Archive for the ‘Uncategorized’ Category

Noms propis (VII)

febrer 17, 2019

Pedro Sánchez. Segurament no li quedava cap més solució que convocar les eleccions anticipades. Va arribar al govern fa nou mesos a través d’una moció de censura i ara ha hagut de convocar eleccions quan aquesta majoria feble, interessada i caòtica li ha retirat el suport en presentar ERC i PDeCat  esmenes a la totalitat de les xifres del govern.

Només calia esperar quin dia ho convocaria i això va quedar resolt quan divendres a les 10 del matí compareixia a la Moncloa i llegia una declaració Institucional. En ella deia :

Después de casi nueve meses de avances y de transformaciones buenas para los ciudadanos el Gobierno esta semana, y España, también, esta semana nos hemos topado con un bloqueo en forma de rechazo de los Presupuestos más sociales de la última década en nuestro país. Y, por tanto, si son los más sociales, los más necesarios en nuestro país.

Y la disyuntiva que se nos plantea es clara, como Gobierno. Y a mí como presidente del Gobierno: o continuar gobernando con unos Presupuestos que no son los nuestros, y que incumplen las exigencias sociales que necesita nuestro país, o bien, creer, como creo, que España no tiene un minuto que perder. Que España necesita avanzar. No dar pasos hacia atrás. Que España necesita empezar todo su esfuerzo y todas las energías colectivas en abordar las grandes transformaciones que necesitamos si queremos construir la España que queremos.

Entre las dos opciones: no hacer nada y continuar sin Presupuestos o convocar y dar la palabra a los españoles, elijo la segunda.

España debe continuar avanzando. Debe continuar progresando, desde la tolerancia y el respeto. Desde la moderación y el sentido común. Excluyendo la política de la crispación. Creciendo y creando empleo de calidad, redistribuyendo la riqueza. Consolidando y reconociendo no los derechos y las libertades que hemos logrado durante estos últimos 40 años, sino también ampliando la capacidad y el perímetro de esos derechos y de esas libertades, fortaleciendo la cohesión social y la cohesión territorial como único garante para conservar y preservar la unidad de España.

Por este motivo, les anuncio que en ejercicio de las facultades que ostento como presidente del Gobierno de España y previa deliberación del Consejo de Ministros, he propuesto la disolución de las Cámaras y la convocatoria de Elecciones Generales para el día 28 de abril.

He comunicado a SM el Rey esta decisión, y, como saben, de acuerdo a lo establecido en el Art. 115 de la Constitución Española, tanto la propuesta de disolución de las Cortes, como la fijación de la fecha de celebración que les he anunciado a todos los españoles y españolas, se materializarán, como no puede ser de otra manera, mediante un Real Decreto-ley que será publicado en el BOE en tiempo y forma.

Estoy convencido de que es posible recuperar la política útil para la ciudadanía. De que es posible recuperar la tolerancia, el respeto, el sentido común, la moderación y dar la espalda a la crispación en nuestro país.

España es de sus ciudadanos, no pertenece a ningún partido político. Es de los españoles. España es suya. Y ahora, ellos y ellas deberán decidir si damos pasos hacia atrás o avanzamos para lograr la España que queremos.

En la próxima legislatura deberemos consolidar la España de la próxima década. Y de una nueva generación. La España que gobernarán los jóvenes, hombres y mujeres de hoy. La decisión, como siempre ha sido, está en las manos de las españolas y de los españoles. Ellos y ellas decidirán el futuro de España con su voto en las urnas, y lo que decidan siempre, siempre, siempre será un gran acierto.

I encara afegia quan un periodista li preguntava quin paer havia tingut en la decisió la situació a Catalunya.

En este país, durante estos ocho meses se han escuchado cosas que a mí me parece que son muy peligrosas. Calificar a un presidente de “ilegítimo”. Calificar a un presidente de “golpista”. Calificar a un presidente de ser una persona que claudica, que se humilla… Cuando he sido líder de la oposición, lo único que puede decir el expresidente Rajoy en la cuestión catalana es que estuve a su lado. Yo no me he encontrado a la oposición a mi lado. Se ha vuelto a perpetuar esta suerte de agravio territorial secular que tiene la derecha cuando está en la oposición de que los socialistas vendemos la patria y ellos garantizan la patria.

Lo curioso es que la Declaración Unilateral de Independencia y los dos referéndums se hicieron con el Partido Popular en el Gobierno.

Por tanto, yo creo que lo importante es acudir con humildad a la cita de las urnas con moderación, con sentido común, con firmes convicciones y, desde luego, apelando a la movilización, no de la izquierda, sino de toda la ciudadanía. Nos estamos jugando mucho en estas elecciones. Nos estamos jugando el futuro de nuestro país, que no es poco. Fíjese si no es poco, que en estos Presupuestos han ido muchos colectivos que al no verse recuperada la dependencia o al no verse recuperado el subsidio de desempleo de mayores de 52 años han lamentado y mucho que no hayan prosperado estos presupuestos.

Por tanto, toda elección es importante, y ésta, sin duda alguna, es mucho más. Y nosotros apelaremos a la movilización y a la máxima participación, porque eso también dará no solamente una legitimidad parlamentaria, sino una legitimidad social al resultado que emane de las urnas.

Pero, insisto, lo he dicho al final de mi intervención: Lo que decidan los españoles bien decidido estará. Bien decidido estará.

Veurem com van les eleccions.

Hagués estat molt bé que Sánchez acabés al seva intervenció dient allò de «Senyors, estic fins als collons de tots nosaltres» que va dir el president de la I República Espanyola  Estanislau Figueras i Moragas fart de les “politiqueries” i els jocs tàctics mentre agafada el tern per marxar d’Espanya.

Sánchez té moltes raons per fer com Estanislau Figueras.

 

Aina Moll,  La lingüista  i  primera directora general de Política Lingüística de la Generalitat, ha mort aqueta setmana. El món de la cultura i la llengua ha glosat la seva important figura en el treball de la normalització lingüística i l’estructuració dels treball per aconseguir que el català tingués una presència importat en la societat. Ha mort als 88 anys. Té una trajectòria acadèmica i en el món de  l’edició important Entre els anys 1954 i 1961 va ser directora de la Biblioteca Raixa i del 1961 al 1995, catedràtica de francès de l’Institut Joan Alcover de Palma. Aina Moll va col·laborar amb el seu pare, Francesc de Borja Moll, en la redacció dels dos darrers volums del Diccionari català-valencià-balear. Va fer enquestes dialectològiques per a l’Atles lingüístic de la península Ibèrica i, entre les seves, obres destaquen ‘La nostra llengua’ (1990) i ‘Francesc de B. Moll: la fidelitat tossuda’ (2004), una biografia sobre el seu pare.Entre el 1980 i el 1988, Aina Moll va ser la primera directora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya. Des del 1993, a més, era membre numerari de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.  . Entre els anys 1990 i 1995 va seguir els seus treball en perod e la llengua i va esdevnir  coordinadora de la Campanya Interinstitucional de Normalització Lingüística de les Illes Balears. També va ser assessora lingüística del govern balear presidit per Cristòfol Soler (1995), un càrrec del qual va dimitir quan Jaume Matas va pujar a la presidència de les illes.

Algunes de les seves opinons recollides en una entfev siat al setmanri El Temps per Miquel Payeras

 —Una llengua, una nació, un estat.

—Una llengua, una nació, sí. No vol dir que una llengua faci per si mateixa una nació. Però sí que és evident que un dels signes més essencials d’una nació és la llengua i, a més, és aquell que més es nota. Quan se sent parlar algú en francès es diu que és francès, però en realitat pot ser belga de la pati valona o suís… De la mateixa manera el català és el signe més visible d’identitat d’allò que jo anomen Països Catalans. És una comunitat lingüística i cultural que té les característiques d’una nació respecte al passat. Respecte al futur les podria tenir si es volgués, però no és gens clar que existeixi aquesta voluntat unitària. El que no m’agradaria és que el fet de discutir si la nació són els Països Catalans o són les Balears o si és cadascuna de les illes, fes perdre l’oportunitat d’aprofundiment de la personalitat dels pobles, que és el que de debò interessa.

— I la tercera part de l’equació, l’estat?

—Així com he dit que llengua i nació sí, l’estat no. En aquest moment el voler crear un estat en funció d’una personalitat pròpia, per mi és perdre el temps. A l’Europa de les regions -que així es diu i no de les nacions- hi podem anar com a comunitat amb personalitat, amb entitat pròpia. Podem fer això sense necessitat de passar per un procés dificilíssim que ens duria baralles, com és el de crear un estat. Pens que el que cal és tenir una personalitat reconeguda per nosaltres mateixos en primer lloc i, posteriorment, que siguin castellans i estrangers els qui sàpiguen que existim i que som nosaltres. Això és l’important, molt més que crear fronteres.

Per entendre la gran tasca d’ Aina Moll va la pena reproduir les paraules que va pronunciar el lingüista Isidor Marí en el Laudatio  en la cerimònia d’investidura Honoris Causa de l’UOC

 Aina Moll va contribuir decisivament a posar uns fonaments inicials sòlids i perdurables a la política lingüística de Catalunya, i ho va saber fer amb un estil dialogant i persuasiu, que transmetia a tothom una confiança il·limitada en la capacitat col·lectiva d’aconseguir una societat en què el català sigui conegut, usat i apreciat per tothom. És el que resumia el lema de la campanya de «la Norma» (1982): «El català, cosa de tots». Va ser la primera expressió clara i entenedora de la idea de cohesió social i de compromís general amb el català com a llengua pública comuna, que encara constitueix un punt irrenunciable de la convivència intercultural. També va ser aleshores que es formà el consens sobre el model educatiu de conjunció, sense separació lingüística, i que es van iniciar les experiències d’immersió lingüística, dos pilars que han demostrat ser –amb les millores i matisos que convingui introduirhi– la garantia de la doble competència general en català i castellà i, per tant, de la construcció d’una societat en què el desconeixement d’una llengua oficial no posarà en perill ni la igualtat d’oportunitats de les persones ni la convivència entre els diversos grups lingüístics i culturals. No ho perdem de vista, ara que alguns voldrien que prevalgués, per damunt d’aquests objectius d’interès general, la decisió particular de minimitzar l’aprenentatge en català. 16 17 En la mateixa línia, Aina Moll va propugnar des d’aleshores la conversa bilingüe: que tots els catalanoparlants mantinguessin el català i no l’abandonessin innecessàriament en les converses amb interlocutors que comprenen la nostra llengua, encara que no la parlin; un canvi d’hàbits lingüístics que encara no ha prosperat prou i que convé reactivar permanentment, si volem superar les seqüeles psicosocials de la llarga subordinació lingüística que ha patit el català. Mai no acabaríem d’enumerar les bases consistents que va establir aquella etapa inicial de política lingüística dirigida per Aina Moll. Els certificats de la Junta Permanent de Català, el curs multimèdia Digui, digui, els inicis de TV3, els primers doblatges de cinema, el centre de terminologia TERMCAT o el Consorci per a la Normalització Lingüística en són altres exemples ben coneguts. I també, significativament, es deu a Aina Moll la primera política decidida de codificació, ensenyament i difusió de l’occità aranès, a partir de les Normes ortogràfiques consensuades el 1982; i el prestigi internacional que va aconseguir en poc temps la política lingüística de Catalunya. Tot això, i molt més, tan sols en vuit anys.

Que avui parlem d’una relativa bona salut de la llengua es deu en bona part a la feina de l’Aina Moll

 

Mónica Oltra. La vicepresidenta valenciana La vicepresidenta valenciana la ha “liat”, va gosar qüestionar el paper de Puigdemont – que sembla intocable-  en l’actual situació en una piulada ( recoi amb les piulades!!) “Mentre altres persones entraven en presó, vostè penjava fotos al twitter dels seus dinarots a Bèlgica. Dos maneres ben diferents d’encarar els principis en política”

Aquestes paraules han aixecat la resposta ràpida de Puigdemont “tu t’apuntes també a “aquesta brama”. “Et convido a acompanyar-me en algun dels meus viatges, i a passar una setmana amb nosaltres. Després podràs opinar i dir el que vulguis, però almenys amb fonament. Denigrar algú sobre falsedats és un recurs impropi de demòcrates”

I al contrarèplica d’Oltra : rebutjant l’ invitació “als ‘seus viatges’” perquè “tinc massa feina treballant per les persones”.

A partir d’aquí ha rebut desqualificacions i atacs des de la banda independentista  puigdemonista.

La pregunta és si calia. Calia que al vicepresidenta del País Valencia entrés en aquets debat el dia en que va començar el judici als independentistes?

Potser té raó.

Però el do de l’oportunitat ens sembla que li ha fallat.

Abans de tuitejar contar fins a deu o fins a cent si convé.

Joaquim Forn. Després de les anomenades qüestions Prèvies el judici contra l’antic govern de Catalunya va entrar en l fase de les declaracions dels acusat.

Vam veure tàctiques defensives diverses. Mentre Junqueras es llançava a una defensa de els que anomenen polítiques amb un discurs , sòlid i ben travat però sense cap mena de novetat i es va negar a  respondre a les acusacions , Joaquim Forn va optar per respondre a la fiscalia.

I aquí Forn va estar realment brillant i ho dic des de la més absoluta discrepància amb les politiques de Forn.

Però la realitat és que va actuar amb convicció , documentadament i fent valer un relat molt més versemblant del que va  aporta la fiscalia.

Que Forn qualifiques “Els seus informes són, si m’ho permet, pel·liculeros” encerta diana  la versió de la fiscalia i no hi hagués cap resposta per part d el fiscal corrobora que el relat està francament tergiversat i cada cop més es veu que això de rebel·lió i sedició cada cop es volatilitza més.

Precisant dates falses que usava la fiscalia

Matisant temes legal i constitucionals

Esmenant  elements lingüístics tergiversats en la traducció.

En fi sota el meu punt de vista admirable i que va servir per aplanar la defensa dels altre acusats.

Sempre he sostingut que la fiscalia ho tenia difícil provar allò  que no es pot provar però després de la declaració de  Forn em reafirma i em satisfà poder fer-ho en allò que havia dit.

La fiscalia trontolla  i per tant trontolla el cas.

Ja he dit que estic  molt llunys de les posicions polítiques de Joaquim Forn però no puc dir alter cosa davant al seva declaració que “ Chapeau!!”

 

 

Anuncis

De lectures

febrer 17, 2019

La Por.

Gabriel Chevallier.

Quaderns Crema

Barcelona, 2009

Aquest llibre escrit i publicat en el llunyà 1930, troba ara la seva primera edició en català i també en castellà. Sorprèn que no sigui fins ara que la seva publicació sigui una realitat. Certament el periple vital del llibre no va ser un camí de roses ja que a l’any 39 va esclatar una altra guerra i el llibre per decisió conjunta dels editors i l’autor va ser retirat de la venda. Segurament un llibre contra la guerra en el que explica les misèries més gran d’un conflicte pot esdevenir un llibre perillós quan el país entra de nou en una dinàmica de clima bèl·lic. Podria semblar una traïció.

Gabriel Chevallier. Va néixer  Lió i semblava destinat a acabar els seus estudis de Belles Arts quan l’esclat del conflicte de l’any 1914 va estroncar aquesta possibilitat en ser cridat a files. Pateix la guerra de les trinxeres que es allargar durant mesos, ferit a l’any 15 torna primera línia fins el final. Acabada la conflagració retorna a Lió i es dedica al periodisme. El seu primer llibre és “Durand, viatge de comerç” en que narra la seva experiència com a venedor, després publica a l’any 30 “La Por” ,llibre que commou a la societat, el triomf però no li arriba fins al llibre “Clochemerle” del que se’n fan edicions amb més de trenta idiomes i el consagra definitivament. D’ençà la publicació d’aquet llibre es dedica plenament a  la literatura i escriu una vintena de llibre. Mor a Niça a l’any 1969. Si bé l’`xit li arriba a¡com hem dit amb Clochemerle , la crítica i els experts han assenyalat “La Por” com el llibre que el defineix , una obra important que descriu les penalitats del moment de la primera gran guerra en els seus escenaris i alhora és el testimoni de la dissort de diverses generacions de joves que van perdre la vida molts, i les  il·lusions la majoria, molts més fruit de les barbaritat viscudes.

L’obra és una crítica i una denuncia sobre el món de la guerra i dels ambients militars. L’obra va provocar el rebuig de la societat benestant del seu temps en qualificar-la d’antipatriòtica perquè qüestionava un dels pilars de la pàtria com era l’exèrcit amb el seu prestigi i els  seus codis d’honor i perquè esdevenia una retrat excessivament fidel i per tant constatable del que la ciutadania no volia sentir, la vida a les trinxeres amb al precarietat en tots els sentits , la brutícia, l’horror de sentir la mort molt propera i sobretot la por com aquell sentiment que ajuda a prevenir el perill i que t’assetja en cada moment de les vint-i-quatre hores del dia i de cada dia que estàs a la trinxera.

En un dels episodis de la novel·la es pregunta al protagonista  què ja ha fet  a la guerra, ell explica moltes coses, i  esmenta. “ he passat gana sense tenir res per menjar, set sense tenir res per beure, sense poder dormir, fred sense poder escalfar-me…

I quan se li diu “  això és tot” la resposta és la que dona sentit al llibre.

-“Sí això és tot…O més aviat no., això no és res. Us diré quina és la gran ocupació de la guerra , l’única que hi compta: HE PASSAT POR”.

Vet aquí l’argument. Vet aquí la motivació del llibre , l’evolució d’un soldat que marxa pensant-se que es trobarà una guerra que li aportarà elements de reflexió i es troba en un camp de batalla , amb al degradació moral, a una guerra en el que cal es sobreviure malgrat sigui a costa de molts companys que cauen  les trinxeres. Mentre la França encara pensar en les victòries napoleòniques , Chevallier relata en primera persona la guerra de les màquines , la guerra moderna i per damunt e tot, la por , el pànic que els soldats senten al llarg de els batalles  també dels moments de quietud.

És una obra profundament sincera, escrita des de la coneixença i des de la voluntat de denunciar el fet que, d’un  dia a l’altre,  com indica  el mateix autor, més de vint milions d’homes que vivien de manera més o menys tranquil·la van ser mobilitzats i cridats a matar als altres. Critica amb vehemència aquesta mena de submissió que molts dels soldats pateixen en l’exèrcit i el menysteniment  total per la vida humana i per un mínim de sensibilitat.

El mateix autor reconvertit en  Jean Dartemnt, granader sense cap mena d’experiència és llençat al camp de batalla a matar enemics. Ho fa però ho fa per pura supervivència i en mg troba la desolació de la mort de molts del seus companys i en ser ferir ho interpreta més com una benedicció que no pas com una dissort. Ferit s’allunyarà dels caps de batalla que descriu amb plenitud com un espai opressiu, carregat de deshumanització i d’enviliment físic i moral. Curiosament aquest relat contrasta i així ho han fet notar la majoria de crítics de l’obra amb la visió tant diferent de Ernst Jünger  , autor reconegut i valorat, que en la seva obra  “Tempestes d’acer”, glorifica els combats  com una experiència interior.

L’obra de Chevallier va commoure i sotragar  els conciutadans  del seu temps que possiblement no volien sentir en directe i per un protagonista tota la desgràcia de la guerra i com els fill de la França morien en mig del fang  i la misèria per una causa massa vagades desconeguda. És per això que a l’any 39 com hem dit es retirada de la venda perquè no podés influir en l’ànim de molts joves que haurien d’embarcar-se en una altra guerra.

Literatura crua però real , que denúncia la barbaritat de la guerra i ho fa amb el coneixement que dóna haver estat quatre anys en plena joventut a les trinxeres i haver patit tota classe de privacions.

Recomanable a aquells i aquelles que vulguin seguir endinsant-se en els sentiments  de les persones.

 

D’altres fonts (VII)

febrer 16, 2019

Aquest dos articles de Joan Tapia demostren com de  depressa canvien les coses en política.

És cert màxima tensió sobretot per la coincidència  entre els debats pressupostari i el començament del judici. Tensió segur, però tampoc hi ha hagut la mínima possibilitat d’arribar a un acord. Els termes gairebé contradictòria entre els dues parts.

La mobilització fallida al carrer ja veurem a les urnes de la dreta i l’extrema dreta seguint amb la campanya de desprestigi a  Sánchez

L’assetjament a Sánchez dels dirigents del propi PSOE amb la sortida dels sant cristo gros altra vegada encarnat amb González i Guerra amb un cert tuf de naftalina.

En fi ara ja hi som i a veure com es desenvolupa tot plegat.

Els dos articles consecutius de Tapia poden donar una certa pisat de per on poden anar els coses.

 

Joan Tàpia va ser director de La Vanguardia des de 1987 fins a març del 2000.Després director de BTV  (Barcelona Televisió) i posteriorment de TVE a Catalunya. Des del 2007 és columnista del Periódico  de Catalunya. Membre de la Real Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres, treball també en la Caixa i com a assessor de Miguel Boyer en el ministeri d’Economia i Hisenda.

 

Máxima tensión, mínima certeza. Joan Tapia. El Confidencial. 13.02

 El juicio del Supremo que durará meses y los próximos procesos electorales hacen inevitable un periodo (¿corto?) de inestabilidad. En el futuro inmediato, no se ven motivos que favorezcan un descenso de la crispación en Cataluña. Y entre derecha e izquierda

Al menos desde 1975, la realidad española siempre ha sido algo mejor, como mínimo, que los peores augurios, aunque estuvieran fundados. Esperemos que esta vez vuelva a ser así, pero hoy el panorama se caracteriza por una tensión máxima y una certeza mínima. ¿Podremos remontar?

El telón de fondo —que ya describí el pasado domingo— es que casi media Cataluña —comprobado en tres elecciones catalanas sucesivas (2012, 2015 y 2017)— tiene confianza en líderes que creen que la solución es desconectar de España. Y la mitad de los españoles —al menos de los líderes a los que votan— cree que la solución es una aplicación rigurosa e indefinida del artículo 155, que de hecho podría convertirse en una suspensión de la autonomía catalana. Y alguien relevante —nada simpatizante del secesionismo— confesó ya en 2014 su miedo a que el conflicto acabara en la suspensión de la autonomía catalana, lo que pondría en riesgo la estabilidad de la democracia.

Lo peor es que hoy no se ven motivos de distensión. Por tres razones. Una, el juicio contra los dirigentes independentistas que puede incrementar el cisma interno y prolongarse con el recurso ante los tribunales europeos. Dos, la ruptura del diálogo entre los partidos secesionistas y el Gobierno Sánchez que puede enquistar o agravar el conflicto. Tres, unas inminentes elecciones generales en clave de enfrentamiento de todos contra todos y un posible resultado electoral que, fruto del gran fraccionamiento político, puede no ayudar a solucionar nada.

 1.-El juicio

 Ayer empezó el juicio del Supremo. Es evidente que el 6 y 7 de setiembre de 2017, con la aprobación en el Parlamento catalán de las leyes de desconexión que violaban la Constitución y el Estatut, luego con el referéndum ilegal del 1-O y finalmente con la declaración unilateral del 27-O, se cometieron violaciones del Estado de derecho que obligaban al inicio de un proceso penal. Los dirigentes independentistas no solo violaron las leyes sino que cometieron errores mayúsculos. Otra cosa es si la calificación de los delitos —básicamente el de rebelión, que un alto tribunal alemán ha descartado— ha sido la jurídica y políticamente acertada. La calificación de rebelión y las largas prisiones provisionales incondicionales y sin fianza han crispado el ambiente y, junto con otras actuaciones judiciales discutibles —por ejemplo, la no aceptación de la entrega por Alemania de Puigdemont por un delito distinto al de rebelión—, hacen prever un recurso a los tribunales europeos que podría tener empantanada la resolución judicial del caso durante años. No contribuiría a la estabilización política.

El juicio del ‘procés’, el de mayor expectación de los últimos años

Ayer empezó el juicio con cierta normalidad y con protestas limitadas en Cataluña. Lo importante ahora es que el tribunal tenga un comportamiento garantista y transparente y que las sentencias finales sean proporcionadas.

Con un comportamiento menos aventurero por parte del independentismo —es absurdo hacer una declaración de independencia unilateral y anticonstitucional sabiendo que se pierde, y por eso se huye— y con una actuación menos precipitada de la Fiscalía y de la instrucción —no había urgencia, porque el 155 de Rajoy no tuvo resistencia, como explicaba bien hace unos días Bermúdez de Castro en el ‘ABC’—, quizá la tensión sería menor y las cosas se podrían recomponer con más facilidad. No ha sido así y el juicio —el más relevante desde la recuperación de la democracia— gravitará sobre la política. Con cuánta intensidad, está por ver, pero será considerable.

  1. La ruptura del diálogo

El segundo motivo de tensión y de incertidumbre es que el intento de negociación entre el Gobierno de Madrid y los partidos secesionistas ha acabado fracasando. Mal y con estrépito. A corto, habrá quien lo crea positivo porque piense que era una traición, un peligro o un error grave, o porque esté satisfecho —es legítimo— con el casi seguroacortamiento de la legislatura de Pedro Sánchez.

Pero miremos un poco más lejos del más rabioso corto plazo, porque en la hipótesis más larga, a la legislatura le quedaba solo un año. La realidad es que es la segunda vez en menos de dos años que fracasa un intento del Gobierno de Madrid de reconducir el conflicto con Cataluña a parámetros más racionales. La primera vez fue en 2017, con la operación diálogo de la vicepresidente Soraya Sáenz de Santamaría, que llegó tarde y mal pero que fue boicoteada por el independentismo, que se creía con más fuerza de la que tenía. El 47% del electorado y manifestaciones de un millón de personas varios años seguidos indican mucha fuerza, pero no están por encima de las leyes constitucionales ni pueden derrotar a la fuerza del Estado.

En este segundo fracaso —el de ahora— el culpable no es solo el independentismo. Claro que la política de desinflamación de Pedro Sánchez estaba muy influida por su debilidad parlamentaria. Pero la desinflamación es la única política racional a medio plazo, porque el 47% en tres elecciones seguidas (2012, 2015 y 2017) es mucho 47%. No se trata de concesiones sino de asumir una realidad, por molesta que pueda ser. Ahora, el independentismo —o una parte del independentismo encabezada por Puigdemont y Torra— ha boicoteado el diálogo. Solo así se puede entender que en el momento más delicado para el Gobierno de Madrid, Torra hiciera público el detalle de sus 21 condiciones, que son tan descabelladas como explosivas y que no tenían ninguna viabilidad.

Torra conscientemente boicotea el intento de ERC y el PDeCAT de llegar a algún acuerdo con el Gobierno de Madrid.

Quim Torra (fondo-2i), saluda a los doce líderes independentistas acusados por el ‘procés’. (EFE)

Pero esta vez la derecha también ha boicoteado el intento de negociación. Porque cree que así echará rápidamente al okupa de la Moncloa (que parece su único objetivo) o porque el PP y Cs no tienen ninguna confianza en el PSOE, lo que no tiene en cuenta lo que pasó cuando el 155 y en todo caso debilita al Gobierno de España.

Sea por lo que sea, dos gobiernos sucesivos y distintos —el de Rajoy y el de Sánchez— han fracasado en sendos esfuerzos de distensión. No es una buena noticia y no indica nada bueno ni del ‘seny’ del independentismo ni del imprescindible consenso entre, como mínimo, los dos grandes partidos españoles.

  1. Elecciones crispadas y de resultado incierto

Una de las consecuencias de la ruptura del diálogo con los secesionistas es el fracaso de los Presupuestos y el casi seguro avance de las elecciones generales. Como consecuencia, la imposibilidad de que este diálogo se reemprenda antes de las elecciones generales (sean a finales de abril, en mayo con las europeas o en octubre) y seguramente de las catalanas, cuando Puigdemont y Torra decidan. La actitud ayer de la ministra de Hacienda en el Parlamento indica que el Gobierno cree que no tendrá Presupuestos y que la legislatura se acorta.

¿Es conveniente tener congelado este diálogo todavía más tiempo y con el juicio contra los secesionistas en marcha, lo que no dejará de crear nuevas tensiones y emociones? La respuesta es positiva para los que creen que otro 155 por tiempo indefinido y más duro sería la solución.

Pero lo peor para todos los políticos es confundir sus deseos con la realidad. Josep Ramón Bosch es el presidente de Sociedad Civil Catalana (SCC) y uno de los motores de las grandes manifestaciones antiindependentistas celebradas en Cataluña en 2017, en las que Josep Borrell, el ministro de Exteriores de Pedro Sánchez, tuvo un destacado papel. Bosch no es pues nada sospechoso y algunos separatistas excitados le han calificado de fascista.

Pues bien, Bosch decidió no acudir a la manifestación del pasado domingo en Madrid y hacerlo público. Argumenta que es inconveniente ir contra el Gobierno de España —sea el que sea— porque su objetivo es defender España. Y hay una seria desconfianza ante el maximalismo. En declaraciones a ‘El País’, dice: “Es la ley del péndulo, ante un nacionalismo catalán de corte casi identitario, ahora vemos otro nacionalismo que se enmarca en la bandera española (…) que no ve el catalán ni la catalanidad como parte de ese discurso español”. Y refiriéndose al 155, que Casado y Rivera presentan como el remedio de todos los males, puntualiza: “No es bueno utilizar la amenaza del 155 por intereses electorales, podría provocar un incendio aún mayor. Hay que aplicarlo cuando sea necesario y si el Govern incumple la ley, y no lo ha hecho”. Concluye que “el separatismo ha sido derrotado pero hay un porcentaje altísimo de electores (47%) que vota independentista, hay que rebajarlo al 25% (…) el independentismo al final es un grito de desesperanza de la catalanidad, muchos han abandonado el sentimiento de España porque no hay un relato español para los catalanes”.

Se podrá estar o no de acuerdo con Bosch, pero resulta extraño que sus opiniones sean ignoradas por los dos líderes del centro-derecha español. ¿Creen que lo de la plaza Colón —que, como decía el lunes en El Confidencial Ignacio Varela, no fue la Via Layetana de 2017 convocada por SCC con presencia de Borrell— puede ser ‘un relato español para los catalanes’?

Utilizar Cataluña para sacar votos en España quizá sea bueno —lo dudo— para ganar elecciones, pero seguramente perjudica, porque contribuye a envenenar las diferencias. Lo de Andalucía no debe generalizarse. El PSOE llevaba gobernando 38 años y la alternancia era casi inevitable y seguramente conveniente. Con Torra gesticulando o sin Torra.

Comienzan los rumores de convocatoria electoral

Otro peligro es creer que las próximas elecciones generales resolverán el problema y que por lo tanto hay que atizar todos los sentimientos. Puede que, tras unas elecciones muy crispadas, la situación de tablas no desaparezca. Y es aventurado pensar que un Gobierno de mano dura, un tripartito de derechas condicionado por Vox, serviría para solucionar un conflicto que se va agravando desde 2006. Las encuestas dicen que el PSOE sigue siendo el primer partido y podríamos encontrarnos como ahora.

Las elecciones vendrán —más pronto que tarde—, pero es difícil que sean la solución. El conflicto catalán, lo primero que exige es abordarlo con luces largas. No creer —o vender— que se puede resolver con fórmulas simplistas.

 

Davant d’unes eleccions tan ràpides com crispades. Joan Tapia. El Periódico. 14.02

Una estranya conjunció de la dreta amb els independentistes aconsegueix fer caure Sánchez

 

Aquest dimecres, amb els vots, junts i barrejats, del PP, Cs, ERC i el PDECat, el Congrés va tombar amb una majoria molt qualificada, de 191 vots contra 151, el projecte de Pressupostos del 2019, i aboca així Espanya a unes noves eleccions generals. El Parlament és l’expressió de la sobirania popular i així serà.

Amb tot, no deixa de ser un senyal d’acusada anormalitat que PP, Cs i Vox convoquessin diumenge una manifestació demanant eleccions generals per salvar Espanya, que l’independentisme va qualificar d’absolut fracàs de l’extremisme, i que 72 hores després els secessionistes hagin votat juntament amb PP i Cs –no amb Vox, que fins ara no té diputats– contra els Pressupostos de Pedro Sánchez, forçant així les eleccions que demanaven Pablo Casado i Albert Rivera. ¿No saben que així brinden a la dreta una victòria política i corren el risc de trobar-se amb una majoria absoluta de la triple dreta –hi ha enquestes que ho pronostiquen–, l’objectiu de la qual és liquidar l’autonomia catalana amb un 155 de durada indefinida i més dur que el de Mariano Rajoy?

Vot catalanista segrestat

Ben mirat, no sorprèn del tot, perquè el 27-0 del 2017 ERC i JxC ja van votar una declaració unilateral que sabien que només portaria al 155. Pot ser que, com va dir Miquel Iceta, el secessionisme no perdi mai l’oportunitat de perdre una oportunitat. Aleshores, la mediació d’Iñigo Urkullu  i, ara, la desinflamació de Sánchez.

Potser l’independentisme té un potent instint masoquista o pot ser que la seva divisió –la guerra de caps entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras i d’aparells entre ERC i la postconvergència– l’inclini a l’error, però a l’hora de la veritat els que tant criden contra el 155 ho fan tot per no evitar-lo. El 27-O del 2017 i ara. ¿Fins quan una part rellevant del vot catalanista continuarà segrestat per un separatisme verbal que ha arribat al seu màxim nivell d’incompetència? Només Déu ho sap perquè Quim Torra, putxinel·li de Puigdemont, va ser el que va provocar –publicant en un moment clau de les delicades negociacions d’Elsa Artadi i Pere Aragonès amb Carmen Calvo les seves estúpides 21 condicions– la ruptura amb Madrid. Sánchez, contrariat per una banda del PSOE i inquiet pel rampant populisme de Vox, no podia suportar més la pinça de la dreta parlamentària amb el ‘com pitjor millor’ de Puigdemont. Pobre Campuzano, va intentar arreglar-ho fins a l’últim minut, i ara Puigdemont voldrà que no repeteixi en la llista del PDECat. ¡Esperem que aquesta vegada Waterloo surti esquilat!

¿Quina és la coherència de Puigdemont i Torra?

Esclar que el secessionisme no és l’únic que va mostrar aquest dimecres les seves contradiccions. Albert Rivera, que diu encarnar la nova política i la superació de l’insà bipartidisme, va arribar a dir que “els Pressupostos pactats a la presó per Pablo Iglesias”, que és qui mana en l’economia, s’havien estavellat. ¡Quin relat liberal! I fins i tot hi va afegir que en el vot contra els comptes va perdre Sánchez i va guanyar Espanya. ¿Quina Espanya? ¿La de la madrilenya plaça de Colón de diumenge passat? ¿O la que necessita els vots separatistes per derrotar el PSOE?

Però almenys Rivera va aconseguir l’objectiu principal que des de juny persegueix una part de la dreta política, no tant de l’econòmica, que desitja una certa estabilitat: fer caure el Govern socialista. Rivera és coherent amb el seu objectiu. Però ¿quina és la coherència que Puigdemont i Torra van aconseguir imposar aquest dimecres als grups parlamentaris secessionistes? ¿Arriscar que quan surtin les sentències del Tribunal Suprem contra Junqueras, Jordi Sànchez i els altres, a la Moncloa no hi hagi Sánchez sinó Casado? ¿Construir una pista d’aterratge per als tres partits de dretes, que agiten l’opinió espanyola amb el mantra d’”arreglar” la situació de Catalunya amb un altre 155?

Les coses són com són. Som davant d’unes eleccions que seran crispades i que, contra el que és desitjable, és possible que no aclareixin l’horitzó, ja que el gran fraccionament polític no ajuda a l’estabilitat. L’ideal seria que els electors premiessin els partits amb un programa basat en la racionalitat i no en els instints primaris. I que després de les eleccions sorgís un Executiu sensible als desafiaments econòmics i socials, i consolidat en el pacte de projectes i interessos i no en estèrils trinxeres partidistes. Però en els temps que corren –no ja a Espanya, sinó a Europa (allà hi ha Itàlia)– no hi ha cap certesa que aquest sigui l’horitzó immediat.

L’únic motiu per a un caut optimisme és que des de 1975 ja hem superat moments molt foscos. La jurisprudència sociològica diu que Espanya té capacitat per digerir les seves crisis.

 

 

Carnaval al món

febrer 14, 2019

Estem a punt d’entrar en el cicle festiu del Carnaval, la festa vilanovina

per excel·lència . Per celebra-ho hem programat dues conferències, la primera la que el proper divendres dia 15  a les 7 de la tarda  ala sala d’actes de l’UPC, farà en Bienve Moya sota el títol de “Carnaval festa universal, i per tant , també vilanovina”

Temps de carnaval, temps de rauxa.

Subvertir l’orde establert quotidià, canviar els nostres papers habituals,la disfressa , amargar-nos sota el mascarot i cridar arreu “ Que no em coneixes !!”

Dolçor de caramel.

Colors, imatges precioses.

Música i cridòria.

Mascara, vestit ben acolorits  mantons de Manila.

Sensacions i imatges que veiem a Vilanova.

Però el Carnaval és extens, n’hi ha molts, diversos i estesos pel món.

I d’això tractarem divendres del Carnaval al món i també naturalment a Vilanova .

Per parlar-ne ens acompanyarà en Bienve Moya, un del recuperadors, entre altres, del Carnaval de Vilanova que d’ençà de l’any  36 fins el 76 es viure amb una certa tolerància vigilada  per part de l’autoritat i també dintre de les entitats. A partir del 76 va omplir  i prendre novament  el carrer.

 

Bienve Moya és conegut a l’Aula on ja ha impartit diverses xerrades activista i gestor cultural i escriptor .Realitzà estudis dramàtics a Barcelona i als anys setanta fou actor en la companyia Els Joglars. Ha estat director del Teatre Principal de Vilanova i la Geltrú, iniciador de la Xarxa de Teatres Públics de Catalunya i membre del Consell del Projecte Alcover (mercat de teatre en català), promotor i codirector del Trapezi, Fira del Circ (Reus-Vilanovai la Geltrú) i promotor, amb el Taller de Músics de Barcelona, del projecte Socatalà, d’investigació per a la música tradicional contemporània catalana. Ha treballat a l’Ajuntament de Barcelona en la recuperació de la Mercè, el Carnaval i altres festes populars, i també al de Vilanova i la Geltrú. Ha impartit cursos de cultura popular i teatre a l’Escola de Mestres Rosa Sensat de Barcelona. Articulista a la premsa (L’Avenç, Cuadernos de Pedagogia, El Temps, El Periodico, Diari de Barcelona, El País, Avui, etc.), col·labora a la Norddeustcher Rundfunk d’Hamburg i ha fet guions per a la ràdio, entre els quals el del programa Imaginari, rondalles i llegendes catalanes de Catalunya Ràdio, pel qual obtingué el Premi ‘Camera’ del Consell Audiovisual Mundial (Paris). Ha publicat llibres sobre cultura popular (Festes populars a Catalunya, amb Avel·lí Artís-Gener, 1980; La Festa a Catalunya, 1995; La Llegenda dels sants, 1996; Llegendes del Penedès i les valls del Garraf, 2005), Una mà de sants (2011) i Cada dia és festa (2014), a més de narrativa de ficció (la novel·la Il·legals, 2001; i els reculls de contes Llegendes urbanes i narracions suburbials, 1999; Suburbalies, Pròsper i Maxim, 2005 i Flordesaüc, Camins d’al-Andalús, 2006) i l’obra teatral Ànima malalta (2000). L’any 2005 fou cofundador del col·lectiu Els altres andalusos. L’any 2009 rebé el Premi Nacional de Cultura en la categoria de Cultura popular ( Web Enciclopèdia Catalana). Ha escrit sobre les llegendes del Penedès

 

Us deixem un parell de textos de Bienve Moya sobre temàtica de  Carnaval:

Petit assaig sobre noves formes pràctiques carnavaleres: El Botellón

Sense temps laboral, no hi ha temps festiu, sembla un precepte lògic. Aquest sembla ser el pensament modern. Però no és tant rvident. Si més no, no ho és ─seguint l’especulació de Majail Majtin─,  per un concepte de la festa com un espai utòpic. En aquest cas, la festa reclamaria la totalitat del temps, no l’ociós. La festa rememoraria una edat d’or on la vida esdevindria un tot, sense divisions ni rols, ni divisions de feina ni divisions de classe. Majtin emmarca la festa en el carnaval medieval i el fa retrocedir al pensament de l’antigor, la clàssica i la més remota. Durant l’edat mitjana el carnaval hauria esdevingut l’empara de la festa igualitarista i no civilitzada. D’aquella festa medieval en devindria el que en resta avui de la festa popular (tradicional), un cop passades pel renaixement, el barroc ila modernitat. Nosembla forassenyat acceptar-ho si coneixem bé la interioritat dels animadors (participants , festers) de una quantitat no gens menyspreable de festivitats: la Patum, els correbous, etc….

 Els jocosos fonaments del carnestoltes

Un cert criteri sobre el Carnaval ens diu que els dies d’aquesta festa serien un magma de celebracions diverses: jocs, representacions, etc., exiliades, per causes, i en diverses etapes històriques, a aquests temps de l’any. Els estudiosos ens remeten a velles festes de propiciació de la primavera, de “reminiscències” de les remotes saturnals romanes i altres celebracions del món clàssic; també de festes celtes relacionades amb la veneració a la deessa celta Carna (sobre el nom de la qual s’ha argumentat, poc fonamentada, la veu carnaval). Claude Gaignevet, entre altres, ens conta que: “ja hem vist que la festa dels bojos a Roma, el dia dels Quirinal (18 de febrer) , reunia a tots els que no sabien on emplaçar [la festa pròpia] i la celebraven en l’ultima data possible… Les festes medievals dels bojos, en els últims dies de l’any, tindrien el mateix sentit i constituirien un refugi: “el temps dels marginats de la litúrgia oficial, [la festa dels sense festa].  Aquest suggestiu criteri, ajudaria a comprendre “de què va” (o què anava) el carnestoltes modern dins la civilització cristiana: un temps festiu heterodox, fora del temps de la litúrgia (religiosa i civil) de la civilització “moderna”. Un temps on el poder temporal de la Església i l’Estat (detentors de la litúrgia legal) solien mirar cap a altre banda i es permetien “deixar fer”. Avui, però, en la majoria de les poblacions, el carnaval es redueix a redundants i enfadosos balls de màscares i a desfilades amb pretensions d’espectacularitat, no sempre aconseguida, on tota capacitat provocadora de la festa es carrega pel costat d’un erotisme sovint força innocent i inofensiu, pobre còpia de Rio o Tenerife, festivitats, aquestes últimes, que saturen els reportatges televisius. La vella festa del carnaval ha perdut actualitat i popularitat, avui, poques persones identificarien com celebracions carnavalesques algunes de les més aconseguides activitats pertanyents al cicle de la festa: el Ball o Cacera de l’Ós de les poblacions pirinenques, Prats de Molló, Bielsa, i altres poblacions de muntanya; més uns pocs etcèteres disseminats pel territori peninsular: Peliqueiros i Cigarrons, gallecs o el Però Palo extremeny. Una de les activitats principals de carnaval eren les pantagruèlics delícies de l’estómac. Bulls, sopes, calderes, etc., i altres tiberis comunitàries, com, per exemple, el de Gelida (Penedès) , corresponen a aquest cicle que avui, per raons locals, s’ha desplaçat a altres dates. No ha estat el cas de Sant Feliu de Codines (Vallès Oriental) que a finals dels setant, el va recuperar per a la festa. Però, sense moure’ns de Catalunya (mostra del què deuria haver estat la festa al territori), posseïm l’exemple del de Vilanova i la Geltrú. És conegut que aquesta ciutat reinicià la festa cap els anys cinquanta, quan arreu era perseguida per la dictadura, altrament, i potser degut a aquesta prohibició, el carnaval, en aquesta ciutat, i la veïna Sitges, ha pres caràcter de festa major. En aquest carnaval concorren, encara avui, un nombre considerable d’activitats de les que deurien haver conformat el magma festiu al qual ens hem referit, i el qual prengué, pretèritament, el nom genèric de carnaval. A la festa d’aquestes poblacions, al Garraf, trobem velles desfilades escenificades: arribada i comiat del Rei de la festa a la plaça pública, sense intervenció administrativa. Trobem representacions bufes: el Ball de Malcasats o el Moixó Foguer; mascarades parodiant competicions esportives; bromades de sal gruixuda entre les entitats organitzadores; batalles incruentes, de caramels, de merenga o ous; trobarem activitats cíviques orientades a la socialització de la població, com el Ball de Mantons i Les Comparses, activitats gastronòmiques com la xatonada del Dijous Gras, etc. Són una bella exposició del possible vell carnaval català

Disposem-nos doncs a començar la festa!.

Comença la sessió!.

febrer 13, 2019

-¿Por qué la Justicia no tiene los ojos vendados? ¿Y por qué tiene la balanza plegada debajo del brazo? ¿Qué clase de juicio van hacerle a Jean–François

El abogado contuvo una sonrisa.

Esa que nos  han puesto aquí no es la Justicia, Niels, sino la Equidad. Solo ella es capaz de ver más allá del derecho vigente. Solo ella sabe adaptar las consecuencias de la Ley a las situaciones particulares. Esperemos que sepa aconsejar a los jurados dentro de un rato, igual que lo hizo usted anoche….Y ahora, querido, ¡Todos a escena!

Niels. Alexis Ragougneau.

S’acosta el judici més important dels darrers quaranta anys i afecta a Catalunya i a bona part de la seva ciutadania. A diferència del que diu el personatge de Niels en el lloc on es jutja els dirigents independentistes sí que hi ha la imatge de la Justícia, amb els ull embenats per no saber a qui és jutja sinó que és jutja, la balança perquè cal buscar l’equilibri i a voltes representada també amb l’espasa com a símbol de la força per fer complir els seves decisions.

Ja veurem si es compleixen aquetes premisses, d’imparcialitat, i buscant la veritat (que no és absoluta, clar) del que realment ha passat a Catalunya i no del relat que esbiaixadament s’ha escrit i dit per generar uns suposats delictes i per generar en l’opinió pública la certesa de que hi va haver violència i trencament de la convivència.

D’ençà l’anunci de que el judici és imminent, i els presos polítics tornen a ser a Madrid, tots i totes els que estem interessats en el tema, ja sigui per poder manifestar el nostre desacord amb tota la repressió que hi ha hagut ja sigui per una voluntat d’estar informats, hem hagut de fer un aprenentatge ràpid, un curset accelerat, per entendre mínimament  la terminologia processal i també un cert exercici d’introspecció per intentar escatir el que és informació, el que és propaganda, el que és tàctica general de la defensa i el que és l’estratègia de cada advocat.

I el tema dóna per mil i una tertúlia, ja sigui de cafè o de ràdio i televisió, per interpretar els gestos dels protagonistes, les paraules dites i els silencis.

Ha donat perquè els periodistes de tribunals i els catedràtics de dret (en qualsevol àmbit del dret) s’hagin prodigat en discursos, classes magistrals i opinions més o menys contrastades i mil especulacions.

Que si defensa política o defensa tècnica. Hi ha els més hiperventilats que no volen acceptar aquelles defenses que sense masses discursos vagin a desmuntar les proves que presenti la fiscalia i a desacreditar els informes tergiversats –en això tothom, gaire tothom d’acord- de la fiscalia i de la sectària acusació particular de VOX, que segurament estaria bé que se l’apartés perquè d’alguna manera  el que cerca són rèdits electorals i amb un programa que ben segur si s’intenta aplicar hauria de ser també delicte de rebel·lió amb els criteris actuals de la fiscalia i del Suprem i si ens apuren fins i tot del Constitucional. Possiblement tampoc cal barallar-s’hi tot i que políticament i el judici també és polític, és prou interessant i potser contestar algunes de els seves desafortunades tesis .

Hi hem vist i escoltat als advocats de la defensa, alguns ho han convertit en una super-presència mediàtica i ens els hem trobat fins la sopa, altres creiem que han tingut un excessiu protagonisme gaire narcisisme a les xarxes socials i altres han optat per una via més discrecional i quan han intervingut públicament han anat per feina i al gra. Cadascú tria el seu paper, després ja veurem que fan davant del tribunal. I fins i tot algun advocat de la defensa ha afirmat que el Suprem és el tribunal europeu que menys condemnes ha encaixat per vulneració de drets humans, o que considera que és la millor sala que els podia tocar perquè són jutges de gran prestigi. Glups!

Hi ha qui anuncia que ens jutjaran a dos milions, que tot plegat és una farsa com ha explicat, amb part de raó, el propi Junqueras en una acte fa ben poc amb aparició via holograma inclosa i no ens cansem d’escoltar que la sentencia ja està escrita…..però  ningú diu que ja l’ha vist ni a on l’ha vist. No volem ser ni ingenus ni il·lusos però tampoc donar per fet que tot plegat ja està fet i decidit, altra cosa és que convingui des d’un punt de vista del discurs de la defensa desacreditar globalment el procediment per obtenir algun rèdit o si més no actuar amb pressió sobre el món polític.

I d’aquí en sorgeix una nova polèmica quan per garantir l’equilibri, la imparcialitat i l’actuació correcta processalment del tribunal alguns dels acusats i també organitzacions catalanes demanen observadors internacionals la Fiscal general de l’estat Maria José Segarra, diu que no cal que hi hagi observadors internacionals en el judici de l’1-O perquè “Crec que un judici que té lloc a la justícia espanyola, que és plenament respectuosa amb les garanties de tothom i que, a més, ofereix una transmissió en directe, és dubtós que es pugui oferir més transparència.” En un judici amb tant d’interès mediàtic hi haurà molta informació i desinformació també. L’únic que li puc dir és que des de la Fiscalia explicarem i intentarem ser el més diàfans possible perquè s’entengui, no només a través de la transmissió televisiva, sinó que s’entenguin els posicionaments que en cada moment es facin.”

I aquesta afirmació ja ha rebut la consegüent resposta per part d’Anaïs Franquesa, codirectora del Centre per a la Defensa dels Drets Humans Irídia, una de les organitzacions de la plataforma Internacional Trial Watch Catalan Refendendum Case que  ha explicat que hi ha moltes coses que no es poden apreciar si no s’és present a la sala.

“S’ha de tenir en compte que és a la sala on es pot apreciar allò que passa realment en un judici. Perquè, més enllà del moment concret de declarar, que és obvi que sortirà en streaming, hi ha molts altres elements que s’han de tenir en compte: com arriben els acusats, de quina manera, en quin estat, quina és la reacció que generen determinades declaracions tant pel que fa a les acusacions, com a les defenses i fins i tot entre el públic, quin és el clima general, quina és l’actitud del magistrat en relació a les declaracions o la pràctica de la prova, si hi ha determinades mirades… Això és impossible apreciar-ho si no s’està a la sala.”

Franquesa ha afegit que l’assistència d’observadors és necessària per “higiene democràtica”.

“Si realment es vol ser transparent i garantista no entenem quin problema hi ha que hi hagi persones independents en el judici.”

Doncs ja tenim una altra polèmica servida.

Crec que la presència d’observadors internacionals seria interessant i si la mateixa justícia espanyola vol sortir reforçada encara més del que diu que està, la presència haurà de ser no només acceptada sinó demandada directament tot i que he escoltat de manera sorprenent algun advocat que la defensa que tampoc la creu necessària.

I el judici arriba en un moment en que els forces independentistes han entrat ja de manera clara en la precampanya de els municipals i europees i això ja vol dir un cert i lògic distanciament. I a més hi hagut un creuament de fletxes entre Junqueras i Puigdemont sobre el paper de cadascú i el que es va fer després de la proclamació verbal i virtual de la república. Aquell “dilluns tothom al despatx” que diuen – i ningú ho nega- que va dir Puigdemont als seus col·laboradors i consellers i els que hi van anar es van trobar amb la sorpresa de que el President havia marxat a Brussel·les… osti! Deuria ser sorprenent i emprenyador oi?

Junqueras en declaracions al diari Le Figaro: “Em vaig quedar a Catalunya per un sentit de responsabilitat amb els ciutadans”

I Puigdemont replica que quan hi hagi  sentències explicarà moltes coses, “Tindré paciència fins a la sentència, després cadascú explicarà el que hagi d’explicar”… Ho esperem! Segur que hi ha molt a explicar! La ciutadania s’ho mereix……

I així entrem ja en la setmana del mateix judici, ara veurem o podrem veure com es desenvolupa tot i s’esclariran no només els estils de defensa sinó que confiem en que prevalgui la veritat i si aquesta preval ben segur que el resultat només pot ser positiu pels acusats.

Hem dit altres vegades que compartim l’objectiu de la independència però també hem dit que  no compartim el full de ruta que s’ha utilitzat fins ara ni bona part de les polítiques ni les declaracions dels protagonistes però dit això dir també que considerem que la presó és més un acte de revenja que no pas de justícia.

Aquets dies hem sabut que el vilanoví Joan Ignasi Elena actuarà com a “enllaç” entre les defenses dels presos del partit i els mitjans de comunicació. Tindrà feina, per explicar el que vagi passant, però segur que ho farà bé, prou bé com perquè els que ens perdem en el llenguatge i les tàctiques processals puguem entendre el perquè de cada cosa, de cada paraula o de cada silenci.

Els que creiem i tenim la certesa i la convicció de la innocència dels acusats esperem allò de que “comença la sessió” per veure com es van desmuntant tot el muntatge que s’ha fet al llarg d’aquets mesos d’instrucció.

Els que creiem que no hi ha causa judicial, almenys en la magnitud que la fiscalia i els jutge instructor proposa, esperarem allò de “vist per sentència”, perquè els avui acusats, crec injustament, recuperin la llibertat i es comenci a fer política en majúscules.

Publicat a l’Eix Diari 4 de febrer del 2019

De Penyafort a Castellet.

febrer 12, 2019

Recorregut molt interessant amb vistes sobre el Penedès magnífiques.

El camí va discorrent entre els límits de la comarques del Garraf i l’alt i el baix Penedès. Amb diversos elements paisatgístics ben diversos, anem entre vinyes i passem també per boscos, zones alçades i també baixades cap a  torrents i fondos.

Són unes dues hores i mitja a un ritme tranquil i aturant-nos a  esmorzar com a  fer fotografies o contemplar els paisatges.

Hem deixat un cotxe a Castellet i l’altre ens ha porta fins l’aparcament del Castell de Penyafort. Hem trobat àmplia informació:

Complex arquitectònic que integra construccions de diferents èpoques, des de l’edat mitjana fins l’actualitat.

Entre les edificacions medievals destaca una torre (de 5,6 m de diàmetre i parets de més d’1,5 m de gruix), amb una petita sala circular a l’interior; dues petites sales corbades perimetrals a la torre, comunicades amb portes de mig punt d’estil romànic; una sala absidial possiblement emprada com a baptisteri i que conserva pintures murals d’interès; l’atri de l’església, una sala rectangular que està decorada també amb pintures murals i inclou una volta d’aresta gòtica amb una clau que mostra les armes dels Espuny (senyors del castell a les darreries de l’edat mitjana i fins al segle XVII); i una sala amb una escala que condueix a la part residencial.

A l’extrem del celler hi ha una altra edificació de dues plantes rectangulars, amb accés també des de l’exterior. La planta residencial ha estat en ús fins a l’actualitat. La primera planta ocupa dues ales de l’edifici, amb un total de vint-i-tres espais, sense comptar els passadissos. Tres són cuines que encara conserven els fogons de carbó, i hi ha quatre banys. Dos espais més es troben dins les edificacions medievals de la torre rodona, i comuniquen amb el cor de l’església.

De cara al pati interior, hi ha una gran sala-menjador, i una altra sala habilitada com a menjador situada prop de l’angle nord-occidental del conjunt. Hi ha setze dormitoris, dos conserven l’estructura de cambra i alcova. Tots donen a l’exterior, amb finestra o balcó, i la major part estan coberts per voltes catalanes rebaixades, que els donen una presència imponent.

A ponent, hi ha un cos annex. Es tracta d’una porxada parcialment tapiada, amb grans arcs de mig punt de més de tres metres de llum, que donen al jardí.

L’edifici compta amb dos grans jardins. Un ocupa l’espai central i l’altre queda al costat de ponent. Aquest últim inclou una avinguda envoltada de xiprers que mena fins a la bassa. Al costat de la bassa hi ha un gran pou de planta ovalada, creuat per una arcada d’origen molt probablement medieval.

Per últim, a una certa distància a ponent del conjunt edificat hi ha la torre d’un antic molí de vent i les ruïnes d’un altre edifici.

Història

La part més antiga d’aquest conjunt arquitectònic, és el que queda de la casa natal de Raimon Penyafort (1175 / 1185 – 1275), una petita fortificació depenent del castell d’Olèrdola.

La majoria d’edificis que es conserven es van construir després de la canonització el sant.

L’any 1602 començarem les obres de construcció del convent dominicà de Penyafort, amb una església de dimensions considerables i dues ales de planta rectangular, amb la planta baixa destinada a usos agrícoles i el pis a espais residencials.

El 1707 es construí el portal de l’església, que tenia un gran retaule que va ser robat el 1815. 

L’any 1835 el castell-convent va ser desamortitzat i passà a mans privades. A les darreries del segle XIX pertanyia a l’enginyer Puig i Llagostera, que va renovar l’edifici i l’adaptà com a mansió senyorial.

L’any 1936 l’església va ser saquejada i se’n van cremar les relíquies que conservava. Aleshores va ser transformada en presó per a captius de guerra, mentre els propietaris i els masovers seguien emprant la part residencial.

Després d’un període de deteriorament i successius canvis de mans, el conjunt va ser adquirit l’any 1980 per la senyora Gallemí.

El conjunt va ser declarat el 8 de gener de 1988 Bé d’Interès Cultural, amb la categoria de Monument Nacional.

L’any 1997 es creà l’Associació d’Amics del Castell de Penyafort, amb la finalitat de vetllar per la conservació física i els usos socials del castell.

L’any 2002, l’ajuntament de Sta. Margarida i els Monjos adquireix el castell – convent.” ( web Diputació de Barcelona) Al llarg d ela història va ser convent dels frares dominics, després presó republicana i en l’actualitat s’està restaurant per a usos culturals, socials i econòmics

Segueixen els obres de restauració i es fan visites guiades molt interessants i acull una oficina del Parc del Foix.

El camí segueix el perímetre del castell està  asfaltat .Després del primer revolt, deixem a l’esquerra un camí de carro que ens portaria a Mas Petit i a Cal Pere Joan i uns quants metres  més endavant a mà dreta en deixem un altre que condueix a unes vinyes. A la dreta trobem diverses masies i a l’esquerra deixem un camí que ens portaria al Fondo de St. Llorenç. Passem  per diverses masies Cal Magí que anuncia al venda de mel de Penyafort, més endavant Cal Noi i cal Vicari i Cal Prunera. Seguim endavant fins trobar un pas damunt del torrent de  Sal I pebre, ben a prop de la font del mateix nom. Seguim el camí i després de prop d’un centenars de metres trobem un trencall que puja cap a La Sanabra. Nosaltres seguirem el senyal que ens indica “Castellet”. Seguim recte i arribem al fondo de Borrelleres.

A partir d’aquí fem una gir cap  a  la dreta  i seguim un camí ample que ens portarà fins  al masia del Bellestar. Masia que esta`en una cert estat de ruina tot i que encara conserva bona part de l’entrada i alguns elements arquitectònics interessant,  a l’arc de la porta hi porta gravada la dat de la sev construcció 1856. Temps! (a primera referència escrita del nom Ballestar data de l’any 1306, on s’esmenta Romeu de Ballestar, militar i beneficiari de la capella de Santa Maria de la Sanabra. A partir del 1505, es troben continues referències escrites de Ballestar. Els Brugal i els Morató són algunes de les famílies que també han residit al mas)

Davant mateix de la porta d’entrada passant per antics corrals migs enrunats també  hi ha el camí que seguim hi ha unes vistes magnífiques sobre les vinyes d’aquests sector del Penedès. Ara els vinyes estan adormides i veiem alguns pagesos treballant-hi.

Entrem en una pineda el camí es va fent més sinuós i anem deixant petits corriols a les dues bandes , al cap d’un metres  ( no  hi ha pèrdua ,està ben senyalitzat) deixem el camí  i seguim per un corriol més estret que voreja una vinya . Tenim al davant Mas Pigot convertit avui en una casa de turisme rural  ( Així venen l’oferta segons la seva web:(Situada a només 10 km de Vilafranca del Penedès, a 40 minuts de Barcelona  i 25 min de Sitges.Mas Pigot es troba sobre un petit turó al cor de la comarca del Penedès. La seva ubicació privilegiada permet a los hostes  gaudir d’unes magnifiques vistes de vinyes i boscos.La masia, totalment restaurada, te dues plantes amb capacitat per 15 persones. Consta de set habitacions dobles  i una habitació triple, sis de las habitacions amb bany propi i un bany complet independent.  Disposa d’un menjador ampli, dos sales d’estar amb TV, sala de jocs, cuina completament equipada, llar de foc, calefacció central y un pati interior.).

Al costat mateix del camí trobem les restes d’un antic columbari del que ehem trobar informació al web Catalunyamedieval:  : En terrenys de Castellet i la Gornal, municipi de la comarca de l’Alt Penedès (Barcelona).

Època: “A l’hora de datar aquesta estructura, s’ha de descartar l’origen romà que tradicionalment se li ha suposat. Segons Jordi Bolòs, atès que no sembla que sigui d’època romana, cal suposar que és medieval; amb tot, els límits cronològics en què pogué ésser construït són molt amplis i van des d’època musulmana fins als darrers segles medievals” 

Protecció: No hi consta -).

Estat: És una torre colomer. Malmesa. Sols resta en peus un parell de panys de paret. A més a més, està força emboscada. La vegetació que l’envolta impedeix veure l’interior, dificultant a més, la presa de fotografies.”

Definició molt encertada i veraç. És així plena de vegetació que va dificultant la seva visió.

Seguim pel marge de la vinya i anem baixant feixes de vinyes, hi ha en alguns punts esgraons que ajuden a fer el camí . Trobarem un corriol a l’esquerra que s’endinsa la bocs.

Abans però ens aturem a esmorzar, una vista privilegiada, al davant vinyes, i la masia de Cal Romagosa , al fons L’Arboç a una banda i Les Masuques a un altra i tancant la panoràmica El Montmell, La Teula de Font-rubí… un diorama del Penedès.

Seguim el camí anem pel vessant de la muntanya i ara entre pujades i baixades del camí en mig del bosc arribem fins dalt de la carena , el camí és ombrívol i fresc, trobem unes feixes d’oliveres que travessem. Anem deixant trencall i seguim pel camí més fressat que al cap d’un centenar de metres ens portarà fins a  trobar una camí molt més ample que és part del GR-92.3

A l’esquerra deixem un  cadena que barra el pas d’un camí, si seguíssim aquets camí arribaríem al Fondo de la Bovera ben a prop de la Cas Alta i seguint-lo també ens portaria fins el Pic  de l’Àliga . Nosaltres seguim a la dreta i ja veiem al fons el dipòsit d’aigües de Torrelletes . El camí és antic i encara s’hi poden veure les marques dels carros sobre la llosa del terra. El camí va sobre una cinglera  , per sota hi discórrer el torrent de les Bruixes. Veiem a l’altra banda la carena on hi ha Can Balaguer que es distingeix veladament . Perdem alçada  i després de diverses cruïlles entre vinyes i ametllers en plena florida  arribem a Torrelletes, travessem el poble. Llevat d’una senyora que pren el sol no hem vit a ningú més.

El camí va seguint per damunt al cinglera , anem pel  mig del bosc i de cop i volta trobem una forta baixada i arribem al fondo de la Cluca, travessem el torrent i a partir d’aquí amb suau pujada entre vinyes a la carretera  Bv-2117 de Castellet fins a Els Monjos. Gairebé ni la toquem la carretera  perquè just aquí hi ha el trencall que ens porta a  Castellet, primer el cementiri i després la vella rectoria convertida en casa de Colònies.

Abans hem deixat una  peanya amb una creu just on surt el camí que porta a Vilanova des de Castellet  passant per Can Balaguer , la Casa Salta i el Pla de les Palmeres. Tanquem al ruta  a l’església de St. Pere de Castellet ( Església romànica de tres naus de quatre trams cobertes per voltes de canó sobre arcs torals de mig punt; les laterals són força estretes; la capçalera la forma un absis poligonal de tres costats. Estan pintades de blanc per l’interior. La façana queda oberta per un gran òcul tapat per una placa translúcida d’alabastre. Tot i tenir orígens romànics, fou modificada cap al segle XVI com es pot veure per la gran petxina que orna l’arcada d’entrada per l’interior. Està precedida d’un gran atri cobert per una volta de canó un pèl apuntat i obert a llevant per dues àmplies finestres emmarcades per arcs de mig punt i brancals de carreus ben escairats. Descansen en un podi que sobresurt a manera de banqueta. S’accedeix a l’atri per una gran escala frontal per salvar el fort desnivell del lloc. Campanersd e Ctalunya)) des d’on seguim baixant fins arribar a la plaça del castell de Castellet. fortificació va ser construïda en els convulsos episodis de la guerra contra els sarraïns, en els moments en què el nostre país estava naixent com a tal. (Aquest imponent Castell del segle X, convertit actualment en seu de la Fundació Abertis, està situat dalt d’un turó, ocupat per assentaments humans des d’antic, a la riba nord del pantà de Foix, punt de partida d’interessants rutes per descobrir la riquesa natural del poble de Castellet i la Gornal.

Aquest edifici, declarat Bé Cultural d’Interès Nacional, va ser construït amb la intenció de controlar el sector oriental de la plana del Penedès durant el conflicte entre cristians i musulmans. Al llarg de la història ha patit diverses transformacions, avui en dia podem contemplar un majestuós castell de gran valor arqueològic que barreja diferents estils arquitectònics, a més a més, compte amb un recinte museïtzat en el qual es presenten diverses exposicions relacionades amb l’edifici i la història que l’envolta. 

Visita aquest conjunt medieval i traslladat a una època en què l’austeritat despertava els encants d’un paisatge privilegiat. Enoturismedel penedès)

Bones vistes sobre el Pantà. I Tanquem on hem deixat el cotxes. Cal Barretet en obres i per tant no hi ha vermut. Llàstima perquè després d’una molt bona caminada , un dia magnífic i un paisatge excel·lent ho podíem haver rematat   prenen un vermutet amb vistes al pantà per refrescar-se.

Un altre dia serà!

 

 

 

 

 

 

 

Plegar abans de començar.

febrer 11, 2019

Encara no havia començat el diàleg, tot just estaven en els prolegòmens i la cosa ja se’n ha anat a parir.

No hi ha hagut ni al possibilitat d’explorar asseguts en una taula si hi havia alguna possibilitat de trobar alguna  possibilitat que es formalitzés algun acord o si mes no acotar els desacords i mirar de com fer via endavant.

Hi ha hagut converses, trobades, canvis de notes escrites, i molts, masses WhatsApp creuats intentant trobar fórmules que el començament del diàleg nos embles la cessió a l’altre ni tampoc la submissió dels uns al altres.

Però vaja de moment tot pegat ja és història.

Carmen Calvo després del Consell de ministres tancava la porta a seguir en un debat sembla que de moment amb uns nivells de sordesa total.

Segons Calvo, la proposta que  el govern espanyol havia  posat sobre la taula, diuen que taula sense referèndum o res  és “el destí final” i “no és raonable allargar una situació quan hi ha un element que no es pot salvar“. A partir d’ara, segons Calvo, el seu executiu centrarà l’atenció estrictament en l’aprovació dels comptes. “Ho hem intentat fins a aquest document que tenen amb total transparència i, a partir d’aquest moment, els esforços del govern estan en una setmana on volem el suport de tots els grups parlamentaris a uns pressupostos que necessita aquest país”.

I naturalment la vicepresidenta ha manifestat que el trencament es degut a que els independentistes no han estat ni rigorosos ni amb la transparència necessària i afirma que ERC i PDeCAT, no accepten l’última proposta que manté la figura d’un relator que “facilitarà la coordinació dels treballs i les convocatòries i fixarà l’ordre del dia”, i que eleva l’oferta sobre la composició de la mesa de partits perquè en formen part, també, el PSOE i Podem.

El “Relator”, ah!,el relator.

Figura que ha donat me contratemps que els que caldrien pel govern el relator era per “crear les condicions idònies per al diàleg, donar fe dels acords i determinar el seguiment de la seua aplicació” però no es parlà d’on ha d e ser i aquí sembla que hi havia discrepàncies La Generalitat el vol internacional perquè la seva intenció d’internacionalitzar el conflicte segueix i això creuen que els ajudaria. La proposta ha generat la negativa del govern espanyol i ‘ha generat un escàndol de dimensions descomunals entre el mateix PSOE. Per raons d’una certa nostàlgia forma part d’un grup de  WhatsApp d’antics diputats socialistes, és esfereïdor aquest dies llegir el comentari sobre el tema. Sense fer proclames a la unitat si que observo la sacralització de la constitució i la demonització de qualsevol intent de canviar-la o de cercar solucions pactades amb els independentistes. L’Espanya profunda , la roja també.

Però a més la figura del relat ha causat que “els dinosaures” del socialisme hagi coincidit amb la caverna en la seva denúncia i desacreditació. A partir d’aquí els dos govern intentes llançar les culpes a l’altre . L’analista polític  Anton Losada deia una cosa encerada i elemental : “En comptes de cooperar per explicar-nos què és el relator i quina podria ser la seva utilitat per facilitar una solució, ambdós s’han entossudit a competir per explicar-nos el que a cadascú li agradaria que fos però evidentment, no és”,

En fi els coses estan com estan, aquesta és al realitat .

La dreta envalentida convocant manifestacions a la Plaça de Colón, allà on hi ha la bandera espanyola més gran del món. Retre homenatge   a la bandera i a l’himne i després, fet el ritual i la litúrgia,  llençar merda contra Sánchez , Catalunya i tot allò que puguis emblar diàleg.

Exercici de la dreta i dels fatxes, demostració de forces amb l’afany de treure a Sánchez de la Moncloa, creuen que ocupa el govern de  manera il·legítima i com el nen  repel·lent que li prenen el caramel es rebota contra tot i tothom.

Tot està embullat , tensionat, complicat.

I res de moment fa pensar que baixarà el nivell de la polèmica. Pere Aragonès, ha assegurat en una roda de premsa al Palau de la Generalitat que “és el govern espanyol qui ha abandonat el diàleg” i ha assegurat que l’executiu català “ni ho ha fet ni ho farà”.    El mateix President Torra ha reclamat valentia i coratge” a Pedro Sánchez perquè reprengui el diàleg, després  de que hagin entrat en crisi  amb al polèmica sobre  el relator.  Tot seguit però ha puntualitzat, però, que les converses s’han de “concretar en l’autodeterminació” i que ha d’haver-hi la figura d’un “relator internacional”. “No ens podem plantejar parlar de tot com el primer dia”, mostrat sorprès per la “reculada” de la Moncloa quan “s’estava avançant”. “Potser ha influït aquesta amenaça de la manifestació de la ultradreta espanyola i les dues ànimes del PSOE”.

Potser té raó, però reclamar coratge i valentia  està bé, però el mateix cal reclamar-li al President Torra el mateix.

Coratge i valentia per assumir la realitat i no viure d’entelèquies

Coratge i valentia per no vetar els pressupostos del PSOE en mig d’unes negociacions.

En definitiva predicar amb l’exemple.

I més ara  quan avui comença un judici que pot canviar el curs de la història.

Ara suport al presos i reclamar justícia, i si aquesta fa al seva feina , ben aviat els veurem al carrer-

 

 

 

 

 

Noms propis (VI)

febrer 10, 2019

 

Pedro Rubira o el do de la inoportunitat. Ser fiscal en un judici contra la cúpula de la seguretat a Catalunya no deu ser tasca fàcil. Cal ser curós en el que es diu i també en com es diu. En la vista prèvia del judici contra el  Major Trapero i dirigents de la conselleria  ha defensat que l’Audiència espanyola és el tribunal competent per a jutjar la causa contra la cúpula dels Mossos perquè el 20-S i l’1-O van ser fets que van afectar la forma de govern de l’estat espanyol. En aquest sentit, el fiscal s’ha oposat a la petició de les defenses perquè la causa passi a mans de l’Audiència de Barcelona o un jutjat ordinari de la ciutat. “Com no afectarà quan es vol formar una república independent a través d’un referèndum il·legal? Com no serà competent davant d’aquests fets gravíssims?”, ha conclòs el representant del ministeri públic peruq`el juidic es quedés a l’Audiència Nacional.

Però en mig del seu discurs el representant del ministeri públic espanyol, cal ‘imparcialitat’ per a tractar els fets i s’ha preguntat: “Pot haver-hi imparcialitat i serenitat si la causa de rebel·lió i sedició s’envia a Catalunya?” posant en dubte que els tribunals puguin jutjar la causa per rebel·lió i sedició contra la cúpula dels Mossos d’Esquadra. Aquestes paraules són realment molt gruixudes ja que qüestionen la i parcialitat necessària de la justícia catalana. I això en boca del fiscal de l’ Audiència Nacional suposa un desprestigi absolut per l’acció judicial.

Evidentment la seva ficada  de pota ha tingut que ser corregida i la fiscalia de l’audiència ja sortit ha matisar   Rubira i ha dit que  el fiscal “se ha apoyado en lo que decía la querella de la Fiscalía que dio lugar a esta causa y en la que se señalaba: En el presente caso también se observa la conveniencia de preservar la necesaria serenidad en el enjuiciamiento de unas conductas que están generando un sentimiento de fractura social que no se puede desconocer”. I han hagut de de publc al eva rectificación o matització  “La Fiscalía reitera su confianza en la independencia de jueces y tribunales en Catalunya, así como la imparcialidad de cada juez en cada caso que se somete a su jurisdicción”.

Però les garrotades també i han arribat de la sala de govern del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que en una nota feta pública entre alters coses diuen  que consideren que el fiscal ha comés una  : “gravísima irresponsabilidad” per  “Cuestionar, por un miembro del Ministerio Público, en ejercicio de la acción penal, la imparcialidad de los jueces y juezas que ejercen en Catalunya, constituye una gravísima irresponsabilidad de quien tiene, precisamente, por mandato constitucional y estatuario el deber de proteger el ejercicio independiente e imparcial de la jurisdicción”.

“Resulta del todo insólito, y muy preocupante, que pueda utilizarse un juicio de intenciones falto del mínimo sentido normativo y fáctico en apoyo de una pretensión procesal. El Ministerio Fiscal por su rol que ocupa en el proceso y por la alta función que la Constitución le encomienda, no puede ceder a la demagogia, a la banalidad o a la ofensa para la defensa de los intereses públicos que representa”.

 “La Sala de Gobierno quiere insistir frente a todos los que cuestionan de manera interesada e irresponsable la tarea jurisdiccional que desarrollamos los jueces y juezas que ejercemos en Catalunya que ahora y siempre actuaremos en cumplimiento de nuestros deberes constitucionales, entre los cuales la imparcialidad ocupa un lugar muy destacado. Miles de actuaciones diarias en garantía de los derechos y libertades de todos lo acreditan sobradamente”.

En fi tot plegat un gran despropòsit.

Si de veritat volen demostrar que al justícia és independent i els judicis contra els independentistes seran justos han començat malament, molt malament.

Pablo Casado. Ens ha retornat una paraula que s’havia  gairebé perdut , només la recordem dels “tebeios” del Roberto Alcazar i Pedrín, una parella de polis  un pèl ( per dir-ho suaument ) fatxes. La paraula Felón

Felón : Que comete felonía.

Felonía :Deslealtad, traición, acción fea.

I això és el més suau que Casado a dit del president Pedro Sánchez.

Perquè entre altres coses li ha etzibat “traidor”, “felón”, “incapaz”, “incompetente”, mediocre”, “mentiroso compulsivo”, “ilegítimo” u “okupa”.  I ha matisat que  “no son descalificaciones, son descripciones”. H aquedat descansat, ha vomitat tota la bilis que portava  dins…

L’antologia de les declaracions són una autèntic compendi de tonteries sense cap mena de justificació ni argumentació :

– “Activaremos las medidas necesarias para frenar la alta traición de Sánchez a España”

– “Apelamos a los españoles para que acabe esta ignoniosa actitud de desprecio a la soberanía nacional y la legalidad”

– “El presidente del Gobierno es el mayor traidor que tiene nuestra legalidad. Está cometiendo un acto de felonía, es un felón contra la propia continuidad histórica de la democracia española”

– “Esto es lo más grave que ha ocurrido desde el 23 de febrero de 1981”

– “Vimos cómo al presidente del Gobierno se le recibía en Pedralbes como un jefe de Estado extranjero. Por un energúmeno que ha dicho que los españoles somos víboras, que quiere la vía eslovena; es decir, la guerra civil en Catalunya”

– “Pedro Sánchez es un presidente ilegítimo. Por estar chantajeado y ceder a la presión de aquellos que quieren romper España”

– “Sánchez es tan ilegítimo como un presidente que comete delitos de narcotráfico”

– “Está deslegitimado. Cada día que pasa en el Gobierno es un escarnio”

– “Que el presidente deje de escribir libros; que deje de hacer el ridículo a nivel internacional, como hemos visto con Venezuela; que deje de destruir la economía”

– “Sánchez es un irresponsable, un incapaz y un desleal que está cometiendo alta traición contra los intereses de nuestro país”

-“La agenda que estamos viendo en Cataluña es la agenda de ETA, es decir la agenda del nacionalismo que se alía con la izquierda acomplejada y apaciguada pensando que algo tiene que dar a la izquierda para intentar resolver ese desequilibro de una Transición y de un advenimiento a la democracia en el que las cartas estuvieron marcadas”

Possiblement tot plegat és fruit del seu  nivell Intel·lectual i  actitud ètica i  moral

Potser per això van haver de regalar-li el seu títol universitari , perquè era incapaç de treure-se’l. No donava per més.

Així anem

Roberto Bérmudez de Castro ex secretari d’Estat d’Administracions Territorials, , Ha estat Conseller de Presidència, Justícia i Portaveu del govern d’Aragó  senador, diputat provincial, regidor i President de la Hoya d’Osca. També ha exercit diferents càrrecs en el Partit Popular (Sotssecretari de les àrees Territorial i Electoral del Partit Popular d’Aragó, President de Noves Generacions d’aquest partit i Secretari Provincial a Osca), en l’actualitat és membre del Comitè Executiu Nacional del Partit Popular i coordinador adjunt a la presidència del  PP d’Aragó.

Fou l’home encarregat de vetllar per l’aplicació del 155 a Catalunya.

No és doncs qualsevol.

Ara s’ha despenjat amb algunes declaracions sobre aquells moments delicats per Catalunya i ho ha fet amb la voluntat de crear una certa desconfiança enteres la mateixos dirigents independentistes.

Veta aquí que Bermúdez assenyala que en una declaracions casualment al diari ABC  “l’actual vicepresident de la Generalitat, Pere Aragonès; i l’actual consellera de Presidència, Elsa Artadi, van ser “col·laboradors admirables” durant el temps que va estar vigent l’article 155 de la Constitució a Catalunya.

“Tothom es va posar a la nostra disposició. No va dimitir ningú. Ningú es va negar a executar una ordre, i són els que ara estan manant”, Elsa Artadi i Pere Aragonès van ser dos col·laboradors admirables” que “van complir amb promptitud i diligència amb tots els seus comesos”.

I furga en al ferida  i ressalta que el llavors secretari general d’Exteriors, Aleix Villatoro, va ser qui “es va ‘cepillar’ el Diplocat i va tancar una a una les ‘ambaixades’ que li manàvem tancar”, malgrat que l’exconseller de Exteriors, Raül Romeva, va intentar “incendiar als funcionaris”.

Explica que va ser una “sorpresa” la reacció que van tenir els dirigents independentistes, però ho atribueix al fet que “tots, sense excepció, volien seguir cobrant”. “Molts estaven farts de la deriva embogida i van agrair la treva que en certa manera va suposar el 155”,

Parla del  “baix nivell d’alguns polítics” catalans, especialment, la de l’exconseller Josep Rull, a qui “vam haver d’enviar-li un mosso de la mateixa conselleria per dir-li literalment que deixés es fer el ridícul”, després que publiqués una foto des del despatx de la seva conselleria el primer dia del 155.

Artadi li respon : Quina manera de mentir!

La meva unitat MAI va rebre cap instrucció durant el 155. I jo MAI vaig parlar amb ell ni ningú altre de l’Estat sent directora general de la Generalitat.

No sé si menteix però veient el que es va dient aquest dies no seria descartable però  el més sorprenent és que les seva aportació a la solució de l’estat és de bomber piròman i a si a més va dient que cal aplicar un 155 permanent doncs queda retratat com un autèntic “demòcrata orgànic”.

Si aquest són els que han de portar al solució déu  o qui sigui que ens empari.

Eduard Pujol, és un “totarreu” de la política  ja es retrata amb Puigdemont, ja fa declaracions sobre el judici, ja parla d’aquí i respon allà.

En un figura que hem descobert en aquesta legislatura després de dirigir els emissores del Conde de Godó.

I estem tant malament que va arribar a sonar com a presidenciable. Ep! Potser ho faria millor que Torra, el llistó es molt baix.

A vegades però va més enllà del que se li reclama i ara fa pocs dies anunciava, durant la roda de premsa que ha realitzat com a JxCat en la que ha anunciat que el Partit Demòcrata presentarà una esmena a la totalitat aquest divendres als pressupostos del govern de Pedro Sánchez si no hi ha una negociació.

Però algú li ha esmenat la plana  “En nom del PDeCAT parlarà el PDeCAT quan toqui i de la manera que ho consideri”

Per evitar major mals i contradiccions el partit feia pública una nota en la que deien : “Mantenim la nostra posició, ja expressada en nombroses ocasions: demanem al president Pedro Sánchez una taula de diàleg bilateral per trobar una solució política al conflicte de Catalunya, amb la presència d’un mediador neutral que garanteixi el compliment dels acords a què s’arribin“.

Després tot s‘ha anat enverinat fins arribar a que hi ha esmena  a la totalitat, sembla que el diàleg s’ha congelat i ara caldrà esperar a dimecres a veure que passa.

Però hi ja que necessita estar al capdavant de tot i fer tots els papers de l’auca, i que de tant en tant t’esmenin la aplana sem,bla no importa gaire el que cal és “xupar” càmera i que es parli de tu encara que sigui per corregir el que dius…

En fi, política Blandy Blub!!

De lectures

febrer 9, 2019

Niels

Alexis Ragougneau.

AdN Alianza de Novelas

Alianza Editorial.

Madrid ,2018

Novel·la molt interessant que analitza i disecciona conceptes com heroisme, covardia, col·laboracionisme o el paper real de la resistència davant els nazis  vist des dels ulls d’un resistent i lluitador però també des d’aquells que van voler seguir fent la seva vida i que col·laborant amb els invasors  volien seguir amb una vida “normal” en un context de l’anormalitat que significa viure en un país envaït per tropes enemigues. Cada personatge juga un paper en el marc d’una guerra que finalitza i cadascú reclama responsabilitat sobre el que ha succeït.  El mateix autor ha descrit la novel·la com un “ llibre que arrenca com una novel·la d’espionatge i evoluciona cap una investigació íntima “ 

Niels Ragougneau  escriptor i dramaturg francès que amb el seu estil ha trencat motlles entre els diversos gèneres literaris, en aquesta mateixa obra Niels barrejar la narració amb alguns capítols tractats com un diàleg teatral. En alguns moments la narració es situació en el marc del diàleg amb acotacions teatrals i després retorna a la narrativa novel·lada.  Entre les seves obres:destaquem  Les illes Kerguelen , de Bastingue 2003- Kaiser, Parenostre l’any 2011, L’herència 2013, Segons Dante 2014 Monument als morts 2014 És també l’autor de tres novel·les , publicades a les edicions Viviane Hamy:” La madona de Notre-Dame  Notre-Dame , “, “Evangeli per a un gueux“, i “Niels“, al’any 2017  que ha figurat a la selecció del Preu Goncourt dels lycéens. Els seus dues primeres novel·les van entusiasmar a lectors, llibreters i crítics, tant a França com a l’estranger. En la seva faceta d’autor teatral, ha publicat diverses obres en les editorials Éditions de L’Amandier i en La Fontaine

L’acció es desenvolupa a partir del  5 de maig  1945,  la ciutat de Copenhaguen està a punt de ser alliberada, l’Armistici ja té data i lloc  per ser   signat.

Aquets esdeveniments agafen a Niels Rasmussen  quan està a punt de posar unes càrregues explosives sota uns creuers alemanys  que hi ha al port per rearmar-se  . Just quan la feina està acabant-se i els explosius estan preparats  rep l‘orde d’avortar l’atemptat  i tornar al seu refugi. Rasmussen compleix a contracor l’ordre i atura l’operació. Les actuacions  bèl·liques de sabotatge s’han d’interrompre i permetre una sortida més o menys segura i ordenada de   l’enemic donat que al guerra ja ha acabat i  els objectius dels resistents han de ser uns altres bàsicament passar comptes entre els mateixos danesos, sobretot amb aquells que s’han mostra contemporitzadors i col·laboracionistes amb els ocupants alemanys.

Rasmussen es va enrolar a la resistència  l’any 1943 quan la situació era difícil per l’organització o fa gairebé per amor, coneix a la Sarah , una noia jueva que perseguida i amb risc evident de ser detinguda, com ja ho han estat tota la seva família,   s’esmerça en ajudar a la resta de comunitat jueva que es perseguida pels alemanys. De formar part d’aquesta cadena a esdevenir un expert en explosius que ha participat en nombroses accions especialment en fer  saltar trens hi ha els anys de la guerra i l’experiència que adquireix en cada atemptat contra els invasors  . Rasmussen i la Sarah esperen un fill en el tram final de la guerra i evidentment aquest fet fa que tinguin una visió molt més matisada del que cal fer dins mateix de la resistència. Niels ha esdevingut un mite i un heroi pel resistents i això genera una responsabilitat afegida a l’hora de prendre decisions més de caire personal que no pas col·lectiu.

Niels rep de manera anònima unes pàgines del diari “Le Parisien Liberé”  amb la notícia de que Jean François Canoner detingut a  la presó de Fresnes passarà davant el tribunal de justícia del Sena, serà defensat per  l’advocat Bianchi, de gran prestigi  .Jean François, és el seu amic d’abans de la guerra, escriptor, autor de teatre. Tots dos  van compartir la vida del Teatre de l’Olivera i junt van fer muntatges teatrals i van viure plegats  intensament el Paris de la pre-guerra i van formar part dels ambients culturals de la ciutat francesa.

Rasmussen queda impactat per la notícia i en estat d’estupefacció i d’incomprensió sap que només té tres dies per arribar a París i intentar saber que ha passat i de que s’acusa al seu amic Jean François. En definitiva necessitat entendre el que ha succeït durant els anys d’ocupació nazi i quin ha estat el comportament del seu antic amic.

Després d’un viatge en una avió acompanyat per dirigents nazis que vana a signar l’armistici, Niels arriba a París i redescobreix la capital francesa, incomptables records el retornen a la seva estada treballant  i estudiant teatre, la seva relació amb Jean François  a qui ara s’acusa de col·laboracionista. Descobreix l’univers del teatre i de la cultura durant els anys d’ocupació que va ser una activitat que no es va aturar, la contrari va mantenir i augmentar les estrenes teatrals o els espectadors del cinema, coneix  la col·laboració de gran personatges públics amb el règim del Mariscal  Petain, la resistència i els seus mites però també les seves misèries o el sorgiment de falsos resistents que es pengen medalles comprades i vesteixen uniformes més d’opereta que de lluita. Reconeix l’antisemitisme que ja coneix de la seva Dinamarca , es troba amb el coratge de pocs , relativament pocs i  la suposada  covardia de molts ,de masses.

La narració del judici amb els reflexiones de l’advocat sobre la justícia ne temps de depuració o la mateixa carta de defensa que escriu Rasmussen sobre el seu amic evocant el paper del resistent però també els punts febles de la resistència  de   són elements que generen dubtes moral sobre els actuacions d’uns i altres. Resistents i  col·laboracionistes. La resposta possiblement es troba en la figura de l’advocat que defensa resistents i col·laboracionistes i sorprenentment es troba amb part  els mateixos jutges… Paradoxes de la història.

Una magnífica novel·la que ens interroga sobre les reaccions humanes en els moments més complexos i difícils que toquen viure.

El final alliçonador i més que interessant.

 

D’altres fonts (VI)

febrer 9, 2019

A punt de començar el judici la situació política es complica, la dreta desfermada pretén ocupar els carrers clamant contar el govern de Sánchez que pressionat per una banda i per l’altra decideix trencar la via de diàleg que estava obrint-se amb el govern de Catalunya.

Mals aires bufen.

I a punt de començar el judici també hi ha fissures  una certa distància entre el mateix independentisme i en alguns moments s’intueix que potser no existeix una estratègia única de defensa que permeti una visó global en el treball de desmantellar la tesi de la fiscalia sobre els fet que són objecte de judici.

Les defenses siguin politiques o tècniques tenen ara la major importància, la celebració del judici comportarà agitació però només una sortida justa i raonable possibilitarà que de nou al política entri en acció.

Aulestia fa una anàlisi precisa del moment.

 

Kepa Aulestia  va ser va ser militant d’ETA polític-militar, sent detingut en 1975, jutjat i condemnat a presó. Amb la Llei d’Amnistia de 1977 va ser posat en llibertat, moment en el qual es va incorporar a Euskadiko Ezquerra . Va ser Secretari General d’aquesta formació des de 1985 a 1990. Derrotat a l’IV Congrés d’aquesta formació per la corrent “Renovació Democràtica”, partidària de la fusió de EE amb el PSOE, posteriorment també seria expulsat d’ EE, passant a ser un dels líders d’Euskal Ezkerra. Diputat al Congrés per Biscaia, triat en 1986, va anar també diputat al Parlament Basc en dues legislatures, des de 1986 a 1994. Va ser un dels impulsors i signants del Pacte d’ Ajuria Enea  contra el terrorisme.

És un articulista habitual dels diaris del Grup Vocento, del que va arribar a ser Director Editorial de Diaris Regionals de 2006 a 2008, i de La Vanguardia.

Un judici infinit. Kepa Aulestia. La Vanguardia. 05.02

El judici que començarà al Tribunal Suprem d’aquí una setmana va començar en realitat molt abans –fins i tot abans de l’1- O–, i es prolongarà en el temps i en l’espai més enllà del moment de la sentència i del seu abast penal. Les tres acusacions que es personaran –l’advocacia de l’ Estat, la Fiscalia i la particular de Vox– representen un ventall de posicions que van començar a aflorar des del moment en què l’independentisme va interpel·lar directament l’ Estat constitucional entorn de la Diada del 2012. Però fora del Tribunal Suprem seran moltes més les imputacions que ressonin contra tot el que representen o poguessin representar els acusats. El judici es va posar en marxa, sens dubte, quan els encausats van ser enviats a la presó, després que alguns dels seus companys de govern optessin per fugir fora del ­país. A tots ells, i als qui els mostren la seva més efusiva solidaritat, no els falta raó quan adverteixen que es tracta d’un procés contra l’independentisme.

Perquè l’independentisme se sap jutjat, no ja pels altres; també per si mateix. Sense que sàpiga com respondre a les acusacions que pesen sobre la seva manera de procedir.

És dubtós que existeixi una estratègia de defensa en el cas, entesa com a tal, dirigida a obtenir el veredicte més pròxim a l’absolució dels acusats. No n’hi ha hagut des que es va obrir el procediment, perquè més enllà d’algunes cauteles en l’exposició pública de l’opinió dels investigats, la vindicació dels actes jutjats ha prevalgut sobre la seva consideració com a conductes a resguard de qualsevol retret penal. Com si l’acusació de rebel·lió realcés l’autenticitat dels propòsits independentistes, i no fos una llosa que s’haguessin de treure de sobre com més aviat millor. En aquest sentit, el permanent solapament entre la posició dels empresonats, la dels fugits i la dels dirigents que s’han succeït en l’ús lliure de la paraula impedeix de percebre que hi hagi realment una estratègia de defensa. Una estratègia orientada a rebaixar en la mesura possible les peticions, a explotar les diferències entre la Fiscalia i Vox; si més no a carregar-se d’arguments per quan la causa pugui ser vista pel Tribunal Europeu de Drets Humans. Al contrari, s’ha imposat una inèrcia sacrificial.

Per moments semblava que, si no els mateixos acusats, l’independentisme havia arribat a la conclusió que la millor defensa era un atac. Fins i tot que l’atac llançat per l’ Estat constitucional li permetia contraatacar a ulls del món. Però això obligava els concernits a ser conseqüents, també pel que fa a unitat. I no ho han estat. Ni mostrant-se plenament orgullosos del que van fer o van deixar de fer, ni perseverant en els seus actes. Si allò no va ser delictiu, sinó necessari, tampoc no es comprèn la raó per la qual l’independentisme –governant de nou després del 155– ha refusat fer el mateix després del 21- D. I, tot i això, el president Torra i altres significats líders secessionistes no dubten a mostrar-se verbalment més papistes que els empresonats, projectant a cada pas el missatge que la pròxima vegada el que va passar el 27 d’octubre del 2017 anirà de debò. Per poder parlar d’estratègia de ­defensa es requeriria una de dos: o un replegament de posicions en tota regla, o passar a l’atac amb totes les conseqüèn­cies. La seva inexistència no és només ­reflex del moment que travessa l’inde­pendentisme, sinó de la seva pròpia naturalesa incoherent.

Si els acusats i l’independentisme al·leguen que amb la seva actuació provaven d’exercitar-se en democràcia, ampliant les seves vies i estenent el seu abast formal més enllà de l’autogovern existent, l’ Estat constitucional podria limitar-se a insistir que res d’això no es pot realitzar vulnerant la llei. Però si, mentre es renuncia implícitament a incórrer de nou en els esdeveniments de l’octubre del 2017, s’intenta avivar verbalment un procés general contra la democràcia espanyola, a aquesta no li queda més remei que acusar el projecte independentista d’antidemocràtic per naturalesa. En tals circumstàncies, pot l’independentisme obtenir resultats tangibles, indiscutibles, d’un judici així d’infinit? Imaginem que aconsegueix que l’ Estat acabi perdent coherència, autoestima i prestigi. Que el Suprem absolgui els acusats, o que l’absolució la dicti d’aquí un temps el Tribunal Europeu de Drets Humans. O que la Fiscalia rebaixi les seves peti­cions per curar-se en salut. Però per a això es requeria una estratègia defensa, quan ni tan sols hi ha capacitat de control sobre el que es digui dins i el que es faci fora de la sala de vistes. Estranyament, l’independentisme ha intentat dilatar el procediment, amb la creença que així guanyava almenys temps. En realitat, l’ha perdut. Perquè Catalunya necessita que això acabi com més aviat millor.