Propostes que calia esperar.

Agost 9, 2017 by

Ja se sap que en tot “procés” més enllà d ela política hi juga l’èpica.

L’èpica dóna un valor afegit a qualsevulga acció o declaració.

També potser que les calorades que hi ha hagut aquets dies hagin pogut influir en els ànims i es facin declaracions un pèl exagerades per mantenir el nivell d’atenció.

Un parell de les perles d’aquets dies:

La primera ald el eurodiputat Josep Maria Terricabras d’ERC en una entrevista amb l’ACN / ACN que proposa fer : “una vaga de fam davant del Parlament Europeu” si l’estat espanyol impedeix el referèndum de l’1-O o fa “alguna bogeria”. “Cal una reacció contundent en defensa de les llibertats“.

Això sí L’eurodiputat diu que no vol fer “espectacle” i que la mobilització és un “últim recurs”, però que la plantejarà si és “necessari”. “El Parlament Europeu s’ha omplert sempre la boca defensant la llibertat dels pobles”, diu Terricabras. “Si el Parlament Europeu no fos capaç de defensar aquestes llibertats ja no ens interessaria, com a Parlament”, alerta l’eurodiputat republicà, que es mostra “convençut” que “no seria l’únic” que es mobilitzaria a Brussel·les o Barcelona per defensar el dret dels catalans a decidir el seu futur.

De Xirinacs només hi ha un a la història

La segona :  Puigdemont afirma que abans que renunciar al referèndum aniria a la presó. “Jo he pres tota la responsabilitat d’un procés que té un munt de dificultats, òbviament, jo haig d’acceptar-ne les conseqüències”

I això es pot llegir al portal financer “Bloomberg” que la premsa més addicta al processisme qualifiquen de “prestigiós portal”, darrerament tots esl mitjans que entrevisten al President són prestigiosos. Potser la seva presència dóna prestigi. Això d’anar a al presó no és nou el  President hi té com una mena de fixació ja a l’any 2016 deia al diari Die Welt després d’assegurar que  “la seva missió és assolir la independència en el transcurs dels 18 mesos, i que per això, estaria disposat a pagar qualsevol preu, fins i tot a “anar a presó”, i a assumir les conseqüències del mandat que li ha encarregat el poble català.”.

De moment no ha fet la independència en 18 mesos ni ha anat a al presó.

I confiem en que no hi hagi d’anar.

Segurament aquesta gestualitat el que vol és enardir als seus partidaris.

Ni m’imagino a Terricabras fent una vaga de fam perquè segurament més enllà dd l’anècdota no aconseguiria gaires propòsits polítics i pensar que Europa per la seva vaga de fam canviaria la posició d’ara respecte al referèndum és una mica il·lusori o creure’s molt important. Però vaja allà ell, si decideix fer-ho cap problema i tindrà uns quants seguidors ben segur.

Respecte a la presó , de moment hem vist que els càrrecs inhabilitats – amb un absurd procés diguem-ho també –  quan han arribat davant el jutge han intentat minimitzar el seu paper. D’aquella desobediència que proclamava Mas a dir que el govern no era responsables res hi ha un cert camí.

Tot plegat l’augment del volum de les declaracions anirà pujant de to i l’èpica també s’anirà expressant amb més intensitat i amb més gestualitat.

Mentre però la llei del referèndum està guarda  un cop registrada però diuen que els cancelleries europees la rebran abans que els altres legítims representants del poble de Catalunya que estan al Parlament. Exemplar oi?

Més cues.

Agost 8, 2017 by

Les imatges són evidents a l’aeroport cíclicament es van produint llargues cues per passar els controls d’accés.

Ja se sap els treballadors d’ Eulen fan vaga per aconseguir alguns calerosn més i millors condicions de treballs.

Subcontracta d’AENA, explotadora dels aeroports .

I la vaga naturalment s’ha fet en el moment en que podia molestar més, és al defensa davant la impossibilitat de resoldre el conflicte per les vies negociades i també per assolir millores en la feina.

Però el que fins ara era portada del diaris i notícia d’obertura de molts informatius s’ha convertit en una nova picabaralla política.

I la temperatura del conflicte pot seguir creixent si no s’arriba a un acord ja que el comitè de vaga ja ha expressat la seva voluntat de fer vaga indefinida a partir del dia 14.

Com dèiem però la vaga ha traspassat el marc estrictament laboral i s’ha convertit novament amb una excusa per intercanviar declaracions intentant empastifar i desprestigiar a l’altre.

La consellera de treball en resposta a Gracia Albiol: “Avui venir aquí després de 14 dies de no haver-se presentat, de no ser-hi mai, i dir que la culpa és de la Generalitat, és indignant .El senyor Albiol no sap de qui són les competències i no sap absolutament res perquè des d’un primer moment ens hi hem posat. De fet, la reunió de 12 hores de divendres va ser a instància nostra. Des del primer moment hem volgut mediar. Hi hem estat sempre. Jo estic aquí a Barcelona, no estic de vacances”.

L’alcaldessa s’hi ha afegit i  recordat que l’aeroport depèn de l’Estat espanyol. “L’Ajuntament lamentablement no té competències, però hem demanat que es convoqui una comissió de seguiment amb totes les administracions”, ha afirmat Ada Colau. Hi ha adjuntat les cartes enviades dijous per l’alcalde accidental Jaume Collboni al delegat del Govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, i el conseller de Territori i Sostenibilitat, Josep Rull.

I el conseller i portaveu   Turull no hi podia faltar  : Turull ha denunciat que l’Estat ha estat “absent” en aquest conflicte laboral fins que la situació “s’ha fet insostenible” i ha anunciat que el Govern es posarà en contacte amb consolats i ambaixades per explicar “com ha anat tot això” i “demanar disculpes per incomoditats que s’hagin pogut produir”.

I el delegat de Foment, Julio González Pomar  culpant als passatgers de part de les cues  perquè arriben abans d’hora per agafar l’avió. Sensacional la seva intervenció.

Tot plegat és un autèntic galimaties. Conflicte entre una empresa Eulen amb els seus treballadors que fan legítimes reivindicacions sobre la seva feina, un debat que segueix viu, però Eulen té subcontractat  el control de passatges per AENA, empresa gestora del aeroports amb participació de l’estat. El conflicte es produeix a Catalunya que té les competències de treball traspassades i per tant pots esdevenir àrbitre i mediador  en la solució.

I clar afecta a  Barcelona , però a tot Catalunya també. I en aquets sentit benvingudes els paraules de l’alcaldessa Colau, llàstima que no piulés tant quan hi va haver una vaga durant tretze dilluns seguits vaga al metro que va afectar a més gent de la que la vaga a l’aeroport afecta ara. Llàstima d’aquells silencis.

En fi ja veurem fins on arriben els cues, a veure si s’acabaran confonent amb els cues per anar a votar el 1-O

I dues anotacions finals, les declaracions dels representants dels treballadors demanant al partits i als governs que no instrumentalitzin la seva vaga per tirar-se els plats pel cap i la imatge de voluntaris de l’ANC repartint fulletons pel sí al referèndum, segurament  en aquella cua s’hagués agraït més un refresc que propaganda …

Noms propis (XXXI)

Agost 7, 2017 by

 

 

Jaume Brichfeus   hem llegit la notícia a la premsa local : Dol en el món de l’art vilanoví. El pintor Jaume Brichfeus va morir aquest diumenge als 86 anys. Brichfeus es va inspirar sempre en temes propers, com ara el paisatge, sobretot dels entorns de Vilanova, del que en va apreciar la lluminositat i els colors. També estava interessat en els temes al voltant del món de la pesca.
Una de les facetes que també el van fer popular va ser la cartellística festiva. En diverses ocasions va ser l’autor de cartells de festes populars vilanovines, com ara el Carnaval o els Tres Tombs. Durant més de sis dècades, Brichfeus s’ha dedicat al món de l’art, amb dibuixos, aquarel·les, auques i ventalls pintats.

L’any 2011, Jaume Brichfeus va rebre un homenatge de la Penya Filatèlica, entitat de la qual n’era soci. En aquell moment van coincidir el seixantè aniversari de l’entitat amb el 60 aniversari de la primera exposició del pintor.

Brichfeux sempre va ser una artrista modest , que treballava amb constàbncia i amb ofici.

Jo el recordaré, més enllà de la seva presència pública amb exposicions i treballs per moltes entitats i per relacions institucionals que havíem tingut , com la persona que em va ajudar de manera definitiva per poder aprovar l’assignatura de dibuix artístic. La meva nul·la capacitat per dibuixar va ser l’objecte de posar a prova la seva paciència i finalment va aconseguir que fes com  a mínim quatre ratlles més o menys ben fetes per aprovar l’assignatura.

Tardes d’estiu a casa seva, suant de valent i intentant fer les quatre ratlles ben fetes.

Quanta paciència va tenir l’home.

La ciutat perd un artista modest  i sense extravagàncies i perd, sobretot,  una gran persona.

Vicent Sanchis, El director de TV3 ha negat que TV3 estigui al servei del procés i ha posat la graella de la nova temporada d’exemple. “Començant pel matí, on tenim una presentadora que es diu Lídia Heredia, i una altra que es diu Núria Roca. Després també hi ha els presentadors d’informatius, el Vador Lladó i la Ruth Jiménez. I, sí, també hi ha el Toni Soler”, ha recordat.

El Sr, Sanchis podrà dir missa però la percepció generalitzada és que TV-3 està esbiaixadament a favor del procés.

Només cal escoltar els noticies i les maneres com aquestes s’expliquen, acabés creient que hi ha bons , ja sabem qui són, i els dolents , naturalment espanta, Rajoy ( que deu n´hi do) i la justícia.

Sanchis ha dit que “si un presentador té perfil independentista -en referència a Soler-, i vuit no, doncs és una estranya manera d’estar al servei del procés… Qui diu això té moltes ganes de desprestigiar TV3 i no és cap novetat

No sabem quins presentadors tenen perfil independentista – ni interessa-  però per damunt dels presentadors hi ha sens dubte qui marca la línia de la televisió i  aquí el biaix és clar i evident.

No cal negar-ho , un seguiment de com es fan les informacions ja dóna prou pistes de com al “Nostra” televisió púbica decanta l’opinió i és ben cert com di el mateix Sr Sanchis: “el periodisme el que ha d’intentar ser és honest, però parteix sempre d’unes circumstàncies pròpies dels equips que els fan. I això es pot aplicar a qualsevol presentador o director”.

I tot això per justificar la contractació d’un programa – un més a – Toni Soler per fer un informatiu amb to irònic.

De debò és que li cal a TV-3 més frivolitats i conyetes de sempre…

I si calen sempre han de ser els mateixos…

Potser sí.

 

Enrique Sardà Valls . Els diu alguna cosa  aquets nom? A nosaltres poca cosa fins que varem descobrir que aquets senyor era el cònsol espanyol a Washington,  que va ser destituït per part del ministre d’Exteriors, Alfonso Dastis per  presumptament haver-se burlat de la Presidenta d’Andalusia la Susana Díaz pel fet que aquesta hagués triat un vestit com el de la “reina Letízia” “Verano tórrido. Hay que ver qué ozadía y mar gusto de la Susi. Mira que ponerse iguá que Letizia. Como se ve ke no sabe na de protocolo ella tan der pueblo y de izquielda. Nos ha esho quedar fatá a los andaluse. Dimición ya”.Això ho va escriure, volent imitar la pronuncia andalusa,  en un text al seu perfil de Facebook,, i ràpidament es de la Junta de Andalusia per mitjà del vicepresident, Manuel Jiménez Barrios, es va posar el crit al cel que va exigir una rectificació immediata del diplomàtic .

La resposta del ministre va ser ràpida i contundent i va destituir  al cònsol.

Enrique Sardà  Nascut a Barcelona el 1952, Sardà Valls era cònsol des del 2014 i anteriorment va ser vocal assessor a la Direcció General de Mitjans i Diplomàcia Pública del Ministeri (2012-2014) i ministre conseller de l’Ambaixada espanyola a Berlín. També va ser cònsol espanyola a Sidney i Hannover i cap de la secció consolar de l’ambaixada espanyola a Varsòvia, entre d’altres.

Possiblement si el comentari l’hagués fet qualsevol ciutadà hagués quedat com un comentari més dels milions que e s fan cada dia , agradaria més o menys però tampoc hauria de portar gaires conseqüències per qui el fa.

Però si et un diplomàtics potser has de fer més honor a la professió i evitar comentaris que de diplomàtic en tenen poc.

 

Martí Barberà és el nou director general d’Atenció a la Família i Comunitat Educativa de la Conselleria d’Ensenyament dintre del ball de càrrecs que hi ha hagut des del cessament e l’antiga consellera i la presa de possessió de al nova.

És normal que al nova consellera es creï un equip de confiança i amb els criteris que consideri.

Barberà no és un nouvingut a la polítics va ser militant d’ Unió  i diputat de CiU al Congrés entre 2011 i 2015 on va ser portaveu en la Comissió d’Educació, entre altres tasques, i des de 2003 és regidor a l’Ajuntament de Valls. Per tant coneix els procediments parlamentaris i alhora coneix la gestió.

Però vet aquí que el seu nomenament ha exasperat al diputat de Jxsí i militant i dirigent de Demòcrates a la Regió del Camp de Tarragona, Carles Prats, ex company de Barberà a Unió.

Prats no s’ha tallat i a acusat a Barberà  : “Barberà té un llarg recorregut contra el procés i la consecució de la independència de Catalunya, la qual cosa considera que no ho fan la persona idònia per formar part d’aquest càrrec en l’administració catalana.

Ep! A partir d’ara independentista és un nou element a valorar i meritar per formar part de l’administració.

Quant punts tindrà un independentista més que un dependentista

Es veu que Barberà va ser molt clar respecte al procés i això fa que el seu ex company d’Unió ho denuncia : “Conegut pel seu aferrissat  antiindependentisme, va acusar al president Mes d’impulsar tot el procés de l’Estat propi per mantenir la cadira i el poder i va acusar a JxSí d’enganyar a la ciutadania, entre uns altres.

Compte amb la quinta columna.

El diputat Prats ha actuat amb bona fe i defensar l’essència independentista o bé tot plegat és una manera d’ajustar comptes i fer pagar factures fins ara impagades.

Recordeu que la venjança és un plat que es serveix fred.

 

D’altres fonts (XXXI)

Agost 6, 2017 by

Anàlisi prou interessant del moment polític  i de la situació entre Catalunya i Espanya i com es podien haver resituat les coses si hi hagués hagut voluntat de diàleg per part de Rajoy que sembla que no entengui que passa a Catalunya i les arrels profundes de l’ independentisme més enllà dels grueges que Catalunya pot presentar davant l’estat espanyol.

Manuel Castells Oliván és un sociòleg i professor d’universitat català d’origen castellanomanxec, catedràtic de Sociologia i d’Urbanisme a la Universitat de Califòrnia, Berkeley,

 i director de l’Internet Interdisciplinary Institute (IN3) de la Universitat Oberta de Catalunya Els resultats del seu treball es recullen en la trilogia L’era de la informació, traduïda a diversos idiomes. Colabora habitualment en diversos mitjans de comunicació.

 

Catalunya: pàtria o mort?. Manuel Castells. La Vanguardia. 05.08

 

Hauria pogut ser d’una altra manera. Si l’Estatut de Maragall aprovat el 2006 pel Parlament de Catalunya, ratificat pels ciutadans catalans i confirmat pel Congrés (encara que esquilat) hagués entrat en vigor. Però el recurs del PP davant un Tribunal Constitucional conservador va descarrilar el procés institucional de l’autogovern de Catalunya. Fins i tot després de la sentència adversa l’abril del 2012, hi va haver una oportunitat en la mateixa sentència que instava a negociar políticament. Però ni tan sols l’extraordinària manifestació popular de la Diada del 2012 no va poder alterar el centralisme de Rajoy amb el seu rebuig del pacte fiscal proposat per Artur Mas. Mentre que el PSOE va continuar invocant una improbable ­reforma de la Constitució. I així va ser com es va anar gestant, per greuge i humiliació, un ampli moviment social independentista que va desbordar el tebi nacionalisme de CiU fins a somiar amb un nou país que superés les misèries de la crisi econòmica i política a Espanya. Com va analitzar Marina Subirats, com l’esperança que a la resta d’ Espanya van representar el 15- M i altres moviments socials, a Catalunya va ser l’independentisme, àmpliament majoritari entre els joves, el que va il·luminar la flama d’una altra vida possible, per utòpic que fos aquell projecte. Per això el protagonisme del procés no va ser dels partits, sinó d’expressions de la societat civil, com l’ Assemblea Nacional de Catalunya o Òmnium Cultural. La legi­timitat social va ser representada per l’ Asso­ciació de Municipis per la Independència i pels 800 alcaldes que l’octubre del 2014 van aprovar una declaració de sobirania, seguint la petja del municipi de Sant Pere de Torelló, que va declarar el poble territori català lliure. I sobretot les Diades dels anys 2012, 2013, 2014, 2015 i 2016, on centenars de milers de persones es van ajuntar, en un ambient festiu i familiar, transcendint pertinences polítiques i afirmant el seu dret a decidir. A decidir el seu país com a condició per decidir les seves vides. És aquest caràcter profund de moviment social de l’independentisme català el que no entén la classe política espanyola. Mas es va apuntar oportunistament al moviment per incrementar el seu vot. I va fracassar. El sentiment de greuge respecte a l’ Estat espanyol, a les seves fallides promeses (Rodríguez Zapatero) i a la seva insultant arrogància (Rajoy) va motivar que el suport a la ­independència passés del 33% fa una dècada a un 50% (més o menys) en l’actualitat. Però és el projecte d’un altre país, particularment viu entre els sectors més joves i dinàmics de la població, el que alimenta aquest sentiment d’“ara o mai” que es respira en l’independentisme. Potser per això l’intent raonable de Pedro Sánchez per emprendre una veritable negociació, començant pel ­reconeixement de Catalunya com a nació cultural, probablement arriba tard. Encara que serà una via de sortida necessària després de la tempesta. Perquè ara el que s’acosta és la tempesta.

Els ponts estan de­finitivament trencats entre el Govern espanyol i les institucions representatives de Catalunya (Generalitat, Parlament, municipis, ANC i altres associa­cions de la societat civil). I sobretot està trencada la confiança entre la gran majoria de la població de Catalunya (que dona suport al dret a decidir en gairebé un 80%, encara que sigui per dir no a la independència) i un Estat espanyol que ara evidencia les seqüeles d’una transició incompleta, amb episodis com el de la clandestina operació Catalunya i de similars.

El PP i el seu satèl·lit Ciutadans no han acceptat mai un diàleg seriós sobre el fons, o sigui l’autogovern. I el Govern de Catalunya ja s’ha desenganyat de la possibilitat de dialogar. Amb la qual ­cosa, tots dos es preparen per a la confrontació de l’1 d’octubre. Els episodis de la qual començaran abans, a finals d’agost, quan al Parlament s’iniciï formalment la preparació del referèndum i la llei de desconnexió. De fet, l’estra­tègia repressiva del Govern del PP ja ­està en marxa, protegida pel Tribunal Constitucional. Imputacions i inhabi­litacions a càrrecs públics catalans, amenaces a funcionaris i a municipis, inter­rogatoris de la Guàrdia Civil sense autorització del jutjat competent, es­pionatge legal o il·legal a les entitats ­sobiranistes, recurs partidista sistemàtic al Constitucional (la legitimitat del qual està sent greument malmesa), utilització sectària de la Fiscalia General de l’ Estat, investigacions tributàries a personalitats sobiranistes, intervenció del CNI en tasques de manipulació informativa i propaganda pronacionalista espanyola, mobilització dels mitjans de comunicació afins al règim, amb el pretext de compensar l’efecte de TV3 si bé se sap que té una audiència molt inferior a la de les televisions espanyoles.

Però tot això són només prolegòmens. L’essencial serà bloquejar jurídicament i materialment la rea­lització del referèndum amb el poder de l’ Estat. No hi haurà cap altre 9- N. Mariano Rajoy se la juga: cal esclafar l’independentisme.

No és probable que apliquin l’article 155 de la Constitució, i encara menys l’article 8 o el 116. Potser per actuar policialment intervenen els Mossos per no haver de recórrer a la Guàrdia Civil, encara que això no es pugui descartar. Aquí s’acaba tot? No. Probablement aquí comenci la tempesta, perquè on hi ha repressió hi ha resistència: és una llei his­tòrica. La resposta del sobiranisme serà la proclamació unilateral d’independència pel Parlament, encara que s’hagi de reunir a Montserrat.

I si hi ha una escalada de la repressió, ja es parla en el moviment independentista de la desobediència civil pacífica. Manifestacions, seguides en els espais públics i ocupacions d’edificis, tallades contínues de carreteres a tot el territori i, sobretot, vaga general indefinida fins a forçar la negociació. L’ Estat té múltiples instruments de coerció, però l’independentisme també prepara una àmplia gamma de formes de resistència.

Per a tots dos és pàtria o mort, esperant que només sigui una metàfora.

 

 

Visca la Festa Major!!

Agost 5, 2017 by

La ciutat ja està  submergida des de fa  uns dies amb intensitat i alegria dins la festa major. Tots plegats som convidats a  oblidar, ni que sigui per poc temps els neguits, la feina –si hi ha la sort de tenir-ne-,  el treball quotidià, i combatre  per uns moments, fruit de la intervenció de la mare de Déu de les Neus,  tots els dimonis que ens assetgen diàriament. Obviar les cabòries i deixar-nos portar per l’esperit festiu.  Quan fem  festa variem els nostres ritmes vitals per adequar-los a l’ampli  i extens programa d’activitats que paborde i pabordesses finalment ens han ofert després del treball de programar la nostra Festa Major.

En la diversitat hi ha el gust, diuen. En l’ampli ventall d’oferta segur que hi trobarem allò que ens plagui i en ajudi a la celebració. .És doncs  Festa Major, ja hem penjat la bandera al campanar , ja hem fet l’assaig dels balls populars, els gegants ja dormen, després de la baixada i la greca nocturna que s’han inventat diuen per acostar més al festa  la gent (?), al pati de l’ajuntament. Hem celebrat aniversaris diversos ,vint-i-cinc anys, deu anys, trenta anys…. Hem vist grans, colossals castells, actuació completa de vuit dels Bordegassos  i ara toca viure  amb intensament els dies claus de  la festa Major. I diem viure-la intensament perquè la festa a la ciutat sempre s’ha viscut d’aquesta manera, participant-hi amb ganes, essent-ne protagonistes. La Festa en majúscules no és res més que procurar que la majoria de les persones es trobi en l’espai públic i mostri la seva disposició a la relació, al civisme, a la tolerància i als joc i ritus de la litúrgia corresponent que hem heretat. .És també doncs el moments de palesar el civisme col·lectiu, és el moment de pensar que l’esperit lúdic és un esperit que està renyit amb actituds que puguin danyar la convivència. La festa és relació entre persones, entre col·lectius amb la diversitat que avui tenim a la ciutat, i és aquest el lema que ha de presidir-les. Si s’ha volgut identificar la festa amb la nostra ciutat, aquell aconseguit  Vilanova és festa, també hem d’estar a l’alçada del que això reclama que no és ni més ni menys que estar a l’alçada de representar i mantenir els valors que la festa representa que no són altres que els del civisme, la convivència, la integració cultural, la relació amable i cordial, en definitiva un element més de cohesió. La festa i més la  “Major”, resumeix i aglutina  totes les tradicions que s’han anat creant al llarg del temps. La festa ha anat canviant els seus usos i costums al voltant d’un esquema central, esquema heretat del passat  i que ha ajudat a identificar-nos en un rituals  i amb unes maneres pròpies de la ciutat .Han perdurat aquelles tradicions i rituals que han estat arrelades, acceptades, i encara que modificades pel pas temps, arriben als nostres dies amb força i amb acceptació generalitzada . Hi ha també valors immutables de la festa, aquest esperit de relació a l’espai públic, aquesta identificació amb sons, danses o colors, aquest integració de moltes ciutadanies ben diverses, aquesta capacitat imaginativa que regenera any darrera any el bo i millor de la rauxa, i l’esperit d’acollir ,de donar als forasters , l’escalf perquè puguin gaudir, com nosaltres de la festa. I sobretot que la festa és sempre un clam contra la intolerància, contra la repressió, contra la divisió esbiaixada  i l’incivisme, contra l’uniformisme i contra aquella globalització anorreant.És desig compartit, segur ,que la Festa Major de la ciutat fos  de veritat la festa a on tots i totes els vilanovins i vilanovines trobessin el seu espai de relació i per això  cal fer-se el propòsit d’entrar-hi amb la disposició de fruir-la, de saber trobar allò de bo i millor que té, d’assaborir els moments que podem fer màgics amb voluntat i disposició, per sortir als carrers, per barrejar-se amb els conciutadans i conciutadanes, per compartir  moments i sensacions , a trobar el sentit de tanta música i color. També perquè la festa és identitat i hem de saber-ne valorar allò que romandrà o allò que serà efímer, si voleu viscut intensament i amb ganes , però efímer. Tota la ciutat es disposa a la Festa, que un any més la visquem amb sentit cívic i amb voluntat d’ oblidar ni que sigui per uns dies els neguits i els problemes, les cuites i el desassossec. Visca la Fets major, visca la vida!

 

Publicat al Diari de Vilanova , el 4 d’agost del 2017

 

 

 

 

 

Un mataroní ens convidarà

Agost 4, 2017 by

Els gegants ja han dormit – si és que han pogut- a la Casa de la Vila.

Tot i que enguany han tingut sarau nocturn amb xaranga inclosa. Volen inventar més actes …..

Ahir entrada ja la nit van baixar dels Josepets a on dormen habitualment. S’han creuat amb els mulasses que recollien  xumets de la canalla i amb els ball de bastons, els “veteranus” ,acompanyats de forces grups de fora ,que un cop més mostraven el seu estil….

Han baixat doncs,els gegants peces emblemàtiques de la nostra festa.

I aquest acte de la baixada dels gegants ja s‘ha convertit, malgrat la seva senzillesa i modèstia  – ja em direu, objectivament, veure els gegants baixar per la rambla tampoc és res  de l’altre món-   en un acte multitudinari, emblemàtic, sorprenent, acolorit   i potser, potser ja molt representatiu de la nostra Festa Major. La sorpresa, la curiositat, la il·lusió en la cara dels nens i nenes que esperen amb fruïció ajuda , com no, a la màgia del giravolts dels gegants i gegantes al so de la música . Tot plegat em fa pensar que no cal exposar els gegants en la hipotètica Casa de la Festa que volen muntar, descobrir-los de tant en tant , poc i gustós, ajuda a mantenir la màgia de la baixada i del retrobament entre els gegants i la ciutadania, sobretot la més menuda – però també la dels grans ,encara que no ho vulguin demostrar tant obertament-

Els gegant doncs han dormit – potser no gaire després d ela rauxa nocturna-  al pati de  l’Ajuntament, cal que descansin ja que els esperen un dies molts atrafegats.

Avui ens convidaran  a la Festa, i ho faran al saló de Plens de l‘Ajuntament, el saló més noble de l’ajuntament lloc a on es prenen les decisions que volen afavorir a la ciutat i a la seva gent.

Dèiem que al saló de plens serem convidats  a celebrar la festa a través del Convit a al festa ,acte  que ja té també una certa tradició d’inici  , farà   un escriptor vingut d’arreu dels Països Catalans, – Aquesta era la voluntat primigènia dels instauradors de l’acte que després ja es va trencar hi també els autors i autores de Vilanova ens han convidat

Era l’any 1985 i en el primer Convit a la Festa l’escriptor Josep Piera  deia . “Gràcies també – i aquestes són unes gràcies més íntimes i personals- per haver-me escollit  en aquest acte, tant civilitzat, que fa que siga un convidat de fora qui convide  a la festa els propis amfitrions, que sou vosaltres  tota al població de Vilanova i al Geltrú, democràticament representada pel vostre Ajuntament en aquets gran casal que és la Cas de la Vila”.

Avui però ho farà en Manuel Cuyàs

En Manuel Cuyàs (Mataró, 1952), llicenciat en Història de l’Art, ha estat professor i gestor cultural. Va ser un dels impulsor de la Xarxa de Teatres Ha escrit diversos llibres sobre Mataró i el Maresme, i ha col·laborat en la redacció dels tres volums de les memòries de Jordi Pujol. Actualment escriu un article diari a El Punt Avui. Participa també en tertúlies a RAC1, Catalunya Ràdio, TV3, 8TV i TVE. Ha escrit diversos llibres entre ells

Un cop convidats, els morterets ressonaran , cridant a la festa i els balls es dispersaran per la ciutat començant les frenètiques quaranta vuit hores d’incasable i inacabable  ball.

I el Drac enguany el primer ball serà en memòria del company Josep Ramon, són molts anys compartint la festa entre altres moltes coses.

 

Cues.

Agost 3, 2017 by

Són dies de cues.

Les hem vist a l’aeroport amb una mena de vaga encoberta.

Les veiem a la sanitat pública.

Les veiem a les carreteres amb al fugida cap a les vacances de la majoria dels ciutadans que en poden fer.

Les hem vist la registre del Parlament de  Catalunya.

I els hem vist a al porta del tribunal Constitucional.

Però en ple Procés en la recta final ens fixarem en eles dues cues que hi fan referència.

Hi ha hagut cua per signar La llei del referèndum que  ha quedat registrada  dilluns al matí al Parlament, tot i que no es començarà a tramitar fins a mitjans d’agost, quan es reprengui l’activitat a la cambra catalana. El president del grup de Junts pel Sí, Lluís Corominas, la portaveu Marta Rovira i el diputat Jordi Robitch, amb els cupaires Benet Salellas i Gabriela Serra l’han entrat pels volts de les onze al registre. Però va signada per tots els diputats i diputades de JxSí menys els que estan a  la mesa, per fer veure que aquesta actuarà amb neutralitat a l’hora de debatre la llei.

És un gets simbòlic més de tants que en tenim aquest darrers dies. Perquè no cal que signi tothom però per una banda es vol, suposem, deixar clara la unitat i després perquè segur que cada un dels diputats se l’emmarcarà per penjar-la a casa seva. La seva signatura en la “ Llei” , en majúscules no és té cada dia i vet a saber si en un futur es cotitzarà molt alt. Jo ho faria.

Els dos dirigents els partits que proposen la llei ham fet les corresponents declaracions : Corominas de Jxsí ha explicat que “la proposició de llei es presenta per tràmit d’urgència extraordinària; sempre es farà dins el reglament i la legalitat”. També ha dit que el recurs del TC contra la reforma del reglament “no té en compte la base jurídica, sinó l’origen d’on ve, que és el Parlament”. “La democràcia avui a Catalunya no l’aturaran ni Rajoy ni el TC“, ha reblat.
Salellas de la CUP , per la seva banda, ha dit que “la llei del referèndum és una llei de país” i ha afirmat que “farem tot el que estigui a les nostres mans per implicar-hi més forces polítiques”.”Davant les amenaces, ni un pas enrere, presentem la llei del referèndum i la defensarem amb fermesa”, ha afegit.
La proposta de llei però ara descansarà al registre del Parlament perquè sembla que ha de descansar una mica , anar fent xup-xup tot i que  els dos grups diuen que enceten el tràmit per “urgència extraordinària”  i serà a partir del 16 d’agost, data en que el reglament suspès pel TC indica com l’ inici de les sessions La Mesa,advertida de la suspensió del reglament exprés,  haurà de decidir si l’admet a tràmit. En el cas afirmatiu, la llei del referèndum hauria de ser votada, com a màxim, la primera setmana de setembre, per poder arribar a l’1 d’octubre. Només un cop aprovada es pot recórrer al Constitucional.

I al Constitucional també hi ha hagut cua aquest dies per registrar els recursos contra l’aprovació al Parlament de la reforma del reglament que permet aprovar lleis amb discussions acotades , discussions retallades   i sense la possibilitats d’esmenes. Tota una paradoxa fer-ho en un parlament,

El govern ho ha fet, ho ha fet el PP català i ho ja, també,  fet C’s.

En fi caldrà demanar torn per presentar recursos.

Pactar i pilota endavant

Agost 2, 2017 by

He llegit que va ser Napoleó que va afirmar “Si vols resoldre un problema, nomena un responsable, si vols que el problema s’enquisti nomena una comissió” .

Ja hem vist que aquesta màxima s’ha complert abastament.

Aquí, allà, arreu i sobretot si aquesta comissió és en un parlament encara més. El paradigma del que diem són les comissions que s’han tancat en fals o senzillament han estat boicotejades , Cas 3%, Cas Vidal, Operació Catalunya… i en podríem trobar moltes més.

Però la frase encara adquireix un major realisme quan per comptes d’una comissió es signa un Pacte Nacional… sobre el que calgui.

Pacte Nacional per l’Educació, va donar peu a una Llei , el compliment de la qual ha estat més que qüestionada.

Pacte per la Pobresa, després d’un any de la seva provació ha arribat la Renda Garantida amb molts dubtes, masses..

Pacte per la Indústria… poc en sabem..

I ara arriba el Pacte Nacional per la Reforma Horària.

Però ara amb el Pacte sembla que va per llarg el canvi d’horari per acostar-nos a la franja horària que regeix a Europa i acosta més el cicle solar amb el ritme de vida.

Entre   objectius  del pacte hi podem trobar la carta de compromisos cap a l’objectiu 2025, que s’inclou en el Pacte per a la Reforma Horària diu que la reforma horària és “una iniciativa ciutadana que proposa l’impuls de canvis horaris perquè puguem gaudir de més llibertat en la gestió del nostre temps” perquè sincronitzant els hàbits horaris amb els de la resta del món i amb un ritme més ordenat “aconseguirem guanyar temps al temps i, en definitiva, millorar en salut i qualitat de vida.” La reforma horària impulsa uns hàbits horaris cívics, “potenciant la igualtat entre les persones, les nostres capacitats de bona relació i, sobretot, la nostra salut i benestar.”

I això és concreta en un seguit d’ actuacions en àmbits diversos.

Serveis públics

En l’àmbit de l’administració pública es recomana l’avançament del tancament dels equipaments i edificis públics, l’augment dels pactes del temps als municipis, incentivar les gestions administratives realitzades online i l’avançament de l’horari de finalització de l’activitat pública

En el sistema educatiu es preconitza la incorporació del dinar en l’horari dels instituts, l’avançament dels horaris de l’activitat extraescolar i de l’horari de finalització de les activitats extraescolars així com l’avançament de l’horari de finalització dels estudis superiors

Cultura i oci

Es propugna l’equiparació de l’hora punta televisiva, l’avançament de l’horari dels espais informatius a la televisió i de l’hora de finalització de l’activitat físic-esportiva i l’eliminació de l’oferta televisiva destinada a infants i adolescents en horari nocturn

Comerç i consum

Es promourà la compactació horària dels comerços i la consolidació d’una franja horària de consum responsable

En l’àmbit de la mobilitat es recomana la disminució del temps esmerçat en desplaçaments de residència a feina amb una reducció de l’accidentalitat, i increment l’oferta de transport públic i col·lectiu en els horaris màxima afluència

Els promotors fan una crida “a tots els actors en tots els seus graus i qualitats a fer possible l’acceleració horària.” L’èxit de la reforma horària dependrà “de la resposta positiva i proactiva de la ciutadania i del compromís explícit de les organitzacions i territoris.”

Fa uns dies un total de 110 entitats (de sectors vinculats a la salut, l’empresa, el comerç, l’educació, la investigació, els mitjans de comunicació, l’esport, l’oci, les associacions i les administracions) van firmar   el Pacte Nacional per la Reforma Horària proposat pel Govern de Junts Pel Sí i que fixa el 2025 com a any límit perquè Catalunya passi a compartir els mateixos patrons horaris de França, Itàlia, Grècia o Portugal.

El pacte també la signat la CUP , però l’oposició en bloc no l’han volgut signat perquè l consideren tant genèric ambigu , inconcret en la seva aplicació  que genera dubtes sobre si  servirà realment  per alguna cosa. En aquest sentit han enviat una carta al govern en que assenyalen el seu compromís amb els objectius però no com s’ha plantejat en aquets moment el pacte.

Sembla un cop més una exposició de voluntat  que no pas un seguit de normes d’aplicació en un calendari per activar aquest canvi horari de manera efectiva i real.

La voluntat és que amb aquest nou horari que es plantejaria la seva plicació fos immediata hi hagués  la possibilitat de que al societat sigui més sana en tots els aspectes, tant en decans com en horari d’alimentació.

Aquesta possible reforma horària més enllà dels bons propòsits i els problemes que pot generar dues dificultats afegides . La primera, que pot xocar de front amb les competències de l’Estat i per tant que de l’enfrontament en segueixi la inutilitat de les accions i  La segona, la impossibilitat de legislar àmbits del sector privat i especialment aquells relacionats amb la productivitat empresarial i per tant difícilment s’aguantarà un nou horari si el factor treball no hi juga un paper determinant. D’aquí la importància de que en el debat i discussions dels convenis col·lectius aquets tema es posi damunt la taula de negociació.

Pactar voluntats segurament no és gaire difícils amb el despropòsit dels actuals horaris, – per exemple que un concert comenci més enllà de la una de la matinada- però l’administració que en altres coses és intrusiva i decisòria  en aquest tema hauria de ser exemplar i fixar per norma algunes de els actuacions a fer començant per ella mateixa – no cal inaugurar exposicions a 2/4 de 9 de la nit- , Si esperem el 2025 potser ja no hi serem a temps. Abans de que se signés el pacte i comentant el canvi d’hora de la tardor  parlàvem de que calia: Decisió política, voluntat empresarial i social i sobretot convenciment de que es poden trencar les rutines que avui són els que porten, per exemple,  acabar determinats esdeveniments esportius o culturals més enllà de les12 de la nit. Així no canviarem mai, segur i el canvi d’horari possiblement  seria positiu, el de l‘hora no ho sabem del cert.

Desprès del pacte segueixen els desitjos sense veure cap concreció ni realitat.

Ja hi deia Napoleó.

 

Publicat a l’Eix Diari el 25 de juliol del 2017

El contes del Penedès o l’erudició festiva d’en Bienve Moya

Juliol 31, 2017 by

Aquest vespre a les 7 de la tarda dia a la Sala es presenta el nou llibre de Bienve Moya. Olèrdulae El contes del Penedès ( de la mar a terra endins)

Llibre carregat de genis, esperits, herois, fades, dones d’aigua, monstres. bubotes. I molts més d’altres personatge so d’altres indrets.

48 contes, patrimoni del Penedès, ampliat
De les llegendes en diu l’autor :

 A tots les cultures humanes, cada cert temps ─cada dues o tres generacions─ algú té cura de traslladar a la contemporaneïtat, tots aquells relats, records i coneixements culturals, que s’aixopluguen sota la generosa denominació de costumari. Així ho fan, i ho han fet, totes les grans cultures que han existit, amb la oportuna intenció que els seus coetanis puguin comprendre-ho millor i poder seguir conservant-los com a propis i tradicionals; traslladant-los a una oralitat coincident, sense que això hagi de significar haver de transportar-los a un ambient matusserament present; traslladant-los a una sensibilitat coetània, tenint cura de no modificar barroerament les raons històriques, humanístiques, o ideològiques subjacents en el relat original. Bé, això és el què jo he intentat en aquest treball, portar les velles màximes aforístiques, proverbials, llegendistiques i rondallístiques del Penedès; relats i contes en definitiva, a la sensibilitat del nostre present. Espero haver-me’n sortit.

 El llibre té un pròleg molt interessant d’Albert Tubau :

 Fa una colla d’anys que el Bienve Moya ─folklorista, activista cultural, Premi Nacional de Cultura Popular─ practica l’escriptura i la literatura en  diverses disciplines. Ha fet incursions en diferents gèneres, però hi ha uns àmbits on el seu mestratge i autoritat son inqüestionables i reconeguts arreu del país. Les tradicions i festes populars, les llegendes, contes i rondalles,  han estat elements d’atenció  preferent.

Els contes i les llegendes permeten establir un vincle, a vegades més fi, a vegades més gruixut, entre la realitat històrica i el món imaginari. Les terres penedesenques disposen d’un valuós relat llegendari que estudiosos com el Bienve han cuidat de cercar i recollir adequadament, seguint  la tasca que en altres èpoques havien fet personatges de la talla de Víctor Balaguer, Teodor Creus i Corominas i altres prohoms.

Els contes i les llegendes resideixen en el més profund de la tradició i la saviesa popular i, per això, tot sovint ofereixen versions diverses que cal saber contextualitzar i situar en el temps.  

Les llegendes com a narració, sovint oral, s’escampen pel territori des de temps immemorials. La dosi de realitat  i imaginació s’hi combinen de manera desigual. Les unes són més elaborades, altres més espontànies, les unes tenen una lectura religiosa, altres tenen origen profà,  unes més tràgiques, altres més còmiques.  Sempre, però, hi ha una base  històrica que les sustenta. Fonaments més o menys sòlids que ajuden a perpetuar-les al llarg dels temps. La llegenda és una fórmula de com la tradició popular transforma fets pretèrits  i basteix una particular drecera amb el  passat. 

El Bienve Moya ens presenta ara un nou volum amb el suggestiu i, alhora, il·lustratiu títol Olèrdola. Els contes del Penedès. A diferència de textos i treballs precedents, no l’hem de veure únicament com un recull exitós de llegendes esparses. 

El llibre té una columna vertebral molt consistent que sistematitza en àmbits temàtics.  Però, al meu entendre,  hi ha un factor encara més determinant. Amb aquesta antologia el Bienve ha sabut cosir un relat llegendari complet i robust  de les comarques penedesenques.

Un fil conductor que permet compartir històries i vivències d’arreu del territori,  que aconsegueix teixir un relat comú, i que ve a ser un veritable punt de trobada de la nostra tradició rondallística.

I fer-ho, no era fàcil. Vull dir, fer-ho bé. Per això, i com he deixat anar més amunt, cal  conèixer amb precisió la història i les tradicions.

Cal, en definitiva, conèixer i saber llegir el territori, i entendre’l en el seu conjunt.

Aquestes llegendes destil·len episodis notables o quotidians de la nostra història condicionades per la manera de ser i de fer, però també subordinades a l’impacte de l’entorn i del  paisatge, dels perfums de les  brises del raïm o les fragàncies de la mar salada.

Els contes i llegendes que ens presenta l’autor  se situen entre el  marge dret del Llobregat  i el marge esquerra del Gaià. Penedès històric, Penedès autèntic.

Un prefaci ben perfilat ens acosta als temps pretèrits d’aquest territori. De quan anava agafant forma i identitat i de quan aquesta terra de ningú ho era de tots.

Terram Penitensis,  terra de frontera sembrada de castells roquers. De menestrals i pagesos que llauraven camps i lliuraven batalles, i d’un singular i rebel Mir Geribert, autoproclamat príncep d’Olèrdola, dit de passada, príncep del Penedès.

El llibre que teniu a les mans presenta episodis màgics i vibrants. N’és un bon exemple l’encertada conjugació de les remotes Torredela (Vilafranca del Penedès), Aqualata (Igualada), Ça Llacuna (Vilanova i la Geltrú) i Teuleria (El Vendrell).

No és per casualitat, doncs, que l’autor ─perfecte coneixedor dels racons i pensaments d’aquesta geografia─ aporti un generós i precís desplegament de la toponímia penedesenca.

Fent camí per aquest recull temàtic de contes i llegendes hi desfilen tota mena de   protagonistes, arguments i elements propis d’aquestes mena de narracions: bruixes, fades, tresors, bandolers, monstres, miracles, encanteris …

Al Bienve li ha calgut triar i depurar, perquè tot relat llegendari presenta versions i interpretacions que han superat la llarga onada dels temps i els inevitables transplantaments entre zones geogràfiques.

Contes i llegendes que viatgen pel Montmell, Olesa, Cantallops, Cunit, Calafell, l’Arboç, Sant Joan de Mediona, Salomó, el Pla del Penedès, Vilafranca del Penedès, Altafulla,  Sitges,  Vilanova i la Geltrú i altres indrets. 

Llegendes que arrosseguen els caràcters i temperaments propis de cada  territori i que ens dibuixen el terrer de pas entre el pont del Diable i l’Arc de Berà.

Tots aquells que ens embarranquem en voler conèixer i entendre una mica més i millor el Penedès, celebrem la publicació d’aquest text. Alhora, ens felicitem perquè obres com aquesta aconsegueixen de  preservar de manera ordenada i sistemàtica la nostra tradició llegendària i contribueixen  a enfortir els vincles de unitat d’aquest territori.

Agrair a l’autor la feina per bastir un text de capçalera que fa més resistent la unitat territorial penedesenca.

I, finalment, permeteu-me que ressalti i li reconegui a l’autor una altra particularitat que no vull passar per alt. Més enllà de l’esforç de recerca i de la qualitat i valor dels continguts, em resulta molt atractiva l’estètica del relat. Una prosa de bon llegir que festeja la lírica  i  n’accentua el resultat final.  

Gaudiu, doncs, d’aquestes històries delicioses que cavalquen de segles enllà transitant pels camins de la història i la imaginació. Camins que, al Penedès, s’entrecreuen tot sovint.

 

Noms propis (XXX)

Juliol 30, 2017 by

Joaquim Gay de Montellà. Altre cop portem al president del Foment del Treball. Aquets cop perquè sembla que s’ha excedit verbalment en referència l projecte de procés va assegurar  “ que el projecte de llei del referèndum que pretén aprovar el Govern suposaria de fet un cop d’estat jurídic contrari al dret intern i internacional, perquè imposa una declaració unilateral d’independència exprés amb una simple majoria de vots”.

Aquestes paraules es fonamenten degut a que  la comissió jurídica de la patronal en un comunicat aquest dijous, on també afirma que el text “se situa completament al marge i en contra del marc constitucional, de la doctrina del Tribunal Constitucional i dels principis de democràcia i de l’Estat de Dret”.

I encara el president de la patronal ha donat consells i ha manifestat que donar llum verda a un referèndum unilateral és “un exercici d’enorme irresponsabilitat política de conseqüències impredictibles. “Les reivindicacions sobiranistes només es poden exercir dins del respecte de la Constitució i de la llei”, i ha afegit que el projecte de llei del referèndum “no està legitimat ni pel dret internacional ni per el mandat democràtic de les eleccions al Parlament del 27 de setembre de 2015”.

Foment del Treball això sí , defensa que “la legítima reivindicació catalana del reconeixement de la seva singularitat dins de l’Estat espanyol ha de trobar la seva solució per la via de la negociació i dins del respecte dels principis de democràcia i legalitat”. “Una negociació a la qual s’ha d’acudir amb ofertes i voluntat de renúncies per les dues parts”.

Està bé escoltar a la patronal catalana però estaria bé que amb els seus nivells d’influència i relació amb el món empresarial espanyols fes que Rajoy mogués fitxa i com a mínim fes una proposta que  vulgues sortir de l’atzucac i que anés mes enllà de l’actuació de la guàrdiacivil i dels tribunals.

Sí, estaria bé.

Eduardo Madina. El diputat socialista, que en el seu moment  es va enfrontar a Pedro Sánchez en les primeres eleccions primàries del PSOE, ha anunciat aquest divendres que deixarà el seu escó com a diputat al Congrés a partir de setembre.

Era coneguda la seva discrepància amb Pedro Sánchez, després de l’enfrontament a les primàries,. Madina va ser col·locat en un número de difícil sortida a les llistes electorals per Madrid.

No deuria agradar massa això al polític basc ja que en les segones primàries per l’elecció del  secretari del PSOE es va arrenglerar clarament amb Susana Díaz i també va ser escollit per la Gestora com responsable de la ponència política pel Congrés del PSOE. La nova victòria de Sánchez el deuria deixar descol·locat i a més Sánchez va esmenar amb profunditat la ponència política.

Ara renuncia al seu escó , deixa el PSOE i s’allunya de la política tot i que diu que seguirà les principis del socialisme i així ho manifestava en la nota on anunciava la seva renúncia: “Sus valores y sus principios seguirán siendo los míos”. Todo es agradecimiento. “Representar a una parte de nuestra sociedad a través de las razones de la socialdemocracia, ha sido el mayor honor que me ha concedido el PSOE y todos aquellos ciudadanos y ciudadanas que confiaron en él”. 

Madina testimonia el seu agraïment als seus companys : “Trabajar al lado de mis compañeros y compañeras del Grupo Socialista, a lo largo de todo este tiempo, me ha dejado suficientes muestras de calidad humana, talento y capacidad como para saber que he tenido el enorme privilegio de formar parte de un grupo absolutamente excepcional. A todos ellos, muchísimas gracias por tanto”.

Madina va ser dirigent de les Joventuts socialistes va ser víctima d’un atemptat per part d’ETA.

Va atenir molt bona sintonia amb Rodríguez Zapatero que el va designar com a Coordinador dels Grup Parlamentari.

Una esperança blanca que mai s’ha concreta. Sempre una promesa.

És evident que la seva marxa convulsions una part del socialisme que creia que ell podria representar una nova imatge del PSOE.

Serà substituït per José Enrique Serrano un vetarà del socialisme i de l’equip de negociació del PSOE amb Podemos.

Casualitat?

 

Artur Mas L’expresident de la Generalitat, Artur Mas ha reaparegut després d’unes setmanes de silenci coincidint amb tot el terrabastall de la investigació  l’entorn de qui havia estat el seu home de confiança Germà Gordó. Ha reaparegut a casa . durant la inauguració de l’Escola d’Estiu de la JNC, on ha afirmat que el sobiranisme “vol fer les coses seriosament i no de qualsevol manera”.

Aquesta afirmació que després va ser seguida de comentaris a l’entorn de com de bé feien la contractació pública en la seva època en que va governar davant del que feia el tripartit .Coincideix, aquesta afirmació,  amb dues notícies no pas massa positives per Mas, la primera la sentència del cas Adigsa, aquell que va denunciar Pasqual Maragall, el famós tres per cent que ha generat una llarga corrua d’investigacions finalment hi ha hagut condemnes per finançament il·lícit i altres  a empresaris per pagar les corresponents comissions. La segona notícia és la investigació que el jutge de Vendrell està fent de molta adjudicació que es va fer a l’època en que Mas presidia el govern.

En fi la coincidència de declaracions  i fets ja dóna una mostra de com van anar els coses.

Això sí segons el president del PDECAT ha denunciat que “pretenen destruir segons quins símbols del món del sobiranisme perquè creuen que així poden carregar-se el procés independentista”.

I què més….

 

Joaquim Nin, un dels investigat pels actes preparatius del referèndum . Nin és un dels alts càrrecs que han estat cridats a declarar a la caserna de la Guardia civil. I a més dels alts càrrecs també han citat a Joan Ignasi Elena, que va exercir de coordinador del Pacte Nacional pel Referèndum.

En les últimes setmanes, la Guàrdia Civil ha citat a treballadors i funcionaris de la Generalitat dins de la investigació oberta sobre els preparatius d’un eventual referèndum sobre la independència de Catalunya, que porta el Jutjat d’Instrucció 13.

El 24 de març, la Fiscalia Superior de Catalunya va anunciar que obria diligències d’investigació per si la Generalitat estava preparant el seu anunciat referèndum d’independència, basant-se en notícies i a l’anunci publicat a la premsa d’aquesta campanya sobre el registre de catalans a l’estranger .

Diligències davant de possibles delictes de prevaricació, desobediència i malversació de cabals públics. El ministeri fiscal va enviar diligències al jutjat d’instrucció 13 de Barcelona en veure irregularitats en les dades fiscals dels catalans.

Entrades i sortides de la caserna.

Imatge que per una banda segurament porten atemorir  o fer respecte  a la ciutadania que veu que l’estat  – o potser la justícia?- actua amb rapidesa i sense cap mena de subterfugi…

Tot estaria molt bé si realment hi hagués claredat en qui ordena aquestes declaracions i com es passa de testimoni a investigat .

Sembla que una i altres neguen l’autoria, la Guardia civil diu que actua amb nom del jutge i aquets es treu les puces de sobre i diu que la iniciativa és policial.

En definitiva una mena d’embolic jurídic que acaba sorprenen a la gent normal, del carrer que no entén ni d ‘interpretacions de la llei ni de recargolades intencions.

I la trona. L’omnipresent Turull ja ens ensenya els papers de la denuncia que ha fet contar al Guardia civil i el jutge.

Embolica que fa fort. El sainet segueix.