El pantà un cop més , Solució definitiva?

Juny 15, 2017 by

En el llibre Vilanova i la Geltrú Imatges de ciutat  i de la Comarca  ( Joan Rius Vila , editor , 1949) d’Albert Virella trobem informació sobre el Pantà de foix i algunes consideracions de l’autor sobre aquesta obra hidràulica. Així  explica que “ Però naturalment el Pantà no es va construir per a l’esplai de pescadors , ni per l’embelliment del paisatge, ni per crear un lloc propici als amants de l’art fotogràfic. La seva finalitat  no fou altre que la d’embassar els rierades del Foix a l’objecte d’un ulterior aprofitament de els aigües per al regadiu de no res menys que deis mil hectàrees  de terres dels termes de Vilanova i al Geltrú, Sant Pere de Ribes , Cubelles i Cunit” i seguidament s’esplaia amb els impulsor i les dades de la seva construcció i la recuperació per part de la Comunitat de Regants de la titularitat de l’explotació del pantà a l‘any 1947.

La realitat és que el pantà ha servit per lleure de pescadors, ara la pesca està prohibida i amb moltes i interessats  llegendes urbanes com la que diu que  alguns  restaurants xinesos de Barcelona s’abastien dels peixos que encara sobreviuen al Pantà. Ha servit per embellir el paisatge  sobretot quan circules per la carretera de Castellet i també amb les vistes magnífiques que des del mateix Castellet hi ha. I, segurament, també ha servit i serveix pels amants de l’art fotogràfic per treure els millors imatges possibles. I ara s’hi han afegits els naturalistes que volen contemplar i estudiar la fauna i la flora . Des del animals terrestres i les aus que han niat allà mateix a les espècies de peixos que hi pul·lulen i naturalment la flora que creix amb potencia i diversitat  als voltants de les aigües. Ah!  i també es segueixen regant terres no sabem si amb la quantia en que en principi es preveia. Però diríem que no.

El Pantà ha tingut doncs una utilitat  prou interessant i intensa , no sabem si es correspon amb l’esforç que va significar en el seu moment i si els beneficis actuals donen  per fer una inversió per la seva neteja i adequació a un estàndards acceptables de l’aigua i dels entorns.

Sembla que la Diputació de Barcelona ha començat a fer estudis per tal d’impulsar el  projecte de recuperació de l’embassament del Foix, una iniciativa que lidera la  Diputació de Barcelona, i compta amb el suport i treballs del el Consorci del pantà, l’Agència Catalana de l’Aigua i

que, per cert, va publicar un estudi molt interessant sobre al història del Pantà,  amb el suport dels experts de la Universitat Autònoma de Barcelona. El projecte estarà redactat a finals del mes de juny per tal de licitar la primera fase de les obres després de l’estiu.

Ja sabem que el Pantà de Foix és un dels lloc més emblemàtics del territori i segur que també un dels indrets que deu acumular més llegendes urbanes. Aquí de moment – no ho asseguraria en el futur-  no tenim “monstres” que de tant en tant surtin a treure el cap fora de l’aigua però tothom hem escoltat  històries des del nombrosos endimaris que hi ha anat a parar, des d’un carro i un burro d’uns coneguts fins a cotxes, armes, carregaments sospitosos….  i no cal seguir , massa truculències…Tanta “merda” hi deu haver que els experts diuen que dels 25 metres de fondària que tenia el Banda inicialment avui la meitat ja són llots i tota allò que la ma humana hi ha anat deixant, des de la merda que baixa pel Foix fins a secrets desconeguts , a vegades inconfessables que s’hi deuen haver abocat. Ho ratifiquen els estudis : “Es calcula que dels 25 metres de fondària que tenia originalment l’embassament l’any 1928, quan es va inaugurar, ara només queden uns 12 metres, la resta són residus diversos”. Des de sempre hem sentit dir que difícilment es podrien obrir els comportes per poder buidar-lo. Així el sobreeixidor ha tingut un paper important quan en episodis de pluges intenses el Pantà sobreïx i el Foix torna  baixar amb aigua donant una nova imatge a un paisatge conegut.

El Pantà ja estat durant molts anys una bassa sèptica. No només les clavegueres eren enviades directament al Foix sinó que les aigües que sortien de diverses indústries  de la conca del Foix hi anaven a  parar sense cap mena de depuració. Avi encara si travesses el Foix abans d’entrar al Pantà  a l’alçada del Monjos l’escuma que fa l’aigua i a  vegades la mateixa pudor et creen sospites de si la depuració funciona de veritat.

L’informe també diu : “Quan no hi havia la depuradora de Vilafranca, aquest pantà era una fossa sèptica. Ara tenim una gran entrada de nutrients, d’oxigen i de fòsfors, que alimenten aquestes algues. La depuradora de Vilafranca és biològica, però continuen arribant fòsfors al pantà, així que ara l’Agencia Catalana de l’Aigua haurà de fer un sistema terciari a la depuradora per evitar-ho”.

Quin sentit tenien aquells versos del Carnestoltes!. Quina veritat!!

Vilanova , Vilanova

Qui t’ha vist i que te veu

Abans el món t’admirava

I avui  Vilafranca ( Madrid en el text original) t’envia la merda.

Resulta que la merda de Vilafranca es dividia en el ramal que anava cap el Pantà i l’altre que baixava per la riera que anava paral·lela a la carretera un cop passaves Canyelles…

Tota això s’ha acabat o s’ha volgut acabar i les diverses depuradores fan la seva feina , tot i que avui – fa pocs dies-  i ja ho hem dit del pas per Sant Margarida si travesses el Foix prop ja de la seva entrada al pantà una sospitosa bromera blanca i un fort olor a components químics fan pensar que encara es podria netejar una mica més l’aigua.

No és al primera vegada que es parla de fer una actuació important al Pantà , millorant la seves aigües i donant-li algun caràcter més atractiu. N’hem conegut diverses al llarg dels anys , unes que es volien potenciar com instrument turístic i altres es fonamentaven més en els estudis científics i reserves de flora i fauna. I ,fins i tot, hi havia qui apostava per fer-hi una ema d’estació nàutica terra endins com hi ha en altres pantans . Tot però està com sempre

Però aquets treballs que ara la Diputació portarà  a terme seran importants de cara a millorar la seva condició de l’aigua, a evitar gran concentració d’algues i a tanmateix a donar-li una nova vida que permeti a través de la millora i la creació de nous espais d’aiguamolls que al fauna ja existent creixi i també permeti que la millora de l’aigua actuï també en la millora dels procediments agrícoles.

No hi ha dubte que és una bona notícia que en el Castell de Castellet ,seu de la Fundació Abertis s’hi ubiqui el   Centre Internacional per a les Reserves de la Biosfera Mediterrànies que impulsa  l’UNESCO, deu haver ajudat força a fer aquest treballs per salvar el Pantà de Foix , seria un contrasentit tenir un centre d’aquestes característiques i dimensió social al costat d’una mena de fossa sèptica artificial.

Ben segur que els treball seran altament positius, després vindrà el necessari debat entre les institucions per veure com això s’aprofita des de tots els nivells.

I tornant al principi si el pantà no es va fer ni pels pescadors, ni pels fotògrafs ni per el concepte de paisatges avui aquestes tres opcions i moltes més de rendibilitat ecològica, social i,culturals i científiques  segur que són possible.

Només es pensar-hi ( i ja és molt)  i actuar conjuntament.

 

Publicat a l’Eix Diari el 7 de juny del 2017

 

Algunes notes col·laterals.

Juny 13, 2017 by

L’escenografia acurada com requereix la jornada històrica en que el govern anuncia que ja tenim data i pregunta. Una obvietat en un referèndum , però encara no es diu com es farà, qui disposarà del cens ( protegit) , qui formarà part de les meses, quin serà l’òrgan independent que formuli la celebració del referèndum. En fi un anunci, benvingut però encara hi ha moltes incògnites, potser masses.

L’anunci però ja comença a portar algunes conseqüència encara menors però possiblement significatives per entendre al situació d’incertesa que vivim, malgrat es vulgui dir que tot està lligat ( ben lligat). Enric Millo a través de RAC 1 anuncia que estarà amatents a l’actitud del funcionaris i que tenen clar que no hi poden participar si el referèndum no és legal. La resposta immediata ve per part de Marta Rovira , portaveu d’ERC ( que no és membre del govern) anunciant que el govern formarà agents electorals que són els que marca la normativa electoral. Però l’ordre públic no està en mans dels funcionaris?  O és que es formarà un “sometent” “ o una milícia electoral? Qui gestionarà el vot per correu? Quin òrgan  vetllarà pel procés transparent de la de votació? Els nomenarà el mateix govern? Hem de fer confiança en les seves decisions?….. A veure com es desenvolupa tot plegat. La credibilitat està en joc

L’anunci de la data i el referèndum deu haver omplert de testosterona a alguns què són sinó els cartells que han aparegut a la ciutat de Lleida amb que es veuen  els líders d’allò que en diem unionistes i  i el titllen d’ “enemics del poble”els líders polítics contraris al referèndum. “Els qui neguen el democràtic dret a l’autodeterminació són enemics del poble. Tractem-los com a tals”,

Ja veiem ara algun es dediquen a  criminalitzar a l’adversari.

La revolta dels somriures es comença a fer un pèl més agre. I tot just comencem.

Es pot estar o no d’acord amb els retratats, Arrimadas, Iceta, Albiol o Rabell però d’aquí a tractar-los d’enemics del poble ( quin poble? )  hi va una distància molt llarga

Els seus votants que són molts també són enemics del poble.

Qui determina l’enemistat?

Però el missatge més esbiaixat no ve per part d’algun exaltat de torn ( n’ hi ha arreu) sinó aquell més sibil·lí que tracten d’antidemocràtics  a aquells que estan en contra de la celebració d’aquest referèndum per considerar que l’actual estatus ja els va bé o fins i tot que cal millorar-lo .

Hi ha qui creu en al unitat indissoluble i pot ser tan  democràtic com qui creu en la secessió.

Altres poden dir que estan a favor de la independència i que hi volen arribar a través d’un procés  de canviar el marc legal que avui ( alguns diuen que sí que es pot canviar i generar un referèndum ) tenim. Són antidemocràtics?.

Han passat de donar carnets de bon català que feia el pujolisme a al carnet de bon demòcrata.

Potser exageradament he qualificat en algunes ocasions a TV-3 com el modern NODO català, però vaja la constant reiteració de notícies favorables a l’ independentisme m’arriba a cansar  – i ei, que quedi clar que votaré  que sí- per la seva reiteració. I sempre que ho comento amb alguns periodistes em diuen ràpidament : i les altres què. Però a mi els altres me’ls miro amb major distància, però aquesta la pago i voldria que fos una mica més neutral en determinades coses, i si  més no més objectiva.

Perquè una de les garanties del referèndum hauria de ser l’exquisida equidistància i neutralitat  dels mitjans públics en la posició que  ha de prendre davant el referèndum

Es garanteix ara aquest equilibri. A mi  ( i a més, segur) em sembla que no.

L’entrevista al duet Puigdemont Junqueras , hauria de ser correspost amb un altre tàndem Arrimadas  Iceta. O no?

És el moment més important i per tant de com actuï alguna estructura informativa  es podrà validar o no l’equilibri i la necessària neutralitat.

Ara sincerament no crec que sigui així.

Arribada ( si arriba) la convocatòria del referèndum qui ens garantirà la igualtat d’oportunitats en les poisicons ? Tv-3? . Malament.

 

 

 

Temps de lletres

Juny 12, 2017 by

La guardonada   pel col·lectiu de periodistes de la comarca amb el  Gran Premi Canallesca, Magda Bandera , ( felicitats Magda, t’ho mereixies)  deia en l’entranyable Convit a al Festa de l’any 2005 : “Fa unes setmanes un regidor de lAjuntament em va fer recordar aquesta sensació quan em va preguntar si jo era de Vilanova de tota la vida. Vaig contestar que sí i vaig aprofitar per demanar-li també quina classe de pregunta era aquella. Què vol dir realment de tota la vida? Ell es va excusar dient que, fins fa poc, no mhavia vist gaire pel centre. Ni tampoc gaire activa per la Festa Major.”

Qui més qui menys fa una certa ostentació d’aquest “veteverisme”  (vilanoví de tota la vida) i és que la ciutat l’estimen, l’odiem , ens la fem nostra, l’elogiem amb desmesura ,  la critiquem, també,  desaforadament però ens posem amb les urpes a punt si algú de fora la critica. Inflem el pit i ens mostrem orgullosos de la nostra ciutat i del nostre sentiment de pertinença .

Ens agrada tenir glòries locals ,veure-les i escoltar-les   i ens agrada també que parlin de la ciutat més enllà de truculències entre “urbanos”   i embolics que acaben malament i ja no diguem quan hi entren els de RENFE i diuen que la taca negra del les estacions a Catalunya és Vilanova. Que diria Gumà i Ferran si aixequés el cap? I els que van esllomar-se foradant els túnels? .

I ens agrada com no podria ser d’una altra manera que en les nostres lectures hi aparegui el nom de la ciutat, com a protagonista o bé com a  marc de les accions de la ficció novel·lada . Ho trobem als autors  locals i podem retrocedir fins  anar  a Los Misterios de Villanueva per trobar, la ciutat com escenari de les aventures i passions amoroses, o bé en Les Contalles del Temps Vell hi ha indrets molt ben referenciats en els llegendes i així podríem anar seguint per la llarga bibliografia local des de la historiografia fins a la poesia , autors moderns i contemporanis de la ciutat que han glosat o usat com   escenari Vilanova  d’alguna manera o altre..

Però com aspirant a  vtv ets sents encuriosit i  anotes més referències quan vas més enllà i trobes autors actuals no vilanovins que parlen de Vilanova en algun moment de la seva narració   així pots saber  que aquí a Vilanova  es parla un anglès peculiar com diu Ruiz Zafón, o pots fer un itinerari per la Ronda Europa i el port de la ciutat  en la novel·la policíaca de Lorenzo Silva La marca del Meridiano, o una singular passejada pel centre de la ciutat de la mà de la Carme Riera a Amb ulls americans, ( aquí escric de memòria) o en Amics per Sempre de Baulenas, la ciutat com  referent d ‘un inici de viatge al Penedès, i hi ha  d’altres escenes de llibres dels que no recordem el títol ( ah! la feblesa de la memòria) però no hi ha problema, em diuen que a les Biblioteques públiques hi ha qui referencia aquestes pàgines, diguem-ne nostrades.

Hi ha per la ciutat alguns plafons sobre la ciutat  del  Segle XIX però que no sabem que hi ha al darrera, si hi ha un projecte amb discurs potent i ben implementat o simplement es cobreix l’expedient. Potser valdria la pena intentar crear algunes rutes literàries o de referència literària a la ciutat a través d’aquestes planes d’autors reconeguts actuals i també d’antics. Seria potser un  nou  atractiu i un   element per posar al ciutat en l’espai narratiu .

No inventem res , ja hi ha experiències, La podríem recollir . Potser si algun dia es torna a reunir el Consell de Cultura podrien, a través de la literatura, aprofundir en el sentit de referents de la ciutat. Així  com hi ha el Temps de vi, hi podria haver també el Temps de lletres….Un element més per afegir quan ens preguntin que vol dir ser VTV , doncs entre altres coses ,i aquesta segur que menor,  conèixer alguns dels llibres on Vilanova hi surt referenciada com un elements de  creació literària. Als carrers i a les places hi farien patxoca aquestes planes.

 

Publicat al Diari de Vilanova el 9 de juny del 2017

 

Noms propis (XXIV)

Juny 11, 2017 by

Oleguer Pujol. No hi ha res més bonic que escoltar i veure  un fill defensant el pare.

L’amor filial és lloable  però arribar a comparar a Pujol amb el Dalai Lama potser és massa , El que aquí tenen contra el meu pare és comparable al que a la Xina tenen contra el Dalai Lama. A la Xina l’han desterrat del país i a Jordi Pujol l’han desterrat internament” ha assegurat el petit de la família, que ha denunciat que “estan atacant de manera molt acarnissadament els meus pares”.és realment una sortida de to que fa que aquest amor filial caigui en el ridícul i sobretot si, a més, es basa en la tesi de que tot plegat és per culpa del paper que Pujol té en el “procés” català ( més aviat poc). No negarem el paper polític de Pujol i la seva indiscutible importància en el mapa polític de Catalunya, ara d’aquí a  comparar-lo amb el Dalai Lama és com comparar ous i castanyes.

Segurament tot plegat és fruit de la necessitat de la família Pujol de fer una ofensiva per estratègia de defensa. Primer va ser Josep Pujol que a través de Catalunya Ràdio ja va fer declaracions ara Oleguer Pujol segueix el ritme i després…?

Lògicament la defensa ha de tenir les seves estratègies i també ha d’intentar bastir un discurs creïble i que arribi a la ciutadania. Es tracta de que s’entengui que la deixa de l’avi Florenci i gestionat per la Mare Superiora va multiplicar-se com els pans i els peixos, això fent alguna petita trampa , però eren els temps…

Però voler-hi barrejar-hi  personatges honorables  com el Dalai Lama és un autèntic despropòsit.

Que algun corregeixi les línies lògiques de defensa.

Si segueixen per aquí es faran mal.

 Jeremy Corbyn. El candidat laborista ha donat una més que  agradable sorpresa obtenint uns resultats més que bons.

Impensats segurament.

Els experts han assenyalat moltes raons pel seu bon resultat, destaquen però tres aspectes: el primer, alguns parlen de l’edat de Corbyn i el comparen amb Sanders o Melenchon amb la capacitat de connectar amb al gent jove a la seva edat , per la seva franquesa , per la seva manera d’expressar-se i de dir les coses i també per la seva contundència en les propostes. Una segona, la posició frontalment oposada a les retallades i a la minva de  drets de la ciutadania i la tercera la capacitat d’articular un nou discurs de l’esquerra que connecti amb les persones a les que al crisi ha apartat del sistema i la societat.

La defensa dels serveis públics de qualitat, la seva voluntat de governar per  afavorir la majoria i no la minoria. Ha parlat clar , sense embuts amb voluntat de tornar a connectar amb la majoria.

Amb Corbyn sembla que la socialdemocràcia pot començar  a remuntar però li caldrà molta voluntat de deixar de banda la comoditat en que s’ha mogut amb reformes poc clares i afrontar de cara i sense embuts la transformació de les de les arrels la societat post crisi.

Corbyn potser marcarà el camí. Atents al que pugui passar a partir d’ara a Anglaterra.

Juan Goytisolo, l’escriptor i autoanomenat  «un moro a tot arreu» va morir diumenge  dia 4 als 86 anys a Marràqueix (Marroc), ciutat en la qual residia des de fa anys. Des de Marràqueix observava  i actuava amb una mena de voluntat de consciència crítica.

L’escriptor estava considerat un pont de diàleg i comunicació entre el món occidental i la zona dels nord d’Àfrica.

En el seu discurs d’acceptació del Premi Cervantes de l’any 2014 va manifestar quina era l seva posició i convicció personal : “M’imagino l’hidalgo manxec muntat a cavall de Rocinante atacant amb la llança alçada els esbirros de la moderna Santa Germandat que procedeixen al desallotjament dels desnonats, contra els corruptes de l’enginyeria financera o, travessant l’Estret, al peu de les reixes de Ceuta i Melilla, que ell pren per encantats castells amb ponts llevadissos i torres emmerletades, socorrent uns immigrants l’únic crim dels quals és el seu instint de vida i l’ànsia de llibertat –va proclamar–. Sí, a l’heroi de Cervantes i als lectors tocats per la gràcia de la seva novel·la ens resulta difícil resignar-nos a l’existència d’un món afectat d’atur, corrupció, precarietat, creixents desigualtats socials i exili professional dels joves com en el que actualment vivim».

Goytisolo va debutar en el panorama literari amb el llibre El Mundo de los Espejos. Entre les seves obres més conegudes hi trobem  Señas de identidad ,Reivindicación del conde don Julián ,Juan sin Tierra , Makbara  o Paisajes después de la batalla. I del llibres de viatges destaca Campos de Níjar un autèntic retrat d’una part de l’Andalusia més pobre i retardada dels anys 50 i 60.

Crític amb les polítiques d‘immigració el governs ha lluitat per aproximar cultures i tradicions a través de la literatura.

Amb la seva mort desapareix un dels altres membres de la generació dels 50.

 

Meritxell Borràs La consellera acusa La Vanguardia de publicar mentides. Afirmació contundent i estranya en un membre del govern

La consellera diu que la informació  publicava on deia, “el Govern recorre als alts càrrecs per contractar urnes arran del no dels funcionaris”  és falsa i per via Twitter ha afegit “sempre hem dit que no posarem els treballadors públics en risc o en una situació compromesa”. “Que a la mesa de contractació hi hagi alts càrrecs és una mesura preventiva davant l’actuació i actitud predemocràtiques de fiscalia” Això es contraposa al que el Diari La Vanguardia deia a través de dues de les periodistes més ben informades en la politca del govern català  Lola Garcia i la subdirectora Isabel García Pagan, que signen la informació, expliquen que “el Govern s’ha vist obligat a re­ córrer a alts càrrecs de desig­ nació política per formar la me­sa de contractació per comprar les urnes del referèndum davant la negativa dels funcionaris a formar-­ne part”.

“Durant unes quantes setmanes -afegeixen-, el Govern ha topat amb seriosos problemes per constituir la mesa de con­tractació. Uns funcionaris han declinat directament formar part d’aquest òrgan, i d’altres han exigit una ordre escrita dels seus superiors immediats que els eximís de qualsevol respon­sabilitat”.

La Consellera doncs no nega la situació sinó que al·lega a possibles intervencions d ela fiscalia.

Sorprèn un atac tant directe d’una consellera a un diari a dient-li que menteix.

Serà potser perquè La Vanguardia a través de al seva editorial qüestionava fa poc el camí que havia emprés el govern?.

De tota manera la realitat és la que és i dirà el que vulgui la consellera , entre el funcionariat hi ha reticències i potser el que estaria bé , més enllà de dir si un diari menteix o no, explicar amb claredat quines garanties dóna la consellera al funcionariat.

 

De lectures

Juny 11, 2017 by

 

La estela de un recuerdo

Almudena de Artega.

Col Autores Españoles  e Iberoamericanos.

Editorial Planeta.

Barcelona 2015.

Llibre en que es narra una història d’amor entre un jove de la noblesa espanyola arrauxat i amb voluntat de servir  a la pàtria i una jove tímida i insegura. Aquesta és l’excusa que serveix a l’autora per donar una visió des del bàndol nacional i monàrquic dels prolegòmens de la guerra civil espanyola. L’acció comença a desenvolupar-se en el moment de la victòria del front republicà a les eleccions municipals de l‘any 1931 i la sortida del Rei cap a l’exili. Aquesta situació és viscuda per una família monàrquica i de la noblesa espanyola amb temença . De les reaccions dels seus components i de com va evolucionar la república es forneix la història.

Almudena de Arteaga ostenta el títol mobiliari de Marquesa de Cea, es va llicenciar en Dret a la Universitat Complutense de Madrid, i és diplomada en Genealogia, Heràldica i Nobiliària per l’Institut Salazar i Castro. Després d’exercir la seva professió d’advocada   laboralista va entera en el camp de al literatura. Col·labora en Diaris i Revistes, i ha rebut alguns premis com l’Alfonso X el Savi o el Azorín, tots dos atorgats a  la Novel·la Històrica .És autora d’Assaigs, Biografies i novel·les històriques,  majoritàriament referits  personatges femenins, caracteritzant-se per les excel·lents  descripcions de la ‘vida quotidiana’ que envolta els seus personatges. Les seves novel·les han assolit notable èxit a Espanya i s’han traduït  diversos idiomes. Almudena de Artega és reconeguda per la crítica com una de les mes destacades escriptores de novel·la històrica actuals D’entre els seus títols destacaríem:  La Princesa de Éboli .Eugenia de Montijo .La esclava de marfil. El desafío de las Damas, La verdad sobre la muerte del Conde Duque de Olivares .Los ángeles custodios Capricho . Cos celestial i la seva darrera La estela del recuerdo.

La Estela del recuerdo és una novel·la basada en fets reals, es presenta com les memòries d’una dona que ja en els darrers dies de la seva vida explica les seves vivències concretes en els  fets que van succeir abans del al guerra civil i amb final quan la guerra ja havia esclatat.

Els protagonistes principals pertanyen a la família del Ducs de l’Infantado i com aquets reaccionen davant la sortida del Rei d’Espanya cap a l’exili. La família, monàrquics convençuts i actius protagonitzen acalorats debats sobre quina hauria de ser la reacció davant l’arribada de la república. Com es de suposar la família d’arrelada tradició catòlica i monàrquica se sent provocada per l’actitud de les noves autoritats república i conspira contra l’autoritat constituïda. Dos dels fills són militars i participen en diversos intents de cop contra la legalitat republicana , mentre el Pare procura seguir amb la  seva activitat econòmica i política sempre a favor de la monarquia.

D’alguna manera les conviccions familiars són les que cimentaran després els pilars del cop d’estat militar del general Franco contra la República. El discurs de la novel·la intenta justificar i explicar les causes que van portar a la dreta monàrquica i eclesial a conspirar permanentment contra la República i els seves autoritats.

La narradora i protagonista és al Maria filla dels duc de l’Infantado, una família nombrosa, conservadora, religiosa  i vinculada al Rei i a l’exèrcit. La Maria jugarà un paper determinat en posar una mica d’ordre en l‘entramat familiar i el paper de cadascú  en el llibre , si dos germans són militars que es posicionen a favor del cop militar s’expliquen les motivacions íntimes i sinceres de donar suport al cop, veiem com sofreixen exili però aconsegueixen escapar-se amb l’ajuda de la Maria   per seguir combatent a favor dels “nacionals”, la presència dels dos germans militars serveix per d’alguna manera justificar l’aixecament això com el fet de que a la família hi  hagi una germana monja semblar el pretext per explicar la situació que van viure molts religiosos en les primers moments de la república i de la guerra civil. Sembla tot plegat creat expressament per defensar la posició monàrquica però  en alguns moments potser tot plegat d’un maniqueisme massa fàcil per interpretar els fets històrics en la seva complexitat sense fer un revisionisme esbiaixat de la història.

Per anar lligant tota la trama hi ah la història d’amor entre el fill petit de la família Borja, rebel , arrauxat i amb poques ganes d’estudiar i que vols seguir el camí dels seus germans i fer-se militar, abrandat defensor de la pàtria, la religió i Espanya unida i amb la Rafa una noia de la noblesa també que viu des d’una certa distància l’enamorament del noi. El tràgic final de Borja desvetlla també els ideals d’una bona part de la joventut aristocràtica que es va prendre la lluita contra al república com una causa personal i transcendent.

El llibre està ben escrit i destaca la presència de la narradora al Maria una dona valenta, excepcional que agafa les regnes familiars quan cal i ni li fa por enfrontar-se  a les més dures dificultats que la vida li té preparades sobretot en un anys de lluites fratricides i en una posició difícils en un Madrid republicà ser de la noblesa monàrquica.

La novel·la és interessant pel ritme narratiu, perquè està molt ben travada  però com ja hem assenyalat creiem que esbiaixada respecte als fets històrics , naturalment és del punt de vista de l’autora a través dels  protagonistes.

Legítims sens dubte però poc contrastat

 

 

 

 

 

 

 

 

D’altres fonts (XXIV)

Juny 10, 2017 by

Ja tenim data i pregunta.

Ara és l’hora de la veritat o “referèndum o referèndum “ o “ ni quiero ni puedo”

Comença doncs el que pots er el temps final.

Ara doncs és interessant llegir l’article del catedràtica Xavier Arbós sobre aquest mena de mantra que es repeteix que tot  serà legal perquè s’anirà de llei a llei.

Xavier Arbós ha estat qualificat per Pilar Rahola com”aquest home mai no es cansa de fer mal”. Coneixent la posició de Rahola em sembla que es pot considerar un mèrit la qualificació amb voluntat desqualificadora.

Xavier Arbós Marín és catedràtic de Dret constitucional de la Universitat de Barcelona. És llicenciat i doctor en Dret per aquesta universitat, i diplomat en estudis avançats per l’Institut d’Estudis Polítics de París.

 

De la llei al buit. Xavier Arbós. La Vanguardia. 04.06

 

a vegades sentim que alguns líders independentistes fan servir aquesta expressió. Proven, sens dubte d’inspirar confiança, per convèncer els escèptics que en el trànsit de la Catalunya autonòmica a la Catalunya independent la seguretat jurídica serà preservada. Sense dubtar per un instant de la seva sinceritat, em sembla que suggereixen una cosa impossible. La llei de transitorietat jurídica, o com sigui que es digui en el moment en què la treguin del seu amagatall, equival a un salt al buit.

La seguretat jurídica és un element indispensable per a la vida civilitzada. És un valor fonamental que assegura la possibilitat de conèixer el que està permès i el que està prohibit, així com el marge de discrecionalitat de
què disposen els particulars i les institucions. D’aquesta manera, uns i altres poden orientar els seus comportaments. En altres paraules, no hi ha seguretat jurídica si no és possible conèixer el dret aplicable. Tampoc no n’hi ha si s’ignoren els procediments que regulen la reforma del dret vigent en un moment donat. En el primer cas, no sabem si serem sancionats per infringir una norma, l’existència de la qual desconeixem o és negada per una altra. En el segon, el futur resulta imprevisible, perquè qualsevol, competent o no per fer-ho, pot regular qualsevol cosa de qualsevol manera.

En la transició unilateral cap a la independència apareixen, segons el meu parer, els dos problemes. Està clar el segon: la Constitució impedeix la secessió, pactada o no, pel caràcter indivisible de la unitat d’ Espanya que imposa el seu article número 2. Si el que es pretén és dur a terme la secessió de manera legal, abans aquest precepte hauria de ser reformat prèviament seguint els procediments previstos a l’article 168. El Parlament de Catalunya no pot atorgar-se a si mateix un dret de secessió del que manca, ni fer-ho al marge de qualsevol procediment establert anteriorment i d’acord amb la Constitució. Quant a la incertesa que constitueix el primer dels problemes, es manifestaria pel conflicte entre normes emanades d’autoritats diferents i enfrontades després de la declaració unilateral d’independència.

Amb freqüència en sentim parlar. Així, hi ha líders independentistes que recorden que, un cop proclamada la república catalana, serà obligatori obeir
les seves lleis. Alhora, prometen empara als funcionaris, dient-los que els protegiran davant els qui vulguin obligar-los a complir amb les lleis catalanes i espanyoles incompatibles amb les del nou Estat. El dilema per als
funcionaris seria evident: dues autoritats diferents reclamen la seva obediència, i no poden complir les ordres d’una sense infringir les disposicions de l’altra. Naturalment, a totes dues els importarà un rave el criteri de legitimitat del funcionari a qui s’adrecin. Pretendran que sigui efectiva la seva legalitat, i voldran imposar la sanció corresponent als incompliments.
I l’exemple dels funcionaris pot estendre’s als ciutadans comuns i corrents, a qui podria ser que es reclamés el pagament d’impostos des de dues agències tributàries.

Més enllà dels exemples, importa recordar un aspecte del dret al qual ens condueixen. La garantia última de qualsevol sistema jurídic és la capacitat de coerció de l’ Estat del qual emanen les normes. Considerem, de passada i per un moment, el desequilibri que en aquest punt hi hauria entre el Regne d’ Espanya i la nounada República catalana. Però abans d’arribar a aquest nivell de conflicte, anguniós i de resultat previsible, hi hauria altres situacions menys dramàtiques en les quals la falta de seguretat jurídica apareixeria com a efecte inevitable de la desconnexió unilateral. El Parlament pretendria poder legislar al marge
i en contra de la Constitució del 1978, ja que consideraria que hi està desvinculat. Quins jutges l’aplicarien? La pregunta és pertinent, perquè és obvi que no tots els jutges i magistrats que avui exerceixen a Catalunya aplicarien lleis contràries a l’ordre constitucional del Regne d’ Espanya. Es produiria llavors una diferenciació entre els jutges que rebutgessin la secessió unilateral, d’una banda, i, per un altre, els jutges disposats a aplicar les lleis de la nova república. La seguretat jurídica en aquestes condicions brillaria per la seva absència.

Si es planteja la secessió unilateral, no es pot anar “de la llei a la llei”. L’independentisme porta de la llei espanyola al buit, un buit que pretendrà omplir amb les seves pròpies lleis, sense que per això l’ Estat retiri les seves. Un panorama inquietant.

 

 

Mullar-se els peus

Juny 8, 2017 by

Aquesta vegada hem fet un recorregut  seguint el riu Foix des de la seva entrada al Pantà fins a les Masuques. Hem anat fins a Castellet on deixarem el cotxe al pàrquing que hi ha al peu de la carretera ben a prop de la cruïlla cap a l’Arboç.

Sortim i seguirem durant un centenar de mestres la carretera en direcció a les Masuques fins trobar un trencall amb el lema de camí  agrícola que seguirem. El camí va baixant fins que trobem el riu Foix que travessem per un pont sense baranes, estem just a l ’indret on s’ajunta amb la riera de Marmellar. Deixarem el camí agrícola tombant a la nostra dreta i seguirem paral·lels al riu que queda clarament senyalitzat i intuït per la vegetació de  ribera que l’acompanya. Aquets camí de terra i pedregós es possible trobar-hi fòssils. En recollim algun per observar i el deixem allà mateix per gaudi dels que vinguin al darrere nostre.

Seguim el camí hi trobem el riu i cal travessar-lo a gual.

El Bienve , company de fatigues es descalça i passa el riu amb tranquil·litat, a mi la mandra en fa arriscar-me a passar entre algunes pedres. Intueixo el perill de relliscada perquè el verdet damunt els pedres ho deixa clar. Però tiro endavant i en el tercer pas , com era d’esperar, cama dins del riu i mullena generosa. Peu mullat. Aquí mateix ja em va passar fa un temps. Jo ho diuen que l’home ensopega amb la mateixa pedra. I tant.

Per xulo, peu ben remullat.

Per això quan seguint el camí cal tornar a  travessar el riu aquí ja ens descalcem tots dos i passem el riu, l’aigua ben fresca però també força pudent…

El camí va seguint paral·lel al riu i també força vinya que ja comença a veure’s el gotims tot just a créixer. Sembla que serà una bona temporada. A una banda el camí  hi trobem una tortuga d’aigua , grossa, es deu haver aventurat a recórrer els espai no humits del zona, en fi, optem per deixar-la fer el seu camí, potser és possible que algú l’hagi deixat allà.

Deixem a la dreta el riu i remuntem amb una certa pujada fins la cruïlla de camins . Estem a la Marsena , hem pujat a  i des d’aquí es veu l’extensió de vinyes notable. Una extensió carregada de ceps. Seguim per un camí asfaltat , passem per una construcció  a mig fer i amb un insòlit dipòsit alçat en una mena de molí atrotinat. Recorda una mica aquelles velles pel·lícules del Far-west.

El camí ens porta fins s Can Conillera, una masia prou gran rodejada de  figueres de “moro” que tot just comencen a florir, amb les flors groguenques. Girem a al dreta i ja veiem al fons l’ermita de Sant Esteve.

Abans però hem  de travessar  la riera d’Estalella, sense aigua , eixuta  al costat del vell pont que deu fer anys que no serveis per res, però és un element patrimonial prou important. Els historiadors no es posen d’acord sobre el seu origen. N’hi ha que diuen que el pont és d’època romana i d’altres situen la seva construcció a l’Edat Mitjana. . Avui és protegit com a  bé cultural d’interès local. És un pont d’un arc, molt baix i estret, sobre un torrent.

Unes passes més i ja som a l’ermita de  Sant Esteve també Sant Esteve de Castellet . De les informacions que hem trobat :  “és una església a prop del poble de Les Masuques  al municipi de Castellet i la Gornal (Alt Penedès) protegit com a bé cultural d’interès local. . Sant Esteve de Castellet és l’antiga parroquial del poble, abans que aquest passés a dependre de l’església de Sant Perer. “S. Stephani de Castelleto” apareix esmentada ja des del segle X com a possessió del monestir de Sant Cugat del Vallès. Sembla que la construcció conservada en l’actualitat es va fer posteriorment, en substitució de la primera església. L’edifici ha experimentat reformes al llarg dels anys, principalment pel que fa a la façana principal, que actualment apareix molt modificada.[1] L’església està situada És un edifici d’una sola nau, , coberta amb volta d ecanó sobre arcs torals, cimbori de planta vuitavada amb campanar, i teulada a dues vessants. Hi ha tres absis, el central dels quals és molt més gran, i té una finestra d’ arc de mig punt a la part central. La façana principal presenta, com a únic element remarcable, una porta d’accés d’arc de mig punt amb dovelles de pedra.”  La idea era esmorzar a l’església però hi ha un grup nombrós de nois que ho fan gairebé impossible han ocupat tot l’espai..

Seguim cap a Les Masuques i just trobem la cruïlla amb la carretera hi ha un lloc ombrívol amb uns bancs. Reposem una mica i fem un mos.

Refem el camí i ara hem de seguir uns centenar de Myers per la carretera. Compte, no hi passen masses cotxes però cal vigilar. Just passat una línia elèctrica  i a la dreta trobem el camí de Can Raventós, el seguim. Veurem vistes prou interessant de Sant Esteve en mig de boscos i arbrat . Can Raventós és un masia gran , potent i molt ferma  vistes a l’ermita interessant. Els gossos faran un esca`dol però estan ben lligat. Seguim per un comí carreter  mig desdibuixat al costat d’uns  xiprers . Seguim el camí , que es pot seguir bé però està ple d’herbes fins arribar a una pista asfaltada que agafarem i la seguirem a la dreta en baixada fins arribar a l ’urbanització de la Resclosa.

Vistes del Castell de Castellet ja en l’horitzó i una extensió notable de vinya. El camí va entre elles i entrem en una zona de bosc, algunes cases i amb pujada que es mena a la carretera de Castellet, la travessem i seguim el camí ample ara que va a donar a darrera la Rectoria de Castellet, deixem el trencall que va a Can Balaguer i a Vilanova i entrem al pobre pel costat de l’església  de Sant Pere. Al web del “Campaners de Catalunya hi trobem al següent informació :

Església romànica de tres naus de quatre trams cobertes per voltes de canó sobre arcs torals de mig punt; les laterals són força estretes; la capçalera la forma un absis poligonal de tres costats. Estan pintades de blanc per l’interior. La façana queda oberta per un gran òcul tapat per una placa translúcida d’alabastre. Tot i tenir orígens romànics, fou modificada cap al segle XVI com es pot veure per la gran petxina que orna l’arcada d’entrada per l’interior. Està precedida d’un gran atri cobert per una volta de canó un pèl apuntat i obert a llevant per dues àmplies finestres emmarcades per arcs de mig punt i brancals de carreus ben escairats. Descansen en un podi que sobresurt a manera de banqueta. S’accedeix a l’atri per una gran escala frontal per salvar el fort desnivell del lloc.

Dimensions interiors: 17’91 x 5’00 x 8’16 metres respectivament de llargada, amplada i alçada.

Campanar d’espadanya en un mur d’un metre de gruix i obert per quatre ulls en arc de mig punt en dos nivells amb una campana a cadascun. Mur a base de pedra escairada cobert per una teuladeta de dos vessants. Està situat damunt el mur esquerre del temple i sembla fer-ho des d’un nivell superior, ja que el terreny així ho permet. Des d’aquest nivell l’alçada seria d’uns 9 metres aproximadament.

S’ha de creuar la urbanització i seguir pel camí amb marques de GR, que està asfaltat i transita paral·lel al riu Foix. S’ha de fer sencer fins a la carretera de Castellet a Torrelletes i s’ha de tenir cura en un enforcall en forma de creu, on s’ha de prendre l’opció recta.

Baixem cap el poble passem pel Castell, avui rehabilitat i  seu de la Fundació Abertis i d’una agència de la UNESCO. A la web de la fundació hi torbem aquestes paraules :

“El castell de Castellet es troba a Castellet i la Gornal (Alt Penedès), al sud de Barcelona i a pocs quilòmetres de Sitges i Vilanova i la Geltrú. Els treballs arqueològics que s’han dut a terme recentment permeten afirmar que al turó on hi ha al castell hi ha hagut presència humana des de l’època dels ibers, ara fa 2.500 anys, i que l’indret sempre ha estat vinculat a la vigilància de les vies de comunicació: el riu Foix i la Via Hercúlia, després anomenada Via Augusta, actual autopista AP-7

La primera referència documental coneguda del castell data de l’any 977. La fortalesa va tenir una gran importància estratègica fins al segle XVI. En aquests segles, la possessió del castell va alternar entre diversos llinatges de feudataris, els comtes de Barcelona (segle XI) i la corona catalanoaragonesa (segle XV). A partir d’aleshores, el castell va anar encadenant períodes de decadència fins a arribar a l’estat de ruïna.

Entre el 1928 i el 1930 es va fer una restauració parcial del castell, que va incloure les estructures de la part central i de ponent. La part sud no es va modificar en aquests treballs, que en van determinar el perfil actual. Al cap dels anys, el castell va ser declarat bé cultural d’interès nacional, però això tampoc no garantia la conservació de la fortalesa”

Aturada a fer un tallat al reobert Can Barretet, indret on durant forces  any s’hi feien peregrinacions per menjar conill a l’ “ajillo” i altres delícies ben guisades. Tornem a l’aparcament i cap a casa.

Un recorregut d’un 9 quilòmetres aproximadament amb elements patrimonials prou interessant i tambe una bona remullada de peus. Què més és pot demanar per passar un matí?

 Catalunya:temps de canvis.

 Catalunya:temps de canvis. Aquest és el títol de la propera conferència  que donarà Joan Ignasi Elena el proper divendres dia 9 de juny a l’Aula, com sempre a les 7 de la tarda i a la sala d’actes.

Vivim temps de sacsejades i convulsions i això es pot notar llegint els diaris i escoltant els informatius.

Ens sembla que estem en una mena de cercle sense sortida que va donant tombs.

Però això ha de tenir un final. .

Catalunya està ja des de fa temps  ( potser el  2010 amb la sentència de l’Estatut) en que l’anomenat “procés” en permanent convulsió , els canvis  ha portat des de la redefinició del mapa polític fins al sorgiment de noves formes  d’actuació i ha variat també el paper del que s’anomena societat civil que ha tingut un puixant  protagonisme fins ara potser inexistent o no tan present en el protagonisme col·lectiu.

Hi haurà referèndum?

Serà pactat o tirarem pel dret?

Cal que el Molt Honorable President vagi al Congrés ? O ja n’hi ha prou amb el ha dit fins ara.

Per què no s’han establert converses civilitzades i positives?

Què és i que ha dit de veritat la Comissió de Venècia.

En mig de tot aquest laberint  emergeix el Pacte Nacional pel Referèndum, entitat transversal que reclama al celebració d’un referèndum  pactat  entre Catalunya i l’Estat  , ha recollit més de mig milió de signatures de ciutadans i ciutadanes i aplega a milers d’entitats del país que donen suport a l’iniciativa del pacte.

El temps córrer despresa i ben aviat tindrem resposta a moltes de les qüestions que aquí plantegem.

Els canvis es succeeixen a velocitat de vertigen.

Per aturar-nos un moment i saber on som veritablement hem convidat a Joan Ignasi Elena , coordinador el Pacte Nacional perquè ens expliqui aquets canvis i la profunditat que poden tenir de cara al futur.

 

El Joan Ignasi Elena  té una llarga trajectòria política i cívica. Ha estat primer secretari del Joventuts Socialistes de Catalunya, diputat al Parlament en diverses ocasions i va dimitir després d’haver trencat la disciplina de vot del seu grup i demanar la possibilitat de que el Govern Espanyol autoritzés a la Generalitat a organitzar una consulta sobre l’encaix de Catalunya i Espanya  , ha estat  regidor i alcalde de la nostra ciutat  i ara fa de coordinador del Pacte Nacional pel Referèndum.

Veurem i escoltarem amb atenció les reflexions obre el moment polític que vivim.

Amb la seva experiència i visió segur que dóna per molt.

 

 

 

La Ginesta, escola en lluita..

Juny 7, 2017 by

Ja sabem que el panorama de les escoles no és el millor des de fa anys.

I no ho és perquè no s’han revertit les retallades que  es van fer d’ençà de l’any 2010.

Retallades en recursos.

Retallades en personal

Retallades en sous dels mestres

Retallades en els suports que calen per anar una mica més enllà en els processos educatius.

Retallades en formació

Tot això segueix malgrat les continuades declaracions de la conselleria negant tot això.

Els que estan al peu del canó cada dia són molt conscients de que encara queda molt camí per córrer pe situar-se als nivell dels 2010.

I mentre l’esforç dels professionals ha hagut de créixer l’esforç de la Conselleria ha anat minvant . Alguns , crec que optimistament, creuen que és un retall conjuntural , però a mi em sembla que hi ha una voluntat d’afeblir estructuralment l’educació pública per implementar el model d’escola que els governs conservadors del país intenten posar com a model a  seguir.

Ara en aquest capítol de retallades ha tocat a l‘escola La Ginesta de Vilanova, El Departament d’Ensenyament ha anunciat per al curs vinent, 2017-2018, la supressió d’una línia de P3 i de la denominació de Centre de Màxima Complexitat de l’escola, amb la conseqüent pèrdua de recursos que això suposa com, per exemple, la disminució d’hores de reforços i de desdoblaments de grups .

En fi una mostra més de la política que promou la conselleria.

Invoquen a l’índex de natalitat baix però la veritat és que pot contraposar-se amb una rebaixa de les ràtios que ajudin a millorar  l’educació.

En un capítol més de la misèria del país.

La comunitat educativa de la Ginesta ha elaborat un manifest  sobre la situació.

Denuncia i reivindicació.

L’ajuntament potser que es planti ja

Manifest de l’escola Ginesta

L’escola Ginesta enguany compleix 50 anys. Han estat cinquanta anys de treball constant per assolir un digne model educatiu, cinquanta anys que els distints claustres de mestres i equips directius han treballat per construir una escola pública de qualitat i oberta a la ciutat.
Professorat i AMPES han aconseguit el que avui és la Ginesta: una escola plural, especialment heterogènia i rica en diversitat. Una escola que malauradament el curs vinent patirà un greu revés a causa d’importants retallades en els seus recursos; unes retallades que han estat anunciades sense arguments que les fonamentin.
El Departament d’Ensenyament ha anunciat la supressió d’una línia de P3 de l’escola Ginesta per al curs 2017- 2018 perquè hi ha hagut poca demanda de places, tot i que se n’obren a d’altres escoles que cursos anteriors havien tancat línies de P3.
Ens preguntem: no seria més òptim mantenir totes les línies de P3 i equilibrar la demanda?
No seria més lògic baixar les ràtios de cada classe i garantir un aprenentatge de qualitat als infants?
El Departament d’Ensenyament també proposa la supressió de la denominació de Centre de Màxima Complexitat de l’escola Ginesta i la conseqüent pèrdua de recursos per al centre que això suposa.
La pèrdua d’aquests recursos comportarà, per exemple, la disminució d’hores de reforços i de desdoblaments de grups, tan necessaris per mantenir la qualitat a l’escola.
Per què es treuen recursos a l’escola Ginesta, si el seu projecte educatiu avala els bons resultats i el bon ús que s’ha fet d’ells al llarg dels anys?
Entenem que ambdues supressions són arbitràries i que en cap moment s’ha tingut en compte ni el projecte educatiu de l’escola ni, sobretot, les necessitats del centre, que com ja hem dit parteix d’una pluralitat especialment diversa de la comunitat educativa.
Davant d’aquesta situació reafirmem que l’escola Ginesta necessita mantenir les dues línies de P3, per oferir una base educativa adient a l’alumnat que es matricula enguany, i
la dotació de recursos com a Centre de Màxima Complexitat, ja que compleix una funció bàsica per a continuar treballant en el projecte educatiu de l’escola.
Està en joc la qualitat d’una escola pública; una qualitat aconseguida amb molta constància i esforç, que ha convertit la Ginesta en un agent vertebrador del seu barri i en un referent educatiu a la ciutat.
No permetrem que es perdi el que s’ha aconseguit en aquests 50 anys!

Força doncs.

 

 

Ebullició del socialisme: transició o implosió.

Juny 6, 2017 by

Vet aquí que  la recollida d’avals en les primàries del PSOE feia pensar en una victòria de la Sra. Susana Díaz. I no va ser així. Va tenir menys vots que avals i Sánchez més vots que avals. El vots secret va fer capgirar un resultat que alguns donaven i cantaven per fet.

Contra el pronòstic doncs.

Contra allò de les elits del socialisme espanyol.

Contra l’opinió d’algunes editorials d’ alguns  diaris prou importants fins ara afins la progressisme .

Contra la vella guàrdia i els barons apoltronats.

Contra la supèrbia de Díaz.

Contra les maniobres de la Gestora.

Davant tot això Pedro Sánchez guanya amb comoditat les primàries del PSOE.

La majoria de la militància no ha oblidat aquell Comitè Federal en que un grapat de vots van fer fora a un primer secretari que havia triat la militància.

Ara la militància ha reafirmat la seva posició i ha fet una gran botifarra a  aquells que maniobrant de  manera  barroera i mesquina van eliminar al primer secretari del Partit.

A  Catalunya Sánchez s’ha imposat de carrer ,quasi a la búlgara, allò del “no és no” i els esgarips d’Iceta Pedro por Dios, líbranos de Rajoy….! ha valgut més que la indefinició de López  i la supèrbia de Díaz que materialment no s’ha menjat ni un “rosco”

No és que Sánchez ho hagués fet tot bé, al contrari, va treure els pitjors resultats d e la història, però les formes van ser claus perquè la gent s’atipés de veure com els antic dirigents i els que avui detecten determinades esferes de poder eliminaven a un primer secretari , votat, per primera vegada pels militants del partit.

Ni Felipe González, ni Alfonso Guerra, ni Rodríguez Zapatero ni tutti quanti ha pogut frenar una onada d’una barreja entre indignació, il·lusió i ajustament de comptes.

A partir d’aquí ara s’obre una nova etapa difícil, complexa, enrevessada al PSOE, Sánchez ha guanyat , ha guanyat bé, ha guanyat molt bé però ara ve el Congrés i per tant una nova batalla que donin els delegats corresponent per poder aprovar el projecte polític i la conformació d’un nova executiva.

I ja ho hem dit no serà gens fàcil.

En el decurs de les primàries s’apuntaven dos visions del PSOE – ja veurem si la que ha guanyat es manté fidel al que deia- la que apostava per una mena de refundació a l’estil de la socialdemocràcia alemanya i fent possible la “grosse koalition” amb un primer pas amb l’abstenció en la investidura de Rajoy, sota el discurs de garantir estabilitat i servir a les raons d’estat i un altre PSOOE més esbiaixat a l’esquerra , amb voluntat de liderar de nou l’esquerra i  que volia passar comptes amb el que s’anomena la vella guàrdia, el felipisme per la seva complicitat  protagonisme en la  destitució de  Sánchez i per aquesta mena de despotisme il·lustrat que determinats ex dirigents exhibeixen sense cap mena de vergonya.

La nit electoral coneixent-se  els resultats el llenguatge gestuals del tres candidats ja ho diu tot. Mentre un Sánchez exultant però contingut assaborint la victòria , però també la derrota de Diaz naturalment, aquesta fa una cara de pomes agres que indica clarament que en algun moments buscarà la revenja. I Patxi López alliberat sobretot perquè amb un exigu 10% li permet seguir en el joc. I amés amb al consciència tranquil·la ha fet al seva feina, tothom el veia com un submarí de Díaz i els seus vots potser al final han estat claus en la victòria de Sánchez. Vet aquí la paradoxa.

 El resultat a Catalunya dóna un cert aire al PSC , que massivament s’ha decantat per Sánchez. La victòria del madrileny pot servir per fer una lectura més oberta del protocol que la “gestora” del PSOE va fixar com marc de relació entre els dos partits.

Si després d’aquella votació al Congrés en que els representants del PSC van ser lleial al que el seu partit havia decidit en contra del que havia decidit el PSOE, es va voler “castigar” d’alguna manera al PSC  destituint  els seus representants dels òrgans de direcció del Grup Socialista al Congres i amenaçant en no deixar–los votar en les primàries, ara tot podria canviar.

Iceta es va fer un fart de recorre les espanyes amb la voluntat de recosir costures i apedaçar el sets que s’havien fet.

Al final sembla que aconseguirà que el protocol, que es digui el que es digui és una pèrdua de llibertat i sobirania  del PSC davant el PSOE ,potser no s’aplicarà amb la contundència i la literalitat  que hagués fet Susana Díaz. El seu ambaixador plenipotenciari a Catalunya Antoni Balmón ja ho va deixar clar quan  cridava enfollit “El PSOE es el PSC y el PSC es el PSOE”. Doncs no, resulta que no, potser una mica sí, però no del tot.

Però amb això no n’hi ha prou i Sánchez hauria de fer gestos clars per explicar la seva  a la necessària consideració respecte a la relació entre Catalunya i Espanya. Ara Sánchez hauria de concretar , què és un estat plurinacional, té alguna proposta que vagi més enllà de l’ambigu document de  Granada? Vol afrontar amb seriositat el repte del secessionisme i aportar una proposta que pugui convèncer? Anirà una mica més llunys que els seus predecessors. Recuperarà el projecte de referèndum pactat que el PSC reclamava  no fa pas massa temps, o mirarà cap a un altra banda?

Sánchez ha guanyat a  Catalunya, ara toca que Catalunya, tota guanyi amb Sánchez.

Veurem si és possible

En fi que ara comença de veritat el canvi de rumb del socialisme espanyol o ens tornem a abocar a una situació de crisi permanent  i potser la darrera abans de que el socialisme espanyol passi de l’ebullició a la implosió.

Publicat a l’Eix Diari el 30 de maig del 2017

“Sigues fort”

Juny 5, 2017 by

Aquets del PDEcat tenen un problema.

Bé, potser en tenen més d’una.

Però ara per ara el problema que els pot generar més ansietat i també més batibull intern és el que ha generat en Germà Gordó.

Fa poc en el marc d’una Comissió del Parlament Germà Gordó deia :  “És clar que m’he reunit amb empresaris. Només faltaria. I amb sindicats, entitats culturals, collegis professionals, … Amb tots els que m’ho demanaven”.

Fins aquí raonablement normal.

Però el jutge del Vendrell  que investiga el cas de l’anomenat “3%” ha demanat per segona vegada  al TSJC que es pugui investigar  a Gordó i  el TSJC i  se li atribueix suposadament haver intermediat amb diverses empreses perquè la Generalitat els concedís licitacions a canvi de “donacions” a dues fundacions vinculades a l’extinta CDC, CatDem i Fòrum Barcelona.

Gordó l’aconseguidor.

Feina de cuina interna del partit.

Però clar la trajectòria de Gordó no és la d’un funcionari gris del partit, no és mindungui, no es un qualsevol. El seu currículum és exemplar : ara és diputat de JxSí al Parlament, va ser secretari del Govern de la Generalitat (2010-2012) i conseller de Justícia (2012-2016), després d’haver estat gerent des de 2004 fins 2011 de CDC i membre del consell d’administració de l’empresa pública Gisa.

I diuen, diuen, diuen que l’home de confiança d’¡Artur Mas…

Es repetirà allò de “Sigues fort , Germà” copiant al missatge de Rajoy a Barcenas….

Davant d’aquesta situació el PDEcat va fer pública una nota en que la reclamava  – ara sí- la presumpció d’innocència però al seva secretària general Marta Pascal va ser una mica més directa i en una piulada deia “El president Mas va fer un pas al costat pensant en el projecte comú. A vegades fer passos al costat serveix per avançar i demostra generositat”. Evidentment anava per Gordó, de manera fina i educada li deia que la situació ja no s’aguanta que el millor que pot fer és plegar i no ser un escull pel partit.

Gordó, però es resisteix.

De  moment deixa la presidència de la Comissió del Parlament però en canvi es fa el ronsa a l’hora de plegar com a diputat de Jxsí.

I com a resposta a la piulada de Pascal la plataforma impulsada per Germà Gordó, Nova Convergència, que precisament es va enfrontar a Pascal per la direcció ha demanat a l’exconseller de Justícia que abandoni el PDECAT i es passi al Grup Mixt com a diputat no adscrit. :“Confiant en la honestedat de Germà Gordó i constatada l’actitud de Marta Pascal, demanem deixi el PDECAT i el GP i passi al grup mixt”.

Possiblement aquesta no se l’esperaven.

Aquí pot començar un nou culebrot si no hi poden raó aviat.

El jutge investiga a Gordó perquè ah estat denunciat per alguns dels empresaris encausat en el tema del 3% i de suposadament per qui feia de mitjancer per fixar els quantitats a pagar per l’adjudicació d’algunes obres.

Està per demostrar , clar, però de els reunions que tenia el diputat Gordó després se’n desprenien algunes adjudicacions de manera molt continuada. I així ho explica el jutge que assenyala   l’aparició del nom de l’exconseller en agents i en llibretes amb anotacions manuscrites i altres documents, a més de les declaracions judicials de diversos dels investigats i testimonis.

En fi que el panorama està emboirat.

Alguns ja assenyalen també  Artur Mas , ja que Gordó era la persona de confiança i la seva ma dreta al partit que en qui sembla estaven delegades les funcions quotidianes. Fa dies que el perfil d’ Artur Mas s’ha anar difuminant.

Hi té alguna cosa a veure al investigació sobre Gordó?

L’anunci – insinuació per ara- de que Gordó vol passar al grup mixt és certament un desafiament clar i directe a la direcció del Jxsí i al PDEcat. Potser és una estratègia de defensa però posa clarament en l’ull de l’ huracà a tota l’estructura del partit. Perquè Gordó deu saber moltes coses, masses potser com per ara intentar fer l’aparença  que no hi tenen ers a veure.

Mala peça al teler.