D’altres fonts XLVIII

Desembre 2, 2017 by

Durant molts anys s’havia proclamat que quan els catalans anàvem junts Catalunya era imparable. La unitat del catalanisme era la seva força, unitat del catalanisme amb la seva diversitat però amb l’objectiu de formular una proposta d’autogovern que permetés la millora de les condicions socials de la ciutadania de Catalunya.

Ara hi ha una certa trencadissa que pot ajudar a que el país s’afebleixi i per tant després d l’ensulsiada que ha representat el 155 cal refermar de nou la unitat  per sortir airosos d’aquesta situació i preservar i preservar en els objectius d’aconseguir el màxim d’autogovern.

L’article publicat a la Vanguardia per Borja de Riquer aprofundeix en aquesta necessitat d’unitat.

de Riquer i Permanyer

Llicenciat  en Història  a la Universitat de Barcelona el 1968, i del 1969 a 2015 fou professor a la Universitat Autònoma de Barcelona, on el 1988 guanyà la càtedra d’història contemporània. Durant el darrer franquisme i la transició estigué vinculat al  PSUC, i el 1975 fou un dels signants del Manifest de Bellaterra, primer document públic des de la fi de la guerra civil en reivindicar una universitat autònoma, democràtica i socialment responsable. 

Ha format part de la comissió d’experts que treballà pel retorn de la documentació de la Generalitat republicana, i d’altres organismes públics i particulars dipositada a l’Arxiu de la Guerra Civil de Salamanca. És col·laborador a la premsa diària, i l’any 2015 publicà  Anar de debó. Els catalans i Espanya, sobre el moviment independentista català de la segona dècada del segle XXI. L’any 2017 rebé la Creu de Sant Jordi.

unitat del catalanisme. Borja de Riquer. La Vanguardia. 30.11

Els esdeveniments dels darrers mesos han configurat una complexa situació política que ha afeblit el moviment catalanista. La meva preocupació sorgeix del temor que es consolidi un enfrontament que no respon a la realitat de la societat, ni a la tradició del catalanisme, i que acabi per establir un fals dilema polític: o involució autonòmica o independència.

Cal recordar que als anys 1960, l’antifranquisme va fer del catalanisme un lloc de trobada entre persones i tradicions que havien estat distanciades des de la Guerra ­Civil. Les mostres d’activisme unitari i la seva culminació en l’Assemblea de Ca­talunya van permetre que la transició a ­casa nostra estigués marcada per l’hege­monia del catalanisme, situació que s’ha mantingut fins al trencament del pacte constitucional provocat per la revisió de l’Estatut del 2006.

Tradicionalment, el catalanisme ha estat un espai plural ­capaç d’integrar diverses propostes estratègiques, des d’independentistes fins a autonomistes passant per federalistes i confederalistes, formula­cions que postulen amb més o menys èmfasi el dret dels ciutadans de Catalunya a poder decidir el seu futur. Els darrers fets han polaritzat moltíssim la societat catalana i per això cal fer propostes que uneixin la majoria dels catalans, que avui estan profundament irritats per les polítiques intervencionistes i repressives dels darrers governs espanyols. Cal mantenir units els qui defensen un canvi en les re­lacions entre Catalunya i Espanya i volen la celebració d’una consulta vinculant ­sobre el futur del país davant la pretensió espanyolista d’incrementar el control del Govern estatal sobre Catalunya.

Com a reacció al procés independentista ha sorgit un fort sentiment espanyolista que amb els seus plantejaments involucionistes i revisionistes amenacen amb desfer bona part de la tasca realitzada a Catalunya les darreres quatre dècades. No sols es tracta d’actituds que neguen el dret a decidir dels catalans, sinó de propostes per reduir les competències de la Generalitat i per rectificar notablement la seva política educativa, lingüística i cultural. La manera com s’està aplicant l’article 155 i l’ofegament financer de la Generalitat ens hauria de servir d’advertiment. La ­denuncia d’un suposat partidisme de TV3 porta a propostes tan esotèriques com posar “gent normal” al seu capdavant, la intervenció econòmica ha significat la pa­ralització de partides que res no tenen a veure amb un hipotètic finançament de l’independentisme i fins i tot ara s’exigeix la redacció dels documents oficials de la Generalitat en castellà. A més, les falses acusacions que els ensenyants catalans adoctrinen els alumnes serveixen per a defensar una reespanyolització del país revisant tant els continguts docents com la mateixa política d’immersió lingüística.

Estem, cal dir-ho clarament, davant d’una ofensiva del nacionalisme espanyol més autoritari i excloent, que vol aprofitar l’oportunitat de la intervenció de la Generalitat per imposar una involució tant en termes de competències autonòmiques com de principis ideològics i identitaris. Els defensors d’aquestes actituds, a més, han activat un vehement discurs antica­talà que sovint mostra clares similituds amb retòriques que creiem ja desapare­gudes. L’actual crisi està evidenciant els molts dèficits democràtics que existeixen en el sistema polític espanyol.

Estem, crec, en una situació d’emer­gència nacional i això fa necessari cercar els plantejaments unitaris del catalanisme i posar èmfasi en els denominadors ­comuns i en les coincidències, respectant les diverses propostes estratègiques. Cal refer la unitat i no incrementar les diferèn­cies, que no farien més que afeblir-nos. És evident que s’ha de trobar una sortida política als més de dos milions de catalans que l’1 d’octubre, malgrat la repressió policial, mostraren la seva ferma voluntat d’un radical canvi polític. Però això no es pot fer sense avaluar prou bé la força pròpia i les amenaces i l’acció dels sectors involucionistes.

Després del 21-D, tots els grups cata­lanistes hauran de replantejar-se les estratègies i fixar els objectius a curt i mitjà termini. I això implicarà establir pactes parlamentaris i de govern. Serà llavors quan es palesarà que la confrontació política està establerta ­entre els qui proposen un canvi polític i
els involucionistes, entre els qui defensen el dret a decidir dels catalans i els qui
s’hi oposen.

Cal tocar de peus a terra i aprendre dels errors del passat per afrontar amb més lucidesa i menys emotivitat una etapa política que serà llarga i difícil fins arribar a una conjuntura que permeti plantejar de nou les legítimes aspiracions de canvi de la majoria dels catalans. I llavors caldrà ser molt més forts i més convincents que ara.

 

Anuncis

La ciutat vista de manera peculiar.

Desembre 1, 2017 by

Aquest divendres dia 1 de desembre a les 7 de la tarda i a la sala d’actes de l’UPC comptarem amb la presència de la Clara Armengol que ens oferirà la conferència Els mosaics a Vilanova i la Geltrú, una mirada matemàtica a la bellesa de la nostra vila.

La conferència d’aquets divendres s‘emmarca en la voluntat de l’Aula de portar a joves estudiants que hagin realitzat algun treball d’interès per la ciutat o d’àmbit més general. És el ca de Clara Armengol ja que amb aquets treball va guanyar el premi Eugeni Molero del Consell Comarcal del Garraf en categoria d’estudiants de batxillerat.

Ens plau poder seguir amb el projecte de fer passar estudiants per la nostra Aula per tenir l’oportunitat de saber com treballen i que sen pugin oferir el resultat de la seva investigació i alhora oferir l’oportunitat de que els mateixos estudiants puguin explicar-ho davant del públic.  .

El treball que avui ens presentaran també va ser presentant en el “simposi de treballs de recerca” que organitza el Centre de Recursos Pedagògics del Garraf

Sobre  Els mosaics a Vilanova i la Geltrú, una mirada matemàtica a la bellesa de la nostra vila,hem pogut robar informació i una síntesi del mateix  en la pàgina Web “trec Garraf” del Centre de recursos pedagògics:

Els mosaics a Vilanova i la Geltrú, una mirada matemàtica a la bellesa de la nostra vila, de Clara Armengol Díaz

Centre: Ins. F.X. Lluch I Rafecas. Tutor: Susanna Igual López

 Introducció
OBJECTIUS: Aprendre a identificar què és i què no és un mosaic. Fer un estudi paral·lel de les dues classificacions matemàtiques dels mosaics i així poder distingir-les i saber en quin cas és més oportú utilitzar-ne una o l’altre. Reconèixer a quin dels 17 grups pertany qualsevol mosaic que es presenti. Comprovar la quotidianitat dels mosaics i veure com de presents són a les nostres vides. MOTIVACIÓ: Els mosaics em donaven la possibilitat de relacionar les matemàtiques amb l’art . A més, la quotidianitat d’aquest estudi em proporcionava una hipòtesi clara i l’oportunitat de poder aplicar-lo a una zona del món com és la nostra ciutat, fet que vaig considerar que podria ser original i em va motivar per fer el treball.

Contingut
Per demostrar la hipòtesi, ÉS POSSIBLE TROBAR ELS 17 TIPUS DE MOSAICS A VILANOVA I LA GELTRÚ, el treball s’estructura de manera que es troben dues parts diferenciades. Comença amb la part teòrica, on s’expliquen les característiques de cada classificació i tipus de mosaic (per poder analitzar-los posteriorment), la classificació poligonal i la classificació per isometries. A la part pràctica hi ha un recull d’imatges de mosaics de Vilanova i la Geltrú, que han estat analitzats matemàticament amb el programa Geogebra, per tal de determinar a quin dels 17 grups pertany i poder arribar a la conclusió de la hipòtesi. A més, a la part dels annexos, hi ha un article que complementa una part de l’explicació, una taula comparativa de diferents nomenclatures, i el recull propi de totes les imatges fetes en la part experimental.

Conclusió
Un cop feta la part experimental, es conclou que: NO S’HAN TROBAT ELS 17 TIPUS DE MOSAICS A VILANOVA I LA GELTRÚ, però s’han trobat 14 tipus. Per tant, no es pot validar al 100% la hipòtesi, tot i que tampoc es pot refutar. Això és així, doncs no és possible demostrar que els tres tipus que falten no hi siguin, perquè no s’han analitzat TOTS els mosaics de Vilanova i la Geltrú, només una mostra.

 Segur que passarem una bona estona veient al ciutat des d’una altra mirada poc habitual.

 

Oh! Europa

Novembre 29, 2017 by

Oh! Europa fou una sèrie còmica de TV3 de 1993, dirigida per Eduard Cortés i Joan Lluís Bozzo[1] i a càrrec de la companyia Dagoll Dagom. Va constar de 13 capítols, de 30 minuts de durada cadascun.[2] En cada capítol els personatges visitaven un país comunitari i els integrants del grup de viatjants adquirien protagonisme segons el lloc.

Dotze afortunats provinents de diversos indrets de Catalunya i València guanyen un sorteig d’una entitat bancària, el premi del qual és un viatge en autocar recorrent els dotze països de la Unió Europea. Les seves aventures i vicissituds, junt amb les de la guia i el xofer, són les protagonistes de la sèrie, que a cada capítol visita un país diferent. La presentació de la història parteix sempre de la reunió posterior al viatge, des d’un flash back dels mateixos personatges, que s’han reunit a casa d’un d’ells per recordar tots els fets amb ajuda de vídeos i fotos  ( de la Wuiquièdia).

No hi ha dubte que la sèrie va ser un bona manera de conèixer Europa.

No feia masses anys que Espanya ( 1986) es va integrar a la Comunitat després de molts anys d’esperar-ho. Les condicions de la dictadura franquista ens allunyava de la Comunitat.

I naturalment ni  Europa és la panacea ni Europa és un xollo. Europa és un compromís, ens pot agradar o no però la realitat és que avui és encara un marc  de relació , de suport, d’ajuda i també d’interessos econòmics  i politics.

Ens pot agradar més o menys però fora d’Europa deu fer molt fred.

Per això sorprèn  que Puigdemont carregui contra Europa i encara sorprèn més que rectifiqui després de vint-i-quatre hores. Potser ha reflexionat, potser s’ha adonat que garla massa i quan es garla massa sempre hi ha el perilli de fer alguna relliscada.

I Ja s’entén que vulgui ser portada cada dia…

Es pot  entendre que Puigdemont estigui molesta amb Europa  les seves institucions i ela  que estan al capdavant d’elles perquè durant tot el procés més aviat va ser contraris a la declaració d’independència i en contra del que ens profetitzava  Romeva van girar l’esquena al reconeixement de la nova república

Pot  ser que l’estada a Brussel·les el faci sentir encara més aïllat però les afirmacions que ah fet no les subscriu el prop partit.

Així ha definit Puigdemont Europa “club de països decadents, obsolescentes, en el qual manen uns pocs, a més molt lligats a interessos econòmics cada vegada més discutibles”.“No paren de dir que anem a quedar fora de la Unió Europea, però qui ha de prendre aquesta decisió són els ciutadans de Catalunya. Volen pertànyer a aquesta UE? ¿I en quines condicions? Anem a veure què diu el poble de Catalunya”,

I segueix : “Potser no hi ha gaire gent que vulgui formar part d’aquesta UE tan insensible a l’atropellament dels drets humans, dels drets democràtics d’una part del territori només perquè una dreta postfranquista tingui interès en que sigui així.Els catalan] haurien de decidir si volen pertànyer a aquesta Unió Europea i en quines condicions. Anem a veure què diu el poble de Catalunya”. Insisteix el President en una entrevista realitzada pel programa ZmanEmet (“Temps de la veritat” en hebreu”) del canal públic israelià Kan

El president segur que va quedar descansat llençant part del seu emprenyament sobre Europa. Però potser  no ha calibrat prou les seves conseqüències. Aquesta manera de fer amics ens podria portar algun que altre disgust , però Puigdemont potser ja pensa que no serà president i així les pot deixar anar sense problema.

Perquè el President ha estat replicat per tothom, des del seu propi partit fins al PP passant per ERC que a més diuen que no són euroescèptics sinó eurocrítics  .

Tant ha esta així que el mateix Puigdemont ha rectificat les seves declaracions  en un parell de tuits:

«el catalanisme és indubtablement europeista» i va assegurar que sempre ho ha sigut i que ho continuarà sent en el futur. En els missatges ha explicat que el que vol és una Europa «més integrada, més pròspera, més democràtica i més compromesa», i va demanar conjurar-se per mantenir vius aquests valors

«El cas català és una oportunitat per avançar cap a una Unió més forta, on la ciutadania tingui cada vegada més poder de decisió i els estats en tinguin menys», va concloure, i va assegurar que aquest és el verdader esperit europeu. 

 

En fi tot plegat i en plena campanya no fa cap favor a les seva candidatura i menys al seu partit que en els sigles i porta el nom d’Europa…. Potser no s’hi havia fixat…

 

Dificultats

Novembre 28, 2017 by

El governar en minoria té riscos. És difícil. Ja se sap. I ha cops que les propostes que fa el govern que puguin resultar coherents amb el seu  Pla de Mandat queden encallades perquè la majoria del ple municipal ho tomba. Aquesta és la situació en que ha quedat el govern municipal de Vilanova en quedar-se sol en la defensa de les ordenances i taxes fiscals pel 2018. Veient que no podien prosperar perquè la totalitat dels grups de l’oposició si van mostrar contraris les va retirar i van quedar prorrogades automàticament les de l’any passat. Res que no hagi passat altres vegades ni res que no hagi de tornar a passar , sobretot quan el govern es va quedar amb menys regidors per la sortida dels dos que havien anat a les llistes de CiU en nom d’Unió i que ara “serveixen al poble” des de la suposada “independència”.I naturalment l’estira i arronsa de sempre ,des del govern es diu que la proposta respon al treball que s’ha fet a les comissions amb tots el grups i recull algunes propostes que s’han fet des de l’oposició i òbviament des de l’oposició es diu  res de res, que la proposta no recull res del que ells van dir. Joc de percepcions. I també lògicament la picabaralla més dura és entre ex-socis , sòcies en aquets cas, Llorens  versus Garcia )  intercanviant-se qualificatius de traïdoria. La traïció sembla estar en l’argumentari actual més que mai i cotitza a l’alça.

Però la retirada de les taxes i per tant la seva pròrroga, més enllà de significar una derrota – resistible i suportable, això sí- pel govern porta com a conseqüència, que essent com són les taxes i impostos la primera part del pressupostos, pensar que aquest seran també d’absoluta continuïtat, perquè els ingressos, que en bona part fixen taxes i impostos no s’apujaran, per tant això ja vol dir menys diners propis. I també perquè  que ni l’Estat , gasiu i com sempre restrictiu no apujarà la seva aportació  i amb una Generalitat, que històricament no ha estat massa receptiva amb les demandes municipals, i ara a l’estar  intervinguda pel mateix estat no afluixarà la mosca,més aviat seran restrictius. Així els pressupostos que ens esperen,ara per rara, són d’una grisor absoluta si és que no hi ha malabarismes de darrera hora. Altres conseqüències ja més corporatives són la no possible rebaixa de l’Ibi o l’augment més encara de la diferències entre el cost i l’aportació en pagar els escombraries. L’exercici pressupostari que es deriva de les taxes i impostos entre altres possibilitats  és un exercici basat en el retorn a la ciutadania d’aquells diners que recapta l’ajuntament a més de les transferències d’altres administracions. Aquest exercici no és fàcil perquè és un exercici fonamentat en la previsió – un pressupost no és més que una previsió d’ingrés i de despesa – i cal afinar perquè aquesta previsió s’ajusti al màxim a la realitat. Segurament la previsió de la despesa estava feta sobre la hipòtesi dels ingressos que preveia el govern amb els augments i  les rebaixes de la fiscalitat pròpia de l’ajuntament  i que ara per raó de la seva prorroga tot queda pendent de la seva revisió. Si be  és cert que pel sol creixement vegetatiu , ara que hem sortit de la fase més peliaguda de la crisi, segurament hi haurà un augment dels ingressos, la mateixa alça dels preus i dels contractes es menjarà no només l’augment sinó part de la disponibilitat que segurament l’ajuntament pretenia tenir. Així el pressupost del 2018 es presenta difícil, per la mateixa feblesa numèrica del govern – la política és evident de fa temps- i per la poca disponibilitat de recursos. Veurem si l’oposició que ara ha collat al govern fa una proposta alternativa que com a mínim demostri que té capacitat de ser alternativa. La prorroga d’un pressupost tampoc és un drama , i més si és el darrer de la legislatura que pot permetre la govern anar fent, passar dies i empènyer fins les eleccions i després els votants ja diran. O castiguen la incapacitat general d’arribar a acords o premien l’esforç de mantenir la voluntat  i el compromís de governar malgrat els temps difícils, els obstacles sobrevinguts i la més que impostada  pressió  externa. Queda un any de legislatura efectiva – quan entrem en la precampanya tot es dilueix- i pel que sembla el govern les pot passar morades. A vegades però resistir és vèncer.

Ep! i pot passar que ja siguem independents i les eleccions municipals s’allarguin una  mica més i tot canviï. Per què no?

 

Publicat al Diari de Vilanova el 24 de novembre del 2017

 

 

Calen explicacions.

Novembre 27, 2017 by

Som o no república? Em pregunto quan veig la pancarta “som república” que s’exposa en la magnífica, necessària i multitudinària manifestació a favor de la llibertat de mig govern i dels dirigents socials empresonats crec que injustament i venjativament a Madrid.

Però. som o no som?

Si he de fer cas  a la Consellera Clara  Ponsatí en declaracions a RAC-1 el dubte creix  “Jo com a membre del govern no vaig proclamar res. El Parlament va fer la declaració solemne sobre el que els catalans van decidir l’1-O.

“La república pot estar proclamada però és evident que no hi ha un govern amb capacitat de fer govern. Són a la presó. Van agafar l’AVE i se’n van anar a Madrid a declarar d’una autoritat que clarament no era republicana”.

No havien passat ni vint-i-quatre hores d’aquestes declaracions quan el portaveu de d’ERC, Sergi Sabrià, ja s’arrenglerava amb la consellera i deia coses semblants. I encara sorprenien més les declaracions del Conseller Comin : “Potser vam insistir poc en la part més inquietant del relat i potser es va insistir massa en aquelles coses que sonaven més bé perquè així tenies la gent més cohesionada”. Realment  donada l’envergadura del repte polític el dubte és majúscul..

Quan en el tram final del procés des d’alguns sectors es qüestionava si tot estava a punt , els dubtosos rebien les imprecacions des del sectors més convençuts del sobiranisme, una munió de diputats es van distribuir pel territori i encara recalcaven que tot estava apunt que la república seria un fet només proclamar-se al Parlament.

Reclamaven de nou un acte de fe de la ciutadania tot plegat recordava aquella màxima militar de «Moral de victoria, fe ciega en el mando».

I així va ser però després quan arriba el moment i el Parlament aprova aixecar la mesura de suspensió de la proclamació de la república i instar al govern a desenvolupar les lleis de transitorietat, no hi havia eufòria i la desaparició del govern encara posava més incertesa al moment.

Però calia seguir tenint fe….

Segurament és així i cal seguir tenint en fe en el país, en el futur , en les persones i al seva bondat però potser ja no cal tenir-ne en segons quines proclames polítiques i naturalment en qui els fan.

I per tot això crec que abans del procés electoral calen doncs moltes explicacions.

Hi ha qui diu que encara no és el moment de reclamar als nostres dirigents responsabilitats de perquè  tot allò que segons deien estava perfectament reglat i prepara va acabar desfent-se com un terrós de sucre en el cafè calent. Potser tenen raó mentre hi hagi un sol presoner vinculat al procés no cal esbatussar-se . Primer treure la gent de les presons per poder abordar la demanda d’explicacions i si cal responsabilitats amb tranquil·litat i sense l’angoixa de pensar que alguns dirigents polítics i socials encara estan entre reixes per unes raons que la majoria de penalistes d’aquets país i d’altres troben una autèntica barbaritat que els ha portat fins i tot ha signar ( los abajos firmantes, altre cop) un manifest on després d’analitzar la inexistència del delictes de rebel·lió i la no capacitat de l’Audiència Nacional per jutjar la presumpta  sedició conclouen que : Resulta preciso, por otra parte, denunciar la falta de mesura de la titular del Juzgado Central de Instrucción núm. 3 tanto en la fijación de fechas para prestar declaración (sobre todo si tenemos en cuenta la decisión tomada al respecto por el Instructor del Tribunal Supremo), como en el dictado de las prisiones preventivas que, sin duda, han sido gravemente desproporcionadas y carentes de suficiente justificación, más allá de abstractas manifestaciones.

En conclusión: desde una perspectiva estrictamente jurídica reclamamos a las instancias fiscales y judiciales que se atengan al Derecho, a la Ley, que investiguen y, en su caso, castiguen todo lo que el Estado de Derecho autoriza y obliga, pero exclusivamente eso, porque sólo dentro de esos márgenes puede haber oportunidad, proporción y Justicia.

Però aquesta situació greu, injusta i innecessària del govern català i de líders socials no ha evitat que alguns partits sobiranistes comencessin a fer el que ara sí  consideren necessària fer l’autocrítica  ( el terme és potser equívoc)o una interpretació més realista de la situació . “Hem estat tots molt clars, ni el país ni el Govern estaven preparats per fer front a un Estat autoritari. Hi havia una línia vermella que era la no violència. I davant aquest risc es van prendre les decisions”.

Ambdós Ponsatí i Sabria i parlen del perill de la violència, i ho fa encara molt més preocupant Marta Rovira quan afirma “El que el Govern no estava disposat a fer era assumir un escenari de violència extrema amb morts al carrer que es va posar d’una manera molt contundent sobre la taula. Ens deien que hi hauria sang, que no serien pilotes de goma com l’1 d’octubre, que la cosa seria contundent”. De violència  ja en vam veure part d’aquesta el primer d’octubre, però caldria explicar amb molta més claredat quines eren les amenaces concretes que teníem sobre el nostre cap.

I si es temia una resposta violenta , no s’havia previst? Ningú havia pensat que això podia succeir? Quines mesures es podria haver pres per evitar-ho?.

Cal que aquestes afirmacions es fonamentin en proves fefaents.

Moltes incògnites i poques respostes.

I sí, segurament ningú esperava la resposta de l’Estat, però en la gestió  dels govern hi ha d’haver la previsió de tots els escenaris per més inversemblants que puguin arribar a imaginar.

Possiblement – i és una posició molt personal- crec que la declaració d’independència pretenia ser una posició de força perquè l’estat s’avingués a negociar les noves condicions de relació però la realitat és que cap dels supòsits que ens havien explicat va produir-se, ningú no ens va reconèixer, no teníem en absolut el control efectiu i real  del territori, ni teníem la força  suficient per aplicar la coerció pel compliment de les lleis ni sembla que hi havia una previsió , i això sembla el més preocupant ,del que podria passar els diversos escenaris reals que podien plantejar-se.

Quan s’intentava reflexionar sobre això críticament  automàticament tenies al damunt una llum de crítiques , algunes fins i tot verbalment violentes, des de derrotista a espanyolista i podien acabar invocant  el feixisme segons com plantejaves el neguits, dubtes i desacords en l’estratègia, la manca de realisme en alguns moments i el pocs càlculs dels costos.

“A cada problema una solució” proclamava amb fermesa el conseller Turull, quan va venir el problema de debò aquí vam veure que el més calent era  l’aigüera.

Ara bé dit això ,que ja d’antuvi reconec que a pilota passada és molt fàcil de dir , tampoc és acceptable que aquesta mena d’autocrítica es vulgui plantejar com una renúncia com volen fer veure alguns mitjans de comunicació i els grups polítics . Acusen al dirigents empresonats i als que estan lluny del país de mentiders com a mínim i poden apujar el tó i el grau de qualificatiu.

Ni tot és blanc  ni tot és negre.

Hi ha un gamma de colors prou ampli com per considerar que el que s’ha fet fons ara no és  inútil , que  s’ha avançat que s’ha eixamplat – potser encara no prou- l’àmbit del sobiranisme, i que s’ha aprés el cost i la dificultat d’arribar a l’objectiu final.

Ara eleccions, possibilitat de refer posteriorment el full de ruta amb realisme , sense terminis, sense renunciar a cap objectiu però modulant el temps i l‘acció política,analitzant els possibles costos i naturalment transmetre sense embuts i en cada moment quina és la realitat i com procedirà el govern a encarar el repte del futur.

Ara caldrà llegir els programes de govern i els compromisos que es prenen per veure si realment hi ha una rectificació amb tota regla o bé hi ha un afinament de temps i objectius.

Els programes electorals dels partits acabaran de donar les explicacions que la ciutadania reclama després del desconcert.

I també cercar solucions possibles i veure que vol dir allò que va dir el President Puigdemont al diari Le Soir : “Une autre solution que l’indépendance est possible”.

Ho veurem.

Publicat a l’Eix Diari el 21 de novembre del 2017

Nons propis XLVII

Novembre 27, 2017 by

 

EMA l’Agència Europea del Medicament , fins ara pocs coneixien aquesta agència però amb la seva sortida de Londres fruit del Brexit va començar a sonar i encara més quan Barcelona es va postular per acollir-la. Des de l’àmbit polític s’havia dit que tenia moltes possibilitats però tant els científics com veus coneixedores dels procediments de concessió de l’agència ja feia dies que anaven dient que era difícil que finalment l’agència arribés a Barcelona.

Però en saber-se que finalment l’EMA aniria a Amsterdam es va desfermar la consegüent i sembla que ara inevitable  picabaralla política  inútil ja perquè la concessió ja estava feta i perquè demostra que la unitat era pura entelèquia.

Va començar al Ministra Montserrat : “M’atreveixo a dir que aquest és potser un dels danys directes que ens ha pogut portar l’independentisme a Catalunya, però que ara, més que mai, tots junts hem de treballar units per continuar en aquest gran projecte que és Europa i que és Espanya“,

S’hi afegeix el ministre Alfonso Dastis, ha afirmat que Barcelona “era una gran candidata” per a albergar l’Agència Europea del Medicament (EMA) i ha afegit que “l’estabilitat i la unitat són un valor avui més que mai” .El líder de Ciutadans, Albert Rivera, també ha  posat llenya al foc “Quina ràbia que el cop separatista ens deixi als barcelonins i a Espanya sense aquesta seu europea. Aturem aquesta ruïna”,

I naturalment la resposta del president  de la Generalitat, Carles Puigdemont, s’ha pronunciat a través de les xarxes socials, culpant al Govern central de la eliminació de Barcelona.

Així, Puigdemont ha expressat que amb “violència, reculada democràtica i el 155 aplicada per l’Estat ho ha sentenciat”.

O el conseller Comin : “. Les altres candidates entenien que Barcelona estava entre les dos o tres millors posicionades. Haver caigut en la primera ronda ens confirma que la imatge d’un Estat que gestiona per la via repressiva un conflicte polític no ajudava gens” “Coneixent a la ministra Montserrat estic segur que en li pesa molt saber la seva consciència que hi ha gent empresonada per qüestions polítiques i que no poden fer un petó de bona nit als seus fills.
Qui sembla que hi ha volgut posar una mica de calma i tranquil·litat ha estat Jaume Collboni que en article a La Vanguardia escrivia:

lluny de decebre’ns, hem d’aprendre de l’exemple de la EMA. Encara que el final no ha estat el desitjat, la candidatura ha estat capaç d’unir a les tres administracions al moment més complex de la nostra història recent. Els que vivim els secrets del projecte donem fe que el repte era gran. Com vaig dir en la meva presentació de la candidatura a Brussel·les a l’octubre passat: hem treballat junts, fins i tot hem sofert junts, però junts hem creat un projecte a l’altura de les ambicions de Barcelona.

També hem après que fins i tot als moments més difícils és possible treballar conjuntament. Hem treballat junts entre administracions quan semblava impossible. Hem treballat junts amb la societat civil, reivindicant la col·laboració públic privada de vegades tan injuriada. Barcelona ha estat sempre un projecte col·lectiu.

En fi tot serveix per embrancar-se e en al discussió i la baralla estèril i inútil. Així ens va.

Albert Rivera  president de Cs va llançat. Va organitzar un sarau al Congrés al voltant del “cupo” basc , el sistema econòmic que millora sens dubte l’economia d’Euskadi. No està mancat de raó però els sistema va ser un acord unànime de tots els grups i ho van voler solemnitzar posant-ho a la mateixa Constitució. No hi ha dubte però que el plantejament que va fer C’s és però oportunista pel moment de fer-ho i perquè sap que el debat al seu grup no el penalitza perquè no té cap mena de representació ni presència als territoris bascos.

Però també es manifesta sobre la propera campanya a Catalunya i fins i tot  ha censurat el programa electoral presentat pel PSC en vista a  les eleccions catalanes del pròxim 21-D els d’Iceta assenyalen que el seu programa  són “solucions” per millorar l’autogovern català, donar estabilitat socioeconòmica i recuperar la convivència entre ciutadans.

Però Rivera ha estat crític i irònica en una afirmació a través de Twitter “El programa del PSC-PSOE sembla un programa electoral de Pujol o Artur Mas … passant-se pel forro el marc constitucional”.

I aquets temes que critica Rivera a veure si saben quins són?

Doncs aquells que fan referència a com que la llengua, l’educació i la cultura en les que els socialistes reclamen que siguin competència “estricta” de les comunitats amb llengua pròpia

En fi res que no sigui nou. Ja sabem que C’S va néixer per anar  contra qualsevol cosa que signifiqués una millora de l’autogovern del país…

Pedro Sánchez  líder del PSOE s’ha posicionat sobre la possibilitat de que el PSC fes presidenta d ela Generalitat a Inés Arrimadas en cas de que la majoria unionista podés formar govern. Sánchez a mantingut una equidistància total pel que fa a al formació de  governs. A  TVE, ha descartat que el PSC pacti amb partits independentistes o conservadors després del 21-D.  I ho expressa així : “El PSC ha demostrat que està en contra de l’ independentisme. I compartim l’estratègia: no farem president a cap candidat que abraci l’ independentisme”, ha indicat. “Ni independentistes ni opcions polítiques de dretes. Ni independentistes ni conservadors”, I encara ha estat més clar en el tema de c’S  i ha  descartat que el PSC faci presidenta de la Generalitat a Inés Arrimdas perquè “Ciutadans és la mitja taronja del PP”. “La dinàmica de blocs està bloquejant la situació política a Catalunya”, ha lamentat Sánchez, a més d’apostar per “tendir ponts i obrir espais de diàleg”.

És d’agrair la claredat en que s’ha manifestat, però sorprèn que al política de pactes del PSC l’expressi Pedro Sánchez i no Miquel Iceta.

Han canviat de portaveu?

L’ONCE ja sabem que el 25 de novembre és el  Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència contra la Dona,  té com a objectiu denunciar la violència que s’exerceix sobre les dones arreu del món, així com reclamar polítiques per a la seva eradicació.

A totes les ciutats del món aquest dia serveix per denunciar la violència i palesar el suport de la societat a la lluita contra aquesta xacra social.

Així doncs per publicitar aquesta jornada de lluita l’ONCE ha dedicat el seu cupó a aquesta celebració.

El cupó difon la nova imatge de la campanya ‘#haysalida’, “hi ha sortida” redissenyada amb l’objectiu d’acostar-se al món on line perquè el missatge arribi de manera viral a més racons de la societat.

Bona iniciativa que es suma a les ja moltes existents que mai seran prou però per denunciar la violència contra la dona.

 

 

 

De lectures

Novembre 26, 2017 by

La Fada Negra

Xavier Theros

Premi Josep Pla.

Col·lecció L’Àncora 245.

Editorial Destino, Barcelona 2017

 

La fada negra, guanyadora del premi Josep Pla  és la bona combinació de  novel·la històrica barrejada amb una història de crims,misteri, terror i molta , molta acció. La narració es  situa a la Barcelona del 1843, en  els anys complicats  del regnat de la nena-reina Isabel II i la regència del general Espartero. Amb les diverses revoltes conegudes com els “bullangues” com a conseqüència del malestar de la ciutadania de Barcelona per molts motius, des del primer sindicalisme i les revoltes del republicans fins a la fam que hi havia entre les classe populars. A més al presència de l’exèrcit creava una certa sensació de submissió de la ciutat a la milícia i això aixeca recels.

En mig d’aquest ambient es desenvolupa la trama al voltant de la mort  violenta d’un seguit de nens i nenes  que desferma també tota una rumorologia i  una llegenda negra a la ciutat.

Xavier Theros és nascut a Barcelona  a l’any 1963, és antropòleg, escriptor i poeta. Cofundador del duet de poesia Accidents polipoètics i autor de diversos llibres sobre la ciutat de Barcelona com La Sisena Flota a Barcelona (Premi Josep Maria Huertas Claveria) o Barcelona a cau d’orella (2013). Col·labora regularment als diaris El País i Ara i a la revista Viajes National Geographic. La fada negra és la seva primera novel·la.

Ha treballat en diversos monòlegs teatrals que ah representat en molts i diversos indrets.

És autor de diversos llibres humorístics, així com de l’assaig històric “Burla, escarnio y otras diversiones” (Ed. La Tempestad, 2004),.Un estudi sobre l’ humor  a la L’edat Mitjana ,. Aquest treball és recomanat en els estudis acadèmics sobre aquesta època de la història.

Ha Treballat en món del periodisme amb programes en diverses emissores i en diversos diaris també com Diari de Barcelona o El Periódico , té una secció fixa  a l’edició en català del diari El País

Ha fet també de traductor al castellà de diverses obres destacant  el llibre  Pandora al Congo, d’Albert Sánchez Piñol (Suma Editores). Ha participat en el projecte de memòria històrica “La ruta de l’Anarquisme”, que va funcionar durant diversos anys a la ciutat de Barcelona

El 2017 guanya el  el Josep Pla  amb la novel·la ‘La fada negra’, un ‘thriller’ històric ambientat a la Barcelona de 1843.

La Fada Negra emmarca  la trama, ben ordida certament,  a l’any 1843 durant el temps  en que la ciutat va viure assetjada i bombardejada per les tropes del general Espartero al llarg de prop de tres mesos per sufocar els aixecaments de la ciutadania coneguda com la revolta de la Jamància  o coneguda també com les bullangues , moviment protagonitzat pels liberals que intentaven arrancar al poder central algunes reformes de caire progressista. Les bullangues es van produir primer amb la mort  de Ferran VII i després de les guerres carlines i amb la pujada al tron  d’Espanya de Isabel II. Va ser un enfrontament entre aquells que creien possible liberalitzar el sistema contra aquells que encara es volien imposar per la força i mantenir l’ordre establert al preu que fos.

En mig d’aquest ambient ens trobem al capità Llàtzer Llampades, un capità de vaixell expulsat de la marina mercant després d’un judici per  un tràgic naufragi que va acabar amb la mort de tota la tripulació i la pèrdua de la càrrega  , aquets fet l’ha marcat per sempre ja que va perdre el se patrimoni i la seva família el va fer abandonar  Cuba i  en retornar a Barcelona  es converteix en policia portat  per les circumstàncies i per la necessitat de refer la seva vida.

La trama de la novel·la té diversos fronts, per una banda la necessitat d’esclarir la mort de tot un seguit  de nens i nenes que moren en estranyes circumstàncies i sobretot el fet de que els cadàvers es troben amb un pèrdua notable de sang. Tot comença en fumador d’opi de Montjuic, el Cafetin de Mindanao, on es troba mort el fill d’un comerciant ric de Barcelona. A aquesta mort en segueixen d’altres i fa que  aixequi rumorologia i llegendes populars  moltes versions entre aquestes fa fortuna l’apel·latiu de la Fada Negra a qui causa aquestes morts que ben aviat es descoberta pel capità Llampades i la persecució nodreix bona part de la narració. Llampades sap que podrà trobar l’assassina mentre la ciutat de Barcelona estigui assetjada i no se’n pugi sortir i comença una cura contra rellotge per trobar i detenir la persona que causa les morts, el final sorprenent dóna tota la informació sobre el misteri.

Paral·lelament a aquesta trama principal també hi ha la part d’enfrontament entre les bandes de delinqüents capitanejades pel Dents de Rata i en Junceda que tenen atemorida a bona part de la ciutat pels seus sagnants enfrontaments. El capità Llampades té com a missió també detenir i matar a Junceda , que ha protagonitzat moltes malvestats i és un dels impulsors des de l’ombra  dels aixecaments populars per obtenir beneficis  especulant amb els espais que els bombardeig deixarien arrasats.

En fi, un compendi de subtrames que fan de la narració una magnífica fotografia de la Barcelona del moment amb descripcions de notable realisme i interès.

Coneixem també a través de les relacions del Llampades a la vídua Niubó amb qui manté una turmentosa relació però en la que ambdós hi troben cura dels seus neguits i temors. Els secundaris sergent Gutiérrez , comandant Estruch, o al Mariona la Dolça el metge Cendrós i altres completen el cercle sobre el capità Llampades, un personatge que malda per trobar el seu espai  i fer la seva feina en moments d’una extrema convulsió,

Història carregada de tensions, passions i també és sentiments molt ben ambienta en una Barcelona assetjada i bombardejada sistemàticament, en la que els personatges, cadascun amb la seva turmentada història, vol tenir el seu paper en la trama.

Molt interessant.

 

 

 

D’altres fonts XLVII

Novembre 25, 2017 by

Fa pocs dies era el 20 de novembre, 20-N data de l’aniversari de Franco. Hem vist escenes esfereïdores als carrers de Madrid on un plegat de falangistes uniformats cridaven les clàssiques consignes del Viva Franco! Entre d’altres.

Aquestes setmanes  tambe hem sentit dir que tota al situació del post-procés, el 155 i l’actitud del govern de l’estat era una resurrecció del franquisme. Sobre aquets tema ens ha semblat molt interessant l’article al seu bloc del diari Público de Vicenç Navarro.

 Vicenç Navarro ha estat Catedràtic d’Economia Aplicada a la Universitat de Barcelona. Actualment és Catedràtic de Ciències Polítiques i Socials, Universitat Pompeu Fabra (Barcelona, Espanya).Ha estat també professor de Polítiques Públiques en The Johns Hopkins University(Baltimore, EUA) on ha impartit docència durant 48 anys. Dirigeix el Programa en Polítiques Públiques i Socials patrocinat conjuntament per la Universitat Pompeu Fabra i The Johns Hopkins University. Dirigeix també l’Observatori Social d’Espanya.
És un dels investigadors espanyols més citats en la literatura científica internacional en ciències socials

Franco no ha mort. Vicenç Navarro, a Público

A un editorial recent, titulat “Franco ha mort” (12.11.17), el rotatiu El País indicava que l’afirmació feta per Pablo Iglesias, Irene Montero i Pablo Echenique, del partit Podemos, que les persones empresonades per l’Audiència Nacional (els dirigents d’Òmnium Cultural i de l’Assembla Nacional Catalana –ANC-, així com el vicepresident i alguns dels consellers del govern català) eren presos polítics havia de ser considerada com “extemporània” i “absurda”, qualificacions també aplicables a les declaracions de dirigents polítics europeus com l’ex primer ministre socialista del govern belga, el Sr. Elio Di Rupo, que havien fet servir la mateixa expressió per a definir tals presos. En realitat, aquest últim havia fins i tot acusat el Sr. Rajoy, president del Govern, de “franquista autoritari”, quelcom que l’editorial d’El País considerava com una afirmació intolerable i digna del màxim menyspreu. L’editorial considerava ofensiu per a Espanya, i fora de lloc, el fer servir expressions que poguessin assimilar aquests empresonaments realitzats ara per l’Estat espanyol amb els que van ocórrer durant la dictadura que a Espanya es diu franquista i que va tenir lloc durant el període 1939-1978. Assumir similituds entre el que ha succeït ara i el que va succeir en aquell passat ignorava –segons aquell editorial- que la democràcia actual a Espanya no tenia res a veure amb la dictadura que la va precedir. D’aquí que, de nou, segons tal editorial, definir avui com a franquistes accions de l’Estat espanyol era tan absurd com que tals termes foren utilitzats en referència al govern alemany, que va tenir al seu passat una dictadura semblant. Escrivia El País que fer servir el terme franquista per a definir el comportament del govern espanyol presidit pel Sr. Rajoy era tan absurd com ho seria utilitzar el terme nazi per a definir comportaments del govern alemany presidit per la Sra. Merkel. Fins aquí el punt sostingut pel rotatiu de major tiratge del país i que reflecteix bé l’opinió de l’establishment politicomediàtic del país.

Comparar, però, la relació del govern Merkel a Alemanya amb el seu passat, i la del govern Rajoy amb el seu, arribant a la conclusió que ambdós passats són semblants, reflecteix una enorme ignorància de la història d’ambdós països. 

Alemanya va experimentar una desnazificació. Espanya, no 

El País sembla desconèixer com es va fer la transició de la dictadura a la democràcia a Alemanya, car hi ha una enorme diferència entre com Alemanya va passar de la dictadura nazi a la democràcia, i com Espanya va passar d’una dictadura feixista a la situació actual. El nazisme fou eradicat de les institucions alemanyes després de la II Guerra Mundial. En aquell país, l’arribada de la democràcia va significar una ruptura amb l’estat nazi anterior, havent realitzat l’Estat democràtic una campanya de desnazificació profunda i massiva. Això no va ocórrer a Espanya, ans el contrari. 

L’Estat democràtic espanyol no va suposar una ruptura amb l’anterior

L’Estat democràtic a Espanya no va significar una ruptura sinó una obertura d’un Estat dictatorial imbuït d’una ideologia totalitzant, la qual incloïa un nacionalisme extrem uninacional que no admetia la plurinacionalitat de l’Espanya real, reprimint brutalment tots els que tenien una visió d’Espanya diferent a aquesta visió uninacional, essent definits com l’anti Espanya. No ha estat reconegut –fins i tot avui- per part de l’Estat espanyol que la dictadura feixista va ser una de les més repressives que hagin existit a Europa al segle XX. Segons el professor Malefakis, de la Universitat de Columbia de Nova York, als EUA, expert en el feixisme europeu, per cada assassinat polític que va cometre el règim liderat per Mussolini, el dirigit pel general Franco en va cometre 10.000. A l’obertura que va significar l’establiment de la democràcia (que naturalment va significar un gran avenç per al país) es van mantenir, però, els aparells repressius de l’Estat, que van variar poc respecte als de l’Estat anterior. Es més, la cultura franquista, amb la seva visió uninacional extrema, va persistir en tals aparells, que van mantenir una continuïtat considerable respecte a la seva situació anterior. I com a conseqüència de la funció repressora de l’Estat, encara avui Espanya és un dels països de la UE que té més policies per cada 100.000 habitants i, en canvi, menys persones adultes que treballen als serveis públics de l’Estat del Benestar, tals com sanitat, educació i escoles bressol, entre d’altres (vegeu el meu llibre Bienestar insuficiente, democracia incompleta. De lo que no se habla en nuestro país. Premio Anagrama de Ensayo, 2002). 

El contrast de la transició del nazisme a la democràcia a Alemanya amb la transició (mal anomenada modèlica) a Espanya

Tal diferència entre la transició de la dictadura a Espanya, i la que va tenir lloc a Alemanya, és enorme. A Alemanya la desnazificació va tenir lloc immediatament després d’acabada la dictadura nazi: els Judicis de Nuremberg, de 1945 a 1946, que es van realitzar immediatament després de la caiguda del règim nazi, van jutjar els governants nazis que van haver de respondre davant un tribunal pels actes repressius que aquest règim havia realitzat contra els sectors de la població alemanya i dels països ocupats que es van oposar a ell. Les elits governants del règim nazi foren jutjades i sentenciades a tals judicis. Res semblant no va ocórrer a Espanya, on les elits governants van continuar ocupant posicions prominents al règim que va succeir la dictadura. En realitat, molts dels dirigents de l’aparell del règim dictatorial van continuar en posicions dirigents del sistema democràtic, essent la seva influència sobre el procés de transició enormement poderosa, deixant el seu imprimàtur en un gran nombre de resolucions adoptades per l’Estat, el qual es va establir no a base d’una ruptura amb l’Estat anterior, sinó com una adaptació i obertura de nous actors dins l’Estat, suficient perquè pogués presentar-se com un Estat democràtic que li permetés ser acceptat a la Unió Europea.

No cal dir que aquesta obertura fou enormement important i va permetre la canalització dels desitjos populars a través de partits polítics, amb alternança en el poder, establint-se, entre d’altres coses, l’Estat del Benestar. Però aquestes conquestes socials dutes a terme primordialment per les forces progressistes del país no neguen que l’Estat democràtic fóra construït sobre un d’anterior amb unes estructures i cultura (com la ideologia extrema uninacional) que foren mantingudes i van variar poc respecte de les que ja existien. I entre aquestes estructures estan els aparells repressius de l’Estat, que van des dels cossos de seguretat (incloent-hi la policia) fins al sistema judicial. La cultura existent en tals aparells encara conté i respon a comportaments heretats del règim anterior. És més, el principal partit de l’Estat, el PP, va ser fundat per personalitats pertanyents a les elits del règim dictatorial, i gran part del seu comportament (com l’elevada corrupció, els tics autoritaris, l’escassa cultura democràtica, el seu provincialisme i l’escàs desenvolupament cultural, el seu suposat “súper patriotisme”, el seu ús abusiu de la mobilització nacionalista espanyolista de la bandera borbònica per ocultar les seves polítiques impopulars, i el seu ús massiu de les branques de l’Estat com la policia i els aparells de seguretat com si fossin part del seu propi patrimoni, a fi de destruir els seus adversaris) és una expressió d’una cultura basada en la cultura franquista que la va precedir. 

No hi ha hagut una política semblant a la desnazificació alemanya a l’Estat espanyol

A Alemanya, per contra, hi va haver una gran campanya educativa per eradicar la cultura pròpia del nazisme, campanya que ha sofert daltabaixos però que ha estat massiva a tots els nivells. S’ha prohibit reconèixer o promoure qualsevol memòria política d’aquell règim, erigint-se monuments al llarg de tot el territori alemany per a recordar les seves víctimes, amb actes freqüents per homenatjar-les. I el que és també digne d’assenyalar és que ha estat predominantment la joventut, educada en valors democràtics, la que ha liderat la demanda que es denunciïn i es descobreixin les atrocitats del nazisme. En aquest aspecte, el moviment de rebel·lia dels estudiants al 1968 fou molt determinant a Alemanya perquè es vencessin les resistències a analitzar críticament el passat. I una de les persones més respectades i estimades a Alemanya fou el canceller Willy Brandt (que havia estat membre de la resistència antinazi) el qual, a finals de 1970, va demanar perdó, en nom de l’Estat alemany, per l’enorme dany realitzat per aquest Estat en contra de les seves víctimes a Alemanya i altres països.  I a les escoles l’ensenyament està orientat a una condemna contundent de tals autoritats i del règim nazi. 

Res d’això no ha ocorregut a Espanya. No hi ha hagut una campanya educativa encaminada a ensenyar al jovent el que va ser la dictadura i les seves conseqüències negatives per a la vida política, econòmica i cultural del país. I malgrat que, com vaig indicar abans, fou un dels règims més repressius del segle XX a Europa, no hi ha hagut denúncies ni empresonaments dels victimitzadors ni homenatge a les víctimes, de les quals 150.000 continuen desaparegudes. Espanya és el segon país, després de Cambodja, que té un major percentatge de persones desaparegudes per causes polítiques, sense que l’Estat hagi pres cap mesura per a trobar-les i homenatjar-les.

Els presos són polítics

No cal dir que la repressió política de l’Estat avui a Espanya adquireix una forma molt diferent a la que va adquirir durant la dictadura. Els que vam viure durant aquella època, i vam lluitar contra la dictadura, vam poder veure i experimentar l’enorme brutalitat de la repressió d’aquell règim. Tal brutalitat en la repressió de l’Estat franquista és diferent, però, a la que apareix ara a les branques de l’Estat encarregades de la funció repressora. És molt menys intensiva, la qual cosa s’ha d’emfatitzar, ja que no fer-ho és trivialitzar el que va ser el feixisme. Ara bé, dit això, també és necessari afegir que tals aparells són els hereus dels que van existir durant aquell règim i, per tant, algunes conductes i cultures d’aquell règim continuen persistint a Espanya, incloent-hi l’existència de presos polítics, tot i que en menor quantitat i intensitat que aleshores. Però no s’ha d’ignorar o oblidar que l’ús d’aquells aparells, com la policia o els tribunals, per a missions o objectius polítics és una característica de l’Estat espanyol. Exemples d’això n’hi ha per milers. L’ús de la policia política, en connivència amb periodistes escombraires que gaudeixen de gran prominència als mitjans per a destruir l’adversari, és una pràctica comuna en el partit fundat pels franquistes (el PP). No definir tals actes i tals presos com a polítics és ser excessivament complaent amb les dimensions franquistes que encara existeixen a l’Estat espanyol.

És coneguda la meva crítica i, fins i tot, denúncia del moviment independentista pel seu comportament antidemocràtic, intentant arribar a un objectiu per al qual, a més de no respectar els sentiments de la majoria del poble català que se sent espanyol i no és secessionista, es va saltar les regles del joc democràtic. Però s’ha d’insistir, per molt impopular que sigui per a l’establishment politicomediàtic espanyol i els seus mitjans, incloent-hi El País (fundat en gran part per les elits d’aquell règim i dirigit, entre d’altres, pel que havia estat cap del serveis informatius de la televisió en aquell règim), que la principal causa de les tensions entre nacionalismes a Espanya és la persistència del nacionalisme extrem excloent que està destruint Espanya al no reconèixer la plurinacionalitat que existeix al seu si. I aquesta persistència en grans sectors de la població espanyola és una herència del règim dictatorial anterior. La seva enorme hostilitat vers el que considera com “nacionalismes perifèrics” (ocultant el seu propi nacionalisme espanyolista excloent) i el seu intent de destruir les esquerres contestatàries del règim bipartidista actual (que arriba a dimensions malaltisses) són producte directe de la cultura franquista que encara persisteix a Espanya.

Una última observació. Una conseqüència de l’enorme domini que les elits dominants de la dictadura han continuat tenint a Espanya és la gran manca de diversitat ideològica en els principals mitjans d’informació espanyols, que és fins i tot més limitada en temes i àrees de gran rellevància per al país –com el tema nacional-. El nacionalisme espanyol extremista és la ideologia hegemònica a Espanya, de la qual es deriva l’hostilitat cap a l’altra visió diferent de l’“oficial”. Un exemple d’això és que un article com aquest és impensable que pogués ser publicat a El País o a qualsevol altre mitjà. Això és un indicador de la manca de diversitat ideològica dels mitjans, que permet a aquests dir autèntics disbarats sense que puguin ser contrastats amb els fets fàcilment accessibles, però no presents en aquests mitjans. El més clar exemple d’aquesta manipulació és presentar la denúncia de la persistència de la cultura franquista en aparells de l’Estat espanyol com a resultat de la manipulació cibernètica russa de les notícies en aquest país. Crec haver estat una de les veus més vetades en els mitjans de comunicació a Espanya que ha estat més crítica amb la Rússia actual i amb l’última etapa de la Unió Soviètica que la va precedir. Atribuir la crítica dels que lluitem contra el feixisme contra un Estat que no ha trencat amb l’anterior a la influència russa és assolir uns nivells de falsedat, tal i com està fent El País, dignes de la mesquinesa a la qual ha arribat el seu equip director, encapçalat pel Sr. Antonio Caño. Mentrestant, prego al lector amb sensibilitat democràtica que distribueixi aquest article.

 

Veus i colors amb Mariona Sagarra

Novembre 24, 2017 by

El Món de la Veu i els seus colors a càrrec de Mariona Sagarra és la suggerent proposta per aquest divendres dia 24 de novembre i com sempre a la sala d’actes de l’UPC.

La mateixa conferenciant explica el contingut de la conferència: La veu és aquell instrument que tots tenim i utilitzem habitualment però que sovint desconeixem. Es una de les eines de comunicació més grans que tenim les persones. Amb ella manifestem sentiments, emocions, idees i conceptes.

La proposta de conferència que aquí ofereixo és monotemàtica, on la VEU cantada és la protagonista. Així doncs, a les conferències EL MÓN DE LA VEU I ELS SEUS COLORS  parlaré, per una part, de la veu i el seu mecanisme corporal, de les tessitures, de la classificació vocal al llarg de la història i la seva evolució i n’escoltarem exemples. I per altra, les veus que no es classifiquen segons els paràmetres “acadèmics o de la música clàssica”, sinó que pertanyen a altres formes de cantar, d’altres països i continents, la veu natural: cantants populars, ètnies… Parlaré de els cants sagrats, rituals, l’humor i l’amor…  Temes vocals, cançons,  que ens han acompanyat o que coneixerem en aquestes xerrades-audicions.

Mariona Sagarra (Barcelona) és cantant i compositora. La veu, la creació, el piano i la poesia són la base del seu treball. Adquireix una sòlida carrera de música, que li permet dur a terme la seva trajectòria artística cap a la investigació de les noves possibilitats expressives de la veu, ja sigui amb elements electro-acústics, multi-efectes o simplement polifonies vocals i cançó.

El seu afany per investigar i a partir del seu rol de cantant i performer, s’embranca amb altres experiències que la porten a col·laborar amb músics i amb artistes d’àmbits com la dansa, la poesia, el teatre o les arts plàstiques. Ha estat convidada per l’artista Meredith Monk a cantar al Carnegie Hall de Nova York.

Ha estat convidada a nombrosos festivals nacionals i internacionals com a cantant solista ja sigui amb el seu grup com amb els Solo Vocals. Té els discos: “Frec a Frec” (2000) i “Dies diferents” (2003). ‘Lent, lent,…corrent! Els Temperaments de la Veu’ (2009, Columna Música), ‘Sonos’ amb Maram Trio (2014 veu, psalteri i viola de roda) i aquesta tardor presenta ‘Deixa’m tornar-te a dir’poesia integral de Montserrat Abelló (Satelite K, 2016). A més dels infantil-familiars: ‘El més petit de tots’ (2008) i ‘Un patufet que sona’ (2015).

Interessada també en la docència i en la recerca vocal, ha impartit cursos per tot el territori i diversos països europeus així com també per a diverses companyies de teatre i dansa d’Europa i a Nova York amb Meredith Monk. Ha creat un curs de poesia i música, la “Poesia enCantada” per a Caixaforum, conferència-masterclass per a les universitats catalanes i balears “Els Colors de la veu”. I espectacles familiars “El més petit de tots” per a l’Auditori de Barcelona i actualment presenta “Un Patufet que sona” amb il·lustracions del pintor Perico Pastor. Va crear i dirigir durant un dos anys el programa radiofònic ‘Vox Populi’ a Catalunya Música.

Disposem-nos doncs a participar en una agradable vetllada.

 

“Com una Pàtria. Vida de Josep Benet”  dissabte a la Unió

Ja fa alguns mesos us convidàvem a la presentació del llibre “TARRADELLAS, EL GUARDIÀ DE LA MEMÒRIA” un llibre d’Enric Canals i Josep Maria Ràfols sobre una personalitat que va ostentar càrrecs polítics en el Govern de la Generalitat republicana i que, després de la derrota de la Guerra Civil, des de l’exili, va treballar per mantenir les institucions pròpies del país i, després del seu retorn va presidir la Generalitat recuperada un cop enterrat el cos del dictador.
El proper dissabte, 25 de novembre, us convidem a la presentació del llibre “COM UNA PÀTRIA. VIDA DE JOSEP BENET” un llibre de Jordi Amat que reflecteix la vida d’un activista cultural i polític que, després de la derrota de la Guerra Civil, des de l’interior del país, en plena dictadura franquista, va cultivar els brots de la renaixent cultura catalana, va ser un motor de la societat civil i una peça clau del catalanisme d’esquerres.

En Francesc Puig Rovira ens farà la introducció dels dos ponents, l’autor del llibre que avui presentem, el periodista Jordi Amat, i el periodista vilanoví Josep Maria Ràfols, un dels autors del llibre que vam presentar fa uns mesos, i ens farà una breu pinzellada de la relació d’en Josep Benet amb Vilanova i la Geltrú.
En Josep Maria Ràfols i en Jordi Amat ens faran la presentació del llibre i, com a coneixedors de Tarradellas i de Benet, ens parlaran dels paral·lelismes i contraposicions d’aquests dos personatges que han estat peces clau de la nostra història recent.

Ens trobem doncs dissabte 25 de novembre, a les 7 del vespre, al nostre local social de la Plaça del Pou.

Sobre el llibre trobem a Vilaweb:

L’escriptor Jordi Amat (Barcelona, 1978) ha presentat aquest dimarts ‘Com una pàtria. Vida de Josep Benet’, una biografia sobre el polític i intel·lectual Josep Benet (1920-2008) basada en centenars de documents inèdits, que explica les fites de la lluita antifranquista de Benet i mostra els matisos d’un personatge “complex” destacat al llarg de la segona meitat del segle XX. “La dificultat de Benet és que té una trajectòria molt extensa i ha estat complicat resseguir un personatge que va anar canviant en el temps”, ha explicat l’autor, Jordi Amat. L’escriptor ha reconstruït la trajectòria de Benet a partir de diversos arxius, retalls de premsa, impresos i correspondència que el propi intel·lectual havia recollit al llarg de la seva vida.

“Hi havia moltíssima documentació. No només revistes clandestines, sinó també documents sobre el fet de penjar banderes o segells per recaptar fons per presos de La Model. Tot això m’ha permès reconstruir una època molt fosca”, ha dit Amat. El també filòleg ha explicat que la vida de Josep Benet va ser “dura” amb un context de pobresa durant la seva infantesa. Per això, tenia una concepció clara de la classe obrera i “era habitual que parlés de diners i de tenir feina”, ha concretat Amat. Durant la roda de premsa de presentació del llibre, s’ha destacat “la valentia” del personatge perquè sabia “on podia fer mal a la bèstia”, en relació al règim franquista. “Benet es converteix en un conspirador permanent des del moment en què hi ha resistència. Aquest senyor, a vegades, desmanegat sap perfectament què ha de fer per atacar el sistema i ho fa amb molta brillantor. Sempre per intentar que la dictadura sigui més feble i per fer créixer el catalanisme”, ha subratllat Amat. De fet, la vídua de Josep Benet, Florència Ventura, ha certificat que qualsevol cosa “li era un pretext per obrir una escletxa” i posar-se a treballar. ‘Com una pàtria. Vida de Josep Benet’ també parla de la relació amb els principals homes de lletres del seu temps com Josep Pla, Joan Sales, Joan Fuster i Josep Maria de Sagarra i de les col·laboracions amb els nous líders del nacionalisme de la postguerra com ara Fèlix Millet, Jordi Pujol o Josep Tarradellas. En aquest sentit, Amat ha parlat de la relació entre Tarradellas, Pujol i Benet i les ha definit com a “complicades” però que eren “civilitzades” tot i les discrepàncies. Tot i això, ha matisat que amb Tarradellas “mai va tenir una bona relació” i que amb Pujol se’n va acabar distanciant perquè “no el trobava prou rigorós”. Tal com han explicat, Josep Benet era “un cristià d’esquerres” que es definia com a “socialista”. La seva “destacada” consciència cap a les classes obreres i el “poc” prejudici burgès el van distanciar de Jordi Pujol. Florència Ventura ha assegurat que a la vida de Benet “mai va haver-hi ressentiment” tot i que en els últims anys l’intel·lectual veia amb tristesa el context polític. Un segon volum interromput Edicions 26 va publicar el març de 2008 el primer volum de les memòries de Josep Benet. En un segon volum estava previst que Benet expliqués les fites del seu activisme antifranquista. Amb la seva mort, però, el projecte va quedar interromput fins que ara Jordi Amat clou el projecte.La biografia, inclou ‘La bandera del Palau’, l’únic capítol que Josep Benet va arribar a escriure pel segon volum de les memòries. Jordi Amat ha publicat, entre d’altres, les biografies de Ramon Trias Fargas o Josep Maria Vilaseca Marcet i ha escrit els assaigs ‘Las voces del diálogo’, ‘El llarg procés’ i ‘La primavera de Múnich’.

 Sobre Jordi Amat:

 Llicenciat en filologia hispànica (UB, 2001) i format a la Unidad de Estudios Biográficos, les seves línies de recerca principals han estat la literatura autobiogràfica i la història intel·lectual catalana i espanyola del segle XX.[2]

Com a escriptor, ha publicat biografies i llibres d’assaig. Va rebre el Premi d’Assaig Casa de América per la crònica Las voces del diálogo. Poesía y política en el medio siglo i el Premi Gaziel de Biografies i Memòries per Els laberints de la llibertat. Vida de Ramon Trias Fargas. També ha rebut el Premi Octavi Pellissa per escriure la biografia de Josep Benet, publicada el 2017,[3] i el XXVIII Premio Comillas 2016 a l’obra La primavera de Múnich: Esperanza y fracaso de una transición democrática.[4]

Com a filòleg, s’ha especialitzat en l’anàlisi i edició d’autors i obres clau de la literatura de no-ficció hispànica: de Gaziel o Josep Pla fins a Camilo José Cela o Dionisio Ridruejo. Va catalogar l’arxiu epistolar de Guillem Díaz-Plaja i va donar a conèixer el fons documental de José María Valverde.

Va començar a exercir la crítica literària l’any 2002 al suplement “Libros” d’El Periódico de Catalunya, l’any 2009 va començar a col·laborar al suplement “Cultura/S” del diari La Vanguardia i des de juliol de 2014 hi escriu una columna d’opinió. Ha escrit a les principals revistes culturals del país.[5]

És membre del consell assessor de la Biblioteca del Catalanisme de l’editorial RBA, investigador de la Càtedra Josep Pla i membre del consell de redacció de la revista VIA.

 

Enquestes.

Novembre 22, 2017 by

Com sempre que hi ha eleccions comença el ball d’enquestes.

Ja n’han aparegut algunes. Bàsicament dibuixen un panorama semblant a l’existent si ens atenem al blocs ideològics. La diferència età en que dins dels mateixos blocs es produeixen moviments força importants.

En el bloc independentista  si fins avui semblava que ERC arrasaria i es convertiria amb el nou pal de paller i el partit hegemònic en el camp   de la independència, ara aquesta funció es veu amenaçada per la puixança de a candidatura de Junts per Catalunya o altrament pensada com la llista del President.

Els estudis demoscòpics de fa un parell de mesos donaven una folgada victòria als republicans, després dels fets d’octubre, l’empresonament del govern i la reconsideració de Puigdemont de presentar-se  sembla que ha trastocat les intencions de vot de l’espai independentista.

Puigdemont podria arribar a  fer perillar la victòria cantada fins ara d’ERC.

Això sí a costa de la pràctica desaparició  per immolació del PDEcat. Inèdit fins ara a la política catalana.

Queda campanya i per tant tot plegat sembla molt volàtil en aquestes eleccions i per tant res no està dit ni decidit en la camp dels defensar de al sobirania.

Sembla això sí que aconseguirien supera la majoria del 68 escons i per tant mantindran i  el control del Parlament tot i que per ara el vot directe sembla que baixa una mica i per tant  no arribarien a  la desitjada majoria en vots que els donaria més potencia , bagatge i legitimitat  a l’hora de seguir reclamant els seus plantejaments.

A l’altra banda tampoc la situació està aclarida. La darrera enquesta del Periódico donava un empat en escons a C’S i PSC . Situació fins ara impensable. Més aviat la tendència era la pèrdua de suports del PSC i un augment de C’S, però aquesta tendència ara ha canviat i el PSC i els seves adquisicions en el camp del catalanisme i també de l’ unionisme fa que pugin les seves expectatives.

Segons com vagin els coses i pugin arribar a tenir majoria , tot i que molt difícil ja que els expectatives del PP són a la baixa i quedar com el darrer partit del Parlament, però si això canviés sembla que Iceta tindria forces números per ser President ja que significaria una opció que generaria menys rebuig en general des dels partits sobiranistes.

 

Tot plegat està al començament i encara queda un mes llarg i potser hi hauran cop d’efecte que poden ajudar a modular finalment el retard que quedarà pel 22 de desembre. Potser hi haurà premis de la grossa abans de que es sortegi.

Les llistes ham competit per veure qui incorporava més independents o figures que tinguin un cert ressò maniàtic ,des del pare Manel al periodista Jaume Barberà o  entrenadores de natació sincronitzada.

És voluntat dels partits aquest cop mostrar la seva influència o la seva  implantació en  part de la societat incorporant persones fins ara alienes a la política activa i partidista. Això que és positiu perquè assenyala una voluntat d’implicació en els afers públics és notable, però per altra banda potser no ajudarà massa a la cohesió internes del grups parlamentari que es pugui conformar. Si ara governar el grup de Jxsi ,segons diuen els  coneixedors, ha sigut una feina de titans imaginem-nos ara amb grups farcits de persones que amb criteri i voluntats no sempre coincidents estiguin  en la mateixa posició política.

De més verdes en maduren diuen.

Ara per ara doncs sembla que la suma de les forces independentistes aconseguiria la majoria absoluta pelada, amb entre 68 i 71 escons, però perdria vots respecte al 27S i es quedaria en el 46,7% dels sufragis. A les eleccions del 27-S del 2015 va treure un 47,8%.

Hi ha partit i cal jugar-lo segur que ho faran a  fons. Tothom aquesta vegada.