Califòrnia, una època i un fets poc coneguts i estudiats. La presència d’espanyols en els canvis que es van produir en aquest estat americà, des del seu pas per ser mexicà fins a un breu episodi d‘independència. Ara amb La Templanza torna de nou a presentar un protagonista espanyol que han fet fortuna a Mèxic però a partir d’aquí hi ah recorregut entre l’Havana i al ciutat de Jerez a mitjans del segle XIX. Una nova epopeia història que segur que es convertirà també un èxit des vendes.

María Dueñas  és nascuda a Puertollano, Ciudad Real, 1964  professionalment és  professora d’anglès, doctora en Filologia Anglesa,  titular en la Universitat de Murcia , ara en excedència. Ha treballat en diverses universitats nord-americanes. La seva trajectòria literària és relativament breu però carregada d’èxit. Ha participat en múltiples projectes educatius, culturals y editorials.

L’acció comença presentant al  protagonista Mauro Larrea, una persona que ha aixecat una fortuna a base de treball  i esforç en el camp de la mineria, la constància l‘ha portat a acumular una certa fortuna. Viu a  Mèxic però és provinent d’Espanya.  Vidu amb una filla ja casada i a punt de ser mare i un fill que està a França aprenent tècniques per posar-se al capdavant de els empreses familiars , però el noi no sembla estar per aquesta feina. De cop i volta però Larrea cau en la més completa ruïna, la guerra de secessió als EEUU  ha impedit que li arribés una maquinària en la que havia invertit els seu capitals i que ren fonamentals  per poder seguir explotant algunes mines. De cop i volta es troba sense diners i amb deutes.

Després de poder reunir una suma de diners avalada per un prestamista sense escrúpols que li permet pagar els deutes més importants , deixa Mèxic i marxa a L’Havana on creu que podrà refer alguns negocis que li permetin recuperar les mines que ara té empenyorades. A l’Havana se li presenten diverses oportunitats de negocis però no els veu clars. O embolicar-se en negocis de tràfec d’esclaus o altres que no li produeixen rendibilitat a curt termini que és el que ell necessita.  Coneix a la família  dels qui seran els seus consogres quan es casi el seu fill i hi manté una relació interessada que acaba amb un episodi singular que li permet disposar d’unes propietats a Espanya, concretament a Jérez . Cap allà s’encaminarà Mauro Larrea i entrarà en el món dels vins i de la importància que van tenir al segle XIX amb un tràfic comercial amb la resta del món. Tràfic que donava la centralitat a la ciutat en el mercat vinater arreu del món.

A la ciutat e Jerez  i arrel de prendre possessió de les noves  propietat coneix a Soledad  Montoya, que era descendent directa  dels antic propietaris de les seves noves hisendes palaus  i bodegues, entre ell dos s’establiran unes relacions, primer de negocis i interessos comuns que els porten a situacions enterbolides  i perilloses per poder mantenir les propietats i els negocis de vins a l’exterior  però també neix una atracció , matisada perquè la Soledad està casada a amb un anglès que pateix una malaltia insalvable. Els entrellats de negocis i de famílies entren en joc, els secrets familiars  del passat van descobrint-se i són factors determinats per la història. Mauro Larrea arribava amb al intenció de vendre les propietats espanyoles que ha obtingut a l’Havana i poder salvar el  seu patrimoni  mexicà , però no tot el que hom desitja es compleix i Mauro Larrea , després de superar les situacions mes complexes acaba esdevenint un vinater recuperant el seu ànim emprenedor.

La novel·la esta molt ben ambientada en els diversos indrets a on la trama  es desenvolupa, el Mèxic insurgent, la Cuba a punt ja d’independitzar-se i el Jerez dels gran vinaters que coneix un moment de bonança econòmica amb el port de Cádiz un dels ports mes importants en les rutes del comerç de vins.

La novel·la està ben documentada però possiblement la història i algunes dels seus episodis es veu una mica forçades per donar una major projecció a la història entre els dos protagonistes. Sens dubte serà un èxit de vendes però potser no arriba a despertar excessiu interès literari com havia passat en Tiempo  entre costuras.

Esta certament ben escrita, amb l’ús de modismes del llenguatge mexicà, en alguns moments hi ah excessiva descripció que distreu dels fets narratius.

Relativament interessant és una bona ,sens dubte, lectura lleugera. Per passar l’estona sense masses complicacions.

D’altres Fonts XLIX

Desembre 9, 2017

Més que interessant reflexió del filòsof Daniel Innerarity  a l’entorn del termes com nació, sobirania, poble… i alhora el fet de cercar la confrontació entre pobles o bé buscar l’acord entre les societats com a  manera de sortir d’un conflicte que enquistat no porta a res.

Val la pena seguir els seves reflexions i propostes. Des de l’àmbit acadèmic calen més propostes valentes i agosarades per intentar sortir del conflicte.

Daniel Innerarity es catedrático de filosofía política y social, investigador IKERBASQUE en la Universidad del País Vasco y director del Instituto de Gobernanza Democrática. Doctor en Filosofía, amplió sus estudios en Alemania, como becario de la Fundación Alexander von Humboldt, Suiza e Italia. Ha sido profesor invitado en diversas universidades europeas y americanas,  . Actualmente, es Director de Estudios Asociado de la Fondation Maison des Sciences de l’Homme de Paris.

 Entre sus últimos libros cabe destacar Un mundo de todos y de nadie; La democracia del conocimiento, Premio Euskadi de Ensayo 2012; La humanidad amenazada: gobernar los riesgos globales (con Javier Solana); El futuro y sus enemigos; El nuevo espacio público; La sociedad invisible, Premio Espasa de Ensayo 2004; La transformación de la política, III Premio de Ensayo Miguel de Unamuno y Premio Nacional de Literatura en la modalidad de Ensayo 2003; y Ética de la hospitalidad, Premio de la Sociedad Alpina de Filosofía 2011 al mejor libro de filosofía en lengua francesa. Algunos de sus libros han sido traducidos en Francia, Portugal, Estados Unidos, Italia y Canadá.

Es colaborador habitual de opinión en El País y  El Correo/Diario Vasco, así como de la revista Claves de razón práctica. Ha recibido el Premio Príncipe de Viana de la Cultura en 2013 otorgado por el Gobierno de Navarra. Este premio reconoce la trayectoria de personas o entidades relevantes en el mundo de la cultura.

 En 2008 Eusko Ikaskuntza-Caja Laboral le concedió el Premio de Humanidades, Artes, Cultura y Ciencias Sociales.

Ha sido miembro del Consejo de Universidades a propuesta del Senado español, pertenece a la Academia de la Latinidad y a la Academia Europea de Artes y Ciencias, con sede en Salzburgo.

 La revista francesa “Le Nouvel Observateur” le incluyó el año 2004 en una lista de los 25 grandes pensadores del mundo.

  

¿QUÉ HACEMOS CON LAS NACIONES?. Daniel Innerarity. Deia. 01.12

 Lo de las naciones es un verdadero dilema y no tiene solución lógica sino pragmática, es decir, una síntesis pactada para favorecer la convivencia

Los conflictos se vuelven irresolubles cuando caen en manos de quienes los definen de manera tosca y simplificada; desde el momento en el que los problemas políticos se reducen a cuestiones de legalidad u orden público, cuando aparece una idea de legalidad que invita a los jueces a hacerse cargo del asunto, en cuanto se enfrenta un «nosotros» contra «ellos» de los que se ha eliminado cualquier atisbo de pluralidad y todos los matices de la pertenencia… a partir de entonces todo está perdido hasta que no recuperemos una descripción del problema que lo acepte en toda su problematicidad. Siempre me acuerdo, cuando nos resistimos a reconocer la complejidad del asunto que tenemos entre manos o la sociedad que hemos de gestionar, de la anécdota inglesa en la que alguien preguntaba acerca de cómo ir a Biddicombe y el interrogado contestaba: yo que usted no saldría desde aquí.

Será por mi profesión de filósofo, que nos inclina a complicar las cosas, pero siempre he sospechado de quien plantea los problemas y, sobre todo, las soluciones, con excesiva simplicidad, porque suele terminar suponiendo mala fe en quienes aún así todavía no lo vemos claro. No tengo la solución al problema territorial del Estado español y sería una arrogancia pretender que uno dispone de la verdadera descripción de lo que está pasando. Pero me atrevo a criticar que las descripciones dominantes son de una simpleza tal que no deberíamos sorprendernos de que todo se atasque después. Los términos del problema son, o no, el comienzo de la solución. Lo que de un tiempo a esta parte más me ha llamado la atención de unos y de otros es precisamente la inocencia con la que apelan a valores como «democracia», «estabilidad» o «legalidad», sorprendidos de que no todo el mundo se ponga inmediatamente de rodillas ante la evidencia y en disposición de cumplir las órdenes que emanen de tan incuestionable principio. Reconozcámoslo como inevitable punto de partida: lo de las naciones es un verdadero dilema y no tiene solución lógica sino pragmática, es decir, una síntesis pactada en orden a favorecer la convivencia, porque la alternativa es la imposición de unos sobre otros, el conflicto abierto en sus diversas formas.

 

El nudo gordiano consiste en que no hay nación sin dar por supuesto algo que en principio no se somete a discusión, como marco de referencia o sujeto de la soberanía. El pueblo no puede decidir hasta que alguien no decide quién es el pueblo. De hecho, cualquier sistema democrático es incapaz de resolver democráticamente la cuestión acerca de quién decide qué y remite siempre a un marco previo de soberanía. Como decía el politólogo Dahl, «los criterios del proceso democrático presuponen que el sujeto es el correcto». Cuando el sujeto es contestado, en aquellos casos en que hay un persistente cuestionamiento de la soberanía, porque unos entienden que su titular somos todos y otros que son una parte a la que consideran todos, ¿cómo resolvemos este dilema? No hay otra solución que pensar el demos como una realidad reflexiva, discutible, revisable y abierta. Por eso debe haber procedimientos para renovar o modificar el pacto que constituye nuestra convivencia política. Nuestro atasco procede de que estamos considerando las identidades políticas como datos irrefutables y no todos los ven así; muchos españoles no consideran legítimo que los catalanes decidan sin tener en cuenta su opinión y muchos catalanes están en desacuerdo en que su futuro se decida dando por sentado que son una parte de los españoles, algo que les impediría de hecho la mera posibilidad de salirse de un sistema de decisión en el que siempre serían minoría.

Después de darle muchas vueltas al asunto, he llegado a la conclusión de que este dilema no tiene una solución lógica ni legal, que es imponer un marco de legitimidad como si se tratara de una evidencia incuestionable: que estas decisiones las deben adoptar todos los españoles o solo los catalanes; ambas propuestas son cuestionables y dan por sentado el marco desde el que ya queda predeterminada una única solución. Cuando las cosas están así, si descontamos la imposición de unos sobre otros como verdadera solución, la única salida democrática es el pacto. Pero si aceptamos esta posibilidad nos salimos del esquema que ha sido dominante durante los últimos años y que aspiraba a la victoria de unos sobre otros. Al insistir en el acuerdo frente a la victoria de unos sobre otros, modificamos radicalmente el campo de batalla. Porque entonces el eje de la confrontación ya no es el de unos nacionalistas contra otros, sino el de quienes quieren soluciones pactadas frente a quienes prefieren la imposición. Cambiemos la orientación y modificaremos los términos del problema: ahora se trataría de elegir no entre una nación u otra sino entre el encuentro y la confrontación, que de ambas cosas hay partidarios en uno y otro bando. Cuando el lehendakari Urkullu y la presidenta Barkos apuntan en esa dirección es porque quieren precisamente eso: que el juego no sea el conflicto entre las naciones sino el encuentro de las sociedades. Pueden ser tan abertzales como el que más y ese es el motivo por el que no nos abocan a un enfrentamiento estéril.

Miremos las cosas desde esa perspectiva y no encontraremos a la gente polarizada en torno a sus identificaciones sino preocupada por cómo hacer posible la convivencia entre quienes tampoco quieren renunciar a las diferencias que les constituyen. Quien gobierna con esa visión de la realidad social lo que se encuentra no son bloques homogéneos sino hombres y mujeres con identificaciones tan idiosincráticas que no se dejan reducir a categorías simplificadoras. Nunca el matiz fue tan liberador, nunca lo habíamos echado tanto de menos; si hubiera un bando de los matices (de los partidarios de tomar en consideración las razones de aquellos que están más alejados de nuestras posiciones, compuesto por quienes no se sienten arrebatados en momentos de exaltación colectiva, donde están los que se estremecen al ver que la discrepancia es despreciada como traición) tendríamos mayoría absoluta.

 

 

A collir cireres…

Desembre 7, 2017

Animats per la “collita” modesta i prudent que vam fer la setmana passada de cireres d’arboç que vam fer prop de la riera de Begues tornant del castell vell d’Olivella , ens vam animar i vam anar a collir-ne prop del Mas de l’Artís.

Sortim des del pàrquing de l’hospital i seguim pel camí que passa prop del Torrent d ela Pastera prop de  la urbanització de Can Xicarró, algunes vinyes que resisteixen la febre urbanitzadora presenten ja el color totalment ocres donant la visió de plena tardor.

Arribem a  al cruïlla del “camí ral” aquesta cruïlla ha sofert algunes modificacions en funció d’un cert arranjament que es va fer fa temps , han tornat a posar , això sí, el senyal dels camins i  l’han posat correctament després d’un temps que estava en posició desdibuixada.

Seguim en direcció a Mss Tapet, dues coses ens criden l’atenció , en els camps adjacents al camí ja hi ha planta els faveres, estan ja creixent, ona bona extensió d’aquestes plantes

Sobre el conreu i els faves hem trobat la pàgina web “vidautonoma”:La planta de la fava ofereix una gran resistència a la falta de reg, plantada a en cultiu d’hivern serà suficient amb la rosada i les pluges de tardor. Si les plantem ben juntes, crearan un microclima a la part baixa que es mantindrà sempre humit i ens estalviarà un nombre important de regs.No requereix de cap poda específica. Només ens caldrà estar atents per a retirar qualsevol part de la planta que es vegi afectada per fongs. Cal plantejar una gran poda final, ja que un cop acabat el cultiu no arrencarem, si no que podarem des de la base (deixant les arrels al sòl).”.

Val al pena també consultar el Web “ hort urbà” hi ha molta informació també.

Arribem  a l’aqüeducte del rec del Pantà de Foix construcció feta després de la mateixa construcció del Pantà de Foix per abastir d’aigua els territoris de Vilanova i altres pobles del Garraf (Inicialment, l’objectiu fonamental del pantà, a més de la regulació de la conca, era garantir els cabals de regadiu de la zona del pla de Vilanova, Cubelles i Cunit, que s’inicien pel marge esquerre de la presa i deriven a l’altura de Rocacrespa amb un ramal cap al marge dret. Aquestes obres es definiren en dos projectes diferent).

Aquí el camí fa un gir a al dreta i just al finalitzar la corba trobem el desviament que ens portarà fins la  urbanització del mas Tapet. El mas   segons explica la planificació de la Vilanova : “És situat a la banda dreta del torrent de la Pastera, més amunt del mas d’en Puig i, ara, a migjorn de l’autopista. Abans era conegut per corral d’en Gassó. 

En terrenys de la masia, des dels anys setanta ha sorgit una unitat de població que té l’accés pel camí que puja del mas d’en Puig, però també des del camí vell del mas de l’Artís.”.

Just abans d’arribar al túnel per superar l’autopista h ha un parell de camps d’oliveres , les estan esporgant després d’haver collit les olives, A finals de novembre arreplegaràs l’oliva sempre,. Confirmat.

Encara queden algunes branques tallades després de collir per recollir. Però la feina feta.

Travessem l’autopista i seguim pel camí que va pel fondo ,és un corriol ben fressat i més entretingut que el camí. Al cap d’una estona i just al costat d’un antiga cabana de pedra seca retornem el camí i tenim ja a la vista el Maset Safont, segueixen els obres , però el tancament del torrent que passa per allà ja està un pèl deteriorada. Aquests espai havia quedat ben net de sotabosc però ara ja tornem a créixer alguns matolls…

Anem seguint el camí, fa fred  però el sol començar a notar-se ja.

Quan arribem en el tram final del Mas de l’Artís, just en una corba on hi ha una figuera ben gran deixem el camí i girem a  l’esquerra per un petit corriol que puja directament entre matolls fins sota del turo conegut com el Punt de Mitjotes  (Punt del Mitjotes: Turó de 24m. situat entre el torrent de la Pastera i les Mesquites, a migjorn del mas de l’Artís. En el s. XVIII, el lloc era conegut per “la muntanya d’en Giralt”. Antigament es deia serra Llobatera i era límit de llevant de la quadra de Rocacrespa.)

Aquí ens aturem per fer un mos i descansar una mica. Segueix fent fred. Aturats aquí veiem passar diversos ciclistes si corredors que entrenen per agafar fons. Admirable.

Seguim ara cap a Mas torrat pel camí que va carenejant. És aquí on haurem de collir les cireres de pastor ja que en algunes zones   del camí està farcit d’arboçars. Primer però els que trobem estan nets de fruits, algú ha passat abans que nosaltres però anem avançant i sense perdre la fe i fora del límit del camí els arboços estan plens a rebentar de cireres , en fem una bona collita.

Compte però si en mengeu masses ja que poden produir mal de ventre.

Seguim i anem baixant fins el Mas Torrat i el camí del mas Roig i a partit d’aquí avall que fa baixada fins a la Figuera. Observem que els camps adjacents on hi havia plantat cereal no s’han llaurat. I una mena de massa de branques seques ocupa molt espai. Deuen ser el brancatge de la margarides que durant la primavera i l’estiu van encatifar els camps.

Arribem a al Figuera primer i a Vilanova ja tot seguit.

Sortida breu però intensa i hem arreplegat forces cireres…

Sobre les cireres dues notes prou interessants:

 

De la pàgina Web Amics arbres- arbres amics

 Cirerer d’arboç, símbol d’immortalitat

‘Arbutus unedo’

 La vella llegenda romana explica que l’arbocer estava consagrat a la nimfa Cardea, que vivia en un bosc a les ribes del Tíber. La seva aparença seductora atreia als homes al cor del bosc; en arribar-hi, la perdien de vista. Un dia, el déu de dues cares, Janus, es va enamorar d’ella. No se’n va poder amagar. A canvi del seu amor, el déu li va concedir el poder de curar els nens i els embruixats de totes les malalties, espantar les bruixes i esvair tot el mal. Per invocar-la, es tocava tres cops a les portes i els portals de les cases amb una vareta d’arboç.
El més primer dels cirerers d’arboç, però, –l’original, el patriarca–, segons un mite grec que no podem dubtar, brotà de la sang del gegant Gerió, mort per Hèrcules en el desè treball. Les seves fulles verdes i la facilitat que té de rebrotar després d’un incendi o una tala, l’han convertit en un símbol d’immortalitat. Ovidi inclou les cireres d’arboç entre els fruits que menjaven els humans a l’edat d’or, quan a la Terra hi regnava l’eterna primavera. També el trobem al Jardí de les delícies de Hieronymus Bosch.
La fusta d’arboç és dura, de densitat molt alta i fàcil de treballar. S’utilitza en ebenisteria i torneria. «El petit vailet» de la cançó nadalenca («Jo sóc un petit vailet/ cansadet del mal camí, / que vinc amb el meu gaiatet/ adorar l’infant diví…»), diu, a la tercera estrofa: «Si portés jo més recaptes,/ també seria per vós./ Heus aquí el gaiat que porto/ que és de cirerer d’arboç».
El nom llatí del cirerer d’arboç, unedo, procedeix de les paraules edo (menjar) i unus (un), i significa «menjar només un»: referint-se la fama que tenen els fruits de produir mal de cap i d’emborratxar. El cert és que el fruit, quan és madur, conté fins a un 0.5% d’alcohol: es tracta de quantitats molt petites. Per a que emborratxin, veritablement, s’han de fermentar i produir-ne un licor (com, per exemple, el aguardente de medronho portuguès).

Les seves baies serveixen d’aliment, principalment, als porcs senglars i als ocells. La poetessa nord- catalana Simona Gay en fa referència al seu poema «La vinya perduda», del llibre La gerra al sol: ara que no hi és la vinya, «el gaig golut,/ la perdiu roja, / han de cercar per tot el bosc/ grans de ginebra i cireres d’arboç». Simona Gay era el pseudònim de la Simona Pons, germana del poeta que a L’herbari forà hem citat diverses vegades, Josep-Sebastià Pons.
En anglès, l’arbocer es diu strawberry tree, l’arbre de les maduixes. De fet, és una de les quatre espècies distintes conegudes com a arbres de les maduixes (també n’hi ha un que és xinés, l’altre, americà…) És veritat que els seus fruits vermells, de textura terrosa, es poden assemblar a les maduixetes del bosc. Contenen moltes llavors petites . Ara bé, el seu gust recorda més aviat el préssec.
N’hi ha qui troba les cireres d’arboç (també conegudes com a cireres de pastor) una mica «insípides» de gust, i recomana menjar-les acompanyades de natilles de canyella, preferentment casolanes. Triguen un any en madurar; maduren a l’hivern. D’octubre a febrer, a la mateixa branca es poden veure flors i baies madures de l’any anterior.

 

LICORS DE CIRERES D’ ARBOÇ

Els frares, i els no frares, sempre han fet licors d’ herbes i fruites, com aquest que explico.

 RATAFIA DE CIRERES D’ ARBOÇ

Les ratafies o aiguardents amb fruita macerada i fins amb pinyols són també corrents a molts països. Se’ n poden fer de tota classe de fruites, però hi excel.leixen les petites i vermells, com cireres, gerdons, cassís (groselles negres) mirtils, aranyons  i a França, sobretot, groselles negres o ribes, dites cassis en francès. També es pot fer amb cireres d’ arboç, un arbust típicament mediterrani. El cirerer d’ arboç és també anomenat arboç, arbocer (noms també occitans i francesos), llipoter, alboix, cirerer de llop. Li agraden els boscos d’ alzines i carrasques. Els fruits es cullen a la tardor.

Ingredients

1 l d’aiguardent   

200 g de sucre ,1/2 kg de cireres d’ arboç madures

canyella,clavells

Elaboració

Escolliu unes cireres d’ arboç ben senceres. Esbandiu-les i deixeu-les eixugar. Aixafeu-les una mica o feu—hi algun tall. Poseu-les en una ampolla de boca ampla, tireu-hi l’ aiguardent i la resta d’ ingredients i deixeu-ho a la serena durant 50 dies.

Després d’ aquest temps, passeu la mescla per un drap o filtre. Dissoleu el sucre en una tassa d’ aigua i afegiu-lo a l’ alcohol. Poseu-lo en ampolles i guardeu-les. Ho podeu començar a beure al cap de dos mesos.

Notes

Les cireres d’ arboç contenen àcid màlic, pectina (que les fa bones per a gelees) i sucre que, en fermentar o sobremadurar creen alcohol.

Per saber-ne més:Jaume Fàbrega, Ratafies i licors d’ herbes de tot el món, Cossetània Edicions.

En el regne de l’excepcionalitat.

Desembre 6, 2017

Des del precís moment en que Mariano Rajoy anunciava l’aplicació de l’article 155 de la Constitució en una versió diuen que “prudent” vam entrar en el regne de l’excepcionalitat.

Excepcional va ser que fos Rajoy qui dissolgués el Parlament, destituís el govern i anunciés eleccions autonòmiques ple 21 de desembre , això darrer diuen que va ser una imposició europea per acceptar les altres accions  ( diuen, diuen…eh.)

Excepcional és que mig govern amb el seu vicepresident  estigui a la garjola, acompanyats dels dirigents social de l’ANC i l’Òmnium i uns quants consellers més inclòs el President estiguin a Brussel·les mentre campen en llibertat els protagonistes  de l’agressió feixista a la seu de Blanquerna condemnats en  ferm  a quatre anys de presó…Tot deu tenir una explicació excepcional!!

Excepcional és que qualificant  alguns les eleccions de il·legítimes els partits ,tots, s’hi presentin possiblement hi ha masses coses en joc com perquè alguns grups deixin passar l’oportunitat de denunciar la injusta situació i mantenir els principis polítics sigui qui sigui el resultat.

Excepcional ha estat la confecció de les llistes. Ha semblat la recerca i cacera de l’independent amb un cert renom i de suposat prestigi per intentar  explicar que els  partits volen ser  transversals, que representen al màxim la societat..

Excepcional és que hi hagi candidats tancats  a la presó  per causa d’una actitud venjativa i amb voluntat exemplificadora conceptes contraris al mateix concepte de la justícia,.

Excepcional que es celebrin eleccions encara sota la llei electoral espanyola, fet que demostra la incapacitat del país de fer-ne una de pròpia…

Excepcional diuen les enquesta que serà la participació que algunes eleven fins el 82 % participació que seria  històrica

Ah ! Enquestes.

Ja n’han aparegut algunes que van indicant les tendències

Bàsicament, malgrat la excepcionalitat de la situació,  dibuixen un panorama semblant a l’existent si ens atenem als anomenats  blocs ideològics. La diferència està en que dins dels mateixos blocs es produeixen moviments força importants i significatius.

En el bloc independentista  si fins avui semblava que ERC arrasaria – en l’històric del temps i després d’intuir-se que Jxsí no repetiria-  i es convertiria amb el nou pal de paller i el partit hegemònic en el camp   de la independència, ara aquesta funció es veu amenaçada per la puixança de a candidatura de Junts per Catalunya o altrament pensada com la llista del President.

Els estudis demoscòpics de fa un parell de mesos donaven una folgada victòria als republicans, després dels fets d’octubre, l’empresonament del govern i la reconsideració de Puigdemont de presentar-se  sembla que ha trastocat les intencions de vot de l’espai independentista.

Puigdemont podria arribar a  fer perillar la victòria cantada fins ara d’ERC.

Això sí a costa de la pràctica desaparició  per immolació del PDEcat. Inèdit fins ara a la política catalana la dissolució d’un partit .

I evidentment aquesta disputa del vot independentista porta a que cada un dels caps de llista i líders , president i vicepresident que fins ara han governat junts i ara s’enfronten per aquesta hegemonia vulguin portar l’aigua al seu molí  . Junqueras ha llençat el primer envit sobre qui representa millor el país en un article al Periódico : És amb aquest esperit que hem de construir una majoria més àmplia a Catalunya, més sòlida i transversal, que cohesioni la societat catalana en tota la seva diversitat. Per això és tan important que la llista d’Esquerra Republicana sigui una veritable llista de país, del país real, perquè aquí rau la nostra força i credibilitat, de fer llistes i comptar amb majories que representin el gruix de la nostra societat. També en la capacitat d’oferir una proposta política sana, lluny de qualsevol ombra de corrupció, disposada i preparada per assumir tots els reptes, per construir aquest nou país, al costat dels que van aixecar cases i carrers on només hi havia erms i solars, al costat d’aquests centenars de milers d’empresaris i emprenedors que té aquest país, al costat de tots aquells que s’han mantingut ferms i dignes en els pitjors moments, al costat de tota la bona gent, que és molta i que vol un futur de pau i llibertat per a les seves famílies i amics.

Això ho intenta superar Puigdemont amb un llista que com hem dit pràcticament elimina el PDeCat creant Junts per Catalunya com una barreja de l’antiga CDC i PDeCat com a coalició electoral però que va més enllà amb una certa transversalitat. Ha llençat la xarxa per pescar en totes les aigües i se’n ha sortit prou bé.

Les llistes ham competit per veure qui incorporava més independents o figures que tinguin un cert ressò maniàtic ,des del pare Manel al periodista Jaume Barberà o  entrenadores de natació sincronitzada passant per escriptores, cineastes i directors de ràdio. Un amplia gamma de nous polítics s’asseuran als escons del Parlament, potser excepcionalment.

És voluntat dels partits aquest cop mostrar la seva influència o la seva  implantació en  part de la societat incorporant persones fins ara alienes a la política activa i partidista. Això que és positiu perquè assenyala una voluntat d’implicació en els afers públics és notable, però per altra banda potser no ajudarà massa a la cohesió internes del grups parlamentari que es pugui conformar. Si ara governar el grup de Jxsi ,segons diuen els  coneixedors, ha sigut una feina de titans imaginem-nos ara amb grups farcits de persones que amb criteri i voluntats no sempre coincidents estiguin  en la mateixa posició política.

De més verdes en maduren diuen.

Queda campanya i  i per tant tot plegat sembla molt volàtil en aquestes eleccions., pot haver-hi cop d’efecte sonats  i per tant res no està dit ni decidit en el camp dels defensar de al sobirania. Aquest cop potser excepcionalment també la campanya serà determinats i per tant molt interessant de seguir.

I excepcionalment també valdrà al pena llegir els programes amb detall i la lletra petita per veure que diuen al final…

Sembla això sí que l’independentisme aconseguirien superar la majoria del 68 escons i per tant mantindran i  el control del Parlament tot i que per ara el vot directe sembla que baixa una mica i per tant  no arribarien a  la desitjada majoria en vots que els donaria més potencia , bagatge i legitimitat  a l’hora de seguir reclamant els seus plantejaments.

A l’altra banda tampoc la situació està aclarida. La darrera enquesta del Periódico donava un empat en escons a C’S i PSC . Situació fins ara impensable. Més aviat la tendència era la pèrdua de suports del PSC i un augment de C’S, però aquesta tendència ara ha canviat i el PSC i les seves adquisicions i fitxatges excepcionals  en el camp del catalanisme i també de l’ unionisme fa que pugin les seves expectatives.

Segons com vagin els coses i pugin arribar a tenir majoria , tot i que molt difícil ja que els expectatives del PP són a la baixa i quedar com el darrer partit del Parlament, però si això canviés sembla que Iceta , que ha negat al seva investidura si fos possible a Arrimadas, tindria forces números per ser President ja que significaria una opció que generaria potser menys rebuig.

Tot plegat està al començament i encara queda un mes llarg i potser hi hauran cop d’efecte que poden ajudar a modular finalment el retrat que quedarà pel 22 de desembre. Potser hi haurà premis de la grossa abans de que es sortegi.

Ara per ara doncs sembla que la suma de les forces independentistes aconseguiria la majoria absoluta pelada, amb entre 68 i 71 escons, però perdria vots respecte al 27S i es quedaria en el 46,7% dels sufragis. A les eleccions del 27-S del 2015 va treure un 47,8%.

Hi ha partit i cal jugar-lo segur que ho faran a  fons. Tothom aquesta vegada.

El perill de viure en el regne de l’excepcionalitat és que aquesta excepcionalitat la convertim en normalitat i donem per bo tot el que ha succeït , que caiguem en la temptació de amb les eleccions blanquejar  la situació d’”excepció” que vivim al país . Evitem-ho.

 

Publicat a l’Eix Diari el 29 de novembre del 2017

En campanya….

Desembre 6, 2017

Comença ben forta.

ERC vol mobilitzar 14.000 apoderats per fer un recompte alternatiu perquè creuen que l‘estat pot fer una tupinada per modificar els resultats.

PP per mitjà de Garcia Albiol aconsella als seus votants que vagin a votar amb la papereta des de casa per evitar que hi hagi amenaces i pressions als votants hipotètics del PP.

Dos caps de llista que no poden fer campanya de manera directa. Junqueras a la presó i Puigdemont a Brussel·les fent campanya a partir de l’ús de les noves tecnologies.

La justícia ( in) doncs entra també amb campanya.

I amb tot arriba l’enquesta del CIS i ens deixa gelats, podria ser que Ciutadans arribés a ser al primera força política. El sondeig li dona un percentatge de vots més alts que a ERC que fins ara semblava que seria de llarg la primera força.

Oh Sorpresa!!

Vet aquí que sembla que s’imposa aquest discurs més aviat uniformador que fa el partit taronja.

ERC comença jugant amb la situació del seu cap de llista amb l’aparició de Carles Mundó , acabat de sortir de la garjola en el míting de començament de la campanya “Oriol Junqueras m’ha demanat que no descanseu ni un segon per guanyar la llibertat i les eleccions del 21D”. Afegeix que “cap demòcrata pot entendre que hi hagi candidats a la presó. Fins que no estiguin tots en llibertat aquesta partida no serà justa“.

Junts per Catalunya a través del seu cap de llista : “El 21 de desembre va de democràcia i de restitució de la democràcia. Si alguna cosa els fa por és que el 21 de desembre nosaltres guanyem. Que es preparin, perquè avui comença una campanya electoral que farà que Junts per Catalunya vagi des del punt en el qual està ara fins a la victòria”

PSC va ser la sorpresa d l’inici de la campanya amb una contundent intervenció del ex eurodiputat de Podemos Jiménez Villarejo :. «Han violat la democràcia espanyola i catalana com no hi havia precedents en la història d’Espanya. Crec que ens hauríem de remuntar fins i tot al període del cop militar de 1936»,

La CUP segueix forta : “No anem al Parlament a fer autonomisme”, ha dit  els eu capd e llista  Carles Riera, que a més ha advertit. a les forces independentistes que només donaran suport a un govern que aposti per construir la República “desobeint l’Estat.

El PP també ha començat fort i Garcia Albiol arenga  la seva tropa amb una clara consigna : “Mucha fuerza y el 21 de diciembre ¡a por ellos!” Ui, mama  por.

A C’s l’enquesta del CIS els ha donat ànims i ales i així ho proclama la seva candidata Arrimadas: Tenemos la oportunidad dentro de quince días de derrumbar el muro del independentismo y recuperar la autonomía que Junqueras y Puigdemont han puesto en peligro por su irresponsabilidad”

I els comuns amb Colau volen tenir un  paper cabdal per superar l’enfrontament de blocs que es dóna ara  a la política i la societat catalana : “Malgrat que demanar superar la política de blocs ens perjudiqui en el curt termini, la seguirem defensant perquè creiem que la podem superar”

Ja veiem doncs que la campanya comença animada.

Ara bé tampoc és que hàgim trobat masses propostes programàtiques o ideològiques més enllà de circumscriure’s al tema nacional.

Important sens dubte però instrumental també.

Per tant seria d’agrair que al llarg d’aquesta campanya i malgrat costi per l’excepcionalitat de la mateix arribessin nítidament les explicacions programàtiques de cada opció.

S’agrairia.

Perquè l’endemà de les eleccions a  més de tocar-nos la loteria encara que sigui la nacional espanyola es pugues clarificar el panorama.

Que la grossa o el “gordo” vingui carregat de possibilitats de tirar endavant…

I seguiran….

Desembre 4, 2017

I seguiran empresonats, Oriol Junqueras, Joaquim Forn , Jodri Sánchez i Jordi Cuixart.

Semblava que hi havia una certa esperança en el dictamen del Tribunal Suprem ajudaria a començar la campanya electoral amb una certa normalitat dintre de l’anormalitat que significa aquesta convocatòria de les eleccions pel 21-D.

Sembla una situació de fora de tota lògica.

Jo ho és , almenys per mi , el fet de que sigui empresonats des de fa dies.

La presència de delicte la desconec ni som juristes ni som experts en el marc legal i això ja es dirimirà en el seu moment.

La lectura però de l’aute del jutge del Tribunal suprem ens sembla un relat força allunyat de la realitat .

Val la pena llegir ls sustentació que fa per fer que segueixen empresonats.

Pura ficció:

 

No ocurre lo mismo respecto a alguno de los investigados que hoy se contemplan, concretamente respecto de D. Oriol Junqueras i Vies, D. Joaquim Forn, D. Jordi Sánchez Picanyol y D. Jordi Cuixart Navarro, cuyas aportaciones están directamente vinculadas a una explosión violenta que, de reiterarse, no deja margen de corrección o de satisfacción a quienes se vean alcanzados por ella.

El riesgo de reiteración de sus conductas impone a este instructor un mayor grado de rigor y cautela, a la hora de conjugar el derecho a la libertad de los investigados y el derecho de la comunidad de poder desarrollar su actividad cotidiana en un contexto despojado de cualquier riesgo previsible de soportar comportamientos que lesionen de manera irreparable, no sólo su convivencia social o familiar, así como el libre desarrollo económico y laboral, sino la propia integridad física.

Y son diversos los datos de la investigación que vinculan una aportación de estos encausados directamente vinculada con el ejercicio de la violencia.

De un lado, el documento Enfocáis refleja (pg. 40) la existencia de un grupo de individuos (Comité Estratégico) que han desempeñado una función definitoria de cómo y cuándo llevar a término cada una de las actuaciones del proceso y, consecuentemente, de la violencia y los tumultos que se detallaron en la anterior resolución (movilización ciudadana creciente, conforme a lo antes expuesto), y que son los elementos que constituyen la esencia de los delitos de rebelión o de sedición que se investigan. Un grupo de individuos cuya intervención consistía precisamente -y así se dice- en “orientar y dirigir estratégicamente la implantación del plan, alineando a todos los actores implicados y haciendo que se movilicen los recursos humanos yfinancieros necesarios”, y en “encomendar la ejecución de las tareas concretas al Comité Ejecutivo y validar las propuestas del Comité Ejecutivo”. Un Comité Estratégico en el que se integraban D. Oriol Junqueras i Vies, D. Jordi Sánchez Picanyol y D. Jordi Cuixart Navarro, pero no el resto de investigados ahora contemplados.

De otro lado, su capacidad de decidir sobre la idoneidad y el momento en el que era conveniente desplegar cada uno de los comportamientos del procés, supone dirigir las movilizaciones que pusieron en riesgo -o materializaron incluso- la violenta explosión social que contemplamos, habiendo llegado estos encausados incluso a intervenir en su ejecución material. En el caso de D. Jordi Sánchez Picanyol y D. Jordi Cuixart Navarro, por la movilización pública que ha impulsado las asociaciones Asamblea Nacional Catalana y Omnium Cultural; lo que se ha hecho sabiendo que en las últimas congregaciones, aunque la mayor parte de los ciudadanos reunidos iban a actuar únicamente impulsados por su convencimiento ideológico y que estarían firmemente comprometidos con evitar cualquier tipo de agresión o violencia, se iban a infiltrar necesariamente numerosos comportamientos agresivos. De hecho, ellos mismos participaron en la convocatoria del asedio que decenas de miles de manifestantes hicieron a la comisión judicial que ejecutó el registro de las instalaciones de la Consejería de Economía de la Generalidad en Barcelona, y dirigieron también a las masas durante las 19 horas que duró el cerco, modulando los actos de violencia que se desplegaron y facilitando finalmente la salida de la comisión judicial gracias a un pleno dominio de lo acontecido. Unos hechos violentos a los que acudió el propio D. Oriol Junqueras i Vies y que se vieron propiciados porque las fuerzas encargadas del orden público -que estaban bajo la responsabilidad de D. Joaquim Forn i Chiariello- favorecieran o no desplegaran ninguna actuación que pudiera ponerles término.

Y esta posición de dominio se constata en otras muchas de las movilizaciones sociales sufridas, como la que impidió el registro en la entidad Unipost, o las que cortaron carreteras o constituyeron murallas humanas que defendían de manera activa los centros de votación, haciendo en ocasiones recular a los cuerpos policiales, apedreando sus vehículos o forzando a los agentes a emplear una fuerza que hubiera resultado innecesario de otro modo. Así como aquellas que cortaron vías de comunicación ferroviaria o asediaron los hoteles donde se alojaban los integrantes de las fuerzas del orden o amenazaron a los empresarios que prestaban soporte a los servicios del Estado.

Por ello, en estos investigados el riesgo de reiteración delictiva refleja la probabilidad de que puedan reproducirse actos con graves, inmediatas e irreparables consecuencias para la comunidad. De esta manera, el peligro no desaparece con la formal afirmación de que abandonan su estrategia de actuación y con la determinación judicial de reevaluar su situación personal si sus afirmaciones resultan mendaces, sino que exige constatar que la posibilidad de nuevos ataques haya efectivamente desaparecido, o que paulatinamente se vaya confirmando que el cambio de voluntad es verdadero y real.

Sólo entonces se justificará rebajar la intensidad de la medida cautelar adoptada contra estos inculpados por la lima. Sra. Magistrada titular del Juzgado deInstrucción Central n° 3. Yla rebaja de las cautelas no puede precipitarse bajo el argumento de que los investigados -con posterioridad a la adopción de la medida cautelar-, hayan asumido su participación como candidatos en unos comicios democráticos. El riesgo de reiteración delictiva va expresamente unido a las responsabilidades públicas a las que aspiran y el Tribunal Europeo de Derechos Humanos recuerda que el artiiculo 3 del Protocolo adicional al Convenio para la protección de los derechos humanos y de las libertades fundamentales, si bien establece elecciones «libres», organizadas «a intervalos razonables», «con escrutinio secreto» y en «condiciones que garanticen la libre expresioin de la opinioin del pueblo», conduciendo así a los derechos subjetivos de voto y de elegibilidad, no son sin embargo derechos absolutos por importantes que sean.

El TEDH ha proclamado que el artiiculo 3, sin enunciarlo de un modo expreso y definido, incorpora «limitaciones implilcitas» a los derechos de voto yelegibilidad (más aún, por tanto, al más limitado derecho de participación en una campaña electoral) que cada Estado contratante puede modular, siempre que la participación democrática no pierda su efectividad, y que las limitaciones respondan a fines legítimos y guarden adecuada correspondencia con los motivos que las impulsan (Mathieu-Mohin y Clerfayt contra Beilgica de 2 marzo 1987, ap. 52; Gitonas y otros contra Grecia de 1julio 1997, ap. 39; Matthews contra Reino Unido, ap. 63 o la Sentencia de la Gran Sala en el caso de Labitia

contra Italia, de 6 de abril de 2000, ap 200).

QUINTO.- Respecto de la necesidad de conjurar el riesgo de destrucción del patrimonio probatorio, la doctrina constitucional destaca la exigencia de que se materialice razonablemente que la medida limitativa de la libertad personal se acomoda al fin perseguido con la misma, asii como que existe una relacioin entre la medida cautelar adoptada y el fin perseguido, es decir, que la decisioin restrictiva de la libertad ha de expresar hasta quei punto la misma es uitil a los fines perseguidos en el caso concreto. Supuesto que no se aprecia que modifique lo anteriormente expuesto para el caso que analizamos, pues no se configura de manera especiifica que los investigados referidos hayan podido adoptar actuaciones o decisiones -individuales o colegiadas-, que estuvieran orientadas a la hipoteitica destruccioin de los vestigios derivados de su participacioin, dado que el Ministerio Fiscal solo hace referencia a la incautación de determinada documentación que iba a ser incinerada, sin que se aporte ningún sustento indiciario que apunte a que la documentación pueda tener relación con los hechos investigados o que la destrucción fuera ordenada por quienes ya habían cesado en sus funciones de mando cuando la documentación fue intervenida.

 

La justícia s’ha desequilibrat i s’ha tret la bena….

Creure que reiteraran en els suposats delictes és molt suposar i suposar alegrement  i crea encara més conflicte del que ja hi ha.

Noms propis XLIII

Desembre 3, 2017

Santiago Vidal. L’exsenador d’ERC i ex jutge mediàtic, redactor d’un esborrany de Constitució Catalana ha tornat a ser notícia.

Si es podria dir que tot va començar amb ell , ja que a partir d’algunes de les seves intervencions en conferències públiques es va aixecar determinada polseguera que diuen que va servir per començar a fer investigacions que van acabar amb algunes de les intervencions de la policia contra el procés.

Ara se’n trona a parlar perquè es van aclarint alguns del termes en que Vidal va dimitir com a Senador després de la desafortunada explicació del compliment de la llei per part del govern de Catalunya.

Resulta que Vidal va pactar la seva sortida del Senat a canvi de seguir cobrant 3000 € a l’ex jutge des de la Fundació Irla vinculada al partit republicà  durant el temps en que estigui fora de la judicatura a rel de la seva expulsió ( creiem que innecessària) de la seva professió  a rel de l’expedient per haver redactat l’esborrany d’una futura Constitució Catalana.

ERC ho h¡justifica ( cal?) aquest 3.000€ al Vidal per “pels seus coneixements i per no desaprofitar la seva vàlua” i el seu portaveu  considera que la Fundació Irla li va remunerar com fa amb altres persones per“aprofitar tot el talent de pensadors i analistes”.

Però sembla que els pagament no s’han produït amb la regularitat acordada i així el jutge s’ha rebotat i ha reclamat el que li pertoca : “Pactem una compensació mensual de 3.000 euros amb el compromís de col·laborar amb la Fundació Irla, assumint jo les despeses inevitables, fins que el febrer vinent de 2018 em pugui reincorporar a la carrera judicial” i sembla que encara no les ha cobrat.

Lleig!

Que paguin que cal seguir mantenint a persones com Vidal que donen una mica d’emoció al procés.

3000€ tampoc són tants sobretot pel seu rigor.

 

Iñigo Méndez de Vigo, El ministre d’Educació i Cultura que “okupa” les funcions de la conselleria de Cultura ha ordenat tornar a l’Aragó les obres del Monestir de Sixena.. La decisió arriba després que el ministeri, com a responsable de la Conselleria en aplicació del 155, decidís no presentar recurs a l’última petició del jutge d’Osca per traslladar a l’Aragó les obres d’art de Sixena que són a Lleida.

El ministre “okupa” ha ordenat al  departament de Cultura que es procedeixi al compliment de l’ordre  del jutjat de primera instància número 1 d’Osca. També  ha de donar explicacions sobre “la ubicació exacta de totes i cada una” de les peces que són al Museu de Lleida així com la data d’entrega dels béns i com es farà efectiva l’entrega.

Evidentment la decisió del Ministre ha generat la rèplica immediata del conseller Lluis Puig avui a Brussel·les i i replica dient “Un pont més trencat. Així volen restablir el diàleg?”

L’alcalde Lleida el socialista Àngel Ros ha reclamat que el ministre apliqui ”el criteri de prudència” i que no l’executi i que la sentència està recorreguda pel Consorci del Museu de Lleida : ”que és qui està garantint la integritat de la col·lecció i la cura de les obres d’art”. Així mateix, el paer en cap ha demanat la convocatòria d’una reunió urgent del Consorci per abordar aquesta situació” ha manifestat Ros.

El ministre actua com un nou conqueridor i es pensa que es pot apoderar allò que legítimament va ser adquirit pels museus catalans. Boti de guerra deu pensar i es deu creure amb el dret de fer-ne el que vulgui.

Així anem.

 

Patrícia Gabancho escriptora i periodista d’origen argentí ha mort aquesta setmana  havia estudiat  llengua catalana a Buenos Aires, on es va relacionar amb l’Obra Cultural Catalana de la capital argentina, Va estudiar Periodisme i, va traslladar-se a Barcelona on ha seguit la seva trajectòria professional i d’activisme social.

Va  col·laborar en diversos mitjans informatius , també va escriure sobre temes culturals al voltant de la literatura, sobre història i política de Catalunya i sobre urbanisme, especialment centrats en la ciutat de Barcelona. També va guanyar el premi Prudenci Bertrana amb l’obra La néta d’Adam, una novel·la semi autobiogràfica el 2012.

A l’any 2014 va fer el Convit a la Festa de Vilanova on va parlar-nos dels records d ela seva infantesa amb lletres de tangos i l’esclat de la festa i la tradició   la ciutat.

De les moltes notes que hem llegit aquest dies ens ha plagut especialment la que Vicent Partal li dedicava al Vilaweb:

 

El país de la Patrícia

«Vivim tan pressionats pel dia a dia que se’ns fa difícil d’aturar-nos un moment a mirar tot allò que ha passat i donar-hi el valor que té. Espere, però, que la tristesa que tanta gent sentim per la mort de la Patrícia avui siga una bona raó per a reflexionar»

 Vaig conèixer Patrícia Gabancho fa molt temps i en unes circumstàncies força diferents de les que ens van relacionar aquests darrers anys, ja en ple procés d’independència. La vaig conèixer en la penúltima resurrecció del Diari de Barcelona, el venerable Brusi. Pasqual Maragall el va tornar a posar en circulació a mitjan anys vuitanta amb la intenció que fos un contrapès des de l’esquerra a l’Avui, que generalment era vist com a massa convergent.

Gabancho va participar en la maniobra i és en aquella redacció del barri de Sant Antoni que vam parlar per primera vegada. Era molt maragallista i molt, molt, barcelonista, de la ciutat. Una dona amb un tarannà progressista molt marcat i una facilitat a l’hora d’escriure més que envejable. Políticament, la vaig catalogar aleshores de persona afí a qui acabà essent el president del govern tripartit, tot i que sabia que abans havia estat pròxima a l’independentisme, i fins i tot hi havia militat. I tot això havent nascut a l’Argentina!

Molts anys després me la vaig començar a trobar en actes independentistes. El primer de què tinc un record clar fou l’acte, extraordinari, que va inaugurar la campanya del referèndum d’Arenys de Munt. Aquell dia, en el meu parlament, vaig criticar durament el president Montilla per no haver defensat el dret dels arenyencs a votar i, en canvi, haver-se preocupat que l’extrema dreta es pogués manifestar sense problemes. Algun periodista, d’això, en féu un petit escàndol i la Patrícia va ser de les primeres de donar la cara per mi i de defensar el meu dret de criticar qui jo volgués.

Aquell Sant Jordi Patrícia Gabancho havia aconseguit un èxit enorme amb el llibre ‘Crònica de la independència’, un dels primers dels molts que parlaren del procés de Catalunya cap a la independència. I per això va ser una de les primeres persones que va emprendre la ruta de les conferències per viles i ciutats, explicant que el Principat no solament tenia el dret de ser allò que volgués ser sinó que havia de ser independent si no volia esdevenir invisible, tal com explicava en aquesta entrevista de VilaWeb.

Gabancho es va convertir des d’aleshores en una persona incansablement dedicada a defensar la independència, que assumí que a Catalunya les posicions progressistes que sempre havia defensat ja no podien sostenir-se sense posar-se a favor del dret de decidir. Ho va fer en una llista inacabable de pobles i ciutats, però també als platós de televisió –la seua paciència a can Cuní era llegendària– i escrivint, escrivint sense parar llibres i articles de tota mena i condició. Amb la qual cosa es va convertir en una de les veus més reconegudes de l’entorn independentista i en un dels referents clars d’aquest immens bloc de persones pròximes al socialisme que des de fa anys han entès que les sigles de partit no han de representar necessàriament la ideologia que a elles els havia mogut durant tota la seua vida.

Vivim tan pressionats pel dia a dia que se’ns fa difícil d’aturar-nos un moment a mirar tot allò que ha passat i donar-hi el valor que té. Espere, però, que la tristesa que tanta gent sentim per la mort de la Patrícia avui siga una bona raó per a reflexionar sobre el fet que el sobiranisme fa molts anys que va superar la vida reduccionista dels partits polítics i es va saber enriquir, sumant i sumant de manera obsessiva amb les aportacions de tanta gent com ella. Una dona que tenien el país al cap i la llibertat com a únic objectiu de la seua mirada.

 Joan Tardà el vehement portaveu d’ERC al Congrés de diputats ha protagonitzat una intervenció al nostre entendre poc afortunada quan en una intervenció al Congrés de diputats adreçant-se a la bancada socialista i parlant en concret als del PSC els ha titllat de “Fatxes”. “Mai ens hauríem pensat que serien més fatxes que ells” (pel PP),

L’afirmació suposa un atac immerescut al meu entendre als socialistes per la seva història, per la seva mateixa ideologia i perquè no és de rebut usar aquets qualitatius de manera generalitzada.

Tarda sempre parla amb passió i la veritat és que a Madrid no ho té gens fàcil , he sigut testimoni de com anant pels carrers de Madrid rep insults i la gent l’esbronca. Ell ho aguanta amb molta , molta dignitat.

Però això no justifica el que els ha dit als membres del PSC.

Sortosament la noblesa del diputat d’ERC s’ha palesat quan ah demanat disculpes als diputats i al mateix PSC.

“Indignat pel seu suport a l’article 155, per la complicitat en la intervenció de la Generalitat i la manca de solidaritat envers els presos, ahir vaig utilitzar el terme ‘fatxes’. Us demano sinceres disculpes“, ha escrit al seu compte de Twitter.

El diputat independentista considera “necessari corregir” aquest terme de “fatxa” perquè creu que, en utilitzar-lo per referir-se a un partit demòcrata, es “banalitza una ideologia perversa”. “I no cal fer-ho. Per això retiro la paraula. I punt”, ha conclòs.

Ens alegra la seva rectificació diu molt en favor d’ell.

 

 

De lectures

Desembre 3, 2017

Una llibreria en Berlín

Françoise Frenkel

Col·lecció Biblioteca Formentor

Editorial Seix i Barral

Barcelona, febrer 2017

 

Entre el 1943 i el 1944 quan encara les armes sonaven i les persecucions eren una realitat  la llibretera escriu,  ja a Suïssa al costa del llac dels quatre Cantons , el seu únic llibre titulat Rien où poser sa tête ( Res on es pugui reposar el cap), que va encapçalar així: “És deure dels supervivents retre testimoni amb la finalitat que els morts no siguin oblidats. Tant de bo aquestes pàgines puguin inspirar un pietós pensament per aquells que vans er silenciats per sempre, exhaustes pel camí o assassinats”. El llibre es va publicar el 1945 a Ginebra,  i durant molts anys va restar en l’oblit fins que va ser rescatat a l’any 2010 en un mercat de vell de Niça i que ara s’ha publicat de nou  amb un pròleg de Patrick Modiano

Escriptora polonesa d’origen jueu, Françoise Frenkel, va estudiar música en el conservatori de Leipzig abans de mudar-se a París, on es va doctorar en Literatura en la Sorbona. La seva passió per la cultura francesa la va portar a canviar de nom, de Frymeta a Françoise Frenkel va obrir la primera llibreria dedicada a la literatura francesa a la ciutat de Berlín, al costat del seu marit, Simon Rachenstein. Aquest lloc va suposar un dels llocs de trobada de grans autors francesos a Alemanya, i un dels punts de referència culturals fins a l’auge del partit nazi, al 1939, Frenkel va tornar a París mentre que el seu marit va acabar en el camp de concentració de Auschwitz, on va ser assassinat. Durant la guerra, va escapar a Suïssa, país on va escriure un llibre autobiogràfic, Una llibreria a Berlín, que va ser publicat per primera vegada en 1945.

Després de la seva mort  a l’any  1975, es va perdre el rastre vital d’aquesta dona que va viure fets excepcionals com a perseguida , fins que en 2015 Una llibreria a Berlín va ser reeditat, amb l’ajuda del Premi Nobel de Literatura Patrick Modiano que a més hi fa un pròleg prou interessant.

Françoise Frenkel , la llibretera, va ser una supervivent que viu amb l’angoixa pròpia el sentir-se perseguida i per tant d’haver de fugir  a diversos indrets , amb l’ajuda d’amics i també de desconeguts fins que al final de les perilloses peripècies acaba podent passar a  Suïssa – no sense problemes i inconvenients-  on ja sentint-se alliberada i va poder explicar la narració de la seva etapa de la vida com a fugitiva.

Al 1921, Françoise Frenkel, una jove  atrapada i emmirallada per la llengua i la cultura franceses, funda, després de superar diversos problemes burocràtics i legals  la primera llibreria francesa de Berlín, La Maison du Livre.

En el llibre Una llibreria a Berlín  es dóna testimoniatge i explicat i narrat  en primera persona en el qual l’autora- llibretera  explica el seu itinerari un cop ja ha hagut de tancar la llibreria per les conseqüències de l’enfrontament entre França i Alemanya . A l’any  1939 ha de marxar precipitadament  d’Alemanya, on ja és impossible fruit de la repressió i la censura i persecució de la policia , difondre i vendre  llibres i periòdics francesos. Aconsegueix exiliar-se  a  França en el darrer moment , buscant refugi i tranquil·litat per refer la seva vida . La realitat serà una altra, molt més dura i inesperada  ja que  després de l’ocupació nazi de territori francès per ella ja no és un territori d’acollida sinó un territori de perill i de persecució. La seva vida es converteix es una vida de fugitiva fins que, en 1943, després de nombroses adversitats  aconsegueix creuar la frontera suïssa de manera clandestina i trobar a Ginebra, per fi, la llibertat. Aqueta llibertat la porta a escriure el llibre com a testimoni personal de la seva odissea però també com a testimoni d’allò que van patri moltes persones , moltes d’elles no van tenir la seva sort.

Amb l’arribada a París comença el periple de la Françoise , mentre el seu marit Simon Raichenstein va ser un dels detinguts en la batuda del Velòdrom d’Hivern contra el jueus que residents a París , al juliol de 1942, concentrat en Drancy i enviat a Auschwitz, on va morir a l’agost. L’escriptora però en tot el llibre no l’esmenta.  En la narració , Frenkel relata amb  forces detalls i amb un estil molt planer la seva vida des de l’arribada a Berlín on posa la llibreria i viu els primers assetjaments contra la condició d’estrangera , la seva  fugida a París i, després totes les vicissituds de la fugida  al juny de 1940 de la ciutat de París a punt de s er ocupada pels alemanys , el seu periple en la fugida, per la zona no ocupada sota el control de Vichy: Avignon, Grenoble, Vichy, Niça, Saint Julien, Annecy és llarg i en cada un del capítols explica l’estada en el diversos indrets que va haver d’aturar-se o residir-hi fins que mica en mica es va acotant  a la frontera Suïssa per la que finalment podrà fugir d ela persecució i evitar la seva deportació , deportació que van patir moltes altres persones detingudes en les batudes que feien la milícia francesa o directament al Gestapo. Ella mateixa n’evita algunes de miracle i amb l’ajuda de francesos que s’avergonyien de com es tractava els refugiats. Sortosament  la història també narra com esdevé  testimoni per demostrar quan en els moments de major dificultat sorgeixen persones amb un clar esperit solidari que avant posen als seus interessos personals per ajudar els més desafavorits o aquells que són perseguits per vergonya col·lectiva.

Molt ben narrada ens descriu de manera molt planera la decisió d’una dona que amb valentia i decisió té com a objectiu passar a Suïssa, fugir del nazisme i finalment ho aconsegueix deixant enrere, la crueltat, la traïció, la persecució i milers de persones que no ho van poder aconseguir.

Excel·lent descripció dels ambients dels refugiats i personatges inversemblants i impactants  com la descripció dels hostes que viuen a l’hotel de  La Roseraie, francesos resistents , jueus perseguits, noblesa austríaca, russos blancs , refugiats republicans espanyols tot plegat una barreja meravellosament descrita amb els drames personals de cadascú.

Magnífic llibre . imprescindible per conèixer una mica més del refugiats i fugitius del nazisme i el comportament divers dels francesos.