Archive for the ‘Uncategorized’ Category

Torna el debat del Logis Penedès

Juliol 17, 2018

La història del “logis Penedès” ja fa temps que dura. Amb més o menys fortuna ha tingut recorregut. No sempre però ha estat ben vist des del territori ja que s’ha plantejat com un ús extensiu del territoris sense que sigui productiu i alhora pot generar tot un plegat d’inconvenients basats en un augment de la induïda  mobilitat ple Penedès .

El Logis Penedès donaria servei als ports de Tarragona i Barcelona i actuaria com un gran elements distribuïdor de mercaderies.

La comptabilitat amb el conreu de la vinya també ha estat un dels elements que ha servit per combatre la construcció del “Logis Penedès”

Per fer-nos una idea de la història val la pena llegir aquest document de L’Observatori de projectes i debats territorials de Catalunya que fa una síntesis de les actuacions a l’entorn d’aquets projectes

 

El juny de 2010 el Departament de Política Territorial i Obres Públiques aprova inicialment el Pla director urbanístic (PDU) del futur Logis Penedès. El document planifica un àmbit de 405,4 ha, de les quals 177 són pròpiament del projecte logístic, i situa el 2013 com a data per a l’inici de les obres. Amb el nou tràmit es manté l’oposició de la plataforma No Fem el CIM, així com dels tres ajuntaments afectats. Per altra banda, el canvi de govern esdevé una gran incògnita sobre el futur del projecte, ja que a nivell comarcal CiU s’hi oposa frontalment.

Antecedents 2004,2007,2009

El 2003 l’empresa pública Centrals i Infraestructures per a la Mobilitat i les Activitats Logístiques (CIMALSA) va adquirir 160 ha als municipis de l’Arboç, Sant Jaume dels Domenys i Banyeres del Penedès (Baix Penedès) per tal de crear-hi un centre integrat de mercaderies (CIM) –una zona d’activitats econòmiques amb facilitats per a la intermodalitat del transport de mercaderies– d’unes 200 ha situat en un espai on coincideixen infraestructures com l’autopista AP-7, la futura autovia A-7 i els ferrocarrils convencional i d’alta velocitat (FAV). Ràpidament es va crear la plataforma opositora No Fem el CIM, que denunciava l’impacte ambiental i paisatgístic, i, al cap de tres anys, CIMALSA anunciava que redimensionava el projecte a 185 ha de les quals 128 serien estrictament logístiques.


L’estiu de 2009 es va fer públic l’Avantprojecte del Pla director urbanístic i l’Informe ambiental preliminar d’una àrea logística rebatejada com el Logis Penedès. Es proposava que ocupés 170 ha en l’espai comprès entre l’AP-7 i l’actual corredor ferroviari. Mentrestant, continuava l’oposició per part de la plataforma No Fem el CIM, així com dels tres municipis afectats. En aquest sentit consideraven que la superfície real afectada pel projecte era de 408 ha –114 de les quals dedicades a la protecció de la riera de Marmellar–, però que amb les infraestructures, naus i aparcaments se superaria de molt les 170 ha logístiques.

El desembre de 2009 Medi Ambient va emetre l’Informe d’avaluació ambiental en el qual retreia “manca d’anàlisi i concreció” en l’Avantprojecte del PDU del Logis. El document considerava no prou justificat “el consum de sòl significatiu” per a activitats logístiques, “una garantia insuficient d’intermodalitat”, la necessitat de preveure “sinergies amb els polígons industrials del marc territorial més immediat” i reduir l’impacte paisatgístic i l’afecció als aqüífers.

L’informe de Medi Ambient va generar una gran controvèrsia entre el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) i Iniciativa per Catalunya (ICV). En aquest sentit, el delegat del Govern al Camp de Tarragona, el socialista Xavier Sabaté, va defensar que el Logis no es veuria frenat i que només eren “recomanacions que es tindrien en compte en la tramitació del projecte”. Per contra, el diputat tarragoní d’ICV, Xavier Pi, va acusar Sabaté de “menystenir les observacions i exigències ambientals” del document. “Hem de suposar que el delegat del govern no invita a vulnerar la llei”, va afegir.

 

En l’àmbit local el president ecosocialista del Baix Penedès, José Manuel Fernández, va assenyalar que el document els donava “raons i arguments per fer veure que això no ha de prosperar”, mentre que No Fem el CIM considerava que s’evidenciava que el projecte “és negatiu per al territori des de tots els punts de vista”.


Aproven inicialment el PDU

 

El 18 de juny de 2010 el Departament de Política Territorial i Obres Públiques (DPTOP) va aprovar inicialment el PDU d’infraestructures viàries, ferroviàries i logístiques per ordenar el conjunt d’actuacions necessàries per tal de fer possible el CIM. La superfície de planejament és de 404,5 ha –114,7 a Banyeres; 257,1 a l’Arboç; 4,5 a Sant Jaume i 28,4 a Castellet i la Gornal–, de les quals 177 ha (124 a l’Arboç, 48 a Banyeres i 5 a Sant Jaume) són pròpiament del Logis Penedès i estan situades bàsicament davant del nucli urbà de Banyeres i al costat de l’AP-7, entre les quals 69 per a activitats logístiques, 27 per a activitats intermodals amb l’accés ferroviari i 22 per a indústria neta i serveis). A més, el pla catalogava com a espais oberts amb un règim de protecció especial 125 ha a la vora del turó del Papiol i la riera de Marmellar.

El document preveu construir una terminal de mercaderies de 550 m de llarg –ampliables a 750–, que estarà connectada inicialment a la via convencional d’ample ibèric, i en un futur a la línia d’ample europeu entre el port de Tarragona i Castellbisbal. També es dibuixaven nous accessos a l’autopista AP-7 i a la futura autovia A-7, així com un vial de connexió entre ambdues. Les obres del nou polígon, que tindrà mecanismes d’estalvi i reutilització d’aigua, i instal•lacions de plaques solars, podrien començar el 2013, amb un termini d’execució d’uns dos anys. Dos estudis de la URV que acompanyaven l’aprovació inicial del PDU estimaven que l’activitat econòmica generada seria de 425,6 MEUR anuals i la creació de 5.770 llocs de treball directes (i de fins a 9.330, comptant els indirectes i els induïts). Per fer-ho possible caldria una inversió pública de 127 MEUR i de 218 MEUR més, privada.

Els tres municipis afectats van anunciar el mateix dia que presentarien al•legacions al PDU per l’impacte ambiental i perquè consideraven el projecte “incompatible” amb les seves ordenacions urbanístiques. A més, van considerar l’anunci que el Logis estaria acabat el 2015 com una “fantasia electoralista sense credibilitat”. L’Ajuntament de Vilafranca –així com altres governats per CiU i ERC– també es van sumar a les al•legacions de la plataforma No Fem el CIM, en la qual es criticava que el Penedès esdevingués “el parc logístic més gran de Catalunya”. L’entitat també va desqualificar les xifres d’impacte econòmic i ambiental que va presentar la URV. En canvi, des del PSC es qualificava de “irresponsabilitat absoluta” que les poblacions que es “beneficiarien més directament del projecte” s’hi oposessin.

 

Al final del mes de setembre el director general de CIMALSA, Ignasi Ragàs, va aprofitar la presentació del projecte a Tarragona per recordar que s’havia d’anteposar les “necessitats a nivell nacional, estatal i europeu” a les “inquietuds locals”. Tot i això, Ragàs va matisar que calia “gestionar, mitigar i compensar” l’impacte a escala local i que es faria tot el possible per protegir el paisatge. El director de CIMALSA també va afirmar que el projecte “no generaria un monocultiu logístic” al Baix Penedès –tal com havia alertat mesos enrere la Confederació Empresarial de la Província de Tarragona CEPTA–, sinó que “diversificaria el teixit econòmic” de la regió. Ragàs va insistir que tant el Logis com la segona fase del CIM del Camp de Tarrgona  i el Centre Intermodal de Montblanc  estaran en condicions d’urbanitzar-se el 2013. A banda de confiar que la recuperació econòmica ja es notaria en aquell moment va afirmar que, si el Logis Penedès estigués fet, tindria una forta demanda de sòl.

El 28 d’octubre la Comissió Territorial d’Urbanisme de Tarragona (CTUT) va suspendre l’aprovació del POUM de Banyeres, ja que el document no incloïa les 56 ha de zones industrials previstes en el PDU del Logis. En canvi, planificava 40 ha per a activitats econòmiques en diversos punts del municipi. El director general d’Urbanisme, Pere Solà (PSC), va advertir al municipi que el POUM no tiraria endavant fins que tingués en compte el Logis.

Incògnita política


Més enllà de la crisi econòmica, la principal incògnita sobre el futur del projecte logístic està marcat per la conjuntura política després del canvi a la Generalitat derivat de les eleccions del 28 de novembre. El PSC era fins ara el principal defensor del Logis Penedès que a nivell local tenia l’oposició frontal tant de CiU, com d’ICV i ERC –aquests dos partits també hi havien mostrat a nivell nacional el seu rebuig durant la campanya–. En els propers mesos caldrà veure si els nous gestors de Política Territorial del govern de CiU mantenen el procés de tramitació de la infraestructura logística, la replantegen o la descarten.

 

Amb tota  aquets antecedents fa uns dies  el  Departament de Territori i Sostenibilitat,  afirma que havia acordat amb els ajuntaments de l’Arboç, Banyeres, Castellet i la Gornal i Sant Jaume dels Domenys l’impuls del planejament urbanístic que ha de fer possible la construcció del centre intermodal de mercaderies a través de la nova comissió executiva del Pla Director Urbanístic (PDU). El projecte actual millora i recull forces de els demandes el territori.

Bé quan semblava que la infraestructura finalment es posava en marxa ha saltat la sorpresa.

L’alcalde de Banyeres del Penedès, Amadeu Benach, ha negat “categòricament” que l’Ajuntament hagi “consensuat” el desenvolupament del Logis Penedès amb la Generalitat. Tot i assegurar que “hi ha hagut millores respecte la proposta inicial” però també matisa que “el poble de Banyeres és el més perjudicat de tots els municipis del Baix Penedès”. Benach discrepa amb el sistema intermodal per traslladar les mercaderies dels camions al transport ferroviari, augurant que això “col·lapsarà” els accessos al municipi des de l’autopista” no dóna en absolut l’acord tancat.

Tornem-hi. Sembla un projecte “gafat”, potser seria millor deixar-ho de banda i buscar possibles noves ubicacions….

 

 

Anuncis

tot depèn del color del cristall per on es mira. 

Juliol 16, 2018

Certament és una veritat com un temple.

Ara fa un mes i escaig que ERC va entrar al Govern de la ciutat com a suplent el PSC que va ser expulsat per part del les restes de CiU.

Ja se sap que el suplent surt sempre amb força per agradar

Tot això con forma un govern minoritari com el que ja teníem i amb menys força.

L’excusa ja es coneguda, el socialistes eren indignes de governar la ciutat per la seva acceptació i complicitat en l’aplicació del 155, això  dit per CiU sona a una hipocresia brutal.

Ja ho hem dit altres vegades els possibles socis per constituir el Junts per Vilanova exigien que per fer al coalició s’expulsés al PSC. Així es va fer i no passa res, l’estratègia partidista també té el seu sentit malgrat es vulgui presentar coma puresa democràtica..

El govern ha patit sonores derrotes…

La revisió pressupostària o va arribar a  bon port..

La revisió del cartipàs`s municipal tampoc..

Diuen – i per tant hipotètic- que la manca de diàleg o l’exigència de que es voti simplement perquè així faran república no cola i per tant el govern s’haurà d’esmerar per fer els coses amb una mica més de diàleg si volen treure realment el tems de fons …

Per celebrar el mes de govern ERC surt traient pit i atribuint-se un canvi ja en el govern.

“La incorporació d’ERC al govern de la ciutat ha estat una mostra del seu compromís amb Vilanova i la Geltrú i amb el país. Hem complert l’encàrrec de la nostra assemblea i hem sortit de la zona de confort que representa per alguns l’oposició. Hem apostat per la nova política, en contraposició als regidors i les regidores que han fet de la política el seu modus vivendi durant més de vint anys. Entenem que els regidors i regidores de govern han de dedicar el màxim d’hores a la ciutat perquè és el seu compromís i el seu deure i no entenem que alguns ara ens critiquin per voler fer-ho. Des del nostre punt de vista, no concebem que alguns hagin dut regidories amb pes important sense tenir dedicació a l’Ajuntament. En aquest cas, valorem que prevalien més els interessos personals i els sous que es percebien en altres institucions públiques que no pas la voluntat de dedicar-se a la ciutat. Vilanova i la Geltrú es mereix i necessita tenir representants que es dediquin a la ciutat amb transparència i no relats farcits de confusió i de populismes absurds i barats.”

No discutiré en absolut el compromís d ERC amb la ciutat, sé positivament que és així, però potser també se li podria retreure que en alguns altres moments podia haver abandonat la seva posició de confort i mullar-se més aviat, possiblement la ciutat hagués avançant força més. Fer-ho ara quan queda encara no un any de legislatura i canviant la seva cap de llista té un marcat matís d’estratègia electoral de partit. Legítima sens dubte, però que rebaixarà a ull de força gent aquesta mena de generositat que volen autoatorgar-se pel fet d ‘entrar en el govern.

I per altra banda parlar de regidors que fa vint anys que fan polític i n’han fet el seu modus vivendi és certament infantil. Viure del tòpic més tronat – Tornar a  portar a debat  , encara que sigui indirectament, de els retribucions i dedicacions del regidors sembla que no té cap mena de sentit. Aquets debat ja s’ha tantes vegades que no és creïble. Treballen o no treballen els regidors? Sí oi doncs que cobrin. Fer aquets plantejaments i greuges és pur populisme i fer-ho després que els hagin tombat la proposat de dedicacions que afectava precisament a  un regidor propi  sembla que encara és menys cribel.

I no , crec que el que ha fet l’oposició sigui lògic.

En fi cada grup farà la seva valoració.

Passem-ho,  això sí,  pel sedàs de l realisme.

No tant ni tant poc.

Que es interessant que governi ERC segur , però ni més ni menys que ho fes un altre partit si efectivament , i és així, ho facin a favor de la ciutat.

Així doncs tot depèn del color del cristall per on es mira. 

 

Noms propis (XXVIII)

Juliol 16, 2018

 

José Bono. Vaig tenir l’oportunitat de conèixer a José Bono quan va ser President del Congrés, va exercir la presidència al meu entendre prou bé. Equànime,  gens sectari i molt permeable a l’hora d’acceptar laxitud en les intervencions. Però també hi ha un Bono amb el discurs pesant, carregat de subordinades, gairebé soporífer en alguns moments  i amb una fina ironia que a voltes podia esdevenir sarcasme En els seus càrrecs tant com  ministre de Defensa com a  President el Congrés va ser un dels més conspicu defensor de la unitat pàtria, potser la seva primera formació i els sues orígens polítics i naturalment la seva ideologia el porta a fer defenses aferrissades contra tota allò que puguis tenir una certa flaire del federalisme obert i ampli i no diguem ja d’autodeterminació o independència.

També hi ha un bon que a  través de l’exabrupte vol tenir notorietat i generar titular, ara quan ja ha deixat de ser notícia  sovint ens ha regalat altre cop amb la seva cara més desagradable. En unes declaracions a al Sexta ha tornat a reincidir en la ideologia del President Torra. Ara ha manifestat “Quim Torra usó expresiones que están más cerca de planteamientos nazis que de planteamientos democráticos”.

Aquesta declaració ha enervat al President de la Generalitat que ha respost amb l’anunci d’una denúncia contra Bono i ho anuncia com no podria ser d’una altra manera amb un tuit : “Ahir el Sr. José Bono, a La Sexta, va afirmar que jo estava a prop de ‘plantejaments nazis’. He demanat als meus advocats que preparin la querella corresponent contra un insult intolerable que cap demòcrata pot deixar passar ni banalitzar”

Torra és reincident en la presentació de querelles ja va presentar una contra l’exvicepresident del govern espanyol i exdirigent del PSOE Alfonso Guerra pels presumptes delictes d’injúries greus i incitació a l’odi, després que li digués “nazi”.

Estaria bé que el jutge n’acceptés alguna d’aquestes querelles  i al final es pogués dilucidar en el debat i amb arguments polítics i jurídics  si les tesis del President Torra són  properes al nazisme  o no. I tallar-ho d’una punyetera vegada.

Amb insults i querelles poc avançarem.

 

Carlos Carrizosa. Els follets d’impremta són uns ésser petis,molt petits, petitíssims coneguts perquè fan saltar ratlles,  es mengen lletres i signes de puntuació o que eviten les correccions ortogràfiques.

Bé ,a cada llibre hi deixen al seva empremta evident  , cal anar  amb molta atenció per descobrir-ne la seva feina.

Ara sembla que Carlos Carrizosa  portaveu de Ciutadans al Parlament, tot buscant les possible  conseqüències de l’acció del follets al Diari  del Parlament ha descobert i denunciat que  el text de la moció de la CUP sobre la resolució del 9-N i que va ser aprovada en l’anterior ple ha estat canviat en ser publicat al Butlletí Oficial del Parlament”

Clar, Carrizosa no creu en la màgia i per tant això dels follets no cola i ha manifestat

“Ens ha sorprès moltíssim comprovar que la moció que vam votar el passat ple ha variat misteriosament, no és la mateixa que la que s’ha publicat al Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya”

“Nosaltres vam votar quatre punts i s’han publicat sis punts, i hi ha paraules que estaven i ara ja no hi són. I sospitem que aquesta variació entre el que es va votar i el que s’ha publicat s’ha rebaixat d’intensitat, s’han suprimit algunes paraules per llimar les responsabilitats personals que hagin pogut contraure i també perquè el dictamen del Consell d’Estat es faci sobre una resolució que és diferent de la que se’ns va presentar als diputats”

Osti !! deu pensar el Carrizosa, la redacció està feta per evitar possibles implicacions jurídiques.. ens volen aixecar la camissa.

Diuen, diuen ,diuen i llavors diuen que van dir .

Des del Parlament de Catalunya s’ha volt treure ferro al fet i han dit que “s’han aplicat els criteris de correcció lingüística que s’apliquen al Parlament des de fa anys” i que “aquestes correccions estan supervisades sempre pel lletrat que assisteix al ple, i el lletrat és el que vetlla perquè no s’alteri el sentit del text”. Així doncs, atribueixen els canvis a criteris de correcció lingüístics que s’apliquen des de fa anys per facilitar la claredat del text.

S’ho creurà Carrizosa, jo no i vosaltres…

Maleïts follets, maleïts correctors…

 

Oriol Pujol  fill del President Jordi Pujol i en el seu moment l’esperança de CiU per conservar al dinastia pujolista var ser  investigat per cobrar diners d’empresaris afins del sector de les ITV a canvi de manipular el nou mapa d’estacions d’inspecció de vehicles a Catalunya. Ara cinc anys més tard, l’exdirigent convergent ha acceptat una condemna de dos anys de presó que implica, implícitament, el reconeixement dels fets,. Des del  El 19 de març del 2013  Pujol havia deixat les seves  funcions al Parlament i a CiU.

Encara recordem l’anada a declarar d’Oriol Pujol acompanyat de la plana major convergent, alguns d’ells fins i tot posava els mans al foc afirmant als eva innocència i fent palesa la suposada persecució a Catalunya . Llàstima s’hagués cremat. Eren altres temps ara amb la màxima discreció i sense acompanyaments ha acceptat el tracte amb al fiscalia i eludirà la presó.

Des del 2016 Pujol s’havia mostrat disposat a arribar a un acord amb la fiscalia i anar a presó a canvi de deixar la seva dona fora del cas i no hi hagués perill de que l’empresonessin . L’estiu passat aquest acord però alguns dels acusats i part de l’acusació particular no hi estaven d’acord i la jutgessa no ho va admetre  . Una altra de les diferències amb l’escenari de fa un any és que la fiscalia era l’única acusació del cas, després de la desaparició de la figura de Manos Límpias i de la retirada de dues concessionàries que també l’exercien.

L’escriptor i dramaturg Joan Ollé li dedicava la seva columna Tejemaneje a la secció “Peccata Minuta” del diari El Periódico on evocava els records de les seves trobades amb Oriol Pujol acabava així :

Oriol, com un agre petit fantasma del passat, ha tornat a les portades i pantalles no sense abans negociar que els seus excessos amb les ITV no li manin a la presó dels herois catalans. Sento fàstic per haver rigut junts alguna vegada amb aquest simpàtic pispa, amb aquest cul brut que es va pixar ja de gran, recolzat pels seus votants, al vellut del Parlament. I pena,moltíssima pena per ell: qui delinqueix en complicitat amb la seva dona i els seus amics mai sabrà d’amor ni d’amistat i només podrà mirar als ulls als de la seva condició de lladre. Tot queda en família.

Definitiu!!

Això tot quedarà  en família.

Esteban González Pons portaveu del PP al Parlament Europeu, ha reaccionat de manera despitada i fatxendosa davant la sentència alemanya sobre Puigdemont i no voler encausar-lo com a possible culpable  de rebel·lió. La seva resposta que tantes vegades ha estat la de dir que s’acatava la resolucions judicials malgrat no agradessin ara ha canviat i ara reclama al President Sánchez   : suspengui l’aplicació de l’Acord de Schengen a Espanya” fins que “s’aclareixi si l’euroordre serveix per a alguna cosa o no serveix per a res”. I enacra ha afirmat que “l’euroordre no funciona”.

 “Hem de fer allò que faria Alemanya en el cas que algú hagués intentat atemptar contra la seva Constitució”, avui és un dia molt trist per al procés integració de la UE, perquè avui s’ha demostrat que l’euroordre no funciona i per tant que en aquestes condicions l’Acord de Schengen és un risc per als països que estem en la UE.”.

Val. La seva voluntat és aïllar-me de nou  a veure si ens donen la raó.“ha quedat clar que si no confiem els uns en els altres no podem treure les fronteres”. “Si resulta que hi ha alguns jutges d’algun país que tenen un prejudici cap al nostre, i no confien en nosaltres, hem de tenir suficient dignitat i suficient orgull com per dir a aquest joc no juguem”.

El PP vol tornar a l’autarquia política.

Això ja ho coneixem.

Quaranta anys de dictadura i encara no n’hem aprés.

OH ! Europa ja deia bé aquella “ Me la imaxinava més gran”

 

De lectures

Juliol 15, 2018

Dins el riu, entre els joncs.

Antoni Munné-Jordà

Ed. Males Herbes

Barcelona ,febrer del 2018.

 

Impactant novel·la sobre les històries que van viure els voluntaris catalans que van participar en la División Azul. Aquesta participació espanyola  a la segona guerra mundial ,fent costat als exercits de Hitler, té força literatura al seu voltant , des de diaris famosos com els de Dionisio Ridruejo fins a literatura èpica per cantar les gestes heroiques dels soldats espanyols, també algunes per denunciar la situació de precarietat i explotació que van patir els soldats divisionaris. Aquesta novel·la de Munné Jordà és la primera incursió de la literatura catalana en el va significar la División Azul. Profunda reflexió sobre el perquè de l’allistament de persones que no eren ni partidàries del règim i fins i tot que es movíem més aviat en ambients catalanistes. I també la novel·la és un document magnífic sobre les interioritats del règim franquista a l’hora d’afrontar la presència de la División Azul al front de Rússia.

Antoni Munné-Jordà (Barcelona, 1948) és escriptor, corrector lingüístic i redactor de la revista Serra d’Or. Va estudiar Història de l’Art a la Universitat de Barcelona, però s’ha dedicat professionalment al món de les publicacions en català i a la seva passió literària. No obstant això, el món de l’art ha estat de vegades protagonista de les seves novel·les, com ara de Veus de boira des del pont, finalista del premi Sant Jordi el 1999.

La narrativa és el gènere que més sovint ha assajat dins la seva obra literària. Tant des del punt de vista de la novel·la per a adults, amb títols com Entre Sant Peters i Sant Pau(1999) o Tresgressions (2003), un interessant experiment sobre la possibilitat del happening a partir de la paraula impresa. Però dins d’això, no es pot deixar de banda la seva dedicació a la fantasia i la ciència-ficció, tant com a escriptor, amb la trilogia que conformen les novel·les La paciència del mar (1994), L’única mort (1999) i Poso el comptaquilòmetres a zero (2008), com amb la seva tasca al front d’una col·lecció temàtica dins l’Editorial Pagès de Lleida. El 2015 publica Michelíada, que és guardonada l’any següent amb el Premi Ictineu a la millor novel·la de ciència-ficció en llengua catalana.
Els seus treballs assagístics s’han ocupat d’analitzar, a més del gènere fantàstic, diversos personatges de la història de la literatura catalana, com ara la figura de Manuel de Pedrolo.
Els seus interessos no han oblidat el públic juvenil, ni tampoc la gestió cultural, amb molt nombroses tasques relacionades amb la revista en la qual treballa o amb la difusió de la ciència-ficció a Catalunya des de la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia.

La novel·la està basada en les experiències que els pare i l’oncle de l’autor van tenir com a voluntaris de la División Azul com ha explicat el mateix autor. A partir d’aquestes experiències l’autor intenta fer una aproximació humana a aquells joves catalans que es van embarcar en una aventura que els va portar a lluir-te la front de Rússia com a membres  de la División Española de Voluntarios.

Aquesta aproximació a raons i voluntats dels voluntaris es fa a través de tres joves, l’un que s’apunta a la lluita contra els comunistes ja que el seu pare va ser mort per jornalers del seu poble i llançat al riu. Té set de venjança i se sent interpel·lat quan Serrano Suñer, falangista, cunyat de Franco i ministre d’Afers Exteriors en l’inici de la segona guerra mundial cridar “Rusia es culpable” i s’allista amb aquesta voluntat de fer pagar als comunistes la mort del seu pare. Un segon jove s’allista per fer-se perdonar el seu passat republicà i catalanista , nomenat mestre per la República és depurat i represaliat i creu que allistant-se a combatre els comunistes amb la División Azul el seu expedient serà netejat i per tant podrà exercir la seva professió , professió que li agrada i es veu  al llarg del temps de combat intentant no perdre el sentit humà i concebre els espais i les relacions des de l’òptica d’un mestre. El tercer vol evitar morir asfixiat en la repressió de la postguerra, acostumat a una vida lliure li resulta insuportable aguantar la situació que es viu amb por. És un bon esportista i esquiador marxa a la recerca de l‘aventura però també amb el propòsit de poder fugir de la guerra  a la que tingui la mínima oportunitat.

Tres personatges, tres maneres de viure el conflicte, tres vides que hauran d’adaptar-se  a les precarietats, i sobretot a unes situacions que ratllaven la condició inhumana. Cada capítol fa referència a alguns dels tres i es va veient com van evolucionat amb les seves percepcions, idees sobre al guerra i també com el paper de la Divisón Azul va anar canviant sobretot quan la guerra va capgirar-se e i Alemanya va haver d’iniciar la retirada.

Però també el llibre combina els reportatges dels fets que van anar succeint, la posició del jerarquies falangistes i els militars comandaments de la División i la ficció en la que l’autor fa moure els personatges en aquells ambient cruels, on les batalles cos a cos eren habituals, veiem com la vida del protagonistes van fent el mateix gir que al divisió l’eufòria o un cert nivell d’indiferència i distància inicial a un sentit aclaparador de derrota que els va envaint a  mesura que la guerra es decanta del bàndol rus.

L’autor usa una gran documentació que dóna sentit històric la narració, el contrast entre el que és fruit de la notable documentació acumulada per l’autor i inserir-hi en mig la vida i miracles dels protagonistes dóna versemblança la relat general.

Munné Jordà ha escrit una magnífica història, molt ben documentada , excel·lentment escrita , amb planteig valent. Intenta veure causes i raons de perquè aquells joves contraris al franquisme es van enrolar  a la División Azul i perquè el silenci es va imposar al seu retorn.

Novel·la impactant hem dit al començament però que val la pena llegir no sols per la mateixa història que explica, que ja seria prou,  sinó per l’alt nivell de sensibilitat amb que es tractat un tema tant cruel com la guerra i els seus combats i desastres.

Magnífica.

D’altres fonts (XXVIII)

Juliol 14, 2018

La Primavera de Praga va ser un breu període reformista i de liberalització política a Txecoslovàquia entre el 5 de gener i el 21 d’agost de 1968 quan Alexander Dubček va voler sostreure’s de la dominació soviètica. L’Europa encara convulsionada pel maig parisenc va veure una nova revolta contra la dictadura comunista. Fou un primer pas  que va ajudar anys més tard a consolidar una nova visió del socialisme en un marc democràtic.

Ara es compleix 50 anys i ‘historiador Borja de Riquer en recorda alguns fets prou importants.

Borja de Riquer i Permanyer (Barcelona, 1945) és catedràtic d’Història Contemporània de la UAB, i director del Servei de Documentació Bibliogràfica d’Història de Catalunya de la mateixa universitat. És especialista en història del segle xix, del catalanisme i del franquisme. Entre les seves obres més significatives cal esmentar: Lliga Regionalista: la burgesia catalana i el nacionalisme, 1898-1904 (1977); «El franquisme i la transició democràtica, 1939-1986» i «La Catalunya autonòmica, 1975-2003», tots dos dins la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar (1989 i 2003), Espistolari polític de Manuel Duran i Bas: correspondència entre 1866 i 1904 (1990); L’últim Cambó, 1936-1947 (1996); Identitats contemporànies: Catalunya i Espanya (2000). Ha dirigit l’obra Història, política, societat i cultura dels Països Catalans (1995-99) i ha codirigit l’obra col·lectiva Catalunya durant el franquisme. Diccionari (2006).

 

Aquell agost a Praga. Borja de Riquer. La Vanguardia. 12.07

Parlant de les “revolucions frustrades dels seixanta”, l’historiador Josep Fontana assenyala l’any 1968 com un dels moments “més tumultuosos de la història europea i mundial des del 1945”. Aquest agost farà 50 anys del tràgic final de la primavera de Praga, que gairebé va coincidir amb el Maig francès, uns fets que van afectar notablement les opcions revolucionàries europees fins al punt de forçar-les a replantejar-se les seves estratègies i objectius.

El gener del 1968 un jove polític eslovac, Aleksandr Dubcek, havia estat elegit secretari general del Partit Comunista de Txecoslovàquia amb un ambiciós programa de reformes que pretenia avançar cap a la democratització del país i anar, com aviat es va dir, cap a un socialisme amb “rostre humà”. Dubcek sostenia que era possible un règim socialista amb llibertats, una mena de tercera via entre el sistema soviètic i les democràcies occidentals. Considerava que un renovat Partit Comunista txec podia impulsar aquell procés democratitzador sense perdre el control del país, i tenia la convicció que els dirigents de Moscou no posarien obstacles a les reformes si se’ls garantia la fidelitat a les aliances político-militars. Dubcek no volia seguir el camí de l’hongarès Imre Nagy, que el 1956 va voler abandonar el Pacte de Varsòvia.

La proposta de Dubcek va ser acollida amb entusiasme per gran part de la societat i va rebre un especial suport dels joves, dels intel·lectuals i dels periodistes. Però els dirigents soviètics es malfiaven d’aquest projecte que podia implicar la pèrdua del monopoli polític del Partit Comunista i produir un efecte dominó que contaminés tot el bloc socialista. El 14 juliol Moscou va fer un primer advertiment sobre el perill d’una “contrarevolució” txecoslovaca que podria posar en risc tots els països socialistes. Va ser llavors quan es va concretar la doctrina Bréjnev: els partits comunistes no eren ­lliures de “desviar-se” dels principis del marxisme-leninisme marcats pel PCUS i si un país socialista “entrava en crisi”, això afectava tots els altres, que no podien res- tar ­indiferents. Els serveis secrets soviètics van començar la tasca de desprestigi: l’experiment txec era una conjura contra Moscou, que comptava amb el suport de l’imperialisme.

A principis d’agost es van accelerar els plans d’intervenció: calia avançar-se al congrés del partit txec del setembre que podia donar un suport majoritari a la línia reformista de Dubcek. Així, la nit del 20 al 21 d’agost les tropes de tots els països del Pacte de Varsòvia, a excepció de Romania,van envair Txecoslovàquia. La resistència txeca va ser breu i més passiva que violenta, atesa la desproporció de forces, malgrat la gran hostilitat popular envers els invasors. Aquell tràgic final va mostrar com de limitada era la sobirania dels països socialistes respecte de l’URSS i el total control ideològic i polític que exercia el PCUS sobre els seus “partits germans”. A Moscou se sabia que les potències occidentals només protestarien però no intervindrien en suport dels txecs. El repartiment de les zones d’influència política a Europa era ben clar: cadascú manava a casa seva, i els americans prou problemes tenien llavors al Vietnam per intervenir a Txecoslovàquia. El nou govern txec de Gustáv Husák, imposat pels soviètics, va exigir responsabilitats per les “desviacions”, va començar a practicar detencions i purgues i va suprimir les efímeres llibertats d’expressió, reunió, publicació i associació.

La liquidació violenta de l’experiment democràtic txec va significar la fi de la tesi, o de la il·lusió, que el comunisme era reformable i que l’estalinisme només havia estat una desviació corregible. Per les esquerres occidentals, especialment pels partits comunistes, la invasió de Txecoslovàquia demostrava que aquell “socialisme real” no era reformable i que qualsevol intent de reformar-lo seria anorreat pels tancs soviètics. Això va tenir grans conseqüències ideològiques i polítiques per als partits comunistes occidentals, especialment l’italià, el francès, l’espanyol i el català. D’una banda es van veure forçats a prendre posició davant dels fets de Praga, condemnant-los amb més o menys contundència, i a distanciar-se de la tutela soviètica. I de l’altra, van haver de confegir una proposta política que, per tal de ser creïble, havia de ser ben diferent del que representaven els països de l’Est: seria l’anomenat eurocomunisme.

L’historiador Tony Judt va definir la crisi europea del 1968 com “la fi de tot el gran cicle històric de les ideologies revolucionàries”. Un cicle iniciat 180 anys abans, amb els principis alliberadors de les revolucions francesa i americana, i que llavors, amb el tràgic final de les darreres il·lusions del marxisme, s’havia esgotat. Europa encara estava fragmentada en dos blocs, que semblaven inalterables, dins dels quals no podien produir-se canvis polítics rellevants. Si amb el Maig francès es va fer evident que no hi havia una alternativa “revolucionària” a la V República de De Gaulle, poc després, amb els fets de Praga, va quedar clar que era impossible la democratització d’un règim socialista com el txec. L’any 1968 no va ser l’any de la contrarevolució, com sovint s’ha escrit, sinó més aviat la constatació de l’existència d’un statu quo europeu, hereu de la guerra freda, que impedia qualsevol revolució política alliberadora. Haurien de passar encara vint-i-un anys, fins al 1989, perquè, amb l’enfonsament del bloc socialista, els canvis polítics fossin possibles.

 

 

Aigua fresca i vinyes a dojo.

Juliol 13, 2018

Sortida de tarda, el cel va agafant un color grisenc pels núvols alts que van avançant, el sol no peta directament però la xafogor es fa més intensa. Tot i que al marinada comença a bufar es nota que és un dia de forta calor.

Agafem la sortida de la carretera de Vilafranca capa a la Serreta i després ens desviem i anem fins a l’església de Sant Pere Molanta just al costat del camp de Fútbol des d’aquí – deixem el cotxe a l’aparcament que hi ha just a la plaça del Pedró on diversos elements arqueològics donen interès al petit jardí ombrívol que hi ha.

Travessem la carretera i ens plantem davant de Celler Sadurní, l’Aula del Vi i la Vinya i trobem la senyal de direcció cap a  la Font del Cuscó. Des d’aquí si filem prim i mitja alçada de la carena es distingeixen els plataners que indiquen on hi ha la font. Anem entre vinyes i passat el refugi caní entrem en un zona arbrada i travessem la riera de Sant Marçal . Han reconstruït el pas i han afermat la llera de les aigües, treball amb previsió de possibles riades. Passem per darrera de Can Rei i Can Suriol un parell de construccions força grans.

Seguim , el camí va pujant suaument però pujant , anem entre vinyes que ja tenen un aspecte frondós, els pàmpols ja han  crescut i ja es veuen els gotims encara molt verds però que d’aquí un mes ja estaran a punt per collir-se

Com en altres ocasions anem als experts. Al web de la casa  Jean León sobre el cicle de la vinya es informa del que passa en aquets mesos

Juny: Quallat (fase de creixement)

Normalment, a partir de juny es quan comença a pujar la temperatura i la flor s’obre perquè es pugui fecundar. És vita que durant aquesta etapa (que dura al voltant de dos setmanes, fins el dia de Sant Joan), el temps sigui favorable ja que una pluja torrencial podria arruïnar la collita. Durant aquesta etapa de floració, si és necessari, continuen els tractaments fitosanitaris.

Juliol – Agost: Espuntada i verol (fase de maduració)

El fruit ha de madurar durant l’estiu. El viticultor no toca massa el fruit, i el deixa madurar controlant que tingui un bon creixement i al mateix temps, realitza les primeres estimacions sobre la producció de la imminent verema. Quan els grans del raïm abandonen el color verd i passen a un vermell molt viu (en el cas dels negres) o el groguenc quasi blanc (en el cas del blancs), és el que coneixem com a verol.

Amb l’objectiu d’ajustar el rendiment de la vinya (si el vigor no s’ha controlat de manera efectiva i existeix ombrejat del fruit) s’ha de realitzar una nova espuntada i seleccionar el raïm de millor qualitat. El viticultor buida de gotims la vinya i els deixa caure als peus del tronc i contribueix d’aquesta manera a l’adob natural.

Així mateix el bloc de la marca Torres també ens diu la seva:

Durant maig i juny comença l’aparició d’inflorescències en el brot, que després seran les flors. Aquestes s’obriran per donar pas a la fecundació. Posteriorment l’ovari fecundat es desenvoluparà, donant lloc al fruit verd, procés conegut com quallat.

La veritable explosió de vida passa entre juliol i agost, quan els pàmpols es converteixen en sarments (agostejament) i s’inicia el verolat: El to verd de la clorofil·la desapareix progressivament i apareixen els pigments propis de cada varietat. El raïm de varietats blanques adquireix tons grocs, mentre que la negra passa del verd al vermell i/o a un blau violaci, depenent de la varietat. Finalitzat el verol la llavor està completament formada, l’acidesa es manté alta i el nivell de sucre encara escàs.

Seguim caminant entre vinyes ai algun ametller carregat d’ametlles que ens fa venir a la memòria aquells versos d ela Maria Mercè Marçal – ara farà vint anys de la seva prematura mort-

 Junts hem menjat
—foravilers de tarda—
ametllons verds
de la branca més alta
robats d’un hort
sense porta ni tanca.

Arribem a Can Suriol de Dalt una masia amb parets reforçades que sembla una fortificació. Un bona vista sobre la plana penedesenca . Forces arbre fruiters.

A partir d’aquí la pujada ja és notable, el camí que portaria a els Gunyoles, anem pujant poc a poc i suant de valent.

Ens passa algun ciclista que va més suat que nosaltres.

Deixem la drecera que s’endinsa al bosc i arriba a al mateixa font del Cuscó.

Sembla – només sembla, eh-  que per la pista principal  malgrat  puja força podem fer-ho amb més comoditat.

Ja estem sota mateix.

Un “plof!!” em sorprèn però no esbrino que pot ser aquest soroll.

Una empenta més i ja hi som.

Entenc el soroll d’abans , un parell de parelles estan fent un berenar –magnífic!!-  l’ombra del plataners, cava – el plof! era això- i pastes.

Enveja, però em conformen amb fruita i algun glop d’aigua de les cantimplores  que ja no es fresca.

Sobre la font als prospectes turístics:

La font està oberta a una cinglera natural.

En forma de cova s’obre directament a la pedra. Està arranjada amb materials moderns, enmig de la paret hi ha el broc per on raja l’aigua. L’aigua cau directament a terra i a través d’un canal petit va a parar a un segon nivell, on hi ha una pila feta de maons que la recull. La zona on s’ubica la font està situada justament a la vessant de la muntanya que rep el mateix nom. Destaquen un conjunt de plataners i la panoràmica de part de la plana del Penedès que s’aprecia des d’allà. També és interessant des del punt de vista natural el camí que arriba a la font, que deixa enrera el paisatge de vinyes de la plana, per endinsar-se en el bosc.

Ens remullem amb l’aigua fresca  de la font i sota l’ombra fem un mos tenim  un magnífica paisatge sobre  el Penedès, Montserrat tanca per una banda Font-rubí al davant i El Montmell a ponent.

La visió de les vinyes com un collage de diversos verds i la xarxa de camins com una teranyina que va connectar unes vinyes amb altres…. Magnífic, el sol va declinat, s’entreveu entre les núvols grisos que van cobrint el cel……..

L’exquisida de l’instant duran un parell de minuts , decidim tornar a baixar, mentre ha arriba una noia molt jove ,ve corrent, quina constància!! I quin valor! Amb la calor que fa ha pujat corrent fins aquí dalt, fa quatre estirament i au! Avall va!. Campiona!!

Desfem el camí i tornem a Can Suriol i ens decantem a la dreta tot baixant , passem pel costat de les bombes impulsores del transvasament de l’aigua d’Abrera.

El camí va anar a parar a Can Grasses, Masia gran i molt ben situada , forma part dels elements patrimonials del territori i així està descrita : “Masia situada al SE del terme, formada per un edifici principal, corresponent a l’habitatge, i diverses dependències agrícoles. L’edifici principal té planta baixa i un pis, amb coberta a dues vessants i el carener perpendicular a la façana principal. El portal és d’arc de mig punt adovellat amb els brancals fets a base de carreus  ben escairats i polits. A banda i banda hi ha dues finestres, una d’arc de mig punt adovellat i l’altra allindada tot i que conserva restes d’un arc de mig punt cegat.  El primer pis té diverses finestres, d’entre les quals destaca la que està situada damunt del portal: és estructurada amb una llinda de pedra motllurada, amb motiu cruciforme esculpit, i brancals de carreus ben escairats i polits. Tot el mur és arrebossat i pintat, a excepció de la porta d’entrada. El conjunt es completa amb diverses dependències agrícoles i resta protegit per un baluard”.

La masia esta rodejada d’arbres fruiters, pruneres, ametllers i pomeres, alguna de borda amb uns pomes ja creixent.

Ela camí segueix endinsant-se en el mar de vinyes.

Camí polsegós fa dies que no plou i les nostre petjades queden ben assenyalades.

Arribem a  la cruïlla del Torrent de les Gunyoles seguim pel seu costat, i entre vegetació de ribera i els horts que hi ha fan el camí  més ombrívol. Arribem al Cementeri i per comptes de girar altre cop cap el refugi de gossos arribem fins la carretera i entren a Sant Pere Molanta , des d’aquí trobem el camí que ens porta a l’església de Sant pera altre vegada on acabarem la caminada i tancarem  el circuits.

Arribem amarats de suor. Deu n’hi dó.

Comença a fosquejar però encara tenim una bona visió de les vinyes…

 

Aviat Delegat?

Juliol 11, 2018

Sembla que això de la Vegueria encara que amb la lentitud pròpia de l’administració va fent xup-xup. En el “mundillo” polític es comenta que ben aviat s’anomenarà el Delegat Territorial de la Generalitat al Penedès. També es rumoreja – diuen, diuen, diuen- que aquest càrrec recaurà amb algú/na del  PDeCat que li ha tocat en la distribució que s’han fet amb ERC dels càrrecs institucionals. Bé , això , a priori, és el de menys el que cal és que hi hagi delegat i que cada conselleria també anomeni el seu propi delegats que ben  segur que faran més feina pràctica i propera  que no pas  el mateix delegat quina funció sembla més representativa…

Bé, això serà un primer pas però no ha de ser ni l’únic i creiem, i a més ens sembla, que aquest no és ni el principal ni el més important .

En  el desplegament de les delegacions del Govern , quan estigui acabada, s’haurà complert una primera part del que hauria de ser la vegueria. Aquell que en la mateix Llei de Vegueries i en l’article 90 de l’Estatut defineix la vegueria com l’àmbit territorial específic per a l’exercici del govern  dels temes supramunicipals  i per tant amb clares competències i de la condició de govern local, amb autonomia per a la gestió dels seus interessos. A la vegada, la vegueria també es configura com la divisió per a l’organització territorial dels serveis de la Generalitat, que ha d’adaptar els seus òrgans territorials a la nova divisió veguerial.

Ja tindrem la descentralització dels serveis de la Generalitat i ja abans de fer-se han sorgit mil demandes , propostes i  posicions fruit de reflexions  algunes profundes i altres mes basades en l’oportunisme, però vaja tot val a l’hora de fer propostes sobre el paper , després ja es garbellarà i quedarà el que calgui.

Però on , al nostre modest entendre , no hi ha cap  novetat en la  Vegueria és en l’assumpció de la tasca  supramunicipal i de competències que avui tenen les diputacions, i aquestes són els més importants perquè la decisió és més propera  i que poden influir en les polítiques i el recursos  econòmics locals. I d’aquesta funció veguerial el més calent és a l’aigüera. Primer perquè ningú no  ha volgut complir el primer acord que va prendre les Diputacions després de les eleccions municipals de l‘any 79 que era dissoldre’s. I per altra banda perquè el marc constitucional avui pot esdevenir –un altre- inconvenient al desenvolupament de la Vegueria, almenys en aquelles Vegueries que abasten més d’un circumscripció territorial provincial ,a no ser, clar, que essent ja una República, ens ho saltem i tirem pel dret…

Per tant estem encara lluny de tenir un autèntic procés veguerial, estem en la fase de descentralització i no de la creació de les estructures de poder local que són el més necessari per tal de poder actuar des de la proximitat reals i no  quedar-se en un augment de les estructures administratives sense massa “feina real”

El contingut real , el polític i l’administratiu que tindrà una vegueria és el que cal conèixer , tant el seu aspecte descentralitzador com el de creació política ,  per veure si els objectius ajuden a l’objectiu de  millorar la qualitat de vida de la ciutadania  és més possible  en un àmbit com el Penedès que no tal i com estem ara.

Els que creiem que pot ser així i que serà així  cal que esmercem esforços, no sols en donar raons, sinó també en l’exigència perquè les administracions i sobretot el Govern avanci en possibilitar que no només ens quedem en la descentralització dels seus serveis sinó que s’implementi la funció de Vegueria com administració local assumint competències de les diputacions i aplicant-les al territori.     A priori, sembla que la proximitat té una major capacitat de resolució, però les administracions –totes- són extremadament geloses de les seves competències  , per tant proximitat sense recursos ni competències o recursos i competències sense proximitat és un parany de frustracions  i de possibles fracassos polítics. Coneguem primer continguts i veient com s’implementaran en el territori veurem les condicions en que es pot aplicar la Vegueria.

Els territoris són un conjunt de referents diversos  que ens ajuden a pensar en  com en un espai de múltiples activitats, sentiments i vivències de tot tipus, referències que no son són ni millors ni pitjors que la d’altres territoris, són, segurament, diferents i el territori crea també manera de ser i, per tant, d’interpretar en bona mesura el món. Dotar de contingut polític social i administratiu aquest idea de territori  és el que pot donar una realitat política amb sentit modern i avançat.   De referent, -si és vol identitat- a territori estructurat administrativament i políticament  hi ha un pas, que si es dóna, cal donar-lo amb  convenciment, sabent que podem fer, com ho podem fer, quan ho podem fer i quant tenim per fer-ho i si fer-lo, el pas,  és una manera de millorar  les condicions de vida , de cohesionar el territori,  i també socialment el País. Tenim l’oportunitat de crear de bell nou un  entitat política cal fer-ho bé perquè la ciutadania se la senti seva  .

Sembla que aviat hi haurà delegat de la Generalitat, després deuran venir els delegats de les conselleries, haurem fet un petit  tram de camí cap a la constitució de la vegueria , però queda la part més significativa, La creació dels òrgans de govern , que sorgeixen d’un mandat electoral, el traspàs de competències de les disputacions i es vulgui o no el debat sobre la capital. Aquella ciutat que vulgui liderar no només l’acció polítics sinó la polarització d’una divisió territorial de nova construcció que s’acosti realment a la ciutadania i ajudi a cohesionar un territori i un país.

S’anuncien jornades de  debat i reflexió política, la sortida de documents pel debat en matèria de cultura … tot serà benvingut si ajuden a apropar La Vegueria a la població i no només al seus dirigents i encara.

Publicat a l’Eix Diari el 4 de juliol del 2018

Reunió.

Juliol 10, 2018

Acció de reunir o de reunir-se.

Reunir : Unir (parts separades). Fer que diverses persones estiguin juntes en un mateix lloc.

Segons el diccionari de L’Institut d’Estudis Catalans

Doncs això El President espanyol i el President català s’han reunit  a la Moncloa.

Trencar el gel

Veure’s i conèixer-se

Distendre

Recosir

Informar-se

La reunió havia generat “Grans Esperances” però mentre s’anava acostant el dia de la reunió tothom rebaixava els expectatives fins al punt que alguns ja es conformaven amb que es reunissin que es veiessin cara a cara.

Estava molt clar que calia escenificar una certa distensió, obrir una nova era que es fonamenti amb la possibilitat del diàleg i no basat en la ignorància mútua.

Fins on arribarà això? Qui ho sap, de moment han constatat les diferències i els desacords però això tampoc vol dir que no es pugui parlar de tot i el temps que calgui. Perquè cercant alternatives als desencontres poden sorgir posicions que ajudin a  desencallar la situació.

D’entrada “ratafia”, el President Torra ja havia dit que la Ratafia ens dóna força, beguda alcohòlica dolça,  generosa, espirituosa  i que sembla que el non ve d’allò del rata-fiat que vindria a dir que es signa l’acord.

Es doncs un bon principi , potser però caldria esperar al final del procés de converses per brindar i segellar alguns acords encara que no sigui el que ara cadascú té com objectiu màxim.

Caldrà veure de cara el futur si els dos presidents no han fet allò que en política s’anomena “un Tarradellas” evocant al vell President que després de la seva entrevista amb Suárez , que havia anat malament, desastrosament, va sortir i tant feliç va dir que la reunió ha via anat molt bé. Ningú el va desmentir i la seva declaració va possibilitar seguir parlant i acordant allò que semblava impossible.

Mas va dir que Rajoy li havia donat un cop de porta i mai més es van tornar a veure..

Ara les declaracions posteriors fan pensar en una nova etapa.

Deia el President Torra: “Estem d’acord que la qüestió catalana és un problema polític que s’ha de solucionar políticament. Hem parlat de tot i hem establert una relació bilateral de Govern a Govern que tindrà continuació a Barcelona”.

Això tant senzill és d’una importància cabdal ja que es manifesta al voluntat de seguir el debat en el marc de al política i no en el marc judicial o almenys intentar d’evitar-lo

Des del Govern central també voluntat de valorar el que ha tingut de positiu  la reunió :

“Ens sentim responsables de tots i cadascun dels catalans i com Govern d’Espanya ocuparem el nostre espai, que fins ara ha estat trencat”.

I encara des d’un tuit des de la Moncloa voluntat de que tot vagi millor “Més de dues hores de reunió, cordial i correcta, entre els dos presidents. Aquest és un primer pas. Ara cal recórrer junts el camí.”

El camí aquesta és la paraula i ja ses ap que quan es comença el camí no se pas que hi trobaràs, quins esculls hauràs de salvar, quins paisatges hi podràs anar veient, quines circumstàncies t’acompanyaran, potser tindràs companys de viatge que a voltes ajudaran i a voltes el faran la traveta  potser hauràs de salvar desnivells i també et pots trobar tempestes i tamborinades, però si l’objectiu fina és arribar a fer el camí… res no hauria d’aturar aquells que l’emprenen.

I potser caldrà fer marrades i deixar dreceres.

Potser caldrà replegar-se per seguir avançant amb més força.

Na cal deixar cap objectiu però potser tampoc tenir pressa i mentre es segueix camí cap l’objectiu final cal anar emplenant els buits competencial d’avui.

En hi ha molt encara per escriure.

I naturalment no faltaran els cants de sirena des dels que tot ho veuen negre, fins els més recalcitrants unionistes i els mes abrandats  i purs independentistes..

Ni cas, endavant pel camí traçat.

Cal temps…. aquesta és al conclusió de la reunió.

“Tots els matins del món són un camí sense retorn”. Recordem la frase de la pel·lícula Tots el matins del món, doncs això. Tant de bo la reunió sigui un camí sense retorn.

Esports i estiu…..

Juliol 9, 2018

Tot i que amb les fortes temperatures es recomana no fer massa exercici almenys en els hores de major insolació tenim un principi de Juliol ben carregat d’esports , encara que siguin un espectacle que veiem  asseguts al sofà.

Ja van passar els Jocs de Mediterrani amb la polèmica – absurda fins a cert punt- de al seva inauguració amb les grades dels estadis massa buides i amb uns resultats esportius més que dubtosos, però posat a fer  l’esport hauria de ser també una bona excusa per analitzar les relacions a la mediterrània i la situació de conflicte que encara es viu amb la crisi dels refugiats…

Aprofitar el moment per bastir relacions i estructures…

Però vaja ens sembla  que no va anat per aquí….

Per esport tambe l’entrevista entre Pedro Sánchez i El Molt Honorable Torra, ja s’ha celebrat i ja en parlarem…

Es deuen haver intercanviat els regal obligats – els banderins de la selecció- . Ratafia per part catalana? (“La ratafia s’ha convertit en un elixir que, en permetre recuperar la república perduda, crea universos paral·lels.” Deia Francesc Valls al País)

També  s’ha descrit l’entrevista  en ocasions com una competició esportiva de diversa modalitat per una banda s’ha comparat a una partida   d’escacs amb estratègia inclosa. Damunt del tauler disposades les fitxes i a partir d’aquí anar movent  per intentar fer caure a l’altre a la “trampa” o que faci algun moviment erràtic que li faci perdre alguna d els fitxes més preuades…

Altres ho han comparat amb un combat de boxa, cops estudiats , moviments àgils de defensa però també de d’atac….

O de  kickboxing mans i peus i a totes..

De rugbi , tirar la pilota endavant i ja la collirem i seguirem el joc…

En fi la reunió mereix més comentaris….

De moment sembla que tothom no està descontent el resultat.

No a l’autodeterminació.

Sí a l’autodeterminació.

Però s’ho han dit a la cara.

Començarà el joc de l’esgrima…

Però aquest Juliol també ens ha portat el mundial de futbol, després del fiasco encadenat de la “roja” hem vist almenys en al primera fase el sorgiment dels futbol africà i asiàtic que s’ha batut amb força malgrat els resultats encara no siguin desitjables.

Però també hem vist el fracàs de les individualitats, dels figures hem pogut comprovar que el Messi sense una bona colla al costat naufraga, o hem descobert el “teatro del bueno” d’un Neymar que no ha passat encara de l’adolescència.. en fi no es pot carregar a un sol jugador la responsabilitat d’un equip. Hem vist en canvi la solidesa dels equips, del treball conjunt de la feina de creació que no bascula en només un jugador sinó en el conjunt, és també una manera d’aprofitar molt més les genialitats individuals…

En fi ja tenim ben aviat la final i amb això ja ens en haurem anat a  mig juliol.

I el clàssic ha tornat d’ençà de dissabte el Tour de França en omple aquella hora de la becaineta en mig de la xafogor brutal que està fent aquest dies. Veure’ls córrer d’aquella manera fa esgarrifar però també fa créixer l’estima per l’esport. Esforç, treball també d’equip i constància ,i perseverança per anar menjant-se quilòmetres per acabar mig estenallats i a recuperar que al dia següent tornem-hi.

Enguany hi tenim representació Vilanovina, la darrera vegada que un ciclista vilanoví va anar al Tour fou Isaac Galvez, el malaguanyat ciclista que moriria uns mesos més tard.

Aquets anys el Marc Soler s’enfronta al seu primer Tour, capacitat la té, resistència també potser haurà de guanyar en experiència. Les seves victòries en curses De nivell ja mundial L‘han d’ajudar a  superar aquesta primera participació. Prendre mides per saber que algun dia potser el guanyarà. Fusta en té.

Us recomano a lectura del  Bloc “El Vilanoví” de l’amic Guillem Mercader que fa un interessant reportatge de la participació vilanovina al Tour de França.

 

Noms propis (XXVII)

Juliol 8, 2018

CiU-ERC de Vilanova Després de les eleccions municipals del 2015 a Vilanova es va estrenar la sociovergència. La necessitat de sumar un govern encara que no majoritari amb prou força va fer que els partits antagònics fins el moment CiU i PSC conformessin un govern i un pla de mandat que amb més o menys compliment ha anat governant la ciutat prou bé. Després va passar el que va passar i ara fa un parell de mesos CiU va considerar que havia d’expulsar al PSC del govern vilanoví per dignitat ja que la situació amb el 155 i el presos feia que el PSC fos indigne de governar una ciutat com Vilanova.

Altres veus del món polítics parlen d’una imposició als actuals convergents per part dels que conformaran això del Junts per… , que exigiren el trencament del govern per apuntar-se  a la llista entre PDeCat i els impulsors de Junts per….

Sigui com sigui i després´ d’uns dies a bombo i plateret s’anunciava un nou govern entre els antics de CiU i ERC, un govern per això que en diuen implementar la república….

L’experiència podia ser interessant però la realitat és que fins ara això d’implementar la república només s’ha visualitzat i ja és molt en unes magnífiques torretes amb flors al fanals de la Plaça de la Vila.

Els hi ha tombat el pressupost que presentaven, els han tombat la nova estructuració del cartipàs municipals i els dedicacions… i segons afirmen els socialistes tota allò que han tirat endavant ja estava previst per l’anterior govern… vaja que l’esperit republicà és més aviat pobre.

El cap de llista del PSC i ex aliat de CiU ha deixat anar algunes afirmacions contundents sobre el nou govern :

Sobre el govern :“un cop més, com ja vam veure en l’anterior ple municipal, veiem un govern feble, que està sol i que és incapaç de tirar endavant qualsevol nova proposta per a la ciutat que no sigui una proposta heretada de quan els socialistes formàvem part del govern”.

“ara veiem les mentides que es van dir després de l’expulsió del PSC del govern municipal i de l’entrada d’ERC al govern. Aleshores Lloveras va dir que el govern seria estable perquè la resta de grups independentistes garantirien que es tiressin endavant les propostes del govern. En canvi, ni CUP ni Som VNG, els socis preferents del govern, han mostrat, fins ara, cap predisposició a donar suport a les polítiques del govern”

Sobre l’actitud del nou govern diu que és “poc seriosa i molt preocupant”, diuen, que té el seu major reflex en el fet que “a la pàgina web de l’Ajuntament encara figuri el pla d’actuació fruit de l’acord de govern anterior i que provenia, pràcticament sencer, del programa de govern del PSC”.

 

Pretòria. Amb aquets nom va ser coneguda una operació policial contra els delictes de tràfic d’influència, abusos en qüestions urbanístiques i alguna que altre operació poc assimilable al bon treball dels ajuntaments.

La sala penal de l’Audiència Nacional ha fet pública la sentència per als onze encausats en l’anomenat cas Pretòria, el cas jutjava algues  irregularitats urbanístiques a Santa Coloma de Gramenet, Badalona i Sant Andreu de Llavaneres entre el 2002 i 2009.

L’exdiputat del PSC Luis Andrés García Sáez, que sembla que era el cervell de l’operació i que s’havia guanyat la confiança de molts ajuntaments oferint propostes i aconseguiments d’inversions , Gracia era més conegut amb el nom de “combat”  de “Luigi”,- amb italià deu ser per concomitàncies mafioses) té la condemna més alta: 7 anys i un mes de presó. A més, ha de pagar una multa de 14,1 milions de euros ,ha traficat amb influències, ha blanquejat  capitals, i ha fet suborns i falsedat en document oficial.

Per a Bartomeu Muñoz, exalcalde de Santa Coloma, el tribunal imposa una pena de cinc anys i 9 mesos i multa de 3,4 per irregularitats en matèria d’urbanisme i facilitar operacions més aviat poc clares

També han estat condemnats els exconsellers de la Generalitat Macià Alavedra i Lluís Prenafeta. Les penes per a ells són de gairebé dos anys fruit dels seus acords amb al fiscalia , vaja que van “cantar” coma lloros  tot el que sabien. Sembla que no aniran a  la presó perquè no tenen antecedents , però vaja la seva culpabilitat j ha estat acceptada i provada.

A la fi s’ha tancat aquesta primera operació de la corrupció transversal al país amb condemnes prou significatives.

 

Soraya Sáenz de Santamaria l’exvicepresidenta espanyola va imposar-se amb el 36,95% dels 58.305 inscrits que ahir van participar en les primàries per escollir en primera volta els dos candidates que es veuran els cares en el congres on seran els delgats els que finalment escolliran el successor o successora de Mariano Rajoy.  Sáenz de Santamaria es va imposar per només 1.500 vots de diferència  al fins ara vicesecretari de comunicació popular Pablo Casado que va arribar fins 34,30% de vots.

Aquest resultat no garanteix el lideratge de Santamaria ja que Casado ja ha començat a cercar aliats enter les altres candidats i sembla que Maria Dolores de Cospedal, tercera en vot ja s’hi ha posat bé per fer un front que allunyi de la direcció del PP a l’exvicepresidenta de Rajoy.

Ja se sap que en política 1 més 1 no sempre fan dos i per tant ara comença la batalla interna a la recerca dels vots dels 3000 compromissaris , molts d’ells i ells no han compromès el seu suport a cap candidat o candidat en principi.

Saénz de Santamaria seria la continuïtat amb matisos de Rajoy i Pablo Casado significa el sector més dretà del partit i ja que se l’associa a Aznar i ha bastit un discurs molt més dur que el de Rajoy contra l’independentisme.

Sigui com sigui, l’empat tècnic en les primàries del PP assegura que el xoc s’allargarà fins al 21 de juliol, i que el futur lideratge del partit estarà en mas dels poc més de 3.000 compromissaris, que podran canviar amb el seu vot  el resultat marcat per la militància que ha constatat una divisió i un enfrontament  de famílies dins del PP.

I també cal dir que hi ha hagut poca mobilització , per tant poc interès  entre els bases.

Que s’ho facin mirar ara que han apostat per els primàries.

 

Marta Pascal. La coordinadora general del PDeCat va de cul – de manera metafòrica i imaginària  clar- cercant algú que vulgui assumir altes responsabilitats al sí del partit. Després de les carbasses que li va donar Puigdemont, més preocupat per poder anar consolidant el seu projecte que no passa pel PDeCat de moment,  d’assumir al presidència, ara ha decidit fitxar a Lluís Puig ex conseller de Cultura, avui exiliat a Brussel·les. Pascal ha manifestat que “comptem amb el capital polític del conseller Lluís Puig, amb la seva feina com a conseller del Govern, en el món de la cultura popular i en la feina que fa avui, des de l’exili“.

Puig  per la seva banda ha acceptat dient que “estic disposadíssim a acceptar allò que surti del congrés que tindrà lloc d’aquí a 15 dies”. “M’agradaria pensar que puc aportar i la meva intenció i voluntat és poder aportar“,.

En fi que tot plegat sembla que a Pascal li costa trobar una direcció amb disposició d’afrontar els futurs reptes i sobretot els processos electorals que venen. L’ombra de la creació dels “Junts per…” ( encara està per decidir) pesa com un gran llosa sobre el futur del PDeCat.

I cada moviment que faci Puigdemont l’afeblirà.