Cap d’any

2016 per fi s’acaba. No ha estat un any massa bo. Només cal llegir els reculls de premsa que sovintegen aquets dies.

Comença 2017.

El volem millor, més  solidari més comprensiu, més humà en definitiva.

I salut. Molta salut per tots i totes.

Balanços i propòsits, esperances i desitjos. Que és compleixen amb el major grau possible.

Tres poemes per acabar un any i començar-ne un altre.

 

Cap d’Any. Molts d’anys!

Si miro el cel, de nit, no busco estels
rutilants ni planetes resplendents;
m’ullprenen més les estrelles fugaces
que solquen un racó de cel perdut
—polsim de llum que el firmament expira.
No és l’horitzó el que em captiva del mar
ni la força invisible de les ones,
ni tan sols l’encegadora blavor
que fa del sol un còmplice implacable;
és el deixant escumós del veler,
hora foscant, allò que em roba el cor.
No són les flames vives i joioses
—per més que s’inflin, goludes de somnis—,
el que em reté davant la llar de foc,
sinó les brases quasi extenuades
que serven, tardorals, l’escalf de vida
en la penombra de les confidències.
Quan arriba el cap d’any, celebro, sí,
amb els amics i la gent que m’estimo,
l’emoció i l’espurneig del confeti
enraïmat d’un present sempre efímer.
A la fi, tanmateix, el que m’atrau
no és el pas de les hores que es resol
en dotze campanades capdanyeres,
ni la disbauxa que desencadenen;
seran la tènue claror de l’alba
i el crit d’hivern d’un ocell matiner
els que, del llit estant i amb son, saludi
com a emissaris del que cada dia
recomença i no pas tan sols un cop a l’any.

 Jordi Boladeras

 

BON ANY NOU!

Campanetes de Nadal,

lluïssor de guarnitures

i un pessebre angelical

fet per mans de criatures.

Un avet al menjador,

al portal o bé a la sala;

un gran lot del bo i millor

damunt del bufet s’instal·la.

Mentre escumeja el xampany

a les copes dringadisses,

ens desitgem un bon any

i unes festes ben felices.

Joana Raspall

LA PLUJA, QUE S’HA POSAT LA VESTA DE L’ORAT DE LA CASA DEL CIM, SE M’ACOSTA TOTA DOLÇA, EM DÓNA UN POM DE FLORS I EM DIU DE CERCAR EL NOM PER LES CLARIANES DE L’ALTRE VOCABULARI 

 

Jo sé el camí de la Casa Vermella
On viu l’orat que farga a mitjanit;
S’hi va pel clot on degoten les brees
D’un tronc alat, amb espurneigs d’estela,
I on pella el roc amb semença de griu.
En un trencall, entre esbarzers benignes,
Ja En Marbre, dret, us anomena clar;
El vostre nom s’esfulla per la timba,
Un bosc cremat us compta els anys, i els dies,
I Na Fontana us allarga les mans.
Seguiu enllà, on una rel dreçada
Com un serpent, despulla el llavi en plor
I els pits alçats amb blancors muntanyanes,
I us mira fosc, com l’agònica orada
Si el pescador l’enxarxa arran de moll.
A l’esvoranc, on folguen les fumeres
Quan ve l’estiu i el foc cobeja amant,
Us dóna el braç Na Canya mitjancera:
Salveu el grau; i adreçada la sella,
Tantost salpeu de la platja dels camps.
Fendiu els blats, i al palmell d’una cova
On llaura En vent i on N’Ombra lleva fruit,
descavalqueu. Ja Na Canya reposa
A l’entrecuix d’un rec; sols, amb la rosa
De l’estanyol, seguiu les nous de llum.
Sagna N’Escorça i sangloten les palles,
I els brins s’oregen als porxos d’En Cep;
I si els carbons disbauxen N’Atzavara,
La flor dels cims és N’Escuma que avança
I us dóna, escrits, els horòscops en creu.
Guanyeu el coll, i en tombant a la dreta,
Veureu, extrem, el Cap de mal passar.
La brisa frisa i embrossa les cledes,
N’Herba aforesta un sorramoll de guerra
I els fongs, cofats, escalen el barranc.
En Fred s’alzina i les pinyes s’escuen,
Na Boira us dóna el ram: ja sou a prop.
Canta N’arbre tremós, al ple de muda,
Els tucs, nevats, vesteixen la cogulla.
I En Flum, joiós, pastoreja amb esclops.
Ja ve Na Pluja i es posa el monocle
Per veure-hi just:
-Vós sou En Tal, farà
I us besa el front i el pit, i diu:
-Bell home,
Seguiu-me a mi.
I al ponent de la llosa
Que filtra el temps, us mostra on són els dalts.
-Recordo el món plomós, quan era grua
I ullava aigualls a la fira dels llamps.
He vist, reial, un ajust de meduses
I escoltat la campana de les dunes
Quan s’encrespa la lluna en el fossat.
I diu:
-Ja som a la Casa Vermella:
Grua, pluja o bruixot, jo só l’orat
Que cerqueu tots si foregeu la Meda,
Quan les bromes s’enfolquen a veremes
I el vi penetra, pubescent, la mar.
-Que vols, danser? Saber si la Bellesa
És una en l’U? I la Bonesa? ¿L’U
Rael o rou? O l’antiga jovença!
Serviu, pillocs, l’amor, i en privadesa,
Del boll sobrer en feu gram per al comú.
I:  -Els qui us narreu al quitrà de les places
O poliu rims a les planes del son,
Allibereu les egües a la platja!
I amb singes nous i amb clofolles de sol
Escriviu, purs, a les parets de l’aigua:
“A la conca dels mots espurna el Nom.”

V. Foix