És Nadal

Hem triat  aquest dos texts per felicitar i celebrar el Nadal.

Dos texts diferents, el primer trobat al diari ARA en al seva secció ABANS D’ARA que coordina Josep Maria Casasús. És un text de Mercè Rodoreda

Nadal

M’agrada el dia de Nadal. I m’agrada passar-lo a casa. I recordar. Evocar imatges que fugisseres s’escapoleixen negant-se a venir. Records de criatura, per purs, els millors quan ja ets gran… Jo, enamorada de l’hivern: de vetlles llargues, de l’encís de les tardes de desembre barcelonines quan cau gasa boirosa damunt la ciutat i les muntanyes són ombres una mica esfumades damunt la grisor del cel, irisat com perles, mica abans, a la posta; de la pluja menuda que tot ho fa lluir, de la neu tan escassa a les nostres latituds que et fa somniar amb països del nord i t’hi agermana amb lligams espirituals, […] Jo no voldria que s’avancés ni s’endarrerís la nevada, sinó que deixés anar el seu plomissol el dia de Nadal encara que del cel en fes fugir les estrelles. […] Estar-se a casa amb una bona companyia i parlar de coses elevades jo que gairebé no en sé dir res. Parlar una mica del cel i de la terra tot cercant una solució al gran embull del món. Parlar de pau i d’amor. Deixar ben arraconat l’escepticisme a la cambra més fosca dels embolics profunds. Amarar-se de bondat i tenir una paraula agradosa per a totes les contrarietats. Enlairar-se una mica i perdonar-ho tot. Perdonar els qui no estimen, els qui brutalment es rebel·len contra llur destí. […] aquells que han perdut la fe i de tot dubten… que bonic que és perdonar… […] Només una cosa voldria -voler és massa-, només una cosa penso que haurien de voler tots, tothom: deixar una mica de banda el ventrell. No desitjar la gran diada per embotir-se fins a sobreeixir, i pensar menys en galls dindis i torrons i en menges complicades; arraconar una mica l’escudella i la carn d’olla i aquell gran tràfec per a anar-se a divertir plens de menjar, al coll coragre i el cap enterbolit. Jo, que no puc lluir -no sé si a desgrat- galons de gran catolicisme, però que respecto els qui fermament ho són, no puc deixar d’admirar-me davant del gran devessall de golafreria d’aquells que es diuen catòlics i desconeixen la contenció. No dubto gens que, si això s’esdevenia, que si la taula de cadascú, segons llur posició, es presentava menys plena, més esclarissada pels plats sobrers, els grans entusiastes de la missa del gall s’arraulirien al llit i demanarien, amb prec fervorós, la més gran nevada com a màxima excusa a llur incompliment.

El segon text és una poema de Joana Raspall que curiosament l’he trobat amb un parell de felicitacions  de Nadal.

És un text que crec lliga perfectament en els moments i circumstàncies  que estem vivint.

 

Podries

Si haguessis nascut 
      en una altra terra, 
podries ser blanc, 
      podries ser negre… 
Un altre país 
      fóra casa teva, 
i diries “sí” 
      en un altra llengua. 
T’hauries criat 
     d’una altra manera 
més bona, potser; 
     potser, més dolenta. 
Tindries més sort 
     o potser més pega… 
Tindries amics 
     i jocs d’una altra mena; 
duries vestits 
     de sac o de seda, 
sabates de pell 
     o tosca espardenya, 
o aniries nu 
     perdut per la selva. 
Podries llegir 
     contes i poemes, 
o no tenir llibres 
     ni saber de lletra. 
Podries menjar 
     coses llamineres 
o només crostons 
     eixuts de pa negre.

Podries ….podries…

      Per tot això pensa 
que importa tenir 
      LES MANS BEN OBERTES 
i ajudar qui ve 
      fugint de la guerra, 
fugint del dolor 
      i de la pobresa.

Si tu fossis nat 
      a la seva terra, 
la tristesa d’ell 
      podria ser teva.

Que tinguem un bon Nadal.