Brevíssims (1)

Ja vam comentar que en un Ple extraordinari, forçat per IC-V i PSC, es va aprovar iniciar els treball per la redacció d’un nou Pla General a Vilanova i la Geltrú.
Del ple però sobretot es destacable ,a més de que CiU votés a favor de la iniciativa després d’haver-se manifestat sempre en contra, el silenci estrany del regidor d’Urbanisme. Cert és que cada grup estructura les seves intervencions com vol, però que la defensa de la posició de CiU la fes el regidor de Serveis Socials i no el d’urbanisme no deixa de ser sorprenent.
Potser és que el regidor encara està estupefacte després de colar-li el gol del nomenament del coordinador de la seva àrea sense que sembli que a ell li faci cap gràcia.
O potser és que no res a dir sobre la planificació de la ciutat.
Esperarem que parli per saber que pensa.

+++

Vaig viure en primera persona diversos debats ,fruit d’iniciatives parlamentàries bàsicament d‘ERC, sobre l’ús del català al Congrés, vaig defensar-ho en el meu grup sense cap mena d’èxit i en una entrevista que em van fer deia que possiblement jo ja no seria al Congrés però que el català – i altres llengües- acabarien parlant-se la Congrés amb normalitat més aviat o més tard.
He dit també altres vegades que cal fer entendre que mentre els territoris amb llengua pròpia siguin part d’Espanya és l’estat qui té la condició de plurilingüe i per tant ,sinó l’oficialitat ,si, almenys, el reconeixement i per tant en institucions de caràcter polític l’ús de la llengua hauria d’ estar normalitzat.
No és així encara.
Dic tot això perquè en l’edició del dijous del diari ARA el notari sitgetà Lluis Jou publicava un més que interessant article que sota el títol d e “ El català al Congrés de diputats” feia un seguit de raonament molt encertats..

+++

Enquesta al Periódico. La projecció del vot segueix pràcticament essent la mateixa de les eleccions. Els dos partits més nombrosos CiU i PSC es mantenen un amunt o un avall, el PP s’estanca i ERC i IC-V lleugerament a l’alça. La resta pujada de C’s i desaparició de SI. Possiblement el retrat electoral manifesti una estabilitat malgrat el suspens mínim que una majoria de la població dóna a l’acció de govern.
El desgast no es trasllada.
En part crec que la mateixa enquesta ho aclareix quan dedica una part al PSC. Ni els canvis de persones a la direcció no ha generat encara – potser mai- la confiança suficient com per recuperar vot i per altra banda una majoria del enquesta veu en el PSC un continuisme que no afavoreix la seva imatge com alternativa creïble al govern de CiU.
No es descobreix res que no intuíssim després de veure com va anar el Congrés que al meu entendre no va ser res més que una sessió de maquillatge
I en els temps que corren amb maquillar la realitat no n’hi ha prou.

Ara potser sí que aprimarem les administracions

Cíclicament es reprodueix el debat sobre la necessitat d’aprimar les administracions , ara en mig d’aquesta greu crisi, les veus que reclamen la supressió d’algunes entitats administratives ha augmentat de manera significativa.
La majoria de les veus reclamen la supressió de les admiracions intermèdies entre les dues bàsiques, el govern del País i els ajuntaments.
Ara li ha tocat el torn a la vicepresidenta del Govern de la Generalitat, qui a través d’un article molt interessant a la Vanguardia , fa aquesta reflexió-proposta prèvia a la creació de la comissió que ha de redactar l’avantprojecte de la Llei de Govern Locals, possiblement en el text d’Ortega hi deu haver subjacent la voluntat de indicar quina és la voluntat del govern i fixar posició política ja, davant el debat posterior que ha de tenir lloc al sí de la Comissió i després en el ple del Parlament de Catalunya.

Alguns temes que sobresurten novament. Marc competencial. És una evidència manta vegades denunciada de la impossibilitat dels ajuntaments d’assumir aquells competències , que essent una demanda consolidada entre la ciutadania, no són competències de la mateixa administració local , les més sagnant moltes vegades es donen en el marc educatiu, llars d’infant,escoles de música.. o bé en les despeses socials Es reclama definició clara de quin és el marc competencial però si no hi ha després un bon finançament tampoc la llei no resoldrà res de res. Un cop més entrarem en el terreny de les lamentacions tant frustadores com innecessàries si tothom complís el seus compromisos.

L’altre gran tema que cal variar amb urgència i que haurà de tractar aquesta Llei de Governs Locals és el del finançament que ara és un forat negre dels ajuntaments. No s’ha resolt en tots aquesta anys de democràcia. És el gran deute que tenen els governs central i de la Generalitat amb el món local. Però a més de no resoldre’s el problema l’actuació pràctica de les institucions l’ha agreujat encara més.
Els Parlaments autonòmics o el mateix Parlament de Catalunya amb la seva funció legislativa ha generat un “corpus legal” que en masses ocasions ha anat en detriment de les finances municipals, atorgant funcions i responsabilitats al ajuntaments però ignorant com aquets s’han de finançar ( el cas més flagrant en aquest sentit va ser en el seu moment la llei que regulava sobre les gosseres) .

Però la clau de volta sobre el futur de els organitzacions està en repensar el seu paper i la seva idoneïtat. Avui entre govern i Ajuntaments i trobem Diputacions i Consells Comarcals. Podríem trobar-hi les mancomunitats però aquestes són de caràcter voluntari , per tant no entrarien en l’obligatorietat de la seva formació i funcionament. Per tant sembla obvi que Consells i Diputacions hauran de passar pel sedàs de la sostenibilitat de l’administració i més quan , malgrat s’hagi renunciat de moment a l’aplicació de la llei de vegueries.

Fa anys l’anomenat Informe Roca ( per Roca Junyent, clar), un extens document sobre com aprimar l’administració i que qüestiona alguns Consell Comarcal i passava a reduir els ajuntaments catalans del prop dels 900 actuals a gairebé la meitat va ser guardat amb pany i forrellat als calaixos de l’oblit. El localisme mal entès – recordis que sense ser de cap manera efectiu ja hi havia enganxines que deien que alguns no volien ser un barri de Vilanova, o altres ja preparaven el trabucaires per defensar legítimament un reducte de 100 habitants, per no anar més lluny- i la voluntat de no molestar a ningú va prevaldre sobre una discutible però raonada manera d’estructurar i reduir els nivells de govern a Catalunya.
Ara la crisi ens ha tret la bena del ulls i cal fer alguna cosa o almenys proposar-la. Ara ens adonem , tard segurament si repassem les opinions del moment de la seva creació ara fa 25 anys, de que el Consells Comarcals potser són sobrers – tots en tenim al culpa si fos així- , i això es diu malgrat valorar la bona ferina que han fet la majoria d’ells. O potser , possiblement sigui necessari que el cal eliminar són les diputacions, però que quedi clar que els recursos que avui tenen passin als ajuntaments directament i sobretot a aquells més petits i per tant amb menys possibilitats.

Potser ara es passarà de la recurrent i cíclica reflexió i definitivament estructurarem una administració més reduïda. Però seria bo que en el debat previ a l’eliminació d’algun d’aquest nivell – Consells o Diputacions- hi hagués també la convicció que aquestes institucions han estat també eines per configurar i estructurar territoris i per tant referents a l’hora de construir “comunitat”. La maduresa institucional ens pot porta a suprimir administracions, segur. Suprimir sí, però fer-ho, no només pensant en el cost i l’eficàcia, sinó també com la bona feina que han fet algú l’ha de seguir fent.
Força feina tindrà aquesta comissió de la Llei de Governs locals, que la faci amb rapidesa i tranquem definitivament aquest debat obert fa més de trenta anys.

Publicat al Diari de Vilanova el 27.de gener

Nou pla general.

Cada cop que era preguntada sobre la possibilitat de la confecció d’un nou Pla General per la ciutat de Vilanova l’alcaldessa deia que no. Que no era cap prioritat ni creia que fos adient en el temps de crisi.

Dilluns es reunia el Ple de l’Ajuntament amb caràcter extraordinari amb una sessió demanda per IC-V i PSC amb un únic punt de l’ordre del dia que era precisament fixar el procediment per la confecció del nou del Pla General.

Seguint la seva trajectòria l’alcaldessa i el seu grup haurien d’haver votat que no, però ensumant-me la derrota voten que sí juntament amb PSC. IC-V i les CUP , el PP coherent amb el ha dit fins ara vota en contra.
Àmplia majoria doncs per tirar endavant la proposta formulada per l’oposició.
La suma del vot del grup de CiU no deixa de ser un vot tàctic per evitar assumir la derrota i d’aquesta manera sumar-se a una majoria oblidant el que fins avui han dit i defensat.
Governar , o fer-ho veure.
Dir sí a tot i després buscar la manera d’escapolir-se del compromís.

Caldrà estar amatents perquè es compleixi el compromís i llegint les declaracions de l’Alcaldessa quan diu : “haurem de veure d’on traiem els diners i haurem d’anar vigilant molt qualsevol resolució que pugui ser negativa per la reactivació del territori” tot fa pensar que s’intentarà posar tots el entrebancs possibles perquè la proposta no tiri endavant.

I el cert és que ara és el moment de fer un nou Pla i a més de fer-ho definint les estratègies de la ciutat pels propers anys. En un moment de recessió i amb la convicció de que el sector immobiliari no serà ja , almenys per molts anys, el mateix , cal revisar amb profunditat com es pot modificar alguna de les pautes que definia l’anterior pla. El creixement es moderarà i alguns sectors urbans poden, fins i tot amb pactes i contraprestacions desclasificar-se.
En fi que caldrà que l’oportunitat que dóna la proposta de part de l’oposició tingui una possibilitat real de tirar endavant. Crec que es bo per la ciutat i crec també que ara és el moment.
Amatents però a les estratègies dilatòries del govern que segur que hi seran.

No és això.

“Aquest cap de setmana en algun congrés hem vist com aquests sectors apostaven -una altra vegada- per un grup parlamentari propi a Madrid dels socialistes catalans, alhora que -aquests mateixos- defensaven la candidatura de Rubalcaba. Tot un contrasentit que va ser rebutjat sense pal•liatius.”

Aquest paràgraf correspon a una article del periodista Toni Bolaño publicat al digital El Debat.
Em sento al•ludit vaig coincidir en el mateix congrés que Bolaño..
Vaig defensar i es va aprovar l’esmena del grup propi del PSC interpretant el text de l’esmena presentada i alhora vaig manifestar que si era escollit delegat no votaria a la Carme Chacón.
Evidentment no vaig sortir escollit.
Ara bé no em vaig manifestar a favor de votar tampoc a Rubalcaba, per tanta assimilar en aquest cas els que defensem el grup propi amb el contrasentit de donar suport a Rubalcaba no és massa precís perquè ningú va fer manifestació explícita de suport a aquest candidat.
Alguns l’acusen de jacobí , potser és cert.
Però les actuacions de Chacón en l’eix nacional no és que sigui per tirar coets. Recordo l’article sobre l’estatut després de la sentència del Constitucional gairebé alabant la sentència. La seva tèbia resposta davant l’actitud ferma de Montilla, no fa pas masses dies deis que havien “perdut” massa temps en temes territorials, referint-se la relació Catalunya-Espanya i ara amb aquesta carta publicada en un diari sobre la batalla contar el concert econòmic.
No em convencen els seves actituds respecte al tema nacional.
Però tot plegat és irrellevant ja que no aniré la Congrés del PSOE, però deixo constància d’algunes de les esmenes que es van aprovar a la Federació del Penedès –Garraf.

Punt 86.
Afegir.
Es necesario reconocer que es el estado quien tiene la condición de plurilingüe es el estado y en este sentido el gobierno del estado promoverá la incorporación en los curriculums escolares del ámbito del estado de la enseñaza de las lenguas cooficiales asimismo se crearán cátedras de estas lenguas , aportando los recursos necesarios para que sea posible esta incorporación.

Punt 122.
Afegir.
Será necesario modificar la legislación para que aspectos decididos por las CCAA por refrendo popular no puedan ser revocados por el TC.
Asimismo se procederá a legislar sobre la posibilidad de referéndums sobre aspectos claves para profundizar en el autogobierno de las nacionalidades.

Punt 123.
Afegir
En el darrer punt.
Seguiremos avanzando en la concepción federal del estado con las reformas necesarias para una financiación justa y necesaria para las CC.AA. Asimismo estableceremos un tope en los fondos de compensación solidaria.

Punt 370
Afegir.
La adjudicación y gestión de las becas se hará des de la proximidad y en este sentido se transferirá la compendia y los recursos a las CCAA que tengan ya efectivamente las competencias en materia educativa.

Punt 430.
Afegir.
Como muestra de esta democracia interna los partidos que acudan federados o coaligados con el PSOE en las elecciones generales formarán grupo propio en el Congreso y establecerán un acuerdo de relación con el Grupo Federal del PSOE. Promoveremos la reforma del reglamento del Congreso para hacer posible este punto.

El diners de xiclet

Els fons de l,’addicional tercera de l’Estatut, són un fons previstos per pagar infraestructures.
Cal presentar i negociar un conveni amb l’estat amb l’obra que es vol executar i després del natural estira i arronsa s’apliquen els diners a l’obra determinada.
Cap d’aquets diners és per la depesa ordinària, diguis, pagar subvencions, diguis pagar proveïdors o ajuntaments i per descomptat no són per pagar els sous dels treballadors.
Tot i això hem sentit en el darrers mes que gairebé tots els impagaments de la Generalitat són culpa de no haver rebut de l’estat aquest diners en ela
seu moment.
Cal que es paguin i és evident i es de rebut fer-ho
Cal que es digui a quines obres aniran
I per tant és evident que aquest diners no donen per tot perquè són diners finalistes per obres, La vicepresidenta Ortega deia l’altre dia des de la tribuna del Parlament quan era interpel•lada sobre els deute de la Generalitat amb els ajuntaments que si haguessin rebut els fons de la discòrdia ja haguessin pagat.
Fa quinze deies el Conseller Mas Colell deia el mateix respecte a la part de la doble de Nadal que els treballadors de la Generalitat havien de cobrar més tard.
El mateix discurs sobre l’ajornament dels pagaments de la llei de barris
Aquets diners sentiren com un xiclet , serveixen d’excusa per qualsevol cosa.
Però arribarà un dia o bé perquè cobrin – que estaria bé que fos aviat- o bé perquè sumin a tot allò que diuen que pagaran amb els 700 i escaig de milions i es veurà que no donen per pagar tot el que han dit.
Mentre però l’excusa de mals pagadors és prou evident.

Una més….I en van….

La llei de barris va constituir en el seu moment una de les lleis més importants de govern progressista i catalanista.
Va ser una llei que, promovent la rehabilitació de barris que pel pas del temps i la poca inversió s’havien degradat, tenien l’oportunitat de renovar-se urbanísticament i alhora aportar programes de caràcter social i econòmic per garantir la cohesió.
Era una magnífica mostra de l’actuació global en espai ciutadans que el pas del temps i altres circumstàncies havien degradat.
Inversions potents que aportaven Generalitat, Ajuntament i inversió privada.
Més d’un centenar de ciutats i pobles del país han pogut efectuar un seguit d’obres de remodelació que han posat en solfa el valor de molts barris de Catalunya.
Va ser un inversió que va generar rehabilitació, remodelació, reviscolament de l’activitat social cívica i comercial , treball, cohesió i sobretot mostrar que és possible una actuació global.
Validar que determinades inversions són elements que globalment ajuden a la cohesió , sobretot en barris que tenen alts nivells de concentració d’immigració o de risc de despoblació.

Ara sabem que el govern dels “millors” -terme que cada ja ha perdut el seu significat aplicat a aquest govern de CiU- ha manifestat que endarrerirà els pagament de la part que els pertoca de les inversions.
117 ajuntaments quedaran “penjats” fruit d ‘un incompliment més de la Generalitat que no ha sabut gestionar la seva tresoreria per complir els compromisos que marca la seva pròpia llei.
Ara sembla que volen prorrogar la seva aplicació al llarg dels propers quatre anys amb la consegüent aturada o endarreriment de les obres ja començades.
Doble problema doncs, deixar penjades actuacions urbanístiques amb al consegüent degradació i els ajuntament novament hauran d’afrontar els impagament de la Generalitat.

Donada la importància dels resultat de la llei i la situació incòmode en que queden els ajuntaments implicats seria exigible que la Generalitat fes front als seus compromisos com reiteradament reclamen d’altres institucions,
Predicar amb l’exemple és una bona mesura i dóna credibilitat.

De lectures

Bones intencions.
Maria Mercè Roca.
Col•lecció Clàssica. Nº 907
Editorial Columna.
Barcelona,novembre 2011

Aquesta novel•la arriba després de sis anys de silenci literari degut a la dedicació a l tasca parlamentària d e Maria Mercè Roca. És doncs sens dubte una novel•la esperada i amb força interès . La meixa autora ha afirmat “Ja feia temps que tenia clar que volia tornar a escriure”
I ha tornat amb “Bones intencions” novel•la en que tracta de com algunes circumstàncies personals poden portar a l’ensorrament del món que t’envolta, que l’imaginaves plàcid i la realitat era una altra.
La nova novel•la Bones Intencions és una novel•là que es desenvolupa en diversos plans. La primera part és la constatació de que una vida plàcida que porta la protagonista pot quedar sacsejada pel descobriment de manera casual la relació que el seu marit té amb un altra dona, molt més jove que la protagonista, companya professora de la seva filla. Va narrant en una magnífica descripció la quotidianitat que envolta a la Valèria, la protagonista. Casada, aparentment feliçment, amb dos fills una que ja campa per la seva i un fill amb vel•leïtats independentistes que es posa en algun embolic. Un pare ja gran que enyora al seva antiga vida a pagès, la seva cuidadora una sud-americana que viu turmentada per enviar diners a un fill que et dóna la sensació que se’n aprofita descaradament. Els vells amics i amigues que organitzen un dinar de la gent que van fer COU plegats, amb el lògic repàs de la vida dels companys. En definitiva una situació que ,aparentment plàcida, es trastoca en un moment clau, durant la festa de l’aniversari del marit en intuir una infidelitat . A partit d’aquí o el cataclisme o la superació.
La segona part és la història de la voluntat de superació i la història de les segones oportunitats a les que tothom té dret i que tothom és mereix. Tres amics de la Valèria amb la seva consegüents història negativa, amb una història personal més aviat de fracàs ja sigui personal o professional; en definitiva tres perdedors són cridats per la protagonista per tirar endavant un projecte empresarial, que essent vist per ells com una fugida endavant de la mateixa Valèria els suposa el repte de sortir del forat negre en que es troben i la vida els ha portat.
La consideració de l’oportunitat i les reaccions que cada un dels nous protagonistes tenen davant ,des del reconeixement de la seva situació, fins a la pura i dura negació o del dubte en la pròpia autoestima.
Una segona oportunitat quan la vida els és adversa.
Una segona oportunitat que accepten i aprofiten.

La novel•la té una to optimista en els seu desenllaç, segurament les batalles per sortir del forat negre és una batalla que no sempre té una sortida feliç. No obstant en aquesta novel•la els personatges viuen el seu propi recorregut per trobar com a mínim la tranquil•litat, la feina , l’esforç per recuperar l’equilibri que els permet reeixir positivament i afrontar el repte de viure una altra vegada .

Un dels aspectes que crec té la narració de Roca és que amb una placidesa com la que vida de la protagonista està posant damunt de la taula es fets que d’alguna manera configuren la nostra societat. Amb els tems que en són protagonistes, la immigració, la dependència, les lluites dels joves, la incomunicació generacional… Fets que són quotidians i que prenen caire de bona literatura amb la ma destra en combinar-los i en presentar-los de la Maria mercè Roca.

Llibre de bon llegir, sobretot en un moment en que la crisi fa aflorar ,possiblement ,el pitjor de cadascú i un cert individualisme destructiu. La voluntat d’oferir i acceptar segones oportunitats i la decisió d’afrontar el repte més dur que es canviar la pròpia vida és realment un repte ineludible en moltes ocasions. Acceptem-lo si cal.
Lectura molt interessant i alliçonadora, potser massa optimista però també agrair que hi hagi encara persones amb la voluntat d’oferir noves oportunitat quan tots els camins semblen barrats.

Per Sant Antoni un pas de dimoni

Una de els primeres festes que té un ampli ressò al Penedès és Sant Antoni, un dels tres sants barbuts i conegut com el del porquet i (que de fet era una truja barcelonina agraïda, segons els mestres Amades i Moya)). Es distingeix a Vilanova i a Vilafranca amb uns lluïts Tres Tombs però és a Vilanova ciutat que li va oferir el co-patronatge, superat més tard per la Verge d eles Neus, a on la festa adquireix el qualificatiu de Major ( alguns hi afegeix la contradicció de “petita” ). Pregó , solemne ofici amb forces capellans, sentida homilia i autoritats , fartanera col•lectiva, sobretaula inacabable, concert i ball d’aquells més reeixit que hom pugi haver vist i, encara, encara subhasta de la toia. Hi ha tots el ingredients d‘una festa ben nostrada.

No sabem si modernament Sant Antoni és considerat el patró dels animalistes però si que sabem que és una d’aquelles festes que ha sabut mantenir-se, adequar-se ,modernitzar-se ,reinventar-se . A la ciutat de Vilanova , durant la llarga durada del franquisme no era festiu, al cap de quatre dies, el 21, les autoritats del moment volien recordar que l’any 39 ,el llavors tinent coronel Yagüe al front de les tropes insurrectes i mercenàries, havia entrat a la ciutat “alliberant-la” del “rojos” . Això es celebrava cada any. La tossuderia d’uns quants i un arrelament popular profund va fer persistir una festa lligada i vinculada a un món rural i dels carreters, que avui és una relíquia, i va resistir i malgrat la seva condició de laboral va aguantar fins que arribada la democràcia i l‘autoritat local, però sobretot la gent , la va enaltir a festa Major. I ja en democràcia també va resistir l’anada al fenomen de rebaixes barcelonines i les ofertes d’ esquiades col•lectives, quan això de l’esqui es va popularitzar.

Per això el Sant quan llegeix que sindicats, patronals, el conseller Mena i Rajoy volen transportar alguns festius ( potser amb raó, eh) als dilluns se li dibuixa un somriure sorneguer d’aquells que amb experiència ja saben de què va això. La festa quan està arrelada pot assumir canvis de moltes menes, digereix noves fórmules i noves pràctiques i naturalment suportarà si és el cas , que cal veure-ho, canvi de data. No gens menys, a Catalunya, des del gener fins el més d’octubre es van organitzant amb èxit notable cavalcades dels Tres Tomb. Als pobles i viles del Penedès som dels primers a celebra-ho i segur que peti qui peti ho seguirem fent.

Publicat al Punt/Avui el 13 de gener

En la mort d’un company

Em colpeix amb duresa llegir la notícia de la mort de Josep Lluis Palacios a Vilanova Digital.
Havíem tingut una relació intensa en els anys en que va ser regidor de l’Ajuntament de Ribes i compartia el mateix càrrec a Vilanova. Me’n parlà molt bé d’ell en el malaguanyat Eugeni Molero i compartírem alguns debats públics sobre cultura .
Treballàrem plegats , en forces projectes al Consell Comarcal, vinculats a temes de cultura i de projecció patrimonial.
Participà activament en la creació del premi Molero de periodisme.
Desprès la vida ens portà a distanciar-nos físicament , ell va deixar la política i jo vaig tenir altres responsabilitats.
No obstant la corrent de simpatia i estima personal perdura al llarg dels anys.
Ho palesàvem quan de tant en tant ens vèiem.
Apassionat per la història i la recerca, Palacios publicà forces treballs sobre la vila de Ribes i el seu passat sempre aprofundit en al vessant social.
Col•laborà activament en la fundació del GER , entitat emblemàtica ribetana i participa també activament en política a través de la candidatura “Unitat municipal 9”, al costat de gent profundament catalanista i amb una vessant social progressista.
Va treballar amb rigor i sempre amb entusiasme desinteressat.
Era una persona exquisida en les formes i defensava amb convicció i energia les seves idees i posicions .
La vida li feu una mala passada fa anys quan va patir una malaltia que el porta a baixar el seu ritme vital però l’esforç de superació i la dignitat en que va portar la seva situació és elogiosa i modèlica.
Ara amb la seva mort , també injustament avançada, te ja reservat un lloc entre els ciutadans il•lustres de Ribes, llàstima però que sigui tant aviat, quan ben segur encara li quedava força temps per seguir treballant i donant testimoni de civisme i d’ humanisme.
A la seva família , amics i companys testimoniar-les-hi el condol més sentit.
A reveure company!

Llegit i escoltat

Ficcions.

Amb aquest títol ahir Josep Ramoneda publicava una magnífica columna al diari ARA. La ficció a que fa referència és la que el PSC sigui un partit diferent del PSOE.
Evidentment la candidatura de Carme Chacón , militant d’un partit que es defineix com a sobirà en relació a altres partits en els seus estatuts, és de fet actuar com una federació el PSOE, crec que a Madrid i per conspicus dirigents del PSOE no hem estat res més que això.
L’afirmació que es llegeix aquets dies sobre la unànime votació dels delegats catalans al Congrés, quan encara els delegats no han estat escollits és prou definitòria de quin és el tarannà de la direcció del nou PSC.
Clar , però irrellevant,si jo fos delegat no votaria a la Carme Chacón.
I possiblement tampoc a Rubalcaba, prou feina tenim aquí com per embarcar-nos en suports que no caldrien ni necessitem com a partit que diem és sobirà.

Fraga.

De matinada arriba la notícia que Manuel Fraga ha mort.
Descansi en pau.
Primer record: el Fraga franquista fins a la medul•la i participant en consells de ministres que van signar penes de mort.
Segon record: Fraga baixant d’un avió amb un “bombin” al cap, ambaixador a Londres que tornava a Espanya per conduir la transició. No va tenir el protagonisme al que aspirava . ve empeltat de democràcia , enrere deixa el passat més fosc.
Tercer record. Palau del Congrés de diputats, homenatge a Solé Tura, els “pares” de la Constitució encara vius es retroben per retre un merescut homenatge a Jordi Soler Tura. Un Fraga envellit, amb caira de rodes i gairebé absent no intervé.
De seure en un consell de ministres franquista a pare de la Constitució, Camí peculiar. Personatge peculiar crec que amb més ombres que clars.