De lectures

Juliol 8, 2018 by

El despertar

Line Papin

Alianza Literària

Alianza editorial

Madrid, 2017

Quatre joves expatriats que malden per recórrer el que fins ara els és desconegut.  Apareix l’amor entre ells, s’estimen però també estimen la vida i viuen i es perden  en el laberint del carrerons de la ciutat de Hanoi, carregats de gent i d‘històries ben diverses viuen en llargues jornades  sense gaires expectatives però també alguns moments d’intensitat vital    . La ciutat de Hanoi que s’ha convertit en una mena de   la selva on conviuen i es barregen els sons ,els crits, els colors i els olors més diverses . Fan la seva vida  a la vora de les piscines intentant viure el moment i es tanquen en habitacions fosques  on se submergeixen en el desig,  l’alcohol,i en la lassitud  així descriuen la narració en el mateix llibre :  els seus sentits desperten a la ràbia, a la solitud i a la sexualitat… És una història d’amor i de desamor desbordant de passió i de bogeria, alhora càndida i voluptuosa, lasciva i somiadora.

Line Papin (Hanói, 1995) torna a la seva ciutat natal, on va residir fins als deu anys, i escriu la novel·la  El despertar, amb ell  es va a donar a conèixer com escriptora mentre  segueix estudiant a la Universitat de la Sorbona i prepara una segona novel·la.

El despertar va merèixer en 2016 el Premi Literari de la Vocació i el Premi Transfuge a la millor primera novel·la francesa.
– “Has traído una maleta muy grande… Te vas a quedar mucho tiempo?

– El que haga falta”.
Així comença la novel·la en que es descriuen i narren les aventures iniciàtiques de quatre joves. Novel·la ambientada a Hanoi, ens explica la història de quatre joves estrangers que viuen el despertar dels seus cossos i del dolor a la ciutat vietnamita carregada de tràfic, olors, colors.. un marc que permet una vida a vegades  emocionant a aquest joves que es capbussen en els seus sentits per trobar una forma de vida que ela plagui i sense masses complicacions .  Joves que intenten descobrir el món des d’un prisma existencial tot i que sempre els queda el retorn a França, d’on la majoria d’ells provenen. Emocions a flor de pell. La descoberta de la ciutat , des sensacions, de vida planera amb algunes emocions creixents.

 La  novel·la en la que el desig es reparteix i es comparteix en parts desiguals entre els protagonistes l’amor perdut , la història que de nou fa recupera la vida estimulant de viure-la intensament , tot plegat en un marc físic en que es comparteixen  postes de sol, llargues, i intenses, habitacions ocupades en els que viuen a salt de mata, la capacitat de sobreviure amb treball precari i  no desitjat però necessari per obtenir uns mínims  recursos. Dos amics en Raphaël i el narrador de la història. Comparteix narració i amor amb Juliet la filla de l’ambaixador d’Austràlia a Hanoi,   amb qui viu una tòrrida història d’amor, relació que a ell li fa de substitució de l’amor perdut encarnat per la Laura, una jove que viu intensament la ciutat i que arrossega molts fracassos fins acabar malalta i amb la necessitat de retornar a  França. Raphaël, es qui posa una mica d’orde en la història i també en la relació entre els quatre personatges, que reclosos en ambients en alguns moments claustrofòbics i en altre en l’amplitud de la ciutat i els seus entorns.

La Juliette és la personificació de la joventut, d’una esborrajada necessitat de conèixer coses i en descobrir el plaer i al sensualitat s’hi aboca sense cap complex. La sensació de viure en llibertat l’ajuda a conèixer tota la ciutat i tot el que cal, el paràgraf del llibre  n’és un exemple clar:

Ayer era el cumpleaños de Juliet. Me la llevé a comer un xoi ruoc, ¡nunca lo había probado! Me dejan perplejo estos expatriados como Klin, que no se atreven a mezclarse con los indígenas y se quedan en su pequeña torre de marfil. ¿Por qué venir hasta Hanói si no es para comer xoi ruoc, sudar la gota gorda y dejar que nos alcance la suciedad y el ruido de las calles?.

La novel·la és també l’expressió de l’encontre de dues cultures , la franceses i la vietnamita que conviuen sense problema però no amaguen el conflicte personal de cada personatge i al voluntat de sentir-se identificat amb referents culturals però no oblidar al seva pertinença

La novel·la també es construeix amb la història el  primer amor que sempre es recorda i pot contaminar els futurs amors amb el seu record. Els records mentals però també físics que pot fer que quedis ancorats en el passat i en que pot arribar a  significar el primer amor per la novetat, pels descobriments  i per la intensitat del mateix.  Hi ha quantitat de detalls a l’entorn d’aquest primer amor. El present del que estima (Juliette) en el passat de l’estimat (l’home sense nom de la novel·la) i la figura omnipresent de la Laura que condiciona la relació del narrador amb la Juliette.

La Juliette és jove i encara no sap que el pes potent i intens d’un antic amor no es pot eliminar creant un nou  amor. La capacitat sense gairebé límit de la Juliette estimant no pot curar les ferides que van deixar en el seu estimat l’anterior amor.

La novel·la està escrita en un llenguatge dens , intens que crea una teranyina al voltant dels lector que queda atrapat i meravellat en la narració, en al història, en els personatges, en la descripció dels paisatges, de la ciutat , de l’extensió dels camps.

Novel·la sobre al capacitat d’inventiva del humans per recuperar-se d els històries de derrotes en l’amor i en al mateixa vida

Impactant.

 

 

 

 

 

 

 

Anuncis

D’altres fonts (XXVII)

Juliol 6, 2018 by

L’expectativa és alta. Després aj veurem que dóna de si tot plegat. Sembla que han preparat bé el terreny la consellera Artadi i la ministra Batet. Segurament no es compliran els desitjats ni de l’un ni de l’altra però que s’asseguin  una taula i comencin a  parlar era del tot necessari, vaja imprescindible per si es vol arribar a posar les bases per un hipotètic acord, o per pactar el desacords.

Ha sobrat gesticulació per la part catalana i creiem que la discreció i el silenci per la part espanyola almenys pel President han estat prou destacable.

Les negociacions  o el primer contacte han tenir el seu ritual la seva gesticulació però també la seva part discreta, silenciosa que és la que després ha d’avançar.

Torra podrà parlar d’autodeterminació i Sánchez li rebatrà…

En fi ja veurem que diuen després de la reunió.

En aquest context és interessant l’article de Vicenç Fisas al diari ARA.

Vicenç Fisas És doctor en estudis sobre la pau per la Universitat de Bradford (Regne Unit). Des de jove dugué a terme investigacions sobre conflictes, desarmament i defensa dels drets humans. El 1988 obtingué el Premi Nacional de Drets Humans. El 1992 fundà l’associació de suport a immigrants ‘Vallès sense fronteres’. Fou coordinador de les campanyes per la transparència i el control del comerç d’armes, dutes a terme des del 1994 per Amnistia Internacional, Greenpeace, Intermón i Metges Sense Fronteres. Des del 1997 és titular de la Càtedra UNESCO sobre Pau i Drets Humans de la Universitat Autònoma de Barcelona, i des del 1999, director de l’Escola de Cultura de Pau. És autor de nombroses publicacions sobre temes relacionats amb la pau, conflictes, comerç d’armes i desarmament, entre les quals destaquen El poder militar en España (1976), Introducció a l’estudi de la pau i dels conflictes(1987), Las armas de la democracia (1988), Defensa 2001 (1990), Ecología y seguridad en el Mediterráneo (1993), Alternativas de defensa y cultura de paz (1994), Las Naciones Unidas ante un mundo en crisis (1994), Cultura de paz y gestión de conflictos (1998), Adiós a las armas ligeras: las armas y la cultura de la violencia (2000).

 

Què ha de plantejar Quim Torra a Pedro Sánchez?. Vicenç Fisas. Ara. 04.07

 

Seria més adient parlar del ‘dret a la consulta’ i després, si cal, del ‘dret a decidir’. Kosovo era un estat sorgit d’una guerra, tutelat per l’ONU, que va proclamar la independència quan ja havia desaparegut l’estat del qual formava part. Res a veure amb Catalunya. Les eleccions del 2015 i del 2017 van donar un resultat de 48% a 52%. No crec que les coses canviïn gaire en un parell d’anys i, si és així, potser no val la pena cremar etapes

De cara a la reunió de dilluns del president Torra amb el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, el primer ja ha avançat que plantejarà al segon el dret a decidir. I caldria fer unes precisions sobre aquest últim concepte, perquè sovint també es fa servir el concepte del dret d’autodeterminació com a equivalent, quan no són el mateix. De manera genèrica, conceptual i abstracta, l’autodeterminació és un terme irrebatible, perquè tant si parlem de persones com de col·lectivitats, ens referim a la seva necessitat de desenvolupar-se per si mateixes, lliurement, a partir dels seus propis criteris. En l’àmbit normatiu, en canvi, quan parlem del dret a l’autodeterminació dels pobles, la cosa canvia radicalment, i ja no es pot parlar amb abstraccions, perquè es tracta d’un tema regulat des de les Nacions Unides.

Aquest dret a l’autodeterminació està reconegut per les Nacions Unides des del 1945, en els articles 1, 73 i 74 de la Carta Fundacional (a més, hi ha els articles del 75 al 91, relatius als territoris sotmesos a administració fiduciària), i ha estat desenvolupat i clarificat per resolucions de l’Assemblea General (la 673 del 1952, la 1514 i la 1541 del 1960, la 2160 del 1966 i la 2625 del 1970). En tots els casos fa referència a l’autodeterminació dels pobles colonitzats o “territoris no autònoms”, i en l’última resolució s’adjunta un annex que és molt explícit en dir que “tot intent de trencar parcialment o totalment la unitat nacional i la integritat territorial d’un estat o país o la seva independència política és incompatible amb els propòsits i principis de la Carta”.

Pel que fa al Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, del desembre del 1966 i que va entrar en vigor deu anys després, al primer apartat del primer article diu certament que “tots els pobles tenen el dret de lliure determinació”. Però a continuació també diu que aquest dret es respectarà “de conformitat amb les disposicions de la Carta de les Nacions Unides”, i ja he explicat que es referia als pobles colonitzats, tant en la Carta com en les resolucions esmentades de l’Assemblea General. En suma, el dret a l’autodeterminació només és acceptat, si no és de manera pactada, en cas de descolonització o, en tot cas, en casos excepcionals d’ocupació (Palestina, per exemple) i de resultes d’una guerra que provoca uns llimbs jurídics, si el Consell de Seguretat ho certifica.

Fa pocs anys va sorgir un debat arran de la independència unilateral de Kosovo, el 2008, i de l’opinió consultiva del Tribunal Internacional de Justícia (TIJ) del 22 de juliol del 2010 que va dictaminar que al dret internacional no hi ha cap prohibició aplicable a les declaracions unilaterals d’independència. Es va voler aprofitar aquest cas per aplicar-lo al d’una futura declaració d’independència de Catalunya. Però he de dir que el que valia per a Kosovo no val per a qualsevol altre cas. Kosovo va patir una guerra entre 1996 i 1999, després que desaparegués la Federació de Iugoslàvia (l’estat) i es produïssin una successió de declaracions d’independència dels diferents pobles de la federació, amb un cost humà brutal. Quan es va acabar la guerra, el país va quedar en mans de l’OTAN i de la Missió d’Administració Provisional de les Nacions Unides (UNMIK) creada per la resolució 1244 del Consell de Seguretat, que no excloïa la possibilitat d’una futura independència o un altre estatus final. Aquests organismes es van fer càrrec del país i van anar traspassant competències al llarg dels anys. Hi ha altres organismes internacionals i regionals implicats en la gestió del país. Kosovo ha estat reconegut per molts estats, encara que no per Espanya, i els reconeixements no han arribat als dos terços necessaris perquè l’Assemblea General de l’ONU l’accepti; tampoc compta amb el reconeixement dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat, cosa de moment impossible, per la qual cosa el país no pot ser membre de l’ONU. Es tracta, doncs, d’un país sorgit d’una guerra, encara tutelat i sota la lupa de les Nacions Unides, que va proclamar la independència quan ja havia desaparegut l’estat del qual formava part, i que figura a l’agenda habitual del Consell de Seguretat. Res a veure amb Catalunya. He d’afegir, també, que el “dret de secessió” de manera no pactada d’un territori d’un estat no existeix, fins al punt que no està previst en gairebé cap de les Constitucions actuals, terriblement estrictes pel que fa al principi d’integritat territorial.

Per albirar el futur de Catalunya, per tant, crec que no es pot fer servir el concepte de ‘dret a l’autodeterminació’ de forma normativa, perquè no som una colònia i la doctrina de les Nacions Unides és molt clara en aquest tema. No ens enganyem inútilment. Dit això, en política hi ha recursos que sempre es poden vindicar, com ser consultats sobre el nostre futur, per exemple, una possibilitat que ha d’entrar en la dinàmica d’una democràcia de qualitat i participativa. Seria més adient parlar en tot cas del ‘dret a la consulta’ i després, si cal, del ‘dret a decidir’, els quals, encara que són coses diferents i no són termes jurídics, sí que són termes polítics i socials, perquè serveixen per a moltes coses, com per exemple el dret a decidir interrompre l’embaràs o el dret a l’eutanàsia. En temes polítics com el que aquí ens ocupa, crec que primer s’ha de consultar, i més endavant, en tot cas i en el moment oportú, decidir, si és que es donen totes les condicions, que en aquests instants encara no existeixen. En el dia d’avui, a més, cal no oblidar tres coses. La primera és el curt mandat de Pedro Sánchez fins a les properes eleccions, que el limita a l’hora de dur a terme algunes de les iniciatives que té pensades; la segona, la pressió a què està sotmès pels ‘barons’ del seu propi partit i, de manera més que assetjadora, del PP i Ciutadans, que fins i tot s’han oposat a acostar els presos a Catalunya. I la tercera, que hem tingut dues eleccions plebiscitàries el 2015 i el 2017, gràcies a les quals sabem el resultat d’una hipotètica consulta, més o menys del 48%-52%. No crec que les coses canviïn gaire en un parell d’anys i, si és així, potser no val la pena cremar etapes, especialment quan és altament improbable, per no dir impossible, que Pedro Sánchez cremi tot el seu actiu i el seu projecte per renovar Espanya en aquest curt període de govern, acceptant de fer una consulta a Catalunya. Se’l menjarien viu. Crec que caldrà esperar un moment més viable, i això passa per esperar a veure qui governa a Espanya la propera legislatura i amb quins suports al Parlament espanyol.

En relació a les dues opcions esmentades, consultar i decidir sobre el que es vol per al futur de Catalunya, seria millor oferir diverses opcions, defugint una pregunta binària. Per això i per tot el que impliquen aquest tipus tan sensible de consultes, de qualsevol manera haurien de ser negociades i pactades en tots els seus aspectes (el què, el com i el quan), primer al Parlament de Catalunya i després amb l’Estat. Això, de ben segur, demana donar temps per fer-les possible, perquè, a part de les tres raons limitadores que he assenyalat abans, vivim en un estat molt poc donat a escoltar i a donar veu a la seva gent. També passa a Catalunya, no ens enganyem. Però no hi ha altre camí, i per tant, més val buscar aliances i fer pedagogia, a Catalunya i a tot Espanya, per arribar a fer que un dia aquestes consultes pactades esdevinguin una realitat. Cal, també, no equivocar-se en el moment de proposar-les, especialment quan a Catalunya se sap que no es tenen majories gaire àmplies si es tracta de plantejar ruptures, sobretot en el segon escenari, el de “decidir”. Voler posar aquest escenari a l’agenda de la negociació amb l’Estat massa aviat, com sembla que es vol fer ara, incloent-hi fins i tot una primera consulta pactada, i posar-ho com a precondició per establir un inici de diàleg amb l’Estat en el qual també s’haurà de parlar d’altres temes pendents en relació al Govern de Catalunya, pot ser un gran error, podem quedar-nos en no res; i crec que ja hem fet prou errades en els últims temps per repetir-ne una més. Si fem les coses anant a pams, en canvi, començant pel que és més probable aconseguir, i potser acceptant de fer la futura consulta de manera no vinculant quan es donin les condicions, és possible que finalment arribem més lluny. Sempre que la immensa majoria de la gent d’aquest país ho vulgui, perquè no estem parlant d’un tema menor i necessitarem sempre un ampli consens.

 

 

Al castell vell d’Olivella pel coll del Triadó.

Juliol 5, 2018 by

No ha estat la primera vegada, ni  si tot funciona, no serà la darrera que pujarem al castell Vell d’Olivella, sí però que és al primera vegada que ho fem pel Coll de Triadó, ja que sempre ho havíem fet deixant el cotxe prop de Can Muntaner i pujaven pel camí de Sant Susanna i ens desviàvem pel fondo de la Servera.

Aquets cop anem fins el nucli d’Olivella i deixem el cotxe a la zona de baix del poble  a l’aparcament de  la Ronda Sud en un extens espai adequat per pàrking. L’inconvenient és que caldrà pujar tres o quatre trams d’escales per arribar fins la Plaça de l’Ajuntament on  comença la ruta. Però això ens anirà bé a la tornada ja que acabarem la caminada just en aquest aparcament.

El camí està molt bens senyalitzat i surt pel costat del mateix Ajuntament en baixada, es recomanable llegir primer el plafó on s’explica la caminada que farem.

Passem per l’Era de Can Pau i hi ha un parell d’elements arquitectònics populars . Aquesta era és l’única que queda a Olivella i era on es feia la feina de batre el cereals per treure’n el gra. A més de vinya al terme d’Olivella es conreava d’antic ja cereal. L’era està enrajolada  amb un tipus de paviment que ja era usat al segle XVII.

El camí va en franca davallada fent algunes corbes hem d’anar a trobar la carretera que puja fins a Can Grau i a la Plana Novella abans però ens aturem per admirar el Pou dels Matxos  també conegut com el pou de  Can Pau Olivella, està situat al costat de la bassa de cal Bercoc i està documentat de ben antic. Que s’anomeni els matxos té tot els sentit ja que els animals de càrrega  hi abeuraven quan baixaven o pujaven pel camí de la quadra de can Pau Olivella. Val la pena fer una ullada un roure ben alt i ben plantat que l’aigua del pou ha ajudat  fer créixer.

Travessem la carretera de Can Grau i entrem de nou al camí travessant el Torrent del Pont i a partir d’aquí comencem a  pujar amb una certa suavitat però amb constància, el sender va fent tombs buscant una pujada més fàcil, menys costeruda  deixem a la nostra esquerra una bassa artificial que deu haver esta feta perquè els cavalls de la fundació Miranda  que fan estada en aquest zona durant l’hivern  – ara , quan fem el camí ja han marxat de nou cap els prats del Pirineu-  hi puguin abeurar, trobem i seguim el fil ferrat electrificat  que fa de tanca pels cavalls.

En els darrers revolts de pujada tenim la perspectiva del poble d’Olivella, és una vista magnífica. Arribem a dalt el Coll del Triadó. Aquets indret era el que partia propietat de les principals masies d’Olivella i alhora era pas obligat de ramats on s’aprofitava per comptar els caps. Des del coll es pot veure a una banda ja el Castell i deixem a l’esquena la visió d’Olivella que perdrem en el moment que en que comencem a  baixar per un camí força fressat. El Bosc de pi és força clar però  hi ah força sotabosc, romaní, càrritx i forces margallons la vegetació pròpia del Massís,.,  i el camí va fen baixada  , anem en direcció al Fondo de la Servera.

Abans però ens trobarem amb la Barraca del Borregaire , un autèntic monument a els cabanes de pedra seca. De la mateixa s’explica que aquesta barraca  era del pagès d’una casa del carrer Major del poble d’Olivella coneguda per cal Borregaire,  alguns membres de la família havien estat intèrprets de música popular amb sac de gemecs, a mitjans del segle XIX. Aquesta barraca tenia molt a prop una gran servera que va donar el nom al fondal on es troba: “fondo de la Servera”.  La barraca està molt ben reconstruïda i presenta un contrafort peculiar en una de les parets.

Sobre les barraques de pedra seca  hem pogut llegir molta informació . destacaríem aquets paràgraf que els defineix: “Les construccions de pedra seca es fan muntant pedra sobre pedra, sense l’ajut de cap altre material d’unió, com pot ser l’argamassa , el fang, la calç. Per consolidar i afavorir la unió d’unes pedres amb altres , a cops de mall, o d’un martell jueu –aceta-, s’introduïen a les juntes els pedres més petites a pressió que feien de falques, aconseguint d’aquesta forma la més completa immobilitat”

Elements basics en l’extensió de l’agricultura ja que permetien tenir un aixopluc i un lloc per passar-hi fins i tot uns dies sota sostre i amb possibilitats de fer-hi vida.

Coronada amb lliris que amb les seves arrels cohesionen la terra i eviten l’entrada d’aigua.

Les barraques tenen diversos usos

Des de protecció de fons i pous  fins a  aixoplucs més o menys sòlids en funció de les necessitat que tenien els pagesos de  la contrada.

El llibre més que interessant on podeu trobar molta més informació : Barraques de pedra seca de Sitges i  del Garraf. Ramon  Artigas, Andreu Camps i Josep Pasqual . Ajuntament de Sitges. 2003.

Anem seguint fins trobar una cruïlla de camins optem per agafar el de la dreta que ens porta després de planejar a mitja alçada a la Font del Rector i las safareigs i l‘abeurador que hi ha en aquesta contrada. És un lloc gairebé idíl·lic. Ara però els fil ferrat de protecció de la zona on campen els cavall de la Fundació Miranda , ha trastocat una mica la visió, però la frescor de l’aigua, la possibilitat de seure una estona a l’ombra  i contemplar el paisatge fa del lloc un indret fantàstic. Hi ha una ginesteres grandioses i ara florides, donen un to alegre a l’espai. En una curta baixada ens situem al Fondo de la Servera i des de aquí ja tot és pujada , en alguns moments dura. Passem per les parets de l’antic Mas del Rector fins a arribar al coll. Des d’aquí un corriol puja fins l’antiga església de Sant Pere dels Castellvell , que encara conserva part de les parets i et pot arribar a fer la idea de com era l’ermita , una empenta més i arribem al Pic del Molí, on hi havia situat el castell, ara hi ha una torre rodona que és part d’un vell moli de vent que s’hi volia posar….

Al mateix coll ens aturem per fer un mos.

Suats. El sol “apreta” però també córrer un brisa que ajuda a passar la xafogor.

Tornem al Fondo de la Servera i seguim ja cap el Barret del Rector i novament el debat de si és una construcció prehistòrica on al mà humana hi ha tingut un paper cabdal  o és un caprici de la natura en disposar els pedres.

Retornem pel la pista que porta a Can Muntaner, passant pel costa de la Cova que agafa el nom de la masia, deixem la senyal que ens portaria altre cop fins a Olivella i seguim fins la carretera. Seguim per la carretera en direcció a Ribes i tot just passat una cinquantena de metres trobem el camí que ve de Can Duran i  seguim el senyal del Camí Antic d’Olivella. El Camí ve des de  Ribes passant per Can Suriol.

Nosaltres l’agafem per retornar a   Oivella i deu n’hi do de la pujada, no l’esperaven i ara al final del caminada és encara més feixuc, la pujada dura poc i agafem un trencall que ens porta en baixada entre el bosc de nou a l’aparcament on havíem deixat els cotxes.

Aquesta ruta com dèiem no l’havíem fet però realment val la pena i encara més si es completa passant per Cal Durant i al plana de Navàs… ho veurem un altre dia.

 

 

 

Un parell de notes per anar tirant.

Juliol 5, 2018 by

1.El Molt Honorable President Torra, no para després de tronar de Washington amb picabaralla inclosa amb l’ambaixador espanyol i abans de marxar a la reunió de les Quatre Regions i abans de reunir-se també amb Pedro Sánchez  ha tingut temps de gravar un vídeo d’elogi a  la Ratafia, aquest licor fet amb una formula secreta d’herbes i que sembla que és el licor  amb el que brindaven els bisbes després d’arribar a acords i signar-los. El President va gravar el vídeo en el decurs del taller d’elaboració de ratafia que es va fer a  Santa Coloma De Farners. Els que l’han vit han pogut copsar idees claus i els missatge que ha llençat el President “La ratafia és país, paisatge, color, llum, família, tradició. La ratafia és qui som. Fem ratafia per saber d’on venim, a casa l’avi del meu avi ja feia ratafia.”però encara ha afegit el que sembla la clau de volta  en la història del licor . El President ha dit convençut que la ratafia “ Ens fa una mica més forts” i per demostra-ho enviarà ampolles del licor als presos polítics i als exiliats.

Vaja és com aquell oli de fetge de bacallà que ens feien prendre les àvies que ens enfortia i ens feia créixer sans.

Ara fomentarem el consum de ratafia, per fre fort el país.

Està molt bé que el President faci vídeos elogiant la ratafia però això pot aixecar gelosia enter altres productors d’altres productes que també són fruit del treball i indicadors de determinats territoris i potser també ens fan més forts.

Animem al President gravar vídeos sobre.

Les gambes de Palamós o Vilanova

El Carquinyolis de Sant Quintí..

Els bufats del Vendrell..

Els espigalls de Vilanova

Les peres de Lleida

Els calçots de Valls

El trinxat de la Cerdanya….

I així podríem seguir fins l’infinit

En fi que comptem amb el President per fer la publicitat necessària dels productes que identifiquen part del territori.

Hi ha feina per anys….

 

2-S’acosten les eleccions municipals ,estem en allò anomenat pre-campanya i comencen a sorgir nombroses, idees i propostes. Fa dies que hi ha un corrent de fons atiat sobretot pels propers a Puigdemont de constituir candidatures unitàries de l’ independentisme per fer front al que podria significar una nova victòria electoral de Ciudadanos.

Han sorgit individualitats com la del pensador Jordi Graupera o a de Ferran Mascarell oferint-se  presentar-se a unes primàries de tot l’ independentisme per fer front al “perill” de l’anomenat unionisme.

Ara a aquesta proposta s’hi ha afegit l’ANC que ha llençat la proposta que a les ciutats de més de 25.000 habitants es convoquin primàries per fer candidatures unitàries de l’ independentisme que aculli a personalitats independents i al marge del propis partits. Es tracta de fer candidatures “republicanes” que puguin aglutinar majories.

L’ANC  explica en el seu comunicat que :”Pel que fa als municipis de menys de 25.000 habitants, l’ANC proposa que les assemblees territorials valorin si, amb la situació actual de correlació de forces i la projecció de futur que tinguin, és aconsellable impulsar també un procés de primàries al municipi, o bé si seria millor establir només compromisos amb els actors locals per continuar garantint l’alcaldia independentista.”

Es vol traslladar el debat nacional als Ajuntaments.

És legítim sens dubte però els ajuntaments també cal que tinguin al meu entendre la contraposició de posicions socials.

Difuminar la ideologia amb candidatures unitàries pot afeblir els ajuntaments i evitar la necessària confrontació d’idees que moltes vegades ha ajudat a avançar .

Difuminar la diferència sota la pàtina d’una idea més àmplia, alguns creuen q  que superior com podria ser la independència  és avançar cap a una mena de populisme on el matís i la diferència quedin oblidats i les controvèrsies internes acostumen a  créixer desmesuradament.

Ja veurem que hi diuen els partits.

 

I ja en van quaranta. Déu-n’hi-do !!

Juliol 3, 2018 by

En aquest darrers  anys commemorem que fa quaranta anys de moltes coses, cada  any en podem fer de commemoracions, però coincideix en el temps que podem parlar dels quaranta anys de les primeres eleccions democràtiques del juny del 1977, dels quaranta anys del Congrés de Cultura Catalana, i fa encara un parell d’anys podem parlar dels quaranta anys de la Marxa de la Llibertat o a Vilanova dels quaranta anys del Setmanari de  Vilanova. O encara els quaranta anys del retorn del President Tarradellas.  I al territori celebrarem les quaranta edicions de l’Escola d’Estiu el Penedès de Saifores.

Eren, ara fa quaranta anys, temps d‘efervescència, veníem d’una dictadura i les primeres escletxes de la democràcia servien perquè s’hi escolessin multitud de projectes , des de posicions politiques, o des d’accions civils, o des de la  consciència cívica, etc . Era el paradigma d’aquell vers de Martí Pol  que ens deia  “que tot està per fer i tot és  possible”. La realitat és que no tot estava per fer, hi havia intencions,  organitzacions  i projectes. Després hem vist que no tot era possible, però deu n’ hi do del que s’ha fet.

En el camp de l’educació també van ser moments d’efervescència. Hi havia un cansament del model que estava en vigor, uniforme i lligat al nacionalcatolicisme, hi havia  una voluntat de renovar propostes i idees , es volia, encara que fos minoritàriament, per part d‘alguns professionals de l’educació  de la llavors Escuela Nacional ,canviar mètodes i sistemes. Es pretenia  trencar amb el monolitisme educatiu, és volia començar a trencar moltes de les inèrcies i de les idees preconcebudes   i per altra banda paral·lelament  començaven a sorgir des dels any seixanta els moviments “d’escoles noves”, “d’escoles actives” que portaven els noves tècniques pedagògiques que enllaçaven amb la brillantor de l’escola catalana de la república. El ventall  es feia cada cop més ampli amb la creació de diverses escoles que varen generar discurs que van esdevenir model de treball  i experiència en el camp de la renovació pedagògica.

Un incipient sindicalisme a les escoles, la creació i aglutinació de grups de mestres que volien canviar coses i es va entendre que primer calia formar-se , experimentar, compartir projectes i maneres de fer…

D’aquí a la celebració de els Escoles d’ Estiu hi havia un pas i es va fer per entroncar amb aquell moviment de formació que es va gestar durant la Mancomunitat.

Centenars de mestres van començar a l’estiu a fer formació , a treballar i a estudiar  , a adquirir noves maneres de fer i tot amb al voluntat de millorar l’escola i per extensió de la ciutat. Es va institucionalitzar la formació feta des de la base, des dels propis treballadors , ena quest cas els mestres .

Les Escoles d’Estiu, nascudes entre els anys 60 i 70, històricament són fruit de la voluntat de reconstruir el bagatge pedagògic que el nostre país havia tingut i que havia comportat el tenir una escola que representava les avantguardes de la pedagogia. El franquisme dominant durant tant anys va liquidar aquesta voluntat d’escola i d’educació activa i moderna i va convertir la majoria de les nostres escoles en instrument de reproducció d’uns rols socials i de manteniment d’unes diferències socials que els garantia la perpetuïtat dels sistema i del règim. Sortosament tot això ha canviat i el procés de recuperació dels valors de l’escola pública com escola que iguala a tothom es van anar recuperant i a redós dels primers moviments de renovació i associacions de professionals de l’educació van néixer les Escoles d’Estiu com oasis de llibertat i de reflexió a l’entorn de com es podia millorar substancialment l’escola, la formació dels  professionals i la inserció en l’entorn més directe, allò que em diem el marc escolar la comunitat educativa que va més enllà de la pròpia escola.

Si inicialment existia una sola convocatòria que va anar des de Barcelona  a Bellaterra i al llarg del anys tornà a Barcelona organitzada pel col·lectiu  Rosa Sensat al llarg dels anys l’Escola d’Estiu  s’anà estenen a moltes comarques i territoris de Catalunya que assumiren l’organització perquè entenien que, a més d’un marc general de debat, calia analitzar les pròpies problemàtiques territorials per contribuir de manera més directa l treball col·lectiu de modernitzar primer i qualificar després l’escola del nostre país com a pas necessari per aportar força i riquesa a una societat que anava canviant a gran velocitat. Avui la realitat fa constatar que existeix una xarxa d’Escoles d’Estiu al llarg i ample del país.

També al Penedès es suscità l’interès per organitzar la pròpia Escola d’Estiu i a Saifores , al Baix Penedès, ( a casa de la mestra i pedagoga Marta Mata. No podia ser d’altra manera)   mestres de les tres comarques, vinguts des de Sant Quintí de Mediona, fins Vilanova i des de Sant Sadurní al Vendrell passant per Vilafranca i tant pobles i viles , van conjurar-se per fer avançar la renovació pedagògica a les escoles del Penedès i van    analitzar la realitat, la problemàtica, les possibilitats, les potencialitats de les diverses escoles del Penedès. Aglutinats pel MRP del Penedès ( quan encara això del Penedès era una idea molt minoritària, vaja que en parlava poca gent els mestres ja s’organitzaven amb el que avui és la vegueria)  va  sedimentat tot un pòsit de debat, de projectes, de realitats, de formació, d’idees, de discurs… que sens dubte han ajudat a reflexionar als educadors/ores ,però també segur que han ajudat a millorar els sistema educatiu dels nostre territori.

Enguany s’hi ha tornat. Enguany es celebra la quarantena edició de l’Escola d’Estiu. A partir del 2 de juliol a  Saifores un col·lectiu  de professionals de l’educació treballaran per després poder transmetre el fruit de la reflexió i de l’intercanvi a les seves pròpies escoles amb la clara voluntat de que les institucions educatives esdevinguin autèntics motors de canvis en la nostra societat i de transmissió dels valors cívics i socials permanents.

Quaranta edicions són moltes, hi ha passat moltes persones, organitzadors, formadors alumnat tothom hi ha deixat la seva empremta que constitueix avui un patrimoni extremadament valuós pel món de l’Escola del nostre territori . La modernització constant de l’educació al Penedès també és en part responsabilitat de la gent que ha format part de l’Escola d’Estiu.

Quaranta anys són molts, s’han viscut, efervescència, hi ha hagut temps de gran projectes, hem viscut en els darrers anys els més brutals retallades a l’educació en molts anys, però l’Escola d’Estiu ha sabut trampejar les més adverses  situacions i se’n han sortit.

Caldrà agrair la feina feta, recordar la gent que hi ha deixat esforços i temps…..però el resultat s’ho val.

Han aconseguit les escoles d’estiu  que  més enllà del circuits oficials existeixi un espai organitzat pels mateixos professionals que permeti la reflexió pausada i lliure, oberta i plural, la contraposició d’idees i experiències és esperonador. En fi, que després de  quaranta edicions amb totes les aventures possibles, constatar que l’escola d’estiu del Penedès té encara forces per seguir  i seguir…

Les nostres escoles cada cop seran més diverses i plurals i , per tant, també caldrà que estiguem a punt per donar les respostes adequades als plantejaments que vagin sorgint. Treballar doncs aquest dies plegats un bon col·lectiu  d’ensenyants pot aportar un nou debat sobre els elements que ens permetin mantenir la transmissió a les nostres escoles dels valors de la cooperació, del coneixement, del respecte plural sense perdre els valors identitats de la nostra escola i de transmetre’ls al conjunt de la societat.

Gràcies per la feina feta, molta i bona.

Felicitats  per els quaranta edicions i per ajudar a transformar la nostra societat.

 

Publicat a l’Eix Diari el 27 de juny del 2018

 

Més a prop.

Juliol 3, 2018 by

Sembla que el trasllat dels presos polítics catalans és imminent.

Certament les notícies que es van produint són necessàriament esperançadores. Fins i tot  hi ha qui s’atreveix a afirmar que serà aquesta mateixa setmana.

Diumenge Jordi Cuixart , president d’Òmnium Cultural deia en una columna “Les visites a Soto del Real” al diari El Periódico:

PD: L’acostament dels presos no ens pot encegar: serà una millora per a les nostres famílies, però no ens oblidem que simplement és complir la llei, en cap cas una concessió vàlida en democràcia. La nostra llibertat no és moneda de canvi.

Té tota la raó acostar els presos a Catalunya és el compliment de la Llei, però convindrem que el compliment de la Llei es pot fer de moltes maneres ja ho hem vist i caldrà reconèixer malgrat pesi  alguns que el nou govern espanyol ha posta fila  l’agulla i ha procurat fer els coses amb una certa prestesa sense aturar-se davant les esgarips que  des del PP i C’s es van llençant.

Res a veure amb l’actitud clarament hostil i clarament alentidora del govern del PP.  Així ho confirmava la ministra portaveu  Isabel Celáa, en la conferència de premsa posterior al consell de ministres en la que manifesta la disposició del govern de donar compliment a la llei en el mínim de temps possible. Segona l’article 12.1 de la llei orgànica d’ordenació penitenciaria deixa la decisió en mans d’institucions penitenciàries, però exhibeix el criteri de proximitat per a ‘evitar el desarrelament social dels penats’. És un dret que tenen tots els presos, no un privilegi ni és sens dubte, cap mena de  concessió a unes negociacions polítiques que encara no han començat. Però és evident que si el trasllat ha començat abans d ela reunió Torra –Sánchez pot ajudar…

Els i les ministres que n’han parlat ja han anant mostrant des del primer moment  coincidència en afirmar que caldria acostar els presos  a Catalunya fent complir la llei però tampoc es veia cap voluntat d’anar una mica més enllà.

Hi ha però una obvietat per molts de nosaltres no hi hauria d’haver presos polítics, no hi hauria d’haver persones empresonades per haver exercit  – de manera discutible certament- determinats drets.

Aquesta és una llarga polèmica que es dilucidarà durant el judici que ara ja es diu que no començarà  fins l’any vinent abans de les eleccions municipals.

Per tant la mesura d ela llibertat encara que provisional hauria de ser l’objectiu clar i evident com a primer pas per desmuntar la instrucció-ficció del jutge Llarena .

Però malgrat el moment no sigui aquets tampoc podem acceptar que des de sectors més “pur” no es vulgui que arribin els presos a Catalunya perquè és treure una pressió a l’estat i perdre pólvora en les carregues contra el govern espanyol.

Però hi ha raons , personals, polítiques socials i familiars  que aconsellen el compliment de la llei i l’apropament dels presos cap aquí.

I des d’aquí és evident que cal seguir amb la batalla per que surtin en llibertat que és sens dubte l’objectiu principal, després ja veurem els diverses argumentacions que es posen damunt la taula per saber que hi ha de tot això que en diuen rebel·lió i sedició perquè aquí no hi ha ni unanimitat ni massa acord en que s’aguantin aquest dos hipotètics delictes.

Veient – i segurament no és poden comparar casos- com la justícia deixa en llibertat a persones amb delictes al nostre entendre molt més rebutjables socialment i que alhora aixequen molta més contestació social i mentre es manté a la presó a polítics que ja han afirmat pel dret i pel revés que ni reiteraran ni el mateix full de ruta ni el mateix procediment.

Que hi ha una certa animadversió cap els presos polítics catalans és evident, que hi ha un tracte molts més restrictiu i dur que amb altres presos i concretament a polítics–presos.

En fi quan aquets primer pas estigui fet ja en vindran d’altres.

 

Noms propis (XXVI)

Juliol 1, 2018 by

Pedro Morenés. Divisió d’opinions altre cop respecte a les reaccions d’uns i altres.

La darrera picabaralla entre Catalunya i l’Estat s’ha produït lluny d’aquí.

Inauguració d’unes jornades en que Catalunya i la seva cultura en són convidades . El president Torra en la seva intervenció explica la situació de Catalunya i diu que hi ha presos politics i està condicionada la llibertat i el no es  reconeix el dret d’autodeterminació.

La resposta de l’ambaixador als EEUU Pedro  Morenés sembla que va indignar – o era pura gesticulació ?- a Torra i al seu seguici  que van aixecar-se i marxar.

Que haguéssim dit si en sentir el que deia Torra Morenés s‘hagués alçat i hagués marxat?. Terrabastall, menyspreu…

Cal no acceptar que et puguin contradir el que tu has dit?

Tot plegat un enrenou per no res…

Paraules – ofensives(?) – de Morenés

 

Excelentísimo Señor Presidente de Armenia,

Querido Embajador de Armenia,

Molt Honorable Presidente de la Generalitat,

Estimada Directora del Smithsonian Folklife Festival, queridos organizadores

Autoridades, autores, creadores, señoras y señores:

Celebramos hoy en este lugar emblemático de Washington la grandeza de la cultura catalana. Es sólo una pequeña muestra de la enorme riqueza que atesoran las tradiciones, las expresiones artísticas y las creaciones del prolífico pueblo catalán a través de los siglos. Porque presenciamos aquí una cultura milenaria, que bebe de las influencias de los pueblos que poblaron la península ibérica y ha tenido siempre, por su privilegiada geografía y su apertura al mar, una fuerte impronta europea y mediterránea.

Catalunya se vanagloria en particular de su lengua, que surge al tiempo de las demás lenguas latinas que se difunden en la cuenca mediterránea y que ha adquirido con la Constitución española la condición de lengua oficial, lo que le confiere un estatuto singular y privilegiado. La lengua catalana es hoy la lengua vehicular de todo el sistema de enseñanza, y en ella se imparten todas las materias comunes (historia, geografía y toda la rama científica). Además, es la lengua de uso prioritario de la Administración pública.

Catalunya goza ahora de la etapa de mayor autogobierno, mayor libertad y mayor prosperidad de su historia. La transición democrática española creó un sistema que, bautizado como “autonómico”, es uno de los más descentralizados del mundo, más incluso que algunos Estados que se etiquetan como federales. Pero no quiero hacer disquisiciones teóricas ni propaganda sin fundamento. Voy a los hechos:

– La Constitución española de 1978 establece una democracia parlamentaria de primer nivel, que, por ejemplo, la organización ‘Freedom House’ califica como democracia plena con las máximas calificaciones en materia de libertades y derechos políticos y civiles.

– También el Democracy Index de The Economist Unit califica a España entre las 20 primeras democracias del mundo.

– Y somos uno de los países europeos con menos sentencias condenatorias en el Tribunal Europeo de Derechos Humanos.

La Constitución de 1978, por cierto, fue aprobada con el 88,54% de los votos a favor, lo que es enorme, pero es que en Cataluña recibió más del 90% de apoyo.

Por eso, con hechos y datos, permítanme que corrija esta propaganda que difunde el Sr. Torra, porque nuestros amigos americanos gustan de tener datos y hechos para aseverar sus opiniones.

En España no hay presos políticos. No lo digo yo. Lo han dicho los informes de Amnesty Internacional y Human Rights Watch. Hay unos políticos que, a pesar de haber sido reiteradamente advertidos por sus propios servicios jurídicos, decidieron retorcer el Reglamento del Parlamento y violar el estatuto de Autonomía de Catalunya y la Constitución. Si se permitiera hacer política fuera de la ley, violando la ley, se acabaría la democracia. Y por eso actúan los jueces: para defender la democracia y el Estado de Derecho. Por eso hay políticos en prisión: por violar las leyes.

En España el gobierno anterior se vio obligado a aplicar el artículo 155 de la Constitución, el llamado “mecanismo de coerción” que tienen todas las Constituciones federales europeas. Con el apoyo del 80% del Senado, se vió obligado a tomar medidas excepcionales. ¿Con qué objeto? Simplemente, devolver Catalunya a la legalidad. Con el 155 se aplicaron las leyes catalanas por las instituciones catalanas y se convocaron inmediatamente elecciones para un nuevo parlamento catalán. Es así como se pudieron hacer pagos pendientes, convocar plazas de trabajo, resolver recursos, en fin, administrar una autonomía con normalidad, ocupándose de los problemas reales de la gente.

Sr. Torra, su petición de autodeterminación no tiene eco en este escenario. Debe Vd. Recordar que la mayoría de la población catalana no vota a favor de posiciones secesionistas. Respete Vd. a la mayoría, es un principio de la democracia y gobierne para todos, no sólo para los suyos. Porque los catalanes no independentistas resulta que existen, que son libres y merecen su respeto.

Pero veníamos aquí a hablar de cultura. De la expresión cultural y artística que en España se manifiesta desde el pluralismo, la diversidad y las libertades y que ha permitido un singular fortalecimiento de las identidades regionales, incluyendo por supuesto a la catalana. Sólo en un marco de respeto a los derechos humanos y las libertades pueden darse tales muestras de creatividad artística, respeto a la tradición y presencia de la modernidad en un mismo escenario.

Porque la cultura catalana es un orgullo para España. Sus contribuciones históricas, sus manifestaciones artísticas y literarias, la riqueza de sus tradiciones se abrazan con nuestras demás autonomías en intercambios vivos y antiguos, que dan lugar a expresiones como la rumba catalana, que escucharán ustedes en estos días, al liderazgo en las artes y el diseño, con grandes nombres que revolucionaron la creación española en su tiempo: Picasso, Miró, abriendo el espacio a los Tápies y Mariscal y a los nuevos creadores que una y otra vez emergen a las orillas del mediterráneo y expanden en ese sabor a mar por la península.

Reconocerán ustedes en los espectáculos, tradiciones y eventos de estos días unas improntas comunes, que beben de una naturaleza privilegiada donde la montaña se une con el mar, donde España se abre a Europa, donde las influencias del exterior entran en la península como han hecho durante siglos. Porque esa impronta de la catalanidad es inherente a nuestra historia común española, nos fortalece en la unión de nuestra cultura e identidad y nos define en cuanto catalanes y españoles.

Disfruten Vds. del espectáculo.

 

Tanmateix això, un espectacle

 

Juanjo Puigcorbé  , el fitxatge estrella d’ERC per les anteriors eleccions Municipals a Barcelona l’actor Juanjo Puigcorbé no acabarà el mandat amb el seu grup  ja que Esquerra Republicana ha   expulsat al regidor

després de fer-se públic un informe d ela Diputació de Barcelona  en que s’acusa a Puigcorbé de maltractament laboral.

ERC considera  els fets “d’intolerables” i “trenca” tota relació amb el regidor.  Ara fa uns dies ERC va forçar la renuncia del regidor que en el seu moment es va parlar del tòpic “raons personals” però ara al filtrar-se el treball intern de la Diputació s’ha vist que hi havia altres elements que van més enllà dels temes personals i sembla una “vendetta”.

Segons s’ha publicat ala diaris l’informe filtrat  suposadament l’actitud de Puigcorbé : denota menyspreu, supèrbia, poder i autoritat, i porta aquesta situació a un nivell públic”. Segons el text provisional, el comportament de Puigcorbé, que en l’escrit apareix com “el polític”, va provocar “efectes imprevistos” com el fet que els treballadors no anaven a treballar per no “assistir a les humiliacions del seus companys” i que la situació va generar en “estrès, malestar i nervis”. L’informe destaca el “poc respecte pels tècnics” i la manca de confiança en els treballadors. Segons les queixes, Puigcorbé hauria buidat de contingut la feina del coordinador d’àrea, tractant directament amb els tècnics i assignant-los feines ell mateix.

El regidor i Diputat ha desmentit les càrrec i acusacions que lis e li atribueixen i considera que al darrera de filtrar un informe, que hauria de ser només d’ús intern de la diputació hi ha la voluntat de perjudicar-lo.

Algunes fonts de la diputació atribueixen al mateix grup d’ERC la filtració del document de  treball pel seu enfrontament amb el regidor i diputat de cultura.

Bon enrenou per acabar el mandat. Primer va anunciar la renúncia com hem dit però després ha decidit mantenir els actes de regidor i diputat i s’haurà de passar al grup de “no adscrits” .

En fi el matrimoni s’ha trencat i de la manera més traumàtica possible.

Ja se sap que els fitxatges estrelles  – hi ha ja prous antecedents – no sempre surten bé.

Però vaja ja veurem que hi en el fons de la trencadissa.

El món de la faràndula s’ha mobilitzat i ha recolzat a Puigcorbé, només faltaria…oi?

 

Clara Ponsatí  altra vegada protagonista ja que després d’haver afirmat amb contundència que el govern anava de “farol” en el tema de la independència ara ha reblat també amb contundència la seva posició quan afirma a una entrevist al “diario.es” que se sent “estafada i a més acusa els principals partits independentistes de moure’s pels diners, a més de deixar clar que no pensa fer més “el ridícul” i admetre que en cas de saber com hauria acabat tot plegat no hauria participat atès “el cost” personal que li ha ocasionat.”
Ponsatí afirma  que “es van fer uns anuncis que després no es van materialitzar. Em refereixo a la llei de transitorietat i el que això implicava, i també a la proclamació de la República. No es van materialitzar de la manera en com s’havien anunciat, és un fet, i crec que dir-ho no és cap confessió, no és una cosa secreta”.

I encara afegeix  “no sabem el lluny que podia anar el Govern, perquè no ho va provar. Si seguim amb la metàfora del pòquer, la veritat és que ens retirem del joc, preferim no jugar”. “És obvi que des del punt de vista de les nostres cartes a nivell internacional, el comportament del lideratge polític, des de la mateixa tarda de l’1 d’octubre, no va saber reaccionar aprofitant el que havia passat”,.
“Ens agradi o no, el que va acabar passant el dia 27 no era el pla del Govern. I el que va passar va ser fruit de les desavinences dins de la mateixa coalició de JxSí, entre el president i ERC, entre la presidència del Parlament i la presidència del Govern… en fi, hi va haver un cúmul de desencontres”.

Segueix amb duresa els sues comentaris:”Tota la història de la restitució de consellers que, amb tot el respecte, ha tingut moments propers a la caricatura. Una combinació entre desitjos personals, interessos partidistes … en fi. Jo en tot això ja he preferit no participar-hi. Hi ha un límit del ridícul que jo puc fer per Catalunya”,
L’exconsellera no es mossega la llengua i  critica que “els partits tradicionals de l’ independentisme, PDeCAT i ERC, estan molt ocupats en mantenir les seves posicions i en donar una batalla pels seus espais, les seves fronteres … i les seves nòmines”.

Fot-li!

No es talla ni es mossega la llengua.

La paradoxa és que això mateix ja ho deia en Sant Vila i se’l va titllar de traïdor i ara sembla un empestat de la polítics.

Totes aquestes declaracions alguns creuen  que no són gratuïtes i que és el pròleg d’algun moviment polític.

Veurem si és així, però vaja algú dels que encara van dient que la república existeix podria aclarir alguna cosa…

 

Josep Borrell, el ministre d’ Afers Exteriors ja ha fet el primer toc d‘alerta al Conseller Ernest Maragall tot advertint-lo que per obrir delegacions a l’estranger  ha de demanar “permís” a l’estat segons explica el diri ARA, aquesta setmana li ha enviat una carta en la qual li recorda que cal demanar un informe a l’Estat per obrir delegacions a l’exterior. Fonts de la conselleria asseguren que aquest tràmit ja es va fer i apunten que el ministeri ara es queixa que no es va fer amb prou marge d’antelació. Tot i això, puntualitzen que no són informes vinculants, sinó que responen a un vistiplau tàcit.

L’obertura de noves delegacions però no és el mateix que reobrir aquelles que es van tancar fruit del 155.

La batalla està servida.

Borrell al Periódico : «Plantarem cara a les falsedats del procés»

I es dedicarà a combatre el que s’ha dit fins ara :

 –Una propaganda negativa i deformadora l’ha fet malbé. Hem de tornar a posar-la al seu lloc explicant les coses com són. No dic que no tinguem problemes, ni que no hàgim comès errors, però s’ha projectat la imatge d’una Espanya neofranquista, un veritable ‘revival’ de la llegenda negra. Dir que avui les institucions espanyoles funcionen com en el franquisme és un abús del llenguatge que no es pot permetre, encara que només sigui per respecte als qui de veritat van patir aquest règim.

Maragall a l ‘ARA: “La diplomàcia ha de treballar amb una certa discreció i, per tant, hem de fugir de la gesticulació o de les provocacions que ens seguiran fent. No hem d’anar només a justificar la nostra voluntat d’emancipació. Hi hem d’anar a demostrar qui som i què proposem. Hi ha temes fonamentals de definició europea, com les migracions, en què tenim posició: l’hem d’expressar, perquè és una bona manera, també, de fer-nos respectar com a país”.

Ens disposem a veure un dels combats més interessant de tota aquesta història. Borrell i Maragall són dos gats vells que ho han vist en política, estaria bé , molt bé veure’ls contraposar les seves idees i propostes  en algun debat…

A veure si algú s’atreveix a fer-ho.

De lectures

Juliol 1, 2018 by

Niebla en Tánger

Cristina López Barrio.

Finalista Premio Planeta 2017

Autores Españoles e Iberoamericanos

Editorial planeta

Barcelona novembre 2o17.

 

Novel·la sobre una història d’amor i de fantasia a la ciutat de Tànger, ciutat que va ser al llarg de la primeta meitat del segle XX una ciutat, oberta , cosmopolita on es fusionaven  cultures i religions. Fins allà es trasllada la història dels protagonistes a la recerca de l’amor i de personatges que semblen de ficció i acaben esdevenint reals  amb salts en el temps i també escrivint una novel·la dins de la mateixa novel.la Un recurs prou interessant per tramar la teranyina narrativa. La novel.la va ser finalista del premi Planeta.

Cristina López Barrio Va estudiar dret a Madrid i és  advocada especialitzada en temes de propietat intel·lectual, però va deixar l’advocacia per dedicar-se  a la literatura. Va donar-se  a conèixer en el món literari amb el llibre  El hombre que se mareaba con la rotación de la Tierra, obra de literatura juvenil  que va guanyar un segon premi al premi Villa Pozuelo de Alarcón. Va passar a la novel.la per adults amb l’obra  Con La casa de los amores imposibles, va tenir un èxit notable i el llibre es va traduir a 15 idiomes i publicat en vint-i-dos països,. Va ser escollida com autora revelació pel Blog Llegir en cas d’incendi, va seguir amb la publicació de l’obra   El cielo en un infierno cabe.

En 2017  és finalista en el prestigiós Premio Planeta amb la  novel·la Niebla en Tánger.

La protagonista Niebla en Tánger és  Flora, que un dia, després d’una nit de gresca amb amigues en una discoteca  es desperta al costat d’un desconegut en un hotel. Es desperta i s’adona que ha de tornar a  casa abans però regira al cartera de l’home  que dorm al seu costat  i descobreix un retrat amb el nom de Paul Dingle i un penjoll que sembla un amulet , La Flora el pren i marxa. Li queda també fixada una novel·la que l’home està llegint Niebla en Tànger . La Flora ha quedat impactada per l’home i espera amb ànsia la possibilitat de tornar-lo a veure , li ha deixat el número de mòbil. Diversos missatges fan que quedin altre cop. Però ell no es presenta a la cita i Flora vençuda pel desassossec que li ha produït el que no es presentés en Paul decideix buscar-lo.

Queda així mateix subjugada per la novel.la que va llegint i situa el misteriós amant en Paul, com el protagonista de la novel·la que es diu igual i que segona la narració  que va desaparèixer sense deixar rastre a l’any 1951.

Després d’inventar-se diverses excuses marxa a Tánger buscant a l’home desitjat.

La Flora viu alguns moments difícils en al seva relació matrimonial, ella vol tenir un fill però el marit molt preocupat per la feina i els esports sembla que no està per la feina i han arribat a la perillosa rutina de la convivència sense cap mena d’ estímul . Tampoc laboralment se sent massa realitzada ja que treballa com a traductora de fulletons per una casa d’electrodomèstics  i vol començar a escriure un bloc literari.

En el penjoll que li ha pres a Paul hi troba un nom  Alisha, i troba també forces notes  en el llibre que cada cop la fan capbussar.-se en al història narrada.

El viatge a Tànger a buscar a Paul també serveix perquè ella es pugui retrobar i redreçar la seva pròpia existència.

Un cop a Tànger i seguint el llibre Niebla en Tànger coneix a l’ autora  la  Bella Nur amb l’esperança que ella li digui on trobar a Paul per saber-ne la seva història i perquè no va acudir a al cita que havien convingut.

A través de la novel.la de Bella Nur, Flora s’ endinsa la història que explica en la novel.la: coneixem a  la  Marina Ivannova, filla d’un amor proscrit , òrfena que va obtenir una herència notable que li ha permès seguir a Tànger i fer-hi un hotel o un dia arriba en Paul, un home carregat de misteri amb una història tomentosa al seu darrera que s’anirà posant al descobert a mesura que Flora va llegint la novel.la  . Ella relata la seva vida a Tànger convivint amb el cos de la seva mare embalsamat de cera per la bogeria del pare que la va traslladant allò o van a viure ,  la seva acomodada vida de rica nena jueva amb els seus avis materns en una ciutat repleta de llum, color i olors; la seva trobada amb Paul ja adulta, amb qui viu un amor intens, i la sobtada desaparició d’aquest. La història que es veu narrada en el llibre va coincidint en les descobertes que va fent la Flora després de conèixer a l’Armand , un marsellès originari de Tànger que ja vingut a vendre l’antiga casa familiar a on descobreixen una fotografia en la que hi ha una noia  que lliga perfectament amb la protagonista de la novel.la.

Creixen el sospites de qui és Bella Nur i quina relació té amb Paul Dingle en la seva història i en la seva desaparició.

Arriba un moment en que la Flora ja no sap que es la realitat i que la ficció, ja que la novel.la que esta`llegint i seguint es barreja amb la seva pròpia activitat.

La possibilitat d’un doble joc de la Bella Nur i la seva possible relació amb l’Alisha, nom que apareix en el penjoll berber que havia agafat al Paul és va confirmant i també aquets descobriment comporta l’esclariment de la història de la novel.la i també acaba descobrint-se la personalitat del Paul.

La novel.la es llegeix molt bé, en alguns moments la duplicitat de relats pot fer generar alguns dubtes i confusions  , però està tot molt ben plegat i ben soldat per confegir una molt bona narració.

El llibre també va explicant l’evolució de la personalitat de la Flora que finalment troba el seu camí i se sent alliberada .

 

 

 

 

 

 

 

D’altres Fonts (XXVI)

Juny 30, 2018 by

La situació de molts dirigents del “procés” és el tot injusta , alguns a al presó , altres fora del país. Però la situació encara és més estranya si alguns d’aquets dirigents parlen de que el govern del moment jugava de “farol” i poca cosa hi havia preparada per implementar la República.

En condicions normals caldria exigir responsabilitats polítiques  però com de “normal” la situació non te  res  no es gosa qüestionar els actuacions perquè el primer de  tot es aconseguir la llibertat dels presos.

Segurament amb la distància necessària, d’aquí uns anys es podrà analitzar el que va succeir i quines responsabilitats se’n deriven.

L’article de David Miró a l’Ara té força interès perquè es fa algunes preguntes que potser, ara ,incòmodes requereixen resposta.

 

Van jugar a pòquer els líders independentistes?. David Miró. Ara. 23.06

 En el famós Llibre Blanc no es responia a la gran pregunta: què fas si t’envien la Guàrdia Civil?. La resposta de Puigdemont a l’ARA el 29 de setembre anava en la direcció de fer creure que hi havia un pla previst. Mentre el discurs oficial era que es disposaven a fer la independència, en privat alguns consellers ja preparaven l’escenari de l’exili, és a dir, de la derrota

L’independentisme viu angoixat amb una pregunta: ¿van mentir els líders del Procés quan van prometre el 2015 una independència ràpida (entre 18 i 24 mesos) i sense costos elevats? ¿Van amagar informació a la ciutadania en els dies previs a la DUI del 27 d’octubre? ¿És veritat, com va dir l’exconsellera Clara Ponsatí, que “estàvem jugant al pòquer i anàvem de ‘farol'”? Són preguntes pertinents en un sistema democràtic, on s’ha de retre comptes, tot i el difícil context emocional que suposa el fet que els protagonistes siguin avui a la presó o a l’exili. Si el moviment vol superar el desconcert actual, però, ha de fer un esforç per respondre aquestes preguntes. No és fàcil, perquè encara hi ha polítics que fan servir una retòrica volgudament confusionària al voltant del terme República.

La paradoxa és que aquest procés d’independència ha estat dels més transparents de la història, amb fulls de ruta públics i debatuts fins a l’extenuació i que ara serveixen com a prova en la causa judicial del Suprem. O sigui que d’ocultació no n’hi va haver. El problema de fons, i que avui és compartit per la majoria dels implicats, és que el full de ruta pactat era poc realista i molt imprecís, ja que no s’explicitava amb claredat com s’havia de produir la independència si no era pactada. Potser més que d’engany s’hauria de parlar d’autoengany, almenys en un primer moment. Veiem-ho.

Es parlava d'”estructures d’estat” i de “control efectiu del territori”, però enlloc s’explicava com es podia aplicar una DUI sense el poder coercitiu real de què disposa un estat: policia, aparell judicial i, en última instància, exèrcit. Tot se supeditava a una pressió internacional que mai va arribar o a un comportament de l’estat espanyol que no es corresponia amb la seva trajectòria històrica. En el famós Llibre Blanc no es planteja la resposta a la gran pregunta: ¿què fas si t’envien la Guàrdia Civil? El ‘farol’, potser inconscient a l’inici, consistia a fer creure que es tenia una resposta per a aquesta pregunta més enllà de fer sortir la gent al carrer.

En la recta final dels preparatius de l’1-O és quan comença a aflorar la preocupació sobre què passaria després del referèndum, si finalment s’aconseguia celebrar. En una entrevista publicada a l’ARA el 29 de setembre a Carles Puigdemont, la directora Esther Vera i jo mateix li vam formular la pregunta de com es podia aplicar una DUI sense poder coercitiu. El president, després de subratllar el seu optimisme davant l’escepticisme dels periodistes, va respondre amb una altra pregunta: “¿Algú creu que després de superar tants obstacles per arribar a l’1-O, no serem capaços de gestionar els efectes que se’n desprenen?” Deixarem que sigui el lector el que determini si en van ser capaços o no. Però és evident que aquest tipus de resposta anava en la direcció de fer creure que, efectivament, hi havia un pla previst.

Avui molts dels polítics implicats afirmen que mai van dir que la independència fos una cosa ràpida o fàcil. Pot ser. Però no es tracta tant del que deien en la seva literalitat com en el que deixaven que la gent cregués. Una gent que, per cert, s’alimentava en part en base a unes cadenes de WhatsApp on tot prenia un aparent sentit i es cridava a desconfiar dels mitjans de comunicació (fins i tot de l’ARA). L’efecte bombolla va funcionar a la perfecció, tal com he explicat en l’article “L’espiral del silenci independentista”.

Vist amb perspectiva, és evident que la creació d’un estat d’opinió en què la independència fos una possibilitat real formava part d’una estratègia més àmplia per intentar forçar una negociació amb l’Estat. És el que Ponsatí ha qualificat de “pòquer”, un joc en el qual ella era molt conscient de participar, ja que, segons va declarar en una entrevista a Vilaweb, va començar a preparar l’exili abans de l’1-O. “A final d’agost ja prenia mesures sobre això i ja sabia que una euroordre a segons quins països no era tan automàtica”, afirmava Ponsatí l’11 de març passat. O sigui, que mentre el discurs oficial era que es disposaven a fer la independència, en privat alguns consellers ja preparaven l’escenari de l’exili, és a dir, de la derrota.

Aquesta diferència entre el discurs oficial i el real es va fer especialment intensa en els dies anteriors al 27 d’octubre, quan el president Puigdemont, conscient que ja no pot mantenir més la ficció, decideix convocar eleccions. Semblava que era el moment oportú per parlar clar a la ciutadania, destapar el joc i pilotar un canvi de rasant, però justament la por a quedar com uns traïdors i uns mentiders, més el factor de la competència interna, va portar els líders independentistes a tirar endavant amb una DUI que tothom sabia que no es podia fer efectiva. No per falta de preparació, com ara diuen alguns, sinó perquè no era possible si l’Estat s’hi oposava amb la força.

La resta ja és història, però la resposta a la pregunta inicial és que més que mentir, els polítics catalans “van deixar que la gent cregués” en la possibilitat d’una independència unilateral, esperant així poder provocar un miracle europeu d’última hora que no va arribar. Van voler enganyar l’Estat fent veure que tenien una escala de color quan en realitat tenien una mísera parella. El problema és que l’Estat sabia des de l’inici de la partida quines eren les cartes catalanes. Per això el ‘farol’ mai va tenir possibilitats de funcionar.

 

De nou entre forns i fonts.

Juny 28, 2018 by

Caminada de nou per la clàssica al voltant del Castell d’Olèrdola i veient part dels seus atractius  naturals com les fonts i la vegetació i per altra banda la mostra d’una de les indústries antigues que hi havia molt  arrelades  al nostre territori per la composició geològica que hi ha , els forns de calç que van tenir una època d’esplendor a finals del XIX i a la primera meitat del segle XX.

Deixem el cotxe a l’aparcament del Castell que aquestes hores del matí estoa completament buit, per sota algun camió d’obres públiques que estan repintats els ratlles de la carretera que hi puja.

Seguim el camí anant cap al Pla del Albats  i ben aviat deixem al camí que ens deixa sobre al vessant de la serralada que dóna a  de Canyelles , vistes àmplies ja que estem a força alçada. L’espadanya de l’església de Sant Miquel ens vigila i en seguirà en bona part del camí com a referent visual.

Seguim el camí ampli que coincideix amb el GR-92 en el seu pas per aquest territori, després s’endinsarà cap el Penedès. El camí està també senyalitzat com el que porta fins a Castellet i encara si ens desviem en algun moment podem agafar el camí que porta  fins el cim del Pic de l’Àliga. És un camí molt ample i concorregut. Però la nostra ruta ens desvia  al nostra dreta  ( esta`senyalitzada) i anem baixant per un corriol , ara la vista la tenim en l’enorme pedrera que l’empresa cimentera Uniland explota en aquest indret, a la nostra esquena queda bona part de l ‘urbanització Daltmar que s’estén al llarg de la falda i contrafort del Pic de l’Àliga.

Tenim a la nostra dreta l’anomenada plana del Romaní, és evident del topònim, aquesta planta creix arreu , la drecera que seguim enfila ara un petit turó per situar-nos per sota d’un línia elèctrica . La primera curiositat ( bé, sempre hi ha curiositats anant per la muntanya) veiem saltar un minúscula granota. Sorprèn perquè no hi ha bassals a prop, a no ser que acabés rebotada en algun que fruit de els pluges s’hagués format i  quedés aïllada del grup. Saltironat i suposem que espantada fuig de la nostra presència.

Arribem a l’alçada del turonet que hem pujant de manera suau. Des de dalt s’obre una nova vista, per una banda les parets de les balmes de cal Ximet , a sota nostre la Vall i el fondo de la Saguera i com a mostra del poblament del parc  les Cases d ela Vall amb el casalot de Can Castellví , amb la petita ermita adossada a la construcció principal  que dóna mostra de la presència humana en aquets territori.

Una baixada amb una certa pendent i plena de pedres que han anat descalçant-se del terra fan que anem amb una certa precaució, després d’un parell de revolts arribem fins a on hi ha dos forn de calç de dimensions notables.

Són els forns que l’empresa Bussons-Fradera va construir a  l’any 1899 per fabricar calç que servia  les viles properes  i a les masies que l’utilitzaven per diverses funcions.

Estem a al Vall i hi ha un nou plafó informatiu e l’Ajuntament d’Olèrdola amb les característiques del terreny i part de la seva història. El camí del fondo és ampli i obert entre els parets i contraforts  de Cal Ximet i Olèrdola. . Treball a les vinyes que ja estan plenes del primers gotims encara en una fase inicial i formació , els pàmpols crescuts i donen ja una verdor intensa al paisatge. La florida de totes les espècie és també notable, Hi ha una àmplia  varietats d’espècies que poblen l’espai del parc.

La vegetació és exuberant, les pluges d’aquesta primavera , generosa i abundant ha fet florir de tot i molt, l’estepa tant blanca com negre ofereixen unes flors magnífiques, els “conillets”, els margallons senyoregen al llarg i ample del racons del camí. Tres plantes de els que en podem treure un suc utilitzat en begudes més o menys consumides l’Arítjol o també coneguda com a matavelles , les fulles ben macerades eren utilitzades per begudes ensucrades com les sarsaparrelles que ara ja han caigut en més que poc consum. També el càdec o ginebró ja indica que s’usa per begudes espirituoses com la ginebra i encara el aranyons per fer patxaran, encara que d’aquets darrers en trobem poques mates…, esparreguera , garric, mata , galzerà en els zones més ombrívoles en definitiva un amplia gamma i representació de plantes i flors ben presents enguany  fruit d’un temps favorable.

Seguim pel fondo i ben aviat ens trobem la indicació de la Font dels Avellaners, una surgència ben a prop del mateix terra i just al començament d’uns vinyes. Aquest cop hi raja aigua, l’ indret frondós i carregat de plantes ha estat netejat i té un bon aspecte ,és un bon indret per fer-hi una aturada i descansar una estona. Nosaltres hem parat una mica més endavant sota un roure i just al costa del camí que puja a Can Ximet entre vinyes.

Seguim el camí i trobem ben aviat la cruïlla que ens portaria amb una pujada molt directe a la Font de L’Ametlló ubicada en una petita cova. No hi pugem i seguim deixant una mica més endavant la cruïlla que agafa el  camí que ens portaria directament altre cop al Castell passant per la Font D’Alba , just en la cruïlla esmentada  hi ha una barraca de pedra seca sòlidament  construïda i ben arranjada. El camí de la Vall segueix fins arribar a les coves de Segarrulls espai que sembla que en algun moment dels temps prehistòrics servia com un abric de població. La vall està fent-se molt més estreta i arribem fins el punt on el camí ja ens portaria  la carretera d’ Olèrdola. Hi ha un pal amb senyals ens indica que estem al torrent de   l’Adoberia i d’aquí també surt el camí que amb una lleugera pujada ens porta fins la font de Fontanilles, font amb aixeta per regular el pas de l’aigua i amb un banc per descansar-hi ,si cal . Fem una aturada per reposar una estona i refrescar-nos i seguim enfilant-nos hem de recuperar alçada posant pel damunt de les cingleres de la Vall  , el camí més aviat un sender molt  fressat però carregat i mig tapat per la vegetació que ha crestut molt, seguim  pujant fins a trobar la cruïlla que porta cal a Segarrulls, nosaltres fem via per GR i ja veiem les plataners d el font d’Alba, no hi acabem d’arribar perquè abans  agafem el trencall que amb una pujada més forta  porta fins la carretera de pujada al castell i  el pàrquing d’Olèrdola . Hem tancat  el cercle.

Una bona caminada entre vestigis de la història del territori i un paisatge fantàstic.