Vist i no vist.

Octubre 11, 2017 by

En un minut el President diu que atenent les resultats de diumenge 1 d’octubre proclama al república catalana però suspèn els efectes de la proclamació per negociar i mediar.

Segueix la incertesa, i la inseguretat.

Tot plegat ,pilota endavant i a seguir………

 ***

 Una ruta romànica pel Penedès.

De tant en tant val la pena fer alguna ruta pel Penedès per descobrir o tornar a visitar elements patrimonials interessants. Aquets cop  visita a tres esglésies romàniques que val la pena  veure.

La primera visita va ser a l’església de Sant Vicenç de Morrocurt, una antiga construcció romànica que està en estat gairebé de total enrunament, però encara et pots fer la idea de com era.

Cal sortir de Font-rubí i anar fins el barri de Santa Maria de Bellver i des d’allà surt un camí de terra que porta fins a al Masia del Cal Cerdà on hi ha l’església.

El Camí ja val la pena amb alguns racons ombrívols prou interessant, també  hi ha una font  si ens desviem ( està senyalitzada) una mica del mateix camí.

Sobre l’església L’ Inventari Patrimonial en diu :

La capella de Sant Vicenç es troba situada al costat de la masia de Cal Cerdà, de fet els dos edificis es comuniquen a través d’un pas elevat. És d’una sola nau coberta amb volta de canó, seguida sobre arcs torals lleugerament apuntats. Té un absis semicircular, decorat amb arquets cegues i bandes llombardes. A la zona nord hi ha una capella afegida posteriorment. Destaca una torre de base quadrada amb merlets esglaonats de maó. La porta d’accés és adovellada.

La masia, situada a un nivell lleugerament superior, consta de planta baixa, pis i golfes, amb coberta de dues aigües. A les portes i finestres s’han decorat amb ceràmica i maó vist. Té un baluard i altres dependències agrícoles.

Pica baptismal.

Pica circular amb la base molt més petita que la boca. Les parets són molt més còncaves i excepcionalment gruixudes. Té tres bandes amb decoració geomètrica. La primera junt a la boca està formada per un seguit de quadrats rebuidats. A 34 cm de la boca s’observa una segona banda de doble dent de serra i junt a la base un fris format per un seguit de triangles en relleu.
L’església romànica de Sant Vicenç de Cal Cerdà, antiga parròquia, es troba documentada ja des del 1157.

De tornada seguim cap el Pla del Penedès , aturada a l’oficina de Turisme i Informació, però malauradament hi anem el dia que esta tancada i ens quedem sense els prospecte dels camins senyalitzat en el terme municipal.

Seguim cap a  Torrelavit per veure deus esglésies romàniques més.

El municipi es presenta de la següent manera : El terme municipal de Torrelavit

L’actual terme municipal de  Torrelavit , pel fet d’estar comprès dins una petita vall per on discorre un corrent d’aigua contínua, ha comportat des de temps antics que hi hagi hagut assentaments humans. L’estada de l’ésser humà de manera permanent es troba plenament confirmada al territori per les mostres d’indústria paleolítica recollides, que corresponen al període mitjà.

El topònim

Hi ha la hipòtesi que el topònim  Lavit  és d’arrel berber o àrab, per creure, alguns historiadors, que la  vall del Riudebitlles  va estar integrada en l’Al-Andalús diversos segles, ja que es creu que l’aprofitament de les aigües del riu per diversos sistemes hidràulics primitius, amb recs per moure molins i regar hortes, van ser realitzats per musulmans.

També hi ha una altra hipòtesi sobre aquestes instal·lacions hidràuliques, de característiques tècniques molt elementals: que fossin iniciades sota l’assessorament d’ordes religiosos (benedictins) a final del segle IX o inici del X, quan el poder efectiu cristià s’havia consolidat.

Diversos nuclis conformen el municipi, nuclis antics i eixample modern i destaca el Centre d’Interpretació e l’Aigua, fonamental pel desenvolupament de la història del municipi: El Centre d’Interpretació de l’Aigua de Torrelavit narra l’estreta relació que hi ha entre el Riudebitlles, amb els seus afluents, i la història i el paisatge de Torrelavit. En aquest espai podreu endinsar-vos en la importància que ha tingut el riu en la vida del poble i l’ús que s’ha fet de l’aigua en l’àmbit domèstic, gràcies a les fonts i safareigs; en el regadiu, mitjançant pous, rescloses i canals, i en l’àmbit industrial, amb la construcció de dotze molins paperers que des del s. XVII fins al s. XX van fer de Torrelavit un important centre industrial paperer.

 Al capdamunt d’un turó dintre del municipi hi trobem la petita església de Sant Marçal hem tret la informació del web Catalunya Sacra entre d’altres : A l’antic terme de Terrassola del Penedès hi ha l’església de Sant Marçal, esmentada com a parròquia des de 1209, però de construcció anterior. Popularment s’ha associat al castell de Terrassola, del que no se’n conserva cap vestigi ni testimoni documental, i és possible que la consagració d’aquest monument dati entre 1043 i 1054.

L’edifici és plenament d’estil romànic llombard i es considera un dels més ben conservats del país. És una construcció d’una sola nau, coberta amb volta de canó amb arcs torals i capçalera trilobada, i, rematant la nau, hi trobem tres absis semicirculars en forma de creu d’iguals dimensions. L’absis central té tres finestres de doble encaixada i a les absidioles n’hi ha una a cadascuna. 

A l’exterior, la façana és d’estructura senzilla i té una porta d’accés central adovellada i una petita finestra d’arc de mig punt a la part superior. Tota la construcció està feta amb grans blocs de pedra de carreu tallada amb uniformitat excepte la base, que és de pedra basta. Per la part de fora, l’absis i els murs ostenten les tradicionals decoracions llombardes a base d’arcuacions cegues i lesenes. 

Finalment, damunt del transsepte, s’eleva un cimbori vuitavat amb cúpula semiesfèrica emmarcat entre arcs formers que marquen la base. 

Notícies històriques

L’església de Sant Marçal de Terrassola és un edifici romànic que té el seu origen en els darrers anys del segle XI. L’any 1209 ja era esmentada com a parròquia. Actualment es troba en procés de restauració.”

I en el carrer Major davant mateix de l‘edifici de l’ajuntament hi trobem l’església de Sant Maria de Lavit. Tenim àmplia la informació del web de la Diputació de  Barcelona

 

Església de planta rectangular d’una sola nau i coberta amb teulada de teula àrab a doble vessant, rematada a llevant per un absis semicircular precedit d’un arc presbiteral, cobert igualment amb teulada de teula àrab.

La porta d’entrada al temple es troba a la façana sud, conservada també de l’edifici original romànic; és d’arc de mig punt, emfasitzada per una arquivolta en degradació i emmarcada per un guardapols motllurat. Aquest guardapols enllaça amb les impostes dels arcs i extradossa les dovelles de l’arquivolta.

A la porta d’entrada a l’església, en el coixí esquerre de l’arquivolta exterior i sobre la línia d’imposta, ocupant tot el camp de la dovella, hi ha un grafit en forma de trident que per la seva composició recorda el de l’església de Sant Martí Sadevesa (fitxa 5). Es tracta d’un trident disposat verticalment, amb els tres braços amb la mateixa alçada; en la línia de confluència dels brancals i a cada costat del trident hi ha dues creus de braços iguals. La branca central té l’acabament en forma de creu.

A l’igual que el grafit de Sant Martí Sadevesa, el de Santa Maria de Lavit potser té relació amb el dogma de la Trinitat, a partir de l’època de les prèdiques de Sant Atanasi davant de temples d’observança ariana, durant l’Antiguitat Tardana, en una expressió de religiositat popular conservada fins a l’època romànica (J. Miró i Rosinach, 1981).

 També és factible considerar aquest grafit com una marca de picapedrer. Un estudi de J. A. Ferrer (1975) fet a partir d’algunes mostres conservades en terres gallegues identifica formes forcades a la seu d’Orense i a la catedral de Santiago de Compostel·la, entre d’altres. També se’n poden trobar alguns exemples a la catedral de Roda d’Isàvena o a la de Tarragona, tots ells semblants, encara que disposats de forma diferent (horitzontal, a dreta o esquerra, o vertical, amunt o avall). En tots els exemples esmentats, a diferència del de l’església de Lavit, mai no apareix el signe cruciforme; però aquest detall no pot fer oblidar la coincidència de les marques en les dues esglésies del terme de Torrelavit relativament pròximes.

 L’aparell d’aquesta façana és de carreus a penes escairats, disposats en filades uniformes i regulars. És molt més regular en la formació del portal, de carreus de pedra sorrenca, i palesa formes ja avançades de la tecnologia constructiva del romànic.

L’interior del temple està reformat modernament, si bé conserva l’estructura arquitectònica que al segle XVIII va fer mossèn Antoni Alzina (1736-1776), consistent principalment en el sobrealçat de l’església, que permet observar el primitiu campanar romànic d’espadanya de dos ulls.

L’ampliació de la part de l’absis, on s’ubica actualment l’altar major, dedicat a l’Assumpció de la Mare de Déu, es va fer després de la guerra Civil (1936-1939) .

A l’enrajolat actual del terra hi ha una marca corresponent al perímetre del mur original de l’església romànica. Cal destacar també, al mur nord, la capella actualment dedicada a Sant Joan Baptista, que conserva, a la volta, la policromia original del segle XVIII, de l’època del sobrealçament del temple.

 Val la pena fer algunes rutes entre aquest romànic penedesenc i més ara quan les vinyes comencen a  tenyir-se d’ocres, roig i grocs..

Esplèndid el paisatge

 

 

 

 

 

Anuncis

Canvi d’estació.

Octubre 10, 2017 by

L’estiu ja s’ha acabat fa dies encara que la calor ens recorda , ni que sigui de passada, que això del canvi climàtic  és més seriós del que ens pensàvem i que els estacions meteorològiques  cada cop es difuminen més , almenys tal i com les havíem viscudes fins ara.

No sé si haurà estat l’estiu de la seva vida, de la nostra vida. Cadascú s’ho sabrà i cadascú de nosaltres se’l farà seu o no , alguns potser ja l’han tingut el seu estiu inesborrable, altres encara l’esperen i encara altres , no ho saben però no el tindran mai però l’esperança no s’ha de perdre  i amb paciència i estoïcisme  esperar una altra ocasió.

Però no podem negar que aquest estiu, que de  dret ja ha acabat però de fet encara es manté, romandrà en la memòria col·lectiva per sempre més . Per una banda el terrorisme més brutal i irracional colpejava les ciutats de Barcelona i Cambrils. la Rambla era assenyalada com d’indret del covard combat dels que volen disposar de la vida dels altres arbitràriament i invocant la religió. Tot plegat ens fa pensar en la fragilitat que ens acompanya , la inseguretat permanent i davant d’això la reacció ciudatana cívica va ser exemplar.

I per altra banda la ruta cap el referèndum  que ho ha omplert tot, pàgines de diaris espais radiofònics i televisius, sempre amb la mateixa murga augmentada i corregida cada hora. I això no s’ha acabat quan escrivim no sabem que passarà  diumenge i en dies successius , però segur que en seguirem i en seguiran parlant , però una cosa es segura ,no sé si per bé o per mal, a partir d’aquí res tornarà ser igual després del que hem viscut en el final d’estiu.

Tardor temps de tempestes, però ja se sap després de la tempesta ve la calma.

Ha començat la tardor , època en que tornem  a fer llistes (l’altre època és a primers de gener) de propòsits ( que ja sabem que no es fer feina) i de voluntats, La ciutat recupera el seu pols, les escoles ja funciona tot sembla retornar a  la normalitat a la rutina de l’anar fent

En tot aquets desori que ens ha portat el canvi d’estació he trobat dues notícies de l’àmbit cultural prou interessant com per destacar-les. Una directament vinculada al territori i l’altra amb segures interseccions.

La primera és la publicació per part de Carles Querol ( té un bloc magnífic A contracorrent .https://carlesquerol.wordpress.com ) d’un extraordinari   llibre  Relats Republicans ,1931-1939. en la que en base a deu relats analitza la vida de Sant Sadurní d’ Anoia en aquell temps. Carles Querol, és historiador i diplomat en direcció d’Empreses a L’IESE, va treballar en diverses entitats financeres . Va ser regidor i Alcalde  Sant Sadurní en les primeres eleccions municipals democràtiques. Té una nombrosa bibliografia centrada en la història de Sant Sadurní. Possiblement  – i això ja ho dic jo- sigui una de les persones que més bé coneix tot l’affaire del final dissortat de la Caixa del Penedès.

El llibre extens -prop d’un miler de pàgines- no només narra  els fets més destacables de la República i la Guerra civil a Sant Sadurní  sinó que aporta en els diversos annexes una gran quantitat d’informació i dades que segur faran del llibre una referència indispensable de l’estudi dels anys republicans del Sant Sadurní i del Penedès per extensió. L’obra formarà part d’un trilogia sobre la ciutat de Sant Sadurní al llarg dels segles XIX i XX.

És evident que amb aquesta tasca l’ historiador pretén posar damunt del paper la memòria i també  la reivindicació de persones i fets que perduts ja en la memòria cal que siguin servats per no caure altre cop en l’oblit, per mantenir la dignitat  i reparar les injustícies que segur que es van fer al llarg , sobretot ,dels tèrbols anys de la guerra civil i els immediats posteriors . El volum de Querol contribuirà sens dubte a aprofundir en el coneixement d’una època llarg temps silenciada  de la nostra història.

La segona notícia és la presentació del Pla de Museus de la Generalitat en l’horitzó de l’any 203 i amb uns objectius estratègics  prou interessants: Crear i desenvolupar un sistema museístic equilibrat, sostenible i de qualitat que abasti el conjunt del país. Reforçar la capacitat dels equipaments museístics perquè puguin desplegar tot el seu potencial.

Enfortir els museus nacionals per esdevenir equipaments de referència i ser presents en el territori, mitjançant les xarxes temàtiques que lideren, i projectar internacionalment el patrimoni del país. Millorar la conservació i la gestió de les col·leccions i promoure’n el desenvolupament i la dinamització per servir a les necessitats actuals i futures.

Enfortir la vinculació amb la societat, ampliant l’accés, la participació i les funcions socials i educatives. Incrementar la capacitat de comunicació dels museus i estimular el seu potencial per proveir de continguts i experiències de qualitat. Donar suport al sector professional del patrimoni perquè pugui respondre als reptes dels museus i avançar cap a l’excel·lència.

Els subscrivim totalment.

En menys de deu  anys aquets ja és el tercer Pla de museus que es presenta. l’any 2008 el conseller Tresserras ja en va presentar un , després el Conseller  Ferran Mascarell seguirà  al 20015 amb una altra proposta i ara arriba el tercer, veurem si fa bona la dita i a la tercera va la vençuda.

Sembla un pla ambiciós però realista decauen propostes com els Museus d’Arquitectura o el de Fotografia i el del Còmic que tindran representació en alguns equipaments permanents especialment dedicat a aquestes matèries   . Cada pla deu obeir al seu moment i a la seva circumstància. Però la realitat és que sempre hi ha hagut una manca de recursos evident ,ara calen prop de 215 milions i les arques diuen que estan a zero. Bé , feina per fer.

Perquè al final pot passar com altres vegades que el Pla de Museus sigui un conjunt de directrius prou interessants però també una manca de realitat alarmant i  aclaparadora. .

Els Museus en alguns moments van ser cridats a més de seu discurs expositiu propi, a tenir un paper d’actors importants en la dinamització cultural de les ciutats i del país. La realitat és que la majoria de les vegades han acabat esdevenint un maldecap econòmic per les administracions i abocats a la mínima activitat sense poder tenir  possibilitats de lideratge en la camp de la cultura .

Els tècnics hi han esmerçat esforços, imaginació, col·laboracions, han concertat projectes comuns  , han fet malabarismes diversos per poder subsistir sota mínim….. però la realitat és tossuda i els recursos gairebé nuls.

Però la notícia del Pla és important , i obre un altre cop – ja hem dit a la tercera va la vençuda, una escletxa per on passi l’esperança de temps millor.

I tot plegat  del Pla que en traurem de bo a  Vilanova?

Altres cops ens he quedat amb un pam de nas i el temps va passant

 

Publicat a l’Eix Diari el 3 d’octubre del 2017

 

 

 

Noms propis XXXIX

Octubre 9, 2017 by

Carme Forcadell. Presidenta del Parlament de Catalunya  que ha reaccionat davant la suspensió del  Tribunal Constitucional del Parlament que avui estat convocat per avui  de dilluns. L’alt tribunal admet un recurs d’empara del PSC que assenyala que, si es fa el ple, es violarien els drets dels diputats.

La seva reacció ha estat lògica lamentat que s’hagi suspès un Ple quan encara no estava ni convocat.

El TC ha actuat  després d’admetre a tràmit un recurs d’empara del PSC amb l’argument que, si aquest ple declarés la independència, hi hauria un trencament de la Constitució i una “aniquilació” dels drets dels diputats. De toat manera el PSC segons expliquen no volien al suspensió d el Ple sinó del punt concret i així ho han manifestat : “El portaveu adjunt del grup parlamentari del PSC, Ferran Pedret, ha defensat que el seu grup no havia demanat la suspensió del ple sinó de la compareixença del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, perquè en la seva petició es feia referència a la llei del referèndum, suspesa pel Tribunal Constitucional. El diputat ha defensat que els socialistes volen que se celebri un ple específic sobre què va passar l’1-O però ha rebutjat que es faci una referència “explícita” a una llei suspesa i que pugui suposar una declaració d’independència”

I aquets drets del diputats són també una de les invocacions de la Presidenta per convocar el Pe.

Però sorprèn ,tot i tenir la raó la Presidenta, que invoqui als drets del diputats quan ja es va veure que aquest drets nos significaven res per ella en el comportament que va tenir amb els diputats de l’oposició durant el Ple del 6 de  setembre.

Apel·lar els drets és just i necessari però preservar-los sempre i per tothom també.

 

Banc de Sabadell, Bancaixa, Agbar….. Ja ho sabíem que el diner no coneix a ningú ni té cap mena de pàtria ,no coneix lleialtats .

La primera empresa bancària que ha decidit marxar, posar la seu social fora de Catalunya és el Banc de Sabadell hi ho fa diu per garantir els drets del seus accionistes i impositors. No hi ah dubte que la pèrdua a al borsa que va tenir en dies posteriors al 1-0 és un factor determinant  l’hora de prendre la decisió,decisió que sembla que ja estava previst des de feia temps.

En fi el diner fuig i alguns volen treure significació a aquest fet.

La processó va per dintre.

Però la imatge que dóna tot el món financer fugint davant la possibilitat de que el President activi una DUI i entrem en una certa inestabilitat social, polític i econòmica.

Deia Artur Mas que cap banc marxaria de Catalunya en cas d’independència, i ja veiem que la seva profecia se’n anat en orris amb només el resultat de diumenge passat.

En fi que el diner no te ni pàtria i sentiment ja ho sabíem , però potser esperàvem una mica més de patriotisme del dirigents econòmics del país.

 

Manifestació : De la Wiquipèdia :Una manifestació és una forma d’activisme que consisteix en l’exhibició pública d’una opinió o reivindicació mitjançant la reunió de persones (els manifestants) al carrer. El propòsit d’una manifestació és mostrar que una part significativa de la població està a favor o en contra d’una determinada políticapersonallei, etc, i a vegades provocar un canvi de política i fins i tot de règim. L’opinió dels manifestants es pot expressar de diverses maneres, especialment amb el lema de la manifestació (si en té), la lectura d’un comunicat, l’exhibició de pancartes, la crida d’eslògans, els càntics, o la compartició i comentari a les xarxes socials.  

Portem unes setmanes manifestant-nos en les seves diverses formules, marxes, concentracions, casserolades, assegudes,….I sembla que encara haurem de seguir uns quants dies.. , setmanes o mesos més.

El passat dia 3 d’octubre varem assistir a la manifestació del dia de l’Aturada de País, que va sortir de s d ela plaça de les Neus iva seguir per bona part de la ciutat fins a la Plaça de la Vila, on cantats el segadors es va dissoldre i es tornar a  convocar per la mateixa tarda.

En el decurs de la marxa es va passar per davant al caserna de la Guàrdia civil, evidentment era una passada volguda i intencionada. Calia rebutjar al violència del primer d’octubre  La caserna estava “protegida” per una parella de mossos, i dins del reciten una dotzena de guardiacivils en posició d’espera i tranquils almenys aparentment, en vigília. Però el que va sorprendre va ser al barrera que van fer el suposat “servei d’ordre” de la manifestació. Un conjunt de militants de la CGT ,-almenys per les enganxines i banderes que  portaven- agafats pels braços fent una cadena que impedia que al manifestació s’acostés a la tanca de la caserna, tanca que estava protegida? Ocupada ? per coneguts membres vilanovins i vilanovines d els CUP. Imatges sensacional surrealista i per mi ridícula. Puc entendre que volguessin evitar alguna sortida de to , però també haurem de confiar en que la ciutadania ja sap el que es fa ,el que vol i com ho fa. No calen paternalismes..

En fi una imatge impagable…

 

Alfonso Guerra: Com una veu d’ultratomba aquesta setmana hem sentit algunes perles :

Nadie en 1981 hubiera aceptado que el Gobierno dialogase con los golpistas, Tejero, Milans del Bosch o Alfonso Armada. “¿Diálogo con los golpistas? No, hombre, no, la república lo resolvió mejor”,

“La gente se escandaliza de las cargas policiales porque mentalmente aún viven en la dictadura. El Estado sólo usa su fuerza legítima”

“El discurso del Rey me pareció impecable”

“Los diputados socialistas tienen que reprobar a los golpistas y no a la vicepresidenta del Gobierno”

“En Cataluña hay un golpe de Estado y hay que actuar contra ellos, no se puede negociar con golpistas”

“Todos los fascismos han nacido siempre de un movimiento nacionalista”.

En fi, al refranyer hi trobem la resposta.

Ningú no en parla de merda, més que aquell que n’està brut.

Pets de matí, bon dia tindrem avui.

De lectures

Octubre 8, 2017 by

El motel del voyeur

Gay Talese

Narrativa Internacional

Editorial Alfaguara

Barcelona, gener del 2017

Aquest llibre del conegut Periodista Gay Talese no ha estat exempt de polèmica. Primer pel seu contingut, es tracta del relat d’un voyeur, un propietari d’un motel que al llarg dels anys es va dedicar a  espiar  a través d’uns seguit de punts d’observació els hostes de les habitacions i constatar quina era la seva activitat sexual i també fer alguns comentaris sobre la personalitats dels mateixos i en segon lloc va ser polèmica perquè el mateix Talese va considerar en algun moment que potser tot plegat era una ficció i va dubtar de la veracitat del relat  i per tant podia ser víctima d’un engany periodístic .Talese, que va ser un dels iniciadors de l’anomenat  nou periodisme, en que el lector tenia una presència activa en el discurs narratiu , fa aquí que el reportatges-llibre acaba agafant una certa conjuntura de narració ficció.

Aquets llibre n’és una mostra clara ja que esdevé un llibre-reportatge amb una presència molta activa del personatge que va inspirar el llibre.

 Gay Talese es nascut a l’any 1932 .És un escriptor nord-americà de bestsellers. Des de l’any 1956 fins al 1965 va ser reporter del diari The New York Times. Després va treballar per diaris com Times,Esquire,The New Yorker o Harper’s Magazine. Talese va definir, juntament amb Tom Wolfe, l’anomenat periodisme literari o “Nou periodisme”. De tots els articles que va escriure, els més coneguts com el que va fer sobre Joe DiMaggio o Frank Sinatra o Dean Martin . L’article Frank Sinatra Has a Cold va ser nomenat com “la millor història Esquire que s’ha publicat mai”

Gay Talese ja destacava com a redactor des de petit. Va escriure el seu primer article amb quinze anys anomenat Swan Son. Va entrar en la universitat d’Alabama i allà va escriure un total de 311 articles i columnes per al Weekly Ocean City Sentinel.-Ledger. Després d’alguns articles va ser ascendit i va crear una columna anomenada High School Highlights on se’l va considerar el nou Balzac.

Va finalitzar els seus estudis a la universitat d’Alabama i un cop graduat va entrar al New York Times com al “noi de la fotocopiadora”. Més endavant, després d’estar una temporada en l’exèrcit fent servei militar, The New York Times li va demanar de tornar com a reporter i li va assignar les pàgines d’esports. Allà es va quedar com a reporter durant 10 anys. Després va començar a treballar com a reporter per el Times i més endavant per el Esquire on allà va poder començar a escriure del que realment volia. Li van donar llibertat i el primer article que va escriure va ser “New York/ New York“ al juliol de 1960.

Mentre treballava en els diaris més importants de la ciutat, Gay Talese anava escrivint llibres que relataven anècdotes i històries relacionades amb la seva vida. Històries sobre el seu primer treball, al The New York Times com a noi de la fotocopiadora, com dades dels seus orígens, una família d’immigrants italians que van arribar a Amèrica el 1922.

El protagonista sens dubte del llibre de Talese és Gerald Foos que durant molts anys va espiar les intimitats dels clients del seu motel. I va anar enregistrant un dietari que va posar en mans de Talese de mica en mica i en diversos lliuraments  per veure si era susceptible de convertir-se en obra literària. Talese queda admirat i encuriosit  dels documents que va rebent fins que es troba directament amb Foos i participa activament en l’observació en un parell d’ocasions de clients del motel. Un cop han passat els anys i han prescrit les possibles responsabilitats penals  Talese decideix fer el llibre reportatge sobre les aventures i desventures de Gerald Foos i la seva llarga ocupació com a voyeur. D’aquí en sorgeix el llibre  El Motel del Voyeur

Foos construeix en el seu motel un espai d’observació que a vegades comparteix amb la seva esposa .En alguna de les habitacions hi fa punts secrets  d’observació i especialment ubicats per veure-hi i contemplar el seus hostes. Evidentment seleccionava el seus clients en funció de la seva aparença física i la seva intuïció sobre el seu comportament sexual  i els ubicava en aquestes habitacions per fer-ne l’observació dels seus usos i costums sexuals. Aquesta actitud, del tot reprovable, i penada als EEUU, Foos la considera com una observació sociològica i científica , en definitiva es creu un investigador de la conducta humana, una conducta però que només analitza des de la vesant sexual. Foos considera que la seva observació és més científica que alguns del treballs sociològics fets ja que ell treu conclusions de les activitats sexuals que són fetes sense saber que se’ls esta`observant i per tant amb naturalitat i autenticitat.

Foos registra les activitats dels hostes i va traient conclusions sobre els aspectes i formes del cos humà i com afronten les relacions les diverses persones que són observades. El llibre consisteix en un seguit d’escenes que són observades , descrites i catalogades per Foos i a partir d’aquí treu algunes conclusions que per res serveixen i per altra banda també el voyeur intenta indagar en la vida d’alguns dels personatges. En el llibre en dóna prou dades i característiques perquè si algun d’aquest hostes del motel el llegeix es pugui sentir identificat.

El llibre més que de Gay Talese podria ser la transcripció detallada, documentada i posada en solfa de Foos.

La seva lectura acaba essent reiterativa i per tant es pot arribar a  fer avorrida i pesada. Però cal dir que està prou ben escrita com per fer-ne una lectura crítica.

Interessant però  més enllà de la polèmica que va generar la crítica tampoc la consirar la millor obra de Talese.

 

 

 

D’altres fonts XL

Octubre 7, 2017 by

Estem vivint temps convulsos, el Govern té damunt la taula l’administrar els resultats del referèndum, que malgrat no tingui la validació internacional si que significa una posició  d’una part del país. A les darreres hores s‘han escoltat moltes veus amb voluntat de mediació entre governs per trobar una sortida pactada al conflicte existent.

Aquest article d’Antonio Garrigues podria ser una aportació més a la recerca de la solució, d’una solució.

Antonio Garrigues Walker  és  advocat i polític espanyol,. Llicenciat en la Universitat Complutense de Madrid (UCM), es dedica inicialment al món financer.El 1982 fundà el Partit Demòcrata Liberal (PDL), del qual fou escollit president i que el 1984s’integrà al Partit Reformista Democràtic en una operació política impulsada per Miquel Roca i Junyent per tal de crear un partit de centre espanyol, però fou clarament derrotada en les eleccions generals espanyoles de 1986. Dirigeix el prestigiós bufet Garrigues Advocats i pertany a la Comissió Trilateral. També és president d’honor de l’Associació Espanyola amb l’Alt Comissionat de Nacions Unides per als Refugiats, de la Fundació José Ortega y Gasset, de la Fundación Consejo de España-EUA i de la Fundación Consejo de España-Japón. El 2006 Generalitat de Catalunya li atorgà el XIII premi Blanquerna pels seus esforços en la consolidació de vincles d’entesa entre Catalunya i Espanya. El 2007, la Universitat Europea de Madrid li concedí el Doctorat Honoris Causa.

 

El moment de les solucions. Antonio Garrigues. La Vanguardia. 06.10

Catalunya, a més de ser Espanya, és una comunitat admirable de ciutadans responsables que lluita des de fa moltes dècades i continuarà lluitant en els pròxims temps per tenir quotes creixents d’autogovern i un reconeixement de la seva identitat cultural com a poble.

El que ha succeït l’1- O ens obliga a tots a aportar a l’ambient, com si fos oxigen, tones de sensatesa i de prudència. Una primera obligació, abans de prendre posicions i encara menys decisions, és deixar que transcorrin diversos dies perquè vagi dissipant-se aquesta fumarada perversa i malsana en la qual es barregen veritats, postveritats, mentides, amenaces i desqualificacions que impedeixen qualsevol judici serè. Tindrem sorpreses de tot ordre quan emergeixi la realitat del que va passar i el que no va passar.

La segona és insistir que en democràcia el dret a no dialogar és un dret inexistent. La culpa del que ha succeït no l’ha tingut certament el fracàs del diàleg sinó la seva absoluta absència. Els que critiquen els defensors del diàleg han d’acceptar aquesta realitat. Dialogar no porta en si l’o­bligació d’arribar a un acord. Aquest exercici el que permet és conèixer millor les diferents posicions i amb això buscar altres camins de trobada mantenint sencera la discrepància. Gairebé sempre existeixen aquests camins, però encara que no n’hi hagués quedarien almenys clars i definids davant l’opinió pública els límits concrets del desacord.

A través d’aquests contactes s’hauria posat inequívocament de manifest que Junts pel Sí no volien ni acceptaven una altra solució que l’acceptació incondicional per part del Govern espanyol d’un referèndum sobre la independència de Catalunya, sent conscients que això era legalment impossible. Hauria quedat clar que buscaven la confrontació com a estratègia bàsica i única. Al mateix temps, els contactes haurien permès al Govern espanyol posar sobre la taula les alternatives possibles des d’un punt de vista constitucional i així mateix altres opcions que podrien reforçar l’autogovern i la identitat cultural, demostrant així la predisposició al diàleg i fent visibles els autèntics objectius dels partits sobiranistes.

L’estament polític en el seu conjunt ha d’assumir, per tant, tota la responsabilitat de la situació i posar-se a buscar sortides raonables amb la convicció absoluta que existeixen. Han estat en gran part els culpables i seran ara els que permetin un acord vàlid i durador. Han de ser conscients que la ciutadania espanyola necessita sentir que els seus líders públics, quan l’ocasió ho requereix, poden comportar-se amb altura de mires. De moment, continuen manipulant grollerament la situació. La gran majoria segueix intentant aprofitar-se dels problemes o els errors aliens, ocultant i ignorant els propis. Però ja es comencen a detectar signes de reversió del procés. Acabaran per reaccionar positivament bastint ponts i propiciant trobades. No necessitaran –seria estèril a més d’humiliant– intermediaris de cap tipus, siguin nacionals o europeus. No poden renunciar al seu paper ni a la seva missió en la vida na­cional.

La seva obligació més urgent i més important és la d’evitar una declaració unilateral d’independència perquè això ofendria greument la mateixa essència democràtica. Seria alguna cosa més que un error. Seria una temeritat irresponsable. Una decisió que posaria en greu perill la convivència a Espanya i especialment en una comunitat com la catalana, que sempre ha sabut integrar diferents cultures amb veritable qualitat i excel·lència.

Seria a més, per als sobiranistes, la manera perfecta de perdre tota la raó en aquest debat en el qual creien que havien guanyat molts punts. Una declaració tan desraonada generaria sens dubte reac­cions inevitablement dràstiques. Val la pena llegir amb atenció la recent nota emesa pel Cercle d’Economia en aquest sentit. No podem continuar obrint, una a una, totes les caixes de Pandora disponibles. Aquesta línia de pensament està influint ja en membres significatius del Junts pel Sí.

Arriba, doncs, el moment de buscar les solucions autèntiques. S’han esmentat com a possibles: eleccions comunitàries anticipades, acords polítics concrets per reformar la Constitució, possibilitat d’un referèndum no vinculant, i diverses altres. Els polítics buscaran la més correcta, o la menys dolenta o la més eficaç, però hauran de fer-ho sense pèrdua de temps perquè estem fora de termini i fora de joc. És a dir: facin-ho ja. No juguin més als daus amb el nostre destí. En opinió d’Einstein, ni tan sols Déu ho fa.

Un últim comentari: hi ha una nova realitat social a Espanya, a Europa i a la resta del món que caldrà investigar sense recels ni pors intel·lectuals. Està produint una veritable catarsi política perquè s’estan confonent els problemes reals amb els falsos i perquè conceptes com ordre i autoritat, units a la reducció accelerada de la capacitat punitiva, comencen a perdre el seu contingut dogmàtic tradicional i s’han de manejar amb molt de compte. Siguem, sobretot, més humils. Pretendre tenir tota la raó en aquesta època històrica de la incertesa és pretensiós i fins i tot una mica ridícul. Del que es tracta és d’entendre’s, i entendre’s no vol dir estar d’acord, sinó evitar que el desacord ens porti a l’a­bisme. No ho permetrem.

 

Tot té el seu final

Octubre 6, 2017 by

 

Veig i escolto al Comarques de TV-3 la notícia sobre el desmantellament de la tèrmica. Reconec la veu del periodista Ramon Farré (1) explicant el procediment que es seguirà per esborrar del paisatge nostrat l’edifici de la central  i sobretot la xemeneia. Penso que en el fons hi ha justícia , encara que sigui poètica. Escoltar a Ramon Farré, un dels ferms puntals de la lluita antitèrmica, anunciar el seu  desmantellament és una agradable realitat.

El titular que publicava l’Eix era definitiu:   La gran xemeneia de la central tèrmica de Cubelles es desmuntarà el maig de 2018. Ja s’han aixecat veus per conservar-la com a mostra del patrimoni industrial. Si és així també podria servir com a fita de les lluites ( de moltes) del territori per salvaguardar una certa integritat ambiental.

Aquesta xemeneia que es veu des de qualsevol indret elevat de la comarca era el símbol de la central tèrmica però també recordatori de la lluita contra la instal·lació al territori que es va desenvolupar ja fa més de quaranta anys i que va esdevenir una – una més- de les lluites de la transició democràtica que va aplegar a gairebé tota l’oposició  democràtica i a nombrosos col·lectius socials.

El territori ja havia tastat l’actuació unilateral de l’administració uns anys abans concretament a l’any 1971 l’Ajuntament de  Barcelona va explicitar la seva voluntat de convertir la vall de Joan, en mig mateix del Garraf, en una abocador d ‘escombraries. La capital expulsava la merda a les perifèries. Va ser a l’any 1972 en la recta  final del franquisme ja, quan hi ha haver un seguit de mobilitzacions contra aquesta instal·lació , hi va haver diversos actes de caràcter científic on s’explicaven els problemes que podríem comportar la instal·lació de l’abocador. Entre Vilanova i Sitges es van recollir prop de 3.000 signatures contra el projecte.

No van servir de res, l’abocador entrava en funcionament a l’any 1974

A l’any 1975 el diari  Tele/eXprés publicava un informe de l’Escola d’Espeleologia explicant que els pous d’aigua de boca del nucli del Garraf (terme de Sitges) i el riu subterrani de la Falconera estaven contaminats, complint-se així el presagi de que l’afectació sobre el territori seria evident.

I el cas més greu que palesà la manca de control mediambiental va ser quan  la brossa acumulada va provocar emissions de gasos molt elevades, que a més van omplir les nombroses cavitats que hi havia i les va convertir en molt perilloses. L’accident més greu va passar el novembre del 1979, quan una explosió en una cova va provocar la mort de l’espeleòleg vilanoví Xavier Claramunt a l’avenc del Caietà. Aquets fet commocionà a l’opinió pública i de nou es reproduïren les crítiques i els mobilitzacions contra l’abocador.

L’abocador va ser tancat a l’any 2006.

La tèrmica també tanca.

Anys més tard es va restablint una certa “normalitat” i retorna  al seu estat original, amb les cicatrius sens dubte dels danys causats per ambdós equipaments que havien quedat obsolets i ja no deurien generar el “negoci” esperat. Ara les informacions de la premsa com hem pogut llegir a “L’Eix Diari” ens diuen que  : “Endesa i l’Ajuntament estudien destinar els terrenys de la central de Foix a ampliar les zones comercials i residencials de l’entorn. Mentrestant, Endesa i l’Ajuntament estan negociant el futur de les 16 hectàrees de terrenys que ocupa la central, que estudien destinar-los a ampliar les zones comercials i residencials que hi ha a la vora.” I encara l’Alcaldessa concreta una mica més : “Ens agradaria poder continuar la línia de comerç i indústria de les Salines i a la banda més interior dels terrenys dedicar-la a habitatges”.

Això ja som figues d’un altre paner.

La tèrmica de Cubelles té la primera visualització a l’any 71 amb l’exposició pública del projecte. Mesos més tard ja hi hagué el primer acte en contra de la central i el mateix ajuntament de Cubelles s’hi va manifestar en contra. El desembre del 72 va dimitir l’alcalde de Cubelles, alguna cosa poc clara sembla que es va produir amb la venda de terrenys sota la proposta d’una urbanització de luxe d’uns inversos de Mònaco  que finalment va ser per construir-hi una central Tèrmica, a les antípodes del que ha de ser una urbanització de luxe.

Dos anys més tarda torna sortir el projecte modificat recollint les recomanacions que havia fet de la Dirección General de Energia . L’ajuntament del moment encapçalat per Juan Fernández canvia al seva posició i i aprova el projecte i comença la modificació urbanística per facilitar la instal·lació de la central.

A partir d’aquí tot va anar discorrent en funció dels interessos de l’empresa amb la lògica connivència de les autoritats del país i també del territori malgrat haver encapçalat algunes manifestacions però finalment es vinclaren als “interessos” de Térmicas del Besos i dels seus valedors.

Es succeïren manifestacions massives, xiulades al President de la Diputació Samaranch en la inauguració de la fira a l‘any 1976, posicionament de l’Assemblea Democràtica, posicionaments dels diversos partits polítics que just començàvem a actuar a cara descoberta, tots en  contra, vistes del novells diputats al Congrés o declaracions del Consellers de la Generalitat Restaurada,  fins i tot hi hagué una sentència que assenyalava que la central havia d‘enderrocar-se, però tot fou inútil , la tèrmica comença a funcionar el 1979, amb algunes pífies com va ser alguna sortida de gasos imprevistos pel baix nivell qualitatiu el fuel i cremà les collites del voltant de la central…. en fi que tota la lluita  que no va ser inútil però aplega a molta i diversa gent , no va poder atura la central que ara amb el pas del temps ha quedat obsoleta i deu tenir uns costos de manteniment massa elevats…per obtenir beneficis…

Però tot té el seu final i la Tèrmica aturada de fa dies ara comença a ser desmantellada. Durant trenta anys ha produït electricitat que no sabem cap a on ha anat, ni  coneixem a les butxaques que hauran anat a parar el dividends. El territori ben segur que no la necessitava i el territori haurà també de veure si amb al seva desaparició encara persisteix part de la seva segura contaminació. Però allò de no  hi  mal que cant anys duri (ni cos que resistir-lo pugui )s’ha complert.

Enderrocada , morta i enterrada.

(1) Imprescindible  per conèixer la lluita contra la Tèrmica la lectura de l’extens capítol sobre la central de Cubelles  al llibre Malgrat tot avançàvem  escrit per Ramon Farré de l’editorial El Cep i la Nansa a  l’any 1981

 

Publicat a l’Eix Diari el 28 de setembre del 2017

Noms propis XXXVIII

Octubre 5, 2017 by

Miquel Buch, president de l’ACM i un membre destacat del PDECat és un del querellats per la fiscalia per la seva activitat pro-referèndum. Aquest dies, abans i també després del 1-0, les declaracions i contradeclaracions estan pujades de to. A veure qui al diu més grossa i també més original.

És lògic que amb situacions de tensió extrema no siguem capaços de comptar a deu i expressar-nos.

Vull creure que és el que li va passar a Buch en  el seu parlament en el acte de final de campanya dels partidaris del referèndum que “Espanya és molt pitjor que Corea del Nord o Turquia”. El també alcalde de Premià s’ha felicitat perquè “el que estem fent és molt gran”.

Les comparacions són sempre odioses i en algunes ocasions força ridícules.

Si volia accentuar la incapacitat del govern espanyol respecte al procés català està molt bé i segurament té moltes raons per fer-ho ( i tant!) però comparar Espanya amb Corea del Nord no deixa de ser una boutade considerable.

El Sr. Buch d’entrada un acte polític en que va pronunciar aquestes paraules ja no l’hagués pogut fer a Corea del Nord. Però és que a més la seva  presumpta vulneració de la llei ( per mi no , es clar) potser no estaria en mans d’un jutge sinó que l‘hagués portat a ser passat per els armes i no de manera convencional sinó amb una canonada com expliquen  que fa el seu President i líder suprem, Kim Jong-un per efectivitat i rapidesa.

Apa doncs Buch busca una comparació menys exagerada…. i que per molts anys puguis anar dient,.

Mireia Boya diputada de la CUP  tampoc s’ha quedat curta en els seus excessos verbals propis d l’exaltació i eufòria del ,míting.  els adverteix als Comuns que “Roma no paga traïdors, tindrem memòria i no us ho perdonarem mai!”.

Osti! Va forta

Repetició d ela jugada: “Amics comuns. Un missatge per a companys de tantes i tantes lluites. Amics comuns, preneu partit. Preneu partit. No ens robeu el referèndum. No us apropieu del diumenge. No és una mobilització, volem declarar la independència de Catalunya. I si ho feu Roma no paga traïdors, tindrem memòria i no us ho perdonarem mai”.

Qui s’apropia de què?

O és que no hi ha possibilitats de veure i viure els coses diferents en funció del que cregui cadascú i pensi en la seva pròpia estratègia.

O és que l CUP no ho ha fet des del primer moment de manera legítima.

Roma no paga traïdors, i que és Roma, ella….?

Malament quan un – una es posa en boca la representació de tot ela país.

Estupefactes se la miraven esl representants del Comuns que participaven en el mateix acte.

Fent amic i eixamplant els bases….

Fernando Martínez- Maíllo . Coordinador general del PP sembla que visqui en un altre món.

Que estigui en una mena de bombolla que només el faci veure el que vol.

Arribar a  dir que la xifra de més de 800 ferits feta pública per la Generalitat és una gran farsa i una mentida  i”un autèntic frau i una manipulació”. A més, Maíllo ha assegurat que hi ha 33 Guàrdies Civils ferits i “gairebé ningú se’n recorda”. 

Dir això. Repetir-ho o és d’una ignorància manifesta o assenyala una “tonteria” preocupant en un dirigent polític.

La prudència és una d eles virtuts que es reclamen als polítics en moments difícils, però tirar més benzina al foc és d’una irresponsabilitat impròpia d’un dirigent polític.

Afirmar que “Aquí hi ha una gran operació de màrqueting manipuladora que alguns es podran empassar i que té com a objectiu la victimització per acabar de consumar l’estratègia independentista i volem desmuntar aquesta estratègia. La tupinada d’ahir certifica la deslegitimació del govern de la Generalitat per representar tots els catalans“,

Afirmar això, repetim. és un desconeixement perillós o bé d’uns voluntat de preparar el terreny de cara a executar als tres  propostes més repressives.

Ja s’ho trobaran….

Felip VI. Rei d’Espanya. Vaig escoltar el seu discurs i realment em va decebre, em vaig sentir renyat com quan era infant o adolescent. Per altra banda qui li va escriure el discurs sembla que no ah entès res del que passa aquí. Ahir no era l’hora de dir segons quines coses quan encara ressonaven els crits de la ciutadania rebutjant la repressió.

Quan es diu que  Han pretendido quebrantar la unidad de España y la soberanía nacional, que es el derecho de todos los españoles a decidir su vida en común, “con sus decisiones han vulnerado de manera sistemática las normas aprobadas legal y legítimamente, demostrando una deslealtad inadmisible hacia los poderes del Estado“, ha de pensar que aquí la sensació és que el que s’ha “quebrantado” ha esta la convivència pacífica.

Però encara ha afirmat “Han socavado la armonía y la convivencia en la propia sociedad catalana, llegando desgraciadamente a dividirla. Todos hemos sido testigos de los hechos que se han ido produciendo en Cataluña, con la pretensión final de la Generalitat de que sea proclamada ilegalmente la independencia de Cataluña“. Puc estar d’acord en que el Govern tampoc ha estat a l’alçada de les circumstàncies però després del que s’ha vist el diumenge possiblement el país hagués agraït que el Rei fes alguna crida al diàleg i a rebutjar els situacions de violència que s’ha vist.

En fi la “unidad” possiblement només l’aconseguirà per la força, però això segurament no aguantaria gaire més…

 

De lectures

Octubre 3, 2017 by

Les darreres Paraules.

Carme Riera

Premi BBVA Sant Joan 2016

Col·lecció El Balancí

Edicions 62

Barcelona 2016.

Carme Riera va guanyar  el 36è premi Sant Joan de novel·la amb Les darreres paraules, La novel·la tracta de justificar la vida de l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria i ho fa a través de dictar les seves memòries al seu secretari on es desvetllen algun dels episodis de la seva vida a les illes i al seus múltiples viatges . La novel·la situa a l’Arxiduc  al llit de mort, en el seus darrers moments de lucidesa i va  dictant les memòries al seu secretari, en to de confessió i de recopilatori dels fets més importants de la seva vida lligada a la història i als esdeveniments del moment. Ho fa  al castell de Brandeis.

Carme Riera Guilera va néixer a Palma (Mallorca),. Als dotze anys escrivia poemes i algun conte en castellà. El 1968 es va traslladar a Barcelona, on es va llicenciar en Filologia hispànica. El 1974, amb la narració curta Te deix, amor, la mar com a penyora, va guanyar el premi de narració curta Puig i Llensa, de la revista “Recull” de Blanes, que va donar títol al seu primer aplec (1975). Va seguir un segon volum de narracions, Jo pos per testimoni les gavines (1977). 

La seva primera novel·la, Una primavera per a Domenico Guarini, va guanyar el premi Prudenci Bertrana de novel·la, 1980 i va tenir una acollida favorable, tant de públic com de crítica. Va obtenir el Ramon Llull per Joc de miralls (1989). Però l’obra més guardonada ha estat la novel·la històrica que narra el procés que van patir els jueus conversos mallorquins, Dins el darrer blau (1994), que va guanyar els premis Josep Pla, 1994, Joan Crexells, 1995, Lletra d’Or, 1995 i el Premio Nacional de Narrativa, 1995, que concedeix el Ministeri de Cultura espanyol i va ser el primer cop que l’atorgava a una novel·la en català. A més, en ser traduïda aquesta obra a l’italià, va obtenir el premi Vittorini.

Ha escrit textos per  infants. Una biografia, Quasi bé un conte, la vida de Ramon Llull (1980) i un conte, La molt exemplar història del gos màgic i de la seva cua

Com a estudiosa de la literatura castellana contemporània, ha publicat La escuela de Barcelona (1988), premi Anagrama; La obra poética de José Agustín Goytisolo, (1987) o La obra poética de Carlos Barral, (1990). Ha publicat l’antologia Partidaris de la felicitat (2000) amb obra de Carles Barral, José Agustín Goytisolo, Jaime Gil de Biedma, entre d’altres, de l’anomenada Escola poètica de Barcelona.

L’any 2000 publica la novel·la Cap al cel obert, ambientada a l’Havana del segle XIX, que obté el premi Crítica Serra d’Or.  blau. El 2016 rep el Premi BBVA Sant Joan de literatura catalana, per la novel·la Les darreres paraules. 

El 2005 és reconeguda amb el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana, Des d’abril de 2012 forma part de la Real Academia Española de la Lengua.

La trama comença quan la protagonista rep l’oferta de comprar un manuscrit de Lluís Salvador que un antiquari té localitzat .La novel·la usa la tècnica del manuscrit trobat. En la llarga nota introductòria, l’autora de la novel·la es presenta com la comissària d’una exposició sobre l’Arxiduc (és a dir, ella mateixa), que a través d’un antiquari pot comprar un manuscrit a un col·leccionista desconegut. Un cop vist i llegit  transcriu , el manuscrit  que és una mena de testament dictat  per Lluís Salvador Habsburgo-Lorena i Borbón dos Sicilias al seu secretari Erwin. Es narren alguns fets que són fonamentals en el mapa històric de l’Europa dels segle XX. Des els fets de Mauyerling on  Rodolfo d’Habsburg (príncep hereu d’Àustria), fill de l’emperador Francisco José I i l’emperadriu Isabel de Baviera, més coneguda com Sissi, va ser trobat mort al costat del seu amant la baronessa de Vetsera (d’amb prou feines 18 anys), després d’haver-se suïcidat, segons la primera versió «oficial» del que va passar  (d’ella no es diu res). Lluís Salvador explica les seves sospites que s’allunyen de la versió oficial.  Un altre fet que explica i creu que podria haver evitat és l’assassinat de Sarajevo. El 28 de juny de 1914 va ser assassinat l’arxiduc Francesc Ferran hereu de la Corona d’Àustria a mans d’un nacionalista serbi Gavrilo Princip membre del grup Jove Bòsnia que lluitava contra l’imperi austrohongarès. Junt amb aquets fets Lluís Salvador explica els seus viatges per mig món i fa èmfasi en la seva estada a Mallorca on es va establir i va tenir forces relacions.

El mateix Lluís Salvador explica que bona part dels seus viatges eren com espia  de l’emperador d’Àustria.

Sigui o no veritat el cert és que Lluís Salvador va ser un viatger inquiet, apassionat pels paisatges i la natura  i es pot considera com el precursor del turisme a les Illes Balears ja que en català les excel·lències en libres i en els seus viatges.

 

Lluís Salvador va Arribar a Mallorca el 1867 i més tard va fixar la seva residència a l’Illa .Va cultivar totes les arts, són molts i molts interessants els seus treballs de recerca sobre flora fauna, antropologia etc de les mateixes Illes i de bona part del mediterrani.

Té innombrables publicacions entre  elles la dedicada a Balears “Die Balearen” una gran obra per la seva precisió. I una obreta menor de gran bellesa “Somnis a Ram de mar”

El llibre molt ben escrit usa el recurs del manuscrit recuperat ,i a través del manuscrit ens endinsem en la història d’un personatge singulars. Espia ,com diu ell, humanista, botànic ,escriptor amb una ambigua sexualitat però destaca també la seva època de decadència , i com la intuïda proximitat a la mort el porta a reflexionar sobre els grans aspectes de la vida.

Molt interessant , ens apropa a la figura , les visions de la vida  i l’obra del personatge peculiar com va ser Lluís Salvador d ‘Àustria

 

L’endemà de l’endemà.

Octubre 3, 2017 by

Per més cops que les hagis vist les imatges de la policia carregant contra els ciutadans que els impedien el pas pacíficament als col·legis electorals  segueixen impactant.

El mateix diumenge ja corrien els vídeos de les accions policials.

Inexplicable, inacceptable la seva actuació, qui va donar els ordres del grau d’actuació segurament no estava en les millors condicions mentals. Del contrari no s’entén.

La policia té mètodes menys contundents, violents i brutals per anar desallotjant.

Els dies tancats als vaixells els va posar a cent  i l’actitud del Mossos potser els va enfurismar i deixats anar van entrar com si això fos un camp de  batalla contra gent que ni els provocava  ni els atacava.

En fi aquí s’ha retratat el govern, i els comandaments policials , potser van escollir voluntaris entre aquells que són més actius a l’hora de repartir llenya….els més talòs.

També òbviament hem vist altres vídeos que tampoc agraden, unes urnes que ren omplertes sense cap mena de control , tothom dipositava el vots sense cap mena d’identificació, o urnes que sortien del col·legis i anaven a  un altre indret a fer el recompte, o la més que sensació que entre l voti la corresponent comprovació censal era més aviat testimonial per dir-ho així…

Però tot plegat és ben bé, igual. Per damunt dels dos milions de votants, i naturalment un 90 % a favor del sí.

El govern xifra en 700.000 els vots no escrutats per segrest d ‘urnes i impediments per votar. Bé , és una xifra tan arbitrària com si  en diguessin 150.. aquets no és problema. El problema és per una banda la brutal actuació de l’estat que si no donava cap valor al referèndum encara s’entenia menys, però amb l‘actuació crec que ha trencat qualsevol possibilitat, almenys amb aquest interlocutors,  per arribar a  alguns acords que intentin la solució. Però per altra banda al marge de les hòsties condemnables sense cap mena de pal·liatiu ni justificació,  les garanties de puritat en el referèndum tampoc són per tirar coets.

Van sortir a votar els del sí i uns quants del no segurament emprenyats per l’actuació de l’estat i sobretot per aquesta repressió absurda, innecessària i possiblement fora de tots els límits de la raonabilitat…

Segurament els dos Presidents han obtingut la fotografia que volien, Puigdemont per els cues al col·legis ( provocades segurament per la lentitud de la votació) i Rajoy  de cara als seus més addictes la policia impedient la votació ( i fent –ho amb brutalitat)  que per  més “il·legal” que fos no es podia tallar  d’aquella manera.

Avui una mena de vaga general  i demà….

Caldria anar una certa temprança, llegint bé els resultats.

No calen precipitacions, perquè vist el que s’ha vist potser el govern cal que es doni un temps per reflexionar i escoltar molt, sobretot escoltar molt…

Però vaja de tot plegat jo em quedo amb la tossuderia, la tenacitat,  de la gent, la dignitat amb que aguantava estoicament l’espera d’hores i hores i en alguns moments  la pluja més que intensa per fer allò tant senzill, grandiós i honorable de posar una papereta a la urna.

 

La Taula per la Democràcia crida al conjunt de la societat catalana a mobilitzar-se

 Les entitats integrants de la Taula per la Democràcia condemnem enèrgicament la violència exercida per part de les forces de seguretat de l’estat per intentar impedir el referèndum de l’1 d’octubre.

 Les actuacions policials per desallotjar violentament els milers de persones que s’han aplegat en els col·legis de Catalunya i per requisar el material per a la votació són absolutament inadmissibles i són una violació de drets civils i polítics i de la convivència de la societat catalana. A hores d’ara ja portem més de 750 persones ferides.

 La Taula per la Democràcia expressa la solidaritat i l’afecte a totes les persones ferides i desitja que es recuperin ben aviat, alhora que considerem que aquest fets mereixen una resposta contundent.

 Constatem la vulneració dels drets fonamentals i les llibertats democràtiques que s’estan produint per part del Govern i els organismes de l’Estat.

 Per tot això, fem una crida al conjunt de la ciutadania de Catalunya, en la seva pluralitat i diversitat, a la defensa d’un marc democràtic que tingui per principi el diàleg i no la força, la política i no l’autoritarisme, el respecte i no la intolerància. La unitat és la millor defensa de la democràcia.

 Com a resposta a la greu vulneració de drets i llibertats viscuda durant el dia d’avui,

  •  Convoquem a la ciutadania de Catalunya demà, dia 2, a les 12 hores, a concentrar-se davant de tots els centres de treball i davant dels ajuntaments. A Barcelona, també es farà concentració a la plaça Universitat. 
  • Convoquem a tota la societat, patronals, empresaris/es, sindicats, treballadors/es, autònoms, entitats, institucions i tots i totes les ciutadanes de Catalunya a una ATURADA DE PAÍS el dimarts dia 3 d’octubre.

 Fem una crida al conjunt de forces polítiques i socials de l’Estat Espanyol i d’Europa per a què facin tot allò que sigui necessari per garantir els drets fonamentals i les llibertats de la ciutadania de Catalunya.

 Sortim al carrer, donem una resposta pacífica, contundent i democràtica. No tolerarem cap més agressió. Exigim la immediata retirada dels cossos policials.

 ATUREM EL PAÍS

 CATALUNYA, UN SOL POBLE

  

Comença el curs altre cop

Octubre 2, 2017 by

Com cada any ha començat el curs escolar. Possiblement enguany amb el rebombori generalitzat a l’entorn del “procés” i les seves cuites ha quedat més silenciat  . Ja sabem que ara , aquest dies sembla  que no hi hagi res més, però més enllà del debat del referèndum hi ha vida i molta i part d’aquesta vida és el començament del curs escolar.

El començament de  curs ja sabem que  és un moment il·lusionant per molta gent, pels professionals que comencen un nou repte , per bona part de l’alumnat que vol conèixer les novetats i  caldrà que posem els esforços  perquè no decebem aquesta il·lusió i tinguem l’objectiu de que el curs que ara comencem  millori substancialment respecte a  l’anterior .

Les aules es tornaran a omplir de cridòria, olor de colònia i ganes de retrobar-se  hi ha haurà retrobaments emotius, veure i conèixer els nous companys  hi haurà nervis de primer dia , hi haurà plors… tot però s’anirà normalitzant i em poc dies els escoles ja agafaran la seva velocitat de creuer i encararan aquest nous mesos de treballs.

A l’escola cada cop se li exigeix més i és lògic que així sigui. La societat és cada cop més complexa i per tant els aprenentatges, les actituds i els valors són permanentment mutables i la societat i l’administració que ha dipositat en la institució escola la formació en tots els sentits dels futurs ciutadans i ciutadanes li reclama un esforç perquè es posi al dia, perquè no existeix una dissociació exagerada entre el que es fa i s’aprèn a l’escola i el món real. Si això  és així, i creiem que sí, el que cal es també demandar a la societat els nivells de comprensió i respecte necessaris i a l’administració un  augment substancial de les inversions en construccions però també en la millora per una banda  de les condicions de treball dels professionals i de recursos per poder afrontar els reptes amb la garantia adequada, evitant al mateix temps frustracions professionals per una banda i fracassos escolars per un altra. Demanda i exigències han de ser paral·leles a valoració i inversió, sinó s’anirà produint un divergència que comportarà a la llarga un divorci clar entre l’escola i el que significa i la realitat de la pròpia societat.

I un cop més cal dir que al majoria dels implicats en el món de l’escola Sindicats professionals, famílies i observadors consideren que  malgrat la Sra. Consellera segueix afirmant – com s’ha fet cada any- que hi ha hagut un augment de professorat – que és així- i de recursos.

Però si ho mirem amb detall veurem que si bé és cert que ara hem retornat als nivells d’abans de la crisi, superant les retallades però no posant-se al dia de les necessitats evolutives de tost anys de restriccions.

Hi ha encara elements clars que no s’han posat en marxa  a hores d’ara hi ha elements que encara  s’han de clarificar, el decret de majors , el de l’escola inclusiva i el de l’admissió d’alumnes. Poca conya.

El sindicats ho deixen clar més enllà del 4000 i escaig de professors que tindran de més les aules – no vol dir nous ja que aquí s’hi compten el fer oposicions al a que ja hi ha- encara en mancarien prop de 7000 i amb això afirmen ens situaríem en els nivell de l’any 2010, data des de la qual els retallades a Educació van ser seguides , constant i evidents. Per tat en realitat ens hem posat als nivells de set anys enrere. Haurem perdut aquest set anys pel que fa a millores de personal, recursos i materials?

Enguany la caiguda de la natalitat ajuda a que la pressió sobre les aules sigui menor, però el departament un cop més per comptes de rebaixar els ràtios per poder treballar millor han decidit tancar aules. És una mala política sobretot perquè la manca de recursos complementaris no ajuda a poder treballar per la consecució del màxim rendiment educatiu. I per altra banda augmenta el nombre de professors que pot decidir contractar el director. Aqueta mesura per una banda pot garantir la cohesió d’equips i buscar persones adequades a  places concretes però per altar banda es pot caure en la temptació d‘un cert nepotisme en la creació de places. Caldrà que hi hagi una certa vigilància – entesa com a control democràtic- de com es fan aquets processos, perquè esdevinguin i conformin l’objectiu de millorar les escoles, l’educació i els rendiments escolar. L’abús d’aquesta poteta del equips directius podria posant-ho en els extrems acabar amb una mena de privatització encoberta.

Ja ha  començat el curs  un cop més al societat demandarà a l’escola que faci al seva feina i que la faci el millor possible. Per contra la societat hauria de donar a l’escola aquells instruments i recursos per fer possible al feina que s eli ah encomanat.

I el MUCE (Marc Unitari de la Comunitat Educativa) un referent imprescindible en el camp educatiu ha fet públic com cada any a principi de curs  fa un document que porta per títol Una flor no fa estiu. Per un creixement sostingut del pressupost educatiu que permeti atendre l’alumnat. En ell assenyala algunes mancances d’aquest inici de curs: La manca de decisió i voluntat política d’actuar per a posar fi a la segregació escolar. La continuació de més de 1000 aules prefabricades, xifra que es manté des del 2008 i la tendència serà a augmentar per l’increment d’alumnes a secundària els propers anys. Problema endèmic i sense pla de Govern per solucionar-lo. La manca de places de Formació Professional, desviant alumnes als centres privats o derivant a la formació a distància més de 20.000 alumnes. El Departament carrega als municipis i a les famílies el cost de l’escola bressol. Des del 2015, les assignacions corresponents a foment de les llars d’infants municipals i al funcionament de les escoles bressols desapareixen del pressupost. S’oblida així  la importància d’aquesta etapa per les polítiques de cohesió social. La insuficient dotació dels centres. L’increment insuficient de les plantilles davant l’increment d’alumnat. Saturació d’aules a secundària obligatòria La necessitat d’un pla de formació dels professionals de l’educació, consenuat, amb vinculació al projecte de centre, i amb recursos suficients. 

Deu-n’hi do.

Ja veiem que no tot són flors i violes, com sempre el conseller o consellera de torn, com és la seva obligació(?), dirà que estem millor que el curs anterior i tindrà segurament part de raó, però el corrent de fons segueix essent d’una certa precarietat estructural. La inversió de Catalunya és del 2,91 del PIB una de les més baixes del conjunt de l’Estat Espanyol que és  4,5% i la  Unió Europea, el 5,3%. La Llei d’Educació de  Catalunya ho fixava prop del 6% del POIB a dedicar a educació, fins que no hi arribem la majoria de les demandes reiterades dels principis de curs de fa anys seguiran. Dissortadament  els deures pendents són massa significatius encara  com per poder creure  que el curs 2017-2018 comença amb alguna perspectiva millor que el 2016-2017 com ha dit la Consellera. Una nova ocasió perduda, i en van…….

Bon curs escolar.

 Publicat a l’Eix Diari el 26 de setembre del 2017