Fer de la necessitat virtut

febrer 14, 2018 by

virtut

fer de la necessitat virtut Donar-se mèrit com si hom fes volenterosament allò que inevitablement ha de fer

( Del Diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana)

De moment sembla que no n’hi haurà govern de manera immediata, de moment el President del Parlament ,crec que amb bon criteri, ha suspès la investidura i reclama al Constitucional que no interfereixi en el reglament del Parlament. El President del Parlament argumenta que si ha suspès el ple és per trobar  la manera d’investir a Puigdemont, cosa que com hem pogut llegir en els tuïts del mateix president la cosa no és fàcil….

En fi , seguirem…

Però algun dia hi haurà govern i per tant val la reflexió que proposem.

I mentre no arriba el govern els grups polítics que tenen la majoria parlamentària es van reunint per presentar un programa per desenvolupar . Si es complirà o el programa ja són figues d’un altre paner.

Però de moment veiem que alguns dels grups parlamentaris de la majoria   fan clarament de la necessitat virtut pel que fa a  les subvencions a les escoles que segreguen per raó de gèneres que al llarg dels temps ha generat grans i abrandats  debats parlamentaries  i estranyes votacions amb majories variables  inimaginables que  es formen per mantenir la subvencions les escoles que separen per gènere la majoria d’elles vinculades a la religió i més en concret a a l’Opus Dei.

Allò que no era possible modificar ara ho serà. Fantàstic

Així ho  deia la diputada de la CUP Maria Sirvent present en les negociacions per la conformació de  govern :” HI ha un compromís clar” amb JxCat per retirar els concerts a les escoles que segreguin per sexe, i també ho hi ha per crear una assemblea que iniciï el procés constituent que la CUP portava al seu programa.”

Aquestes subvencions van ser motiu de debats  mentre va durar la tramitació de la LEC.

Finalment la llei es va aprovar amb la possibilitat de mantenir els concerts amb aquestes escoles segregadores la majoria de les quals pertanyia a congregacions religioses i en concret a l’Opus Dei.

D’ençà aquella aprovació al Parlament de  Catalunya s’ha anat presentant resolucions i mocions reclamant el final d’aquestes subvencions perquè els grup proponents consideraven que estaven fora del mateix esperit de la llei..

Totes les iniciatives que s’han presentat han estat derrotades per la  majoria. Mentre CiU va tenir la majoria  van decaure totes les propostes que des de les forces de l’esquerra es van presentar per eliminar les subvencions a aquestes escoles. Però això encara  va durar més. A l‘any 2016 el grup parlamentari de CSQP va presentar davant el parlament una proposició no de llei per  modificar la llei d’educació de Catalunya (LEC)  perquè es reclamés el requisit de que les escoles per rebre subvencions tinguessin obligatòriament el caràcter mixt . Paradoxalment ERC que sempre s’havia manifestat contraria a mantenir la subvenció a els escoles segregadores va votar en contra de la proposta dintre del grup de JXsí juntament amb el PP. Ja es veu doncs que determinades polítiques ajunten allò que sembla inajuntable que agermanen  posicions tant contradictòries a priori  .

 

Però no s’acaba aquí una grup de vint diputats del Parlament va registrar una proposta perquè quan caduqui l’actual conveni que té una durada fins l’any 2020 es trenqués qualsevol acords amb els escoles que segreguen per sexe. La proposta que finalment va arribar a votació i va guanyar i si es compleix ben aviat aquestes subvencions es retiraran   La votació també va ser una mica estranya. Hi van votar a favor Cs, el PSC, CSQP i la CUP, i en contra ho van fer el PP, CDC i Oriol Junqueras. La resta de diputats republicans es van abstenir. Curiosament el  grup de Cs va dir després que s’havien equivocat en la votació. Potser sí.

Ara quan els vots d ela CUP són imprescindibles per formar govern sembla que tothom està d’acord en retirar els concert a  aquestes escoles.

Vet aquí que de la necessitat n’han fet virtut com tanes vegades passa en política i es vota que sí a allò que sempre s’havia votat que no.

Els qui estan en contra del finançament públic a les escoles que segreguen els alumnes consideren que les escoles en qüestió incompleixen  l’article 2 de la llei d’educació de Catalunya (LEC) -que estableix el foment de la igualtat entre homes i dones a l’educació-  Els centres que segreguem diuen que  potencien la igualtat de gènere apostant per l’excel·lència educativa dels alumnes, siguin nens o nenes.

Quan es va debatre la Llei D’Educació de Catalunya escrivíem:

 

“I seria desitjable que l’acostament de posicions  que, necessàriament s’hauran de donar, estesin en el marc del Pacte Nacional per l’Educació que ara es veu violentat  en algun del seus aspectes i bàsicament en  la sempre polèmica  posició a l’entorn de la concepció de l’escola com a “servei públic” o com a  “servei d’interès públic”. I en aquest canvi de matís semàntic però important s’ha vist un clar apropament de la Conselleria a les tesis de l’escola concertada  en detriment de la pública  pel que fa a la planificació general, distribució de l’alumnat i sobre el “control” d’aspectes econòmics de l’escola concertada. Aquesta contraposició de model ha estat un dels enfrontaments ideològic més importants que ha existit en el camp de la política educativa d’ençà que es van assentar a finals dels anys seixanta els principis sobre els quals es volia fonamentar la nova escola pública catalana. Sembla que amb aquesta decisió una part del govern ( PSC i ERC) més una part de l’oposició ( CiU) es posa d’acord en un text legal de síntesi que no convenç ni a ICV ni al sectors sindicals . Darrera del text i al seva aplicació també hi ha la distribució de fons públics , tot i que amb l’acompanyament no s’indica, i en funció de com es programin poden decantar la balança de les aportacions econòmiques a l’ensenyament concertat-privat que amb els precedents actuals és clarament descompensada.”

Finalment la llei es va aprovar amb la possibilitat de mantenir els concerts amb aquestes escoles segregadores la majoria de els quals pertanyia a congregacions religioses i en concret a l’Opus Dei. El matís entre sistema públic i sistema d’interès públic va obrir l’escletxa per pagar amb fons públics unes escoles que  majoritàriament es considera que no avalen els postulats de la Llei d’Educació i que només per l’interès polític se’ls ha mantingut als subvenció.

Ara la necessitats d‘uns vots , imprescindibles per formar govern, pot  acabar definitivament amb aquesta  segregació anòmala que qüestiona la igualtat que defensa l’escola pública del país.

Benvinguda i benaurada  necessitat

 

Publicat a l’Eix Diari el 6 de febrer del 2018

 

Anuncis

Noms propis (VI)

febrer 13, 2018 by

Maria Rovira regidora de la CUP de l’ajuntament de  Barcelona va ser denunciada pels sindicats dels Mossos d’Esquadra pel fet d’haver qüestionat la seva actuació després dels atemptats del 17-A. Segons la regidora considera que els mossos havien d’actuar d’una altra manera. En declaracions a l’emissora RAC.1 ha esta molt contundents en al defensa de les seves tesis:  “Volíem posar sobre la taula que cal repensar, des d’un punt de vista de valors i d’ètica, si aquestes han estat les millors intervencions policials i si el fet que molta gent s’alegrés que aquests set joves haguessin estat abatuts és la societat que volem construir”, ha explicat.

“Volíem posar el focus en fer una reflexió més enllà. Van ser unes execucions perquè aquestes persones no van tenir un judici. De fet encara no estan aclarits els fets relacionats amb els atemptats de Barcelona i Cambrils”,

Qualsevol actuació policial pot generar dubtes , aquell dissortat 17 d’agost tot van ser elogis sobre l’actuació de la policia catalana però també és cert que poques, molt poques veus van fer alguns qüestionaments sobre la seva  efectivitat. Però en general els elogis van potser evitar que es fes una autocrítica d’algunes actuacions sobretot prèvies a l atemptat.

En aquest sentit la regidora  “Amb les actuacions policials prèvies potser no hagués calgut arribar fins aquests situació. Des d’una altra perspectiva s’hagués pogut abordar abans aquesta situació”, la regidora ha deixat calar també que “les persones que estan involucrades directament en els atemptats van assassinar persones innocents. No ho posem en dubte en cap moment”.

Realment la qüestió no és fàcil però la regidora en el fons el que vol  possiblement és obrir un debat necessari sobre l’actuació prèvia i posterior als atemptats.

Si això ha de servir per millorar el sistema benvinguts, si es busquen altres raons perdrà tota efectivitat.

Però cal parlar-ne segur.

 

Jordi Williams Carnes ha estat fins fa pocs dies  director de Turisme de Barcelona . Ha presentat la dimissió i aqueta dimissió ha estat paral·lela a la difusió d’un informe en el que es detecten algunes mancances en la justificació de despeses vinculades a viatges i dietes.

Fa  anys que conec a  Carnes des de que  treballava  a la Diputació de Barcelona a l‘àrea de Joventut. Després he seguit la seva trajectòria política que ha estat prou llarga va ser un estret col·laborador de Pasqual Maragall, regidor del PSC a Barcelona i també conseller d’Agricultura. Aquesta suposada coincidència en el moment de la seva dimissió també hi ha qui opina que és més fruit de l’enfrontament entre en el bloc del comuns enter IC-V i els més directament vinculats a Podemos. La guerra bruta entre els dos bàndols possiblement ha trobat en Williams Carnes una víctima propiciatòria. En la seva carta de dimissió deia: En l’escenari actual no veig que pugui tirar endavant el projecte professional per al qual vaig ser cridat”.

Tant el President del Consorci Joan Gaspar com el Regidor de turisme Agustí Colom han volgut defensar al persona de Williams Carnes i fins i tot diuen que l’auditoria que ha presentat el tinent d‘alcalde Pisarello on es detecten les presumptes irregularitats no és complerta perquè el Consorci de Turisme té la documentació que l’auditoria diu que manca.

En fi sempre hem considerat  Williams Carnes un bon gestor i sorprèn que tot això que ha sigui cert.

Suposem que enes l propers dies els temes s’esclariran i deixaran a cada un al lloc que els correspon.

Però la lluita soterrada però cada cop més evident enter faccions del comuns promet ser divertida  penso, segons com acabi.

De moment però  ja hi ha víctimes alienes a la batalla

Fèlix Millet i Jordi Montull  ja fa dies que dormen a la presó. Dilluns 5 de febrer van entrar a la presó de Brians 1 per odre de l’Audiència de Barcelona, que va fer cas a i la fiscalia tres setmanes després de la sentència que esl  condemnava  per l’espoli del Palau de la Música.

Millet, va ser  traslladat en ambulància de des de l’Audiència de Barcelona fins al centre penitenciari, mentre que Montull ho va fer en un cotxe de la policia .

El tribunal,que contar tot pronòstic va dictar al mesurà ho  justifica perquè hi ha “un risc elevat de fuga” dels dos ex responsables del Palau de la Música. També té en compte la possibilitat que tinguin béns a l’estranger i que el seu patrimoni sigui insuficient per cobrir les multes que se’ls ha imposat.

Dos dels altres condemnats, Gemma Montull, l’Audiència ha decidit retirar-li el passaport, prohibir-li sortir del país i li ordena comparèixer davant la Justícia un cop al mes. I per l’extresorer de CDC, Daniel Osàcar, el tribunal manté la seva situació de llibertat amb la retirada de passaport, la prohibició de sortir del país i l’obligació de personar-se davant l’autoritat judicial un cop al mes.

En fi que si durant els anys que ha durat la instrucció la seva no entrada a la presó sorprenia a més d’un i de dos , però sorprèn ara que el tribunal els  faci entrar a la garjola.

Fins i tot algunes de les acusacions particulars ho van posar en dubte.

És possible que l’ambient general també hagi estat un element que hagi pesat a l’hora de prendre la decisió.

Ara segur que molts diran que la justícia existeix.

 

El canal 24 horas de TVE. En aquets noms propis hem criticat manta vegades TV-3 perquè creiem que el seu biaix – repetidament desmentit per  l’autoritat competent- considerem que és impropi d’una televisió pública. Alguns programes semblen més els portaveus del procés que no pas el necessari espai de debat , reflexió i  contraposició d’idees, però vaja  també som conscients que això deu agradar.

Però per ser justos ara cal treure un semàfor vermell i del fort al Canal 24 hores de Televisió espanyola.

Resulta que els seus directors van tallar una compareixença en directe d’un ministre en una roda de premsa per anar a una altra roda de premsa en directe. Ni més ni menys van oferir una conferència de premsa que feia l’Albert Boadella  en què el presentaven, subtitulat en pantalla i tot, com a president de Tabàrnia.

Vet aquí el despropòsit. Un invent que pot divertir més o menys, una “pensada” ocurrent per intentar dividir comunitat elevat a la categoria de notícia que té tanta importància que es pot tallar la roda de premsa d’un ministre per oferir-la.

Ja és això, vivim de la bufonada i de l’espectacle.

Ah! i Boadella convoca una manifestació a Barcelona el 25 de febrer.

Ha començat la reconquesta?

 

De lectures

febrer 12, 2018 by

 

 

La ciutat vertical.

Bea Cabezas.

Premi Carlemany

Ed. Columna.

Barcelona , 2011

El premi Carlemany és un dels premis de novel·la catalana que té més requesta. És un premi patrocinat pel govern d’Andorra i de diverses editorials catalanes que es van alternant en la publicació del premi. Les novel·les han de ser inèdites i al llarg de les seves edicions ha guardonat a autors reconeguts i ja amb una dilatada trajectòria  noms com : Maria Mercè Marçal, Maria de la Pau Janer,Vicenç Villatoro, o Julià de Jodar, són la mostra d’una llarga llista que des del 1994 donen un relació  excepcional al premi. El fet que enguany el guardó fos atorgat  Bea Cabezas , encara poc coneguda en el camp literari va fer pensar a la crítica especialitzada que ens trobàvem davant d’uan gran novel·la. La lectura de la mateixa , almenys a mi, m’ha ratificat en aquesta tesi. La ciutat vertical és una gran novel·la.

Bea Cabezas nascuda a Barcelona és periodista que ha exercit fonamentalment al Diari Avui i al Setmanari El Temps. Aquesta no és la seva primera novel·la , a l’any 2008 va publicar la  el llibre El monestir de les ombres, una novel·la ambientada en la Barcelona de després d ela revolta dels segadors i  la trama comença  al Monestir de Pedralbes a on es troba una novícia que aparentment s’ha suïcidat però el metge del mateix monestir descobreix que és una assassinat. Història d’intriga i amor en una ciutat convulsa i amb elements que poden canviar la història de Catalunya. Una recreació molt interessant de la Barcelona del segle XVII. Un bon exemple de la nova manera de fer novel·la històrica en la que es barregen la ficció i el transfons històric de manera equilibrada i harmònica.

Com hem dit ,Bea Cabezas, és periodista però també ha fet estudis de dramatúrgia. Treballa i viu actualment a la ciutat de Nova York a on és desenvolupa tota la trama principal  del llibre La ciutat Vertical. Ben segur que la seva experiència vivint a la ciutat dels gratacels – un dels protagonistes treballa en al construcció d’un gratacels- ha quedat reflectida en la narració  del llibre que ha guanyar el premi Carlemany. Tot i que ella mateixa en algunes declaracions  fetes a rel del premi assenyala que mai s’ha sentit emigrant en el sentit clàssic de la paraula com són alguns dels personatges que fugen del país per poder-se guanyar el pa i a priori tenir una vida millor.

La ciutat vertical és el recorregut per la vida d’un emigrant català que va a Nova York amb catorze anys empès  pel seu oncle que li pinta un món  meravellós. Joan Casas, arriba a la gran ciutat i té la sort de que arriba a la redacció de la Llumenera de Nova York, que ell ja coneix ja que la seva guia per moure’s per la ciutat és un exemplar que descriu Nova York. La Llumenera de Nova York és una publicació editada per catalans afincats a Nova York d’una gran qualitat formal. Finançada en part per la burgesia catalana que defensaven  els seus interessos davant el conflicte  a Cuba. La publicació va tenir força interès  i representa al parer dels experts una sòlida experiència de periodisme en  connectar entre Espanya , concretament Catalunya, amb Amèrica. En van sortir prop de vuitanta exemplars. Joan Casas entra a  treballar a la Llumenera però aquesta tanca ben aviat i el protagonista és veu arrossegat cap el món  de al delinqüència infantil i juvenil amb la seva pertinença a diverses bandes. Té la sort de conèixer per l’atzar i la seva valentia a l’arquitecte Rafael Gustavino, a qui ,en voler sortir del món criminal, demana ajuda i entra a treballar en les gran obres de Nova York , a rel d’un accident deixa les obres i es retroba amb el món del periodisme i es dedica  a enfrontar-se amb el gangsterisme que coneix prou bé. Aquesta vida convulsa i carregada d’aventures queda testimoniat en un text que troba el seu fill – amb qui no es relaciona- quan els veïns el troben mort amb dos trets a l’espatlla. El fill, Daniel, arquitecte rep una nota del pare perquè el vol veure , és quan arriba al seu apartament que se’l troba mort. La lectura d’aquest manuscrit obra una nova vida a Daniel i dóna una nova perspectiva de la vida de Joan Casas.

La  novel·la ens situa en la Nova York en plena fase d’expansió a final del segle XX i el començament dels XX una ciutat que va creixent de manera desmesurada i és un espai urbà per les primeres gran provatures de l’urbanisme modern, enllumenat elèctric, metro, grans avingudes i grans gratacels però que conviuen amb la munió d‘immigrants i gent que passa penúria per poder sobreviure. És una època d’aventures com a  ciutat en una fase de creixement i la crisi humana  que això comporta i de la vivència de la seva població molt dividida socialment i també el creixement de les màfies i el gangsterisme que dominen la ciutat estenen la corrupció i també la vida convulsa en que traspassar la línia entre el viure amb al llei o al seu marge amb les connotacions que això comporta és ben fàcil i temptador

És també la novel·la d’un emigrants que, carregats d’esperança, deixen, no sense recança, el seu país per fer les amèriques, amèriques que no eren fàcils de fer i pocs dels que van marxar van poder fraguar-se un futur més esplendorós del que podien tenir aquí a Catalunya.

L’experiència vital de qui ha d’espavilar-se per si mateix, cercant amistats, buscant oportunitat i aprofitant els moments de la vida en que la sort els somreia i en altres endinsant-se en els pous de la misèria i l’adversitat.

Novel·la de diverses lectures, des de la lluita per sobreviure fins l’esplendor d’uan ciutat en creixement però que amaga en els seves clavegueres una lluita desesperada de molta gent, uns per guanyar-se la vida honradament i ,altres en que el delicte és la seva divisa. Història i ficció s’encadenen  de manera magnífica pe donar una llarga estona de lectura rica i  plaent.

 

 

Carnaval a “tope”

febrer 11, 2018 by

Avui es celebra el moment més àlgid del Carnaval amb al celebració de les Comparses. La ciutat serà un riu de color i música. Portem aquí el text que vam publicar en el llibre Vilanova és comparsa ,e dita per Xavier Duran dintre de la col·lecció “Oasi llibres” amb textos de diverses persones i fotografies de Yol Bernadó a l‘any 2014.

 

Petita sonata  comparsera.

Si hi ha alguna cosa senzilla d’explicar  per un o una vilanoví/na però difícil d’entendre per d’interlocutor /ora forà   és això de  la comparsa. Si expliques que la festa és que un seguit de parelles,  amb l’ uniformitat de cada una de les societats, entitats o grups que hi participen, amb  l’imprescindible  barretina ( diversa, també) per ells i mantó per elles, vam saltant pels carrers  darrera una bandera i al so d’una música de marxa  militar secularitzada i transformada, i es llencen caramels entre elles , el teu interlocutor se’t queda mirant per capir si has perdut l’enteniment o li prens el pèl . L’explicació és senzilla , la descripció és fàcil. Però entendre el capteniment i el sentiment de participar-hi no és ni fàcil ni senzill. Vet aquí el misteri. La comparsa s’estima o s’odia , crec que no hi ha termes mitjos.

Anar-hi et comporta un cúmul de sensacions, i de sentiments diversos.

Però com en  tantes coses hi ha un preludis i un ritual  que cal complir.

Hi ha una dita popular que diu “Per Nadal comparser al corral i per Cap d’Any comparsera al parany”. Queda clar doncs que existeix un moviment de fons per aparellar-se abans de la festa. Fins a determinada edat els pares i mares hi juguen un paper important en la recerca de parella. Ho aparaulen entre ells, a l’entrada  de l’escola o tirant de cosinets i cosinetes  i ho veiem en la comparsa dels més menuts que els fan saltar sense que ells hagin encara entès que hi fan, però s’ho passem bé.

Quan es creix el tema de buscar parella ja té una rellevància més important per ells i per elles. Es busca, es tria i remena fins a trobar allò que s‘acosta a l’ideal. Segurament anar a la comparsa a Vilanova crea un vincle important, diferent,inoblidable,  amb la parella amb que hi vas. Vincle que amb el pas del temps es pot anar rovellant i difuminant  però sempre queda un pòsit que de més gran recordes amb el punt just de melangia, sense pensar que els temps passats foren millor , això no,  però pensant, això sí, que prou bé que ens ho vàrem passar.

Sempre m’ha semblat que la comparsa és una mena de sonata amb un seguit de moviments  ben definits

 L’al·legro.

Es pot aixecar el dia amb fred o amb temperatura suau,amb sol, ennuvolat o amb pluja ,vent o neu , res no impedeix que a primera hora del matí es vegi,al meu entendre, el millor espectacle de  la jornada comparsera. És un espectable visual, acolorit, civilitzat, impagable, recomanable de totes , totes per entendre la màgia del carnaval. Es tracta de veure matinar  a la ciutat  -encara amb el vòmit de la festa arrauxada  de la nit  present als carrers i a les places i algun mascarot despistat fent tentines –  amb nombrosos comparsers i comparseres que immaculats, impol·luts  encara, amb la barretina ben posada i els clavells fixats als cabells de la comparsera,   acompanyats o sols  van i venen a cercar la parella amb l’obsequi a les mans per la parella ( cal ser generosos, dels bombons i les flors s’ha passat a obsequis més sofisticats d’acord amb els temps )   o s’adrecen  al punts de sortida de l’entitat  donant una imatge insòlita del carnaval ,multicolor, tendre , fresc , imaginatiu, de bellesa plàstica. Aquets anar i venir, aquest discórrer col·lectiu és meravellós com a  imatge . Tot plegat respira l’alegria dels grans dies. El preludi de la festa es magnifica pels carrers, la festa recupera un cop més l’espaí públic , l’espai de tots, l’espai que molts dies a l’any és pel negoci avui és per la relació, per la  gresca, pel seny i la rauxa, pel desgavell ordenat, pel color i l’olor… Passejar aquella hora per la ciutat és entendre una mica més el misteri de la festa, com una acció banal, saltar i llençar caramels , pot esdevenir una identificació col·lectiva de gaudi tribal.

L’andante

I tot d’una la banda o la moderna xaranga, (costa menys i fa més soroll certament) s’arrenca amb la marxa del  “turuta” i el cos respon i immediatament a l’estímul musical, començar a saltar , trobar el ritme adequat ni massa lent ni massa ràpid, adequar-te al pas de la parella i al ritme col·lectiu. Es tracta de no  perdre el so  de la banda o xaranga i, si això passa,  tornar-la a trobar.  I quan ja portes una bona estona de saltar i córrer, fer passades ponts i altres mil filigranes oblidades  , més vermell que un pebrot  i reclamant  oxigen ,per l’amor de déu, quan et  sembla que cauràs extenuat  hi tornes: a saltar, a córrer darrera la parella i   fer passades , fent ziga-zagues embogides  per no quedar malament i demostrar-se a un mateix que la joventut està al cap i no a les cames (fals!) , tot i que demà estarem cruixits i molt,  i de reüll mirarem  i sentirem  enveja  – molta i segurament sana-  dels bots que sense parar , quan encara queda bona estona per acabar, fan els que tenen  10,20,30 40 anys menys i  no paren de saltar com cadells esbojarrats. Perquè   malgrat el polsim del sucre dels caramels, si  el temps és sec, se’t posi a la gola, o la crosta de merda que se’t posa  a les soles de les  sabates i et llasti el salt, si hi ha humitat,  t’ho passes més que  bé,

Perquè malgrat el nen – o no tant nen físicament, el nivell de raonabilitat és un altre – que llença els caramels d’un a un ignorant  estúpidament la relació velocitat i força d’impacte que generarà més d’un ull a la “viruta”, o estiguis a punt de caure més d’una vegada a l’ensopegar amb els recollidors de caramels amb bosses de plàstic que  sobreïxen quan a tu la munició ja escasseja, seguirem saltant d’alegria.

Llançarem caramels als balcons , no hi arribarem la majoria de les vegades  però la intenció és el que val, ballarem pasdobles a les places. Fer una aturada intel·ligent  necessària per reposar forces, i entrar a la Casa d’Empara a on  ben segur que alguns avis rememoren amb les músiques la seva època, el seu moment. Ara és el dels que van a  les diverses comparses, tenen encara forces  i cal que l’aprofitin. Rambla amunt o avall, carrers  i places ben amples o  estretes, buides   o atapeïts de gent en els que  cal obrir-se pas amb la bandera ben arran dels caps…..En fi, gresca pura, rauxa

 El minuet.

 Més que un minuet seria un final exaltant i esclatant , però no , no és encara el final. La Plaça de la Vila el centre neuràlgic de la ciutat convertida el diumenge del Carnaval en l’arena  a on la batalla té una componenda clarament de grup, sectària i  dolça, Esdevé un màgic camp d’Agremant . A on els caramels-projectils  no s’adrecen  a ningú i a tothom,    El crit de lspeaker  (inoblidable i inimitable Sanabra) Comparsers i comparseres ( des de fa poc) la plaça és vostra! , desferma totes els passions i es multiplica la poca adrenalina que queda. Perquè malgrat l’entrada  la plaça de la Vila sigui un caos inorganitzable el que allà succeeix és el compendi del seny i la rauxa , de la personalitat  llunàtica, de la força i la delicadesa, de la barretina i el mantó  i del  sentiment de pertinença al grup. I perquè quan ressona el crit tribal  i  la teva bandera oneja al balcó de la casa gran tens clar que la plaça és nostra!

Entrar a la plaça en mig del laberint de les altres banderes per acabar fonent-se totes en una gernació que salta al mateix ritme. Quan el garbuix i l’aiguabarreig és ja total esclata la batalla. Respectar  la norma bàsica el caramels es llencen a grapats i que hi hagi sort!

Allà cal buidar el mocador ,caramels amunt i protegir-se darrera del mantó de la parella ,escaramusses valentes per arraconar a l’altre bandera i recular amb estratègia perquè la retirada esdevingui una nova embranzida  i així fins que les forces aguanten , el cor diu prou o la munició s’acaba.

L’atzar de la vida m’ha portat al llargs d’uns anys haver de fer d’amfitrió dels convidats  al Carnaval de la ciutat a la Casa de la Vila. Malgrat algunes, poques  excepcions, constatar que la majoria d’ells i elles han passat de la curiositat a l’entusiasme. De l’interès cortès, però  distant, a l’eufòria. Veient no només la dansa de l’anada i vinguda de les comparses, avanços combatius i retrocessos defensius en mig de la batalla de caramels sinó que també molts hi han volgut participar fent alguna passada . Els convidats acaben  convençuts que estan davant un ritual de relació.  Marxen contents ,satisfets de les vivències, més que un espectacle, han descobert un “sentir” col·lectiu en forma de color, música, olor, gresca, dolçor, ritme esbojarrat i d’unes enormes ganes de viure i riure.

 El Rondo

 Però podria semblar que tot s’acaba  aquí que les forces  abandonen als comparsers , que la comparsa es desfà que la música emmudeix però no , encara no, encara han de quedar forces per fer la darrera passada, el moviment final  i  anar fins al plaça de les Cols. Allà en aquella plaça i, des del Foment Vilanoví que la presideix, van tornar a sortir les Comparses cap els anys 50. .Seria doncs fer-hi una passada final de record i homenatge.   I quan facis aquesta la darrera passada , desmanegat i cansat i soni la última nota del darrer “turuta” pensaràs que queda un dia menys per sentir altre vegada: comparsers la plaça es vostra!

I, per això, i  per tantes altres coses, sentiments, records, batalles perdudes, batalles guanyades – poques -, algun cop  de nostàlgia, d’imatges recurrents i moltes, moltes ,  vivències que cal no oblidar que  Comparsers la plaça és vostra! I la resta de la ciutat també , naturalment.

 

 

D’altres fonts (VI)

febrer 10, 2018 by

La política ha fracassat en el contenciós Catalunya-Espanya, s’ha arribat a cotes de repressió judicial molt, massa elevades. El govern de Rajoy totalment fora de lloc ha deixat a les altres estructures d’estat que combatessin el sobiranisme. I hi ho han fet. Les decisions judicials han esta realment dures. El punt de vista de Santos Juliá és interessant de llegir malgrat no compartir-lo necessariament, però l’ historiador coneixedor de les estructures del poder fa una anàlisi per tenir en compte.

  Santos Juliá (El Ferrol, 1940) és catedràtic d’Història Social i del Pensament Polític de la UNED i doctor en Sociologia per la Universitat Complutense de Madrid. Professor visitant i conferenciant a diverses universitats europees i americanes és autor de nombrosos treballs sobre història política i social d’Espanya al segle XX. Des de 1982 publica columnes i articles d’opinió en EL PAÍS. La seva prolífica obra literària i assatgística abasta temes sobre la violència política o les víctimes de la guerra civil. Va aprofundir en la figura de Manuel Azaña en editar les seves Obres Completes (2008). La seva dedicació a narrar històries d’intel·lectuals, des de la revolució liberal fins a la generació de 1956, li va valer el Premi Nacional d’Història de 2005 gràcies a la publicació de l’obra “Histories de les dues Españas” (2004)

  

Y el Estado seguía allí. Santos Juliá . El País. 05.02

No ha sido La Moncloa la que ha triunfado frente al separatismo catalán, como gime el ‘expresident’ Carles Puigdemont. Ha sido el Estado el que ha logrado encauzar la situación sin necesidad de recurrir a la violencia. El paso adelante del catalanismo político se ha convertido en un salto al vacío

Desde que irrumpió en escena, allá por la última década del siglo XIX, una constante del catalanismo político ha sido su propensión a dar un paso adelante cada vez que percibía una debilidad, una crisis, en el Estado español. Ocasiones no han faltando, tratándose de un Estado más o menos liberal, caracterizado por sus imprevisiones, lentitud, pobreza y timidez, como lo definió Manuel Azaña en su primer texto sobre “la cuestión catalana”, publicado en 1918. Ha transcurrido un siglo desde entonces, pero el catalanismo nunca ha renunciado a su idea de que cualquier avance en la autonomía de Cataluña era una concesión arrancada a un Estado débil.

Fue lo que ocurrió cuando más que a una pasajera debilidad del Estado, los nacionalistas catalanes asistieron al derrumbe de un régimen, la Monarquía de la Restauración, en abril de 1931. A pesar de lo pactado meses antes con el conjunto del republicanismo español, el máximo dirigente del recién creado partido de Esquerra Republicana proclamó hacia las dos de la tarde del 14 de abril la República catalana, trasmutada unas horas después en el Estat Català, sota el regim republicà. Fue necesario que el recién instaurado Gobierno provisional de la República española enviara a toda prisa a tres ministros para convencer a los nacionalistas catalanes que aceptaran la reinstauración de la Generalitat y presentaran un estatuto de autonomía a las futuras Cortes constituyentes.

Tres días duró el experimento, pero en otro momento de crisis, esta vez en la República, y mientras los socialistas declaraban la revolución en los primeros días de octubre de 1934, aparecía en el balcón de la Generalitat su presidente Lluís Companys para proclamar un Estat català dins la República federal espanyola. Rápidamente liquidado por el general Batet i Mestres, esa experiencia no fue óbice para que desde los primeros meses de la Guerra Civil menudearan los memorandos dirigidos en nombre del presidente de Cataluña y del presidente de Euzkadi a Reino Unido y Francia para alcanzar una paz separada, presentándose en octubre de 1938, como una tercera fuerza en la Peninsular War. Pensaban que con el apoyo de las dos potencias democráticas podrían establecer una zona francófila al sur de los Pirineos y poner a disposición de los británicos las bases navales necesarias —en Barcelona, Valencia o Cartagena— para equilibrar el creciente poderío naval de la Italia fascista en el Mediterráneo. Era el eje Bilbao-Barcelona al que Manuel Azaña dedicará uno de sus últimos escritos.

Batallas de otros tiempos, se dirá. Y, desde luego, lo fueron, pero no es puro azar que cuando todo el exilio vivía en 1944 y 1945 la expectativa del fin de la dictadura y la restauración de la República como resultado poco menos que ineluctable del triunfo aliado contra nazis y fascistas, una delegación en Estados Unidos del Consell Nacional Català presentara ante las Naciones Unidas El cas de Catalunya ilustrado con un mapa de cinco Peninsular nationalities: Galicia en su rincón, Cataluña extendida por tierras de Valencia, Baleares y franja de Aragón, Euskadi ampliada con la anexión de Navarra, equilibrando así entre las tres el peso de la nación más extensa, Spain, para que Portugal se sintiera cómodo ante el proyecto de Confederación de Naciones Ibéricas.

Esta historia pareció entrar en una nueva era cuando, en medio de la crisis final de la dictadura franquista, un renacido catalanismo político reivindicó el derecho a la autonomía para todas las nacionalidades y regiones de España como condición inexcusable de su participación en el pacto constitucional. Nacionalidad, por cierto, que era ya, a la altura de 1978, un concepto de tradición más que centenaria en el léxico político catalán, como Josep Benet se encargó de informar a Julián Marías, que lo consideraba un anglicismo de recentísima moda. No lo era, en absoluto, sino, junto a regiones, la fórmula debatida y finalmente pactada por toda la oposición democrática como expresión de la identificación, tan catalana y española en los años setenta, de la democracia con la libertad, la amnistía y los estatutos de autonomía

Y así fue hasta ayer mismo, cuando ante una nueva y profunda crisis de Estado, el paso adelante del catalanismo político se convirtió en un salto al vacío. Desde que Artur Mas anunciara, con toda la solemnidad que el asunto requería, la refundación del catalanismo muy poco antes de que la Gran Depresión abriera sus fauces, se extendió entre los nacionalistas catalanes la convicción de que el Estado español construido sobre la Constitución de 1978 había entrado en barrena. Más aún, que no había Estado en España, sino, por un lado, una asociación de políticos corruptos bien afincados desde 2011 en el Gobierno y, por otro, una multitud indignada, dispuesta a dar en la calle la batalla contra el muy pronto denostado régimen del 78.

Ahora o nunca, se dijeron. Esa fue toda la estrategia. Basados en un inamovible 47,7% de electores, pero sostenidos en un amplio entramado de asociaciones, institutos, ateneos, academias, ONG, intelectuales, docentes, emisoras de radio y televisión, con un poder de convocatoria excepcional y bien engrasado con dinero público, el Gobierno de Cataluña y los diputados que formaban con una minoría de votos la mayoría parlamentaria dieron por hecho que un referéndum ilegalmente convocado sería suficiente para declarar un nuevo Estado. Lo mismo que Macià en 1931 cuando se hundía la Monarquía, lo mismo que Companys en 1934 cuando el Gobierno de la República hacía frente a la revolución socialista, ahora, en 2017, sería Puigdemont quien, ante la crisis de régimen, asumiría para la coalición secesionista todo el poder en Cataluña. Una gesta o, como esperaba la CUP, comienzo de una revolución que abriría el camino de la liberación al resto de nacionalidades y pueblos de España.

Las expectativas se dispararon cuando el Gobierno del Estado decidió, en un día aciago, ocultar su debilidad tras una mostrenca exhibición de fuerza. No el Gobierno, que con su pasividad, primero, y su desventurada actuación, después, solo remediada a última hora con la aplicación pacífica del ya famoso 155 y la convocatoria de elecciones, ha dado alas al movimiento por la independencia, pero sí el Tribunal Supremo, el Consejo de Estado y el Tribunal Constitucional, que con sus autos, informes y providencias han mostrado que el Estado conservaba la fortaleza necesaria para contener el asalto perpetrado desde instituciones del mismo Estado. No ha sido La Moncloa, que ya ha comenzado a pagar su cúmulo de errores y corrupciones, la que ha triunfado en esta desgraciada confrontación, como gime Puigdemont; ha sido el Estado, ese dinosaurio que seguía allí, quien, por el momento, ha logrado encauzarla sin necesidad de recurrir a la violencia.

 

 

Algunes coses.

febrer 8, 2018 by

1.- Caminen fins el Mas de l’Artis i agafem el trencall que baixa fins els Mesquites. El ametllers han florit i molt. La seva visió és un espectacle , tant i es contemplant els arbres com veient la catifa blanca que els rodeja amb al caiguda del pètals. Cada gener val la pensa fer alguna passejada per veure l’espectacle, clapejant el territori emergeixen amb aquella blancor  rosada que fa admirar l’espectacle. Però la descoberta del dia va ser algunes farigoles també florides. Possiblement la calor inèdita d’alguns dies d’aquets gener ha fet que les farigoles més precoces ja han tret flor. Però les pluges d’aquest darrers dies i el fred que preveuen els meteoròlegs potser farà que l’espectacle acabi.

2.- ja se saben aquells versos de Raimon

 Al meu país la pluja no sap ploure:
o plou poc o plou massa;
si plou poc és la sequera,
si plou massa és la catàstrofe.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s’ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.

No hem arribat a quest extrem encara , ha plogut i molt i feia dies que no ho feia, però aquest cop ha plogut bé.

Forces hores però amb una certa regularitat llevat de moments puntuals en que la intensitat ha estat notable.

Però calia aigua.

S’han netejat els carres i els arbres

Ben segur que els fonts ara eixutes tornaran brollar

Les vinyes i els camps de cereals segur que ho agreixen..

En aquest cop ha sabut ploure.

3.-Se puede comprender el silencio de las personas que no saben acceder a la información de medios internacionales, pero cuando también callan los intelectuales, es decir todo un país el que asume lo que hace su estado sobre la población de un territorio, entonces la ruptura entre España y Catalunya es definitiva. ¿Queda tiempo para que los intelectuales y artistas españoles les digan a los catalanes que no todos los españoles asumen lo que hace su estado? No lo creo.”.

Això escrivia Suso de Toro al digital Eldiario.es. Ho feia lamentant que la majoria de la intel·lectualitat espanyola  en aquest cas els cineastes no hagi fet cap esment a la situació que viuen els polítics Catalans empresonats a rel del procés.

Aquesta mateixa queixa l’hem escoltada repetidament en els mitjans informatius proclius al procés.

I segurament tenen tota al raó. Calia ,s ens dubte dir alguna cosa malgrat es sigui contrari a al independència, perquè és un tema polític i calia una resolució política.

Dit això però potser també seria el moment de pensar com és possible que això passi i si en tenim alguna responsabilitat. Potser ho haver teixit aliances amb la intel·lectualitat espanyola. Potser manca de pedagogia. No ho sé . Però alguna cosa grinyola.

4.- Ja em perdonaran però tot això de la investida de Puigdemont ja comenta a ser canat. Ja comprenc que cal trobar una sortida, ja entenc que cal no donar mostres de  submissió als postulats de l’estat, soc conscient que costi fer passos al costat quan has arribat tant lluny  però també diguem-ho clar tant poc previsorament.

Hi ah una cosa clar Puigdemont no vols er un florero, Puigdemont sap per experiència a té algú que fa de President efectiu la seva estrella declinarà ràpidament.

Ja sabem que els catalans tenim una llarga tradició d’imaginació i de trobar sortides i ara sembla que l President n’ ha trobat una canviant la llei de la presidència i fer-ho per la via ràpida.

Ja ho veiem les lleis al servei d’una persona , potser això encara no ho havíem vist mai. La llei sotmesa  a la necessitat de Puigdemont.

Segons expliquen això passaria segona llegim el Periódico : Primer: permetria un Govern amb dos caps d’igual pes, un a Catalunya i un altre a Brussel·les, que es reclamaria com a «legítim». Segon: desencallaria la investidura de l’expresident. 

En definitiva seguim pel pedregar….

 

Avui comença la disbauxa del carnaval

febrer 8, 2018 by

Ja fa alguns dies que veiem elements que ens diuen que la ciutat esta prop de la festa. Uns gran antifaços presideixen al Rambla. Hem viscut ja les comparses de nit amb un èxit més que notable. No cal oblidar que els primeres comparses de després de la guerra també es van fer de nit.

El Ball de Mantons ha lluït els millors gales. Elegància, desimboltura i les entitats fent caliu.

Hem , enguany, patit la pluja que ha impedit la celebració de les competències musicals. Les voltes de la plaça de la Vila van ser un aixopluc i un escenari improvisat però almenys vam poder escoltar els músiques ben interpretades per els bandes de Vilanova i d’Alcanar.

I avui la “merengada” empastifarà i omplirà els carrers de la ciutat, els nens  – i els que ja no ho són però ho semblen – es perseguiran per llançar-se els dolços projectils.

Es a dir tot a punt…

Així doncs ens  endinsem de ple en l’ambient del Carnaval de la ciutat. Una de les festes més preuades per part de la ciutadania però també més debatuda i amb més situacions de crisi – real o percebuda i no real – de totes les festes. Amb una empenta ben forta durant la transició democràtica, reproduint models d’abans de la guerra,  ha anat trampejant les situacions diverses que s’han produït. Avui tenim el que tenim i, és el que és, malgrat podríem fer exercicis de nostàlgia, de ficció, del que podíem tenir i no tenim; però la realitat és la que mana i vol dir que, les entitats que han decidit fer una aposta per seguir treballant, tenen davant una realitat i aquesta és la que cal gestionar i cal adaptar a les voluntats d’avui que segurament tenen poc a veure amb les voluntats de fa trenta anys.

Més enllà dels debats sobre la pròpia essència del carnaval de la ciutat avui , debat per altra banda necessari per afrontar el futur, hom es planteja també si vista la situació del món en  que vivim i la que  hem viscut en altres moment te sentit aquesta celebració arrauxada. Segur que sí, que cal que les societats tinguin moment d’un cert trasbals de la quotidiniatat per treure’s del damunt el dimonis interiors i carregar contra si mateixa criticant, moltes vegades, allò que  de més obert té i contra aquells que poden representar el poder – d’aquell poder de sota-mínims a aquell poder de debò – .La necessitat d’interrompre ni que sigui breument el curs d’allò que hem considerat “normal” a la vida dona també un al·licient pel retorn inexcusable als ritmes que tenim ja apamats. La disbauxa  que, la pròpia tradició cristiana permetia abans d’entrar en el període de quaresma amb l’aflicció que això podia representar pel cos però també per l’esperit, ha estat transmesa als nostres dies sota el paràmetres dels cicles del treball i de l’oci. Però en el carnaval com a  temps d’oci s’hi afegeix  aquesta voluntat de subvertir, mitjançant una mena de catarsi col·lectiva, la pròpia vida de cada dia com un cant precisament a seguir vivint en plenitud.

L’esforç que fan les entitats per seguir mantenint una bona part d’aquest esperit del que històricament havia tingut i possiblement encara tingui amb altres manifestacions exterior s el nostre carnaval és d’agrair i per palesar aquest agraïment possiblement la millor manera és participar activament en els actes del carnaval i fer-ho d’aquella manera que ajudi a qualificar la festa com un festa dels sentits però també de la tolerància social, d’exaltació de la crítica  davant l’insult fàcil i barat  d’altres moments que no necessita tanta intel·ligència.

Recuperar?, Redefinir?, Reviscolar? el carnaval de la ciutat. Es fa difícil fer una diagnosi sense fer paral·lelament una anàlisi de la pròpia evolució del sentit de la festa en general i també en particular d’aquella festa en que tots i totes aquells i aquelles que hi participen d’alguna manera es transformen i mostren una altra cara de la pròpia personalitat. Cercar doncs com això de transformar-nos en el moment que vivim som capaços col·lectivament d’ubicar-ho en el nou imaginari que anem creant serà sens dubte un pas important per afrontar el carnaval del futur. Amb crisi o sense però fruïm i ni que sigui per uns dies alliberem-nos del llast que arrosseguem els altres dies de l’any.

La festa a punts, i els festers també.

Som-hi doncs, que no pari.

 

 

Per una acció coordinada

febrer 6, 2018 by

 

Aquest dies hem conegut que NODE, l’Agència de Desenvolupament Econòmic del Garraf, havia encarregat un estudi sobre els polígons industrials de territori  dintre d’un pla promoció econòmica i màrqueting dels polígons d’activitat empresarial. L’estudi ha estat confeccionat segon diu la nota de premsa de Node pel prestigiós Institut Cerdà. En la mateixa nota podem llegir  que: s’ha fet una anàlisi dels polígons industrials de la comarca, un per un, i extreu les fortaleses i els imants amb els què estan dotades aquestes àrees d’activitat.

Una de les conclusions a les què arriba l’estudi és la necessitat de coordinar interessos i recursos per part dels ajuntaments del Garraf a l’hora de posar les parcel·les i naus disponibles en un mercat en el què la demanda cada vegada és més exigent.Des de NODE Garraf s’advoca per una estratègia orquestrada, a partir d’un pla d’industrialització comarcal i un model industrial consensuat pels ajuntaments. Lloable conclusió i lloable desig de NODE. Estaria bé que de passada s’expliqués com es podria fer això, el quan ja el veuríem. Perquè considerant més que encertat el plantejament ens neguiteja com es farà possible que els ajuntaments cedissin part de la seva competència o generin una autoritat única que actuï damunt dels polígons industrials.

L’experiència i els documents ja fa anys que proposen aquesta solució tant raonada i lògica sense però cap concreció pràctica. En el llibre Garraf : Una reflexió estratègia  de Lleonard  i Garola (any 2002) hi ha moltes opinions en aquest sentit però en recordem dues de dos vilanovins amb prou solvència i coneixement contrastat en aquest tema com Puig Rovira i Albert  Tubau que  demanen ja aquesta Coordinació i Tubau va una mica més enllà i creu que la desapareguda PIVSAM hauria de jugar un paper en actiu en aquesta coordinació No va poder ser. Masses interessos locals. Masses dificultats sobrevingudes .També en el document Estratègies per el Garraf 2003-2011 editat al 2033 es repeteix altre cop la idea i es concreta en la “Gestió Comarcal del sòl d’activitats”. En comentaris i declaracions de polítics, empresaris i estudiosos del territori és una idea àmplia i acceptada majoritàriament . Tant és així que en el programa electoral de les municipals dels 2003 i endavant més d’un partit assenyala la necessitat de coordinar l’esforç del polígons industrial i actuar com una sola unitat.

Que ha passat doncs perquè no s’hagi portat a terme un aspecte tant interioritzat, acceptat i que amb els pas dels anys es manté. Ha mancat voluntat política? Han fallat els gestors?. Els ajuntament són gelosos de les seves competències i difícilment cedeixen aquells aspectes  locals i que a més els poden generar ingressos. L’administració comarcal que ho podia haver fet ha patit també la manca de competències i recursos i després perquè la majoria del partits que n’ha  format part no han cregut en les seves possibilitats. Algun dia estaria bé conèixer les batalletes i via crucis  per intentar fer una torre de comunicacions al Montgrós per unificar la gran  quantitat d’antenes. No va ser possible.

Doncs a veure si ara hi ha més sort i les opinions del  prestigiós Institut Cerdà -que no és de per aquí i potser ens el creurem més-  es segueixen i s’aconsegueix mentalitzar i conscienciar a l’autoritat competent per fer possible una determinada unitat d’acció en el camp de la promoció, gestió i projecció dels polígons industrials del territori. Ben segur que aniria bé. Una visió global també sens dubte  ens situaria amb més oportunitats i potencialitats en la geografia del país. Oferta diversa i variada  en un espai interessant i potencialitats  com és el Penedès. Recentment en  el Pla Estratègic Penedès 2015 s’apuntava com una línia a seguir novament l’avançar en fórmules de governança i gestió  basada en la cooperació. Doncs apa! Ja ho tenim. No cal esperar a la formalització de la Vegueria, podem avorrir-nos d’esperar.  Tinguem la capacitat i la valentia de crear una autoritat única en matèria de polígons industrials, amb la gestió compartida que calgui i fem un pas endavant. Ningú el farà per nosaltres. Tenim la Mancomunitat con un instrument vàlid. Qui serà  el primer en apuntar-s’hi?

 

Publicat al Diari de Vilanova el 2 de febrer del 2018

I enguany les banderes…

febrer 5, 2018 by

És impossible un carnaval sense polèmica.

És impossible un carnaval que no generi un cert debat ciutadà. Això és propi de la festa.

Això demostra, també,  que la festa està  més viva que mai.

Doncs el carnaval d’aquest any sembla que estarà ( o no, depèn del seguiment) marcat per la decisió de La Unió Vilanovina de no fer pujar les banderes al balcó.

La decisió té l’antecedent en la proposta que havia fet la FAC de posar els llaçades a peu de plaça per evitar els problemes de temps i d’entrades a la Plaça de la Vila per fer la guerra de caramels. Finalment després de les converses amb l’ajuntament ( tampoc aquí hi ha coincidència en com es va resoldre el tema plantejat) sembla que tot queda igual que sempre. Sincerament si el problema més important del Carnaval és a l’entrada de les comparses a la plaça de la Vila i l’estona de posar les llaçades al balcó tenim Carnaval per molts i molts anys. Però em sembla que hi ha problemes més evidents en l’organització i desenvolupament de  la festa.

Ara però la Unió manté la seva voluntat de no pujar al balcó i hi afegeix una reivindicació més política que funcional , i així el socis hem rebut una comunicat de la junta en que es pot llegir entre altres coses ….D’altra banda, La Unió Vilanovina, com a entitat compromesa amb la societat vilanovina i catalana, no vol restar al marge dels afers socials i polítics actuals, i dels fets viscuts els últims mesos al país. El diumenge de comparses gaudiran de la festa, des del balcó de l’Ajuntament, algunes persones que han justificat i/o menystingut la violència policial de l’1 d’octubre.

De la mateixa manera, dues persones que van gaudir de les comparses l’any passat, no ho podran fer enguany perquè són a la presó per les seves idees polítiques. Es tracta d’en Jordi Sánchez i en Jordi Cuixart, que van ser convidats a les comparses del 2017.

Per tots aquests motius, a la Unió Vilanovina hem decidit que les nostres banderes no pujaran al balcó de l’Ajuntament a rebre la llaçada. Ens quedarem a peu de plaça, amb les nostres comparseres i comparsers.

Amb tot el respecte que em mereix la lloable posició no la comparteixo. Respecto i acato la decisió de la junta perquè naturalment té autoritat per fer-ho i perquè és la “meva junta”, la junta de la “meva” entitat.

No és la primera vegada ni serà la última ,segur,  que alguna situació complicada , complexa i injusta aliena a la festa  actua damunt del Carnaval. Els més grans hem  recordat l’episodi grotesc del 23-F amb un intent de cop d’estat  que també va qüestionar i generar algunes actuacions de queixa i protesta durant el carnaval;   recordar també la primera guerra d’Irak . La nit del ball de mantons veiem en directe el bombardeig de Bagdad  que va posar damunt al taula si les banderes havien de ser blanques o anar amb una mateixa bandera que simbolitzés el descord amb la guerra  , finalment les llaçades van ser blanques com a símbol de protesta per la guerra.

De guerres de banderes ja n’hem tingut en aquest país  i sense necessitat d’arribar al Carnaval.

Això de les banderes, la seva simbologia i el respecte reverencial que li té molta gent  és complex.  Però per nosaltres de banderes  i d’himnes els justos  i encara.

Masses vegades en nom de la bandera s’han produït autèntiques bestieses i destrosses físiques i morala.

Les procurem respectar i el cremar-les o xiular els himnes ens deixen ben freds , no ho faríem perquè les banderes i himnes a més de ser un símbol s’han convertit també amb uns sentiments per una bona  part dels que s’hi veuen representats.

Potser per això som poc de banderes, en conservem dues per motius més de record i respecte que no pas perquè ens motivin , una estelada de triangle blanc i estel vermell, d’antigues batalletes de la  l’època de la transició democràtica i una de la  República Àrab Sahrauí Democràtica que ens va regalar el delegat del  Front Polisario (Front Popular per a l’Alliberament de Sakia-el-Hamra i Río de Oro) en una trobada de les colònies dels nens vinguts d’aquell indrets. Guardar la bandera sahrauí és també d’alguna manera recordar que vaig formar part ( i ara cal dir allò de l’imperatiu legal)de l’exèrcit espanyol al Sàhara i per tant era una manera de formar part de les forces d’ocupació, per cert vam jurar bandera a ritme del turuta ( marxa militar està clar, potser l’hauríem de  silenciar també)…….En fi tot plegat per venir a  dir que de banderes per nosaltres  l’exhibició de banderes la  justa i en els moments adequats i amb al missió més pacífica, aglutinadora  i referencial possible.

Que els banderes de la Unió no pugin al balcó per rebre la llaçada és una manera legítima de posicionar-se sobre la situació que viu al país, però segur que hi havia moltes altres maneres de fer-ho, des de lluir algun element testimonial de rebuig a la injusta situació de  presó  fins a la més dràstica de no sortir a  les comparses com a manera de palesar amb claredat la disconformitat amb la presó i la repressió de l’estat. Sobre el que pensen algunes persones que hi haurà al balcó em sembla un pèl arriscat i d’un cert maniqueisme que potser s’hauria de mirar. Està segura la junta que cap del comparsers que aniran amb la Unió no pensen com alguns que gaudiran de les comparses al balcó i que poden justificar la repressió? Els hi hem preguntat un per un? I no els deixarem anar a  la comparsa de la Unió si pensen així?  Perquè es dóna la paradoxa que alguns d‘aquest partits que  justifiquen el 155 i la merda que ve al darrera  va guanyar  les darreres eleccions a  Vilanova. Però vaja tot és discutible.

Les banderes a les comparses tenen el significat de representar i de ser referents dels comparsers que són d’aquella entitat o que senzillament s’ hi han apuntat per moltes raons diverses algunes per afinitat i altres per comoditat. Les banderes quan onegen des del balcó són ovacionades pels comparsers que és  senten propers i diferents dels altres (iguals i diversos)  i també cal deixar dit que l’espectacle de les banderes al balcó de l’ajuntament és una de les imatges més potents i estèticament més belles del Carnaval.

Però encara hi ha un altre element que cal tenir en compte, la festa està carregada de simbolisme i la pujada de les banderes  a l’Ajuntament també té el valor simbòlic de fer palès que la ciutadania ha entrat a casa seva i a  la seu simbòlica del “poder”, que el balcó element força recurrent  en la història dels esdeveniments,( s’hi va proclamar la república   catalana – la de veritat que tampoc va dura gaire -. El President Tarradellas va pronunciar el famós Ja sóc aquí o bé s’hi va sortir el primer ajuntament democràtic després de les eleccions del 79 que trencava amb el franquisme) importants i per tant la presència de les banderes de les entitats no són més que un recordatori que està allà vol dir són actius  a la ciutat.

En fi que facin amb les banders de la Unió el que vulguin i ho respectarem com no pot ser d’altra manera  però, entre quedar-se al peu de plaça que serà un acte de record efímer ,o bé al fotografia de les banderes de la Unió amb la pancarta de “llibertat presos polítics” que hi ha al balcó ( hi espero que no la treguin) de l’ajuntament ho tinc clar. Les banderes onejant reclamant la llibertat és força més potent, més clara, més contundent  i més significativa de la posició que vol mostrar la junta de La Unió i que és ben segur una posició que, tanmateix, compartim molta get,

Publicat a l’Eix Diari el 28 de gener del 2018

Noms propis (V)

febrer 4, 2018 by

Fotografia. El President Torrent anunciava a les 10 del matí que no es realitzaria el Ple d’investidura, que l’ajorna, però no el suspenia.

Això va agafar per sorpresa a la resta de diputat que sembla que no en sabien res.

Evidentment pels del  grup de JxC, que sustenten la candidatura de Puigdemont,  la sorpresa es va transformar en emprenyament i el grup de la CUP també es va mostrar manifestament molest amb al decisió del Parlament de  Catalunya.

Aquesta molèstia va fer anunciar que els dos grups a les tres de la tarda van anunciar que es presentarien a l’hemicicle coma a manera de manifestar el seu rebuig a al mesura del President.

A l’hora convinguda per l’inici del Ple només però hi havia els quatre diputats de la CUP – Els de JxC van fer campana- que amb un cartell amb un puny  han ocupat els seus escons i aixecant el puny han posat pels fotògrafs que han immortalitzat aqueta protesta.

El cap de llista Riera quan  havia anunciat aquesta perquè, segons ha dit, “nosaltres hem vingut a fer Puigdemont president avui, com a únic candidat possible”.
I encara ha afegit que “no compartim la decisió de Torrent d’ajornar el ple”. “Emplacem a la Mesa i al president del Parlament a convocar el ple d’investidura avui”, ha afegit.

I un cop feta la fotografia han abandonat els escons i punt.

No havien passat masses hores quan aj corria pel WhatsApp la fotografia amb el lema “ si penses en la solitud, mira la foto” o alguna cosa així.

Imaginació, inventiva, però no va deixar de ser una acció testimonial que bé mereix una fotografia.

 

Més fotografia: La que hem pogut veure mil vegades publicades amb la imatge de la pantalla del telèfon de Toni Comin amb els missatges ja famosos del President Puigdemont.

“Tornem a viure els últims dies de la Catalunya republicana”.

“El pla de Moncloa triomfa, només espero que sigui veritat i que gràcies a això puguin sortir tots de la presó perquè si no el ridícul històric és històric”,

“Suposo que tens clar que això s’ha acabat. Els nostres ens han sacrificat, almenys a mi. Vosaltres sereu consellers (espero i desitjo), però jo ja estic sacrificat, tal com suggeria Tardà”, insisteix.

“No sé el que em queda de vida (espero que molta!), però la dedicaré a posar en ordre aquests dos anys i a protegir la meva reputació. M’han fet molt de mal amb calúmnies, rumors, mentides que he aguantat per un objectiu comú. Això ara ha caducat i em tocarà dedicar la meva vida a la defensa pròpia »

El fer públics aquest missatges ha aixecat nombrosos dubtes i preguntes.

La primera si és ètic el “pillar” una conversa privada i fer-la pública

Si és un “robat” o no? Si Comin ja sabia qe l’estaven gravant i s’hi va posar bé per generar més conflicte amb en benefici incert.

En fi polseguera i polseguera.

No és al primera vegada ni serà segur la darrera en que es filtrarà algun document privat.

Però també es cert que es posa de manifest la contradicció entre allò que es pensa i el que es diu. Coincidint amb la filtració d’aquest missatges es posava en circulació un vídeo amb un missatge del President reafirmant-se en la seva posició.

 

Jordi Baiget exconseller d’Empresa de la Generalitat de Catalunya que recordem va ser cessat per Puigdemont quan es va fer una nova configuració del Govern per afrontar el referèndum del primer d’octubre.

Llavors es va dir que van canviar aquells consellers que mostraven una actitud més dubtosa respecte  a la celebració de la consulta. Baiget ja va mostrar els seus dubtes de manera pública i això va motivar sens dubte en bona part el cessament del Conseller.

Ara Baiget i la resta de consellers cessat en aquells moments com Jané io Ruiz, han hagut de comparèixer davant el jutge Llarena com a  testimonis i sobretot per explicar perquè ells creuen que els van cessar.

Baiget ha dit davant el jutge : era una ” irresponsabilitat” impulsar una via unilateral per aconseguir la independència. Va matisar però que  al Govern del qual ell era membre hi va haver unanimitat en esgotar tots els mitjans de diàleg, tot i que no coneix quins contactes hi va haver amb l’Executiu de Mariano Rajoy. Ha incidit que no va participar en l’organització de la votació.

Però Baiget també va voler deixar públicament palesat que va decidir anar a votar l’1 d’octubre després de “veure el que vaig veure”, en referència a les càrregues policials a les portes dels col·legis electorals. No obstant, ha assenyalat que ell no va presenciar cap tipus de violència en el seu centre de votació.

Veient però com actua el Jutge amb decisions que molts juristes qüestionen es crea el dubte de si els testimonis serveixen per alguna cosa.

 

Joaquim Nadal “Si el PSOE, per por de perdre l’espai que ocupa el PP s’ha cagat a les calces i ha abandonat la seva ideologia, per mi com a partit socialista ha perdut la seva essència ideològica i simplement no m’interessa“.

Així de clar, català i contundent es va mostrar l’ex-conseller Nadal sobre l’actitud del PSOE en tot aquest procés català.

I encara va anar més lluny quan va qualificar la intervenció del rei

e Felip VI “ha comès l’error de seguir massa el dictat”, no fent matisos que ell podria haver fet al discurs del govern de l’estat  i fa aquesta similitud “ la feina del monarca “és llegir el discurs que li passa el qui governa”, però creu que ara “no s’ha sortit ni una paraula del dictat i en aquesta conjuntura ell tenia la oportunitat de fer com el seu pare la nit del 23-F”

Nadal pot parlar des de la seva perspectiva d’haver estat candidat a presidir la Generalitat en un moment difícil pel socialisme català i que va poder conèixer de ben a prop el PSOE d’aquell moment i l’actual amb que més sembla un competidor en el nacionalisme espanyol del PP que no pas defensor de la seva fundacional opció del federalisme.

Sempre directe i sempre clar en els seus posicionaments , Nadal retreu amb raó al PSOE l’amarg seguidisme que ha fet de la política del PP sense esforçar-se i sortir com alternativa amb solucions plausibles de l’enfrontament enter Catalunya i Espanya.

Així els hi va