Castellans

Aquest és el títol del llibre de Jordi Puntí que ha publicat l’editorial l’Avenç.
Un magnífic llibre.

El llibre està fornit d’un interessant conjunts de relats en que l’autor fa memòria de la seva infantesa i primera adolescència en un poble d’Osona, Manlleu, que viu el primer allau d’immigració i, per tant, un seguit de canvis i transformacions pel que , en principi, no hi estaven preparats. També s’expliciten les actituds , rumors i comentaris amb els quals se’ls titllava . Castellans és un genèric amb que es qualificava a tot un seguit de persones que provinents d’altres indrets recalaven en les fàbriques del Ter.

Les tensions, les ocurrències, les llegendes urbanes i tot un seguit de prejudicis que s’establien sense cap mena de raó ni sense cap mena de criteri. És també paral•lelament una magnífica introspecció en la infantesa – la infantesa és una ficció ens recorda Puntí- de l’autor i la seva relació amb els castellans. Els processos iniciàtics, els records de l’escola, les primeres cigarrets i el jocs amb els companys. Retrat d’una època i retrat d’un poble , com tant altres de Catalunya, que necessitava créixer amb rapidesa per donar aixopluc ha tanta gent que hi arriba de cop.

Interessant, entranyable em alguns moments, intimista en altres : i afirma “ Miro enrere, trenta anys enrere, i penso que el passat funciona sempre com un assaig general del present”.

El llibre aplega un conjunt d’articles que Puntí va escriure a la revista l’Avenç, al llarg de ‘any 2007. Entre els trets autobiogràfic i les puntes de ficció el conjunt és prou interessant per la descripció d’un temps i també perquè traspua una voluntat de posar en valor les vivències que després composaran la personalitat.

I és significatiu de la voluntat del llibre aquest paràgraf. “ Voldria dir encara, que Castellans és un títol tant intencionat com trampós. Tant de bo no hagi calgut arribar fins aquí per adonar-se’n. Detesto els llocs comuns, no suporto la utilització simbòlica ( i ideològica) dels signes d’identitat que se subjuguen i es redueixen per la identificació col•lectiva. Tots els catalans són gasius, Tots els francesos desconfiats, Tots els andalusos són ganduls, Tots els moros són desconfiats. Però també : tots els catalans són bons , tots els castellans són dolents, la simplificació i l’estultícia van de bracet, en aquesta mena d’identificacions, avui en dia tan de moda. Gairebé sempre les dicta la por al desconegut, la segureta falsa, que dóna una mirada col•lectiva.”