Amb nom propi

• Carles Bonet. Senador del grup l’Entesa que ha deixat el càrrec en perdre ERC la representació de senadors nomenats pel Parlament de Catalunya que tenia en funció dels resultats de les eleccions al Parlament el novembre passat. He parlat poques vegades amb ell. Recordo que quan feia d’alcalde el Grup de l’Entesa al Senat va fer una reunió de treball a Vilanova i va tenir al cortesia de visitar l’ajuntament. Vam intercanviar algunes paraules i opinions amb ell sobre el paper de l’Entesa i la situació política d’aquell moment.. Per tant la meva coneixença és fonamentalment d’oïda, però sempre que hem parlat d’ell ja sigui amb L’Isidre Molas o més amb l’assumpta Baig sempre n’han parlat bé, elogiosament. Ara després d’onze anys al Senat deixa l’escó i emergeix encara més la seva figura de persona tolerant que ha cercat sempre l’acord, que ha mesurat les reaccions, i que ha temperat el necessari debat , que a vegades es complicat, en un grup com l’entesa format per tres partit es posa més de relleu. Va tenir un moment clau que va ser quan l’Estatut de Catalunya va arribar al Senat, el vot de l’Entesa era clau i del dels senadors d’ERC encara mot més. Bonet va ser fidel al parlament que l’havia anomenat per sobre de la seva adscripció partidista , aquest fet que segur li va generà algun problema al partit però mostra la grandesa d’un polític que, per damunt d’un partidisme tacticista, va honorar la seva qualitat de representant del Parlament.

• Manel Mas. Company diputat a Madrid i anteriorment també company alcalde ha estat notícia per reclamar des del seu bloc la renúncia de tota l’actual direcció el PSC per manca d’autoritat moral i , en conseqüència, considera que cap d’ells o elles hauria de ser protagonista en el proper futur. Assenyala també que haurien de seguir el camí de Montilla. Hi estic d’acord completament. Ja en sengles articles al Punt ( I segueixo creient, 13 de desembre) i al Diari de Vilanova (De la derrota, aprendre, 31 de desembre i 14 de gener) vaig expressar la meva opinió que diu molt poc a favor del partit el fet de deixar que Montilla assumís ell sol la derrota electoral i els que l’envolten mirin com si res anés amb ells i elles. No només això en un dels article comentava que em semblava paradoxal que el debat que en aquest moments es porta a terme a l’entorn del PSC només es parli de noms presumptament emergents que no deixen de ser membres de la direcció actual, aquella que per raó de major responsabilitat ens ha portat a la situació en que estem. Valenta i compromesa la posició del Manel Mas perquè de la posició es desprèn una voluntat de servir al projecte del PSC , si es vol des d’una posició crítica però la situació en que es troba el PSC requereix una bona sacsejada que ajudi a sortir de la posició en que avui està. Jo parlava de que el partit ha quedat narcotitzat fruit de la majoria dels seus dirigents estaven en llocs de poder institucional i l’estructura de partit ha quedat com un apèndix sense vida pròpia. Potser ara ens cal recuperar-lo primer per assentar uns bons fonaments ideològics i de direcció i tornar a emprendre el camí de treball per obtenir una majoria social. Avui Manel Mas ha estat notícia pel que ha dit i ,amb caràcter preventiu, pensant en les crítiques que li poden caure,jo em solidaritzo, ja des d’ara, amb ell.

• Elena Salgado. Quan la vicepresidenta d’economia fa un manifestació referent a la situació econòmica de la Generalitat de Catalunya afirmant que “ no ens hauríem de fixar només en la part de la despesa” te objectivament tota la raó del món mal ens pesi. Dit això dues consideracions . Una en contra i una a favor de l’afirmació. Es sabut i conegut que la balança fiscal entre Catalunya i Espanya és clarament negativa per Catalunya, per tant, segurament un bon sistema de resoldre els problemes dels deutes i el dèficit estaria en recompondre la balança entre el que s’aporta i el que es rep, sense qüestionar la part alíquota de solidaritat interterritorial . Si fos més ajustat l’equilibri segurament poc retrets es podrien fer a les xifres i serveis que avui la Generalitat dóna. A favor del que diu la vicepresidenta hi ha el fet de que a l’hora de fer un pressupost hi ha el capítol d’ingressos i el de les despeses. Si avui cal retallar dèficit òbviament només hi ha dues fórmules, ampliant ingressos o retallant despesa o la combinació d ‘ambdues alternatives. I jo vull veure en els paraules de la ministra era un al•legat a favor d’aquest exercici. I clar, quan a Catalunya es vol suprimir el impost de successions que afecta a una mínima part de catalans i catalanes però aporta prop de 500 milions d’euros a les arques públiques, es fa difícil entendre que només es vulgui resoldre el dèficit per la via de retallar despesa, despesa que es concreta en serveis. Injusta sembla la balança fiscal però injust és també afavorir directament als que més tenen.

• Iolanda Pineda. L’Alcaldessa de Salt ha signat amb la secretària d’Estat d’Immigració Anna Terron i amb el Conseller de Benestar i Família un acord per tal de començar a implementar el Pla per a la convivència. Fonamentalment es tracta de posar més recursos en els instruments claus en la convivència com són augmentar les dotacions en temes educatius i la mediació com instrument de detecció i resolució de conflictes. Es oportú celebrar que les tres administracions es posin d’acord per donar una resposta conjunta als problemes de convivència i per satisfer la demanda ciutadana manifestada en una àmplia mobilització a favor de la convivència i al cohesió social. Els ajuntaments masses vagades s’han sentit sols a l’hora de gestionar la convivència en ciutats que han sofert una profunda transformació fruit de l‘arribada d’immigració en percentatges elevats i amb els mateixos recursos que tenien . Amb aquest acord signat hi haurà una coresponsablitat a l’hora d’afrontar els problemes i es d’esperar que el conveni no sigui un fet puntual sinó que finalment les administracions assumeixen els seves responsabilitats. La gestió del conflicte que e va produir a Salt i al posterior resposta de l’ajuntament diu molt a favor de l’alcaldessa que ha sabut mantenir en moments de tensió la lucidesa suficient per no caure en declaracions demagògiques ni actuacions conjunturals que a llarga no serveixen per res.