Primaveral (9)

Mai 14, 2024 by

Anem millorant una nova tongada de pluges a escombrat bona part de Catalunya  , sobretot on calia que descarregués la Pirineu i a les capçaleres del rius.  Les reserves han pujat i el govern ha decreta la sortida d ela fas d’emergència El govern ha aixecat avui l’emergència per sequera. 202 municipis passaran a excepcionalitat. La mesura permetrà augmentar el consum d’aigua per habitant i dia i reomplir piscines públiques i privades i també fer més despesa d’aigua pas per persona . L’aixecament s’ha decretat després que les conques internes hagin superat el 25% de capacitat.

Molt bona notícia però  alguns experts consideren que potser hagués valgut la pena esperar una mica més per acumular més aigua, ara que els desglaç està en el seu moment més àlgid.

Bé sigui com sigui benvinguda l’aigua i que no pari…

Ep! I la notícia sorprenent

Una tempesta geomagnètica considerada severa pels experts ha permet divisar aquest divendres a la nit aurores boreals des de diversos punts de Catalunya. El fenomen s’ha de produir durant tot el cap de setmana i es preveu que la tempesta afecti tot el planeta.

Un dels punts on s’ha pogut observar aquest efecte lluminós habitual en països del nord d’Europa però molt rar a Catalunya ha estat a la ciutat de Sabadell. També s’ha pogut observar des del Parc Astronòmic de les Muntanyes de Prades o des de diversos països d’Europa. ( El Triangle)

******

Una vegada més i en van…..Renfe ens ha fet la guitza. Val a dir que aquest cop no ha tingut al culpa del merder. Un robatori de  cable de coure ha fet que els sistema tingués alguns incendis en diversos ,llocs, majoritàriament  túnels,  per sobrecarrega i això ha fet que al ciutat de Barcelona es quedés pràcticament sense la possibilitat de que hi entres o sortís cap tren

I això en jornada electoral.

Com es pot imaginar  des dels mitjans – jo segueix els de  conde de Godo- ja han procurat dir que el tema era un desastre – i ho era-  i que tota al culpa era, per descomptat  de Renfe i han aprofitat per  donar veu als representants del govern , en plena jornada electoral , perquè carreguessin contra Madrid.

Però ningú , bé alguns sí, pocs , s’han qüestionat si  tenim unes fores  de seguretat capces de controlar, en vigiles electorals, els punts crítics de les infraestructures. Sembla que no.

I clar el més fàcil es carregar contra el ministre i Renfe.

I tapar els vergonyes de la manca d’eficàcia policial veient els índex de robatoris de coure sense resoldre.

Res de nou a l’oest.

******

Des de l’inici d’aquest curs 2023-2024 fins a principis d’abril, la Unitat de Suport a l’Alumnat en Situació de Violència (USAV) ha registrat un total de 1.932 casos de possibles situacions de violència a l’àmbit escolar, superant en gairebé 400 els reportats durant tot l’any anterior, segons dades proporcionades per la Conselleria d’Educació. La forma més freqüent de violència és l’assetjament escolar o bullying, amb 801 casos notificats; seguit pel maltractament infantil i adolescent, que inclou situacions de violència perpetrada per adults en l’àmbit familiar i educatiu (516 casos), i la violència masclista (286).

El nombre actual de casos registrats supera el de l’any anterior, que va acabar amb 1.547 incidents comunicats, una tendència en alça que, segons fonts del Departament d’Educació “no respon a un augment de la violència en els centres, sinó a un major nivell de conscienciació, el qual es tradueix en una millor detecció”.  

Per pensar-hi i segurament per començar a posar més recursos per resoldre la xacra.

Val, ara és denuncia més però això no resol res si no hi ha manera d’afrontar-ho amb garanties..

******

PSC 42 (28%)

Junts 35 (21,6%)

ERC 20 (13,7%)

PP 15 (11%)

Vox 11 (8%)

Comuns 6 (5,8%)

CUP 4 (4,1%)

Aliança C. 2 (3,8%)

Salvador Illa ha guanyat!

Bé doncs ja tenim resultats electorals.

D’ençà Pasqual Maragall que els socialistes no tenien un resultat  com el d’ahir.

Primer partit en vots, primer partit amb escons.

Una victòria solvent.

Una victòria treballada..

Però potser una victòria insuficient.

Ha començat la segona volta i caldrà cercar els suports necessaris.

Puigdemont que a les urnes se li ha negat la restitució que demanava farà mans i mànigues per ocupar la presidència. Ja ha llençat els cants de sirena

Comença un interludi que be pot acabar en unes altres eleccions.

I Pere Aragonès  diu que es retira d ela primera línia i ja no agafarà l’acata d diputat deu pensar que va cometre un gran error convocant unes eleccions que l’han portat a perdre bous i esquelles.

******

Podria semblar que, ara, els que tenen èxit parlant des del púlpit són els influencers. A l’infinit hipermercat d’internet, se’ls pot trobar l’un al costat de l’altre, com els productes de neteja, les capses de galetes o les ampolles de vi en una gran superfície. Cada corrent, tendència o tribu troba a les xarxes el seu prescriptor, que l’ajuda a reforçar prejudicis ideològics, a vestir-se i maquillar-se, a fer una determinada dieta, a introduir-se en una o altra confraria identitària: racial, nacional o sexual. Els influencers no tenen la capacitat d’enquadrar les societats com feien, en temps passats, l’escola, la religió i la política. Al contrari: els influencers contribueixen a fragmentar la societat, dividida en milers de bombolles o cercles tancats, aïllats els uns dels altres.

La gran característica del nostre temps és la desaparició de la paraula comuna. El temple i l’àgora estan buits: al púlpit no hi ha ningú. Hi ha infinites sectes, modes o bombolles. Res no ens relliga. Cap paraula, cap sentit, cap objectiu ens aplega. Són els joves els més afectats per la falta de sentit i de lligam col·lectiu…

No cal assenyalar el fàcil cas dels polítics per comprovar que han desaparegut de l’aparador social els exemples de coherència entre el que es diu i el que es fa. En canvi, d’exemples de cinisme, en sobren. Està de moda l’egoisme descarat, el narcisisme, la traïció per interès, l’astúcia. Hi ha, certament, exemples de sacrifici esportiu o professional. Però sempre en vistes a l’èxit. L’esforç vital està supeditat al triomf. Sense triomf (minoritari per definició), el sacrifici no funciona.

Interessant com sempre Antoni Puigverd en les seves reflexions

******

Ja creixerà.

Diu la vinya: tant me fa una pluja, com dues, com tres, però sense la de maig no faré res.

A la fi de maig, principis de juny, comença la floració de la vinya. És el moment en el qual apareixen els embrions de les flors, que donaran lloc als grans del raïm que formaran raïms. És un moment crític per a la planta, on cal prestar especial atenció a les condicions climatològiques. No és bon moment per a la pluja, sent sol el que més necessita per a alimentar-se i créixer.

La floració condiciona la verema, així com el volum de la collita. Si la vinya floreix prompte, es tindrà una verema primerenca.

Si això és així tindrem una verema primerenca i si encara plou una mica més millor.

Badant pel carrer (17)

Mai 13, 2024 by

Ressaca.

Ja sabem que qualsevol celebració porta la consegüent ressaca.

Les eleccions encara són una celebració, a ningú se li escapa allò de la festa de la democràcia però encara hi ha un certa  sensació d’incertesa i després hi ha celebració sigui d’eufòria o funerària segons com acabi tot plegat. I sempre, sempre recordar allò que les victòries tenen molts pares i mares però les derrotes són òrfenes.

Però abans ja hem vist alguns element ressacós. Aquest cartell   que sigui del sr. Junqueras no té cap importància ja que podria de qualsevol candidat o candidata ja que la majoria acabaran al mateix lloc. Bé és cert que alguns cartells d ‘altres  candidats, almenys  d’un parell d’ells, ja podien haver anat al contenidor directament. Aquest cartells vençut  és al imatge del final de la campanya.

El cartell electoral però cal dir-ho ha perdut molta importància i presència en el combat electoral.

Ha perdut importància diem.

Ja no és un factor determinant.

La seva influència ha minvat i sembla , pel que diuen els experts, molt.

Fins i tot la rebaixa d’aquest importància i protagonisme ha deixat també a la cuneta a molts militants que s’havien convertit en autèntiques brigades encartelladores que amb plecs de paper amb les fotos dels candidats  i amb galleda i cola  anaven de nord a sud i d’est a oest de la ciutat deixant els panys de parets, les cartelleres i qualsevol espai susceptible de ser empaperat ple dels “caretos” dels candidats que ens han promès l’oro i el moro.

Les nits de campanya  s’havien convertit moltes vegades al joc del gat i la rata tapant-se els cartells mútuament i amb ràtzies de tarda, nit i matinades, Calia tapar els cartells dels altres amb els  teus.  I clar quan es creuaven alguns dels escamots les paraules  es deien de tot, i algun cop els més aguerrits insinuàvem que estaven disposats a arribar a dilucidar la pertinença de l’espai a empaperar a plantofades. Mai la sang va arribar al riu. 

Ara tot està molt més mecanitzat, arriba un camió amb cistella quatre operaris que en un plis, plas et pengen els cartells on algun militant especialitzat en l’espai electoral  els va dient.

Res , en un parell d’hores fan al mateixa feina que feien  les esquadres de militants de la brotxa i la galleda en tota la nit. Més eficient segur. Més divertit segur que no.

Res que no hàgim vist abans  La revolució industrial ja era això.

Però a més el cartell lectoral comportava també posava al descobert algunes de les tècniques i habilitats dels que els penjaven. Hi havia qui amb esquadra i cartabó o amb nivell i plomada els enganxava  amb una rectitud incontestable, arrenglerats  perfectament sense crestes ni valls en la línia. En fi eren autèntic “fins estilistes” però també hi havia els més creatius que amb cartells feien alguna sanefa divertida o bé signàvem penjant alguns cartells a l’inrevés. Deixaven la seva empremta.

Però com hem anat insinuant el  cartell ha perdut protagonisme, està de baixa, sembla que ja ha passat en bona part a la història.

L’augment de les xarxes socials i altres mètodes més mediàtics fan que els cartells de paper  tinguin tendència a desaparèixer . Cosa que és certa , que està cantada.

I mira que fer un cartell no és fàcil ni barat. Treure el millor de cada cara del candidat , el seu millor costat no és fàcil, des del maquillatge fins a al vestuari i tot plegat els costos es van apujant per acabar ja ho veiem al  costa d’un contenidor i gairebé oblidat i amb la indiferència absoluta per part de la gent. I encara que l’han situat endreçadament per recollir, segur , vaja més que segur n’hi ha de llençats i esquinçats pel mig del carrer.

La imatge dels cartells també han tingut un canvi estètic prou important des del cartells d ela primera elecció que semblaven naïf als actuals la diferència és notable i per bé.

Però vaja el futur del cartell es`ta ja dibuixat, el seu destí és passar als arxius i formar part de la història electoral. I si encara se’n pengen és perquè els gurus electorals assenyalen que no és tant per fer augmentar el teu vot sinó perquè és vegi que hi ets, marcar territori,que no deixes que ocupin tot l’espai els altres.

I clar, la seva utilitat  és efímera i acaben com el de la foto.

A terra, derrotat el cartell i al costat d’un contenidor.

Honor i glòria pel cartells que va donar moltes  hores  de glòria a la militància més entregada , els resultats electorals ja són una altra cosa.             

Noms propis (20)

Mai 12, 2024 by

Joan Rigol. Ens ah deixat en Joan Rigol. Una persona oberta i dialogant amb un currículum polític  llarg i ample.  Nascut a Torrelles de Llobregat (Baix Llobregat) el 1943, doctor en Teologia i Filosofia i sacerdot en els seus orígens, Rigol va iniciar el seu pas per les institucions al Congrés, on va ser diputat entre el 1978 i el 1980, just abans de ser nomenat conseller de Treball (1980-1984). La següent legislatura es va posar fugaçment al capdavant de Cultura (1984-1985) i no seria fins al 1988 que va convertir-se en diputat al Parlament, escó que combinaria amb el de senador –a la cambra alta espanyola va arribar a ser vicepresident– entre el 1993 i el 1999. Aquell any va ser finalment escollit president del Parlament, càrrec que mantindria fins al 2003.

Amb posterioritat presidi el Pacte Nacional  pel refrendum i havia tingut també responsabilitats com aPresidet  delegat de La Sgarda Família i del Patronatd e la Muntanya de Montserrat.

Sempre va estar vinculat a Uniñod emcoràtica, des d’un cristianisme d‘arrel social va actuar en al políitca.

Vaig tenir el plaer de compartit amb ell algune sessions del Pacte Cultural que va promoure quan va ser conseller de Cultura. iEl pacte era l’expressió dels seus principis de conciliació partidistes,. El Pacte Cultural, en el qual barrejava plantejaments ideològics i estratègics diferents i apostva per arribar a grans acods entre els institucions del país er trebaklar plegades per la cultua. El Pacte no va dirar gaire els reteicències convergenst i també socilaiset van fer descarrilar-ho i Rigol va dimitir…

Vaig assitr.hi com he dit en alguens reunions en nom de la Federaciñode  unicpis i el cert e´s que  sempre vaig vey¡ure en Rigol uan volunat d’esntes ai tambe´uan voluntat cosntructiva.

No fa ser possibel arribar a bon port però almensy va tenir la gosadia de  , en un mometn  complex aposatr per trobar denominadors comnus i polítqies , alemnsy en al cultura , allunaydes el dectarisem.

Un articel que el recorda:

Joan Rigol o la necessitat de fer coses. Ernest Benach. Nació digital.

«Rigol sempre feia coses, entre les quals fomentar el diàleg entre els diferents líders polítics de tot el ventall parlamentari per tractar grans temes que afectaven tothom»

Fa uns dies, per motius que no venen al cas, vaig recuperar aquell poema de Joan Salvat Papasseit que parla de fer coses, i també de fer callar a aquells que no fan mai res, o senzillament no tenir-los en compte. És bo de tant en tant rellegir-lo. I avui hi pensava precisament perquè el Joan Rigol era d’aquelles persones que sempre feia coses, sempre. Durant el període que vam compartir a la Mesa del Parlament, va exercir la presidència amb un rigor i un sentit institucional extraordinaris, però a més, no va parar mai de fer coses. Tenia sempre molts fronts oberts. No feia pas gaire que Joan Raventós havia signat amb l’alcalde de Barcelona la cessió de l’edifici de la Ciutadella, i la presidència de Rigol va ser clau per començar a remodelar la institució pensant en els parlamentaris i en allò que els feia falta per poder exercir les seves funcions amb la màxima dignitat. Però Rigol sempre feia coses, entre les quals fomentar el diàleg entre els diferents líders polítics de tot el ventall parlamentari per tractar grans temes que afectaven tothom, com per exemple el finançament dels partits, o la posada en marxa del Canal Parlament, entre molts d’altres. Tenia la capacitat de poder seure en una mateixa taula tots els caps de fila de tots els grups parlamentaris, d’arribar a acords entre el govern i l’oposició, tenint sempre present el que representava la figura institucional de la presidència del Parlament.

En aquest afany de fer coses el president Rigol va instituir la Medalla d’Honor en categoria d’or del Parlament de Catalunya per a aquelles persones que per la seva rellevància mereixessin aquesta distinció, i el primer a rebre-la va ser l’arquebisbe sudafricà Desmond Tutu, un pacifista que ens honorà amb la seva presència i va donar un primer impuls a aquella medalla que s’havia inventat Rigol. El fet de donar la medalla del Parlament a una personalitat mundial no era casual. La preocupació per la política internacional va ser una altra de les constants en l’acció política de Rigol com a president del Parlament. El món, per una part, i Europa de manera especial, on va ser especialment actiu en el marc de la Conferència d’Assemblees Legislatives Regionals Europees.

I podríem omplir pàgines i més pàgines d’iniciatives de tota mena, que en aquest afany de fer coses, va comportar un creixement important de l’activitat del Parlament com a institució.

Però el president Rigol també era una persona de conviccions humanistes, amb una profunda arrel cristiana. Les converses amb ell sobre determinades qüestions eren apassionants. Recordo, encara impressionat, una llarga conversa amb ell sobre l’amor i la mort. Era el Rigol, doctor en filosofia qui parlava. Corria l’any 2015 i acabava de publicar un llibre Sobre la mort i l’amor. Rigol a més de fer coses, moltes coses, tenia l’habilitat de fer-te pensar, reflexionar i créixer com a persona.

Hi ha una generació de polítics catalans que se’ns en va, o pràcticament se n’ha anat. Als presidents del Parlament Heribert Barrera, Miquel Coll i Alentorn, Joaquim Xicoy, Joan Raventós i Joan Rigol hi ha d’altres destacats noms com Antoni Gutiérrez, Gregorio López Raimundo, Ramon Trias Fargas, Josep Benet, Jordi Carbonell, i tants d’altres que més enllà de la seva adscripció ideològica i partidista tenien el país i la democràcia al cap. Ja no en queden gaires d’aquestes generacions. Amb el president Rigol havíem parlat més d’un cop que caldria homenatjar aquells que van presidir el Parlament abans que nosaltres, precisament perquè formaven part d’aquesta generació que va lluitar contra el franquisme i que va recuperar l’autogovern. N’havíem parlat, però no hi va haver ocasió de concretar-ho.

En qualsevol cas, el Joan Rigol era una persona extraordinàriament culta, amb una sensibilitat especial per causes socials ben diverses, però sobretot era una persona que estimava el seu país. El seu pas per la institució del Parlament en va deixar moltes proves, però la seva presidència del Pacte Nacional pel Dret a Decidir també va deixar moltes lliçons de com s’avança nacionalment, de com es fa per cosir i articular sectors que sembla impossible que es puguin posar d’acord. Però la perseverança i la capacitat de fer coses ho acaben aconseguint.

Ens ha deixat el Molt Honorable Joan Rigol, president que va ser del Parlament de Catalunya de l’any 1999 al 2003, el qual m’honorà amb el seu mestratge i sobretot amb la seva amistat.

Javier Milei .Sempre hi ha qui garla massa i entre aqust el ministre d etranspots te fluixera en al paraula.

I l’home depsres´d e parlar-se aquest dies  de regenarciño i noves i bone  formes va i en una trovada amb joves socilistes bé a dir que el Presidnetd e l’Argenina feia els eus mítings després d eprndre substàncies… “Quan va sortir no sé en quin estat, prèvia a la ingesta o després de la ingesta de quines substàncies, i va sortir a dir allò i jo vaig dir: és impossible que guanyi les eleccions, va cavar la seva fossa Doncs no”.

La veritat s’ho podia haver estavlviat sobretot peruqè fa de minsitre i per tant amb un cap de govern , diguem-ne “ amic” cal una mica de erspcts.

Tot i que si segueixes les actuacions en campnya de Milei pots pensar moltes coses.

Naturalment al resota de Milei ha estat  l’alçada del personatge entre altres cose ah dit del President Sánchez

“El Gobierno de Pedro Sánchez tiene problemas más importantes de los que ocuparse, como las acusaciones de corrupción que caen sobre su esposa, asunto que lo llevó incluso a evaluar su renuncia”,

 iespera que la Justicia actúe “con celeridad” ante este caso de corrupción que, según ha añadido, “afecta a la estabilidad” de España y a las relaciones entre ambos países.

Pedro Sánchez “pone en peligro la unidad de España” 

” la unidad de España “pactando con separatistas”, a las mujeres “permitiendo la inmigración ilegal de quienes atentan contra su integridad física” y a la clase media, por las “políticas socialistas que solo traen pobreza y muerte”.

No s’ha quedat curt , però és que a me´s Milei ha d evenir a Espanya a particpiar en el congrés i camapnya electoral de les europees de VOX.

Anem llestos, Vox i Milei un coktail perillos.

Un article de Grardo Tecé. Tirant d’ironia:

Carta desde España al Excelentísimo Señor Javier Milei. Gerardo Tecé. CTXT. 06.05

El Gobierno está tardando en responder al presidente argentino. Si finalmente se decide a hacerlo, ahí va una propuesta

No puedes ganar un duelo a escupitajos contra una llama. Lo intentó un tiktoker que acabó bañado en babas del animal y lo intentó el ministro español Óscar Puente con idéntico resultado. Que el psicópata presidente argentino Javier Milei consuma sustancias tóxicas es una tesis posible que explicaría muchas cosas, pero es una tesis sin demostrar. Por tanto, una difamación. Se metió Óscar Puente en el peligroso terreno del intrusismo laboral y un profesional del sector del bulo y la difamación como Milei le demostró, vía comunicado oficial, quién manda en el corral de las llamas: España es un país al borde de la destrucción, sumido en la pobreza y en el que las mujeres están en riesgo por culpa de los inmigrantes amigos de un Sánchez que ha acabado con la libertad mientras su mujer se ve envuelta en turbios casos de corrupción. Ahí lo llevas, ministro. Si te quedan ganas, vuelve a por más.

Lo hablaba semanas atrás con amigos argentinos que andan horrorizados por el disparo en el pie que se ha pegado su país al elegir como presidente a un psicópata ultraderechista, perdón por la redundancia. Podríamos hacer lo mismo que él, me decían, y entrar al fango, pero eso sería jugar en su cancha, como retar a Messi a un uno contra uno al borde del área: es absurdo, acabás muerto sí o sí. Habría hecho bien Óscar Puente en hablar con amigos de la maravillosa Argentina. Habría aprendido el ministro que, frente a un tipo que miente en cinco de cada cuatro datos que aporta –el comunicado oficial es un buen ejemplo–, que deja a los enfermos de cáncer sin medicación, que niega el cambio climático, la represión de la dictadura de Videla o la desigualdad que sufren las mujeres, la lucha de difamaciones no sirve. A los mentirosos maleducados solo se les puede hablar desde los datos reales y la educación. Por eso, el Gobierno de España está tardando en responderle al psicópata de Milei. Si finalmente se decide a hacerlo, ahí va una propuesta.

Excelentísimo Señor Presidente de la Nación Argentina, 

Tal y como usted dice, el socialismo está destrozando España, pero reconozca que la está destrozando de una manera de lo más curiosa. Hoy celebramos el mayor dato de empleo de la historia y el crecimiento de nuestra economía nos sitúa por encima de la media europea. Mientras, en el paraíso de la libertad que usted dirige, la ya fuerte recesión irá a más gracias a sus políticas, según anuncian todas las consultoras económicas internacionales, nada sospechosas de ser socialistas. Es cierto que la inflación en España no es buena. Pero también lo es que nuestro 2,4% no es el 288% de la Argentina a la que usted está salvando de la miseria. Ya, claro, ese dato es culpa de la herencia socialista recibida. Por supuesto, Excelentísimo Señor. El problema es que la horrible herencia estaba en el 160% y la libertad –carajo– lleva camino de doblar ese dato que pasó de ser malo a ser trágico. 

Sería conveniente pedirle, Excelentísimo gran gestor de la Argentina, que les explicase a sus ciudadanos, esos a los que les recorta hasta el aire que respiran con su mítica motosierra, cómo se ganan la vida aquí en España sus amigos y defensores. Esos que, como usted ha hecho en aquel lado del Atlántico, deben traernos aquí la libertad y sacarnos de la miseria. ¿Les ha contado su Excelencia a los pibes argentinos que el Abascal con el que se hace fotos cariñosísimas, su hermano gemelo español –con pelo menos fantasioso, eso sí– lleva 25 años cobrando sueldos públicos? ¿Les ha contado a los pibes aquella anécdota en la que Abascal llegó a cobrar 80.000 euros al año –75.705.514 de pesos argentinos– sin trabajar? Es divertido. Se van a reír. Resulta que presidió durante un tiempo una institución pública sin más actividad que pagar su propio salario. Y eso no es nada comparado con los 11 millones de euros –10.409.508.219 de pesos argentinos– que tiene hoy en la cuenta bancaria de una fundación política a su nombre. Si eso no es libertad, que Milton Friedman levante la cabeza y lo niegue. ¿Ve? No lo ha hecho. Seguro que les habrá contado todo esto porque usted es un tipo sincero que dice las verdades a la cara.

Igual que también les habrá contado a sus compatriotas que una de las más entusiastas defensoras de la libertad en España y de usted por estas tierras, la presidenta madrileña Díaz Ayuso, no usa motosierra, sino una regadera. Con ella mantiene siempre húmedo y enriquecido un ecosistema de medios de comunicación expertos en difundir bulos y que reciben cada año cientos de miles de euros de dinero público para hacer lo que mejor saben: inventar mentiras como las que usted, Excelentísimo Señor, replica en su carta oficial. ¿Qué pensarán los argentinos que sufren sus recortes de que sus amigos españoles, amantes como usted de la libertad y enemigos del gasto público, hayan llenado los bolsillos de sus familiares, amigos y parejas? Eso sí. Le pido que no les diga la cifra de lo que se han embolsado, porque, en medio de los recortes en sanidad, educación o transporte, podrían cabrearse. Lo mismo hasta algún compatriota argentino emigrado a Madrid la acabaría pagando con el pobre Maserati del novio de Ayuso, que no tiene culpa de nada. El Maserati, digo. 

En realidad, Excelentísimo Señor Milei, las mujeres en España no están en peligro y viven hoy mejor que las mujeres argentinas a las que usted amenaza con su proyecto para penalizar un derecho humano como el aborto. ¿Dónde ha quedado la libertad, carajo? No me lo diga que se lo adivino: libertad para usted, como para sus amiguitos españoles, es ese ejercicio consistente en retorcer la realidad a su gusto, siempre y cuando sus estupideces, bulos y manipulaciones, las paguen quienes menos tienen. Atentamente, un español que, al contrario que sus amiguitos ultraderechistas, no señala a los extranjeros –muchos de ellos argentinos– como potenciales delincuentes. ¿También les ha contado eso por allá?


Ernest Urtasun El Ministeri de Cultura ha confirmat la seva intenció d’eliminar el Premi Noacional de Turomàquia , un dels guardons que lliurava de manera anual i que estava dotat amb 30.000 euros. El departament que dirigeix ​​Ernest Urtasun (Sumar) no farà més convocatòries i inicia els tràmits per a l’exclusió definitiva dels bous del catàleg de reconeixements nacionals. Bé!.

Segurament això dels toros està francament en declivi però cad cop que s’intena eleiminar-ho per la via d ela legalitat dsferma une spolèmiques que no tenen comapraci´ño amb el minvant procés d epèrdua de seguiors.

Quan Ctalunya hipocritament va elimnar els “cordidas” però va deixr el correbous per pur electorlaisme ja es va aixdecra polémica i fins i tot algusnd els patits van donar lliberat de vot.

Finalmente s avn prohibir qun els apñlcves aj estavem gaireb´buides.

Però, ah, tocar els correbous trepi¡tjava masse sulls d epoll de diregsnts del partista  els terres d el’esbre i es va mirar cap uan latra banda en un exrecici de cinisme polític me´s quee vidnet.

Correbou és cultura i corrida d etores e smaltrecte anima. Molt bé!!.Així anem.

El ministre ha defensat la seva dipposico dinet : “Crec que hi ha una majoria d’espanyols que cada cop es preocupa més pel benestar animal. És un sentir majoritari. Els Premis Nacionals de la Cultura han de respondre als anhels de la majoria i per això hem pres aquesta decisió”. Té raó.

No sé si és al millor manera però té tota la raó.

Prò ja sesasp que aquestes decsions tnen tambe´la seva resposta contar`rai i el PP, Vox i alguns sanr baró socilaista com Garcia Page han entrat a matr amb un simil tauréi i ja han anunciat convocatòries de premsi… i clar els toreros ja han manifesta ld efsna d ela cultura del toro..

Nona polémica, temepsat en un got d’iagia.

I a seguir… ai aquali que no faltin correbous per vergonya propia i alinea.

Qui s’atrevirà?

¿Qué significa el fin de la tauromaquia?. Santiago Alba Rico. El País. 10.05

Esta nueva y loable sensibilidad frente al toro se debe —paradójicamente— a nuestro dominio completo y destructivo de la naturaleza: somos los vencedores de una lucha milenaria y ahora queremos dedicarnos a otras matanzas

Durante milenios, la lucha del hombre con la naturaleza se representó en el mundo mediterráneo a través de la lucha contra una de sus manifestaciones más vigorosas y temibles: los bisontes primero, los toros después. Distintas formas de tauromaquia, de Creta a España, dejaron sus huellas en el arte y en las costumbres. Esas exhibiciones escenográficas, que evolucionaron con el tiempo, constituían traslaciones teatrales de una batalla real; en ellas, claro, casi siempre ganaba el hombre, invirtiendo así la estadística que se imponía en la intemperie. Para poder subvertir la lógica del mundo (en la que el toro, más fuerte, solía vencer) y al mismo tiempo mantener a la vista esa tensión mortal, se establecieron reglas minuciosas de acercamiento a la bestia: amagos, piruetas, ademanes y trapos que iluminaban de manera simultánea la valentía del hombre y la amenaza del animal. Durante siglos, esta lucha contra el toro ha sido la única ficción teatral en la que la muerte real ha jugado un papel protagonista: la muerte real del toro, por supuesto, pero también la muerte fintada, evocada, evitada, del toreador. Esta combinación de ficciones regladas y peligros ciertos es lo que cautivó a nuestros antepasados, incluidos algunos de los grandes genios de la pintura y la literatura: de Goya a Lorca, de Picasso a Bergamín, de Alberti a Lorca. La tauromaquia ha sido un arte y ha generado mucho arte en sus aledaños.

Ya no lo es. Y no lo es porque los humanos ya no vemos en esa ficción reglada y en esa muerte ceremonial una lucha sino una matanza. ¿Eso se debe a que nos hemos vuelto más civilizados, más sensibles, más compasivos? No lo creo. En el primer cuarto del siglo XXI estamos a punto de superar la tauromaquia, pero no todas las otras maquias cuyas víctimas son otros seres humanos: no hemos superado la guerra ni los genocidios ni la tortura. Entonces, ¿por qué nos despierta tanta compasión el toro? Pensémoslo un momento con un poco de serenidad histórica. Esta ya asentada indiferencia ante el llamado arte taurino, esta nueva sensibilidad ante el sufrimiento animal, ¿no son correlativas a la victoria total del ser humano sobre la naturaleza? ¿No son la consecuencia paradójica de la total dependencia animal respecto de la humanidad? Digamos que no tiene ningún sentido escenificar en una plaza una lucha que ya se ha decidido de manera definitiva en el exterior: eso no ya es un drama; es una farsa. O de otra manera: la ceremonia vacía de una batalla que ya se ha ganado fuera nos resulta por fuerza manierista y nauseabunda en la plaza; produce sobre todo repelús estético y, por concomitancia, disgusto moral.

No es que en las últimas décadas haya cambiado nuestra sensibilidad ética; lo que ha cambiado es nuestro gusto estético, y ello en razón de los cambios registrados en nuestra relación con la naturaleza. En pleno Antropoceno, cuando la IA es capaz de vencer al campeón mundial de ajedrez y de desmigajar Gaza bajo las bombas, ya no tiene ningún sentido artístico luchar contra los toros. Los antiguos veían en la tauromaquia una batalla y no una matanza porque la naturaleza era aún temible; nosotros solo percibimos la matanza porque ya no vemos en el toro una criatura poderosa y amenazadora, sino una mascota. Creo que es mejor que no nos engañemos sobre nosotros mismos. Me temo que la condición histórica de esta nueva y loable sensibilidad frente al toro es —paradójicamente— nuestro dominio completo y destructivo de la naturaleza y la consecuente mascotización de los animales. Nos parece de muy mal gusto matar con ceremonias a un animal que no puede escapar y que podemos apiolar sin aspavientos de oro en un matadero industrial; da mucha pena, además, ver clavar banderillas en una metonimia viva de nuestros peluches.

Me fascinan los toros pintados de Goya y de Picasso; me emocionan algunos pasajes taurinos de José Bergamín; y me parecen bellísimos los poemas tauromáquicos de Lorca. Son arte y seguirán siéndolo cuando ya no se lidien toros en las plazas. Nos seguirán emocionando porque esas imágenes y esas palabras evocan una lucha que hemos trasladado o camuflado, pero no abolido: la lucha de los cuerpos contra la muerte finalmente victoriosa (el momento verdaderamente “real” de una corrida, lo sabemos, no es la banderilla ni el estoque sino la cogida). Odio las corridas y me disgusta el ambiente circundante, y ello por malquerencias estéticas e ideológicas. Y por las razones que acabo de citar me parece una verdadera anomalía cultural la existencia de un Premio Nacional de Tauromaquia; me felicito, por tanto, de su eliminación. Pero me cuesta creer que, tras esta decisión (o cuando la sedicente “fiesta nacional” muera por inanición), España sea un país mejor, los españoles más sensibles que Goya y Lorca y la humanidad menos peligrosa para los humanos. Sencillamente, han cambiado nuestros gustos: somos los vencedores de una lucha milenaria y ahora queremos dedicarnos a otras matanzas sin tantas ceremonias.

Y seguiremos banderilleando, día tras día, la democracia.

BBVA. Els banquers també s’esbatussen. Fa und ies que el  BBVA va intentar  per la vaid e la negociació adquirir el Bnacd e Sabadell, l’oferta av ser rebutjda pel Sbadell peruqè considereven que l’oferta estva per sota de la realitat. Però quan la negativa es va fer pública semblva que tot s’havia cabat.

Però, no! Ara el banc de Bilbao ha llançat una Opa hostil per l’adqusiions d’accions pe rpdoer optra a quedar-s e el Sbadell.

L’anunci ha ixecat molte ssupicàcies en el món políitc i el món econòmics, la excesiva concentració en el banc de Bilbao podría genera una certa isneguretat en els posibles inversosrs  Opinions comntràries El banc presidit per Carlos Torres confia que, amb el pas dels mesos, la proposta acabi recollint suports, encara que Economia veu que “un nivell excessiu de concentració” posa en risc” l’estabilitat financera. BBVA ho ha intentat amb Sabadell dues vegades per les bones i totes dues li han sortit malament. Una el 2020, en plena pandèmia; l’altra, aquestes dues darreres setmanes.

Són insaciables.

Acumular diners i dinres amb beneficis estarstosfperics i donsr uns interesos de pena.

De moment hi ha un rebuig general entre els ectosr empresaruial i el políticfs perpo això pot canviar, si els accionsites que els importa ben poc el que s¡diguin els altres troben interessant l’oberta dels del Bilbao.

La barlla i ara això aj ho és ah arribat fins alas banquesr que sempre havein estat discrte si comptant els eus fons..

Ara la barlla ja é spúblia i notòria.

Un parell de mesos per veure com acaba.

Una anàlisi especilitzada sobre e tema.

La hostilidad llega al oligopolio bancario Alejandro Inurrieta. Eldiario.es. 10.05

La última palabra financiera de la OPA del BBVA sobre el Sabadell la tendrán los accionistas de la entidad catalana, pero el Gobierno y las instituciones de competencia tienen también mucho que decir para evitar que el oligopolio bancario siga engordando

La economía española se enfrenta, si nadie lo remedia, a un episodio convulso en un sector tan relevante como el bancario, con el anuncio de la OPA hostil del BBVA sobre el Banco Sabadell. La historia reciente del sector bancario en España, después de las gloriosas comidas de los 7 magníficos, nos ha llevado a un oligopolio cada vez más pronunciado que ha sido bendecido por las autoridades de competencia, tanto en España como en la UE. 

Esta pérdida de competencia efectiva ha provocado un encarecimiento de los servicios bancarios, básicamente comisiones, una pérdida alarmante de calidad para los usuarios y la exclusión financiera de un porcentaje de población no desdeñable, aunque despreciable para la gran banca. A esto hay que sumar la negación a remunerar el ahorro y a la búsqueda permanente de la revalorización de las acciones en bolsa, a la postre, único objetivo de las cúpulas de estos monstruos financieros. Incluso con operaciones de autocartera muy lesivas para gran parte de la cadena de valor del banco. Como recientemente declaró el presidente de BlackRock, la mayor estupidez del capitalismo actual es perseguir únicamente la maximización del valor del accionista. 

En un contexto de alzas de tipos de interés hasta hace pocas semanas, el oligopolio ha presentado unos resultados económicos espectaculares, curiosamente en un contexto de estancamiento o incluso reducción del volumen de crédito. Lo cual nos lleva a la intuición que el negocio bancario tradicional ya no es rentable, por lo que son las operaciones espurias y, sobre todo, el juego de los fondos con el propio BCE, lo que está generando estos pingües beneficios. La siguiente derivada también es sintomática. La generación de rentas solo se reparte entre accionistas y consejos de administración, mientras que la fuerza laboral, por cierto cada vez más exigua y desmotivada, apenas recoge alguna limosna para mantenerla desmovilizada, salvo los episodios recientes de huelgas en el sector que no se recordaban desde los años 80 y 90. 

La excusa de la digitalización, que excluye a una parte de parias analógicos que apenas hacen ruido, dada su edad y origen geográfico, está siendo utilizada para justificar los sucesivos cierres de oficinas, también consecuencia de fusiones y absorciones pasadas. Esto también se explica porque en algunas zonas de las grandes ciudades, podían copar manzanas enteras con oficinas de las tres o cuatro entidades hoy absorbidas en una sola marca. La ausencia de canales de comunicación y atención personalizada es otra faceta del estrés psicológico que sufre una capa de la sociedad que adolece de la formación necesaria para entender y asimilar toda la pléyade de avances tecnológicos imprescindibles para la operativa más sencilla. 

Con estos antecedentes, y tras el fracaso de la OPA anterior por parte del BBVA sobre el Sabadell, ha llegado la traca final que supone el lanzamiento de una OPA hostil contra un banco cuyo valor añadido para el BBVA se centra en el segmento de pymes, y especialmente en la presencia en el Reino Unido. Tras el fiasco del BBVA en Turquía, sus gestores han puesto los ojos en el Reino Unido y, antes de otro fracaso, han considerado que la mejor forma es entrar a través de un operador que ya está funcionando. Pero lo que parece que el BBVA no ha entendido, una vez más, es que si quiere comprar un banco saneado, y que pueda seguir su andadura solo, tiene que poner el dinero suficiente para hacer atractivo a sus gestores y accionistas la operación. El BBVA ha valorado en apenas 12.000 millones de euros el banco a comprar, mientras que el Sabadell, con buen criterio, lo ha valorado en más de 14.000 millones, lo cual arroja una diferencia de más de 2.000 millones, cantidad asumible para el banco grande, que acumula unas reservas ociosas de más de 3.000 millones de euros, aunque es cierto que habría que presupuestar el coste de ajuste de la fusión. 

Esta operación supondría el despido, con el eufemismo de no traumático, de algo más de 3.000 empleados, que pasarían a engordar la larga cuenta de prejubilados jóvenes, en muchos casos a cargo del erario público. No está cuantificado, pero también provocaría el cierre de multitud de oficinas, la pérdida del gestor de confianza, y la vuelta a empezar de nuevo con otra persona anónima, a la que cada vez importas menos. Con todo, lo más grave sería la concentración del volumen de crédito que, en algunas zonas como Cataluña, llegaría al 90% en manos del nuevo monstruo financiero. 

La decisión del Consejo del Sabadell, inteligente, también se ha basado en la forma de la operación, basada en el canje de acciones y no en la entrega de efectivo, lo que a la postre supone una prima del 18% para el accionista, lo que además produciría una dilución relevante del valor de las acciones del Sabadell. El problema surge para el BBVA al tener que negociar, ahora que ha declarado la guerra a los accionistas del Sabadell, con muchos minoristas que, si fuesen inteligentes, se negarían a vender con estas condiciones. La amenaza del BBVA de que no va a mejorar la oferta no ayuda a convencer a muchos de estos pequeños accionistas, aunque también es cierto que hay varios accionistas institucionales grandes que son, a la vez, accionistas dobles en ambas instituciones. 

La última palabra financiera la tendrán los accionistas de la entidad catalana, pero el Gobierno y las instituciones de competencia, tan laxas como inoperantes en España, tienen también mucho que decir para evitar que el oligopolio bancario siga engordando, y con ello, la pérdida de bienestar y eficiencia para muchos usuarios, especialmente las clases más vulnerables y los segmentos de edad más analógicos, por no hablar de la exclusión financiera aberrante que sufren muchos municipios de la España olvidada.                     

De lectures

Mai 11, 2024 by

Crits de guerra.

Raimon Portell

Col·lecció Clàssica, 1437.

Editorial Columna,

Barcelona, febrer 2024

Es  sabut que els mestres van ser els funcionaris més perseguits pel franquisme un cop acabada la guerra civil. La repressió fou sistemàtica i ben preparada i executada. Un cop acabada la guerra va començar el procés de depuració d ‘hipotètiques  responsabilitats. Tots aquells i aquelles que havien estat mestres, que havien exercit el magisteri durant el període republicà van haver per passar per els comissions de depuració que van començar a funcionar a partir de l’any 39, la comissió estava presidida  pel governador civil i formada per diversos professors addictes al règim i alguns ciutadans , moltes vegades falangistes o de clara adscripció al Movimiento Nacional.

La feina aquestes comissions, més enllà de ser un instrument de  repressió, va consistir en apartar de la seva funció a qualsevol mestre que hagués tingut alguna activitat pro republicana al marge de la seva funció docent. Era, doncs, una clara persecució, ben planificada , estructurada jeràrquicament i pensada per eliminar qualsevol mostra del règim republicà o de la pedagogia que havien insaturat. I també en aquestes comissions es depraven denúncies contra els mestres que procedint de gent anònima servien per apartar els mestres o en els pitjors dels cassos separar-los del servei o imposar-los-hi  penes de presó..

Aquella frase de Marcel·lí Domingo, Ministre d’Instrucció Pública d ela república . de que els mestres eren els primers ciutadans de la república va servir per buscar els arguments per destituir mestres, per repudiar-los i per fer-lo gairebé desaparèixer  de la vida social dels pobles.

Buscaven la mort social d’aquelles persones.

L’autor de la novel·la coneix bé el tema ja que en va escriure un treball Els mestres de la República. On feia una recorregut per l’enorme tasca pedagògica i social que van fer els professors en aquells  anys il·lusionants per les llibertat aconseguides

Raimon Portell ha publicat munts de reportatges de viatges en revistes i diaris i ha dirigit un parell de revistes del sector. També ha escrit sobre cuina, cinema, literatura, història… El primer llibre que va publicar, El somni del jaguar, era de viatges. També n’ha publicat de divulgació històrica, com Els mestres de la República. Però ha estat com a escriptor de literatura infantil i juvenil que ha rebut més reconeixements. Els últims, a la trilogia La Llum d’Artús (Camins de nit, Camins d’aigua i Camins d’hivern), han estat el Premi Nacional de Literatura Infantil i Juvenil del Ministeri de Cultura, el Premi Llibreter i el Premi Crítica Serra d’Or. Abans de Crits de guerra  havia  publicat és Una balada del mar del Nord.

Per guanyar-se la vida, també ha redactat estudis econòmics, ha fet de professor (des de primària fins a la universitat), d’editor…La seva veu és culta, rica en matisos i en silencis; les seves històries sempre van més enllà de la quotidianitat i et fan entrar en mons rics en colors i personatges que t’obren ment a espais nous per descobrir. 

La novel·la es va movent entre dues històries o plans narratius, per una banda seguim la història de la Lola una jove que ha estudiat per mestre i que amb esforç, dedicació i sobretot vocació ha aconseguit aprovar les oposicions i poder triar una plaça. Contra els consells dels seus pare i dels seus tutors, tria destí a un petit  poble del Penedès Sant Quirc. Arriba al seu destí i es troba una escola moderna molt ben dotada que ha estat una donació d’un burgés del poble que ha fet fortuna. Trobarà un lloc  de treball agradable…però també alguns inconvenients.

Paral·lelament coneixem els altres dos protagonistes, el periodista que narra la història i que es dedica a treballar en diverses investigacions i coneix a l’hemeroteca de Ca l’Ardiaca al Jaume un home ja gran un mica estrafolari que està fent una investigació sobre el “danis” una tribu que surt en diversos treball d’investigació i de la que n’han parlat alguns exploradors del segle com un aviador milionari que descobreix un poble al cor de l’illa de Nova Guinea. Els danis de les ribes del riu Baliem han estat ocults a la resta del món fins a l’any 1938. En Jaume doncs segueix la seva pista.

Coneguts els protagonistes el llibre s’endinsa en les històries , seguim a al Lola que pateix l’assetjament el jutge del poble , però ella manté el seu esperit i prescindint dels prejudicis treballa intensament i a gust en prescindit de les pressions socials . Mentre, esclata al guerra i posteriorment la repressió del franquisme que pateix de manera directa la Lola i patirà   encara més les conseqüències de l’odi de determinades persones que abusant dels sues càrrecs actuaran amb despotisme i amb violència.

Mentre el narrador i el Jaume s’aniran trobant en els llocs més impensats possibles, a dalt d’un tren que descarrilarà, en una manifestació contra al guerra de l’Irak, aquestes trobades els va fent agafar confiança i  endinsaran el periodista en les recerques de l’investigador i en la seva història. Una història que també és inversemblant, fill adoptiu d’una família rica , vinculada al franquisme , estudiant a Barcelona, desterrat pel seu pare del poble…..La història   després de diversos episodis acabarà enllaçant-se amb la d’aquella mestra del Penedès, en un final absolutament emotiu i devastador.

Un llibre molt interessant que flueix amb naturalitat, les dues històries van seguint el seu fil fins a trobar la intersecció que no és altra que tancar el cercle de les dues històries.

La narració que fa la mestra està molt ben confegida i amb versemblança. La del Jaume i el periodista en alguns moments pot semblar una mica forçada però l’autor ho resol amb habilitat narrativa i donant credibilitat al girs del guió.

Una reivindicació clara dels mestres republicans que van fer una feina extraordinària i com a compensació van rebre la repressió del franquisme.

Un homenatge doncs a una mestra – com tantes n’hi va haver- lluitadora, somiadora i que mai va perdre la seva vocació d’ensenyar als nens i nenes.. 

D’altres fonts (19)

Mai 10, 2024 by

Més sobre la justícia

Això té mala pinta. Sembla que els jutges volen establir un govern , o si més no amb la seva interpretació de la llei a vegades clarament esbiaixada tenir un paper en algunes decisions.

Són un poder de l’estat certament sense que passin per cap urna ni aval popular, unes oposicions i una suposada meritocràcia els permet fer interpretacions a vegades poc curosa de la llei. I en ocasions traspassar els límits d ela seva feina  i el seu paper d’un cert arbitratge  volen envair l’espai de la política..

I una justícia que generi dubtes entre la ciutadania – o una part d’ella-  no és la millor manera  de poder afrontar els reptes democràtics amb confiança.

Hem vist actuacions que han generat situacions greus en el camp de les persones afectades i també algunes actituds del món judicial generen rebuig polític.

Cal poder confiar en els jutges, ara però en alguns d’ells més aviat hi ha una malfiança massa evident.

Renovar, canviar coses i garantir la necessària imparcialitat.

Un article clarificador:

Professor de Dret Constitucional i exletrat del Tribunal Constitucional. Sevilla

Lawfare’: ¿podem confiar en els jutges? Joaquín Urías.El País. 07.05

Els casos judicials contra polítics com Mónica Oltra o Alberto Rodríguez il·lustren com alguns jutges cooperen amb campanyes d’assetjament i enderroc, escriu el professor de Dret Constitucional Joaquín Urías en el seu nou llibre

La actual judicialización de la política alude a la expansión del Poder Judicial hacia temas que solían ser zanjados en el ámbito parlamentario, a través del voto mayoritario, y no mediante decisiones del ámbito judicial. Es un fenómeno global perfectamente estudiado y aceptado casi unánimemente ya sea como un mero cambio de paradigma, ya como una amenaza a la democracia. El profesor Torbjörn Vallinder, en la obra canónica sobre el tema, la define como el proceso mediante el cual los tribunales y jueces pasan a hacer o controlar la elaboración de políticas públicas que hasta entonces habían sido trazadas —o deberían trazarse— por otras instancias gubernamentales, especialmente las legislativas y ejecutivas. Detrás de ello late el convencimiento de que lo que uno considera políticamente erróneo debe estar prohibido y se busca de la justicia que determine tal ilegalidad. Buscando que el Poder Judicial impida las opciones que parecen equivocadas se puede llegar al vaciamiento de poder de las instituciones políticas democráticas legítimas como el Parlamento o el Gobierno. Para ello resulta imprescindible que haya al menos un juez tentado de aceptar la oferta de convertirse en árbitro político bajo el pretexto de aplicar la ley. Sucede a menudo y puede hacer que nuestras democracias se conviertan en lo que el profesor Ran Hirschl denomina “juristocracia”.

La judicialización de la política es un fenómeno social que determina la estructura misma del sistema político y el papel que en él tiene el Poder Judicial. Dentro de esta nueva estructura, se llama lawfare a las campañas específicas que instrumentalizan la justicia para la consecución de objetivos políticos. Lo uno es una tendencia global; lo otro, iniciativas que se aprovechan de ella. La utilización de la justicia para responder al desafío soberanista de Cataluña es politización de la justicia. Las querellas presentadas contra Ada Colau para boicotear el desarrollo de sus políticas públicas son actos de guerra judicial o lawfare.

Hay dos tipos esenciales de actos de lawfare. De una parte, el ejercicio de acciones jurídicas sin fundamento contra actores políticos. En estos casos el Poder Judicial normalmente no es partícipe de los efectos de sus decisiones, que son obligadas, de modo que los tribunales son solo el instrumento que aprovechan algunas personas para atacar a sus oponentes. Un ejemplo de esto es la continua presentación de demandas infundadas contra alguien para crear dudas sobre su honorabilidad aprovechando el tiempo necesario de tramitación hasta que se desestimen. Los casos más problemáticos son aquellos en los que las demandas se acompañan de la fabricación de pruebas o su tergiversación. Así pasa cuando las cloacas del Estado recurren a montajes elaborados con grabaciones, fotografías o similares que llevan a pensar que un político ha cometido determinado delito. En tales ocasiones los jueces y fiscales que participan son en cierto modo víctimas del engaño y se limitan a cumplir con su función. De otra parte, el lawfare también se manifiesta mediante decisiones judiciales que en última instancia responden a posicionamientos políticos y no a la aplicación imparcial y neutral de las leyes. En estos supuestos son los propios órganos del Poder Judicial los que abusan de su función de árbitros para incidir en la acción política del país. En principio lo hacen siempre mediante lo que en la jerga judicial llaman “vestir el santo”. Es decir, decidiendo primero el sentido y alcance de su decisión y buscando después la justificación jurídica más adecuada para darle apariencia de ser una decisión fundada en derecho.

Parece evidente que, de una forma u otra, es algo que ha llegado a la justicia española. El discurso político y mediático lo ha aceptado sin complejos e incluso en el mundo académico se empieza a entender que efectivamente hay casos de instrumentalización política de la justicia, si bien es difícil cuantificarlos y medir su alcance. Por ejemplo, la profesora y politóloga Gemma Urbasant no duda en hablar de lawfare en el contexto español actual y atribuye su nacimiento, parcialmente, al partidismo en los nombramientos del CGPJ, la forma de progresar en la carrera y el alto corporativismo en las altas instancias judiciales. En todo caso, la noción de lawfare se conecta decididamente con la pérdida de imparcialidad de los tribunales. Es importante señalar que la existencia de guerra judicial no implica necesariamente que se esté ante casos de prevaricación, aunque puede suceder. La prevaricación, de la que se habla en los últimos apartados de este libro, es una figura delictiva bien definida. El lawfare, en cambio, engloba los casos en que los jueces se valen de su poder jurisdiccional para incidir sobre la política de manera consciente o no, tanto deliberadamente como convencidos de hacer lo justo. Implica parcialidad, pero no delito.

Tampoco puede caerse en el maniqueísmo de considerar lawfare cualquier investigación por corrupción contra los partidos a los que uno apoya y considerar razonables las que se centran en partidos del lado contrario. Por desgracia, en España la corrupción es transversal a la política y afecta a personas de toda ideología y adscripción. Los tribunales de justicia son la salvaguarda esencial de la ciudadanía frente a la corrupción y el enriquecimiento injusto de los elegidos y representantes populares. Por ello es de justicia reconocer el esfuerzo y, en ocasiones, la valentía de los magistrados que se enfrentan al poder político para investigar y, eventualmente, castigar sus excesos. Sin embargo, la idea esencial es que esta valiosa competencia de la judicatura no puede pervertirse y utilizarse como un arma política. La lucha contra la corrupción solo puede hacerse desde la más estricta neutralidad e imparcialidad.

La tipología de lo que puede identificarse en España como ejemplos de lawfare es variada. Como punto de partida hay esencialmente dos variables: los asuntos en los que los jueces son solo la herramienta utilizada por grupos poderosos para dañar la carrera política de un político y aquellos en los que son los propios jueces los protagonistas de esa persecución.

Para entenderlo merece la pena detenerse en un puñado de asuntos que pueden proporcionar una buena perspectiva de cómo se están utilizando parcialmente los tribunales en asuntos políticos y cuál es el grado de implicación en ello de nuestros jueces. El ejemplo de las demandas de multinacionales contra Ada Colau muestra cómo los tribunales no quieren o no son a menudo capaces de detener su instrumentalización. Asuntos como el de las acusaciones de encubrimiento de pederastia contra Mónica Oltra o el del caso Mercasevilla muestran los problemas de las instrucciones judiciales prolongadas que tienen efecto sobre la reputación de actores políticos y sus carreras con independencia de que sean finalmente absueltos, en una modalidad en la que los jueces actúan como cooperadores necesarios de las campañas de acoso y derribo. El caso del diputado Alberto Rodríguez sirve de ejemplo de los asuntos en los que los tribunales renuncian a mantener la necesaria apariencia de imparcialidad a la hora de interferir en la composición de los órganos políticos democráticos. El caso de las acusaciones contra Victoria Rosell es uno de los pocos ejemplos demostrados en los que las acciones de lawfare parten directamente de un juez decidido a alterar los mecanismos de la democracia representativa.

Toc d’atenció

Mai 9, 2024 by

Aragó, Castella i Lleó i el País Valencià estan tramitant un seguit de lleis que deroguen la de Memòria històrica i en diuen de “ Concordia”. Sobren les paraules i només cal llegir l’informe que han fent els relators de l’ONU per veure que els govern de PP i Vox a més  de fer una involució memorialística pretén blanquejar alguns aspectes de al dictadura franquista.

Excelencia,30 de abril de2024

Tenemos el honor de dirigirnos a Usted en nuestra calidad de Relator Especial sobre la promoción de la verdad, la justicia, la reparación y las garantías de no repetición; Grupo de Trabajo sobre las Desapariciones Forzadas o Involuntarias y Relator Especial sobre ejecuciones extrajudiciales, sumarias o arbitrarias, de conformidad con las resoluciones 54/8, 54/14 y 53/4 del Consejo de Derechos Humanos.

En este contexto, quisiéramos señalar a la atención urgente del Gobierno de Su Excelencia la información que hemos recibido en relación con las llamadas leyes de “concordia” aprobadas o presentadas para aprobación parlamentaria en las Comunidades Autónomas de Aragón, Castilla y León, y Valencia, que podrían afectar a la obligación del Estado Español, incluyendo sus poderes y entidades nacionales y/o locales, en materia de derechos humanos, en particular la obligación de garantizar la preservación de la memoria histórica de graves violaciones de derechos humanos.

El 19 de octubre de 2022, el Gobierno Español aprobó la ley de memoria democrática 20/2022. Desde entonces, 12 comunidades aprobaron sus propias iniciativas autonómicas de memoria histórica y democrática en línea con la normativa nacional. Recientemente se han aprobado y registrado proposiciones de las llamadas leyes de “concordia” en las comunidades autónomas de Aragón, Castilla y León y Valencia, que hacen el objeto de esta comunicación.

Proyecto de ley de la Comunidad Autónoma de Aragón

El 15 de febrero de 2024, las Cortes de la Comunidad Autónoma de Aragón adoptaron la ley No. 1/2024 de memoria democrática, por la cual se deroga la ley en vigor en la materia (ley 14/2018), y sus disposiciones concordantes, y se suprime la estructura orgánica específica de memoria democrática en la Administración basada en dicha ley, así como la Comisión Técnica de Memoria Democrática de Aragón.

A diferencia de la ley No.20/2022, la ley No.14/2018 y las iniciativas legislativas de otras comunidades autónomas, la ley No.1/2024 no hace referencia a las graves violaciones de derechos humanos cometidas por el régimen franquista (1939-1975), sino que se refiere a las “atrocidades cometidas por un bando durante la guerra civil”, mientras que sí menciona la violencia política ejercida durante la llamada “Segunda República” que le antecedió (1931-1939).

La ley No. 1/2024 suprime un gran número de entidades y actividades de memoria histórica previstas en la legislación anterior, tales como: el Censo de memoria democrática de Aragón, las Rutas de memoria democrática de Aragón, el Inventario de lugares y rutas democráticas de Aragón,el Centro de Investigación de la Memoria democrática de Aragón,el Registro de entidades de memoria democrática de Aragón, las actuaciones en el ámbito educativo, y los elementos de “identificación, interpretación, señalización y difusión”. La ley No.1/2024 también suprime el portal web institucional del Gobierno de Aragón sobre memoria democrática,el cual incluye un mapa de fosas comunes de Aragón e información sobre los lugares de memoria democrática de esta autonomía, entre otros datos. Asimismo, establece que la base de datos genética prevista en el artículo16.1 de la ley No.14/2018 se remitirá, con el consentimiento de los interesados, al Banco Estatal de ADN de Víctimas de la Guerra ylaDictadura.Porsuparte,lanuevaleydejasinefectolasiniciativasdecolaboración y cooperación administrativa establecidas en aplicación de la ley No. 14/2018.

La ley No. 14/2018 exime de obstáculos a las actividades relativas a la búsqueda de personas, al indicar que no “impedirá que las administraciones públicas faciliten a ciudadanos y a asociaciones la búsqueda, exhumación, documentación y honra a las víctimas de la guerra o de la represión cualquiera que fuera el bando en el que militaran, su ideología o demás circunstancias personales”.

La ley 1/2024 sujeta las subvenciones de proyectos públicos de memoria histórica a condicionamientos, haciendo su sostenimiento incierto. En particular, laley establece que las subvenciones y ayudas económicas concedidas conforme a lo dispuesto en la ley No. 14/2018 quedarán “sujetas a la justificación correspondiente conforme a lo establecido en las correspondientes convocatorias y bases reguladoras”.

Por su parte, la nueva ley modifica la ley No.3/1999, del 10de marzo 1999,dePatrimonioCulturalAragonés,eliminandoenparticularlaletrag)delapartado2(B) del artículo12 (sobre bienes de interés cultural) de la ley, el cual establecía los lugares de la memoria democrática de Aragón, en tanto “espacio, construcción o elemento inmueble cuyo significado histórico sea relevante para la explicación del pasado de Aragón en términos de participación, defensa y lucha a favor de la democracia frente a la intolerancia y la dictadura en el marco histórico de la Segunda República española, la guerra civil y la dictadura franquista”.

La ley No. 1/2024 aprobada por las Cortes de la Comunidad Autónoma de Aragón suprime numerosas entidades y actividades de memoria histórica previstas o creadas en función de la ley No.14/2018, tales como registros, inventarios, señalizaciones, rutas, mapas de fosas, sitios de información pública y actividades educativas, informativas y de cooperación técnica en materia de memoria histórica. Tomamos nota de que las actividades relativas a la búsqueda de personas desaparecidas están exentas de supresión u obstáculo. Por su parte, la ley sujeta las subvenciones de proyectos públicos de memoria histórica a condicionamientos que pueden poner en riesgo su sostenibilidad. Asimismo, la nueva ley invisibiliza las graves violaciones de derechos humanos cometidas durante la dictadura franquista, al no hacer referencia explícita ni condenar el régimen, su carácter dictatorial, o su responsabilidad por los crímenes cometidos en este periodo.

Proyecto del ey de la Comunidad Autónoma de Castilla y León

En abril de 2018, la Junta de Castilla y León aprobó el decreto9/2018 de memoria histórica y democrática. En marzo de 2024, los grupos Parlamentarios Popular y Vox de Castilla y León presentaron un proyecto de ley de “concordia” ante las Cortes de la Comunidad Autónoma de Castilla y León. De ser aprobada, esta ley derogaría el decreto 9/2018.

A diferencia de la ley No. 20/2022 y del decreto No.9/2018, el proyecto deleysuprimelapalabra“dictadura”parareferirsealperiodohistóricodelfranquismo,y no incluye una condena expresa a las graves violaciones de derechos humanos perpetradas entre 1936 y 1978. El proyecto de ley amplía el alcance histórico de la normativa vigente, que actualmente se circunscribe a las víctimas de la Guerra civil y la dictadura, extendiéndolo a todas las víctimas políticas del periodo comprendido entre 1931 y 1978. .

Por su parte, el proyecto crearía una Comisión de Exhumaciones con competencia para resolver las solicitudes de localización y exhumación de restos de víctimas del periodo 1931-1978. La Comisión de Exhumaciones, que estará compuesta íntegramente por funcionarios de la Administración autonómica y de la Federación Regional de Municipios y Provincias, no ofrece un rol consultativo a asociaciones de memoria, como lo establecía el decreto No. 9/2018.

Asimismo, el artículo4.4 del proyecto de ley establece que los proyectos de investigación, localización, exhumación e identificación de víctimas deben “respetar (…) la legislación especial de protección de datos y el derecho a la intimidad, no pudiendo ser objeto de difusión pública de imágenes, documentos o cualquier otro material que pueda revelar la identidad de las personas involucradas en el proceso de recuperación, incluyendo a las víctimas, sus familiares y cualquier persona que participe en el mismo”, por lo que la aplicación de este artículo podría obstaculizar el acceso a la verdad sobre el destino y paradero de las víctimas de  graves violaciones de derechos humanos, incluyendo a las desapariciones forzadas.

Finalmente, el proyecto de ley no reconoce las subvenciones para actividades de memoria histórica que actualmente pueden otorgarse a asociaciones sin fines de lucro.

El proyecto de ley de “concordia” presentado ante las Cortes de la Comunidad Autónoma de Castilla y León invisibilizaría las graves violaciones de derechos humanos cometidas durante la dictadura franquista, al negarse a nombrar y condenar al régimen dictatorial a pesar de su innegable responsabilidad en las mismas. Asimismo, el proyecto de ley no facilitaría la participación ni otorgaría un rol consultativo a organizaciones de víctimas e instituciones de sociedad civil o académicas en el trabajo de la Comisión de Exhumaciones; no reconoce el otorgamiento de subvenciones para la realización de actividades en el ámbito de la memoria histórica; y podría obstaculizar con ello el derecho a la verdad por parte de víctimas y de la sociedad civil respecto del destino y paradero de víctimas de graves violaciones de derechos humanos, incluyendo a las desapariciones forzadas, el cual debe ser respetado sin perjuicio de lo establecido por las leyes para la protección de datos personales.

Proyecto de ley de la Comunidad Autónoma de Valencia

El 21 de marzo de 2024,los grupos Parlamentarios Popular y Vox de Valencia presentaron una proposición de “ley de concordia”, que sustituiría la ley de memoria democrática vigente desde 2017 (ley No.14/2017). El proyecto amplía el periodo de alcance de la ley a los años de “profunda crisis” incluyendo: la Segunda República, la guerra civil, la dictadura y el “terrorismo etarra e islámico”, y establece el reconocimiento de “todas las víctimas de la violencia social,política,del terrorismo

la persecución ideológica y religiosa”. Esta propuesta reconoce el mismo régimen de protección a “las víctimas de la Segunda República y del terrorismo etarra e islámico” que a las víctimas a las que hace referencia la ley No.20/2022, lo cual a nuestro entender desvirtúa el objetivo de las No. leyes 20/2022 y No.14/2017 de atender las necesidades y derechos de las centenas de miles de víctimas del franquismo y la guerra civil.

El proyecto de ley “disuelve todas las comisiones, los organismos y las instituciones autonómicas de carácter público” que se crearon por la ley autonómica de memoria democrática, y prevé que los procesos de memoria democrática iniciados y no concluidos al momento de la entrada en vigor de la nueva ley, serán suprimidos de manera automática, a excepción de las actividades de indagación, localización, exhumación e identificación de las personas desaparecidas. Sin embargo, no detalla las condiciones bajo las cuales se podrán iniciar nuevos procedimientos de este tipo. Tomamosnotaqueelproyectoreconoceelderechoaaccederatodaladocumentación existente sobre las víctimas, estableciendo garantías para la protección de los lugares que fueron objeto de violencia política y social durante todo este periodo.

Por su parte, el proyecto no reconoce las subvenciones para actividades en memoria histórica que actualmente pueden otorgarse a entidades sin fines de lucro.

Si bien notamos la importancia de asegurar la no discriminación a la hora de reconocer y dar justicia y reparación a todas las víctimas de la violencia, sin discriminación alguna, el proyecto de ley podría llevar a asimilar las graves violaciones de derechos humanos cometidas durante la dictadura franquista y la guerra civil a un grupo heterogéneo de crímenes y/o violaciones cometidas por diferentes actores, estatales y no estatales, a lo largo del siglo XX en España, quitándole el reconocimiento y la atención necesarios a los derechos de las centenas de miles de víctimas de graves violaciones de derechos humanos, incluyendo ejecuciones extrajudiciales y desapariciones forzadas cometidas durante la dictadura franquista.

Las llamadas leyes de “concordia” aprobadas o presentadas para aprobación parlamentaria en las Comunidades Autónomas de Aragón, Castilla y León, y Valencia, podrían transgredir la obligación del Estado español, incluyendo sus tres poderes y sus entidades nacionales y locales, de garantizar la preservación de la memoria histórica de graves violaciones de derechos humanos, toda vez que ordenan la supresión de múltiples entidades, proyectos, sitios webs y actividades de memoria histórica sobre las graves violaciones de derechos humanos previstas o creadas en cumplimiento de la legislación estatal y autonómica vigente en la materia, pueden acarrear límites al acceso a la verdad sobre el destino o paradero de las víctimas de graves violaciones de derechos humanos, obstaculizan o suprimen la subvención de proyectos de memoria histórica ofrecidas actualmente a entidades de sociedad civil, pueden invisibilizar las graves violaciones de derechos humanos cometidas durante el régimen dictatorial franquista, y/o omiten nombrar o condenar dicho régimen.

Recordamos en este sentido que todos los poderes del Estado español, ya sea ejecutivo, legislativo o judicial, y todas las entidades de Gobierno, cualquiera sea su nivel -nacional, regional o local-, deben cumplir con la obligación de proteger los derechos humanos, comprendida la obligación de garantizar la preservación histórica de la memoria de graves violaciones de derechos humanos, y que el incumplimiento de estas obligaciones por parte de tales entidades u autoridades está en condiciones de

comprometer la responsabilidad del Estado español y la propia. En este sentido, quisiéramos recordar una vez más la obligación del Estado español en su conjunto de garantizar la preservación de la memoria colectiva relativa a las violaciones manifiestas de los derechos humanos, tales como las cometidas en periodo de dictadura franquista y guerra civil, en tanto elemento esencial de la reparación debida a las víctimas, de las garantías de no repetición de la violencia pasada y del derecho a participar en la vida cultural. Dicha obligación incluye el deber de adoptar procesos de memorialización que permitan reconocer, recordar, preservar y transmitir la información sobre las violaciones sufridas, en respeto pleno a la dignidad de las víctimas y en consulta efectiva con ellas. Reiteramos asimismo que esas medidas deben estar encaminadas a preservar del olvido a la memoria colectiva y, en particular, evitar que surjan tesis revisionistas y negacionistas. Estas leyes,(propuestas o aprobadas) obstaculizarían el derecho a conocer la verdad y el derecho a la libertad de asociación.

Nos gustaría llamar la atención del Gobierno de su Excelencia sobre los estándares y normas internacionales aplicables a los asuntos expuestos con anterioridad. En particular, quisiéramos recordar el artículo2 del Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos(PIDCP),ratificadoporEspañael27deabril de1977, el cual establece la obligación de garantizar que todas las personas dispongan de recursos para la reivindicación de sus derechos. En este sentido, nos permitimos recalcar que, según el párrafo4 de la observación general31 del Comité de Derechos Humanos, las obligaciones contenidas en el PIDCP son vinculantes para todos los EstadosyquetodoslospoderesdelEstado(ejecutivo,legislativoyjudicial),asícomo otras autoridades públicas o gubernamentales, cualquiera que sea su nivel -nacional, regional o local-, están en condiciones de comprometer la responsabilidad del Estado Parte. Por su parte, el párrafo18 estipula que, en virtud del artículo2 del PIDCP, los Estados tienen la obligación de investigar y sancionar las violaciones de los derechos humanos, tipificadas como crímenes en la legislación nacional o internacional, en particular el genocidio, los crímenes de guerra, los crímenes de lesa humanidad yotrasinfraccionesgravesdelosderechoshumanos,entreellasladesapariciónforzada. No investigar y enjuiciar esas infracciones constituye de por sí un incumplimiento de las normas de los tratados de derechos humanos. La impunidad con relación a esas violaciones puede constituir un elemento importante que contribuye a la repetición de las violaciones.

Asimismo, llamamos la atención del Gobierno de su Excelencia sobre la resolución 33/19 del Consejo de Derechos Humanos sobre derechos humanos y justicia transicional, la cual reconoce que los procesos de preservación de la memoria histórica y la conservación de archivos y otras pruebas veraces sobre las violaciones graves de derechos humanos y del derecho internacional humanitario, sirven para que nunca se olviden esos crímenes y contribuyen a impedir que se repitan o que se produzcan violaciones y transgresiones similares. Asimismo, observa con preocupación que los intentos de negar o justificar tales crímenes pueden socavar la lucha contra la impunidad, la reconciliación y los esfuerzos para impedir que se cometan. Por su parte, reconoce el papel fundamental que desempeña la sociedad civil, mediante su compromiso, su labor de promoción y su participación en los procesos de adopción de decisiones, a los efectos de impedir la comisión de tales violaciones,ohacerfrenteasusconsecuenciaspromoviendoelderechoalaverdad,la justicia, la reparación y las garantías de no repetición. Por su parte, recordamos que los principios2, 3, 4 y 5 del Conjunto de principios actualizado para la protección y la promoción de los derechos humanos mediante la lucha contra la impunidad, de febrero de 2005, establecen el derecho de inalienable de las víctimas y sus familias a conocer la verdad acerca de la perpetración de graves violaciones de derechos humanos y del derecho internacional humanitario, así como la obligación del Estado de adoptar medidas adecuadas para recordar esas violaciones, para preservar los archivos y otras pruebas relativas a esas violaciones y la posibilidad de consultarlos, y para facilitar el conocimiento sobre tales violaciones.

Tales medidas deben estar encaminadas a preservar del olvido la memoria colectiva y, en particular, a evitar que surjan tesis revisionistas y negacioncitas respecto de tales violaciones.

De igual modo, quisiéramos recordar que en su informe A/HRC/45/45 sobre los procesos de memorialización en el contexto de violaciones graves de derechos humanos y del derecho internacional humanitario, el Relator Especial sobre la promoción de la verdad, la justicia, la reparación, y las garantías de no repetición notó que la memorialización de tiempos pasados definidos por violaciones de derechos humanos y del derecho internacional humanitario contribuye al desarrollo de una cultura de democracia y respeto de los derechos humanos y brinda la oportunidad de reflexionar sobre el presente e identificar los problemas contemporáneos relacionados con exclusión, discriminación, marginación y abusos de poder. Asimismo, resaltó que un buen uso de la memoria tiene por objeto crear las condiciones para que se desarrolle en la sociedad un debate sobre las causas, las responsabilidades directas e indirectas y las consecuencias de los crímenes y la violencia del pasado. Por su parte, advirtió que los procesos de memoria no pueden, en ningún caso, negar o intentar restar entidad a las violaciones y crímenes cometidos que fueron constatados por comisiones de la verdad y/o procedimientos judiciales (párrafos107-108). El Relator Especial también manifestó grave preocupación “por la posible y peligrosa manipulación de la información y la memoria en detrimento de los derechos humanos, así como por la estigmatización de ciertas comunidades, y los discursos de incitación al odio que promueven a su vez la comisión de actos violentos, e incluso la violencia masiva” (párrafo79). A su vez, resaltó que las voces de las víctimas deben ocupar un espacio privilegiado en la construcción de la memoria, ya que ello ayudará a contrarrestar los intentos negacionistas y/o revisionistas y las manipulaciones por parte de los perpetradores de violaciones y de grupos o intereses políticos que buscan reanimar la violencia (párrafo 109).

Considerando que España es Estado parte a la Convención Internacional para laproteccióndetodaslaspersonascontralasdesaparicionesforzadas,ratificadael 24de septiembre de 2009, también nos permitimos hacer referencia a sus artículos1, 12 y 24 que establecen que nadie será sometido a una desaparición forzada, y que cada Estado Parte velará por que toda persona que alegue que alguien ha sido sometido a desaparición forzada tenga derecho a denunciar los hechos ante las autoridades competentes, y que se entenderá por “víctima” tanto a la persona desaparecida como a toda persona física que haya sufrido un perjuicio directo como consecuencia de una desaparición forzada, respectivamente .Los numerales2,4,5,7del artículo24 de la Convención establecen que cada víctima tiene el derecho de conocer la verdad sobre las circunstancias de la desaparición forzada, que os Estados Parte velarán por que su sistema legal garantice a la víctima de una desaparición forzada el derecho a la reparación y a una indemnización rápida, justa y adecuada y que los derechos a la reparación incluyen, entre otros, la restitución y las garantías de no repetición.

De la misma manera, hacemos referencia a la Declaración de las Naciones Unidas sobre la protección de todas las personas contra las desapariciones forzadas que establece que ningún Estado cometerá, autorizará ni tolerará las desapariciones forzadas (artículo2); que los Estados tomarán medidas legislativas, administrativas, judiciales y otras medidas eficaces para prevenir o erradicar los actos de desapariciones forzadas en cualquier territorio sometido a su jurisdicción (artículo3)y que ninguna circunstancia, puede ser invocada para justificar las desapariciones forzadas (artículo7). El artículo17 de la Declaración indica que los actos que constituyan una desaparición forzada se consideran delito continuado mientras sus autores sigan ocultando la suerte y el paradero de las personas desaparecidas y estos hechos sigan sin esclarecerse. Por último, el artículo19 de la Declaración establece el derecho de todas las víctimas de actos de desaparición forzada y de sus familiares a obtener reparación y el derecho a una indemnización adecuada.

Notamos que en sus observaciones finales sobre la información complementaria presentada por España (CED/C/ESP/OAI/1), el Comité contra la Desaparición Forzada recomendó parte tomar las medidas necesarias para asegurar la pronta aprobación del Proyecto de Ley de Memoria Democrática y garantizar que las disposicionesadoptadaspermitancumplirplenamenteconlosderechosyobligaciones de la Convención. Asimismo, el Comité recuerda sus anteriores observaciones finales e invita al Estado partes a considerar la creación de un mecanismo encargado de determinar la verdad sobre las violaciones de los derechos humanos ocurridas en el pasado. Notamos que la ley referida fue aprobada, sin embargo, los presentes proyectos o leyes ya aprobadas contravendrían las recomendaciones ya hechas sobrel a creación de mecanismos para la memoria histórica y violaciones de derechos humanos cometidas en el pasado.

Asimismo, subrayamos que las familias de personas desaparecidas tienen el derecho a la verdad, lo que significa el derecho a conocer la marcha y los resultados de una investigación, la suerte o el paradero de las personas desaparecidas y las circunstancias de las desapariciones, así como la identidad del autor o los autores. El Grupo de Trabajo sobre Desapariciones Forzadas o Involuntarias, en su Comentario General sobre el Derecho a la Verdad, reitera que el derecho a la verdad es un derecho individual y colectivo: toda víctima tiene derecho a saber la verdad sobre las violaciones que le han afectado, pero también se debe dar a conocer la verdad a la sociedad para impedir que tales violaciones se reproduzcan.

Finalmente, en su misión a España (A/HRC/27/49/Add.1, 2014), el Grupo de Trabajo sobre Desapariciones Forzadas o Involuntarias, el Grupo de Trabajo ya constató la falta de suficientes vínculos y comunicación y falta de consulta entre estos grupos de víctimas y las autoridades estatales (para.18), así como la diferencia en el apoyo que se brinda a las víctimas en las distintas comunidades autónomas (para.25). En esta ocasión, el Grupo de Trabajo recomendó al Gobierno de su Excelencia Asumir sus obligaciones internacionales, ejercerlas mediante un claro liderazgo y comprometerse de manera más activa y urgente en la determinación de la suerte o el paradero de personas desaparecidas durante la guerra civil y la dictadura.

Es nuestra responsabilidad, de acuerdo con los mandatos que nos han sido otorgados por el Consejo de Derechos Humanos, intentar clarificar las alegaciones llevadas a nuestra atención. En este sentido, estaríamos muy agradecidos/as de tener su cooperación y sus observaciones sobre los asuntos siguientes:

Sírvase proporcionar cualquier información o comentario adicional en relación con las alegaciones mencionadas arriba.

Agradeceríamos recibir información de parte de los poderes yentidades públicos pertinentes sobre cómo la ley de “concordia” de la Comunidad Autónoma de Aragón, y los proyectos de ley de “concordia” de la Comunidad Autónoma de Castilla y León y de la Comunidad Autónoma de Valencia, mencionados en esta comunicación, son compatibles con las obligaciones del Estado español, incluidos sus tres poderes y sus entidades nacionales y/o locales, en materia de derechos humanos y de preservación de la memoria histórica de las graves violaciones de derechos humanos, así como del derecho a la verdad.

Sírvase a proporcionar información acerca de cómo las iniciativas mencionadas anteriormente son compatibles con el derecho a lalibertad de asociación.

Esta comunicación, como un comentario sobre la legislación, reglamentos o políticas pendientes o recientemente adoptadas, y toda respuesta recibida del Gobierno de su Excelencia se harán públicas a través del sitio webde comunicaciones en un plazo de 48horas. También estarán disponibles posteriormente en el informe que se presentará al Consejo de Derechos Humanos.

A la espera de su respuesta quisiéramos instar al Gobierno de su Excelencia, incluidas las autoridades legislativas pertinentes, a que adopte todas las medidas necesarias para garantizar el estricto respeto de los estándares internacionales de los derechos humanos en materia de preservación de la memoria histórica de las graves violaciones de los derechos humanos.

Acepte,Excelencia,la expresión de nuestra más distinguida consideración.

Fabian Salvioli

Relator Especial sobre la promoción de la verdad,la justicia, la reparación y las garantías de no repetición

Aua Baldé

Presidenta-Relatora del Grupo de Trabajo sobre las Desapariciones Forzadas o Involuntarias

MorrisTidball-Binz

Relator Especial sobre ejecuciones extrajudiciales,sumarias o arbitrarias

12 de maig amb el vot a la mà.

Mai 8, 2024 by

Suposo que els que per sort o per desgràcia això de la política ens ha  interessat o ho hem viscut de primera mà tenim determinats “ tics” que feia que en alguns moments podria arribar a dir-se que estàvem “malats de política”. Per exemple des de les primeres eleccions democràtiques del 15 de juny de l’any 1977 fins fa ben poc recollíem  tots els programes electorals  del partits ( versió llarga) que es presentàvem i els llegíem de pe a pa, comparàvem propostes, analitzaven evolucions i després votàvem. Moltes vegades hem fet el vot militant, aquell que era propi de l’organització a que pertanyies o  més hi simpatitzaves i més endavant ,però, alguna vegada havíem fet el salt.

Diuen que el temps ho cura tot, i ara amb una lectura ràpida del  resums del programes o seleccionant  i discriminant ja passem. Les informacions arriben més ràpidament i també hem conegut l’actitud , manera i formes de fer dels candidats.

I confessem també sense cap problema que ens acostem més al vot a la persona que no pas la global del programa, tot i que té un pes prou significatiu.

En tots els programes de formacions democràtiques hi trobem coses en els que hi estem d’acord i altres que posaríem en dubte i altres que directament ens incomoden o no ens satisfan i encara hi ha aquelles de les que abominem directament . I això en totes formacions, i al costat d’això i per equilibrar el criteri hi podem  comptar  la credibilitat dels candidats, l’actitud que té en els debat i en la confrontació política , en la manera de voler persuadir , en si evita o no les declaracions fastuoses però buides. En definitiva  si hi veiem més valors positius que impostures i aparences.

I valorat tot això de dir que tinc clar que aquets cop votaré a Salvador Illa. I repeteixo hi ha qüestions del programa que porta que no comparteixo, algunes que corregiria i altres que  m’interessen més. I ho faré per tres raons bàsicament.

Entenc que és un candidat que busca més l’acord que la confrontació , que practicar allò de la “força tranquil·la”  que va encunyar  el president François Mitterrand i que  llançava com idea força a les presidencials de l’any 1981. Estem en temps en que calen els acords , en el temps que cal consolidar avenços, en temps en que la situació interna i externa requereixen esforços per trobar comuns denominadors que permetin fer passos i sobretot consolidar-los en molts àmbits de la nostra societat. La gestió serena i reposada, la gestió raonada i raonable. I crec que llla ho pot fer.

En segon lloc ho faré perquè   vull que hi hagi una qualificació dels serveis públics després de forces anys de pèrdua sensible  de qualitat . Les necessitat de la ciutadania cal que s’afrontin amb claredat , decisions  , sense enganys i sobretot  recuperant el país que  va patir unes retallades gairebé immorals que no s’han recuperat encara  . Vegis els informes PISA, l’estat de la sanitat,  la mateix mobilitat  i també veient  la gestió d ‘aquest serveis que s’ha fet des del govern  crec que cal una nova manera d’afrontar-ho. Cal consciència que el benestar de la ciutadania i de cada un dels ciutadans i les ciutadanes té importància per tenir un conjunt i una societat fonamentada en la cohesió i la recerca de la igualtat de tothom.  Garantint  les mateixes oportunitats i també garantit que cadascú pugui arribar on les possibilitat el portin. I això només es garanteix amb una bona xarxa d’’escoles, amb un habitatge  garantit , amb una sanitat que funcioni i atengui les incerteses personals, etc. etc  Un projecte que s’identifiqui amb els principis de l’esquerra  sense retòriques buides ni èpiques de l’impossible. I en aquest aspecte el programa esbossat per Salvador IIla convenç o ,si es vol, més modestament és realista i factible si el confrontem amb el que fins ara hem vist amb pèrdua de qualitat continuada.

Però encara hi ha una tercera raó. Aquest dies s’ha produït la compareixença de Salvador Illa en les comissions del Congrés i del Senat que estudien possibles irregularitats en el temps de la pandèmia en la compra de material sanitari. Ho hem seguit amb interès. És evident i lògic  que la compareixença d’Illa fos reclamada i  acceptada ja que era ministre de sanitat durant un  període d’aquells situació. Hi ha va anar en ser cridat però el que més em va sorprendre va ser l’agressivitat dels representants de JxCat i ERC , que òbviament no anaven a trobar possibles irregularitats en la gestió, sinó a  desacreditar al candidat Socialista. L’agressivitat en el to i les maneres  va contrarestar amb la seguretat argumental d ‘Illa. Ja ens hagués agradat  que  tant Rufian com Nogueras s’haguessin interessat pel tema   l’empresa Basic Devices, i les compres que va fer Torra   i pagades pel departament d’Aragonès, potser hi hauria tema també de comissionistes si pagament a cegues. No això no els interessa com que no van trobar “tema” van carregar de manera cínica contra Illa per la seva condició de candidat a la Generalitat. Si amb actituds com aquestes ens han de resoldre els problemes , anem arreglats. Em va agradar la temprança d’Illa i ,per tant,  que no va perdre els estreps davant aquelles acusacions, al contrari, que va respondre raonadament i convincentment. Les respostes el presenten com un candidat amb tremp suficient per afrontar els reptes del país. Com deia l’ex-ministre d’Universitats proposats pels  Comuns Manuel Castells sobre Illa: vaig poder observar la seva dedicació, la seva honestedat i les seves decisions sempre basades en anàlisis i recomanacions dels cien­tífics. Avui per avui em mereix més confiança Manuel Castells que Rufian i Nogueras junts

I hauria altres motius per fer un vot esperançat , i també cal dir que fent-li confiança i donant-li el vot voldria que no posés límit a la voluntat d’autogovern,  que s’anés al màxim possible del que demanés la ciutadania de Catalunya i que no faci por afrontar la reestructuració de l’estat espanyol ni la possible consideració d’un referèndum sense pressa però amatent al que digui la ciutadania.

El 12 de maig doncs a votar  amb al papereta de Salvador Illa, el 13 ja veurem què passa  i el 14 serà moment per reflexionar si ha valgut al pena Sempre però val la pena votar,.

Publicat a l’Eix Diari, el 07 de maig del 2024

Primaveral (8)

Mai 7, 2024 by

Amunt i avall, el termòmetre i el pluviòmetre.

Vestir-se com una ceba per poder anar traient capes a mesura que el s ol esclafa.

Primeres i darreres hores fresques però després caloreta  agradable.

Els pantans continuen la seva cursa per millorar el seu nivell d’aigua emmagatzemada . Ja estan sobre el 23 o 24 de la seva capacitat.

Bona  notícia.

Però suposem que el govern mantindrà els mesures restrictives. S’acosta l’estiu i per tant les incògnites sobre les necessitats d‘aigua.

En fi mirant el cel…i resant aquells que ho acostumen a fer.

oooOOOooo

J ases ap que això de les oposicions és una loteria.

Pots preparar-te a fons, haver  fet “colzes” i t’acaba sortint aquell tema que no havies repassat prou.

PO al reves´, t’ ho ha pres amb una certa distancia i quan has d efetr ele terball ensopegues amb un tema que tens molt treballat…

En fi que:

Un total de 17.767 persones  han començat les proves del concurs oposició per cobrir 9.344 places vacants de docents de la Conselleria d’Ensenyament de la Generalitat.

Es cobriran places vacants d’un total de 90 especialitats diferents i aquestes oposicions són “les primeres” després dels concursos extraordinaris d’estabilització i tenen caràcter ordinari, informa el departament en un comunicat. De les places convocades, 2.131 són per a mestres –per a Infantil i Primària–; 6.947 per a professors de Secundària; 55 per a Escola Oficial d’Idiomes (EOI); 71 per a professors d’ arts plàstiques i disseny; 9 per a mestres de taller d’ arts plàstiques i disseny; i 131 per a professors especialistes en sectors singulars de l’FP.

Les especialitats amb més places convocades són Matemàtiques (amb 720); Educació Primària (705); Anglès (627); Llengua catalana i literatura (555); Orientació educativa (519); i Tecnologia (509).

Dies de nervis doncs per aquest opositors que si caben tenint plaça començaran ja amb una certa seguretat en el seu lloc de treball però abans cal passar per aquest calvari.

I ben segur que cal també replantejar-se el sistema de les oposicions buscant aquells que es fixi més en la capacitat globals que no només en els aspectes memorístics.

oooOOOooo

El dia 9  de maig es celebra el Dia d’Europa  i es fa commemorant el discurs  que fa pronunciar en Robert Schuman, ministre francès d’Afers Estrangers, Ho va fer el 9 de maig de l’any 1950 . Hi proposava la creació d’una Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer els membres del qual posarien en comú la producció de carbó i d’acer.

La idea va anar evolucionat  i es va formar

La CECA (formada a l’origen per França, Alemanya Occidental, Itàlia, els Països Baixos, Bèlgica i Luxemburg) va ser la primera d’una sèrie d’institucions supranacionals que es convertirien en el que és avui la Unió Europea.

Cal recordar que  a l’any 1950, cinc anys després de finalitzar la Segona Guerra Mundial, les nacions europees encara estaven lluitant per superar els seus estralls.

Es va pensar, encertadament, que la fusió dels interessos econòmics contribuiria a augmentar el nivell de vida i constituiria el primer pas cap a una Europa més unida. L’adhesió a la CECA era oberta a altres països.

Del discurs de Schuman destaquen el paràgrafs :

“La pau mundial no es pot salvaguardar sense uns esforços creadors equiparables als perills que l’amenacen.”

“Europa no es farà ni una obra de conjunt: es farà gràcies a realitzacions concretes, que creuen en primer lloc una solidaritat de fet.”

“La posada en comú de les produccions de carbó i d’acer (…) canviarà el destí d’aquestes regions, que durant tant de temps s’han dedicat a la fabricació d’armes, de les quals elles mateixes han estat les primeres víctimes.”

Aquesta Europa es troba davant el repte d’unes eleccions cabdals. L’extrema dreta va guanyant terreny  i les seves polítiques cada cop més descarades poden  poar fi precisament al que va significar Europa i la seva unitat

Europa s’hi juga molt.

oooOOOooo

La campanya té un Baix nivel, es van fent actes però de tant en tant s’aixeca alguna espurna que pot fer calar foc. Ara ha sigut el dirigent sindical, president e l’UGT i  President del comitè d’empresa de Seat a, Matías Carnero,que tanca la llista del PSC S’ha despatxat a gust  contra el candidat de Junts, Carles Puigdemont., ha respost a l’expresident de la Generalitat, que va demanar a Pedro Sánchez que vingués “plorat de casa” quan va anunciar que es prenia uns dies per reflexionar sobre el seu futur.”Plorat se’n va anar al maleter, i no sé si cagat i pixat, però va anar fins a Brussel·les”,

Groller, barroer, comentari de barra de bar impropi d’un debat o discurs polítics. Llenguatge directe i sense cap mena de floritura. Cerc que impresentable.

Dit això dir també que també  molt més sibil·linament Puigdemont insulta també al candidat Illa, que fa veure que s’equivoca i creu que Illa es presenta per Governador Civil.

Resulta que en aquest país la memòria del governadors civils va lligat al franquisme i per tant Puigdemont sap que els seu comentari a més de fals pretén equipara al comparació entre el franquisme i Puigdemont.

I això és tant reprovable i impresentable i barroer com  ese expressions de Carnero.

Potser no tant barroer però amb una càrrega de  desacreditar políticament  i personal molt més alt.

Tot plegat fariseisme galopant.

oooOOOooo

Humil i a la vora del camí.

El Card

Tardor de mil nou-cents trenta-sis. Un matí,

jo anava trist i sol. I un card em parlà així.

– No temis. A l’hivern, quan les herbes mesquines

sentiran sota el glaç calcigar-se el seu cos,

pensa en mi, viatger que no saps on camines!

Als erms, quan fa més fred, jo encara dono flors,

encara que tots els pètals siguin espines

Badant pel carrer (16)

Mai 6, 2024 by

Viva? Vols dir?

És llibertat d’expressió?

És fatxenderia?

És provocació?

És una imbecil·litat directament

La veritat és que descobrir en un lateral d’un institut de la ciutat  un viva  a un dels criminals més recents i repugnants de la historia no deixa de ser una sorpresa de mal gust, , inquietant , vaja.

L’expressió “Viva” s’utilitza habitualment com una expressió d’alegria , de felicitat o bé per desitjar-la

Ara bé, crec que no hi ha massa gent que vulgui desitjar precisament al sr, Putin, ni alegria ni felicitat.

No cal desitjar la desaparició de ningú, però també és cert que el món sense alguns dels seus dictadors  estaria força millor del que està. Només caldria que s’apartessin de les direccions del seus països.

Si segueixes la biografia de Putin , costa d’entendre que algú proclami algun Viva en el seu honor.

No negarem que té els seus partidaris però per més que en tingui no l’autoritzaria a tot un seguit de persecucions a qualsevol que es posi al seu davant, ja sigui com  els pretenen guanyar-lo a les urnes i acaben morts   o els que volien fer-li un pols ,amb armes o sense, i acaben desapareguts quan s’estavella l’avió en que viatgen.

Té més de carnisser per la seva crueltat que d’estadista.

I a més està reclamat pel Tribunal Internacional de Justícia per crims de guerra i contra la humanitat. Cal victorejar-lo?

Només cal veure els conflictes que ha mantingut en diversos països que va culminar amb l’intent, de moment aturat,  d’envair Ucraïna, guerra que encara dura i que sembla que no té cap mena de perspectiva de final: I sí ,ja se sap que en una guerra tots els bàndols tiren a  matar però el que ha fet Putin desafia fins i tot els lleis que s’han indicat al voltant dels conflictes…

Però l’expressió aquesta de Viva  i al darrera algun personatge o fet no és nou.

Sempre s’ha volgut victorejar a alguns personatges .

Hi ha almenys tres “vivas” que tenen una certa popularitat.

Viva la Pepa, i no és precisament  un cant d’alegria per la senyora Pepa ( La tia que va matar un gall) sinó que fa referència  a la constitució liberal del 1812 que va ser promulgada un 19 de febrer a Cadis, coneguda doncs com la Constitució de Cadis que popularment es va conèixer com la Pepa, tot  i que avui un “Viva la Pepa” ha adquirit un significat força diferent de la celebració de l’esmentada constitució sinó una sensació de desgavell, de xauxa i rauxa, o d’algun excés.

Però qui no recorda un altre Viva famós : Viva Zapata ! que correspon al títol d’una pel·lícula d’Elia Kazan i interpretada per Marlon Brando on es magnificava la figura del revolucionari Mexicà Emiliano Zapata que va aixecar-se contra el dictador Porfirio Díaz a l’any 1910.

Per tan tant Zapata com la Pepa es deuen remoure a les seves tombes que hi hagi qui pugui pintar un Viva Putin en un paret d’un institut que és sens dubte un espai d’educació, de reflexió de tolerància de diversitat… i embolicar-hi una caduc i arrogant dictador sanguinari no lliga per cap banda.

Però ens queda un altre viva  que es prou conegut i més ranci. I aquets viva cal dir-lo en veu alta , cridant i si es pot  de manera sincopada. No es ni més ni menys que el “Viva el Rei!!” . Res més a dir!

I un viva la vida  interessant és el que cridava Coldplay en la seva cançó que feia referència a la caiguda del rei en la revolució francesa.

El fragment diu :

Va ser el vent malvat i salvatge

Enderrocar les portes per deixar-me entrar

finestres trencades i el so dels tambors

La gent no podia creure el que m’havia convertit

Revolucionaris esperen

El meu cap en safata de plata

Només una titella en una corda solitària

Oh, qui voldria ser rei?

Potser que el que ha pintat el Viva Putin escolti al caçó….  Ha caigut el rei, ( el dictador) roden caps, el poder efímer….

En fi que esborrin ja la pintada que ofèn , avui per avui ,a la mateixa vida!

Tonteries les mínimes…

Noms propis (19)

Mai 5, 2024 by

Acadèmia de sa Llengo Baléà El rei Felip VI ha atorgat l’estatus de ‘reial’ a l’Acadèmi de sa Llengo Baléà. Així ho ha explicat l’associació en registrar-se com a tal al Parlament de les Illes.

Aquesta notícia que ha aparegut els darrers dies ha causat una certa estupefacció.

L’organització ho ha explicat en un comunicat Mos ès molt grat dirigimmós a Vostè/s per saludal.lo cordialment y comunical’lí que se mos ha concedid es Títol de ‘Real Academia de la Lengua Balear’ o Reyal Acadèmi de sa Llengo Baléà”,

Com es pot imaginar aquest grup està contra la llengua catalana i  preconitza unes normes ortogràfiques, un lèxic i una gramàtica que transgredeixen totalment la normativa per la qual es regeix la llengua catalana i consideren que el Balear és una llengua que no té res a veure amb el català, contra tota base científica i lingüística

El Govern balear del PP s’ha desmarcat de l’Acadèmi de sa Llengo Baléà. També ho han fet la Universitat de les Illes Balears (UIB) -la institució oficial consultiva per a tot allò que es refereix a la llengua catalana a la Comunitat Autònoma- i l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) -entitat encarregada de fixar la normativa de la llengua catalana-, que han rebut “amb sorpresa”  la decisió de Zarzuela.

Que la casa del rei prengui una decisió d’aquest tipus la posa en una tessitura difícil d’explicar.

En un comunicat, la UIB ha recordat que la denominació de ‘catalana’ està reconeguda per la Filologia i per la Romanística internacional per referir-se al conjunt de totes les varietats de la llengua parlada a Catalunya, la Comunitat Valenciana, Balears, la Catalunya del Nord, l’Alguer i la Franja d’Aragó.

l’Estatut d’Autonomia estableix, a l’article 4, que la llengua pròpia de les Balears és la catalana, que té el caràcter de llengua oficial juntament amb el castellà. L’article 35, a més, esmenta que les modalitats insulars del català de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera han de ser objecte d’estudi i protecció, però sempre sense perjudici de la unitat de la llengua. També van fer referència a la Llei de normalització lingüística de Balears, que reconeix el català com a llengua pròpia de les Illes i afirma que ha estat sempre l’instrument amb què els illencs han fet les seves màximes aportacions a la cultura universal.

En fi sinó perquè al darrera hi ha un càrrega d’anticatalanisme i d’ignorància semblaria mes una innocentada, ara és una relliscada de la Zrazuela.

S’esperen explicacions.

Unes ratlles sobre el tema

Felip VI i el terraplanisme lingüístic Sebastià Alzamora . Ara. 01.05

Felip VI, rei d’Espanya com sabem, va atorgar fa uns dies el títol de “reial” a una esperpèntica entitat mallorquina que es fa dir Acadèmi de Sa Lléngo Baléà (ho escriuen així, o de qualsevol altra manera) i que propugna la segregació d’una imaginària “llengua balear” respecte del català, així com unes estrafolàries normes ortogràfiques que s’inventen sobre la marxa. No fa falta dir que es tracta d’un grupuscle vinculat a l’extrema dreta, concretament de la branca amb ínfules filològiques, i que l’únic argument de les seves proclames pseudolingüístiques és l’odi contra la llengua catalana (l’autoodi, de fet, perquè és la seva pròpia llengua), que va unit a un furibund nacionalisme espanyol. I també és ociós subratllar que no tenen cap interès a defensar cap “llengua balear”, sinó, simplement, a forçar la desaparició del català en favor del castellà a les Illes Balears.

Parlem de terraplanistes lingüístics, que va retratar bé Laura Gost en una columna paròdica de dissabte. Però la cosa deixa de ser una simple astracanada quan –com va assenyalar la directora de l’Ara Balears, Cristina Ros– el cap de l’Estat els concedeix legitimitat i cobertura institucional. En efecte, seria inimaginable que la Corona donés el tractament de “reial” a una pseudoacadèmia que defensés que a Llatinoamèrica no es parla espanyol, sinó argentí, xilè, bolivià, etc. El daltabaix seria descomunal i hi hauria mans al cap i esqueixaments de vestidures. Posar en qüestió la unitat de la llengua espanyola seria anatema; amb la catalana no tan sols s’atreveix a fer-ho qualsevol indocumentat, sinó que la casa reial dona un tractament de deferència a aquests indocumentats.

Per això és important el comunicat conjunt que han fet l’Institut d’Estudis Catalans i la Universitat de les Illes Balears, contestant i posant a lloc la suposada acadèmi i el gest absurd i impresentable de la casa reial espanyola. Les dues institucions manifesten “sorpresa” i recorden que el català és –d’acord amb l’Estatut d’Autonomia– la llengua oficial i pròpia de les Balears, fet que també recull la llei de normalització lingüística. I que, també d’acord amb l’Estatut, la UIB és la institució oficial de referència per a tot el que concerneix la llengua catalana a les Balears, i que l’IEC és la institució que té la capacitat oficial per fixar la normativa i la gramàtica del català.

Així doncs, el que fa Felip VI concedint títols a entitats ultres i anticientífiques és situar-se fora no tan sols de la ciència, sinó també de la llei. No és que ens sorprengui, venint de qui ve, ni que el títol de “reial” afegeixi ni una mica de prestigi o de credibilitat a qui l’ostenta. Més aviat el contrari. Ara bé: la concessió reial s’ha d’entendre dins el context de l’ofensiva política de la dreta i la ultradreta contra el català a les Balears i al País Valencià (encara que el govern de Marga Prohens s’hagi desvinculat de l’estrambòtica acadèmi, els seus socis de Vox en són devots seguidors). L’esperit del 3 d’octubre segueix impregnant el regnat de Felip VI, un cap d’estat entregat a la dreta nacionalista.

HumzaYousaf, Escòcia ha entrat en una incertesa política. El seu primer ministre HumzaYousaf, ha comunicat  la seva dimissió davant el trencament del govern i l’arribada de dues mocions de confiança al Parlament aquesta setmana. El Govern de coalició de Yousaf es va enfonsar inesperadament la setmana passada quan va trencar un acord de coalició amb el Partit Verd El motiu que al·leguen els verds són l’ incompliment del compromís de reduir els gasos que provoquen . Abans de la seva decisó els partits de l’oposició ja havien presentat diverses mocions de confiança

A l’oposició, el Partit Conservador d’Escòcia va presentar la setmana passada una moció contra Yousaf que no és vinculant, però que si s’aprova deixaria contra les cordes el primer ministre, pràcticament forçant-lo a la renúncia. Al seu torn, el Partit Laborista ha presentat una moció similar i ha demanat la convocatòria d’eleccions anticipades.

 Humza Yousaf ha manifestat que

“Després de passar el cap de setmana reflexionant sobre el que és millor per al meu partit, per al Govern i per al país que dirigeixo, he arribat a la conclusió que superar les actuals divisions polítiques requereix una altra persona al timó”,

Ja veiem que això de la reflexió la darrera setmana s’ha portat molt i amb resultats diferents.

Yousaf va ser elegit líder del Partit Nacional Escocès, SNP, el març del 2023, després de la dimissió de  Nicola Sturgeon  fa tretze 13 mesos al capdavant del Govern regional després de que el marit de la primera ministra es veiés embolicat en una problema amb els comptes del partit.

Veurem com es pot redreçar la situació , si hi ha capacitat per trobar un nou candidat o bé cal anar a eleccions.

De tota manera el SNP està en una situació convulsa i amb diferents fronts  oberts l’arribada de Yousaf ja va ser una mica controvertida  i ara caldrà trobar un nou dirigent que es posi al front del govern i del partit.

Una visió el la situació del SNP quan l’actual primer ministre va agafar les regnes del partit ara fa un any

L’SNP s’autodestrueix. Rafael Ramos. La Vanguardia

Els problemes de governança van quedar molt temps ocults per l’èxit electoral

Un se sent al cim del món, el rei del mambo, tot va vent en popa. I de sobte, zas!, una radiografia, un accident, una trucada telefònica a la nit, una reunió amb el director de recursos humans, un divorci, una inversió que surt malament, una carta d’Hisenda… I el seu univers es ve a baix de la nit al dia com un castell de cartes. Li passa a les persones, i també als partits polítics. Sobretot quan porten molt de temps al poder.

És el cas del Partit Nacional d’Escòcia (SNP), que monopolitza pràcticament la política del país des del 2007, guanyador de totes les eleccions els últims 16 anys, sovint amb majoria absoluta (la seva única derrota va ser el referèndum d’independència del 2014 ). La seva malaltia ha avançat molt de pressa i ho ha portat a l’uci en qüestió de setmanes. Primer va ser la prohibició del Tribunal Suprem britànic d?una consulta sobiranista unilateral. Després, una polèmica “llei trans” semblant a l’espanyola a què s’oposa la majoria de la gent i Londres va decidir sotmetre la justícia. Es va trucar a l’ambulància quan la primera ministra Nicola Sturgeon va anunciar per sorpresa la seva marxa, dient que estava cansada. Les detencions del seu marit, que era director executiu del grup a càrrec de les finances i l’estratègia electoral, i del tresorer que feia servir els comptes, han tingut llum sobre l’assumpte.

Potser els símptomes hi eren, i els metges no els van veure. Trenta mil militants s’havien donat de baixa des del darrer cens, però la dada va ser mantinguda en secret. El judici a l’anterior líder Alex Salmond per violació i abusos sexuals de dones a les seves ordres (en què va ser declarat innocent) va poder ser el primer indici que alguna cosa estava podrit a l’SNP. El secretisme imperava. No hi havia transparència i Sturgeon era la reina d’una monarquia absoluta. Però guanyava els partits per golejada (ha arribat a tenir 56 dels 59 diputats escocesos a Westminster), així que ningú no qüestionava la tàctica. Fins i tot els anglesos tenien enveja. Mentre Boris Johnson balbucejava i Liz Truss es tornava boja, ella era un prodigi d’autoritat.

El panorama és ara molt diferent, imatges de la policia detenint els seus dirigents (per ara no hi ha càrrecs contra cap mentre continua la investigació), i no es descarta que qualsevol dia d’aquests la mateixa Sturgeon sigui també arrestada, com Trump. Fins i tot la casa rodant de la sogra ha estat confiscada, a la recerca de documents incriminatoris. Motiu? La “desaparició” de 750.000 euros donats per simpatitzants per a l’organització d’un altre referèndum d’independència (quan era a l’agenda), i sembla que s’han dedicat a la gestió diària.

Quan es porta molt de temps al poder, a més sense oposició, un es creu intocable, amb potestat per fer qualsevol cosa. I és el que ha passat a l’SNP. “Els comptes no sortien, no hi entraven diners, molts militants s’havien esborrat, i es va considerar normal recórrer als fons recaptats per al referèndum sense consultar. O que marit i dona portessin les regnes, ella a nivell polític i ell d’organització i finances. Ningú no es va atrevir a aixecar la mà i protestar. Va fallar la governança. Partit i Govern eren la mateixa cosa. La democràcia interna va brillar per la seva absència”, comenta anònimament un personatge de la cúpula.

El nou líder, Humza Yousaf, protegit de Sturgeon i figura continuista, el primer líder musulmà que encapçala un partit polític al Regne Unit, no ha pogut començar amb pitjor peu. Els seus intents tebis de posar distància amb la seva predecessora, en temes com el currículum educatiu i una polèmica mesura per al reciclatge d’ampolles (Escòcia és un país petit i de vegades tot sembla política municipal), han quedat opacades per les detencions de Peter Murrell (el director executiu) i Colin Beattie (el tresorer). I per les especulacions i els rumors sobre el que pugui passar. Les pressions perquè suspengui Sturgeon són cada vegada més grans, però es resisteix. El somni de l’exprimera ministra de fer carrera a l’ONU o un altre organisme internacional s’ha evaporat. És probable que hagi de renunciar a la seva acta de diputada i desaparèixer de l’escena del tot.

Els que tenen més de cinquanta anys potser recorden el superagent 86 Maxwell Smart, protagonista d’una sèrie de televisió de la guerra freda que parodiava el món dels serveis d’intel·ligència. Es comunicava amb Control (la CIA) mitjançant un zapatòfon , i rebia missatges que sempre deien: “Aquesta cinta s’autodestruirà en cinc segons”. És el que ha fet el SNP. Autodestruir-se a 16 anys.


Manifest. (Un manifest és una declaració pública de principis i intencions, ja sigui de naturalesa política o artística, que pot ser d’un individu, un grup, un partit polític o un govern ) La revista digital Contexto va impulsar un manifest que han signat més de dotze mil persones  en el que denuncien els actuacions des de fa temps des d’alguns secors de la justícia i des de suposats mitjans de comunicació  que reben substancioses aportacions de les administracions dirigides per la dreta i l’extrema dreta.

La revista   ho explica així :

No suele ser habitual que nos dirijamos a ustedes a través de cartas en redes sociales, pero como Pedro Sánchez lo ha puesto de moda, allá que vamos. En CTXT no vamos a dimitir de nuestra labor. Tampoco necesitamos cinco días de reflexión porque llevamos desde 2015 –llega usted nueve años tarde, presidente– denunciando el funcionamiento de las cloacas y de la máquina del fango. Ya saben, ese engranaje tan perfecto como corrupto en el que el dinero público va al bolsillo de supuestos medios de comunicación que fabrican o publican informaciones falsas con la ayuda de policías sicarios para difamar a los rivales políticos del que paga.  

Esos bulos son posteriormente llevados por otros sicarios al debate público, tertulias y parlamentos con la excusa de que “se ha publicado tal información”. Finalmente, algunos jueces, tan activistas y corruptos como los sicarios y sus financiadores, admiten a trámite denuncias de pseudosindicatos de extrema derecha, basadas en falsedades, acorralando así al rival, y cerrando el círculo que pone en grave peligro el funcionamiento de la democracia. Hasta aquí nada que no sepan ustedes, que con toda seguridad se cayeron del guindo mucho antes que Pedro Sánchez. 

Però a algun sectors de periodisme  progressista català tampoc els ha agradat que el manifest es faci ara i no en altre moments. En fi el gremi tampoc es posa d’acords  , potser perquè no els han convidat o potser perquè no els han donat el protagonisme que creuen que es mereixien…

Els governs s’elegeixen a les urnes. No al colpisme judicial i mediàtic

Miguel Mora / Rosa María Artal / Silvia Intxaurrondo / Virginia P. Alonso i 12.700 signatures més 

L’atac de la ultradreta mediàtica i judicial contra l’esposa del president del Govern és un nou intent de subvertir la voluntat popular expressada a les urnes mitjançant mitjans il·lícits.

La campanya de bulos, falsedats i assetjament contra els membres dels dos últims governs de coalició i altres forces progressistes i independentistes, coordinada i finançada per la dreta política, mediàtica, empresarial i judicial, atempta contra les bases mateixes de la democràcia parlamentària, i deixa inerme l’Estat de Dret.

Les i els periodistes sotasignats convidem la societat civil a sumar-se a aquest manifest i a mobilitzar-se a les Xarxes Socials i als carrers contra aquest atropellament antidemocràtic.

Els governs s’elegeixen i es canvien a les urnes i al Parlament.

No al colpisme judicial i mediàtic. No a la màquina del fang.

Que sigui per bé.


Fabian Salvioli, Desconeixíem qui era aquest senyor però després d elegir la notícia que l’esmentava no podem menys que alegrar-nos de la seva existència.  El sr.  Fabian Salvioli , és el relator especial sobre la promoció de la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no repetició; que junt amb  Aua Baldé , relatora del Grup de Treball sobre les Desaparicions Forçades, i Morris Tidball-Binz , relator especial sobre execucions extrajudicials, sumàries o arbitràries són els que han fet l’informe de l’ONU que ah reprovat la Llei de la concòrdia que promouen els governs del PP a l’Aragó, al País Valencià i a Castilla i Lleó

El Govern ha anunciat que iniciarà els tràmits per negociar amb Aragó la possible correcció de la seva proposta i no descarta presentar un recurs davant el Tribunal Constitucional , a fi que l’Executiu de Jorge Azcón reverteixi, com ha demanat l’ONU, la derogació de la llei de Memòria Democràtica a la comunitat. 

Les organitzacions memorialistes han celebrat el pronunciament de l’ONU i han demanat al Govern suport per continuar recuperant les restes  de les víctimes 

La situació genera doncs una situació complicada que caldrà tenir molta finesa per resoldre-ho.

Dies abans de saber-se la noticia  les universitat del País Valencià han emès un comunicat crítica amb aquesta llei de la “concòrdia” que volen promoure PP i VOX

DECLARACIÓ DAVANT LA PROPOSICIÓ DE LLEI DE CONCÒRDIA  A LES CORTS VALENCIANES

Com a historiadores i historiadors, professionals del món universitari que es dediquen des de fa dècades a l’estudi i l’ensenyament de la Història Contemporània valenciana i d’Espanya, manifestem la nostra profunda preocupació arran la lectura del text de la “Proposició de Llei sobre Concòrdia de la Comunitat Valenciana”, la qual ha iniciat el seu tràmit parlamentari. Pensem que el text conté greus mancances científiques pel desconeixement dels fonaments bàsics de les diferents qüestions que aborda. Tot això pot redundar en la implementació de polítiques públiques en este àmbit clarament insuficients i fins i tot contraproduents per als objectius buscats. Per les raons següents:

1.-En primer lloc, la concepció de la Història com a disciplina de coneixement vesada en este text resulta clarament pròpia d’un nacionalisme ranci i sense cap tipus de sentit crític. La tasca de la Història no ha de ser “honrar y proteger a la historia de España” ni la de qualsevol altre país o comunitat, sinó la de construir un discurs històric rigorós i  de proporcionar un coneixement sòlid i cimentat científicament sobre el passat. En una democràcia, els poders públics no poden marcar als i les professionals de la Història com ni per a què s’ha de fer Història, ni molt menys obligar-los a “protegir-ne” una determinada visió ‘honrosa’ i nacionalista.

 La Història com a disciplina acadèmica i qui s’hi dedica com a professional tenen com a objectiu investigar, entendre i explicar — críticament— el passat, ensenyar el coneixement resultant en els diferents àmbits educatius i divulgarlo a la societat, sempre des del ferm compromís en la funció de la història per a formar una ciutadania democràtica, crítica i conscient del seu passat històric. Els autors de la Proposició pretenen servir-se de la suposició que “[n]unca ha habido un relato consensuado” sobre l’etapa entre 1931 i 1977, “ni entre los historiadores […] ni entre los ciudadanos”. És evident que es tracta d’una afirmació, d’una banda, molt vaga i perfectament aplicable a qualsevol període històric, que mostra per desgràcia un clar desconeixement de com funcionen les disciplines científiques en general.

 De l’altra, pretén fer creure que en la historiografia tot és relatiu al punt de vista de l’historiador, el que suposa ignorar en què consisteix l’ofici d’historiador/a i com du a terme el seu treball d’investigació i d’exposició dels resultats assolits amb una sòlida base empírica. En una democràcia, la llibertat de càtedra i investigació i la resultant pluralitat de perspectives impossibiliten, per definició, l’existència d’un únic relat sobre el passat, ni en la disciplina històrica ni la ciutadania. Com qualsevol altra ciència, la Història no és cap dogma ni cap professió de fe, sinó debat i intercanvi no de gustos personals ni preferències polítiques, sinó de perspectives científiques i aportacions contrastables. Dins de la disciplina històrica, dins i fora d’Espanya, hi ha pluralitat en determinades interpretacions dels esdeveniments, però amb un ampli consens a l’hora d’establir els fets fonamentals sobre la història del segle XX.

 2) De fet, l’existència d’una historiografia científica sobre la Història Contemporània d’Espanya al segle XX , cimentada al llarg de varies dècades en forma de projectes d’investigació, llibres, articles científics, tesis doctorals, etc., ha permès construir un àmbit d’estudis sòlid al voltant de l’anàlisi de la Segona República, la Guerra de 1936-1939, el Franquisme i la transició a la democràcia, així com una sèrie de consensos molt bàsics entorn d’estes qüestions. En canvi, la valoració històrica, esbiaixada i tendenciosa, dels proponents demonitza la democràcia espanyola dels anys Trenta com a una època “convulsa”, plena de “paroxismo”, “dinámicas de enfrentamiento” i de “violencia social y política”, fins arribar a l’extrem  de definir-la com a “catàstrofe” equiparable a una sagnant guerra civil i una dictadura de quaranta anys. Tanmateix, Declaració davant la Proposició de Llei de Concòrdia a les Corts Valencianes.    és un consens àmpliament acceptat en la historiografia espanyola i l’hispanisme internacional que la República va ser la primera forma democràtica de govern a l’Espanya del segle XX. Amb les seues errades i imperfeccions (com qualsevol democràcia, passada o actual) resulta homologable a la resta de democràcies existents en eixe mateix moment. La conflictivitat social i la violència política van ser un dels seus trets, com també ho van ser als períodes precedents (sense anar més lluny, durant la monarquia de la Restauració) o a altres democràcies de l’època. La no integració en este text del coneixement històric i rigorós sobre el passat que la historiografia ha anat construint des de fa ja unes dècades, el situa en el fons molt lluny de l’objectivitat i la imparcialitat que s’afirma buscar. Així per exemple, al mateix temps que es qualifica de la manera esmentada a la Segona República, no es diu res ni es valora la dictadura franquista, fins al punt que mai l’anomenen com a tal: l’expressió “dictadura franquista” no es troba en cap de les set pàgines de la Llei. Així mateix, dilueix l’especificitat i la centralitat històrica de la guerra i la dictadura franquista. Es barregen èpoques i categories històriques ben diferents entre si i s’allunya d’esta manera el focus del debat del període 1936-1975, això és, de la Guerra Civil i el franquisme. Així, es fa referència 4 vegades a la “Guerra Civil” i 3 a la dictadura franquista; en canvi, la “República” (o 1931) hi apareix esmentada 5 vegades i el “terrorisme” 8 vegades. És a dir, el terrorisme rep, per si sol, les mateixes mencions que la Guerra Civil i la dictadura juntes. És encara més evident en l’articulat, la part més important de la llei: conté 6 mencions expresses al terrorisme i 2 a la República, però cap a la guerra ni a la dictadura franquista, fets centrals per a la història del segle XX espanyol. Per altra banda, el text jerarquitza entre terrorismes. Tot i la centralitat que la Proposició de Llei dona al terrorisme, la Llei no parla de tots els que han colpit la societat espanyola; se centra només en un: ETA. En canvi, res no diu, per exemple, del terrorisme d’extrema dreta o el dels GAL, ni tampoc del major atemptat de la història d’Espanya (i d’Europa a les darreres dècades), l’11-M, obra del terrorisme islamista (més que “islàmic”). I encara més, la Proposició barreja i jerarquitza les víctimes. Tot i afirmar que “no importa el bando, ni el origen ni las creencias” de les víctimes, jerarquitza clarament entre víctimes i no els dóna la mateixa importància. D’una banda, de les víctimes del franquisme no diu res: ni una xifra aproximada, ni una menció expressa. Així, l’articulat parla 5 vegades de “víctimas del terrorismo”, però cap de “víctimas de la guerra” o “víctimas de la dictadura franquista”; de fet, els proponents eviten fins i tot referir-s’hi directament i recorren a un circumloqui: “las víctimas a las que hace referencia la Ley 20/2022”. De l’altra, la Proposició s’inventa una categoria de víctimes perquè no hi ha, històricament, res que puga denominar-se “víctima de la Segunda República”, per la mateixa raó que no tindria sentit parlar de “víctimas de la monarquía borbónica” per a les víctimes d’ETA a partir de novembre de 1975.

 3) El text mostra una falsa equiparació –a més que impossible des del punt de vista històric i ètic– entre dictadura i democràcia. Es confon l’àmbit privat i el públic, és a dir, entre, d’una banda, la memòria personal/familiar i, de l’altra, la memòria social i la commemoració per part de les institucions públiques. En primer lloc, i al contrari que va passar malauradament durant la dictadura franquista, en democràcia totes les famílies tenen dret a recordar els seus éssers estimats morts durant la guerra i la postguerra. L’única diferència és que milers de famílies de víctimes de la repressió franquista encara no saben on estan els seus familiars. En segon lloc, mai en democràcia i encara menys des d’una institució pública es pot parlar de “enseñar que no importa el bando, ni el origen ni las creencias”. Aplicarien els proponents de la Llei eixa mateixa frase a l’Alemanya nazi… o als terroristes d’ETA? En democràcia, la igualtat de les víctimes en el dolor, la dignitat de ser plorades i recordades no pot equivaldre, mai, a una igualació de les causes per les que van morir. Perquè, no hi ha —ni pot haver-hi— “equilibrio” possible entre qui defensà la democràcia i qui lluità durant quaranta anys per destruir-la i evitar-ne el retorn. Resulta impossible equiparar una democràcia a una dictadura des del punt de vista dels nostres valors democràtics d’una societat.   Declaració davant la Proposició de Llei de Concòrdia a les Corts Valencianes.    

 4) A l’Exposició de Motius, els proponents afirmen voler “restaurar el equilibrio perdido”, se suposa —tot i que no ho expliquen— que entre les diferents memòries. Per desgràcia, no hi ha hagut mai, ni abans ni després de 1975, un equilibri de memòries en l’esfera pública respecte de la traumàtica història del segle XX espanyol. Fins a la mort del dictador Franco, ho van impedir les polítiques de memòria imposades —sense possibilitat de discrepància— durant quaranta anys. Amb la recuperació de la democràcia a finals dels anys setanta, eixe desequilibri es va mantindre perquè les institucions no van dur a terme decidides polítiques públiques de memòria democràtica.  Només en les dos últimes dècades eixe equilibri s’havia començat a matisar parcialment, sobre la base de les investigacions acadèmiques i l’impuls de les associacions de memòria. Però no ha sigut compensat ni ha desaparegut mai, sinó que continuarà existint mentre milers de familiars encara no sàpiguen on estan soterrats els seus familiars i no es complisquen la legislació internacional i els principis de l’ONU sobre veritat, justícia, reparació i garanties de no-repetició, com obliga l’article 10.2 de la Constitució Espanyola de 1978. Per tant, el que, des de les institucions i administracions públiques, no convé ara és perpetuar eixe desequilibri, sinó ajudar a corregir-lo.  Així doncs, per tot allò exposat, les instàncies sota-signants expressen el seu rebuig tant a l’actual text de la Proposició com també a la derogació de la Llei valenciana de Memòria Democràtica; conviden totes les persones que així ho desitgen a fer seua i recolzar la present Declaració; demanen respectuosament als Grups Parlamentaris presents a les Corts Valencianes que no aproven la Llei i es mostren disposades, a tal fi, a reunir-se amb els Grups Parlamentaris que així ho desitgen per a exposar i dialogar en detall sobre els motius recollits en la present Declaració.

 A Alacant, Castelló i València, a 30 d’abril de 2024

 Declaració elaborada pels Departaments d’: – Història Moderna i Contemporània de la Universitat de València – Història, Geografia i Art de la Universitat Jaume I de Castelló – Humanitats Contemporànies de la Universitat d’Alacant  Adhesions: – Junta de la Facultat de Geografia i Història, Universitat de València – Equip deganal de la Facultat de Filosofia i Lletres, Universitat d’Alacant – Àrea de Didàctica de les Ciències Socials, Universitat de València – Càtedra d’Història i Memòria Democràtica de la Universitat Jaume I de Castelló – Aula d’Història i Memòria Democràtica de la Universitat de València – Revista Pasado y Memoria, Universitat d’Alacant