Archive for the ‘Uncategorized’ Category

De lectures

Novembre 18, 2018

Els anys de la serp

Joan Rendé

Col·lecció: “A tot Vent” 675
Editorial Proa
Barcelona setembre del 2017

Un encontre fortuït de dues dones que es reconeixien  després de molts anys de no haver-se vist a dalt d’un autobús fa de nucli originari de la narració. La Consuelo , una nena que va venir d’Andalusia fins a els terres pirinenques es retroba amb al senyora Victòria una dona que l’havia conegut de petita i que fins i tot li havia fet regals de Reis.

Amb aquest encontre casual es comença a bastir la història de la Consuelo, la Consol i els diversos camins que a la vida va transcórrer des de la seva Cazorla natal fins arribar  al Pirineu, al Pallars Sobirà, i altres comarques seguint a la seva família  però sobretot seguint el  treball del pare que amb els feines de talar arbres va seguint els diversos indrets del Pirineu ,o l’empresa els enviï  això motiva vivències, històries entrecreuades i també records dolorosos uns, i  feliços altres.

Joan Rendé i Masdéu (Barcelona, 1943). Periodista, narrador, novel·lista i professor de literatura.

Fa estudis de medicina, filosofia i lletres i periodisme. La seva columna al diari Avui, amb el pseudònim de Doctor Scopius va marcar tota una època de l’articulisme en català. El 1982 guanya el premi Ciutat de Barcelona de periodisme.

Amb el seu primer llibre, Sumari d’homicida (1978), guanya el premi Víctor Català del 1977. Més tard publicarà Consultori sentimental de Cecília Bibiloni (1988), La cavalleria impossible (1992), El barber violador (1997), premi de la Crítica Catalana, La pedra a la sabata (2004), guardonat amb el premi Mercè Rodoreda i el Crítica Serra d’Or, Un dimarts (2008) i Els anys de la serp (2017). Bona part de la seva obra es caracteritza per un marcat sentit de la ironia. Va ser membre del mític col·lectiu Ofèlia Dracs.
Joan Rendé col·labora en la premsa i podem llegir els seus treballs a mitjans com l’Avui o Serra d’Or, però també ha treballat en ràdio i televisió, amb guions per a TV3 i per a Catalunya Ràdio, on va tenir un gran èxit amb el programa Consultori sentimental de Cecília Bibiloni (1987-1988).
És soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. I com a nota local podem dir que va ser el director del Setmanari de Vilanova i la Geltrú

Amb el llibre Els anys de la serp  Joan Rendé s’allunya del to humorístic, irònic, que ha caracteritzat bona part de la seva obra i que l‘ha definit com un autor que ah fet de la ironia una manera d’entendre al bona literatura.

Ara s’endinsa en al societat i el món de la postguerra espanyola però la novel·la no entra massa en la situació política del moment, tot i intuir-se,  i més aviat es centra amb els diversos sentiments que van sorgint en al protagonista a mesura que al seva vida van canviant.

Els anys de la serp explica la història d’una nena, la Consuelo, que juntament amb la seva família es trobem desplaçats des de Cazorla fins el Pirineu durant els anys posteriors a la victòria del franquisme  a la Guerra Civil espanyola. Tota la família és originaria de Cazorla i en els primers capítols de la novel·la es plantegen les dificultats que hi havia en determinades zones d’Espanya per sobreviure a la fam , l’escassetat de feina, l’encara discriminació que patien els sospitosos d’haver estat proclius a la república. Un ambient asfixiant que va empènyer a molta gent a deixar la seva terra , a esdevenir immigrants atrets per les possibilitats de feina van arribar a Catalunya, un món per molts desconegut però que almenys deixaven bona part de la misèria en la que s’havien mogut. No era un camí de roses ni fàcil  en absolut però moltes d’aquestes persones van poder sobreviure i trobar les oportunitats que en altre llocs els hi negaven.

La història de la Consuelo és  aquesta. La d’una nena crescuda  a Andalusia que un bon dia es veu transportada al Pirineu , lloc que primer li és hostil perquè ha de viure amb condicions de molta precarietat i sense conèixer ni a ningú ni conèixer  el parlar de la gent , tot i així va tirant endavant, canviant sovint de lloc d’estada per mor de les circumstàncies de treball del seu pare  a Espot, Llavorsí, tallant arbres per els travesses dels ferrocarrils que es construïen a l’època Tortosa i allà on el conduirà el seu ofici de miner.

La història és vincula al voltant de la família, les anades  a l’escola de la Consuelo, la vida al mig de la muntanya amb els lògiques mancances ,la vida als campaments dels treballadors, les primers cases pròpies les coneixences que va fent, la vida rural de la postguerra a l’Espanya franquista amb les estructures de poder molt clares. Alguns moments descrit amb una certa jocositat i vist des dels ull d’una nena és l’arribada del General Franco “ l’ inaugurador” a veure els treballs  les preses del Pirineu i els seu viatge a través del Portarró d’Espot.

La història és més de penúries per sobreviure en ambients difícils que no pas una història de benestar , però la valentia de la Consuelo li fa superar tost els mals passos que al vida li determina. El sentit de família , els vincles de sang són elements a destacar en la Consuelo que malgrat els entrebancs  o l’egoisme la fa mantenir ferma en  el nucli familiar, sobretot després de la pèrdua del pare en que s’obre una nou panorama.

La relació entre els immigrants i els autòctons que va des de l’inicial recel a una harmonia generalitzada, les condicions laborals, els favors als empresaris vinculats al règim, en fi elements ja coneguts del franquisme es posen de relleu també en aquesta novel·la

El procés d’integració de la Consuelo , el pas de nena a dona i el context històrics són el nucli d’una narració ben escrita i que es llegeix amb interès.

 

 

 

 

 

Anuncis

D’altres fonts (XLVI)

Novembre 17, 2018

La vulnerabilitat del govern Sánchez està en la seva manca d’una majoria suficient per poder governar amb una certa tranquil·litat. El PSOE amb vuitanta i escaig d’escons ha de fiar la seva continuïtat en el suport de les forces independentistes i aquest sembla que volen posar un prou molt lat a l seu suport.

Això s’està veient en el procés de debat dels pressupostos, pactats amb Podemos i amb possibilitats de suports del nacionalistes bascos però en canvi amb negativa rotunda per ara del PDeCat i ERC.

Les enquestes però presagien que el PSOE pot guanyar els eleccions però sense que amb Podemos sumin la majoria absoluta i per tant ens torbaríem en la mateixa situació d’inestabilitat que ara. Tàpia analitza en aquets article la possibilitat de que pugui acabar havent-hi un govern entre PSOE i Ciutadans.. difícil sí, possible també.

 

Joan Tàpia va ser director de La Vanguardia des de 1987 fins a març del 2000.Després director de BTV  (Barcelona Televisió) i posteriorment de TVE a Catalunya. Des del 2007 és columnista del Periódico  de Catalunya. Membre de la Real Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres, treball també en la Caixa i com a assessor de Miguel Boyer en el ministeri d’Economia i Hisenda.

¿Gobierno PSOE-Cs?.Joan Tapia. El Confidencial. 14.11

 Dos encuestas señalan que en caso de nuevas elecciones no habría mayoría ni de izquierdas ni de derechas, pero que una alianza PSOE-Cs superaría los 180 escaños. ¿Puede España estar gobernada durante cuatro años por un pacto inestable del PSOE y Podemos con los independentistas?

 

En una cosa se parecen la política catalana y la española: es difícil saber no solo lo que pasará a medio plazo sino también a corto. A primeros de octubre, el ‘president’ Torra dijo que romperían con el Gobierno Sánchez si antes de fin de mes no había un gesto claro con los presos y no empezaban las negociaciones para un referéndum de autodeterminación. Ahora —tras la apertura del juicio oral y la acusación de rebelión de la Fiscalía—, el independentismo dice que no votará los Presupuestos (tiendo a creerlo) pero se prepara una reunión entre Torra y Pedro Sánchez cuando este celebre un Consejo de Ministros en Barcelona a finales de diciembre.

Incluso Elsa Artadi ha lanzado la curiosa idea de una reunión conjunta de los dos gobiernos. Nada de convocar una gran manifestación contra la presencia del Gobierno español en Cataluña, que sería lo lógico para un radical como Torra que pide a la CUP que marque el camino.

Vamos a Madrid. Hace unos días, Pablo Casado dijo que el presidente del Gobierno era cómplice de “los golpistas” y Pedro Sánchez reaccionó rompiendo relaciones con el líder de la oposición. Poco nos podíamos imaginar que a las tres semanas el PP y el PSOE llegarían a un pacto para renovar puntualmente el Consejo General del Poder Judicial (CGPJ) —demasiadas veces, la renovación de organismos que necesitan consenso como el CGPJ y el Constitucional se habían demorado mucho— y menos que el PP renunciaría alegremente a la mayoría (que ahora tiene) a cambio de que el PSOE aceptara que el Supremo lo presida Manuel Marchena, el presidente de la Sala de lo Penal al que se considera inspirador de la severa instrucción contra los independentistas catalanes. ¿Es una poco ortodoxa ‘patada hacia arriba’? En todo caso, el pacto para renovar en tiempo y forma al CGPJ es positivo, porque quizás indique que la máxima crispación entre los dos grandes partidos no es una enfermedad incurable.

Con esta salvedad, que la política española es muy poco previsible, conviene preguntarse por las alianzas políticas que permitirán gobernar España en el futuro. El Gobierno actual en minoría durará todo lo que pueda, pero tiene una fecha límite: primeros de 2020. ¿Luego, qué? Algunos analistas (ver el artículo de Ignacio Varela en El Confidencial) barajan la posibilidad de una coalición Frankenstein(calificación que viene de Rubalcaba) basada en la alianza del PSOE con Podemos, el PNV y los independentistas catalanes. No lo veo muy probable, porque es difícil que los secesionistas voten los Presupuestos y porque mientras sigan siendo inmediatistas y maximalistas no pueden formar parte de una mayoría estable de gobierno.

Pero es cierto que dos recientes encuestas, publicadas con ocho días de diferencia y realizadas por institutos diferentes para ‘El Periódico de Cataluña’ y ‘La Vanguardia’, avalan e incluso refuerzan tal posibilidad.En ambas encuestas, el PSOE ganaría las elecciones con 109 diputados y un 25-26% de los votos (coincidencia total). Y Pedro Sánchez es el líder mas valorado. Pero, en ambas, la suma del PSOE y Podemos no pasa de los 157-159 diputados, por lo que no podría formar mayoría sin recurrir a los independentistas, ya que la mayoría absoluta requiere 176 escaños.

Y en ambas encuestas el PP, con 93 o 92 diputados, y Cs, con 75 (aunque muy cercanos en porcentaje), se quedan en 167 o 168 y tampoco llegan a la mayoría absoluta. Si partimos España en derecha e izquierda, lo que no es toda la verdad, hay un empate. La derecha suma un 43,1% (‘El Periódico’) o un 44,2% (‘La Vanguardia)’ y la izquierda un 41,4% (‘El Periódico’) o un 43,2% (‘La Vanguardia’), pero ningún bloque llega a los 176 diputados. Si unimos la izquierda a los independentistas, sale mayoría. Si unimos Vox a la derecha no hay mayoría, pero se acerca.

¿Es pues inevitable una España polarizada, cuatro años más, entre derecha e izquierda, lo que comportaría un casi inevitable —y poco conveniente— incremento de la crispación y la polarización? El todo a la derecha (con Vox) no suma (al menos todavía) y en todo caso provocaría una gran fractura social. El todo a la izquierda (con los independentistas) no favorece una gobernación tranquila. Al menos, mientras los independentistas no revisen sus postulados y vuelvan (si vuelven) al catalanismo. Y tiene también otras contraindicaciones, porque Podemos escoraría demasiado hacia la indisciplina la política económica de una de las primeras economías de la UE (aunque es cierto que algo más grave está pasando ya en Italia).

Pero esta polarización no es inevitable, porque en ambas encuestas una alianza de centro-izquierda (PSOE más Cs) tiene mayoría matemática, unos 184 diputados. En Europa, las coaliciones de centro-izquierda tienen muchos precedentes y Pedro Sánchez y Albert Rivera la intentaron a primeros de 2016, pero entonces no tenían mayoría y Pablo Iglesias la vetó.

En ambas encuestas, ahora Pablo Iglesias no la podría vetar, pero ni Albert Rivera ni Pedro Sánchez parecen quererla. Rivera acaba de declarar a ‘El País’ que Sánchez (diferencia entre Sánchez y “lo que quedaría del PSOE”) no es constitucionalista. No llega a calificarle de cómplice de “los golpistas”, pero… Y proclama además que “Pedro Sánchez ha quemado todos los puentes con Cs”.

En realidad, fue Rivera el que —desconcertado y damnificado por la moción de censura y el Gobierno ‘bonito’ Sánchez-Grande Marlaska— ha intentado derribarle y forzarle a convocar elecciones anticipadas. Y a Sánchez ya le vale el ataque de Rivera para recuperar electores de Podemos e intentar una apertura al centro sin ataduras con Grande-Marlaska y Nadia Calviño. Pero ¿pensarán ambos lo mismo si dentro de seis o 14 meses se dan los resultados de las encuestas de ‘El Periódico de Cataluña’ y ‘La Vanguardia’?

Dependiendo de los independentistas, Pedro Sánchez puede desinflamar, pero no favorecerá su evolución. Y con Iglesias de vicepresidente (que es diferente a aspirar a ser vicepresidente) la economía española correrá riesgos suplementarios a los que ya perfilan tanto la desaceleración económica mundial como el posible contagio italiano. Lo más relevante es quizá que, en una política de frente contra frente, no podrá avanzar en el espinoso desbloqueo de la crisis catalana.

Claro, si Rivera no modifica sus coordenadas, Sánchez estará condenado a seguir la apuesta Frankenstein. Mucho dependerá pues de la actitud de Rivera. Pero el líder de Cs está hoy por hoy en otra batalla. Primero quiere llegar delante del PP en Andalucía, porque entonces sería posible penetrar más en el electorado del PP y —¿quién sabe?— competir con el PSOE por ser el primer partido. Luego tiene que ver lo que da la alianza con Macron en las elecciones europeas. Pero algún día deberá definirse. ¿Optará por hacer de Cs un partido liberal de centro —como Macron o en tiempos el FDP alemán— o querrá seguir siendo un partido que se alimente de la coyuntura —en Cataluña le tocó la lotería con la radicalización del nacionalismo— y que aspire al mismo tiempo a competir con Vox y a atraer a las clases medias urbanas de signo centrista?

A España le convendría que Rivera se asentara en posiciones más sólidas, menos nerviosas. Pero el líder de Cs prioriza crecer a toda costa. En parte es lógico, pero hay teatralizaciones peligrosas que le pueden acabar pasando factura. En todo caso, cree que lo primero es vencer al PP en Andalucía. Y el método es dar mucha leña al PSOE.

Todo lo otro llegará —si llega— en otro momento. Y como la política española es imprevisible, puede que Rivera tenga su parte de razón.

 

I per demà: Marxa de la Unió Memorial Josep Ramon Fuentes

El diumenge 28 d’octubre de 2018 1havíem de fer la caminada però la pluja ens va obligar a suspendre-la. Intentarem fer-la demà 18 de novembre. Confiem en que el temps ens acompanyi una mica més.

Trobada  Aparcament d’Olivella.

Itinerari : Passada la cruïlla de la Carretera que va a Can Grau i Plana Novella, uns metres més endavant deixem la carretera que puja al casc antic i prenem un carrer que surt a la dreta. Us presentem aquesta “​Caminada Fuentes​”, una marxa popular i familiar en memòria del nostre estimat consoci Josep Ramon Fuentes, que ens va deixar el juliol del 2017. El Fuentes era present i destacava en molts aspectes i molts camps. Una de les coses que més recordarem en ell és la gran estimació pel territori, pel nostre entorn. Aquesta estimació ja des de fa molts anys l’havia portat entre d’altres llocs, a la nostra entitat, la Unió Vilanovina. Tant a peu com en bicicleta, el Fuentes ens transmetia aquesta passió i ens l’encomanava. Amb aquesta marxa pretenem, doncs, recordar-lo, fent el mateix que faria ell, un recorregut per algun indret de la Comarca del Garraf. La intenció és que aquesta sigui una activitat anual. Trobem a faltar molt el nostre amic i considerem que aquesta pot ser una bona oportunitat per conèixer cada any, algun d’aquests indrets que ell ens va ensenyar. Esperem que us agradi la proposta. Us esperem

La Unió Vilanovina

 ITINERARI AL VOLTANT DEL POBLE D’OLIVELLA

Fitxa tècnica:

  • Longitud: 6 Km.
  • Dicultat: baixa
  • Desnivell acumulat prop de 200 metres

 

 

La ciutat i la fira

Novembre 15, 2018

Ara farà una setmana que s’inaugurava la Fira de Novembre 2018.

Tots i totes tenim els imatges prou fresques com per parlar-ne. Això és el que volem fer aquest divendres a l’Aula. El ponent serà el regidor President de l’Àrea de Promoció Econòmica ,Ocupació i Innovació de l’Ajuntament de  Vilanova Jordi Medina que ens parlarà sobre “ La Fira de novembre, passat, present i futur. L’acte com sempre a les 7 de la tarda  ala Sala d’actes de l’UPC

La fira és una de les dates assenyales en vermell en el calendari festiu de la ciutat. Gairebé tots hi hem passejat, badat i ens comprovat com la fira esdevenia un aparador de la ciutat.

El Web de la Fira de novembre porta algunes dades interessants sobre la seva història: El 1381 el rei Pere III (de Catalunya i Aragó-Compte de Barcelona) autoritzà la celebració d’una fira anual de quinze dies de durada, a comptar a partir del dia de Tots Sants.

Possiblement aquest privilegi el concedí com a desgreuge per haver cedit els seus drets sobre la vila al seu cunyat, Bernat de Fortià.
Si per una petita vila era tot un privilegi tenir mercat setmanal, el fet de poder celebrar una fira anual era d’una importància vital.

A més a més de les transaccions econòmiques comportaven, la celebració d’una fira donava prestigi i capitalitat a la nova vila.

Aquesta Fira de Novembre, que se celebra a la vila des de fa sis segles, ha tingut els seus alts i baixos.

Els anys seixanta, en plena eufòria de l’avicultura, adquirí una certa resplendor que, però, a poc a poc anà minvant.

Tampoc no reeixiren algunes temptatives d’organitzar fires de bestiar, al tombant de segle. La Fira de Novembre fou recuperada el 1991 i s’ha diversificat.
Fira i mercat, durant molts anys, es van celebrar a la mateixa plaça i quan aquesta resultà insuficient els venedors s’escamparen per la plaça de Sant Pere (1701) i per la de la Verdura o de les Cols (1732).

La recuperació de la Fira de Novembre, l’any 1991, després de sortir d’uns anys 80 molt durs, amb crisis industrials, taxes d’atur molt elevades, etc., va ser gràcies a l’acció conjunta de la Jove Cambra i l’Ajuntament. De llavors ençà, la Fira ha canviat i molt.

 De ser un expositor dels productes de la terra i aviram s’ha transformat en un gran aparador de l’activitat econòmica de la nostra ciutat.

La Fira doncs ens ha  servit d’excusa com a  ciutat , de bona excusa, per aprofitar la presència de tot el territori i posar en escena totes les s potencialitats de Vilanova  i procurar oferir- les de manera que siguin atractives per poder augmentar els nostres nivells de projecció.

Tots nosaltres retenim en la nostra memòria fets , espais, celebracions que acaben formant el nostre imaginari particular. la suma de moltes d’aquest imaginaris es transforma en el col·lectiu d’una ciutat. La fira segur que forma part del nostre particular imaginari i és també en el de la ciutat. Cada generació de Vilanovins i vilanovines té en la seva memòria alguna referència de les fira i aquest referents forment el pòsit col·lectiu d’aquesta celebració. Celebració que òbviament ha anat variant les seves formes i adequant-se a la realitat econòmic o comercial del moment.

Possiblement en un moment de globalització de l’economia, de la deslocalització de les empreses es bo que els territoris mostrin els seus potencials, que cerquin la manera d’oferir allò que produeixen i en aquest sentit caldria que quedés ben delimitat en els recintes firals i en la nostra també allò que és potencial productiu del territori , de la nostra ciutat i allò que és més el producte quotidià i del consum immediat que deu ésser importants però no es poden convertir en els elements diferencials de les fires

Cada temps té la seva fira i segurament cada fira té la seves necessitats.

I per poder-ne parlar ,sobretot del futur, ens acompanyarà en Jordi Medina  Portaveu del govern. Regidor de Promoció de la Ciutat, Comunicació i Joventut President de l’Àrea de Promoció Econòmica, Ocupació i Innovació.

Jordi Medina és  Gestor de la cultura i del patrimoni especialitzat en comunicació, difusió, accessibilitat i programes educatius. Mestre, psicopedagog i titulat en Gestió Pública. Membre de l’Institut d’Estudis Penedesencs i d’altres entitats culturals i socials d’àmbit local i nacional.

Ens veiem doncs divendres. El Passat d ela Fira és el que és, el present ja l’hem vist però podem descobrir les propostes de futur que ens fa el responsable de la Promoció Econòmica d ela ciutat.

 

De fora vingueren…..

Novembre 15, 2018

Fa unes setmanes parlàvem dels “Detalls intranscendents” (1) que es poden trobar a la ciutat, entre aquest detalls esmentaven, en el regne animal, els coloms que poblen i molt la ciutat.

No és d’ara que els veus sobrevolar pels nostres caps. Fa anys es van convertir, suposo que involuntàriament, en un element més del paisatge urbà habitual i quotidià, diem involuntàriament perquè suposo que l’expansió de les ciutats han ocupat ,en part, el seu  hàbitat natural. I clar, per raó de supervivència i mutació s’han convertit en uns urbanites més.

Hi va haver un temps en que els mateixos coloms es van convertir en elements que donàvem un to bucòlic a la grisor de les parets de les façanes i les tristes places del postfranquisme.

Som generacions diverses les que tenim la fotografia amb la mà estesa plena de besses i els coloms posant-se tranquil·lament damunt dels braços picant els grans que se’ls oferia amistosament. Tendre infància!!

Això encara alguns i algunes podrien dir que ho han pogut fer a la Plaça de la Vila quan encara no tenia la fesomia actual i mostrava aquelles palmeres nanes dels costats del monument..

Els coloms han tingut – almenys fins ara- també la imatge de ser la metàfora d’un  missatge de la pau o com l’esperit sant en forma de colom va posar-se  damunt els apòstols i els va inferir una intel·ligència.

I encara escoltàvem amb una certa emoció el poema cantae pel Serrat  de Rafel Albertí.

 

Se equivocó la paloma.

Se equivocaba.

Por ir al norte, fue al sur.

Creyó que el trigo era agua.

Se equivocaba.

 

Poema composat al seu exili primerenc a Paris després de la sortida d’Espanya quan el franquisme triomfa. A França tampoc ho va tenir fàcil ja que li van retirar el permís de treball i va haver d’acabar marxant també.

Poema de dolor , soledat i esperança. (2)

I la imatge del coloms portant missatges de pau i amor, que sortien des de les mans del infants en tantes i tantes inauguracions d’esdeveniments de caràcter esportiu, socials , culturals…….

A la nostra ciutat fins i tot recordem la presència d’ una societat columbòfila – ignoro si encara segueix amb activitat-  que tenia la seva seu a l’edifici del pavelló d’esports de la plaça de les Casernes, de tant en tant podies  veure volar els coloms fent cercles orientatius, entrant i sortint d’una mena de petits finestrons que hi havia  i fins explicaven que  anaven de ciutat a ciutat.

Estaven també sota un cert control militar perquè els coloms missatgers a més de paraules d’amor i pau en ocasions han servit  antigament per les comunicacions de l’exèrcit quan encara la tecnologia adequada no existia o quan aquesta moderna tecnologia  feia figa. Llavors es tornava als orígens i el coloms feien quilòmetres i quilometres entre posicions militars per definir les estratègies i atacs, contraatacs o replegaments ( recordem que l’exèrcit mai es retira, es replega).

De coloms n’hi ha de diverses classes , com de tot en al vida hi ha els comestibles – diuen que amb arròs pot ser deliciós- els salvatges objecte de cacera i els de la ciutat que ja els coneixem prou per bé i per mal.

Però aquesta imatge bucòlica i innocentet dels coloms  ha canviat  hi ha un estudi molt interessant Aus Urbanes editat per la Diputació de Barcelona escrit pels professors de la Universitat de Barcelona  E. Casas i S. Lavin en que documenten la presència dels coloms a les ciutats i la seva enorme reproducció que ha arribat a generar més problemes que beneficis,. Atribueixen   la massiva presència a les facilitats que se’ls ha donat sobretot perquè se’ls ha resolt l’alimentació i els espais per habitar, però alerten també dels inconvenients que porten associats a al salut pública. A  part de la degradació general dels seus excrements, poden transmetre algunes malalties ja que són portadors d’agents patògens ja que bàsicament a les ciutats s’alimenten d’escombraries i restes d’activitat humana.

Així la massiva presència de coloms j ha esdevingut una mena de plaga. Ja hi ha a les ciutats altres plagues animals, el de els rates per exemple – que ha donat per producció literària notable-  que en anys en que no plou amb força i no se les emporta la riada per els clavegueres surten arreu, o a l’estiu les paneroles que freqüenten i campen pels  nostres carrers amb absoluta tranquil·litat.

Aquesta presència i comportament i conseqüència de la seva presència ja se les ha considerat gràficament com a rates-voladores i per tan també hi ha la convicció que cal actuar. I així s’ha fet des de l’exterminis ras i curt a evitar la seva exponencial reproducció barrejant en un menjar preparat amb un  component anticonceptiu. S’ha prohibit els donar-les-hi menjar , fa un parell d’estius a  Vilanova a es van penjar uns cartells amb recomanacions de no donar menjar als coloms  que va semblar que havien donat resultat ja que es va percebre que  hi havia menys coloms per la Rambla. No hem tornat a veure els avisos i en canvi hem vist augmentar la presència dels coloms i a més hem vist com han perdut la por al humans et planten cara  i el respecte a tota propietat per petita que sigui. Es caguen  ( altre dia parlarem del gossos, o dels seus amos)on volen i es mengen les entrepans si poden que s’han demanat en una terrassa de la rambla.

Els jubilats que sempre han estat uns seguidors i observadors privilegiats de les obres a la ciutat  -tothom porta un arquitecte o un mestre d’obres dintre-  ara han perdut pistonada, no hi gairebé obra pública, aquests dies enrere  s’arreplegaven al Carrer Coroleu amb el nou asfaltat , gràcies valent pebrots!!,  als pressupostos participatius  ( prec a l’ajuntament : segueixi asfaltant per favor fins a la ronda, els moviments laterals dels cotxe són espectaculars) però la caiguda en picat de l’ inserció ha fet que ja no puguin convertir-se en experts en obra pública, ara des dels bancs de la rambla observen els moviments de l’extensa colònia dels coloms que hi habita. Alguns, esdevindran mestres en el coneixement els usos i costums dels coloms, altres els allunyaran a  cops de bastó i altres, fins i tot, els  llencen bocins de pa per alimentar-los en una actitud altruista . Horror!!

Hi ha qui es defensa posant figueres de mussols per evitar que es caguin o simplement s’aturin  en els balcons però el mobiliari urbà és atacat sense pietat. A  vegades  ( els ocells fan cagarades i mai més ben dit)el seu vol rasant a la Rambla és un perill per la integritat dels vianants , o la incomoditat de  l’assetjament que fan quan algun menja alguna cosa assegut tranquil·lament en una terrassa . Algú hi haurà de posar remei si no es vol que neixin una mena de comitès  ( ara és temps de comitès) d’extermini de coloms que actuïn – si és que ja no ho fan-  impunement i sense control

Els més pessimistes ja ha posat damunt la taula la vella dita de  que de fora vingueren  i de casa ens tragueren.

Però qui ha tret a qui? Aquesta és al qüestió.

(1) Detalls intranscendents, publicat a l’Eix Diari el vull d’octubre. Comentar  que el tronc de l’arbre ha tornat ha rebrotat. Modestament això sí, però segueix persistint.

 

(2) Del llibre Entre el clavel y la espada ( 1941) de Rafel Alberti.

 

Publicat a l’Eix Diari el 30 d’0ctubre del 2018

 

La justícia fa aigües

Novembre 13, 2018

Els que ja tenim una edat recordem la figura de Pedro Pacheco, que va ser alcalde de Jérez de la Frontera pel Partit Andalucista durant més d’una vintena d’anys.
A l’any 1985  va pronunciar aquella famosa frase que va arribar a convertir-se en una frases molts citada i molt coneguda : “La justícia es un cachondeo”. Li va suposar denúncies i crítiques a manta.

La frases en qüestió va ser la seva resposta a la decisió judicial de suspendre l’enderrocament del xalet de Bertín Osborne, que havia decretat el seu Consistori. “La gente dirá que la justícia es un cachondeo y yo he de darles la razón”, va declarar als periodistes res més conèixer la notícia.
Més endavant Pacheco va patir  en les seves pròpies carns  la frase no tenia cap base quan el Tribunal Suprem va arribar en cassació la condemna de 4 anys i 6 mesos de presó per la contractació irregular de dos polítics del Partit Socialista d’Andalucista com a assessors de diverses empreses municipals de Jérez en 2005.

La Sala penal no només la va confirmar sinó que va elevar un any la condemna que li havia imposat l’Audiència Provincial de Cadis tant a ell com a altres dues persones pels delictes de prevaricació i malversació de fons públics, als quals va afegir el de falsedat en document oficial……..

Han passat molts anys des de la famosa frase però el cert és que ara no sabem si cal definir-la com un cahondeo però si que tens la sensació que tot plegat fa aigües.

I clar la justícia és el pilar fonamental de la democràcia.

És qui ah d’arbitrar al convivència.

Qui jutjarà els comportament

Qui garanteix el drets i reclama els deures.

Si això no funciona i a més la sensació generalitzada és que no funciona el sistema democràtic s’afebleix.

A Catalunya hi ha la percepció que tot el bastiment de la causa contar els líders de l’ independentisme està farcit de ficció per anar carregant les tintes que arriben fins arribar a fer unes demandes de penes que no només fan esgarrifar sinó que fan pensar que hi ha un biaix excessivament manipulat en les acusacions que fan pensar que no hi ha voluntat de justícia sinó d’escarment.

I podem parlar de la situació dels energúmens coneguts com La Manada condemnats  i gaudint de llibertat , o els agressors ultradretans de Blanquerna que també campen tranquil·lament malgrat al condemna…

I així sumant

No cal dir ja la situació en que han quedat algunes de les demandes a tribunal europeus sobre els dirigent el Procés que sense ser cap derrota si que qüestiona alguns dels procediments.

I Estrasburg qüestiona la imparcialitat en el judici d’Otegui, per qui no tinc cap simpatia, però tampoc crec que no es mereixés un judici just.

Però la cirereta de tot plegat ha estat el paperot que ha fet la justícia en el tema de les hipoteques, primer sentenciant que qui ha de pagar els impostos és el banc , i fent una reculada antològica i amb el paripé de convocar un ple del Suprem acaben sentenciant el contrari d’una sentència ferma.

Segurament hi deuen haver  arguments jurídics que avalen el que ha decidit el Ple del Suprem, ara bé la ciutadania en general ha sospitat que la judicatura ha rebut i ha cedit a les enormes pressions de la banca perquè el pitjor que hi pot haver és que les sentències la majoria d ela gent no els entengui….

I anar fent.

Ara s’ha de renovar al cúpula judicial.

Els partits majoritaris ja sembla que han pactat la Presidència del poder judicial. I També han pactat els membres que es renoven.

Amb un “pirueta” per canviar el jutge que ha de presidir el judici contra els líders independentistes….

Estaria bé però abans de la votació que tinguessin que passar per alguna comissió del Parlament per poder conèixer  que pensen de moltes de les coses ,de la quotidianitat de la justícia per poder saber cap on anirà el seu mandat.

La independència no sols s’ha de tenir sinó que s’ha de poder demostrar i les actuacions ha de no només semblar-ho sinó que hi ha d’haver la percepció generalitzada que la independència és un valor consagrat entre el jutges.

Ara no és així.

I per tancar el capítol la sentència del Tribunal de Comptes : que ha declarat   “responsables comptables directes” de les despeses de fons públics que va generar la consulta de 9-N, per la qual cosa han de fer front al pagament dels 4,9 milions de manera conjunta i solidària.

Els magistrats atorguen a Artur Mas la principal responsabilitat, perquè consideren que ell hauria de respondre per tots en cas que els altres no puguin fer front al reemborsament. A Ortega el tribunal li demana 865.674,9 euros, a Homs gairebé 2 milions d’euros i a Irene Rigau 2,8 milions.

I la pregunta és: Es podran quedar els condemnats les ordinadors que es diuen que es van comprar?

Potser si els posen a l revenda algun caleró traurien…

En fi el panorama més aviat fa basarda

 

Noms propis (XLV)

Novembre 13, 2018

Llei Werd. Mala memòria en general d’aquella llei. De al llei sí però també de  l’actitud xulesca amb que el ministre va voler imposar-la. Rescatant competències de les “comunitats autònomes” i trencant acords històrics en educació.

Ara el govern Sánchez es disposa a modificar aquells aspectes que havien laminat competències d ela Generalitat. La proposta de reforma de llei educativa del ministeri d’Educació preveu retornar a les autonomies amb llengua cooficial, i per tant a la Generalitat, competències en la decisió del currículum de les matèries i també en la regulació de l’ús de la llengua cooficial. Segons la proposta,  el ministeri planteja tornar a establir que l’Estat determini el 55% del currículum de les matèries. D’altra banda, també proposa suprimir la regulació de l’ús de la llengua cooficial de la LOMCE, que incloïa els 6.000 euros per a l’escolarització en castellà, i deixar aquesta regulació, escolarització inclosa, a les comunitats amb llengua cooficials. Entre altres propostes, també inclou l’opció de cursar el batxillerat en tres anys.

El ministeri  considera que hi ha “raons d’urgència i oportunitat” per promoure una modificació de la llei en vigor que comporti “l’eliminació dels aspectes més lesius introduïts per la LOMCE”. Però no n’ hi ha prou amb això i el Govern espanyol, però, afegeix que més endavant caldrà dur a terme una “reforma integral de la normativa vigent”. Tot i que consideren que el més seria “raonable i desitjable” derogar l’actual llei, admeten que fer-ho no aportaria seguretat jurídica.

La proposta assenyala l’objectiu d’evitar la doble via en el quart curs de l’ESO, i elimina els “itineraris” que havia dissenyat el ministre Wert per segregar els alumnes que continuessin els estudis a l’FP o a batxillerat.

Un altre del punts prou interessant és  considerar la religió com matèria  no avaluable. Tal com s’havia avançat des del ministeri, l’assignatura de religió perdrà el seu caràcter avaluable i serà optativa sense l’obligació de cursar una matèria alternativa per als qui no sol·licitin cursar-la. A batxillerat també es deixarà de considerar la religió com una matèria específica.

Tanmateix les modificacions són prou importants i ben segur que tindran una bona acollida en l’àmbit educatiu. Però els i les professionals també s’han queixat ,no pel contingut del que ara es vol posar i/o tocar, sinó pel fet que ja serà la sisena reforma educativa en el període democràtic a l’estat espanyol.

Sens dubte seria desitjable que les bases educatives fossin consensuades i que les modificacions fossin enraonades sense tocar els elements troncals del contrari provoquen confusions i sembla que a cada canvi de govern calgui fer modificacions, algunes tant absurdes com els del ministre Werd.

Es possible el pacte per l’educació? De moment sembla que no.

 

Llistes: Fem llistes per tot.

Del positiu i del negatiu

Del que ena agrada i del que no ens agrada.

Del que hem de comprar

De¡’allò que volem canviar i/o modificar

De llibres per llegir, pel·lícules per mirar o música per escoltar..

Però hi ha temptacions de fer llistes més complexes.

Bons i dolent

Amics i enemics.

Herois o traïdor

Patriotes o botiflers.

Ara ens ha sortir L’ANC  que ha començat una campanya per promoure el consum a empreses amb “valors republicans“. La campanya pretén que els catalans modifiquin els seus hàbits de consum i optin per proveïdores partidàries de la República i que no participessin en la “campanya de la por” de finals del 2017 per tal de “donar efectivitat real a la proclamació de la República catalana”.

La campanya vol “enfortir el teixit empresarial a Catalunya que respongui a valors de lliure mercat i de no ingerència dels poders polítics”. L’Assemblea ha defensat l’estratègia de “preparar la ciutadania per a la independència, aprenent les lliçons de l’octubre del 2017, per quan torni a venir un altre embat democràtic”.

Tant  el coordinador de la comissió Fem República, David Fernàndez,  ha exlicat que “no hi haurà llistes d’empreses de bones i dolentes” com la la presidenta de l’entitat, Elisenda Paluzie que ha dit  “no es pretenen fer llistes, sinó donar informació als consumidors perquè prenguin lliurement les seves decisions de consum amb el màxim d’informació possible, fugint del nacionalisme econòmic”.

Per eliminació la llistat es fa.

Aquelles partidàries d’anant fent república, vol dir que hi ha que no ho fan..

En fi un bon sistema sibil·lí per separar unes i altres.

El President del Foment de Treball tot just acabat d’estrenar Sánchez Llibre ja ha posat el crit al cel davant de la iniciativa.

Caldria saber que en pensa el President Torra o la consellera de  d’Empresa.

Per ara han mantingut un silenci massa evident.

Però vaja  si a l’efecte que porta al publicitat de pressió sobre el consumidor ara hi haurem de meditar si al tonyina que compro és d’una empresa que “fa república” anem dats… “apaga y vámonos”

Fragment de l’article de Luis Mauri al diari “El Periódico”: “…. Franco es mor i la seva dictadura agonitza amb ell. En el seu lent defalliment, el règim intenta conjurar la seva debilitat amb un bany de sang. Un més. Entre el 28 d’agost i el 18 de setembre del 1975, condemna a mort tres militants d’ETA pm i vuit del FRAP. Els consells de guerra aixequen una onada internacional de protesta.

L’ONU  i la Comunitat Econòmica Europea reclamen l’indult. L’OTAN  deplora les condemnes. Les manifestacions se succeeixen en nombroses ciutats europees. Els sindicats francesos i anglesos boicotegen Iberia i altres empreses espanyoles.

El 26 de setembre, el règim indulta sis condemnats i l’endemà afusella els altres cinc a Barcelona, Burgos i Hoyo de Manzanares. La indignació es multiplica. Diverses seus diplomàtiques espanyoles són atacades. L’ambaixada de Lisboa és saquejada i incendiada. Una dotzena de països criden a consultes els seus ambaixadors a Madrid. Mèxic demana l’expulsió d’Espanya de l’ONU.

La dictadura respon a la pressió internacional amb una campanya d’exaltació nacionalista de reverberacions autàrquiques. L’1 d’octubre, organitza una manifestació a la plaça d’Oriente de Madrid. Un Franco espectral, cadavèric, que balbuceja, surt al balcó. A sota, TVE compta un milió de persones: això sempre ha sigut així. I grups de falangistes empaperen els carrers de Madrid i Barcelona amb uns adhesius amb la bandera espanyola i la consigna “No compris qui t’insulta. Compra nacional”.

 

Roger Torrent. El President del Parlament navega en aigües turbulentes. El Parlament és un àmbit de debat, sovint les batusses dialèctiques són evidents i de pujades de to. Però en el Parlament de Catalunya sembla que s‘hagi perdut el nivell de la cortesia entre els diputats , que s’hagin traspassat línies vermelles i s’hagin generat els turbulències que el President intenta aturar sense massa èxit.

La darrera situació conflictiva ha estat la protagonitzada pels diputats Rubèn Wagensberg d’ERC i Carlos Carrizosa de C’s . El primer en una intervenció des del faristol ha dit  : “Els hi demanem que parin d’utilitzar termes com ‘supremacistes’ perquè la nostra rèplica podria ser parlar del grup feixista de Ciutadans. Podríem parlar del feixista del Carrizosa o de la feixista de l’Arrimadas. Seria exactament el mateix”.

Aquest intervenció no ha agradat els representant de C’s que en passar el d’ERC  tornant al seu escó li ha etzibat “Vete p’arriba, nos vemos fuera”.
I embolica que fa fort.

Intervencions, escridassades, negacions i afirmacions…

I el President, que intuint que se li escapa la situació, ha assenyalat que havia fet : un primer avís” als dos diputats i els hi ha advertit que “els crido a l’ordre”. “Prou!, ja he cridat a l’ordre als diputats Carrizosa i Wagensberg i ja saben quines són les conseqüències”.

L’escàndol ha seguit amb intercanvi de retrets , finalment Torrent s’ha imposat : “els dos diputats estan cridats a l’ordre i també faig la crida extensiva al conjunt de l’hemicicle.Hi ha moments que sembla un pati d’escola”. “Com a gestor d’aquest ple no tornaré a acceptar cap falta de respecte des del faristol ni des dels escons”.

Certament baralles de pati d’escola.

Ses senyories haurien d’anar al racó de pensar una bona estona…

 

Quim Nadal. L’ex alcalde Girona i ex conseller dels governs de Montilla i Maragall torna a ser protagonista per la publicació del llibre “Catalunya, mirall trencat” (Pòrtic) on aporta la seva visió i possibles sortides a la crisi de la relació entre Catalunya i Espanya. En el llibre fa algunes propostes prou interessants : “defensa que l’Estat reconegui que l’actuació policial de l’1-O va ser un error, que prengui la iniciativa d’alliberar els presos sobiranistes i suspendre totes les accions judicials contra l’independentisme, i que garanteixi “la restitució plena de totes les competències del Govern català”.

També planteja que els partits sobiranistes “admetin” que l’1-O no va ser un réferendum homologable amb garanties i que han d’aconseguir un acord de renúncia a la via unilateral i un “pacte d’estabilitat per a una legislatura normalitzada”.Així, planteja un acord “per definir una majoria suficient per desenvolupar bilateralment els mecanismes de consulta a la ciutadania de Catalunya” i apunta a una llei de claredat com una de les possibilitats per materialitzar aquestes consultes a la població”. La tesis de Nadal es pot resumir en : “Alliberament dels presos, Estatut del 2006 sencer i un referèndum pactat, ara o d’aquí 10 anys”.

En una entrevista que publicava el diari Ara Nadal responia a la qüestió si era un “federalista enfadat” : No, un catalanista que havia cregut que com a conseqüència de la Transició hi havia un pacte possible entre Catalunya i Espanya. Que fins i tot el retorn de Tarradellas era un pont amb la legitimitat republicana anterior a la Constitució del 78. Si aparegués un nou Tarradellas i un nou Suárez (que no veig a l’horitzó) començaríem a moure les peces d’un trencaclosques que ara està petrificat. Sense que em vulgui proclamar independentista, avui ho soc més que fa 10 anys.

Després d’un llarg i prudent silenci Quim Nadal torna a posar damunt la taula la seva opinió i les seves propostes , per la seva trajectòria val la pena escoltar-lo.

 

 

De lectures

Novembre 12, 2018

A l’altre costat de l’infern

Jordi Sierra i Fabra.

Amsterdam, Ara llibres

Barcelona 2015

Jordi Sierra és un dels autors més prolífics de la literatura catalana. Es mou bé – molt bé, vaja-  en els ambients de la novel·la policíaca  És el creador de personatges com l’inspector Mascarell, un vell policia republicà que s’ha hagut d’adaptar a la postguerra franquista i que continua desenvolupant la seva tasca ara de manera privada ja que va ser depurat en acabar al guerra i va passar uns anys de treballs forçat al Valle de los Caidos i obligat moltes vegades per els circumstàncies, personatges que  donen la mida de protagonistes ben creats , amb credibilitat en al feina que els toca fer i amb un grau d’humanitat extraordinari.

Així doncs que Sierra crea un nou policia el comissari Hilari Soler ja té d’entrada la seguretat de que serà de nou un personatge creïble i entranyable i a més bon policia, malgrat li toqui sempre la feina més difícil i complicada.

Aquets és el tercer volum de la sèrie que va començar amb La mort del censor, va seguir amb L’ombra del sabre i ara segueix amb A l’Altre costat de l’infern. Les accions transcorren a la ciutat de Barcelona al voltant dels anys seixanta. En el primer volum s’endinsa en el mon de la censura i les ramificacions que porta , en el segon en el tancat i intocable  àmbit de l’exèrcit i la influència que encara té en aquells moments a  la societat i ara en aquets nou episodi es centra en el paper de l’església i en l’escàndol dels “robats” venuts ,separats dels seus pares i donats a altres famílies.

Jordi Sierra i Fabra és una del autors més prolífics i reconeguts de la literatura catalana actual. S’explica que és un autor que va començar a escriure a la seva infantesa i amb poc més de dotze anys ja havia escrit la seva primera novel·la llarga. Aquesta precocitat va lligada a una gran capacitat de treball que l’ha portat a que fins ara hagi escrit més de 400 llibres i hagi estat traduït a nombroses llengües, es calcula que ha venut més de deu milions de llibres, xifra realment important i que el situa entre els autors més llegits de la literatura contemporània.

Sierra i Fabra té una llarga trajectòria en literatura infantil i juvenil. Ha obtingut la majoria del premis que es concedeixen de literatura Columna Jove, Vaixell de Vapor, Gran Angular, Ateneo de Sevilla, el Nèstor Luján de narrativa històrica i el Premio Nacional de literatura Juvenil a l’any 2007. Ha estat així mateix un estudiós de la música poc i rock, ha fet de comentarista i ha treballat per impulsar diverses revistes d’aquets gènere com Popular 1 i Super Pop. Amb l’editorial Amsterdam llibre va publicant la sèrie de l’inspector Hilari Soler.

L’Hilari Soler és un policia atípic en la Barcelona dels anys seixanta,amb un pensament democràtic, bon treballador, l agrada la festa i detesta als seus companys de la brigada polític-social i fins i tot ha denunciat  un inspector que va llençar per la finestra a un estudiant, aquets fet l’ha portat a sentir-se una mica assenyalat a la comissaria per una mala interpretació del corporativisme , però també té companys que l’admiren i l’animem com és el cas de sotsinspector Quesada , el seu company de feina.

L’Hilari sap que és fill d’un acabalat industrial però que no el té reconegut com a fill malgrat haver-li donat el cognom, aquest fet el fa reflexionar més d’una vegada sobre la seva pròpia vida, està casat i té dos fill adolescent que li fan de contrapunt en el seus pensaments i  en el món i la realitat que es viu en aquells moments.

El comissari Soler diu que investigar és com una partida d’escacs: primer  hi ha els peons, els primers testimonis que són irrellevants; després arriben les torres, cavalls i alfils, que callen o amaguen alguna cosa; al final de la partida està la reina, la veritat, i després d’ella, el culpable, que és el rei.

La mort d’una monja fa que s’iniciï una investigació per veure com ha pogut succeir , els testimonis parlen d’un baralla amb una noia jove que va sortint corrent. A partir del que es va coneixent de la personalitat de la religiosa, els policies Soler i el seu ajudant Quesada es troben amb un cas molt més gros del que inicialment esperaven. La monja sor Maria treballa com assistenta social en diverses clíniques de natalitat amb els directors metges que tots la defineixen com gairebé una santa. Però no tots és el que sembla i tirant del fil, Soler i Quesada van entreveient que darrera la monja, els metges i les clíniques hi ha un tot un tràfic de nadons. Descobreixen un pis on s’hi allotgen un grapat de noies embarassades que per raons familiars i per evitar l’escàndol passen els darrers mesos de gestació i després´ donaran els seus fills en adopció. Algunes  de grat i altres sense voler-ho els fills els hi són arrabassat i els fan creure que han mort.

La trama és va complicant i arriben a la conclusió de que la mort de Sor Maria pot haver estat produïda per alguna de les mares a les que se’ls havia pres el seu fill o filla i que hagués reclamat a la monja que li tornés.

Amb aquesta hipòtesi els policies avancen en la investigació i acaben resolen el cas amb  un final previsible però amb un gir prou interessant.

Excel·lent narració, una trama molt ben construïda amb les giragonses a l’entorn de la vida del comissari Soler i els enfrontament que té amb un alter comissari, el comissari Creix de trista memòria per ser un dels grans torturadors de demòcrates en l’època franquista i també te un encontre amb l’altre personatge de Sierra, el comissari Mascarell , ara ja pare i amb prop de vuitanta anys.

La novel·la fruit de la seva construcció literària amb un diàlegs més que notables es llegeix amb rapidesa i amb interès.

La Barcelona encara grisa, però ja amb algun punt de llum d’esperança, es descrita de manera magnífica per Sierra i Fabra.

Esperem més casos de l’inspector Soler i del seu ajudant els sotsinspector Quesada. Una excel·lent parella de fet.

 

 

 

 

 

D’altres fonts (XLV)

Novembre 11, 2018

La crisi de l’esquerra europea fa temps que dura , la manca de resposta davant la crisi és un dels handicaps que pesa com una llosa damunt d’aquesta ideologia que va representar en un moment una gran part dels treballadors i treballadores.

La manca de referents, de lideratges potents  fa que l’esquerra estigui ara desorientada i hagi perdut suports a banda i banda . L’exaltació de l’ individualisme i la lluita molts cops desaforada per sobreviure ha fet oblidar el valors col·lectius i compartits. Cal que hi ha una reacció davant la pèrdua de credibilitat d’una esquerra que més que mai és necessària.

Wieviorka que és un analista de gran capacitat intel·lectual i polític fa una radiografia de la situació actual de l’esquerra. Fer una bona diagnosi és el primer pas per reeixir

L’esquerra, sense inspiración. Michel Wieviorka. La Vanguardia. 29.10

 

A tot el món, els partits i els polítics que podrien encarnar l’esquerra travessen dificultats mentre que en lloc de florir els seus adversaris clàssics de la dreta ho fan modalitats del populisme, del nacio­­na­lisme o de l’extrema dreta. El fenomen ­resulta impressionant i cap lloc del món no se’n deslliura. En general, és un trànsit de la ­democràcia electoral i no a través de ­processos revolucionaris més o menys brutals o de cops d’ Estat : competeix a la decisió dels ciutadans. Aquest fenomen comporta dinàmiques de ressentiment i d’odi, de xenofòbia, de racisme, de rebuig, de tancament de societats sobre elles mateixes. Dona fe d’una crisi profunda dels valors universals i de l’humanisme, sense que es pugui dir, almenys ara per ara, que s’associï al feixisme o al nazisme dels anys trenta, plens d’actes de violència extrema i que van desembocar en una guerra mundial.

La descripció és relativament fàcil, però la comprensió ho és molt menys: a què es deu la caiguda planetària de les esquerres clàssiques, mentre que els seus valors els garantien tan sols fa uns anys una ­adhesió notable entre l’electorat?

Caldria dir que la sorpresa assoleix el seu cim allà on el viratge ha estat espectacular, ràpid i massiu. Vet-ne aquí dos exemples. A Polònia , el moviment Solidarnosc , sorgit l’agost del 1980, va mobilitzar amplis sectors de la població, que es reflectia en una oposició total i fraterna al poder comunista: imposat des de l’estranger, aquest era l’adversari alhora de la nació, privada de llibertat; de la democràcia, que prohibia, i dels obrers, privats del dret a defensar-se mitjançant la vaga o en el si dels sindicats. Solidarnosc va ser un moviment profundament emancipador que va posar fi al comunisme sense recórrer en els seus inicis al capitalisme o al liberalisme.

En un país on l’antisemitisme encara continuava molt viu, Solidarnosc el va combatre amb valentia i el va rebutjar; guardo el record personal d’un moment realment emotiu que data del seu congrés del 1981 a Gdansk , quan el seu president Lech Walesa va demanar als congressistes que saludessin l’heroi supervivent de la insurrecció del gueto de Varsòvia , Marek Edelman , present com a membre de la delegació de la ciutat de Lodz .

Un terç de segle després, el mateix país, alliberat de la dominació soviètica i del ­comunisme, s’entrega a un poder poc ­democràtic, que trepitja la separació de l’executiu, el legislatiu i el judicial i promet un nacionalisme agressiu i antisemita.

Com ha arribat Polònia fins aquí? Hi ha dues explicacions complementàries. Una remet a la política recent del poder polonès, que, desenvolupant una ideologia i pràctiques neoliberals, ha posat en pràctica mesures per pal·liar la pobresa ( lliurar a les famílies 500 zlotys mensuals per fill a partir del segon ): una redistribució poc costosa, i eficaç políticament, que va aparellada amb un autoritarisme antidemocràtic que extreu la seva força d’una denúncia populista de les elits clàssiques. La segona explicació, la fraternitat generalitzada en el moment de Solidarnosc es va dissoldre des de la repressió brutal desencadenada el desembre del 1981 amb ocasió del cop de força del general Jaruzelski i encara més a partir del tractament de xoc que va significar el pla neoliberal de Leszek Balcerowicz , ministre de Finances des del 1989: els danys socials d’aquest pla van ­desencade- nar frustracions i agressivitat mas­siva davant els qui ho havien volgut o permès, entre els quals molts responsables o antics ­responsables de Solidarnosc , que va trencar la solidaritat i va posar fi al mite que havia afermat la protesta del 1980-1981 i que havia perdurat en part als anys vuitanta. Dit d’una altra manera, i com ho demostra magníficament Karol Modzelewski , la violència de la repressió el desembre del 1981 i després, en els anys següents –una vegada exclòs el comunisme–, el neoliberalisme destructor de l’ Estat providència i un populisme va­gament redistribuïdor s’han conxorxat amb la benedicció d’una part dels antics contestataris per configurar la situació actual.

El segon exemple es refereix a l’ Estat d’Is­rael. En el moment de la seva fundació, el 1948, aquest Estat portava en ell les esperances d’un poble que acabava de patir les terribles destruccions del ­nazisme i alguns dels seus fundadors en­tenien que encarnava els valors humanistes i democràtics que permeten a tots els seus ciutadans viure junts, més enllà de Sis Dies (1967), com el de ­David contra Goliat , i simbolitzava la possibilitat que florís la democràcia al Pròxim Orient .

El mateix Estat , en l’actualitat , fa de l’hebreu l’única llengua oficial mentre que l’àrab es beneficiava anteriorment d’un estatus idèntic; una llei recent indica que “el dret d’exercir l’autodeterminació al si de l’ Estat d’Israel és reservat únicament al poble jueu” i el Govern havia considerat al principi la possibilitat de crear localitats reservades úni­cament als jueus. Les crítiques que acusen Israel de ser un país colonial i racista no manquen de cert fonament.

Els principals suports dels Estats Units al seu cap de Govern , Benjamin Netanyahu, són aportats per esglésies evangèliques que professen, d’altra banda, un antisemitisme explícit, i la seva estratègia amb relació a la UE les associa a poders nacionalistes i antisemites, començant pels de Polònia o Hongria . Com s’ha arribat també a aquest punt? Cal considerar el procés històric dels últims decennis : els canvis demogràfics, amb l’arribada massiva de jueus de països àrabs i/o musulmans als anys 60, 70 i 80 i posteriorment de la Unió Soviètica ; la violència terrorista que ha impedit la via d’un procés de pau i del compliment dels acords d’Oslo, amb –de manera especial– l’assassinat de Yitzhak Rabin el 1995 perpetrat per un ultranacionalista jueu; els èxits militars i de la investigació científica que han aportat el sentiment d’una veritable seguretat. La bona salut d’una economia neoliberal deixa poc espai a les veus de l’esquerra . El que queda de l’esquerra s’indigna, certament, però amb prou feines té capacitat de mobilització: el que proposa amb relació als palestins es veu ingenu i més arriscat que el que aporta la seguretat actual, i les xifres del creixement o de les rendes no semblen justificar una política social d’intensa redistribució.

L’enfonsament planetari de l’esquerra resulta de processos diferents, sens dubte, segons els contextos nacionals, però en els quals els èxits de l’economia neoliberal ­associats a la violència han assestat cops terribles als valors de solidaritat sobre els quals descansa tota idea d’esquerra. Quan a més la corrupció és massiva i afecta visiblement alguns d’aquests valors, que han abrigat l’esperança de progrés, d’emancipació i de justícia, el ressentiment arriba al cim; pels perdedors ja no resta sinó ­confiar-se als qui saben capitalitzar les seves pors i es converteixen en els seus portaveus autoritaris, revengistes i racistes. Els abandonats, els que temen la caiguda o caiguda social, ja no volen que se’ls parli de valors universals, d’altruisme, d’obertura, de fraternitat. Tenen bones raons per no creure-hi.

 

D’abans i d’ara

Novembre 10, 2018

Enguany no hem  menjat les castanyes amb màniga curta.

Feia un colla d’any que aquest dies de finals d’octubre i de principi de  novembre la temperatura encara no havia baixat.

Semblava que l’estiuet de Sant Martí s’havia avançat.

Inevitablement aquesta situació ens portava  dir repetidament que “abans” feia més fred , que els temps està canviant i això justificava la tesi del canvi climàtic per altra banda creiem que incontestable a hores d’ara i davant els fenòmens que anem registrant.

Però enguany una baixada sobtada de els temperatures ha portat, amb traïdoria i sense avisar,  el fred, el vent, la pluja i la primera neu a les muntanyes.

Ens ho advertien els meteoròlegs i ràpidament molts de nosaltres hem hagut de treballar amb urgència en el canvi d’armari

Ambient d’hivern que ben segur ajudarà a escalfar-nos amb les castanyes calentones  i a glorificar-ho amb uns quants panellets acompanyats de moscatell.

I això ha comportat a afirmar que estem tenir una tardor com els d’abans, amb canvis de temperatura que fa pujades i baixades,amb vetades i pluja.

Tots Sant marca clarament la frontera cap a l’hivern i amb el Nadal que ja s’albira al fons del camí. Tot i que ara la publicitat comercial de l’espai públic ja ens ha posat els primers anuncis  sobre el Nadal i ja hem vist el Naixement del Pessebre en algun aparador i il·luminació als carrers .

Tots Sants era una festa  que antigament era gairebé de recolliment familiar amb els àpats conjunts i menjar els castanyes, moniatos  i els panellets al voltant de la taula amb animada conversa o recordant els absents , ara ja s’ha fet una festa molt més oberta i amb gent pel carrer.

La importació del Halloween (Hàlouin) fa referència a la festivitat tradicional heretada de les celebracions d’origen celta, al nostre país ha portat que al carrers hi convisquin bruixes i ésser terrorífics i castanyeres pacífiques. Les tradicions es barregen i ja costa discernir que és i que no és tradicional.  Abans era la castanyada qui era hegemònica i ara ha de compartir el protagonisme malgrat ens pugui doldre i no agradar massa amb el Hollowen. Podem arribar amb el temps a veure a un esquelet venent castanyes i a una castanyera portant una carbassa amb espelma inclosa passejant per la ciutat. Tot és possible.

Veiem que es diu de la transformació de la festa :Amb l’arribada del cristianisme s’establí el primer dia de novembre com a dia de Tots Sants. En aquell moment, el 31 d’octubre es convertí en All Hallows Eve (anglès antic per All Saints Eve, és a dir: “vigília del dia de Tots Sants”, ja que hallow és un mot que en anglès antic significa “sant” o “sagrat” i que prové, juntament amb la paraula moderna holy, del mot germànic khailag), d’on va sortir la paraula Halloween.

Moltes de les tradicions de Halloween es varen convertir en jocs infantils que els immigrants irlandesos portaren als Estats Units en el segle XIX. A partir d’aquí, la tradició, per la colonització cultural dels Estats Units d’Amèrica, es va començar a estendre per la resta del món. (Un altre bloc XTECBlocs Som els de cinquè).

Però tampoc cal alarmar-se massa ja que ara sembla que el Halloween també té un inici català. Cervantes i Colon eren catalans segons el Cercle Català d’Història i ara sorgeix amb força la tesis de que les celebracions semblants al Halloween actual va sorgir aquí i concretament a la plana de Vic ( la Catalunya catalana en paraules d’un antic alcalde vigatà)

Així ho explicava  el periodista  Quico Sallés  que va  assegurar a Tv3 que Halloween era un «ritu» català. «Això de la carabassa és un model copiat de com se celebrava tots els sants a Solsona i el Ripollès. Algun va haver de passar aquest costum a Irlanda i d’allà va passar a EUA», va apuntar. «Ja es buidaven carabasses al segle XVIII en la Plana de Vic», va defensar el periodista al programa estrella del sobiranisme audiovisual. Preguntes Freqüents .

I ja sabem que a partir d’aquí es genera el debat inútil i innecessari sobre les festes . Aquí però crec que som més de castanyes.

En fi que caldrà penar en com recatalanitzarem altra vegada la festa del Holloween i fem una simbiosi positiva amb la castanyada.

Donarà per molt veure les imatges que en poden sortir d’aquesta barreja.

Però Tots Sants aquí és la porta de la Fira ( segon diumenge després de Tots Sants) ja fa  dies que hem vist  damunt la rambla tot un seguit de fustes, barres metàl·liques, lones  i altres endimaris. És el senyal inequívoc que la Fira està al caure. Per tot Sants està tot més o menys embastat i enguany  a partir del 9 de novembre  dia de la inauguració  tindrem altre cop la Fira a la nostra vida.

Tots Sants, la Fira són diades especials en el nostre calendari dates que marquen fites que sobresurten de la quotidianitat. Són fites que ens ajuden a recordar  i a fer comparacions entre l’abans i l’ara.

Comparem,mirem pels retrovisors, cerquem possible paral·lelisme entre les fires viscudes fa anys i els actuals ja no sols pel que s’hi mostra sinó per l’ambient general. I en aquesta comparació sens dubte serà inevitable aquella afirmació  en la que diem  que ja no fa la fred d’abans. Tot i que enguany aquesta afirmació reiterada no la podrem repetir ja que ja hem tastat el fred tardoral. Però segur que res a veure d’aquell fred que recordem de petits quan passejàvem embadalits per la fira . Segurament les dades climatològiques ens desmentirien i no feia tant fred durant la fira ni ara fa tanta calor..

Cada vilanoví i vilanovina coneix un cicle de la fira i té records d’aquest esdeveniment . Els més grans potser  recorden aquelles fires d’abans , les primeres amb l’exponent del potencial avícola de la ciutat amb una munió de bestioles de ploma exposades  a l’antiga sala de ball Bolera. Vilanova mostrava ufanosa  les gallines, pollets i galls esplendorosos que es criaven a les granges locals, vaja gallejàvem… Altres potser van descobrir  la novetat dels pollastres a l’ast, de pollastres se’n menjaven alguns diumenges i a les festes grosses i fets de moltes maneres diferents abans però veure’ls rostir-se directament a una fira sens dubte va aixecar curiositat i expectació. T’ho podies menjar allà mateix amb quatre patates xip i amb una copa d’un, llavors, xampany de més que dubtosa qualitat. I de la  salsitxa de Frankfurt o de  la truita de gambes,què dir-ne potser els principis del fast-food local . També abans hi trobàvem reclams publicitaris de primera magnitud i  exposaven la moto  de  l’Angel  Nieto, mític motociclista amb 13 títols mundials. S’aparaulaven a “plazos” ( a terminis encara no ho sabíem)   les darreres novetats d’electrodomèstics Altres recordaran ja més endavant però encara amb una certa tremolor a les cames la carrega tan contundent com innecessària de la guàrdia civil per dissoldre una manifestació pacífica dels treballadors de la ciutat. Anys més tard , ara , ho hem tornat  a veure com es carregava de manera indiscriminada davant els col·legis electorals.

Entre l’abans i l’ara. Ara  hi hem veure encara les maquetes d’un Eixample de Mar que ara sembla que tornarà a rodar, estands institucionals força més grans i farcits de projectes ( no de realitats) , la implantació del Saló del Carnaval que va mica en mica consolidant-se , moltes , masses potser companyies d’assegurances i les empreses de mòbils i com no pot faltar les paradetes de menjar divers i territorialment disperses, coques de Perafita, embotit de Planoles i de  Vic competint, pa i empanades gallegues…   naturalment també tenim memòria per les , flaires de pomes ensucrades i coto fluix dolç, globus amb formes canviants d’acord amb el personatge televisiu del moment i sempre l’incansable esperit del canvi  del negoci, de la transacció.

En fi que ja tenim la Fira i segur que parlarem de l’abans i l’ara, i del fred que feia  o sentíem i el que fa ara al davant i potser El canvi climàtic ha estalviat a les noves generacions l‘haver d’estrenar el jersei gruixut o l’abric de la temporada ara anem en màniga curta i ben bé que anem. Aquest anys haurem de tornar a l’abans i abrigar-nos una mica més no fos cas que ens constipéssim.

Passa el temps i l’abans es va desdibuixant per poder instal·lar-nos en la necessària  comoditat de l’ara. El temps ni abans ni ara donava certeses ja ho dèiem , el temps està boig  meteorològicament parlant .

I ni els temps passat eren millors ni ara vivim a la panacea.

 

Publicat a l’Eix Diari el 4 de novembre del 2108

1914-1918 La gran guerra i el Garraf

Novembre 6, 2018

Aquest any es compleixen el cent anys del final de la I Guerra Mundial, La guerra que sacseja Europa i el Món. El tauler dels estats europeus es va moure i remodelar i va generar canvis molt importants que perdurarien que fins que trenat anys més tard Europa tornaria a viure una conflicte que també tingué abast mundial.

Per conèixer més aquest fets i la participació de forces catalans en el conflicte  hem convidat a Raimon Soler que ens parlarà de: El Garraf i la primera guerra mundial. Com sempre la conferència serà el divendres a les 7 de la tarda a la sala d’actes de l’UPC

Espanya va ser neutral en ambdues conteses armades però no hi ha dubte que hi havia simpaties diverses pels bàndols confrontats. A Catalunya la guerra a més d‘una certa prosperitat en la industria i en especial a la del tèxtil va portar també a que a més de que Barcelona fos un vesper d’espies que molts catalans prenguessin partit per la banda dels aliats.

Tant és així que es calcula que més de 12.000 catalans va participar-hi  de manera directa. Val la pena llegir el llibre La Guerra dels Cornuts de Joan Daniel Bezsonoff o també un interessant article de Borja de Riquer a la Vanguardia sobre la Gran Guerra i la connotació catalana publicat fa una setmana al diari  La Vanguardia.   

La participació va ser activa i així ho podem constar en les notícies que donava el digital Nació Digital quan es va retre homenatge a aquest voluntaris catalans al Palau d  la Música L’acte es va fer a l’any 2016 quan es van celberar els 100 anys de la batalla del Somme  :  “potser la més sagnant de les de la guerra del 14. Els historiadors parlen de prop d’un milió de baixes, entre les quals hi va haver dos-cents fills de Catalunya”

En el mateix digital hi trobem més informació :

“Una Catalunya aliadòfila

L’esclat de la guerra el 1914 va fragmentar Europa entre les potències aliades, França, Gran Bretanya i la Rússia tsarista –a les quals s’afegirien els Estats Units el 1917-, i els anomenats imperis centrals, Alemanya, Àustria-Hongria i Turquia. Davant del conflicte, Espanya va romandre neutral. En general, els sectors més conservadors mostraven simpatia per Alemanya i els més liberals per França. Entre les elits espanyoles, però, la causa aliada era vista amb distància, amb l’excepció del comte de Romanones, líder liberal que propugnava entrar en el conflicte al costat de França.
A Catalunya, era majoritària l’opinió proaliada. La francofília dominava entre les esquerres i el catalanisme, tot i que hi havia sectors de la Lliga proalemanys. L’entusiasme per la causa aliada va anar penetrant en la societat catalana, però els cercles progermànics tampoc quedaven inactius. La guerra i els seus bàndols van dividir el país. Foren uns anys en què no era aconsellable demanar en un restaurant una truita a la francesa… A inicis del 1916 es va crear un comitè de germanor amb els aliats, que va impulsar Joan Soler i Pla, ànima de la Unió Catalanista. La xifra dels catalans que es van allistar és un debat sense solució. Es va arribar a parlar de 12.000 voluntaris enrolats en el regiment de marxa de la Legió Estrangera, però predomina la idea que foren molts menys. Altra cosa és si s’afegeixen els nord-catalans, ciutadans administrativament francesos, que es van enrolar en les tropes de l’exèrcit convencional francès.”

El conferenciant de la setmana és en  Raimon Soler (Vilafranca del Penedès, 1962) és doctor en Història per la Universitat de Barcelona. Treballa com a Tècnic de Suport a la Recerca en el Departament d’Història i Institucions Econòmiques de la Universitat de Barcelona. És membre del Centri d’Estudis Antoni de Capmany en Economia i Història Econòmica. Inicialment especialitzat en història industrial i de l’empresa, ha derivat després cap a l’anàlisi del sector elaborador i exportador de vins a Catalunya (Cambra de Comerç de Barcelona, 2006; Recerques, 2007) i recentment s’ha centrat en l’anàlisi dels moviments socials i, especialment, del moviment camperol rabassaire i de les seves relacions amb la política, en la Catalunya dels anys 30

Els seus treballs han obtingut diversos guardons

2013 – Premi d’Investigació Jaume Caresmar atorgat per l’Ajuntament d’Igualada i pel Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada (CECI) pel treball El Centre Republicà d’Igualada i el republicanisme a l’Anoia, 1893-1936.

2001 – Premi Bonaplata d’Estudis, 11a convocatòria, atorgat per la Fundació Caixa d’Enginyers pel treball Estratègies empresarials en la indústria cotonera catalana. El cas de la Fàbrica de la Rambla de Vilanova, 1833-1965 (tesi doctoral).

2001 – Primer premi, tema Penedès a treballs d’investigació en Ciències Socials, en la XXX edició del concurs Sant Ramon de Penyafort atorgat pel Museu de Vilafranca, pel treball Emigrar per negociar. L’emigració a Amèrica des de la comarca de Garraf: el cas de Gregori Ferrer i Soler, 1791-1853.

1989 – Primer premi, tema Vilafranca, en la XVII edició del concurs Sant Ramon de Penyafort, atorgat pel Museu de Vilafranca pel treball Eleccions i política a Vilafranca, 1891-1903.

Tema força desconegut i per tant serà prou interessant escoltar-lo per endinsar-nos en aquest episodi de la història dels catalans i el paper dels del Garraf.